La noia degué dormir una hora, dues com a molt. Es va despertar suant moltíssim i amb ganes de vomitar. Es va tambalejar, a punt de caure del cavall. El Taroutachi avançà uns metres i aprofitaren per menjar alguna cosa.
-No vull res –va dir la Hanako molt marejada. El Taroutachi li va passar una fruita de Shinsei que la noia odiava perquè era molt líquida al seu interior i no es podia menjar sense deixar-te les mans plenes de suc.
-Menja’t això, estàs deshidratada –li va posar la fruita a la mà i es va seure al seu costat. La noia va fer l’esforç, sabent que ho vomitaria al instant que intentés empassar-s’ho. Les nàusees li pujaven directament des de l’estomac amb una sensació molt desagradable. S’empassà el primer tros i l’escopí a l’instant amb un gran fàstic.
-Perdó... –va dir la noia intuint l’enuig del seu mestre malcarat. El Taroutachi va cercar dintre la seva bossa i va treure un tros de pa de llavors.
-T’anirà bé per l’estomac –va aconsellar-li el mestre, tallant un tros amb les mans plenes d’arena. Sentí com l’observava de molt a prop. No es volia ni imaginar quina fila devia fer en aquell estat. Mirà al Taroutachi, amb els braços plens de picades de mosquit, la cara vermella fruit de la insolació del desert, la postura encongida per la incomoditat del cavall... Ella també presentava un aspecte tan depriment?
Va tardar moltíssim en menjar-se el pa i en haver acabat els dos Sacerdots començaren a beure el sake refrescant. La resta del dia va ser molt confós per a la Hanako. Sabia que anava dormint a estones, completament vençuda pel cansament però a la vegada la temperatura era prou elevada i estava suant tantíssim que es despertava molt marejada i desorientada.
A mitja tarda hagueren d’aturar per tornar a menjar i la Sacerdotessa va treure tot el que tenia dintre de la panxa. El seu mestre la va carregar altra vegada a sobre del cavall i la va obligar a continuar bevent per baixar-li la temperatura del cos.
Quan va caure la nit el cavall va arribar al seu límit. Es va desplomar tot caient d’una duna i els dos Sacerdots caigueren amb ell a un forat format entre dues grans dunes que els aturaven el vent.
-Descansarem aquí avui vespre... –va dir el Taroutachi- El cavall no pot més i nosaltres necessitem totes les nostres forces per arribar demà caminant al refugi del Genbu.
La Hanako va assentir i es va seure a l’arena al costat del seu mestre. Varen treure les provisions que els hi quedaven i la Hanako va tornar a invocar les flames. En aquell moment estava completament segura que no sobreviuria el vespre. Potser el Taroutachi devia pensar el mateix perquè va treure totes les botelles de sake i els dos sacerdots continuaren bevent i bevent com si el demà no hagués d’arribar mai. És clar que era un sake amb propietats refrescants però això no treia el fet que el sake era alcohol i emborratxava...
La Hanako reia, sense tenir-ne cap motiu. Preferia riure a vomitar tot el que amb tant d’esforç havia aconseguit empassar-se. El Taroutachi, estranyament, també reia. El mestre estava molt comunicatiu, especialment loquaç i simpàtic.
Li va contar a la seva alumna coses del seu passat, de quan era petit i el varen portar al temple perquè servís com a Sacerdot i que havia hagut de lluitar contra un clan en una guerra que pareixia completament perduda. Li contà a més coses de l’Ishikirimaru, que el va conèixer feia molts d’anys i que era una llàstima que no hagués pogut invocar els Déus.
-I en canvi mira, aquí estic amb tu –va dir, posant-se seriós de sobte.
-Preferiries que jo fos l’Ishikirimaru? –va demanar la Hanako, sense adonar-se’n que de sobte la conversa s’havia posat seriosa i que ja no parlaven d’anècdotes del passat, sinó que començaven a explorar un terreny més sentimental.
El Taroutachi va vacil·lar i va somriure, tardant un poc en contestar. Com que la Hanako anava contenta, no es va adonar del temps que el mestre havia tardat en donar una resposta, cosa que si que hauria fet normalment. El Sacerdot també portava molt de sake per les venes i en aquell moment el Taroutachi racional, borde i fred de sempre se n’havia anat de vacances.
Potser aquest era el veritable caràcter del Sacerdot, aquell que el Koutetsu Samonji havia insinuat a Endor mentre prenien alcohol a una taberna de mare morta prop de la Catedral. Només havien passat dos dies però pareixia una eternitat. I ara, just al mig d’aquell desert enorme, se’n reien.
-No. M’agrada estar amb tu –va respondre el mestre, alçant la copa, com si brindés per alguna cosa.
-Gràcies –va respondre la Hanako, en to de burla, com si no cregués que les paraules del seu mestre podien ocultar una mínima veritat. El va colpejar al braç, tot rient.
El Taroutachi es va girar cap a ella, fent servir tot el seu cos.
-Ho dic de veritat –va contestar en mode agressiu. El Taroutachi de sempre havia tornat.
Es quedaren en silenci, mirant-se als ulls. La Hanako mirava els ulls del seu mestre, d’un daurat preciosíssim. Es va demanar si els seus ulls, tot i ser del mateix color, desprendrien una bellesa tan gran, com si t’aboquessin al límit del mateix univers i poguessis veure totes les estrelles a la vegada. Eren els ulls més bonics que havia vist en molt de temps, preciosos però a la vegada molt tristos.
La Hanako va parpellejar. No sabia què devia estar pensant el seu mestre ara mateix, però segurament i coneixent-lo, res de bo. Estava convençuda que, si tornava a obrir la boca, seria per dir alguna cosa desagradable. Però la noia, endinsant-se dintre dels seus ulls, creia que l’entenia un poc, que sabia per què actuava així.
El Taroutachi en aquell moment raonava molt més clarament del que es pensava tot i haver consumit moltíssim de sake, en canvi, la seva alumna era una altra història. L’home la va mirar amb una tendresa que es va reflectir als seus ulls. Recordà quan havia sentit la seva presència per primera vegada, com havia hagut d’anar fins el món humà per trobar algú disposat a passar per totes aquelles proves.
El poder que rebrien a canvi de tot allò valdria la pena? Era tan gran el poder dels Déus com per haver de passar per tantes peripècies i patiments? Necessitava realment Shinsei que arrisquessin les seves vides d’aquella manera només per la seva protecció? Aliens al seu patiment, milers de ciutadans de Shinsei dormien plàcidament al seu llit mentre ells arriscaven tot el que tenien en una travessia pel desert posant en joc les seves vides.
Era just? Per què els havia tocat a ells rebre un poder semblant? El Taroutachi no recordava haver-ho demanat mai. Mai havia volgut passar per tot allò, ni portar a tantes persones cap a la desgràcia, com l’Ishikirimaru, la Yui o la Chizuru, que havien fallat en la prova. És més, ell també havia anat a cercar a la Hanako, arrebatant-li la vida plàcida que portava a Tokyo per ficar-la en aquella història esbojarrada.
Per què ella havia decidit seguir-lo fins aquell extrem? Per què no s’hi havia negat? Tots aquells pensaments atabalaven la ment confosa del mestre i de cada vegada la distància física entre el Sacerdot i la tinent s’anava reduint.
Per què estàs aquí al mig del desert al meu costat? Els dos varen pensar el mateix al mateix moment.
-Ets tontíssima –va sentenciar el Taroutachi. El seu nas fregava el de la noia. Li passà les mans per la cintura, apropant-la cap a ell. La Hanako feia una olor molt forta a alcohol i lentament, com si li costés moltíssim moure el cos, passà els braços pel coll del seu mestre per no caure d'esquenes a l'arena del desert.
La noia anava a queixar-se però en obrir la boca se n’adonà que el seu mestre estava realment molt a prop. Fins aquell moment el mareig causat per l’alcohol l’havia estat distraient. Obrí els ulls i sentí el cor anar a cent per hora. El Taroutachi passà la mà per la seva esquena, carinyosament.
A la vegada, avançaren els seus rostres lentament i els seus llavis entraren en contacte, alliberant-se del desig que havien estat reprimint. Es besaren lentament, amb una delicadesa extrema, per passar a un desig descontrolat. Els ferides que tenien als llavis a causa del sol del desert s’obriren sense que cap dels dos es queixés o aturés per un sol segon.
La Hanako feia un gust fortíssim a sake. El Sacerdot, que tenia el control de la situació, tancà els ulls i la besà amb més passió, desitjant que demà la noia, en despertar-se, no recordés aquell petó que es va allargar fins que es quedà adormida als seus braços.
