El cavaller poruc
Tot caminant d'una vila a l'altra, se li havia fet fosc. Era una nit boirosa, llòbrega, tenebrosa, sense rastre de la lluna. Sols se sentien els seus passos i la terra que cruixia sota els seus peus. No li agradava viatjar de nit, era poruc i creia que era més perillós. Temia trobar-se bandits, feristeles o animals més temibles com ara óssos o llops. S'havia d'afanyar a arribar a la següent vila abans no li passés cap desgràcia.
De sobte, començà a bufar un vent suau que feia que les mates de bruc de la vora del camí es moguessin rítmicament. I en la llunyania, intuïa un so estrany. Com més avançava, més s'acostava a l'origen del so. Temia que fos algun animal salvatge, o tal vegada la fressa d'algun malfactor, però el so li semblava misteriós i sentia curiositat. Era com si, d'alguna manera, el so l'estigués cridant. En arribar a l'origen del so, entre les ombres de la nit, observà que no era res més que un espantallops. Les beines s'havien assecat i, amb el vent, feien aquella fressa estranya i alhora atractiva.
—Encara sort! —es digué a si mateix en veu baixa— Sols és una planta, i si les tradicions són certes, no pot pas haver-hi cap llop a prop!
—Déu vos guard, benvolgut viatger! —digué de sobte una veu darrere de l'espantallops.
Esglaiat, féu un salt endarrere. Volia arrencar a córrer, però del bot, havia ensopegat amb una branca i havia caigut a terra. Ara ja era massa tard. Davant seu havia aparegut una donzella de cabells llargs que li allargava la mà.
—No temeu. Doneu-me la mà i us ajudaré a aixecar-vos. —continuà la veu.
Tot tremolant, no tingué més remei que fer-ho: li donà la mà i la donzella l'ajudà a reincorporar-se.
—Què hi feu, en aquest camí i a aquestes hores de la nit? —digué la donzella.
—Sóc un rodamón, viatjo de vila en vila i se m'ha fet tard. I vós, qui sou? Què hi fèieu, aquí, amagada?
—Ja ho sabreu quan en sigui l'hora. Seguiu-me.
La donzella l'agafà de la mà i el conduí a un lloc elevat. El vent continuava bufant, cada vegada més fort, i s'enduia la boira que envoltava el camí. Rere la boira apareixia a poc a poc la lluna plena. I a la falda de la muntanya s'hi podien veure els llums de la vila.
—Per què m'heu dut aquí? —digué el rodamón.
—De vegades no cal saber tots els perquès. Contempleu el paisatge. No us sembla bonica, la lluna? I el bosc? I la vila vista d'aquí dalt estant? I la brisa que us recorre la pell?
—I tant... —assentí el rodamón— Però no entenc per què m'hi heu dut. Qui sou?
—Si haguéssiu fugit de mi, no hauríeu pogut veure tot això. Sols us hi he dut perquè entengueu que no sempre és bo fugir d'allò que temeu. Si preneu una decisió, no us deixeu guiar per les vostres temors i demaneu-vos sempre què hi podeu guanyar i què hi podeu perdre. Jo només us volia ajudar a reflexionar-hi, res més. Seguiu-me, tornarem al camí.
El rodamón la seguí de tornada, tot meditatiu. En arribar al camí, ella li assenyalà la direcció cap a la vila. Sota la llum de la lluna era molt més fàcil de veure per on continuava el corriol i en poc més de mitja hora ja hi seria.
—A reveure. Penseu en això que us he dit. —digué la donzella.
—No m'heu dit qui sou, ni què hi fèieu, aquí! Com us dieu?
—Em dic Por. I en realitat només existeixo dins vostre. Apreneu a controlar-me i no temeu sense motiu.
I havent dit això, s'allunyà i desaparegué entre els arbres. Aquella nit, Sant Jordi havia perdut la por. A partir d'aleshores, encara que s'hagués d'enfrontar a un drac, no tindria por.