El poder dels Déus
No sabia quantes hores havia estat dormint i just ara, en mirar-se al mirall, estava convençuda que allò que estava veient era part d’un malson. La persona que li va tornar la mirada era la Hanako de sempre però al seu rostre havia quelcom bastant diferent. S’espantà i va retrocedir, pegant amb els ronyons al moble del bany.
-Hanako, surt ja hòstia, que faré tard a la feina i avui m’entrevista l’Akito Kurogawa!! –va cridar-li la mare. Però la noia no l’escoltà. Aquell mal pareixia molt real i després de la cerimònia d’invocació dels Déus d’ahir vespre, la Hanako sabia que havia una línia molt prima entre el que era real i el que no.
Es mirà una vegada més. Tenia els ulls daurats, del mateix color que el Taroutachi i just a l’extrem on acabava l’ull tenia una ombra allargada de color vermell que per molt que es rentés la cara no fugia. Per si fos poc, el símbol que el seu mestre li havia pintat a la mà es veia també a aquell món. “Acabaràs vivint sempre al temple” i començava a entendre un poc per què...
-Hanako, que surtis! Maleïda nena de merda! –va cridar la mare pegant un cop fort a la porta. La noia va deixar de mirar-se els ulls i va sortir del bany intentant tapar-se’ls amb el serrell però la mare ni tan sols la va mirar. Tornà a la seva habitació, nerviosa. No podia anar així a la Universitat. És més, ni tan sols podia sortir així al carrer sense cridar l’atenció dels altres.
-Mare, passaré les vacances a casa d’una amiga –va cridar-li la Hanako. La dona li digué alguna cosa, segurament un “no em molestis” però ja li va servir. Des de fora del bany la Hanako podia sentir una forta olor a whisky del barat.
El pla era partir de viatge amb el Taroutachi després de les classes de la Universitat d’avui però vist que el seu aspecte havia canviat considerablement no s’atrevia a anar-hi. Partiria de casa sense que la veiés ningú, o això va pensar perquè just en aquell moment el Samael va obrir la porta de la seva habitació, contigua al bany i la va mirar fixament.
-Woooaaah, wooooooaaaah, que fots puta por amb aquestes lentilles!! –va dir-li, mig despentinat. La Hanako li va somriure, es ficà a la seva habitació i agafà la maleta del viatge, sense tan sols esmorzar.
-Me’n vaig a passar les vacances a casa d’una amiga... –va dir-li, ràpidament. El seu germà petit va fer que si amb el cap, comprensivament, com si no passés res. La noia suposà que devia pensar que se n’anava per no haver de patir la pressió dels paparazzi fent guàrdia davant la casa tota l’estona esperant que la mare sortís a explicar si havia estat a l’orgia de casa del Takayashi.
La noia s’acomiadà sense saber que aquella seria la darrera vegada que veuria el Samael, com a mínim al món dels humans. Aparegué al temple de Shinsei, deixà la maleta a la seva habitació i corregué per trobar el seu mestre però el Taroutachi no hi era.
-On és el Taroutachi? –va demanar la Hanako, quasi sense alè.
-Bon dia! –va respondre l’Ishikirimaru, recollint el temple que encara estava ple del que havien fet servir per la cerimònia d’ahir- És al cementeri.
-Ah, d’acord –va dir la Hanako, com si fos el més normal del món que la gent passés l’estona a un lloc com aquell. Es va seure davant l’altar tot contemplant el fènix que s’alçava cap al cel.
-No tenies classe i havies de venir per la tarda? –va demanar l’Ishikirimaru- Fas campana?
-Com no vols que la faci, amb aquests ulls? –va demanar la Hanako molt agitada- M’ho podríeu haver dit...
L’Ishikirimaru va somriure, un poc trist.
-Em sap greu... –va dir somrient- Ara ets un intermediari capaç de comunicar-se amb els Déus, és normal que algunes coses canviïn... Si et serveix de consol com que jo no vaig aconseguir el poder dels Déus els meus ulls tornaren a ser del color original, però l’ombra vermella a la vora dels ulls no et desapareixeran mai...
-Fantàstic... –va dir la Hanako de mal humor. Mirà els ulls de l'Ishikirimaru, blaus claríssims, d'un color que recordava quasi al gel més pur.
-Aquesta resposta ha sonat molt al Taroutachi, que no et contagii els seus modals... –va riure l’Ishikirimaru- Entenc que estiguis disgustada però no és pas tan dolent.
-El meu germà m’ha dit que faig por... –va plorinyar la Hanako. Volia renegar-se de tot i fer el vago però no va tenir massa temps perquè de seguida va haver d’anar a la Sala del Concili a signar uns papers per fer reglamentari l’ascens i va haver d’estrènyer la mà a un munt de vells que no coneixia de res. De tornada al temple va haver-se d’aturar a quinze cases per beneir-les i va haver de tocar cinc bebès al cap perquè els Déus els ajudessin a créixer sans i forts.
-On has estat? –va demanar el Taroutachi quan la Hanako va tornar al temple- Has tardat dues hores i només havies de signar un paper...
-He beneit moooltes coses –va dir la Hanako estirant-se al tatami- Començo a entendre per què no vols sortir d’aquí... Per cert, em podies haver dit això dels ulls i del “tatuatge” de la mà... No he pogut sortir de casa.
-Tsk, mira que ets tonta, que et pensaves, que veuries els Déus i tot seguiria igual? –va renyar-la el Taroutachi. La Hanako no acabava d’entendre el fet que fos ell el que obviés informació però que al final la culpa fos de la Sacerdotessa...
-Hanako, t’agradaria acomiadar-te de la Chizuru abans de partir? –va demanar l’Ishikirimaru molt amablement- Partirà d’aquí res a una missió, si no t’afanyes no li podràs dir adéu.
-Gràcies Ishikirimaru –va somriure la Hanako- Tanta sort que queda algú amable al temple.
El Taroutachi va posar els ulls en blanc mentre la seva tinent partia i bufà en mode de burla. La Hanako va fer veure que no l’havia sentit, però realment si que l’havia sentit i estava completament segura que no podia haver en el món una persona més arrogant i odiosa que ell.
-Com ha anat? –va somriure l’Ishikirimaru- Has visitat la seva tomba?
-Com saps que hi he anat, m’has seguit? –va rebatre de mal humor el Taroutachi, com sempre desconfiant de tothom.
-No, és que simplement ho fas sempre abans de partir a un viatge com aquest... –va contestar l’home dels cabells castanys. Es quedaren en silenci, sense aportar res més a la conversa. El Taroutachi va fer un gest desagradable amb els llavis i apretant-los molt, tancà els ulls.
-Volia dir-li adéu, estaré un temps a poder tornar –va confessar. Abaixà el cap, un poc derrotat- Sempre que marxo... recordo tot el que va passar, torno a viure aquells fets de manera molt clara, nítida, com si hagués passat ahir. És una sensació molt desagradable, tot i després de tot aquest temps.
L’Ishikirimaru va allargar la mà, dubitativament. Es debatia internament entre què era el millor que podia dir en aquella situació en què algú desagradable amb tothom necessita unes paraules que el facin sentir bé.
-Encara li guardes rancor al Jud’Oh? –va demanar l’Ishikirimaru tocant l’espatlla del seu superior. El Taroutachi el va mirar desafiant, ple de ràbia.
-És clar! –va cridar molt alterat. El silenci que va seguir el seu crit va ser feréstec. Panteixava fortament i tremolava de ràbia- No el podré perdonar mai!
-Baixa la veu –el va reganyar l’Ishikirimaru- No voldràs que la Hanako et vegi així just abans de partir, oi? Només li afegiries preocupacions i ja bastants dubtes té...
El Taroutachi aixecar-se i se abandonà la sala, deixant sol a l’Ishikirimaru que no va fer cap intent d’anar-li al darrere. Sabia què li passava i que valia més la pena deixar-lo sol. Segurament era quelcom en el que no deixaria de pensar durant el que li quedava de vida. El jove sacerdot no va tornar a veure el seu mestre fins el moment de partir.