[IMG]http://i68.tinypic.com/qqu3ok.jpg[/IMG]
Era un dia normal, el Daku, la Raiko, el Saito i jo havíem acabat de treballar, així que vam aprofitar per anar al Samurai Daurat per prendre alguna cosa i petar la xerrada. En arribar, vam seure a la nostra taula de sempre, de seguida va venir el Jun per preguntar que volíem, jo vaig demanar un Shinsei Cacao (visca la originalitat que tenen al posar noms a les coses), en un no res ens ho va portar.
- Això és lo millor després d’un dia de treball! – vaig fer un cop a la taula amb la gerra
- Sembles un borratxo Victor – deia la Raiko
- Simplement gaudeixo d’aquesta creació dels deus.
- Últimament portem molta feina a sobre, esta bé relaxar-nos una mica i sort que no ens toca fer cap missió fora de Shinsei – deia el Saito que feia un glop al seu Shinsei Cacao, al final s’havia aficionat
- Si si... No sé que passa a la divisió però últimament n’hi ha molta feina – vaig dir
- No us queixeu, és el que toca, per això som ninjes, hem de fer la feina que ens diuen i ja està – contestava el Daku
- Tens raó Daku – va dir-li el Saito – Però de moment relaxem-nos a la taverna.
- Podríem parlar d’alguna cosa – proposava la Raiko
- Cap idea? – li deia el Daku
- Doncs sí! – va respondre ella – Fa temps que tinc una pregunta per tu Victor.
- Eh? Per mi? – vaig preguntar confús – Doncs pregunta dona, aquí em tens.
- El dia que ens vam conèixer, el Saito et va curar les ferides i va comentar que al braç dret, casi a la espatlla, tens una cicatriu força antiga, com te la vas fer?
- Raiko! No et fiquis on no et toca – li va reganyar el Saito
- No passa res Saito, no és una història dolenta, és més, aquesta cicatriu em recorda una promesa que vaig fer – vaig posar-me la mà a l’espatlla dreta
- Llavors explica’ns aquesta història, si vols – va dir amb un somriure el Daku
- Està bé, a veure per on començo... Doncs al món humà...
.......................
Era una nit qualsevol, als carrers no s’escoltava res, una nit tranquil·la per estar a casa al sofà, però per mi no, per mi no ja que havia d’anar al maleït 24h a comprar terrina de gelat amb sabor a vainilla perquè a les senyoretes Konoka i Matsuri els venia de gust, però com que ja era de nit millor que el que anés a comprar sigues jo, perquè els carrers podien ser perillosos. I jo que? És que soc immortal? A mi no em pot passar res? No podien esperar a demà? Discriminació! Injustícia! Però bé, almenys l’aire que bufava i el silenci que havia ho trobava relaxant.
Del 24h vaig sortir indignat després d’haver comprat la terrina de vainilla, ja que volia aprofitar per comprar un Cacaolat però el treballador d’allà em va dir que s’havien esgotat, alguna cosa a dins meu es va trencar, per un moment vaig pensar en un món sense Cacaolats i casi em dona un atac. Després de sortir i de fer el ruc en els meus pensaments, vaig sentir el crit de una noia, preocupat, vaig córrer fins trobar el carrer d’on sortia la veu que era a prop d’on era. En arribar vaig observar com tres tios estaven intimidant a una noia i com a heroi de conte que soc vaig anar cap a ells.
- Vosaltres! Deixeu-la en pau! – els vaig cridar
- I aquest pallasso que vol? – va dir un d’ells
- Segurament fer-se l’heroi – li va respondre un altre – Eh tu, si no vols problemes toca els dos d’aquí, ara.
- Qui t’ha cridat a tu? – va dir el que tenia més pinta de líder - Tenim assumptes amb aquesta noia, així que si aprecies una mica la teva vida marxaràs.
- De debò que algun cop us ha funcionat aquest intent d’amenaça? I que voleu, que marxi per portar un policia? – vaig dir sarcàsticament – Deixeu-la ara i ja està, no hi hauran problemes.
El “líder” es va apropar per propinar-me un cop de puny a la cara, vaig reaccionar tirant-me a sobre d’ell però els altres tios van agafar-me per donar-me una "agradable" pallissa entre tots. A dures penes em podia moure però vaig fer un esforç en aixecar-me, la noia que estava veient aquesta situació tan lamentable es va desmaiar.
- Aquest tio vol morir o que? – va preguntar un d’ells en veure que no em rendia
- Merda, s’ha desmaiat – va dir el “líder” – Així no podem fer res, ens anirem de moment i tu nano, espero que hagis après la lliçó.
En dir això els tres van marxar, jo vaig apropar-me a la noia, en veure la seva cara alguna cosa va sonar al meu cap. «Però si és la noia del Hanami». Era aquella noia de cabells roses que vaig conèixer el dia en que vaig anar amb la Konoka i la Matsuri a veure els cirerers. Sempre he pensat que el món és un mocador i parlant de mocadors, vaig agafar un parell per netejar-me la sang de la cara. Avui no sabia si m’havia endut aquesta pallissa per fer el correcte o per bocamoll, potser per les dues coses.
La Lala, que és com es deia la noia, encara continuava desmaiada i com que no s’havia que fer vaig decidir endur-la a casa meva, ja que no tenia ni idea d’on vivia. Amb les forces que em quedaven vaig agafar-la per portar-la amunt de la meva esquena, sort que és prima perquè sinó... Caminant pels carrers l’únic temor que tenia era d’haver explicar la situació en la que em trobava a algú, un noi mig mort portant a sobre una noia desmaiada, semblava que les esposes em cridaven al lluny.
Al final vaig poder arribar a casa, la següent preocupació apareixia, com redimonis explicava a la Konoka el que havia passat? I del gelat ni parlem, el vaig aixafar a la baralla. Mentre debatia interiorment que fer davant de la porta de casa, en girar-me, la Konoka va treure el cap per la porta amb una cara de dimoni que sincerament feia una por indescriptible.
- Viiiiictoooor... – va dir com si d’un esperit tractés – Que em pots explicar com algú que va a comprar una terrina de gelat triga més d’una hora en tornar? A més d’endur una noia a sobre i d’anar fet una pena.
- Doncs... et juro que no és tan greu com sembla – vaig dir forçant un somriure