La història fins ara:
Text amagat.
La Hanako arribà al temple de Shinsei fa uns set anys procedent de Tòquio i passà ràpidament a fer feina com a Sacerdotessa guiada pel Gran Sacerdot, Taroutachi. Després d’un període de formació per part del seu mestre i l’ascens a tinent de la Divisió, ella i el Taroutachi viatjaren a la península per poder obtenir el poder dels Déus. En aquell viatge, la Hanako va obtenir el favor dels 4 Déus i va rebre el seu nom de Sacerdotessa, UkiHana i el seu fènix, l’Arslan, el més bizco del món. A més, la seva relació amb el seu mestre es va tornar especial…
Amb els atacs de l’Erumo-sama a Shinsei i la destrucció del temple, el Taroutachi ocupà el càrrec de Shogun de Shinsei. Això propicià l’ascens de la Sacerdotessa UkiHana a Capitana de la Divisió de Religió, ascendint a la vegada com a tinent a l’afable senpai mig cec, Ishikirimaru.
Amb la darrera missió a l’infern, la confiança en si mateix de l’Ishikirimaru va minvar moltíssim…
Amb els atacs de l’Erumo-sama a Shinsei i la destrucció del temple, el Taroutachi ocupà el càrrec de Shogun de Shinsei. Això propicià l’ascens de la Sacerdotessa UkiHana a Capitana de la Divisió de Religió, ascendint a la vegada com a tinent a l’afable senpai mig cec, Ishikirimaru.
Amb la darrera missió a l’infern, la confiança en si mateix de l’Ishikirimaru va minvar moltíssim…
Confesso que no m’agraden els adolescents. Realment no és d’aquesta manera, el que no m’agraden són les persones immadures i infantils que, generalment, solen ser adolescents. M’irriten molt amb els seus somnis estúpids que han de compartir amb tothom, amb els seus problemes que són el centre de l’univers i que has de solucionar urgentment perquè torni la pau a la nació i, quan ja els has arreglat els problemes i troben la felicitat, deixes d’existir per a ells i si necessites res d’ells, ja t’ho trobaràs.
Però sobretot, odiava quan es pensaven que, sense tenir un coneixement real del que és la vida, es pensessin que sempre tenen raó. Perquè els adolescents sempre es pensen que tenen raó i que els altres, els que han viscut el mateix i han après les lliçons de la vida, s’equivoquen. Els odiava.
I mentre pensava tot allò, es trobava al davant d’una shoji, les portes correderes d’estil tradicional del temple, debatent-se entre si obrir-la o no. La va obrir, sense massa miraments i se’l va trobar dormint, a sobre del futon, acurrucat amb el cap baix.
-Tsk! -va dir la Sacerdotessa. Ja li havia dit el Taroutachi que el nou Sacerdot del temple tenia 17 anys. Era llargarut i molt magre i tenia els cabells d’un color ros daurat preciós. Tot i que la Hanako ja l’havia vist abans, mai li havia vist el rostre al descobert.
La Sacerdotessa va tancar la porta amb ràbia i se n’anà a esmorzar.
-Per què tant d’escàndol? -es va queixar l’Ishikirimaru, de mal humor.
-Tadaima -va contestar-li la Hanako. Havia tornat ahir vespre de la seva missió al món humà i era la primera vegada que veia l’Ishikirimaru d’ençà de la reunió amb els Onmyouji. Però el noi no va contestar ni li va donar la benvinguda. No acabava d’entendre què li passava. Generalment era un noi molt amable i molt somrient i, d’ençà de l’infern, que el veia ressentit i malcarat.
La Sacerdotessa va treure un poc de pa i arròs del vespre anterior i el va servir com a esmorzar i començaren a menjar sense dir-se res. Mantenir aquell silenci incòmode era difícil per a la Hanako, així que començà a parlar sense saber què dir.
-I com va arribar el nou fins el temple? -va demanar, tot i que ja ho sabia.
-Ens va rescatar a l’infern, tot i que tu tens sort que no recordes res -va etzibar-li l’Ishikirimaru.
La noia no va saber contestar. Evidentment recordava aquell noi, era qui els havia fet de guia a l’infern. Però, era humà? Si era un humà, què feia servint les ordres del rei dels dimonis? No entenia res.
-No m’agraden els nens -va confessar la Hanako- Em posen nerviosa i perdo la paciència.
-Ja -va contestar l’Ishikirimaru, malcarat. Pareixia que estaves parlant amb el Taroutachi.
-Es pot saber què et passa? -va demanar la Hanako, perdent la poca paciència que tenia. Però en aquell moment el nen va obrir la porta i la Hanako va remugar.
-Bon dia -va dir l’adolescent entrant a la cambra. Estava mig adormit i arrossegava els peus amb els ulls mig tancats.
La Hanako va obrir la boca per comunicar-li a l’hora que s’aixecaven al temple i que havia de venir a esmorzar amb la cara rentada i vestit i no amb el pijama, però l’Ishikirimaru se li va avançar.
-Com estàs de la febre? -va demanar-li al noi.
-Encara no em baixa -va contestar el noi mig adormit- Però volia conèixer la Capitana.
La Hanako tardà una estona en adonar-se’n que es referia a ella. El noi es girà cap a la Hanako i va fer una reverència exagerada.
-Em dic Takashi Natori, Capitana -va dir amb el cap acotat- Per favor, ensenyi’m i cuidi de mi.
La Sacerdotessa no sabia què dir exactament.
-Ah, sí… -va dir la Hanako fent una reverència.
L’Ishikirimaru es va aixecar i va tocar el front del Takashi.
-Estàs bullint -va dir, fent-lo seure i passant-li un tros de pa. El noi, tímidament, se’l va portar a la boca, mirant la cuina menjador del temple.- Avui aprofita per descansar, demà segur que et trobaràs millor. Et prens les medecines?
El noi va fer que si amb el cap perquè tenia la boca plena de pa. La Hanako se’l mirava atentament, desconfiada.
-Em sap greu no poder començar avui...-va dir el noi mirant-se la Hanako amb respecte.
-No passa res -va contestar la noia molt torpement. En aquell moment es va adonar que mai havia tingut subordinats i, aleshores, no sabia com els havia de tractar, perquè agafar l’exemple del Taroutachi no li semblava la solució més adequada.
-No pateixis, ja començareu demà -va somriure-li l’Ishikirimaru mirant-se la Hanako, que ni tan sols s’havia aixecat de la cadira- De totes maneres, el mestre de la teva Capitana era una persona molt estricta, així que la Ukihana també ho és i no parla gaire. A més, es despista amb facilitat, no és atlètica i no té gens de paciència.
La Capitana es va posar vermella i pegà una mirada recriminant a l’Ishikirimaru i es va aixecar, sense dir paraula. Allò l’havia enfadat perquè, tal com l’havia descrit semblava el Taroutachi. Sense adonar-se’n s’havia convertit en algú com ell? Abandonà la sala sense dir res i es dirigí a l’altar principal i el va obrir al creients.
-Noieta -va dir una dona major- Com tinc l’aura avui?
-Negra -li va contestar la Hanako, fent espantar la dona, que es postrà davant l’altar i començà a resar amb molta devoció.
De què anava l’Ishikirimaru, comportant-se d’aquella manera? No sabia per què estava enfadada, però d’entrada, la primera impressió que li havia donat al seu subordinat era pèssima. Decidí no pensar-hi gaire més i es bolcà en les feines del temple. En tot el dia no va tornar a veure l’Ishikirimaru, però no li va donar importància fins el vespre a l’hora del sopar, perquè el saló gran del temple ja estava tancat i s’havia acabat la feina. On devia ser?
Anà a veure el Takashi i el trobà despert, però amb molta febre. Li va dur aigua, li va posar una tovalloleta molt humida al cap i li va portar un plat d’arròs. El noi es va menjar la meitat i va dir que tenia fred. Era la primavera, així que segurament devia estar destemprat perquè fred no en feia. La Sacerdotessa li va posar una manta a sobre i esperà que es dormís sense senyal de l’Ishikirimaru.
Anà cap a l’habitació del Sacerdot, però quan va ser al davant i anava a tocar la porta, es va contenir. Potser només necessitava un poc de temps per si mateix i no tenia ganes de parlar amb ningú. Potser només el molestava ara, a aquestes hores, tocant a la porta. Si volia temps per a ell, la Hanako no s’hi havia de ficar.
El deixaria uns quants dies, que se li passés la frustració i després segur que l’Ishikirimaru voldria contar-li què li passava. La noia anà a la seva habitació, amb la sensació que havia estat un dia estrany. Li va costar quedar-se adormida i, quan ho va fer, ignorava que el temple continuava amb activitat, encara que ella no se n’adonés.
L’Ishikirimaru agafà la bossa que havia estat fent durant dies i decidí que era el moment d’emprendre aquella missió per la qual s’havia estat preparant a consciència. Hi ficà finalment, a sobre de tot, el menjar i tancà la bossa. Ja portava la roba robusta per enfrontar-se a qualsevol climatologia així que, amb molta cura, obrí les portes de la seva habitació que donaven a l’exterior. Però abans d’anar-se’n, havia de fer una cosa.
Anà a l’habitació de la Sacerdotessa i hi deixà una carta, perquè la coneixia prou com per saber que, si no el veia el matí següent, es preocuparia molt. Amb l’afecte d’un germà gran, li besà el front i la tapà bé perquè no agafés fred. La Hanako, en somnis, potser si que es va adonar que l’Ishikirimaru de sempre estava allà, perquè va somriure.
Amb la bossa carregada a l’esquena, l’Ishikirimaru sortí del recinte encantat dels Sacerdots, protegit amb esperits guardians i arribà a la porta, on trobà el Taroutachi que l’esperava.
-Què fas aquí? -va demanar l’Ishikirimaru.
-No ets l’únic que pot veure el futur. -va respondre el Taroutachi, mentint, però molt segur de si mateix. Generalment era incapaç de veure res. Allò havia estat intuïció.
-Doncs ni això he pogut preveure… -va somriure l’Ishikirimaru. Es miraren sense saber què dir-se.
-Te’n vas? -va demanar el Taroutachi- Aquí ens fas falta. No provaré d’aturar-te per…
-Ja ho he decidit -va contestar el noi, lluint un somriure com el de sempre- És el que he de fer.
El Taroutachi el va mirar com qui veu un fill que parteix. No en va, havien passat molts anys convivint i eren com germans.
-Aleshores no seré jo qui t’aturi -va dir-li el Taroutachi, amb el rostre trist- Que els Déus et protegeixin.
Començà a caminar, deixant l’Ishikirimaru sol, a davant la torii del temple. L’home castany volia dir alguna cosa, volia girar-se i cridar-li al Taroutachi que no entenia la frustració que sentia, però no volia que aquell comiat estigués ple de retrets.
En aquell moment, l’Ishikirimaru abandonava el temple, amb una primera passa plena de simbolisme.