[Rol Hidroconjunt] Aquell que volia dominar Tadaima

Respon
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

27 nov. 2016, 17:39

Imatge



Tot va començar un bonic dia d’hivern. No feia massa fred, el sol brillava i es respirava un ambient de pau per Shinsei. Ningú es pensava que aviat tot el món de Tadaima es veuria envoltat en un desastre que amenaçava la seva estabilitat... i la vida de tots els seus habitants.

Així doncs, aquell mateix dia, em trobava impartint classes als reclutes de la Divisió, com un dels dies normals...

—I així, només heu de seguir les arrels de la planta za-hori. —vaig dir, acabant la classe—. És un bon mètode per saber si hi ha un riu a prop on abastir-vos d’aigua.
—Wow, realment és útil aquesta planta —va meravellar-se la Talia.
—Recolliu-ho tot i després aneu amb l’Umi, us ensenyarà cartografia —vaig recordar als reclutes.

Al sortí vaig respirar aire pur. Feia bon dia, malgrat els recents esdeveniments que havia perdut la meitat de la divisió.
—Boh, ara he de continuar amb els informes —vaig dir al fantasma Joaq, amargant-me jo sol altre cop.
—Va dropo, que encara tens moltes piles de papers per fer —em va recordar amb malícia.
—Tse, crec que agafaré un dels papers anti-fantasmes de la Hanako i...
De cop, una bola de foc va descendir fins al pati de la divisió. Era el fènix de l’Atton, que havia anat a fer una missió al nord de l’illa i tornava.
L’Atton, un company explorador, va baixar del fènix. Semblava alterat. Ei mai s’altera.
—Ei Atton, ha passat alguna cosa a la missió? —vaig preguntar, anant cap a ell.
—Ràpid Bank, agafa les armes i segueix-me —va dir l’Atton—. Tenim un gran problema.
El seu to alterat em va alertar de seguida. Vaig córrer al despatx i vaig agafar l’arc, les fletxes i la katana. Mentrestant, el meu fènix va aterrar i els dos ens vam enlairar.

No em va dir res durant el vol, però també va ser perquè vam volar escassos segons. Vam anar només dos quilòmetres enllà de la porta i el que vaig veure va gelar-me la sang.

Un exèrcit. Tants homes que no els podia ni aproximar. Venien en formacions de blocs, portaven tot tipus d’armes i no vestien cap emblema reconegut. També portaven tot tipus de màquines de setge: catapultes, balistes, torres... fins hi tot uns aparells que no vaig distingir.
—No són de Drakkar! —vaig cridar-li a l’Atton, ja que els dos estàvem al fènix sobrevolant l’escena.
—No! Per això t’he vingut a buscar abans! —va cridar-me.
—Sigui com sigui, hem d’avisar a Shinsei! Torna a la Divisió i organitza una defensa! Jo tornaré i activaré l’alar...
De cop els aparells que no havia distingit van disparar. Eren com uns cubs amb molts forats i van disparar fletxes enormes a gran alçada.
El fènix Dassan va reaccionar instintivament i em va tornar a Shinsei. De les sensacions que em va transmetre el meu fènix, vaig descobrir que aquelles armes estaven fetes per una sola cosa: abatre fènixs.

Vaig volar a velocitat del so fins al centre de Shinsei. Hi havia una torre enorme amb una campana de plata a sobre de la mida d’una casa.
No vaig fer cas a les advertències dels guàrdies que la custodiaven. Sense pensar-m’ho, vaig disparar una fletxa a la corda que aguantava el mecanisme per fer sonar la campana, que la va trencar. La campana va fer tot el moviment i un “CLONG” va omplir Shinsei.
L’alarma s’havia sentit per tot arreu. I quan ja portava uns quants “CLONG”, la gent va comprendre que ens atacaven i que estàvem en perill.

Vaig descendir del cel i vaig arribar a la sala del consell, on uns nobles samurai em miraven amb cara d’enfadats, però alhora preocupats.
—Es pot saber a què ve això? Aquesta campana és només per casos de que Drakkar estigui atacant la mateixa ciutat de Shinsei! —va cridar-me un dels samurai un cop vaig baixar del fènix.
—No hi ha temps per cerimònies! —vaig cridar mentre m’acostava—. Heu de reunir els exèrcits de Shinsei, un exèrcit s’acosta a la muralla, però no és Drakkar!
—Què dius? —va dir-me un altre samurai, sorprès, però jo ja tornava al meu fènix.
—Ràpid, gairebé estan sobre nosaltres!
I, cridant això, vaig volar amb el Dassan fins la muralla est de Shinsei, per on venia l’exèrcit enemic.

L’exèrcit ja estava estacionat i començava a desplegar totes les màquines de setge. Els guardes de la ciutat feien el que podien mentre, mica en mica, es reunia l’exèrcit als diversos quarters dels samurais.
El Dassan em va deixar a prop de la muralla i va mantenir-se al marge, ja que les màquines dels enemics el podien ferir seriosament. Jo em vaig encaminar cap a la muralla, buscant els de la meva divisió.
—Et dic que són de Drakkar —exclamava un vell oficial al peu de la muralla.
—Quin sentit té atacar Shinsei així sense anunciar als quatre vents que han estat ells? —contestava un nano que semblava de la Divisió d’Intel•ligència.
Jo els vaig ignorar i vaig pujar a la muralla.

—Asla, com va? —vaig preguntar a la meva amiga de la Divisió, que estava amb tots els membres a la muralla disparant fletxes.
—Anem curts de personal! —va dir-me mentre disparava una fletxa.
La batalla ja havia començat. Els soldats s’arremolinaven contra les muralles. Els que no intentaven escalar la muralla amb escales, es reunien a la porta on un ariet l’envestia sense pietat. Mentrestant, les catapultes disparaven debilitant la muralla, les balistes disparaven als defensors de dalt i les estranyes màquines impedien als fènixs anar a destruir-les.
—On són els reforços? —va preguntar un guarda, referint-se a l’exèrcit, que encara no havia aparegut.
—Es deuen estar preparant —va contestar l’Atton, que estava també disparant amb l’arc als atacants.
—Si no fem res amb aquestes maquinotes, estarem acabats abans que vinguin! —va exclamar un altre guarda.
I tenia raó, hi havia tan pocs defensors a les muralles que de fet algunes zones ja hi havia soldats enemics que les havien escalat.
—Deixeu-me a mi les màquines! —vaig cridar.

Aleshores vaig apuntar al terra i vaig fer créixer unes lianes. Però aquestes van anar sota terra, creixent i creixent, estenent-se pel camp de batalla, fins que totes van estar en posició.
—Ens estan massacrant! —va cridar el guarda, just abans de que un projectil de balista se l’emportés a l’altra punta de Shinsei.
En aquell moment, vaig fer sortir les lianes de terra, que van embolicar totes les armes de setge dels contrincants. Al estar fetes de fusta i tenir jo el poder del bosc, vaig poder destrossar aquella fusta sense esforç, inutilitzant d’un sol cop totes les seves màquines, davant del pànic dels seus homes.

Els guàrdies van proferir un crit de victòria, malgrat que encara ens faltava enfrontar-nos a tot l’exèrcit enemic.
De cop, van passar vàries coses a la vegada.
En primer lloc, al més puro estilo “El abismo de Helm”, una secció de la muralla va explotar, obrint una obertura pels soldats enemics.
Tenen gent que sap fer servir màgia —vaig entendre a l’instant.
En segon lloc, l’exèrcit de Shinsei va fer acte de presència, així que vam poder contraatacar els enemics que havien entrat.
I, finalment, vam veure fum provinent del port.
—L’atac a les muralles és només un esquer! —va cridar un dels nobles samurai—. Una trentena de vaixells han irromput al port de Shinsei i venen molts més soldats!

Mentre debatia si anar a ajudar al port o quedar-me al forat de la muralla, només un pensament em va creuar el cap. Estàvem rodejats, si no guanyàvem, seria el final de Shinsei.
Imatge

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

04 des. 2016, 16:16

Imatge


Vaig contenir-me de deixar anar un crit de frustració. Aquest era el seu intent número 100. Portava hores i hores buscant informació sobre els tresors dels déus. Havia consultat cada racó de la biblioteca de la divisió buscant qualsevol indici sobre aquests artefactes que varen ser llegats pels déus. Aquests, contenien un enorme poder que en males mans podria causar un enorme daltabaix a Tadaima.

- Merda, tampoc a la secció de recerques ultrarandom! On en tota la ciutat de Shinsei puc trobar pistes sobre aquests tresors? Aquests déus de Shinsei podien ser una mica més explícits i no donar-te una missió divina de per si.
Tot i que sabia bé a què m'enfrontava, no podia evitar sentir-me frustrat. Vaig asseure'm a l'escriptori del meu despatx i em vaig posar a meditar com aconseguir arribar a la informació. Podria anar als arxius de la divisió de Religió? Estic segur que allà hi podria trobar informació, però preguntar a aquell sacerdot malhumorat si podia consultar els textos sagrats seria una autèntica quimera.

- Que coi puc fer... m'acasum tot! – vaig dir mentre feia levitar tots els objectes metàl·lics de la sala.

De cop el so d'una campana va retronar per tot Shinsei. Traient-me dels meus pensaments. Uns segons després en Kazuma va entrar com una exhalació al despatx.

- Rob! Tenim un greu problema! Shinsei està sent atacat per un exèrcit desconegut!
Shinsei atacada? Un exèrcit desconegut? Quan pensava que els últims dies ja ho havia vist tot, allà estava Tadaima per demostrar-me que tan equivocat estava.
- Kazuma, situació actual, nombre d'efectius dels enemics i composició, percentatge de mobilització... el que sigui!
- La divisió d'exploració ja està pràcticament mobilitzada al sector de les muralles. Nosaltres hem enviat ja un petit grup de suport que està recopilant dades per tal de realitzar les contramesures necessàries. El nombre d'efectius és prou elevat per a cercar la ciutat, i està conformat per humans i essers sobrenaturals. Actualment estem parlant d'una mobilització de forces d'un 45%. Contem que els samurais i la resta de divisions s'uneixin en uns 10 minuts – va respondre de memòria
- 10 minuts eh... Que ha decidit la capitana? – vaig preguntar
- L'Ayame ja ha marxat al port de Shinsei on una trentena de vaixells han aconseguit introduir-se a l'interior de la badia.
Així què l'enemic ha planejat a consciència l'atac per tal de causar el màxim caos. La ment pensant darrere de tot això no és algú que puguem subestimar...
- Kazuma, supervisa la mobilització dels esquadrons i manteniu-ne almenys 2 en reserva per si hem de donar suport suplementari al Bank a les muralles -
- Què faràs tu? –
- Jo? Vaig a donar una calorosa benvinguda als nostres convidats, com bons hostes – vaig dir mentre sortia disparat rumb al port.

Els enemics no deixaven de desembarcar una vegada i una altra al port de Shinsei. L'Ayame a dures penes podia contenir l'onada d'espectres i criatures que assaltaven la línia defensiva.

- Manteniu la línia! L'esquadra màgica us proveirà de suport màgic! No defalliu! -cridava mentre cobria amb un mar de flames carmesines l'avantguarda enemiga.
- Roku... on coi t'has fica't – pensava la capitana mentre observava que els enemics que acabava d'incinerar eren substituïts per una nova fornada.

- Suzuka! Et necessito! - Vaig cridar al fènix mentalment
- No t'han ensenyat a tractar amb més delicadesa a les dames, humà! – va sentir la veu del fènix retronar al seu cap
Al cap d'uns instants el fènix va fer acte de presència al cel de Shinsei. Tant veloç com elegant es va aturar al meu davant i em va mirar amb els seus ulls daurats.
- Cap a on? – es va limitar a dir
- Al port de Shinsei, una esquadra de 30 vaixells acaba d'irrompre a la badia –
De fons una enorme explosió va rebentar un sector de la muralla est. Només esperava que el Bank i els membres de la divisió d'exploració juntament amb els samurais frenessin als per ara imparables enemics.

Però ara tocava centrar-se al port, dels 10 enormes vaixells negres que ja havien arribat a la costa no deixaven de sortir una marea negra. Qui podria reunir i mantenir sota control tal exercit a Tadaima? I amb aquest nivell d'organització?

- Suzuka! Vola cap als vaixells de més al darrere! Tinc un pla! – vaig dir mentalment
- Ets conscient que tenen armes anti-fènixs? – va respondre el fènix
- Sóc conscient què som els únics que podem frenar aquest moviment en pinça i canviar les tornes d'aquesta batalla – vaig dir mentre el fènix amb un crit agut de guerra es llançava contra aquella armada negra

Una pluja de projectils va ser la rebuda a la nostra esbojarrada acció. Mentre la Suzuka esquivava amb elegància cada una d'elles, ens acostàvem cada cop més a la formació de batalla enemiga. Concentrant tota la meva força, vaig desviar el rumb d'un dels vaixells negres que va a anar a xocar contra la seva companya i així successivament. Amb la formació desorganitzada els projectils que anaven a ser llançats impactaren contra els vaixells ja embarrats a la costa que començaren a cremar.

Per desgracia encara quedaven una gran part de les forces enemigues que havien desembarcat. Però de cop un cel negre cobri completament el cel, tret d'un gran forat just a sobre dels nostres caps. Uns instants després un enorme torrent d'energia daurada va caure del cel, cobrint totalment la ciutat amb la seva llum i deixant-me incapacitat d'obrir els ulls per uns instants. Quan els vaig poder obrir, vaig observar que l'enorme massa negra havia estat completament esborrada. Era aquest el poder dels déus què la divisió de religió guardava en situacions límits?

Sense temps per pensar em vaig dirigir cap al sector de les muralles on la divisió d'exploració i una part de l'exèrcit de Shinsei. Sorprenentment, la batalla allà semblava estar totalment acabada. En Bank es trobava revisant l'estat de les defenses de la ciutat juntament amb un grup de samurais mentre els membres de la divisió medica atenien a tots els ferits.

- Robin! – em va saludar visiblement esgotat per l'esforç quan vaig baixar de la Suzuka. -Com ha anat la defensa del port? – va preguntar
- Els enemics han estat rebutjats amb dificultats, els que quedaven han estat fulminats per aquesta llum – vaig contestar assegut després de l'esforç realitzat.
- La Hanako i els de religió si han ben lluït amb aquest atac – va dir el Bank mirant el cel mentre jo assentia.
- Així que aquestes són les temudes forces d'elit de Shinsei, les anomenades 5 divisions, veig que la vostra fama us precedeix – va dir una veu desconeguda.
Els dos vàrem alçar la mirada i els vàrem veure, eren 2 figures que vestien hàbits negres i unes caputxes.
- És una llàstima, esperàvem què claudiquéssiu sense oferir gran resistència, però es veu que la vostra heretgia us ha concedit el favor dels falsos déus.
- Qui coi sou vosaltres? – vàrem cridar
- Els Apòstols, servidors lleials de l'únic déu vertader de Tadaima, i ara, presencieu la seva ira. – va dir, senyalant un punt de la ciutat

Una gran explosió sacseja Shinsei, fent tremolar tota la ciutat. Quan ens vàrem girar vàrem veure el gran temple de la divisió de Religió completament arrasat.

- Hanako! – vàrem cridar a l'uníson mentre ens muntaven en el Dassan i la Suzuka
- Així acabaran aquells que gosin desafiar la voluntat de l'únic - i tal com havien aparegut és varen esfumar
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1925
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 618 cops
Sexe: Home

09 des. 2016, 20:37

Imatge


Mal auguri.

Quan la Hanako es va despertar, es va trobar amb aquests kanjis marcats en foc a les fustes del terra. Segurament aquell greu deteriorament intencionat de les instal·lacions del temple les havia causat ella mateixa mentre dormia, de forma inconscient.

L’únic veritable d’aquell matí era que l’ambient al temple era molt tens. El Taroutachi i la Hanako patien un mal de cap horrible, una mena d’advertiment del que estava per arribar. L’Ishikirimaru quan es va aixecar va saber de seguida que alguna cosa estava a punt de passar quan va veure que el temple estava ple de corbs negres. Corregué a cercar els altres dos Sacerdots i els trobà els dos al llit, retorçant-se de mal amb les mans al cap.

En aquests moments els tres Sacerdots es trobaven a l’altar major, pregant als Déus perquè allunyessin d’ells aquell mal que els amenaçava. Era només qüestió de temps que arribés l’inevitable. Cinc pergamins de sutres després, els corbs cridaren espantats, alçant el vol al moment que la campana que avisava de l’atac ressonava per tot Shinsei.

Els Sacerdots s’aixecaren, sortint a l’exterior, preparats pel pitjor dels escenaris.

-Fora d’aquí, maleïdes bèsties!!! –va cridar el Taroutachi pegant cops de puny a l’aire i remenant els braços per fer fugir els corbs que volaven a prop d’ells, presos del pànic i del descontrol. La Hanako i l’Ishikirimaru es varen mirar, sense poder evitar riure en veure el seu cap, altiu, estirat i solemne, movent els braços histèric mentre cridava a uns ocells.

Des de la cima del turó on estava ubicat el temple del Fènix Daurat de Shinsei es podia veure tota la ciutat en una panoràmica envejable. L’atac tot just acaba de començar.

El Taroutachi es girà cap als seus subordinats. Eren conscients que com de limitades eren les seves forces. Només eren tres, era tot l’exercit que la Divisió de Religió tenia a la seva disposició. Es miraren entre ells, sent conscients de la responsabilitat que comportava la seva missió. Mentre les murades eren assetjades, el Capità de la Divisió i Gran Sacerdot de Shinsei va prendre la paraula.

-Ishikirimaru, d’aquí res arribaran els ciutadans demanant refugi. Fes servir la sala de l’altar de les divinitats menors, l’altar major, la Sala de reunions i, si cal, obri l’accés a les àrees privades dels Sacerdots. No vull que ningú es quedi sense refugi, entesos?

-Entesos –va dir l’Ishikirimaru, somrient per infondre ànims i corrent per atendre les primeres persones que, cridant escandalosament, començaven a arribar al temple.

La gent que arribava al temple vociferava, desorientada, els nens ploraven i els més despistats eren empesos i esclafats per altres ciutadans que, desesperats, s’empenyien per arribar primer al refugi.

-Fora, fora –cridava un mercader ric, colpejant els altres amb la bossa- Deixeu-me passar primer!!

-Els Déus ens protegiraaaan! –cridava un home, fora de si, corrent com un boig i empenyent la gent al seu pas. Una nena petita va ser empesa i va començar a cridar molt fort, muntant un greu escàndol, però tots els adults del seu volant l’ignoraren egoistament pensant només en posar-se ells mateixos sota refugi.

Sentiren uns crits molt forts de l’escala d’accés al temple. El Taroutachi va reaccionar primer i la Hanako no va poder fer més que córrer darrere del seu mestre.

-Els enemics estan aquí, ens estan atacant!! –va cridar una dona plorant- He perdut la meva filla petita, per favor faci alguna cosa!!!

El Taroutachi va ignorar-la i continuà corrent. Una figura completament negra va aparèixer davant dels dos sacerdots amb una espasa plena de sang. Al costat de la gran torii del temple de Shinsei, mestre i alumna s’encararen a un petit grup d’homes vestits de negre que no havien vist mai.

-Com és possible que hagin arribat fins aquí? –va demanar la Hanako al seu mestre. El temple era la part més alta de Shinsei, per arribar fins allà haurien hagut de travessar tota la ciutat i era pràcticament impossible.

La Hanako i el seu mestre ràpidament quedaren envoltats per un gran grup d’homes que no mostraven el seu rostre. Sabent-se guanyadors gràcies a l’avantatge numèric, llençaren primer el seu atac immediatament. Una gran corrent elèctrica avançà bruscament cap els sacerdots. El Taroutachi va ser capaç d’anul·lar-la amb el simple moviment d’una mà, demostrant com de bast i ampli era el seu control màgic.

-També fan servir màgia... –va dir contestar-se la noia, molt sorpresa. La Hanako va imitar el seu mestre i es preparà per tornar l’atac, però eren tants que no sabia per on començar. Mestre i alumna ajuntaren les esquenes.

La noia mirà als ulls dels seus enemics i sense previ avís la batalla es va reanimar. La Hanako va fer servir un encanteri protector al seu voltant perquè no tenia massa experiència rebutjant atacs i se sentí lliure de llençar ràfegues de foc sense pensar massa en les conseqüències. L’Ishikirimaru arribà poc més tard, convertint-se en un aliat més que necessari.

El Taroutachi es carregava els enemics amb més estil que els seus dos deixebles, deixant-los empalats en grans llances de gel. L’Ishikirimaru atacava fent servir l’aire per provocar ferides als seus enemics i la Hanako els rematava cremant-los vius per retornar-los a l’infern d’on mai s’haurien d’haver mogut. En pocs minuts, els tres Sacerdots canviaren les tornes de la batalla i els que havien sobreviscut corrien escales avall, fugint.

-No els persegueixis –li va ordenar el Taroutachi quan la Hanako va fer l’amago de seguir-los- El nostre deure és defensar els civils i donar suport a la batalla des d’aquí.

La Hanako va assentir. La costa de pujada al temple estava plena de civils que no havien estat capaços de fugir de la mort a mans d’aquells misteriosos homes.

-Qui són? –va demanar la Hanako, pegant una puntada de peu a un dels homes misteriosos que havia carbonitzat.

-No et sabria dir... –va contestar el Taroutachi, sec com sempre, caminant cap al mirador exterior del temple- Està tothom evacuat? –va demanar a l’Ishikirimaru, que va contestar que havien hagut d’habilitar també zones exclusives dels Sacerdots com ara cuina o la sala dels pergamins.

-És el nostre torn, Hanako –va dir solemnement el Taroutachi i els dos ajuntaren les mans per unir les seves forces convocant un poder encara major. Un gran cercle daurat aparegué als peus dels dos Sacerdots. L’Ishikirimaru sentí com la terra tremolava violentament. El cel es tornà negre i els niguls es movien tot formant una espiral que avançava molt ràpidament i d’entre ells, un gran raig va baixar directament sobre tota la ciutat, enlluernant-ho tot amb un poder diví.

L’Ishikirimaru, com que ja de per si solia veure-ho tot molt clar, la llum no el va enlluernar tant com als altres i va poder distingir al cel una enorme figura d’un fènix que obria les ales per desaparèixer entre el llum sagrat. El Taroutachi i la Hanako trontollaren sense forces, caient als braços de l’Ishikirimaru que es llençà a agafar-los.

-Ho heu fet!!! Shinsei s’ha salvat! –va dir amb llàgrimes als ulls. La Hanako va somriure, abraçant els seus dos companys sacerdots. Fins i tot el Taroutachi s’uní a l’alegria donant-los unes palmadetes d’ànims a l’esquena per compromís.

L’Ishikirimaru es va aixecar als dos, com va poder, intentant portar-los a l’interior del temple perquè poguessin descansar i reposar les energies tranquil·lament, quan de sobte una figura negra, amb una agilitat sorprenent va aterrar davant d’ells saltant des del sostre del temple. L’Ishikirimaru s’hi va encarar, conscient de ser l’únic que ara mateix tenia energia per lluitar.

-Qui ets? –va demanar-li, desafiant- Surt ara mateix del nostre temple!

-Divisió de Religió –va dir una veu de dona, arrogant i divertida- Aquesta haurà estat la vostra darrera missió. Ara, descanseu per sempre, heretges!!

Alçà la mà per donar l’ordre i tot va ocórrer en un sol moment. Una força incommensurable va caure com una gran planxa de ferro sobre el temple, esclafant-lo en un instant. Centenars de veus dels ciutadans que s’havien refugiat al temple varen ser callades en un sol instant.

L’Ishikirimaru es va llençar al terra, protegint amb el seu cos als seus companys sacerdots, però tot i així no va poder aconseguir que no fossin ferits per una gran quantitat d’estelles que volaren en totes direccions, sortint disparades amb una gran força i velocitat. Un munt de fustes i un tros de sostre caigueren sobre els tres sacerdots.

La Hanako va caure contra el terra, sentint una gran pressió caure sobre ella, però sense arribar a esclafar-la. Obrí els ulls, sense poder veure-hi res. Sentia el cap molt calent, quasi bullint.

-Taroutachi? Ishikirimaru? –va demanar la Hanako, amb les llàgrimes brotant-li dels ulls. Va sentir com se li quebrava la veu en dir els seus noms. L’Ishikirimaru li va estrènyer molt fort la mà de la noia en la foscor.

-Silenci, necessito pensar –va ordenar el Taroutachi, encenent una bola de llum. La Hanako va parpellejar, espantada. Mirà cap a dalt i cridà de sorpresa. Un escut màgic del Taroutachi havia impedit que una gran quantitat de fustes caiguessin a sobre d’ells, esclafant-los a l’acte. Tot i així, l’escut no havia estat prou ràpid i els tres tenien estelles clavades per tot el cos, especialment l’Ishikirimaru que havia fet servir el seu cos d’escut per protegir-los.

-No et moguis –va demanar-li la Hanako. La noia es portà la mà al front des d’on li degotava sang a dojo. Amb la caiguda es devia haver fet una ferida i, jutjant pel mal que feia, alguna cosa s’havia romput a dintre del seu braç.

-L’aire aquí dintre no serà etern i l’Ishikirimaru necessita un metge urgentment –va dir el Taroutachi- Estic fent servir tota la meva energia perquè l’escut no decaigui.

-D’acord, d’acord –va dir la Hanako, intentant pensar en què podia fer i sabent que era l’única que en aquell moment podia fer alguna cosa per salvar-los la vida. Sabia que el seu pla no era el millor del món però valia la pena provar-ho, especialment perquè no tenia més temps per planejar-ne un de millor.

Es concentrà en fer el foc més gran que va poder. A sobre d’ells, la fusta cremava molt ràpidament, consumint-se tan ràpid com la noia podia concentrar els seus poders. Les flames no travessaven l’escut, però curiosament una pluja de cendra queia sobre ells, com si fos una nevada inesperada. Un minut més tard, tot s’havia convertit en restes de fusta que fumejava.

Entre la Hanako i el Taroutachi, plens de sutge, varen treure l’Ishikirimaru entre les ruïnes del que feia escassament hores havia estat el seu hogar. El Gran Sacerdot, dret i arrogant es mirava el que quedava del temple amb el rostre seriós.

La Hanako plorava en silenci, allunyant-se de la imatge de dignitat del seu mestre. Havien salvat Shinsei però havien perdut el seu hogar. No podien dir que una gran victòria no comportava un sacrifici igual de gran.

El Bank i el Rob varen ser els primers en arribar amb els fènixs, saltant ràpidament de la muntura per observar les ruïnes del temple. Els tres tinents es reuniren, sense saber què dir-se en un moment així, després de la seva primera gran batalla a Shinsei.

Avatar de l’usuari
Victor Kudo
Porco Rosso
Porco Rosso
Un cacaolat?
Entrades: 188
Membre des de: 10 set. 2015, 13:25
Gràcies donades: 13 cops
Gràcies rebudes: 26 cops
Sexe: Home

19 des. 2016, 11:03

Imatge




- Per fi un dia de relax!! – vaig cridar

Era un matí com qualsevol altre, solejat, els ocells cantaven, els nens jugaven però amb la diferencia de que per mi era un dia lliure, després de no parar de fer missions m’han concedit un dia de descans i pensava aprofitar-ho. Estava a la teulada de la Ferreria Masamune, contemplant el cel blau i infinit, el sol m’acariciava suament i els núvols es movien lentament. El moment perfecte per fer una migdiada.

Va passar una estona.
- VICTOOOOR – una veu em va despertar. No hi havia dubte, era la Louise
- Que vols? – deia jo adormilat – No em dónes ni un dia de pau...
- Doncs no, perquè ens ataquen!
- Com?? – vaig aixecar-me de sobte per la sorpresa – Els de Drakkar??
- No estic segura... Però ha sonat la campana.
- La campana? Quina campana?
- La campana de Shinsei, una campana que només s’escolta quan ens ataquen.
- Anem – vaig dir

Abans de sortir a veure que passava vaig agafar la meva Chiyuki. En sortir, el Tessai va tancar la Ferreria i tots tres vam anar cap al carrer principal que hi era una mica lluny. Mentre anàvem podíem veure com la gent fugia presa del pànic, a la llunyania es podia apreciar com sortia una columna de fum, al arribar ho vam entendre. Part de la ciutat envoltada pel foc i un exèrcit misteriós entrant per un forat de la muralla.
- Deu meu... – va deixar anar en Tessai
- Adeu al meu dia lliure...
- Victor! – en Daku va apareixer – La divisió ha decidit deixar-te a càrrec d’evacuar els civils cap al temple.
- Tan malament anem de personal?
- Per desgracia si... part de la divisió no estava a Shinsei i l’altre part ha hagut d’anar cap al port on s’està efectuant l’atac principal.
- Però qui són aquests? Ja veig que no són pas de Drakkar.
- Ni idea, la divisió d’intel•ligència no té ni idea.
- Està bé, on són el Saito i la Raiko?
- El Saito està amb la divisió mèdica per ajudar a curar als ferits i la Raiko està al temple organitzant l’evacuació. Només estem tu i jo.
- Jo també ajudaré – va dir la Louise
- I jo! – va dir en Tessai - No oblideu que teniu a un ex-capità amb vosaltres.
- Ni parlar. Sou civils, no us puc posar en perill – vaig dir jo
- Posat com vulguis però ajudarem – va dir ella
- Argh... d’acord – Coneixia com de tossuda arribava a ser la Louise, era impossible fer canviar la seva opinió – Llavors tu ajuda a evacuar als civils i tu Tessai intenta buscar per la zona a veure si n’hi ha algú atrapat.
- Cada cop sembles més un capità – va dir en Tessai, no vaig dir res mentre veia com s’anaven
- Anem Daku.

Tots dos vam començar a repel•lir la invasió enemiga. Gran part dels enemics s’estaven enfrontant al nostre exercit al mateix forat del mur, un esquadró és dirigí cap a nosaltres. Per començar vaig fer una zona de neu per detenir l’avanç del exèrcit, en Daku, amb els seus ganivets, atacava als soldats però ells és defensaven amb una mena de màgia. Acte seguit, em vaig incorporar al atac, tallant enemics sense parar, movent-me com un ocell pel cel. Ells llançaven els seus atacs màgics però no podien igualar la nostra velocitat, no podien ferir-nos fins que un crit és va sentir.
- Ahhh!!! – el crit d’una nena
- Compte! – en Daku va interposar-se en la trajectòria d’un atac enemic que anava a per la nena
- Daku! – vaig cridar – Merda... fuig d’aquí noia!
La nena va córrer en direcció al temple, vaig agafar de seguida en Daku per posar-ho fora de perill. Vaig poder comprovar que aquests enemics no tenien escrúpols.
- Ara si m’han fet cabrejar... Fubuki ajuda’m!
- D’acord, no volia ficar-me en aquesta batalla però aquestes rates han demostrat no ser humanes, així que per evitar una plaga s’hauran d’exterminar!

En Fubuki va sortir de dins meu, per sort gracies al fum i que no havia ningú a prop no m’havia de preocupar per res. Ell amb les seves urpes i jo amb la meva katana fent servint la tècnica de la fulla calenta, vam començar a tallar i tallar a tots aquests malparits fins que no va quedar cap.
- Uf... uf... uf... Aquests tios no són ni mig normals, de veritat que no semblen pas humans - vaig dir
- M’és igual, qualsevol que busqui violència perirà.
Mentre parlàvem un altre esquadró apareixia pel forat però abans d’arribar el cel es va apagar, un gran atac màgic va caure del cel.
- Guau... això és el poder de la divisió de religió.

Els enemics van deixar d’aparèixer, no sé com estava la situació al port però aquí la cosa s’havia solucionat, encara que a canvi d’un gran preu. En Fubuki és tornà a dins meu i abans d’anar cap al temple a veure com estava la situació, un encaputxat va fer acte de presencia.
- Impressionant!! Heu superat les meves expectatives, no pensava que podríeu resistir el nostre atac – va dir l’home misteriós de robes negres
- Tu qui ets!? – vaig preguntar
- Un Apòstol de l’únic deu verdader de Tadaima.
- Com? Però si els únics deus de Tadaima són l’Izanagi-sama i la Izanami-sama.
- El que tu diguis però... no hauries d’estar pensant en un altre cosa? – va dir al moment en que una explosió s’escoltà per tot Shinsei, en girar-me ho vaig veure
- El temple!! Desgraciat... com us heu atrevit!? – al tornar a girar-me a on era l’home misteriós vaig veure que havia desaparegut encara que això semblava que no s’havia acabat

El Daku és va despertar pel soroll de l’explosió, encara ferit, tots dos vam anar cap al temple per veure el que havia passat, de camí, mentre estant, li posava al dia del que havia succeït.

En arribar vam veure com tot estava destrossat, milers de ferits i morts, els de la divisió mèdica no paraven de córrer d’un lloc a un altre. Al mig de tot això vaig reconèixer tres figures, els tinents Hanako, Bank i Rob, de la divisió de religió, d’exploració i d’intel•ligència respectivament. Eren força coneguts a Shinsei pels seus mèrits. En apropar-me vaig presentar-me als tres tinents, per explicar la situació que havia viscut, ells varen fer el mateix i es varen posar a deliberar sobre qui havien sigut els responsables. Al cap d'uns dies varem rebre una noticia, Drakkar també va ser atacada per un exèrcit misteriós. Des de Endor vam rebre una invitació per fer una assamblea juntament amb els de Drakkar per aclarir que havia passat als dos bàndols.
Imatge

Imatge

Avatar de l’usuari
Meizu
Porco Rosso
Porco Rosso
Entrades: 129
Membre des de: 12 març 2016, 00:23
Gràcies donades: 57 cops
Gràcies rebudes: 24 cops
Sexe: Home

26 des. 2016, 10:55

Imatge


Atxím

El hivern ja havia arribat a Tadaima i als orientals, els de Drakkar, els afectava amb duresa per culpa de les muntanyes que envoltaven la seva ciutat-estat.

-Ja ha arribat l'hivern, oi?-una noia gràcil es parava davant d'un noi que jeia al terra de la divisió de cavallers, sense masses ganes d'entrenar a causa del fred.

-No m'ho recordis, odio passar fred. Em desagrada la sensació de no notar els meus dits a causa del fred així no puc agafar l'espasa i matar.-era veritat, aquell noi vivia per lluitar, era el que més l'apassionava des de que era petit. Frisava per trobar nous reptes i fer-se més fort.

-A mi també em molesta tenir els dits congelats, però no per aquesta raó.-la noia va esbossar un somriure forçat. -Per cert Meizu, t'has assabentat del que-les paraules de la jove amiga d'en Meizu es van veure tallades per una explosió que va ressonar per tot Drakkar.

-Que ha estat això?-el Meizu, amb ajuda de la noia, es va aixecar i es van reunir amb els cavallers que hi havien presents a la divisió. La capitana va apareixer per les escales amb cara d'haver vist un fantasma.

-La muralla oest de la ciutat ha estat feta miques i estant entrant uns intrusos.-tots els cavallers es van mirar entre ells amb cara de "no pot ser".-Ràpid, es troben en la plaça que hi ha en aquell sector. Els pararem allà.

Els cavallers van sortir ràpidament cap al punt designat per la capitana on els hi esperava el enemic. Tots es preguntaven "Els enemics són els de Shinsei?" però tan bon punt la campana d'alarma va començar a sonar, els dubtes es van dissipar. La campana picava quatre cops. Si sonava un cop volia dir incendi massiu a la ciutat, si tornava a sonar volia dir que un allau, més fort del que les muralles podien parar, venia des de les muntanyes i es precipitava contra la ciutat. Tres cops volia dir que Shinsei estava intentat envair la ciutat i quatre cops volia dir que l'intent d'invasió era d'un altre exèrcit.

Poca gent coneixia el significat d'aquesta quarta campana ja que era inusual sentir-la. El jove tinent, encuriosit per saber qui eren els enemics, va augmentar les galopades per segon del seu cavall.

La plaça era plena de soldats amb armadures negres que estaven formats com si seguissin un tipus d'instrucció militar. Més endarrera hi havien armes de setge com catapultes i balistes. Eren molts, masses, però la divisió de cavallers era una divisió forta i que no es deixaria doblegar. L'objectiu dels cavallers de retenir als enemics fins que arribessin les altres divisions i el objectiu dels enemics de pendre la ciutat, va donar a peu un bany de sang.

Malgrat que el enemic superava amb número i armament militar als protectors de Drakkar, aquests els estaven retenint a causa de la seva moral alta.

-Vinga, fotem fora aquesta panda desgraciats!

-Sí!!!

Els cavallers cada cop guanyaven més terreny dins de la plaça. La capitana i el tinent es feien càrrec dels projectils que eren llençats des de la rereguarda i la resta de soldats rasos lluitaven i guanyaven 1 contra 6.

-Capitana! Això arribarà a bon port. No caldrà ni que vinguin les altres divisions amb aquest pas que anem.-la noia gràcil anomenada Aiza es mostrava alegra i confiada. Ella era una experta duelista que lluitava amb un estil que recordava molt a l'esgrima antiga.

Quan la batalla semblava més decidida per el bàndol local, un fet inesperat va tenir lloc. Quatre figures encaputxades de diferentes alçades van aparèixer adalt de la muralla via un portal que havia creat una d'elles.

-Vaja quins soldats més inútils que tenim, m'hauré d'encarregar personalment.-la silueta que havia maleït als seus ara es trobava devant de la capitana de la divisió que estava defensant la plaça.
-Tu ets l'oficial de major rang aquí, oi?

-En quin moment has?!-la dona es trobava desconcertada, del no res havia aparegut aquella persona encaputxada que exercicia una pressió terrible.

-Humph, no sé ni perquè pregunto si ja ho sé, prou que us hem espiat. Digues adéu a aquesta guerra MOR!-sense ni tan sols poder veure quina arma havia empleat ni amb quin braç l'havia feta servir, la capitana va rebre una quantitat increïble de talls en qüestió d'instants.
El seu cos mort va caure d'esquenes i es va fer el silenci al camp de batalla. Llavors un rugit va sorgir del exèrcit enemic, picaven amb les llances i amb els peus al terra provocant un terrabastall que resonava per les muntanyes. Entre tot aquell caos de soroll el jove tinent va fer reaccionar als seus.

-CORREU! Aquest malparit pot parar el temps! No tardaran massa les altres divisions en venir, hem de fer pinya als carrers.-els cavallers van vacilar un segon, no estàven acostumats a rebre ordres de algú que no fos la capitana, però al cap i a la fi el Meizu era el segon al comandament i no podia permetre que els pensaments negatius s'apoderessin dels seus.

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 587
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 158 cops
Sexe: Dona

11 gen. 2017, 20:35

Imatge


Era un d’aquells dies de mig hivern, els quals degut a que el dia anterior havia nevat, estava tot el poble ple de rastres d’aquella aigua congelada anomenada neu, i els únics que tenien ganes de sortir de casa eren els nens, per fer batalles de boles de neu, angelets i ninots de neu. I en aquell moment que venia més de gust que estar estirat al sofà de la divisió llegint algun llibre d’aventures, amb una manteta ben calentona i al costat de la llar de foc? Doncs res, allò era el plaer més gran els dies de neu.

Però qui es trobava a la sala d’armament, que era la més freda de tota la divisió, revisant que tot estigués al seu lloc? Si, jo.

Us donaré un consell molt important, si mai us demanen de ser tinents de la vostre divisió no accepteu, es una excusa per posar-vos més feina i responsabilitats!

Deixant de banda que jo avui tenia un dia massa hater em vaig posar a cantar els openings de la Màgica Doremi per ajudar a que l’estona em passes més ràpid i em motives a fer la feina més ràpidament.

Durant la meva estona de motivació cantant les cançons de la bruixa de color rosa vaig sentir una explosió, que sonava força lluny del lloc on jo era, però no li vaig donar massa importància, devia ser un dels invents d’aquell home de la divisió d’intel·ligència que em va treure de la presó de Shinsei (sense ell ser-ne conscient, ni tenint la intenció de fer-ho), el Samael.

Així que no vaig donar importància a aquella explosió i vaig seguir amb la meva feina fins que, tlong, un, tlong, dos, tlong, tres, maleïts Shin... tlong, quatre, quatre, enemics desconeguts, és el primer cop que passa des de que estic a Drakkar, pensava mentres em preparava per marxar d’allà i anar cap a la batalla, quan no em van ni deixar sortir d’allà que la sala se’m va omplir de gent corrents agafant armes, sense un minim d’ordre, tots marxant esperitats cap a la batalla, la qual jo encara no tenia ni idea d’on s’estava portant a terme.

- Westa perdona, saps a on per on ens estan atacant?- li vaig demanar a la noia que acabava d’entrar a la sala a buscar la seva arma

- Si, a la gran plaça que hi ha al costat de la murallà, crec que els de cavalleria ja hi son

- Vale merci- li vaig contestar a la noia, mentres sortia de la divisió cap a la plaça. M’imaginava que la feina de dirigir la divisió ja la portaria la capitana, així que jo me’n vaig desresponsabilitzar.

La distribució de les divisions de Drakkar en cas d’atac a la ciutat era, divisió de religió, acompanyava als ciutadans, nens i gent gran fins a un passadís, a les portes de la muralla est de Drakkar. Tal passadís era una cova a una de els muntanyes que desembocava al nord-est de Tadaima. La divisió mèdica s’encarregava tant de curar els ciutadans ferits, com els soldats que també sortien malmesos a la batalla. Els de la divisió de cavalleria havien de ser a les primeres files de la lluita, seguits per la divisió d’exploració que s’ocupava més de la lluita a distància, tot i que sempre que calgues podia ajudar cos a cos. I per últim els d’intel·ligència els quals s’ocupaven, en aquest cas on no coneixem els enemics, doncs de buscar d’on qui son i quines intencions tenen, i un cop ja ho saben s’uneixen a la batalla amb les altres divisions.

Suposava que tothom s’estava dirigint cap als seus respectius llocs a la batalla, així que a mi també em tocava fer-ho.

Crec que va ser un moment massa impactant el de només arribar a la plaça veure la capitana de la divisió de cavalleria era malferida (per no dir assassinada) per un home encaputxat, del qual ni la seva arma havia estat vista pels soldats de la nostra ciutat.

Quan el cos de la dona va haver impactat amb el terra es va veure com l’exercit enemic començava a picar al terra amb les seves llances, tots assedegats i amb ganes de sang.

En mig de tot l’enrrenou vaig sentir el Meizu que agafava la seva posició de tinent i començava a donar ordres per calmar la por que tenien tots els soldats al seu rostre.

Però aquest no era l’únic problema del lloc. Hi havien masses homes malferits i ni rastre de la divisió mèdica, sense contar que dels meus només érem la Deipi, el Saddas i jo, els altres onze membres de la divisió i la capitana encara no havien arribat.

Veient que els meus companys es posaven a ajudar als de cavalleria per fer temps a que arribin els nostres, els d’intel·ligència i els de religió (aquests últims després d’evaqüar tots els civils) jo vaig decidir ocupar-me dels ferits. No era la gran experta de medicina, però sabia coses bàsiques que com a mínim deixarien en una condició estable als ferits.

No sé quanta estona va passar des de que jo vaig arribar al camp de batalla, fins que els de la meva divisió i els d’intel·ligència van ser allà, per mi aquell temps es va fer etern.

Aquests últims avisant que els atacants eren desconeguts, que no sabien d’on havien sortit i que tot i que uns quants d’ells s’havien quedat a investigar més, els altres havien vingut a ajudar-nos a fer-los fora de la nostra terra.

L’arribada d’aquestes divisions juntament amb els mèdics va ajudar als que ja estaven combatent a motivar-se i seguir amb més forces.

El que encara pertorbava a tots els nostres soldats eren les 4 figures que hi havien a sobre la muralla, se’ls veia massa tranquils, deixaven als seus soldats lluitant i ells només miraven. Alguna se’n devien tramar, per que tot i veure que els seus homes anaven retrocedint, ells no feien res.

Fins que el que l’home que havia matat a la capitana de Cavalleria va mirar als altre i els va dir.

- Nosaltres anem a avisar al cap, us deixem el resta a vosaltres.- i ell i un altre van desaparèixer.

Tot i que d’això crec que se’n va adonar poca gent, ja que tots estaven concentrats en la lluita.

No va ser fins que va arribar el capità i uns quants homes de la divisió medica, al·legant que a la ciutat ja no quedava cap ferit i havien portat tots els membres aquí per que ara era la prioritat.

- Si, la nostre prioritat és matar-te a tu.- va dir un dels encaputxats, amb veu de dona, encarant-la seva arma cap a ell i dirigint-s’hi volant.

En aquell moment només una persona va tenir la repidessa i agilitat per interceptar el cop i ferir el braç dret de l’encaputxada.

- Quina merda de cop, esperava un atac molt millor, aquests ni els feia jo quan vaig començar a entrenar- va dir la membre de cabells curs i blaus de la divisió de cavalleria, i amb només aquestes paraules ja va motivar a tothom a lluitar amb moltes més ganes.
Imatge

Avatar de l’usuari
Morte-Diem
Porco Rosso
Porco Rosso
♫ Tu Tu Ru ♪
Entrades: 228
Membre des de: 15 oct. 2016, 12:07
Gràcies donades: 110 cops
Gràcies rebudes: 97 cops
Sexe: Home

14 feb. 2017, 02:26

Imatge


Em vaig despertar amb el nas gotejant del fred que feia -Com pot ser possible que faci tan de fred en un indret amb els camps tan verds?- Vaig pensar amb veu alta i agressiva, mentre obria la finestra de la petita habitació que m'havia deixat la divisió d’exploració. –Retiro el que he dit!- Vaig exclamar amb sorpresa després de veure la porta oest de Drakkar coberta d’una capa de neu suficientment generosa com per generar problemes de mobilitat als carros de mercaderies que entraven i sortien de Drakkar.

Fa una setmana que vaig arribar a Tadaima, encara no he tornat ni un sol cop al món humà, tot i que m’han recomanat que no oblidés la meva vida terrenal no puc evitar seguir en aquest món per aprendre coses noves i extravagants que tant em tenen encuriosit.

Avui toca classe de formació pels nouvinguts a Drakkar, m’han promès que em donarien un drac un cop hagués completat els exàmens, així que sense pensar-m’ho més em vaig posar les sabates i vaig començar a córrer per sobre la muralla fins que un fort espetec va sonar des de l’horitzó i em va fer desequilibrar, un instant després els merlets de la muralla que tenia just darrere meu és van polvoritzar i el camí de ronda va caure cap avall deixant un forat de mida considerable a la part superior de la muralla, per sort vaig tenir prou reflexos per esquivar aquella mort segura, no van tenir tanta sort els petits comerços que estaven units a les muralles; bona part de les pedres despreses de la muralla van caure damunt de les teulades i les van ensorrar completament.

–Espero que no hi hagués ningú dins- Vaig pensar.

Vaig baixar de la muralla com vaig poder per intentar ajudar i entre crits i murmuris una primera campanada va tocar, immediatament després se’n va sentir una altre, i una altre...

–Shinsei ens ataca!!!- Va exclamar un mercader malferit. –Maleïts veneradors de pollastres rostits!!- Va seguir.
Però una ultima campanada va tocar tallant en sec els seus insults i silenciant la majoria de murmuris i crits de la gent, deixant un fred encara més glaçant que aquell dur hivern que estava travessant Drakkar. Jo havia aprés feia poc el significat de les quatre campanades d’emergència de Drakkar, era sense cap dubte la situació critica més improbable que podia arribar a viure Drakkar: “Atac d’exèrcit desconegut”.

- Ens ataquen!!- Va exclamar en Lexar (El meu professor de la divisió d’exploració). –Que tothom segueixi les instruccions d’evacuació, allunyeu-vos de les muralles i espereu la divisió mèdica si no us podeu moure!!

Era envejable que sàpigues controlar la calma en un moment de tanta incertesa. Les seves paraules van fer efecte i la gent es va començar a moure, jo vaig córrer fins el seu costat.

- Bon dia Morte, has dormit bé? Sembla que la muralla necessitarà una mica d’esparadrap...- em va dir amb total serenitat mentre es mirava la muralla.

- Què passa Lexar? A qui heu posat a les campanes d’emergència? El molt inepte ha tocat quatre cops... Crec que em vas deixar molt clar que l’únic enemic de Drakkar era Shinsei. –Vaig escopir indignat i fent gala dels meus coneixements.

- Probablement has sentit quatre campanades perquè ens ataca un exèrcit desconegut Morte, tal i com et vaig ensenyar el primer dia de classes...

- És impossible que ens ataqui un exèrcit desconegut si els uni...- En lexar em va fer tallar en sec i em va assenyalar dos encaputxats negres sobre de la muralla.

- Val, potser el negre no és el color preferit de Shinsei.- Vaig admetre jo.

- Agafa el teu arc i anem cap a la plaça, que des d’aquí sento brandar el ferro.- Em va dir mirant cap al no res.

Seguint els seus consells, vaig agafar l’arc amb unes quantes fletxes i em vaig dirigir cap a la plaça, on efectivament hi havia un exèrcit de soldats de color negre lluitant contra la nostra divisió de cavalleria, sembla que resistien molt bé els nostres cavallers, tot i ser clarament superats en nombre estaven recuperant terreny a un bon ritme, vaig començar a ajudar els cavallers amb algunes fletxes, m’hauria agradat fer servir els meus poders, però encara no els dominava prou bé.

Van caure uns vuit enemics gràcies a les meves fletxes, i els cavallers ja gairebé havien expulsat els enemics de la plaça, quan de sobte em vaig adonar d’una rialla molt pertorbadora d’un dels personatges encaputxats que estava esperant impassible a la muralla, vaig comptar quatre encaputxats i just quan els anava a disparar vaig veure com en desapareixia un i amb un moment apareixia a l’altre punta de la plaça davant la capitana de la cavalleria. La capitana va caure molt malferida, no vaig veure la gravetat de les ferides, però per la manera de caure i la quantitat de sang que brollava del seu cos semblava molt greu.
Acte seguit vaig veure en Meizu agafar el comandament i començar a donar ordres als cavallers.

Semblava que tot i l’atac cap a la capitana, la situació estava sota control, i cada cop quedaven menys enemics al camp de batalla, així que vaig decidir allunyar-me una mica de la plaça i buscar pistes pel meu compte per intentar treure l’entrellat d’aquell exèrcit desconegut, vaig sortir per la porta oest i vaig aprofitar per eliminar dues patrulles enemigues, l’una amb una ballesta gegant i l’altre amb una catapulta, probablement les eines que havien fet servir per enderrocar part de la muralla de Drakkar...

Vaig seguir la direcció que havien vingut els enemics esperant trobar alguna pista pel camí, i efectivament, vaig trobar una espècie de campament fastigosament ben organitzat, tenia una petita muralla de fusta i tot, em va recordar als antics campaments romans, hi havia tot de tendes molt ben organitzades i una foguera central apagada de feia relativament poc, algunes armes i armadures també estaven allà abandonades. Vaig començar a investigar aquell campament confiant que la situació de Drakkar ja estigués controlada.

Avatar de l’usuari
Nafi
Moderador
Moderador
Heichou
Repte d'anime 2019
Fàcil
9 / 24
Entrades: 510
Membre des de: 30 juny 2015, 21:27
Gràcies donades: 36 cops
Gràcies rebudes: 167 cops
Sexe: Dona

24 abr. 2017, 11:48

Estàvem rodejats pel caos, mitja muralla havia aterrat al mig de la plaça cosa que impedia encara més l'enfrontament amb aquells soldats desconeguts. La capitana de la meva divisió, la divisió de cavalleria, estava estirada el terra després de que un dels encaputxats l'ataqués amb alguna arma invisible. Des de la meva posició podia veure els ulls de la capitana oberts, completament en blanc, la vida havia deixat completament el seu cos. Mentre jo em mirava els ulls de la capitana sense poder reaccionar en Meizu ja havia pres el control de la divisió i intentava controlar aquell munt de gent que es comportaven com a pollos descabezados. L'arribada d'aquells encaputxats havia deixat en blanc a molts soldats i veure com la nostra capitana moria davant nostre sense ser capaços de fer-hi res ens havia ferit greument l'orgull. Tenia molt clar que no deixaria que allò tornés a passar, i quan arribava a aquella conclusió van aparèixer les demés divisions (ja era hora!). Feia poc que estava a Tadaima així que no coneixia gaires cares encara, la primera que vaig reconèixer va ser la de la Meina que va arribar al camp de batalla amb la cara descol·locada, realment la situació era tant lamentable com m'imaginava.

L'arribada de les altres divisions va equilibrar les forces entre aquell exèrcit desconegut i les nostres tropes, semblava que aconseguíem fer-los enrerejar, em vaig llençar a sobre els soldats d'aquell exèrcit, si no aconseguíem fer-los fora aviat ens guanyarien i envairien Drakkar. Les figures negres que havien matat la nostra capitana havien deixat d'intervenir i la cosa s'estava posant massa fàcil, els vaig buscar de reüll i els vaig veure flotant a l'aire mirant la carnisseria com si la cosa no anés amb ells. Un va marxar, no sentia que deien però s'anaven mirant a ratos com si comentessin un partit de futbol, només els hi faltaven les palomites.

Semblava que els de la divisió mèdica començaven a tindre la situació controlada ja que els seus homes tornaven al camp de batalla per ajudar-nos a repel•lir l'atac, des de la meva posició no m'enterava de gaire més del que passava però vaig veure com arribava el capità de la divisió mèdica i les figures negres que quedaven es van mig emocionar, el seu objectiu eren els capitans. Em vaig llençar sense pensar-m'ho cap al capità de la divisió mèdica mentre de reull veia com una de les hombres feia el mateix recorregut. Vaig ficar l'espasa entre ell i el capità i vaig notar com la meva fulla va ferir-lo.

- Quina merda de cop, esperava un atac molt millor, aquests ni els feia jo quan vaig començar a entrenar.

Vaig notar com la ira dels soldats de Drakkar començava a bullir, i com els ànims per fotre fora aquells canalles renaixien tot i que cada cop estàvem tots més cansats.

- Maleïda mindundi, qui t'has cregut per interposar-te en el meu camí?

- No deixar-vos fer el que us rota!

- No us penseu que ens podreu guanyar! El veritable deu de Tadaima ens ha dona suficients poders per liquidar-vos a tots!

Tothom es va quedar amb cara de "De que coi està parlant?" però abans que poguéssim recordar-li una mica de mitologia de Tadaima un'altra de les ombres es va moure, i en mig segon tots vam sentir un gran tro.

- Aquest és el poder dels Apòstols! Que us quedi clar la vostra inferioritat. I ara ens retirem abans que l'inútil aquest us expliqui tot el nostre pla.

La ombra que havia intentat matar el capità de la Divisió Mèdica va fer un gest exagerat que si tingués un cos normal es podria interpretar com un gest d'indignació. "Però que et creus que sóc tonto o...?" es va sentir mentre veiem com les ombres s'allunyaven de nosaltres. També les seves tropes van desaparèixer de Drakkar, on només hi van quedar la destroça que ens recordava el que acabàvem de viure, un atac que ens hagués pogut aniquilar.

Quan tots vam sortir del shock en que ens trobàvem ens vam adonar del que havia sigut aquell últim tro, havien destruït un dels castells que formaven part de la Divisió de Caballeria, on entrenaven els nous reclutes. Suposo que tothom estava al camp de batalla per lo que no hi devia haver ninguna baixa en aquell castell, i si algú s'hi havia quedat es mereixia morir per covard.

Ens vam passar la resta del dia fent recompte de les pèrdues que havíem patit, de les destroces que ens havien fet i dels morts i els ferits. Mentre retiràvem els cosso sense vida de la plaça on fa poques hores havíem estat a punt de morir tots un missatges ens va fer arribar un missatge, els de Shinsei havien patit un atac similar, per lo que els de Endor ens invitaven a una assemblea juntament amb els de Shinsei per determinar qui havia atacat i perquè.
Imatge

Respon