[Rol] El poder dels Déus

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

13 gen. 2017, 23:35

-Els humans esteu fet d’un material que es deteriora molt aviat –va continuar explicant el Seiryuu- Les vostres vides són a penes uns dies pel temps dels Déus...

La Hanako no va dir res, deixà que el Déu continués parlant en un monòleg ple d’autosuficiència i menyspreu.

-És impossible retenir el poder per invocar els Déus en un contenidor tan particularment feble –va continuar somrient- Així que fer servir els nostres poders té també els seus efectes negatius pels humans, com ja hauràs notat. El primer és un gran cansament després de fer servir el poder diví.

La Hanako ho entenia perfectament i, a més, esperava que alguna cosa així arribés a passar. Sabia que no era pas un prototip de persona resistent i després de cada trobada amb els Déus havia experimentat sempre una gran fatiga física.

Però el que li preocupava més de tot allò era el que havia dit el Seiryuu abans i que no tenia res a veure amb un estat d’esgotament que se solucionava amb un poc de repòs.

-I segon –va continuar, jugant amb la neu- La vostra esperança de vida es veu reduïda cada vegada que invoqueu el poder d’un Déu. Hi ha Sacerdots que viuen molts d’anys i n’hi ha d’altres que duren hores... Especialment a les èpoques de guerra, molts joves venien aquí per rebre els nostres poders i morien poc després donant-ho tot a la batalla.

La Hanako no va dir res. Estava espantada i es va seure al terra intentant vèncer el mareig que portava a sobre i processar tota la informació de manera adequada.

-És a dir, que quan més faci servir aquest menys vida em quedarà? –va demanar, quasi rient-se. Era molt irònic, quasi un acudit barat fer tot aquell viatge per obtenir uns poders que no podia fer servir il·limitadament. El Taroutachi va intervenir.

-Es tracta d’aprendre sobre quan fer-lo servir i quan no. Els Déus no volen ser molestats amb problemes menors. –va dir el seu mestre- L’objectiu de la prova del Seiryuu-sama era que els activessis per primera vegada i el temps canviés en tu.

-Saps que no t’he entès, oi? –va renyar-li la Hanako, de mal humor. Amb ell particularment estava enfadada. Com no li havia explicat tot allò abans? També era com el contingut de les proves dels Déus, que no podia rebel·lar en què consistien?

-El que vol dir el teu mestre és que el temps físic per a vosaltres s’atura quan rebeu els poders divins –va somriure el Seiryuu- El temps humà vull dir. Els vostres cossos es congelen i el pas del temps us afecta menys.

-No envellim a no ser que fem servir el poder dels Déus –va explicar el Taroutachi- I quan el fem servir el nostre organisme es desgasta tant per l’enorme poder que ha de processar que perdem automàticament anys de la nostra vida. En altres paraules, ens tornem vells a mesura que emprem els seus poders.

La Hanako es girà cap al seu mestre, visiblement enfadada. No va obrir la boca per contestar-li de males maneres però tenia ganes de cridar-li quan moltes coses al seu cap varen encaixar. Com per exemple, sempre havia pensat que era molt estrany que fessin el viatge a peu o en cavall si el Taroutachi podia invocar els Déus i anar-hi volant en un instant.

Tampoc li havia passat per alt que en tots els anys que feia que vivia al temple, el Taroutachi era l’únic que no pareixia que hagués envellit. La Hanako havia cursat tota la Preparatòria i havia entrat a la Universitat però el seu mestre es mantenia gràcilment amb una eterna joventut madura.

-Quants d’anys tens? –va demanar l’alumna. El Taroutachi va alçar una cella, un poc ofès.

-Fa temps que vaig deixar de contar... –va contestar el mestre sense donar una resposta clara. La Hanako suposà que devia aparentar potser menys anys dels que realment tenia perquè, pel que li havia contar l’Ishikirimaru, el Taroutachi era molt reaci a fer servir els seus poders. De totes maneres, semblava que era un fet que l’esperança de vida dels Sacerdots era curta, així que tampoc podia ser molt major.

Va ressoplar, enfadat davant de l’atenta mirada de la seva alumna.

-Alguna altra cosa desagradable d’aquest ofici que encara no m’hagis contat? –va etzibar-li la Hanako.

-Doncs sí –va contestar-li el Taroutachi perdent els nervis- Fer feina amb tu per exemple, que és un suplici. Ets bastant tonteta.

-I tu un imbècil! –va cridar-li la Hanako- Però això ja no sabies! T’he demanat per informació nova tot i que sé que perdo el temps perquè mai em contes res!!

Aleshores la Hanako es va posar seriosa, canviant el to de la discussió.

-Per això em vares dir que acabaria vivint sempre al temple? –va demanar la noia- Em pensava que era pels ulls daurats però això no és suficientment pertorbador per tu, no? Sinó que ara, el meu germà, la meva mare... tots envelliran i jo no a no ser que em farti a invocar Déus però tot i així segurament em moriré abans que ells. No et semblava prou important com per contar-m’ho?

El Taroutachi es va aixecar i parlà cerimoniosament.

-El deure dels mestres és educar els seus alumnes en diferents disciplines. Si Drakkar ataqués, hauria hagut de fer servir un poder tan gran que segurament no hauria sigut capaç de sobreviure i els coneixements dels Sacerdots de Shinsei haurien mort amb mi. Pots pensar el que vulguis de mi, em pots odiar si vols... però portar-te per aquest camí era el meu deure.

La conversa es va acabar allà. Poc després passaren al palau del Seiryuu on mestre i alumna no tornaren a dirigir-se la paraula durant els dos dies que hi estigueren allà descansant. La Hanako se sentia molt cansada però no tenia ganes de ficar-se al llit. Donava voltes a totes les coses que havien canviat des que havia començat el viatge, començant per ella mateixa, tant físicament com psicològicament.

S’estirà al llit, llegint un llibre de sutres tan avançats que li costava molt desxifrar-los quan el Taroutachi va entrar. La Hanako se’l va mirar amb menyspreu i va ignorar-lo quan li va deixar-li la bossa de viatge al peu del llit.

-Aquesta tarda partirem al refugi de l’últim Déu –va anunciar el Taroutachi- Acabem amb aquest malson tan aviat com sigui possible.

La Hanako el va veure marxar de l’habitació sense dirigir-li la paraula. Es mirà la mà on tres símbols brillaven incessablement, bellugant-se suaument amb els tocs de llum. Replegà les seves coses que havia escampat per tota l’habitació tot pensant en que la prova del Seiryuu havia estat la més senzilla però a la vegada la més terrorífica que havia fet fins el moment.

Cada passa que donava la portava molt més a l’extrem, a una nova veritat més desagradable que l’anterior. Agafà les seves coses i baixà cap a l’entrada lentament. El Taroutachi encara no havia arribat però el Seiryuu si que va aparèixer ràpidament, com mogut per la seva presència.

-Ja te’n vas? –va demanar, divertit. La Sacerdotessa va fer una reverència exagerada i va fer que si amb el cap- Intenteu acabar amb això ràpidament? El problema real el tindràs quan arribis a Shinsei i tothom et demani que li mostris els teus nous poders. Digues, ho faràs?

La Hanako no va alçar la vista, continuà mirant el terra com si fos la cosa més interessant que havia vist en molt de temps, amb el rostre tens i la mirada perduda.

-És a dir, si no mostres els teus poders, pot ser ni tan sols et creuen... –va riure’s el Déu- I si ho fas... quants d’anys de vida pots perdre? Tres o quatre per vegada? Tenint en compte la feblesa del teu cos no ho podràs suportar gaire temps...

La Sacerdotessa va continuar sense respondre a les provocacions del Seiryuu. Els Déus eren cruels, molt bàrbars, molt més dèspotes i tirans del que la noia mai s’hauria pogut imaginar. El Seiryuu, en veure que la Hanako no contestava, s’acotà per parlar-li a l’orella, suaument i somrient.

-Si no mostres els teus poders a qui t’ho demani a Shinsei, potser et passarà com el teu mestre... –va xiuxiuejar- Ningú et considerarà una persona de fiar i et tancaràs al temple amargada, sola, veient com els llargs dies passen sabent que no et moriràs mai fins que no ens invoquis... I que encara que ho facis, qui et creurà aleshores?

La Hanako se’l va mirar, plena de temor. Pensà en el Taroutachi i en com passava ell els seus dies al temple, sol i ple de ressentiment, incapaç de relacionar-se amb ningú. En com, durant tot aquell temps, no havia tingut ningú al seu costat que entengués mínimament el camí que havia hagut de fer.

-No pateixis –va dir baixant encara més la veu- Quan estiguis aïllada de la resta de Shinsei, a punt de perdre el cap envoltada només de solitud, pensa que pots cridar-me... Jo vindré a estar amb tu tot el temps que calgui, fins el final...

Sentí com si una gran serp li paralitzés tot el cos i l’ofegués lentament, com si s’hagués anat envoltant amb les seves paraules. Havia oblidat gairebé com es respirava i li costava moltíssim mantenir la compostura. Aquelles paraules ressonaven dintre del seu cap, imaginant-se el pitjor escenari possible.

-Hanako! –va cridar innecessàriament fort el Taroutachi- Partim ja.

La Sacerdotessa s’allunyà del Déu corrent cap al seu mestre, emprenent el viatge cap al darrer Déu d’aquella primera aventura.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

15 gen. 2017, 11:38

Estigueren més de mig dia caminant per sobre de la neu, amb els peus congelats i amb un vent glaçat que els venia de cara.

La Hanako estava d’un mal humor considerable, quasi tant com el del seu mestre. Cap dels dos deia res, continuaven el viatge en silenci, massa enfadats com per dirigir-se la paraula.

Tot i que la Hanako volia disculpar-se amb el seu mestre, aquell mar de neu l’estava posant de tan mal humor que preferia no dir res. A la fi, quan el sol començava a pondre’s darrere d’unes muntanyes solitàries, un bosc aparegué davant seu. La Hanako s’assegué al terra quan la neu va desaparèixer i va intentar encalentir-se els peus amb les seves flames.

Passà una al Taroutachi que l’acceptà sense donar les gràcies i l’acostà al seu pit, melancòlic. La noia va treure un dels àpats que la dona de Drakkar li havia regalat i el va ensumar amb fàstic. Estava completament banyat i feia una olor repugnant. La Hanako el va llençar a terra, abocant-hi tota la seva frustració i el va trepitjar seguidament.

Trepitjava tan fortament com podia aquell estúpid entrepà de color morat fins que es va sortir el farciment i va volar molt lluny, caient al terra com una gran bonyiga. El Taroutachi es mirava en silenci com la seva alumna agafava el pa i també el llençava lluny per desfogar-se.

-VAJA MERDAAAAAAAAAAA! –va cridar la Hanako, fora de si, pagant tota la ràbia que tenia dintre amb aquell tros d’entrepà ranci. El mestre esperà al marge fins que la Hanako acabà de maltractar el menjar Drakkarià i continuaren el viatge.

-Si anem pel camí correcte, prest trobarem un gran llac que donà a Endor –va explicar el Taroutachi, quasi parlant per ell- Si seguim recte en poc menys d’un dia entrarem en terres del domini neutral.

La Hanako no va contestar i continuà caminant, ofuscada i enfadada amb el món al més pur estil Taroutachi. El mestre pareixia despistat, mirant cap al seu voltant i traient-se parsimoniosament la manta de sobre que portava a la neu i plegant-la amb suma lentitud per acabar-la ficant a la bossa.

Els Sacerdots caminaven per un camí estret que a ambdós costats tenia una pendent bastant pronunciada. Una de les pendents portava a un riuet que devia fer un afluent de la cascada que abans havia esmentat el Taroutachi i l’altre estava ple d’arrels d’arbres i un munt de fulles seques que es podrien en silenci.

El sol encara il·luminava mínimament i, pel que semblava, el Taroutachi volia caminar encara que el sol s’hagués post completament. El vespre els va sorprendre però continuaren caminant sense l’ajuda de llum màgica gràcies a una enorme lluna plena que s’alçava just per sobre d’ells. La noia va perdre el compte de quantes hores caminaren en la foscor del bosc abans de trobar algú.

El Taroutachi va fer el senyal d’alt i la Hanako es va aturar quasi xocant amb ell. Aguditzaren els sentits però la Hanako quasi només sentia el batec del seu propi cor a les orelles. El mestre la va fer apartar del camí ràpidament i caigueren al costat del camí ple d’arrels i fulles.

La noia sentí de seguida com un munt de coses es movien per sota d’on havia aterrat amb un salt força dolent i esperava amb tota la seva ànima que fos un monstre terrible i no pas un munt de cucs que es queixaven per la inesperada visita de dos Sacerdots del bàndol enemic.

Sentí ràpidament un exèrcit avançant a pas ràpid pel camí que quedava ara per sobre del seus caps. Caminaven fent un gran enrenou pegant fort al terra i fent ressonar el pes de l’armadura sòlida que portava un gran drac dibuixat en negre. Encara es trobaven a territori de Drakkar, així que era normal veure de tant en tant soldats que tornaven a la capital.

El Taroutachi va llençar un encanteri atordidor al darrer dels oficials de la llarga fila que va desfilar durant més de deu eterns minuts. El noi es va desmaiar sense que ningú caigués en compte que no hi era i quan el soroll va estar prou allunyat, el mestre corregué a per la seva víctima.

-Desperta! –li va ordenar al soldat que va obeir sense queixar-se. El Taroutachi pareixia bastant entrenat en les arts de l’interrogatori mentre que la Hanako era la primera vegada que veia que l’encanteri es podia fer servir d’aquella manera.

-Em dic Jarn Urgap, soldat d’infanteria de Drakkar –va dir el noi amb una veu feble, com si parlés des del món dels somnis.

-Està molt atordit? –va demanar la Hanako, però el mestre la va fer callar amb un cop a l’espatlla. La noia va quedar al marge tot posant una cara de resignació i tocant-se la ferida de bala que encara li feia mal.

-Estem buscant per un grup de Sacerdots de Shinsei que destruïren un poblat al peu de les muntanyes amb una llum procedent del cel que portà un gran vent que arrossegava molta neu. -la veu que posava pareixia efecte de les drogues, feia una mica de llàstima i era divertit a la vegada- Una gran allau de neu esborrà el poblat en qüestió de segons, amb un poder devastador que mai abans havíem sentit tan a prop. Segons la Divisió d’Intel·ligència de Drakkar deuen voler apoderar-se de la costa nord de Drakkar.

El Taroutachi va resoplar i va mirar-se la Hanako amb cara de pocs amics. La noia va apartar la mirada amb culpabilitat. Pareixia que per ser la primera vegada que havia invocat el poder dels Déus l’havia liat moltíssim.

-Cap a on us dirigiu ara? –va demanar el Taroutachi, un poc nerviós.

-Estem vigilant les fronteres perquè no s’escapin però just al davant hem establert un gran campament –va dir, rient amb veu de drogat- No podran arribar a Shinsei sense ser descoberts.

Aquelles frases colmaren la paciència del líder del temple. El mestre va treure un punyal ocult entre les seves robes i quasi sense avisar degollà aquell home sense pensar-s’ho. Acte seguit llençà el cadàver al rierol i també va fer saltar la Hanako. Sense dir res, caminaren riuet amunt fins que es va fer prou profund com per anar nedant.

La Hanako no volia demanar què estava pensant al seu mestre perquè ja prou mal havia fet començant aquell estúpid conflicte per culpa de no saber controlar els seus poders. Així que es limità a nedar amb totes les seves forces darrere d’ell que, evidentment, nedava molt més ràpid i amb molt més estil.

Prest el renou de la cascada es va fer més evident i el Taroutachi es va submergir sota l’aigua sense previ avís.

-Au vinga, no em fotis... –va pensar la Hanako que no estava preparada per submergir el cap en aquella aigua que massa neta no semblava. Esperà uns segons que se li feren eterns i que, lentament, es convertiren en minuts. Estava completament paralitzada del fred que feia amb l’aigua fins el coll i preocupada pel fet que al seu mestre no li hagués passat res.

Però pocs minuts després quelcom, segurament el Taroutachi, va tirar d’ella des d’un peu i la noia no va tenir temps ni d’agafar aire. Però tampoc li va ser necessari.

El mestre havia creat una bimbolla d’aire i l’anava movent amb la màgia, avançant lentament.

-On has anat? –va demanar la Hanako, mirant com l’aigua a sobre d’ells formava uns remolins que segurament es devien veure des de la superfície. Després va caure en el fet que a fora era completament de nit, així que segurament no devien ser capaços de veure’ls.

-Han muntat un campament ocupant tota la zona central del bosc i han desplegat un bon nombre d’efectius –va dir el Taroutachi, un poc desganat.

-Em sap greu... –va dir la Hanako. La seva intenció no havia estat que les coses anessin per aquest camí, de fet, no havia volgut fer mal a ningú. Sospitava que tot allò també era part de les intencions del Seiryuu que encara no havia acabat de turmentar-la.

-No pateixis, són coses que solen passar. Ja t’ho varen explicar que el teu amic Samonji de Drakkar va cremar un poblat sencer de Shinsei. Evidentment varen sortir els samurais més bons a buscar-lo però no el varen trobar.

-Quin és el teu pla? –va demanar la Hanako notant de cada vegada més i més fred.

-Ens amagarem al fons del llac –va dir molt orgullós de mi mateix, com si fos una gran estratègia- El meu escut pot aguantar fins demà vespre, moment en que sortirem aprofitant la nit i arribarem fins a terres d’Endor.

La bimbolla va tocar el fons del profund llac i el Taroutachi va treure la manta per adormir-se. En deu minuts la seva respiració era lenta i pausada però la noia no podia adormir-se mirant cap a dalt i sabent la quantitat de tones d’aigua que se suspenien a sobre del seu cap, aïllades simplement per un prim escut.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

16 gen. 2017, 23:36

El fons del llac era tan fosc i profund que durant, el vespre en el qual la Hanako va ser incapaç de conciliar la son, només va poder percebre foscor al seu voltant. Va passar una bona estona mirant un pop que s’havia enganxat a l’escut, com les seves potes plenes de ventoses s’enganxaven i es desenganxaven i com es movien de manera sinuosa.

Si hagués estat a un aquari s’ho hagués passat molt bé, però tenint en compte on es trobava i la fòbia que li tenia a aquesta mena de llocs tancats, la noia ho estava passant realment malament. I tenir just al teu costat el teu mestre que dorm molt profundament aliè a tot el que li preocupa encara li afegia més frustració.

El Taroutachi tardà molt en despertar-se i ho va fer de manera lenta i pausada, no gaire noblement com s’esperaria d’ell. Lentament s’aixecà i es tornà a fer la cua amb una parsimònia avorrida.

-No has dormit gens? –va demanar el mestre- Ens passarem tot el vespre corrent, per cansada que estiguis no acceptaré un no puc donar una passa méscom a resposta.

-Estaré bé –va dir la Hanako- El que no entenc és com t’has pogut adormir amb tot el que tenim a sobre.

El mestre va arronsar les espatlles donant a entendre que li importava poc o molt poc el que fos que l’exèrcit de Drakkar estigués fent a la superfície. Varen menjar els darrers entrepans que els hi quedaven de la gent del desert de Drakkar, freds i banyats. La Hanako va fer quatre mossegades i va deixar el seu quasi intacte sota la mirada enfadada del Taroutachi.

-No està pas tan dolent! –va reganyar-la el mestre- Simplement té un gust al qual no estàs acostumada.

-Queda molt? –va demanar la Hanako mirant cap a dalt- No puc més, sento com si se m’acabés l’aire...

-No pots simplement relaxar-te? –va cridar el Taroutachi, molest. Que tenia mal despertar era una dada que tot Shinsei semblava conèixer- Encara queden unes hores, respira a fons i mirem de no discutir el temps que ens queda d’estar aquí sota.

Ho va dir amb un to que era clarament un retret però la Hanako no va voler contestar-li per mantenir la festa en pau. El Taroutachi es va recolzar còmodament a l’escut, adoptant una pose despreocupada.

-Que et puc fer una pregunta? –va demanar la Hanako minuts després trencant el silenci. El Taroutachi va posar els ulls en blanc com si tot allò només el molestés però va accedir amb un gest amb la mà que denotava impaciència- Que t’has sentit mai sol sent l’únic Sacerdot de Shinsei?

La va mirar amb cara de pocs amics, com sempre. Pareixia que estava meditant molt seriosament la resposta, com si no s’atrevís completament a contestar sincerament.

-Sempre em sento un poc sol, des de fa molt de temps. –va respondre el Taroutachi. S’alçà mínimament, seient-se dret - Per què m’ho preguntes?

-Em dones aquesta sensació –va confessar la Hanako. El Taroutachi va alçar lleugerament les celles- Vull dir, com si et sentissis sempre sol i a més allunyessis la gent de tu amb aquesta façana hostil que t’has creat.

El mestre es va enfadar i va avançar agressivament cap a la Sacerdotessa.

-I? –va demanar, enfadat- Què t’és a tu? Et penses millor que jo només perquè somrius i fas veure que no et passa res tot i el dolor que duus a sobre? –la noia obrí la boca per contestar però el mestre la va tallar- Creus que ho faig malament? Que només si canviés la meva actitud deixaria d’estar sol? I digues, si ets tan llesta, quant de temps duraria aquesta felicitat? Fins que em tornessin a trair les persones en qui més confio? Prefereixo estar sol!

Va cridar tan fort la darrera frase que la noia es quedà sense respiració pensant que els haurien sentit els soldats que passejaven pel costat del llac aliens a la seva presència. El pit del mestre s’inflava amb moltíssima rapidesa, fent obvi el seu enuig. La Hanako l’agafà pel kimono amb les mans tremoloses.

-No estàs sol, Taroutachi –va dir la noia fent servir el nom del seu mestre- Tant m’és si vols continuar sent d’aquesta manera, si t’és més fàcil no tenir res a veure amb ningú. Estem fets per no aprendre dels nostres errors i deixar que sempre ens fereixin de la mateixa manera així que, si no li vols obrir el teu cor a ningú, ho respecto. Però... de totes maneres vull que sàpigues que pots comptar sempre amb mi, que no estàs tan sol com et penses.

L’home es quedà callat uns segons, rondinant. Es miraren uns segons, profundament. El Taroutachi va avançar i la Hanako li va estendre la mà, somrient. El Sacerdot li va agafar, encara enfadat.

-I tu? –va demanar el Taroutachi, donant el tema sobre el seu comportament per acabat- Et sents sola?

-A vegades... –es va sincerar la Hanako, intentant somriure- Però suposo que és un sentiment molt humà i que no es pot evitar.

El líder del temple agafà el cap de l’alumna i el portà fins la seva espatlla. La noia s’acomodà i tancà els ulls, sentint-se reconfortada per quedar-se adormida poc després.

-No estàs sola, estúpida –va contestar el Taroutachi en veu molt baixa, enfadat i tapant-se el rostre que havia adquirit un lleuger to rosat. Hores més tard, quan el llac tornava a ser completament negre el Taroutachi despertà la seva alumna i sortiren a la superfície. Els soldats es veien no gaire lluny d’allà, al voltant d’una foguera, menjant i bevent alegrement.

El Taroutachi i la Hanako sortiren de l’aigua sense fer gaire soroll, preocupats per no deixar massa emprentes al costat del llac, cosa que pareixia inevitable. Fent el mínim enrenou possible avançaren lentament acotats, per arribar a la fi a la primera filera d’arbres i continuar el seu camí.

Quan varen haver deixat enrere el campament i la llum, el Taroutachi la va guiar fins a una clariana on va estar-se mirant les estrelles una bona estona.

-Mira –va explicar a la seva alumna assenyalant un punt concret del cel- Veus aquella constel·lació que té forma de fènix? És la constel·lació de Suzaku, que marca el camí cap a Shinsei. Si està més al sud-est vol dir que ens hem desviat considerablement, haurem d’anar cap a baix.

La Hanako es va quedar mirant les estrelles sense acabar de saber exactament on es trobava la constel·lació que li havia mostrat el seu mestre però recordà aquell punt d’orientació per a un futur. Començaren a descendir camí al sud, corrent tant com podia, aturant-se molt poc per descansar. L’aturada més llarga que varen fer aquella nit va ser per beure un poc d’aigua i menjar dues fruites que trobaren pel camí. En guardaren unes quantes més per més tard i continuaren avançant imparables per no aturar encara que hagués sortit el sol.

Sense l’ajuda de les constel·lacions, continuaren el rumb tan recte com varen poder, intuint més que res, que ja havien entrat a la frontera d’Endor. Descansaren una horeta, potser dues, a una cova que sortia un poc del camí, al costat d’un foc que els va deixar completament encalentits i eixuts després de la humitat del vespre.

La Hanako es va despertar en sentir uns plors que no sabia exactament d’on venien. El Taroutachi també va obrir els ulls un poc entabanat.

-Què és això? –va demanar la Hanako, confosa. Mai en la vida havia sentit un so igual, tan ple de tristesa i melancolia.

-És un fènix –va aclarir el Taroutachi, aixecant-se i agafant les seves coses, disposat a sortir de la cova quan sentiren un tret que acabava amb aquells plors per sempre.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

18 gen. 2017, 11:18

El Taroutachi sortí de la cova quan el tret acabà amb els plors del fènix. No gaire lluny d’on estaven trobaren un grup d’homes vestits de negre que apuntaven un fènix amb escopetes i cridaven victoriosos.

-Per aquest ens donaran més de 3.000 iens al mercat negre –va riure’s un que era bastant gras i no tenia quasi dents.

-I per cada ou podem treure prop de 5.000 –va riure el més jove, agafant el niu i treient un ou enorme de color grisós amb taques fosques.

-Quina sort que els de Drakkar ens hagin donat permís per entrar al bosc –va dir el desdentat- Aquest serà el nostre gran cop mestre!!

-Són traficants? –va demanar la Hanako, amagats darrere d’uns arbres. El Taroutachi va mirar-la com qui diu alguna cosa obvia i encara cerca aprovació i la Sacerdotessa li va treure la llengua com a resposta.

-Comerciar amb fènixs és il·legal –va aclarir el Taroutachi- Amb els dracs passa el mateix, són animals sagrats, no es pot posar preu a una criatura que, a més de ser missatger dels Déus, pot servir com a muntura. Està seriosament penat i just per això també és un gran negoci.

El Taroutachi va sortir de darrere els arbres i entrà al cercle amb molta determinació. En veure’l, els homes començaren a disparar sense que les bales arribessin al Sacerdot gràcies als poders del seu escut.

-Ja veig –va dir el desdentat quan va veure que les bales no tenien efecte a sobre del mestre- Tu ets a qui estan buscant els soldats de Drakkar... –es girà al noi que subjectava el niu amb els ous- No estava sol, busca d’entre els arbres al seu còmplice. És el nostre dia de sort! Un gran botí en fènixs i la recompensa que Drakkar ens ha promès per dos Sacerdots fugitius!

-Mata’l Bor! –va cridar un home que portava una boina amb un forat. L’esmentat Bor va treure una katana però el Taroutachi va somriure congelant-li a l’acte. La batalla començà i els homes es llençaren contra el mestre Sacerdot sense pietat.

-T’he trobat –va dir el noi que portava el niu amb els ous de fènix, despistant la Hanako de la lluita que estava lliurant el seu mestre.

-No estava tampoc amagant-me massa –va somriure la Hanako clavant-li un cop de puny a les dents. El noi deixà caure el niu i en poder mirar cap a la noia va llençar-se contra ella fora de si, trepitjant els ous a l’instant. La Hanako va prendre-li foc i el noi començà a cridar fora de si per desintegrar-se en pocs segons. Tots els ous havien quedat esclafats tret d’un, massa petit i fred com per sobreviure sense la seva mare.

-Ben fet –va dir el Taroutachi- Però de totes maneres és una pèrdua... aquests ous de fènix ens haurien vingut molt bé.

-N’he salvat un –va mostrar-li la Hanako. El Taroutachi l’agafà entre les mans i va fer que no amb el cap. Estava massa fred. De totes maneres, la Hanako se’l va guardar entre el kimono, intentant donar-li calor. Eren conscients que el soroll de les escopetes i la lluita hauria alertat als soldats que estiguessin per la zona així que començaren a córrer altra vegada.
Però de poc va servir.

L’exèrcit de Drakkar els va tenir envoltats en molt poc temps. Mestre i alumna aixecaren les mans en senyal de rendició i ajuntaren les esquenes per evitar ser atacats per un angle mort. Era el pitjor escenari possible i en el qual mai s’haurien volgut veure enredats, just ara, tan a prop de les fronteres de Shinsei.

D’entre els oficials que els apuntaven amb llances, arcs i espases, un home va sortir, evidenciant-se per la seva vestimenta que es tractava del líder d’aquell esquadró.

-Bismurg Land, comandant de la unitat catorzena d’infanteria de l’exèrcit de Drakkar –va dir, sonant molt pedant. El Taroutachi se’n va riure d’ell amb una mitja rialleta.

-Taroutachi, Gran Sacerdot del Temple de Shinsei i Capità de la Divisió de Religió de Shinsei –va presentar-se, sent conscient que tenir un rang molt major que el seu enemic l’incomodaria- Digues, tens algun pecat del qual els Déus no es puguin assabentar?

L’home va somriure, engreit i ple de superioritat. Tot i que el Taroutachi li treia un cap d'alçada, no pareixia acovardir-se en absolut. És més, va somriure com si tingués una estratègia ja pensada.

-Mira, t’explicaré com ho farem. Et calles, t’estàs quiet i tranquil·let i nosaltres et prometem que no matarem la teva tinent. Què et sembla?

El Taroutachi no va dir res i el Bismurg Land començà a donar ordres als seus subordinats que es movien formant diferents fileres i cridaven comunicant-se amb altres soldats ocults a la vista.

-Per què no l’has matat? –es va queixar la Hanako, mentre veia com els soldats es movien i s’organitzaven per partir, armant un gran enrenou.

-Per què existeix una petita possibilitat que pugui fer-te mal –va confessar el mestre agafant la mà de la seva alumna- I no podria suportar-ho.

El Taroutachi va somriure. Somriure de veritat, amb tota l’ànima. I tenia un somriure molt bonic, tendre i que transmetia molta confiança. La Sacerdotessa es quedà petrificada, sense saber què dir ni què contestar en veure el seu mestre somriure de veritat per primera vegada.

Alguna cosa havia canviat al viatge al seu interior, com si la membrana de gel amb la qual s’havia estat protegint s’hagués anant derruint lentament, començant a deixar entreveure el Sacerdot que alguna vegada havia estat.

De sobte, un gran crit va omplir el cel i un gran fènix descendí davant dels dos Sacerdots. La Hanako estava tan absolutament meravellada que va ser el Taroutachi qui la va haver de pujar a sobre de la muntura.

-Què ha passat? –va demanar la Hanako en veure que el fènix sortia volant- És un somni?

-Per què hauria de ser un somni? –va demanar el Taroutachi, sense comprendre per quin motiu la seva alumna no acabava de creure que tot allò fos real. Creà un escut per evitar les fletxes que els llençaven els soldats de Drakkar i quan els hi llençaren una pedra el fènix va haver de fer un viratge tan exagerat que quasi varen caure.

Volaren durant no massa temps, sentint la fredor de l’aire al rostre i a la vegada la calentor dolça i amable del fènix que volava ben orgullós i segur, desafiant el cel. Poc després d’enlairar-se havien avançat moltíssim, de manera que el bosc on estaven es va convertir en un mal record en pocs minuts. El mar, la costa del continent va aparèixer a davant d’ells i just quan la Hanako començava a acostumar-se al reflex del sol a la mar, descendiren brutalment fins a un petit poblet de pescadors.

El fènix els va deixar al costat d’una casa on havia molts nens que començaren a cridar en veure el fènix aterrar. La Hanako es va marejar un poc i el Taroutachi la va haver d’ajudar a baixar.

-Primer vol en fènix, oi? La primera vegada impacta un poc, suposo –va dir un home de cabells vermells que somreia i avançava cap a ells portant un paraigua de paper per resguardar-se del sol.

-Suzaku-sama –varen dir els dos Sacerdots fent una reverència molt exagerada.

-Benvinguts al meu refugi! –va dir mentre donava de menjar al fènix que rebré la recompensa i s’enlairà altra vegada- He suposat que un poc d’ajuda no us vindria malament.

La Sacerdotessa, que era un poc lenta per entendre tot el que estava passant, va tardar en entendre que el Suzaku-sama els havia enviat el fènix en auxili quan els va sentir en perill. Per sort, el Taroutachi era bastant avispat i ja havia donat les gràcies amb milers de frases molt formals i exagerant més reverències.

-Deixa’m l’ou de fènix, Hanako –va demanar el Suzaku-sama. La Hanako també va tardar en entendre què li deia fins que va recordar que havia rescatat un ou però que el Taroutachi li havia dit que no sobreviuria. Quan el va tocar el va sentir molt fred, sense vida. Poca cosa més podrien fer ja per aquella criatura.

Quan l’ou entrà en contacte amb les mans del Déu es va tornar gran i més gran de cada vegada fins que, de sobte, es va rompre. La Hanako va cridar de la sorpresa en veure un petit pollet de color vermell pegant un salt. El Suzaku li va treure un tros de closca que li havia quedat per les ales i li passà el pollet a la Hanako.

-Passarà un any fins que el pugueu fer servir de muntura –va riure’s el Déu- Algú del temple ha estat pregant durant molt de temps per un fènix. Així no podreu dir que el vostre Déu no us escolta...

El Taroutachi va fer una gran reverència. La Hanako acaronava la petita au que cercava la calentor dels seus dits i es movia amb lentitud. Era increïble pensar en el fet que fins feia pocs segons aquest fènix havia estat més mort que viu...

-Poseu-li un nom que estigui a l’altura –va recomanar el Déu tot mirant la cara de nena petita que se li havia quedat a la Sacerdotessa en veure el petit pollet de fènix- I ara anem per feina! Tens una darrera prova que superar!

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

20 gen. 2017, 23:16

Imatge


El Suzaku era el Déu protector de Shinsei i, segons va explicar el Taroutachi, per aquest motiu l’havien deixat pel final. En ser el Déu al qual el Taroutachi i la Hanako servien, es podria dir que era molt més benvolent que els altres que s’havien trobat fins el moment i que coneixia perfectament els punts forts i febles dels seus subordinats.

La prova que li havia imposat a la Hanako pareixia senzilla si es comparava amb les altres, ja que el deure del Suzaku era ensenyar a la Hanako màgia d’invocacions d’un nivell molt més avançat i que no podria aprendre de mà de cap altre Déu. Així, aquell mateix horabaixa havien començat amb els estudis sobre diferents maneres d’exorcitzar i d’invocar shikis, esperits convertits en servents molt útils per la lluita.

-Veiem –va començar el Suzaku mirant-se la Hanako com si només amb una mirada ja pogués saber-ho tot- Element de foc i un bon nivell d’energia espiritual però no ets massa bona fent servir armes per no dir que no tens quasi resistència. Com podríem compensar això?

La Hanako va mirar cap a altra banda, avergonyida. S’havia esforçat moltíssim en aprendre a fer servir l’espasa però la veritat era que mai la feia servir perquè amb la màgia s’hi sentia molt més còmoda.

-No et pensis que els esforços amb l’espasa han estat en va –va dir el Suzaku, clarament sabent el que pensava- Simplement t’ensenyaré a convertir la katana en un instrument màgic. I pel que fa a la resistència... Què podria fer? –va creuar els braços pensatiu- Generalment no acostumo a recomanar dos encanteris a la vegada però crec que amb uns sutres de protecció molt més forts podries sobreviure qualsevol batalla.

La Sacerdotessa se’l va quedar mirant i va somriure per fer alguna cosa. Patia que aquell tipus de màgia que el Suzaku li volgués ensenyar fos molt complicada i no pogués arribar a entendre-la o, encara pitjor, que no tingués tant poder com per executar-la de manera correcta.

S’havia d’anar molt alerta amb segons quin tipus d’encanteris perquè si ben executats eren un gran suport, si es feien servir de manera negativa o sota la influència d’un dimoni podrien ser armes molt destructives.

-Vinga, començarem pels sutres!! –va riure’s el Suzaku espiant la ment de la noia- Ja veuràs com et seran més fàcil del que creus!

Els dies anaren passant i de cada vegada es va fer més evident el que la Hanako havia sospitat des d’un principi: l’entrenament del Suzaku era molt intens i invocar servents no era pas senzill.

La màgia que feia servir era molt complicada i d’un nivell molt alt, els encanteris eren un travallengües en un idioma ja desaparegut i, per acabar-ho de fotre, la quantitat d’energia que es feia servir havia de ser constant o el servent acabava per tornar-se contra tu.

-Aquest kanji s’assembla molt a aquest altre, només es diferencien en aquest sector, te n’adones? –va ensenyar-li el Taroutachi un vespre després de sopar- És per això que no invoques res, perquè ho estàs llegint malament des d’aquest tros fins aquí.

La Hanako agafà el pergamí i continuà estudiant uns sutres que creaven un escut tan complicat que no entenia ni la seva composició ni exactament com canalitzar correctament l’energia. No estava del tot segura si un encanteri que portava tanta preparació li seria massa útil al camp de batalla.

Però, contràriament al que s’esperava, la primera vegada que ho va posar en pràctica al dia següent, li va sortir molt millor del que s’esperava i després que el Taroutachi li ensenyés quins sutres eren molt semblats i com diferenciar-los, la lectura també se li va tornar molt més senzilla.



Una setmana després d’entrenament, el Suzaku-sama va donar la lliçó sobre escuts per acabada i li va ensenyar a la Hanako a convertir la seva espasa sagrada en un shiki.

-Ja ho saps, però un shiki és un servent, un esperit que lluita sota les nostres ordres i que s’alimenta del nostre poder espiritual –va tornar a explicar el Suzaku. La noia va fer que sí amb el cap molt obedient- Així que com que et costa fer servir l’espasa, la convertirem en un servent que et sigui més útil.

La Sacerdotessa va aixecar la mà per demanar permís per parlar, però el Suzaku ja sabia què volia demanar i li va contestar directament.

-Si, en un moment de necessitat podries fer servir l’espasa de totes maneres perquè el que invocaràs serà l’esperit de l’espasa, bastarà amb que invoquis l’objecte i no el seu poder espiritual. M’entens? –la darrera pregunta la va fer sabent que la Hanako encara ho estava processant, però de totes maneres la deixà molt més tranquil·la saber que la podria treure si mai necessitava un ganivet llarg afilat si la seva vida corria perill.

- Tranquil·la, t’ensenyaré com es fa –va dir el Suzaku quan la Hanako només havia començat a pensar en el procediment.

-I com es... –va començar a dir la Hanako que tenia ganes de saber com seria el procés per crear el Shiki però una vegada més se li va adelantar.

-Durant tot aquest temps has anat depositant un poc de la teva ànima a l’espasa sagrada fins a convertir-la en un autèntic esperit guardià que, de la mateixa manera que una espasa física, es pot fer servir també com a un arma molt poderosa.

La Hanako es pensava que en haver acabat la lliçó amb els escuts passarien a la pràctica però la realitat va ser que es va passar encara una setmana més estudiant com era la manera correcta d’invocar un shiki d’un objecte consagrat, quines eren les maneres més efectives de fer-lo servir i com actuar en el cas que l’espasa o el shiki es rompessin.

Encara que estudiar tots aquells encanteris fos difícil, la Hanako no es va queixar mai. Sabia que era una prova i era conscient que era la prova que podia fer millor i per això s’esforçava molt, per donar el millor d’ella mateixa.

Fins ara totes les proves que li havien fet els Déus s’havien basat en el seu poder físic i la Sacerdotessa havia superat algunes d’aquestes proves quasi de miracle, així que aprofitaria ara per demostrar que encara que fos de cos feble, tenia altres eines igual de poderoses per lluitar.

I al final, tal com havia passat amb l’escut, invocar el Shiki li va ser molt senzill. Després de dibuixar uns cercles d’invocació molt complicats i de recitar uns sutres que ara li semblaven més senzills després de tot l’estudi, col·locà l’espasa al mig del cercle i començà l’encanteri.

Un gran remolí de foc va consumir l’espasa, com si fos rovell, per desaparèixer en un instant i convertir-se en un esperit d’un noi jove de cabells daurats i amb nou cues que va somriure mentre es treia una màscara.

-Hanako-sama –va dir l’esperit fent una petita reverència- A la fi ens veiem els rostres. El meu nom és Kogitsunemaru, feu-me servir com a arma i us protegiré amb la meva vida.

La noia es va sorprendre moltíssim en veure com l’esperit de foc que s’havia materialitzat des de l’espasa s’adreçava a ella com si la conegués de tota la vida. Recordà que aquell Shiki havia sorgit de tota la voluntat que ella havia posat a la lluita i se sentí molt contenta pel que havia estat capaç de crear.

-Perfecte, una vegada acabat aquest encanteri poca cosa més tinc per ensenyar-te –va somriure el Suzaku passant-li un encanteri de color vermell.

La Hanako agafà el paper de l’encanteri amb les mans amb molta cura i somrigué en veure la manifestació de tot el seu esforç convertit en una arma molt més poderosa del que mai hauria pogut imaginar-se.

-El puc fer servir sempre que necessiti? –va demanar la Hanako. El Déu va fer que si amb el cap i va adoptar una pose de dubte. La Hanako se’l va quedar mirant sense entendre a què venia aquell posat però com que també sabia que el Déu sabia que ella no ho entenia es va quedar en silenci- T’he de buscar un bon nom...

Als Sacerdots, en haver adquirit plens poders, se’ls acostumava a donar un nom més d’acord amb el seu nou estatus que no pas el nom terrenal, un nom únic i pel qual els Déus s’adreçarien a ells a partir d’aquell moment.

El Suzaku va entrar a dintre de la casa, just al davant d’una estàtua de fènix molt gran i daurada i es va seure pensatiu, molt capficat als seus propis pensaments. Mentre la Hanako va tancar les portes i es va seure al davant del Déu, nerviosa.

El Déu més tard i va demanar que li portés uns pergamins i tinta i anà fent traços inintel·ligibles mentre continuava parlant per ell mateix. De tant en tant es mirava la Hanako fixament, com si només pel fet de mirar-la ja pogués dir quina classe de nom li esqueia millor.

Finalment, després de quasi una hora en la qual la Hanako no podia més d’estar asseguda, a la fi va parlar.

-Em recordes un poc a una branca de bambú que sura sobre un riu en tempesta. –la Hanako va posar una cara de póker llegendària- Tot i que l’embat i la força del vent sigui molt gran, pareix que res et pot fer desistir i continues surant. Però el que em sorprèn més és que ho puguis aguantar tot i ser molt delicada, com una flor realment que és el que significa el teu nom humà.

La Hanako va alçar una cella. Si li estava dient que posaria al seu nom tots aquells defectes estava en realitat bastant disgustada.

-Així que he triat aquests kanjis pel teu nom –va dir finalment el Suzaku mostrant el kanji de flor i el de surar- Es llegeix Ukihana. –va tancar el pergamí i el passà a la Hanako- Sacerdotessa Ukihana-sama, esperem grans coses de vos.

La noia va fer una gran reverència sense acabar de saber si li agradava o no però, de totes maneres, igual que el nom que li havien posat els seus pares, no havia pogut triar.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

22 gen. 2017, 12:43

El Taroutachi es mirava el pergamí amb els llavis curvats cap a baix.

-Només dos kanjis? –va queixar-se el mestre com si el resultat del que havia triat el Suzaku fos culpa de la Hanako. No pareixia disgustat, sinó més aviat contrariat, com si aquell no fos el resultat que ell esperava- No dóna sensació de poder... és més aviat delicat.

-Taroutachi no és que sigui massa original, hi ha un kanji que es repeteix –va excusar-se la Hanako.

-Sí, el de poder, per no mencionar que també porta el de katana –va contestar el mestre fent servir tota la seva mala llet. L’alumna no va replicar, directament perquè no podia després que el seu mestre l’hagués deixat en evidència- Però bé, realment és molt adient per tu, Ukihana.

-Ara em diràs així? –va queixar-se la Hanako.

-És el teu nom a partir d’ara –va recordar-li el Taroutachi- Generalment seguit per un –sama de gent desesperada per la teva benedicció, així que ja et pots anar acostumant.

El Taroutachi de sempre havia tornat. La Hanako es va afanyar en arreplegar totes les seves coses. A la fi el seu entrenament amb el Suzaku havia acabat i prest tornarien a Shinsei on podria descansar després d’aquell viatge tan llarg i cansat. Però abans d’acabar de ficar totes les seves coses a la bossa, el Suzaku li va demanar que anés amb ell al temple.

La Sacerdotessa esperava que fos el que fos que havien de parlar fos alguna cosa ràpida perquè només tenia ganes d’arribar a casa i no volia allargar més l’entrenament.

El Suzaku la va fer seure al terra sobre el tatami i es va treure un pergamí vermell de l’interior del kimono. La Hanako l’agafà, cremant-se un poc els dits de la calentor que havia adquirit el pergamí en estar en contacte amb la divinitat.

-Has superat les proves dels quatre Déus –va somriure el Suzaku- Com a Déu protector de Shinsei estic molt content per tenir un Sacerdot més sota les meves ordres, especialment després de comptar amb tants fracassos per part del teu mestre. De totes maneres, el camí per a tu encara no s’ha acabat.

La Hanako va fer una reverència cap al Déu mostrant tot el seu respecte.

-Encara has d’obtenir el favor de més Déus per poder seguir millorant les teves habilitats –va explicar el Suzaku- I és per aquest motiu pel qual et dono aquest pergamí. En ell trobaràs la clau per invocar els Déus que et donaran un prestaran un poder encara més gran.

-Moltes gràcies per la seva amabilitat, Suzaku-sama –va dir la Sacerdotessa tornant a fer una reverència. Al final del dia tenia sempre el coll carregat i començava a imaginar-se perquè.

-El pergamí està xifrat i el codi només et podràs descobrir tu amb l’ajuda del teu mestre –va dir el Déu aixecant-se i començant a donar voltes per l’habitació- De fet, tens un mes per descobrir-ho.

La noia parpellejà un poc confosa. Només un mes per descobrir el secret que s’amagava darrere un pergamí segellat per un Déu i a més amb el Taroutachi posant pressió? Li pareixia una carrera a contrarellotge que difícilment podria superar, però com que sabia que el Suzaku li estava llegint el pensament, no va dir res.

-El temps és part de la prova, per comprovar com de gran és la teva determinació –va agregar- Respecte als Déus que et trobaràs després, les proves que t’imposaran seran molt diferents de les que has viscut fins aleshores. –va avançar i es va acotar al costat de la Sacerdotessa- Tindràs l’oportunitat de conèixer divinitats molt importants.

La Hanako va assentir i agafà el pergamí amb totes les seves forces.

-Suposo que te n’has adonat que les divinitats que regeixes fins el moment són bastant semblants: regim un dels quatre poders que componen la terra: els dos primers Déus que derrotares: Genbu i Byakko són els deus de la terra i l’aire, bel·licistes i orgullosos, els que et varen portar fins els teus límits amb l’objectiu de fer-te fracassar. És també on els nous aspirants fallen més...

La Hanako escoltava en silenci l’explicació, sabent ja totes aquelles coses però gaudint a la vegada de veure que els Déus també tenien la seva pròpia jerarquia.

-Suposo que el Taroutachi et va explicar que tant el Seiryuu com jo mateix som Déus protectors, per tant potser hem estat un poc més benvolents. En estar tot el dia escoltant les súpliques dels humans els nostres cors es mouen un poc més cap a donar-vos el nostre favor per salvaguardar el nostre imperi.

El Suzaku es va callar un moment però prosseguí amb la seva xerrada en pocs segons, com si volgués evitar parlar d’algun tema en concret.

-Tots nosaltres som orgullosos, nobles, altius i fins i tot alguns dels meus germans els consideraràs cruels. Puc arribar a comprendre per tot el que has passat per què penses que els Déus estem fets de crueltat...

-No era la meva intenció ofendre-us... –es va disculpar la Hanako molt nerviosa tornant-se a carregar el coll fent reverències.

-Tots els que arriben fins aquí ho pensen –va aclarir el Suzaku- I realment teniu un poc de raó però també heu d’entendre que no tothom està capacitat ni físicament, ni molt menys psicològicament per suportar un poder tan gran.

-Ho comprenc, Suzaku-sama –va assegurar la Hanako. De totes maneres, tot aquell dolor havia quedat al passat i ara l’únic que li quedava de tot allò eren quatre símbols marcats per sempre a la seva mà que eren la mostra de tot el que havia aconseguit.

-A partir d’ara serà diferent. Els Déus que et trobaràs seran d’un nivell molt més elevat que nosaltres. Aquesta serà la prova final –va sentenciar el Suzaku, donant a entendre que seria la darrera explicació que li donaria- Són els dos darrers Déus que et prestaran el seu poder. Esperem grans coses de tu, Ukihana.

Dit això va deixar la sala i la Hanako tornà amb el Taroutachi que l’esperava ja amb les bosses ja preparades. La noia es posà la bossa travessada i agafà amb afecte el petit fènix entre les mans.

-Preparada per tornar a casa? –va somriure el Taroutachi. La noia va assentir i després d’acomiadar-se del Suzaku-sama i fer més de deu reverències agafaren el camí que portava cap a la pròxima ciutat costanera.

-El Suzaku-sama ens ha dit que un vaixell de Shinsei sortirà aquesta tarda del poble on vàrem desembarcar–va dir el mestre.

-Hi som a temps d’arribar? –va demanar la Hanako un poc despistada tot mirant com el petit fènix que portava entre les mans intentava volar sense massa èxit.

-Tenim temps de sobres, està a uns pocs quilòmetres –va contestar el mestre mirant-se malament el fènix- Fins que no tingui quasi un any no el podrem fer servir com a transport... Valdria més que en fessim yakitori.

Continuaren caminant agradablement pel costat d’un caminet de muntanya que donava tota l’estona a la mar i molt abans que se n’adonessin ja havien arribat al poblet que els va dir el Suzaku. La Hanako de seguida va reconèixer el temple on quedaren a dormir el primer vespre i se sentí de sobte molt nostàlgica.

Al temple els hi donaren per dinar i tot just en haver acabat el Taroutachi se’n va anar a parlar amb la gent del vaixell per informar-los que l’agafarien per partir cap a Shinsei aquesta mateixa tarda.

Mentre ell no hi era, el Sacerdot del temple la va estar interrogant a preguntes sobre com eren els Déus i on es trobaven i quina classe de proves feien, totes elles preguntes a les quals havia jurat que no respondria. Treure-se’l de sobre va ser una tasca bastant més difícil del que havia pensat i el que era més trist és que segurament a partir d’ara li farien aquestes qüestions molt sovint.

-Segur que no et vols quedar i agafar ja el vaixell demà? –va demanar el Taroutachi. La Hanako va fer que no amb el cap enèrgicament, no hi havia més que desitgés en aquell moment que, a la fi, tornar a casa.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

24 gen. 2017, 12:50

La Hanako pujà al vaixell i dissimuladament s’estirà després de deixar la bossa al terra. Sabia que la travessia era un poc llarga i que, segons li havia dit el capità del vaixell al Taroutachi, arribarien a Shinsei devers la matinada.

Es va asseure al banc més còmode de la coberta amb el fènix i esperà que el Taroutachi tornés de donar ordres als mariners. Pareixia que aquella travessia la farien exclusivament pels Sacerdots i que havia hagut de discutir un poc per sortir d’hora i no més tard per si a darrera hora arribava algú.

-Espero que sigui la darrera vegada que he de tractar amb aquesta colla d’incompetents –es va queixar amargament el Taroutachi després de tornar de parlar amb el Capità- Així que més et va créixer aviat!! –li va cridar al mestre al petit fènix que corria per sobre les cuixes de la Hanako.

La noia el va agafar entre les mans per examinar-ho detingudament.

-Em sembla que és un poc bizco... –va reconèixer la Hanako que feia estona que es mirava els ulls daurats del petit fènix.

El mestre va insultar lliurement a l’aire, bastant enfadat. Mentre, els mariners anaven fent els preparatius per sortir el més aviat possible del port.

-Havia pensat en dir-li Arslan –va dir la Hanako- T’agrada?

El Taroutachi va posar els ulls en blanc. Definitivament no li agradava gaire però al final va desistir de dir res i arronsà les espatlles en senyal que li era igual.

-És el teu fènix, posa-li el nom que vulguis –va dir el mestre tombant-se sobre el banc mentre no deixava de remugar.

Quan el Taroutachi es va quedar adormit el vaixell feia estona que havia deixat el port i s’endinsava mar endins, camí del seu hogar. La noia jugà amb l’Arslan una estona, fascinada perquè quan més el mirava més bizco li semblava, fins que es va pondre el sol, moment en el qual feia molt de fred a la coberta i despertà el Taroutachi per anar a dintre.

Després de sopar un poc d’arròs poc cuinat que els varen donar els mariners que pareixia que els odiaven profundament, el temps va parèixer que passava molt més lentament i la Hanako es començà a impacientar. Se n’adonà que viatjar en vaixell era un autèntic avorriment i que no tenir res a fer allà dintre era encara més desesperant.

Poc després, el seu mestre la va renyar per fer voltes sense aturar vaixell amunt i a vall.

-Pots estar quieta? M’està entrant mal de cap només de mirar-te –va cridar l’home. El fènix en sentir-lo cridar va fer un salt, espantat, i quasi es va caure de la taula.

-Mestre, el teu viatge per invocar els Déus va ser molt diferent del meu? –va demanar la Hanako que pareixia que estava cercant l’excusa perfecta per començar a parlar.

El Taroutachi se la va mirar malament i es va creuar de braços, pensatiu.

-Tu i jo som Sacerdots bastant diferents –va reconèixer el Taroutachi- jo vaig superar la majoria de les meves proves gràcies a la lluita en canvi tu ho has fet molt a base dels poders de la màgia i amb força de voluntat. Així que si, suposo que el teu viatge i el meu són bastant diferents perquè tu i jo som bastant diferents. Per a mi va ser especialment difícil pel que fa a tornar a casa.–va afegir el mestre.

La Hanako es va quedar en silenci una estona sense saber què contestar. El Taroutachi mai acostumava a parlar obertament sobre el seu passat i això desconcertava molt a la Hanako.

Canviaren de tema però poc després el Taroutachi també va tornar a callar-se donant la conversa per acabada.Encara faltaven dues llargues hores per arribar a Shinsei i els Sacerdots s’adormiren per despertar-se entre els crits dels mariners.

-Què passa? –va demanar la Hanako i es va aixecar corrents en veure que l’Arslan no hi era. Sortí a la coberta per veure com dos dels mariners cridaven al petit fènix que estava volant molt a prop de les veles.

-Baixeu aquest ocellot, que les cremarà sense adonar-se’n! –ordenava el Capità.

-Arslan!! –el va cridar la Hanako i el fènix va obeir de seguida, molt dòcilment. La Sacerdotessa va demanar perdó moltes vegades però els mariners estaven enfadats amb el Taroutachi i la noia va patir durant uns minuts que no els llencessin a la mar com a venjança.

La noia es quedà amb l’Arslan a la coberta i pocs minuts després d’entre la foscor començaren a emergir uns llums preciosos. Anà a despertar el seu mestre que, com sempre, es va enfadar, però la Hanako el va arrossegar per veure com Shinsei apareixia lentament entre la foscor.

-És preciós –va dir la Hanako en veure ja de més a prop la ciutat de Shinsei completament il·luminada amb les llums del vespre. El mestre tornà a posar els ulls en blanc i llençà una paraulota al vent, gratuïtament. I per sobre de la ciutat, al damunt d’una colina, el temple de Shinsei relluïa més bonic que el que la noia podia imaginar.

Arribaren a la costa lentament i les cases petites de fusta s’anaven fent de cada vegada més visibles fins que varen poder veure perfectament les persones que treballaven al port, traient grans capses de peix de les barques. No va ser fins que varen estar quasi ja amarrats que la Hanako va veure un home amb un kimono verd que esperava al costat del vaixell.

-Ishikirimaru!! –va cridar la Hanako en veure’l. L’home va alçar la vista i va somriure àmpliament, agitant la mà.

De seguida que va poder la Hanako va baixar del vaixell per trobar-se amb el Sacerdot. El Taroutachi va baixar les bosses amb cara de mal humor.

-Hanako! –va cridar el Sacerdot abraçant la noia fortament després de més de dos mesos de viatge- No tenia cap dubte ni un que ho aconseguiries. Sento un poder immens en tu!

Lentament se separaren per veure com el Taroutachi posava mala cara perquè un home havia deixat una galleda de peix a prop dels seus peus i li havia esquitxat els pantalons del kimono.

-Taroutachi –va somriure l’Ishikirimaru. Veure el mestre enfadat i riure's era un dels passatemps del Sacerdot- Enhorabona!

El mestre va assentir amb el cap i va estrènyer la mà del Sacerdot tot agafant les bosses i fent-los moure.

-M’ha sorprès molt veure’t esperant per nosaltres! Com sabries que arribaríem ara? –va demanar la Hanako amb presses mentre començaven a caminar camí del temple.

-He tingut una premonició –va confessar l’Ishikirimaru guinyant l’ull- El temple ha estat molt bé durant aquest temps, no cal que comencis a fer-me preguntes com un boig, Taroutachi. Tot ha funcionat correctament.

-On és la Chizuru? –va demanar el Sacerdot de mal humor pujant una costa empinada mentre carregava ell sol tot l’equipatge.

-Bé, potser tot molt bé no ha anat... –va dir l’Ishikirimaru guanyant-se un tsk! de queixa del Taroutachi- La Chizuru ha deixat el temple.

-Com? –va cridar el Taroutachi, indignat, alçant la veu tot i ser de matinada- Aprofita que no hi sóc per anar-se’n?

-Exactament així va ser com ho va dir, sí... –va riure l’Ishikirimaru parlant un poc més fluix- No sé per què et sap greu, tanmateix ella t’odiava i es passava el dia fent el gandul.

-No m’odiava a mi, m’atribuïa ser el responsable del seu fracàs a l’hora d’invocar els Déus –va queixar-se el Taroutachi.

-Sigui com sigui –el va tallar l’Ishikirimaru, que no tenia ganes d'escoltar-lo- va deixar el temple poc després que vosaltres partíssiu. Es va casar amb un membre de la Divisió Mèdica i crec que ara treballa com a infermera.

En acabar la costa entraren directament a un dels carrers més llargs i transitats de Shinsei que a aquelles hores del vespre estava desert, just per veure com unes Geishas sortien de les cases de te per tornar-se’n cap a casa seva.

-El viatge ha estat molt cansat? –va demanar l’Ishikirimaru. La Hanako va assentir i confessà que feia molt que tenia ganes de tornar al temple. Li agraí profundament l’amulet protector que l’havia ajudat a superar una de les proves dels Déus.

-Si, si, vosaltres seguiu amb la xerrameca inútil que jo demà m’he d’aixecar prest per anar a informar als membres del consell del resultat del viatge i segur que la vella Baba es passarà tres hores interrogant-me... –es va queixar amargament el Taroutachi. La Hanako i l’Ishikirimaru es miraren i es rigueren del mestre amb moltes ganes.

El camí cap al temple va fer que la Hanako somrigués amb totes les seves forces i comencés a pujar més ràpid que els altres. El Taroutachi es va queixar, com sempre, però la Hanako no va tornar enrere per esperar-lo i pujà corrent les escales per arribar fins la gran torii de l’entrada que tots junts havien estat construint.

-Arslan, benvingut a casa –va dir la Hanako traient el petit fènix de dintre de les mànigues del kimono. El fènix dormia profundament. En arribar l’Ishikirimaru va mirar tendrament el petit animal i quan el Taroutachi va acabar de pujar va llençar les bosses al terra enfadat.

-Porta les teves pròpies coses! –va cridar histèric.

-Okaeri! –va dir la Hanako somrient allargant-li la mà al mestre. L'Arslan es va despertar amb els crits del Taroutachi i va pegar un bot fins el Sacerdot per mossegar-li el dit. El mestre agafà el fènix entre les mans i intentant que no se li escapés va respondre de mala gana.

-Tadaima –va respondre el Taroutachi de mal humor. Al cap i a la fi, tornar al lloc de partida també era una experiència que també calia guardar a dintre el cor.

Imatge

Respon