[Rol] La determinació de l'Ishikirimaru

Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

30 ago. 2017, 09:54

Imatge


La història fins ara:
Text amagat.



Confesso que no m’agraden els adolescents. Realment no és d’aquesta manera, el que no m’agraden són les persones immadures i infantils que, generalment, solen ser adolescents. M’irriten molt amb els seus somnis estúpids que han de compartir amb tothom, amb els seus problemes que són el centre de l’univers i que has de solucionar urgentment perquè torni la pau a la nació i, quan ja els has arreglat els problemes i troben la felicitat, deixes d’existir per a ells i si necessites res d’ells, ja t’ho trobaràs.

Però sobretot, odiava quan es pensaven que, sense tenir un coneixement real del que és la vida, es pensessin que sempre tenen raó. Perquè els adolescents sempre es pensen que tenen raó i que els altres, els que han viscut el mateix i han après les lliçons de la vida, s’equivoquen. Els odiava.

I mentre pensava tot allò, es trobava al davant d’una shoji, les portes correderes d’estil tradicional del temple, debatent-se entre si obrir-la o no. La va obrir, sense massa miraments i se’l va trobar dormint, a sobre del futon, acurrucat amb el cap baix.

-Tsk! -va dir la Sacerdotessa. Ja li havia dit el Taroutachi que el nou Sacerdot del temple tenia 17 anys. Era llargarut i molt magre i tenia els cabells d’un color ros daurat preciós. Tot i que la Hanako ja l’havia vist abans, mai li havia vist el rostre al descobert.

La Sacerdotessa va tancar la porta amb ràbia i se n’anà a esmorzar.

-Per què tant d’escàndol? -es va queixar l’Ishikirimaru, de mal humor.

-Tadaima -va contestar-li la Hanako. Havia tornat ahir vespre de la seva missió al món humà i era la primera vegada que veia l’Ishikirimaru d’ençà de la reunió amb els Onmyouji. Però el noi no va contestar ni li va donar la benvinguda. No acabava d’entendre què li passava. Generalment era un noi molt amable i molt somrient i, d’ençà de l’infern, que el veia ressentit i malcarat.

La Sacerdotessa va treure un poc de pa i arròs del vespre anterior i el va servir com a esmorzar i començaren a menjar sense dir-se res. Mantenir aquell silenci incòmode era difícil per a la Hanako, així que començà a parlar sense saber què dir.

-I com va arribar el nou fins el temple? -va demanar, tot i que ja ho sabia.

-Ens va rescatar a l’infern, tot i que tu tens sort que no recordes res -va etzibar-li l’Ishikirimaru.

La noia no va saber contestar. Evidentment recordava aquell noi, era qui els havia fet de guia a l’infern. Però, era humà? Si era un humà, què feia servint les ordres del rei dels dimonis? No entenia res.

-No m’agraden els nens -va confessar la Hanako- Em posen nerviosa i perdo la paciència.

-Ja -va contestar l’Ishikirimaru, malcarat. Pareixia que estaves parlant amb el Taroutachi.

-Es pot saber què et passa? -va demanar la Hanako, perdent la poca paciència que tenia. Però en aquell moment el nen va obrir la porta i la Hanako va remugar.

-Bon dia -va dir l’adolescent entrant a la cambra. Estava mig adormit i arrossegava els peus amb els ulls mig tancats.

La Hanako va obrir la boca per comunicar-li a l’hora que s’aixecaven al temple i que havia de venir a esmorzar amb la cara rentada i vestit i no amb el pijama, però l’Ishikirimaru se li va avançar.

-Com estàs de la febre? -va demanar-li al noi.

-Encara no em baixa -va contestar el noi mig adormit- Però volia conèixer la Capitana.

La Hanako tardà una estona en adonar-se’n que es referia a ella. El noi es girà cap a la Hanako i va fer una reverència exagerada.

-Em dic Takashi Natori, Capitana -va dir amb el cap acotat- Per favor, ensenyi’m i cuidi de mi.

La Sacerdotessa no sabia què dir exactament.

-Ah, sí… -va dir la Hanako fent una reverència.

L’Ishikirimaru es va aixecar i va tocar el front del Takashi.

-Estàs bullint -va dir, fent-lo seure i passant-li un tros de pa. El noi, tímidament, se’l va portar a la boca, mirant la cuina menjador del temple.- Avui aprofita per descansar, demà segur que et trobaràs millor. Et prens les medecines?

El noi va fer que si amb el cap perquè tenia la boca plena de pa. La Hanako se’l mirava atentament, desconfiada.

-Em sap greu no poder començar avui...-va dir el noi mirant-se la Hanako amb respecte.

-No passa res -va contestar la noia molt torpement. En aquell moment es va adonar que mai havia tingut subordinats i, aleshores, no sabia com els havia de tractar, perquè agafar l’exemple del Taroutachi no li semblava la solució més adequada.

-No pateixis, ja començareu demà -va somriure-li l’Ishikirimaru mirant-se la Hanako, que ni tan sols s’havia aixecat de la cadira- De totes maneres, el mestre de la teva Capitana era una persona molt estricta, així que la Ukihana també ho és i no parla gaire. A més, es despista amb facilitat, no és atlètica i no té gens de paciència.

La Capitana es va posar vermella i pegà una mirada recriminant a l’Ishikirimaru i es va aixecar, sense dir paraula. Allò l’havia enfadat perquè, tal com l’havia descrit semblava el Taroutachi. Sense adonar-se’n s’havia convertit en algú com ell? Abandonà la sala sense dir res i es dirigí a l’altar principal i el va obrir al creients.

-Noieta -va dir una dona major- Com tinc l’aura avui?

-Negra -li va contestar la Hanako, fent espantar la dona, que es postrà davant l’altar i començà a resar amb molta devoció.

De què anava l’Ishikirimaru, comportant-se d’aquella manera? No sabia per què estava enfadada, però d’entrada, la primera impressió que li havia donat al seu subordinat era pèssima. Decidí no pensar-hi gaire més i es bolcà en les feines del temple. En tot el dia no va tornar a veure l’Ishikirimaru, però no li va donar importància fins el vespre a l’hora del sopar, perquè el saló gran del temple ja estava tancat i s’havia acabat la feina. On devia ser?

Anà a veure el Takashi i el trobà despert, però amb molta febre. Li va dur aigua, li va posar una tovalloleta molt humida al cap i li va portar un plat d’arròs. El noi es va menjar la meitat i va dir que tenia fred. Era la primavera, així que segurament devia estar destemprat perquè fred no en feia. La Sacerdotessa li va posar una manta a sobre i esperà que es dormís sense senyal de l’Ishikirimaru.

Anà cap a l’habitació del Sacerdot, però quan va ser al davant i anava a tocar la porta, es va contenir. Potser només necessitava un poc de temps per si mateix i no tenia ganes de parlar amb ningú. Potser només el molestava ara, a aquestes hores, tocant a la porta. Si volia temps per a ell, la Hanako no s’hi havia de ficar.

El deixaria uns quants dies, que se li passés la frustració i després segur que l’Ishikirimaru voldria contar-li què li passava. La noia anà a la seva habitació, amb la sensació que havia estat un dia estrany. Li va costar quedar-se adormida i, quan ho va fer, ignorava que el temple continuava amb activitat, encara que ella no se n’adonés.

L’Ishikirimaru agafà la bossa que havia estat fent durant dies i decidí que era el moment d’emprendre aquella missió per la qual s’havia estat preparant a consciència. Hi ficà finalment, a sobre de tot, el menjar i tancà la bossa. Ja portava la roba robusta per enfrontar-se a qualsevol climatologia així que, amb molta cura, obrí les portes de la seva habitació que donaven a l’exterior. Però abans d’anar-se’n, havia de fer una cosa.

Anà a l’habitació de la Sacerdotessa i hi deixà una carta, perquè la coneixia prou com per saber que, si no el veia el matí següent, es preocuparia molt. Amb l’afecte d’un germà gran, li besà el front i la tapà bé perquè no agafés fred. La Hanako, en somnis, potser si que es va adonar que l’Ishikirimaru de sempre estava allà, perquè va somriure.

Amb la bossa carregada a l’esquena, l’Ishikirimaru sortí del recinte encantat dels Sacerdots, protegit amb esperits guardians i arribà a la porta, on trobà el Taroutachi que l’esperava.

-Què fas aquí? -va demanar l’Ishikirimaru.

-No ets l’únic que pot veure el futur. -va respondre el Taroutachi, mentint, però molt segur de si mateix. Generalment era incapaç de veure res. Allò havia estat intuïció.

-Doncs ni això he pogut preveure… -va somriure l’Ishikirimaru. Es miraren sense saber què dir-se.

-Te’n vas? -va demanar el Taroutachi- Aquí ens fas falta. No provaré d’aturar-te per…

-Ja ho he decidit -va contestar el noi, lluint un somriure com el de sempre- És el que he de fer.

El Taroutachi el va mirar com qui veu un fill que parteix. No en va, havien passat molts anys convivint i eren com germans.

-Aleshores no seré jo qui t’aturi -va dir-li el Taroutachi, amb el rostre trist- Que els Déus et protegeixin.
Començà a caminar, deixant l’Ishikirimaru sol, a davant la torii del temple. L’home castany volia dir alguna cosa, volia girar-se i cridar-li al Taroutachi que no entenia la frustració que sentia, però no volia que aquell comiat estigués ple de retrets.

En aquell moment, l’Ishikirimaru abandonava el temple, amb una primera passa plena de simbolisme.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

01 set. 2017, 09:43

Ukihana,

Fa molts d’anys que et conec, però crec que mai realment m’he mostrat davant teu com sóc en realitat. El Jirou sí que ha pogut veure la meva feblesa nombroses vegades, però quan tu hi eres, sempre he mirat de fer-me el fort i no deixar-te veure què penso en realitat.

També m’agradaria demanar-te disculpes perquè no vaig ser jo qui et va contar sobre la meva ceguera. Sempre havia volgut dir-t’ho però era feliç veient que no em tractaves amb compassió. El Jirou tampoc mai ho ha fet i li estic molt agraït.

Per a tu, sempre he estat l’Ishikirimaru, però per a molta gent sóc el Sacerdot cec. Al principi no em sabia pas tant de greu. Per no sentir llàstima de mi mateix, em repetia constantment que era una sort que fos Sacerdot i no pas metge, per exemple, perquè no necessitava els meus ulls. Gràcies als meus poders espirituals podia fer prediccions, especialitzar-me en sutres i fer fora els esperits del mal.

Però amb el temps em va començar a molestar, especialment quan veig que no puc fer res per vosaltres. Què puc fer amb la meva força actual? No puc protegir el temple, no puc ajudar-vos amb les feines, no puc, tan sols, distingir les cares dels que venen dia rere dia a resar.

Dec ser el pitjor tinent que ha tingut mai aquesta divisió. Realment volia ajudar-te, donar-te tot el meu suport. Però, finalment, me n’he adonat, que jo volia donar-te suport i l’únic que he pogut fer ha estat que carreguis amb mi.

La ceguera, de cada dia, em va a més. Suposo que deu ser cosa de la maledicció de la Byakko, però realment de cada vegada hi veig menys. Abans d’anar a l’infern, ja ni tan sols podia veure les formes de les coses, només en sentia l’aura.

És graciós perquè abans t’he dit que fa molt de temps que ens coneixem. Quant de temps ha passat? Sis? Set anys? I durant tot aquest temps, encara no he estat capaç de veure’t bé el rostre. Conec les modulacions de la teva veu prou bé com per saber si estàs trista, enfadada o si m’estàs mentint.

En canvi, el rostre del Jirou sí que el recordo i em demano, molt sovint, quant deu haver canviat. Quants anys fa que no sóc capaç de veure el que considero el meu germà amb claredat? Quant de temps fa que sóc una càrrega per a ell? S’ha tornat tan amargat i antisocial per culpa meva? És clar, sempre penso que, com es podia relacionar amb la gent, si havia de cuidar de mi tota l’estona?

A vegades he compartit amb ell els meus pensaments. Sense poder-li veure el rostre, sabia que estava trist, tot i que intentés fer la veu i el cor fort. Qui sóc jo i quin dret tinc de fer infeliços els altres? Per què he de dependre sempre dels altres?

Tinc un somni que se’m repeteix molt sovint. En ell puc veure coses que recordo vagament: puc veure els colors, les cares de la gent, l’antic temple... Veig moltes vegades la meva mare, el Jirou de petit i les Sacerdotesses del temple que, de petit, em donaven caramels.

Em veig a mi mateix suplicant a la Byakko que no em mati, oferint-li el que vulgui de mi. Ho veig una vegada i una altra. No sé si serà perquè va ser el darrer que vaig veure, però somnio molt sovint amb això i s’ha tornat la meva obsessió.

Noto com la claror se m’escola pels ulls. Ara, ja no veig el camí que tinc al davant. Els meus ulls es van apagant i amb la darrera llum que em resta em vull provar de canviar el meu destí. No puc albirar què em trobaré d’ara en endavant. Potser seran les meves darreres passes.

Si us plau, no em guardis rancor. Sé que no m’entendràs i que ets tan caparruda que et llegiràs aquesta carta mil vegades i no entendràs els motius que em porten a deixar-vos sols. Em sap greu. Sóc conscient que em necessiteu al temple.

Primer, necessito recuperar el que vaig perdre. Necessito enfrontar-me a mi mateix, al Mamoru Takaoji que es va quedar a dintre d’aquella cova i que va suplicar qualsevol cosa abans de la mort. Vaig ser molt covard i no saps quant em pesa.

Ara me n’adono que mai t’he parlat del meu passat. Saps molt poc sobre mi realment. Sé que sempre has pensat que sóc una persona bondadosa i amable. No puc veure-hi, però sé que penses això sobre mi. Mai t’he volgut confessar el terrible crim que porto a sobre. Sovint, moltes vegades he pensat que, com que carrego morts a sobre meu, aquesta ceguera és un càstig pels meus pecats.

Algun dia t’ho contaré com cal, si sobrevisc a aquest viatge. Si us plau, cuida bé del nou Sacerdot. Espero que, durant la meva absència, trobis el coratge i la confiança que et falta per guiar-lo.

Perdona’m per deixar-te sola a un temple tan gran. Espero amb ànsies el dia que, quan torni, pugui a la fi veure quina cara fas.

Sincerament,


Ishikirimaru,
Tinent de la Divisió de Religió, orgullós Sacerdot del Temple del Fènix Daurat de Shinsei.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

03 set. 2017, 11:39

Evidentment la Hanako es va llegir moltes vegades aquella carta. No acabava d’entendre què li havia volgut dir l’Ishikirimaru. Per què se n’anava? On se n’anava? Per què demanava perdó constantment?

Però, sobretot, si portava aquesta tristesa tan gran a sobre, per què mai li ho havia fet saber? Per què es veia a si mateix com una càrrega, en comptes d’algú estimat pels altres Sacerdots?

Tornà a llegir la carta, un munt de vegades fins que la va memoritzar. Corregué a l’habitació del Sacerdot, just al davant de la seva i la trobà buida. No hi quedaven kimonos i molts llibres havien quedat apilats a un racó, com si fossin descarts. A la cuina faltava molt de menjar. Recorregué el temple milers de vegades, amunt i avall, però l’Ishikirimaru no hi era. Ella sabia que no hi era perquè no notava la seva presència.

L’Ishikirimaru havia marxat. Era increïble però ja no hi era. En la foscor de la nit, emparat per la tragèdia, el Sacerdot els havia abandonat.

Havia passat més de mig matí i encara no havia començat a fer feina. La irresponsabilitat la va atacar fortament. Es va vestir ràpidament i obrí la sala de l’altar. Per sort, no hi havia ningú a fora que esperés. Després anà a veure el Takashi i el trobà dormint, però amb una febre molt alta. No sabia què fer. En un moment així, hauria comptat amb l’ajuda de l’Ishikirimaru. Què podia fer? El noi tenia una febre tan gran que ni tan sols li contestava.

Corregué i va sortir de les habitacions dels Sacerdots. Tancà altra vegada l’altar major i baixà les escales del temple corrent. En arribar a baix, però, se n’adonà que una Capitana no podia passejar-se corrent per la ciutat. És més, una Capitana no havia d’anar personalment a buscar un metge perquè, generalment, acostumaven a tenir subordinats. Però la Hanako no els tenia, ella estava sola.

Caminà normalment pels carrers, sense pressa, contestant a les reverències i abandonant els carrers principals de seguida que va poder. A la Divisió Mèdica li varen assegurar que en una hora enviarien uns metges per tractar el malalt, que en aquell moment, no li podien donar cap medecina.

Així que la Hanako sortí i, caminant tan ràpid com podia, tornà al temple. Trobà alguns feligresos desorientats, demanant per què no podien veure l’estàtua del Déu Suzaku i la Hanako va haver d’explicar que l’estaven netejant, però que d’aquí poc ja tornarien a poder-la veure amb tranquil·litat.

Ja havia passat tot el matí. Tornà al costat del Takashi que delirava febrós. Tenia els ulls tancats molt fortament i es movia molt nerviós. La Hanako portà més aigua freda i li passà pel front però el noi només es va queixar i començà a cridar algú en somnis. Quan s’havia posat tan malalt? Si ahir s’havia aixecat amb un somriure i desitjava començar aviat el seu entrenament!

Quan els metges arribaren, la Hanako els va haver de fer esperar per desactivar els guardians protectors de la zona de les habitacions dels Sacerdots. De la mateixa manera que passava a la Pagoda, el recinte privat pels Sacerdots també tenia uns dimonis guardians que donaven mort a tot aquell que intentés accedir al recinte sense permís. Convèncer aquells dimonis que deixessin passar algú era, sovint, molt difícil.

El dimoni, lila quasi negre, amb una boca enorme i els ulls tapats per unes benes de ferro, els va ensumar moltes vegades i fins i tot en va mossegar un. Per sort, ells no es varen adonar de res, ni tan sols de la mossegada que devia fer bastant de mal. Entraren a l’habitació del Takashi i l’examinaren detingudament durant una bona estona.

-Sensei -va dir un dels metges, un poc avergonyit. La Hanako va tardar un poc en adonar-se’n que la reclamaven a ella i va alçar el cap un poc tard. Pensava en l’Ishikirimaru, evidentment. Com era possible que s’hagués anat? La vida al temple sense ell se sentia molt estranya. A més, si tenia tants dubtes perquè no els havia comentat amb ells? No, no podia acusar-lo d’això perquè ella també feia sempre el mateix, s’ho guardava i no atenia…

-SENSEI! -va cridar el metge- Us trobeu bé, Capitana?

-Eh? -va demanar la noia sorpresa- Ah! Sí, em sap greu. Com està?

-No es troba gaire bé… -va dir mossegant-se els llavis, preocupat- Convindria que ens l’emportassin a la nostra divisió, com a mínim fins demà al matí, per seguir la seva evolució.

La Capitana no va ni saber què havia de dir. Va assentir i va permetre que s’emportessin el Takashi. Així, la tarda va arribar i la Hanako es trobava completament sola a aquell temple tan gran. Aleshores se n’adonà que, portar allò tota sola, era impossible: l’altar major s’havia de vigilar un poc, per tant, sempre havia d’haver un Sacerdot per la zona. Però si ella vigilava l’altar major, no podia estar a dintre de la tenda… Si tenien la tenda d’amulets i prediccions tancada, el temple no tindria ingressos.

Tot i que ara tenien el favor del Shogun i rebien molts més diners, no es podien permetre no guanyar aquells diners. El temple era nou i no s’havien de fer reparacions, per tant estaven estalviant diners, però el material que es feia servir a les cerimònies era car: l’encens era car, tenir el temple sempre perfecte requeria molt d’esforç i la roba que portaven els Sacerdots també era caríssima, especialment la que portaven la Hanako i el Taroutachi, com a líders de la Divisió.

Era tan cara que la noia només s’havia comprat dos uniformes de Summa Sacerdotessa i en necessitava un tercer. I no només això, havien de comprar-li dos o tres uniformes al Takashi i tot i que els de Sacerdot ras no eren pas tan cars, hi haurien de desemborsar una bona quantitat.

Anà al seu despatx, el que compartia amb el Taroutachi. Va seure a la cadira i tancà els ulls molt fortament. Aspirà l’aire ranci de la pols que s’acumulava sobre els llibres. A sobre de la taula, no hi havia res. El Shogun era bastant maniós amb l’ordre de l’escriptori, però si hi havia llibres pel terra no li feia res. Havia de pensar bé com s’ho feia fins que el Takashi es recuperés.

No tenia temps per perdre. No podia tenir el temple tancat eternament. Què s’havia de fer en aquestes circumstàncies? Ara li sabia greu no haver-ho consultat amb la Divisió Mèdica perquè, a part del temple, era la única divisió que rebia constantment visites d’altres persones.

Pensà fredament en les persones que coneixia, en les d’altres divisions que poguessin donar-li una mà durant uns dies… I d’entre tothom, només va trobar una persona.

La Hanako es va deixar caure per la divisió d’Intel·ligència cap al tard. El sol il·luminava el castell que era la seu de la divisió, però tot i l’aproximació del vespre, encara hi feien feina. Alguns dels més joves entrenaven al pati davanter perquè, tot i desenvolupar al màxim les seves capacitats intel·lectuals, també havien de tenir les físiques sempre presents. Això va fer sentir malament a la Hanako, que entrenava la seva espiritualitat cada dia però a l’hora d’anar a entrenar el cos sempre posava excuses.

El va trobar a un passadís, carregant una pila d’informes amb el cap baix.

-T’he trobat!! -va somriure la Hanako.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

05 set. 2017, 18:00

-Ukihana-sama? -va demanar el Roku, fent servir llenguatge formal.

-Eeeeeei! -va saludar-lo la Sacerdotessa somrient- Molta feina?

El Roku va fer que sí amb el cap.

-A què es deu la seva visita? -va demanar el tinent de la divisió, un poc confós.

-Necessito algú intel·ligent que m’ajudi durant uns dies -va confessar la noia. La Sacerdotessa va somriure a mode de disculpa. Realment confiar en ell va ser una bona idea perquè el Roku va entendre ràpidament les demandes de la Hanako i va respondre que faria tot el possible per ajudar-la amb les feines del temple.

La noia va somriure alleujada i, amb una reverència recarregada, abandonà el castell quan ja era de vespre. I no va ser fins que va estar en el carrer i va sentir la forta olor a brou de d’alga kombu, que va recordar que l’Ishikirimaru s’havia emportat tot el menjar que havia al temple. Era ja tard per anar a comprar, així que decidí anar al carrer principal a sopar alguna cosa. Amb un poc de sort, no li ho farien pagar.

Però de camí es va trobar amb el carrer taponat de gent. La Sacerdotessa, petita d’estatura com era, s’alçà sobre les puntes per mirar què estava passant. En fer-ho, la cinta de les seves zori desgastades cediren, i va caure sobre unes quantes persones que es queixaren i la varen empènyer cap al davant. En veure qui era, alguns es varen disculpar. La Sacerdotessa caigué, empesa per un home malcarat i sense una sabata. S’alçà tan ràpidament com va poder i es girà cap al seu agressor, que havia escapat.

-Araraaaaaa -va dir una veu suau i delicada- Què és tot aquest enrenou? És que no respecteu la llum de la nit?

La Hanako es va girar i es va quedar sense paraules en veure al seu davant una preciossíssima tayuu que avançava amb el seu sèquit.

-Ah, una Sacerdotessa -va somriure la tayuu en veure la Hanako. Va fer una ganyota de disconformitat i afegí: Que bufona.

-És la Capitana de la Divisió de Religió, Aoi Tayuu-sama -va dir un dels seus servents. La gent que passava pel carrer s’aturava per veure aquesta estranya reunió.

-Eh? No ho era aquell home maleducat? -va demanar la noia, innocentment. El rostre, pintat de blanc, lluïa increïblement a la llum dels fanals de les tendes.

-Ara és el Shogun -va contestar l’home, un poc apurat. La Sacerdotessa no sabia quina cara posar o si ella seguia formant part d’aquella estranya conversa. La tayuu es va girar cap a la Hanako.

-Perdoni, Capitana -va dir, de sobte, canviant la manera d’adreçar-se a la Sacerdotessa- Els meus afers tenen a veure amb el món de la nit i desconec els altres… càrrecs. Especialment les dones.

Es mirà la Hanako de dalt a baix, reparant que li faltava una sabata. Va somriure amb superioritat. Es girà cap a una de les subordinades i li ordenà que li entregués les sabates a la Sacerdotessa.

-No, no! No cal! -va insistir la Ukihana però les serventes ja li estaven posant les sabates.

-Vine -va dir la tayuu, agafant la Sacerdotessa de la mà- Soparem juntes i em diràs qui ets, d’on ets i quines feines fas.

La Hanako no va saber com i es trobava a dintre d’un restaurant caríssim al qual no hi havia estat mai i era arrossegada per aquella dona tan extravagant. Entraren a una sala on ja hi havia un gran banquet preparat i la dona s’assegué sense gaire educació, espatarrada a sobre d’uns coixins i començà a fumar.

-Menja, menja tranquil·la -va riure la dona, agafant una gamba i ficant-se-la fins la boca amb mals modals. La Hanako no va perdre els seus i agafà un poc de sushi mentre se sentia observada per aquella dona.

Lentament s’anava sentint més i més malament. No sabia com havia acabat allà i se sentia molt incòmoda. Així com havia vist maikos en moltes ocasions, era la primera vegada que veia una prostituta de luxe i se sentia violenta.

La dona no li treia els ulls de sobre i, sovint, se’n reia en veu alta.

-Serveix-me sake -va ordenar la tayuu. La Hanako se la va mirar desafiant. Mai acostumava a saber com comportar-se com a Capitana de la Divisió de Religió, però estava segura que, per estatus, era la tayuu qui li havia de servir a ella.

-Ha estat un plaer compartir una estona amb vos -va somriure la Hanako, aixecant-se. Allò va desfermar la ira de la tayuu.

-Et creus molt llesta, oi? Et penses que ets important només perquè has aconseguit ser algú en un món d’homes!! -va dir mentre estampava l’ampolla de sake al terra. Sense previ avís, es va llençar sobre la Hanako i li va apagar la pipa al front. La Sacerdotessa cridà en sentir el foc que li perforava la pell.

-Aaaaaah, així estàs més bonica -va riure’s la tayuu- Això et donarà una lliçó. La única dona bonica i poderosa de Shinsei, sóc jo!!

L’agafà pels cabells, estirant amb força.

-Quan te’ls hagi tallat et deixaré partir -va dir, treient un ganivet. La Hanako va treure el seu foc i va colpejar el rostre de la dona.

-Qui juga amb foc es crema, tayuu-sama -va dir la Hanako, aixecant-se. La dona es tapava el rostre amb les mans.

La Sacerdotessa va partir corrent del restaurant, morta de por i amb el front ben calent. S’oblidà del sopar i pujà al temple, entrà a la seva habitació i tancà la porta amb totes les seves forces. No s’hi sentia res, no en va, estava sola. I no va ser fins aleshores que es va permetre plorar.


Es va despertar a mitja nit perquè alguna cosa freda li tocava el cap. Obrí els ulls espantada, però era el Taroutachi.

-Què t’ha passat? -va demanar el Shogun.

-Res -va mentir la Hanako. Li feia molt de mal la ferida i estava espantada.

-T’has adormit per accident, oi? -va demanar el Shogun. La noia va fer que si amb el cap i va somriure- De què tens por?

-De res -va mentir la Hanako. El Taroutachi va alçar la cella. Amb amabilitat, acaronà el rostre de la Sacerdotessa quan, d’imprevist, li estirà la galta.

-Qui t’ha enganyat? Per què has sortit sola? Hauries de ser capaç de protegir-te a tu mateixa!!

-Gomen -va dir la Hanako com va poder i abraçant el Shogun sense demanar-li permís.

-Has d’aprendre a viure amb la dignitat del teu càrrec -va renyar-la el Shogun. La Hanako va assentir- No abaixis mai el cap davant de ningú. Camina i parla amb elegància i fes-te tractar amb orgull. Saps qui ets??

La Hanako va assentir.

-Sempre et veig acotar el cap, dir que sí a tot… -va reprovar-li el Taroutachi- No has d’obtenir el favor de tothom. Representes una de les divisions més fortes de Shinsei. La religió sempre ha existit i ha estat molt present en les vides dels Shinsenians. Viu amb orgull!

-Sí, mestre -va obeir la Hanako, alçant el cap- No tornaré a deshonrar el nom del temple.

El Taroutachi va somriure un poc arrogant.

-Amb mi el pots abaixar, sóc el Shogun -va dir, mostrant tímidament les dents.

-Ni pensar-ho -va riure’s la Hanako.

Poc després es quedà adormida i no es va adonar que el Shogun va traslladar el seu futon a l’habitació de la noia. Tot i que el va estendre a més d’un metre de distància, sentir com la Sacerdotessa dormia ja era motiu de trasbals pel Sacerdot.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

10 set. 2017, 22:53

Ben prest al matí, la Hanako deixà el temple i anà primerament a comprar per menjar. Amb un sac d’arròs i un poc de peix ho va tenir enllestit, ja que només havia de comprar menjar per a ella. Sense cap dubte, el que enyorava més de Tòquio eren els donuts del Jalapeño Donut.

Carregant amb una bossa de mà, entrà a la tenda de kimonos.

-Capitana! -varen exclamar, fent una reverència. El vell propietari fins i tot va sortir de darrere el taulell. La Hanako, recordant l’advertència del Taroutachi, quasi no va abaixar el cap per saludar.- No us esperàvem tan prest! Tenim la comanda del temple mig enllestida només, tot i que entenem que us corre pressa…

La Hanako va estar a punt de dir que no havia fet cap comanda, però es va callar perquè l’homenet, mig calb i que vestia un kimono blau molt cridaner, ja treia un paquet embolicat amb paper blanc.

-Uniformes d’home -va dir treient uns hakamas blaus- Sacerdot bàsic, oi?

Va baixar d’unes escales que tenia darrere el taulell i anà a cercar un llibre. Mentre, la Hanako, es mirà la factura i hi va reconèixer l’emblema de la casa del Shogun. Segurament el Taroutachi s’havia encarregat d’aquella gestió i, esperava que, per no haver de tancar el temple, també la pagués ell.

Tocà els vestits nous pel Takashi. La tela era bastant forta i el color era preciós. Hi veié també dos uniformes nous per a ella.

L’uniforme de la Hanako consistia en uns andon-hakamas d’un vermell molt fort que, contràriament als hakamas que portaven els homes, no estaven dividits per a les cames i eren com una falda. A la part superior portava un kimono de color blanc que tenia dos mon d’or (escuts) amb l’emblema del temple: un fènix volant pel mig d’una torii.

Aquest vestuari no era gaire diferent del que havia fet servir fins el moment, però ara portava a sobre una espècie de haori anomenat Chihaya, que era de color blanc i, a l’esquena i brodat amb fils d’or, portava l’emblema de la divisió de religió. A més, es podia fermar per davant amb un cordó daurat. El Taroutachi sempre havia dut una cosa semblant, però en negre i amb l’emblema al davant.

Les mànigues que portava la Sacerdotessa eren molt llargues i la tela era suau i d’una qualitat excel·lent.
L’home va tornar amb un llibre pesat i molt antic, ple de dibuixos. A sobre hi havia escrit en lletres molt antigues “Sacerdots” i dintre estava ple de dibuixos amb molt de detall sobre els uniformes que feien servir.

-És aquest, oi? Pel vostre nou noi -va dir, de manera casual. La Hanako va assentir, sense tenir-ne gaire idea, però va veure que a sobre posava “Sacerdot ras”. Sense demanar permís, la noia anà al final del llibre, on trobà els uniformes per a dones. Hi havia des de roba per a festivals que la Hanako mai havia vist, roba per a balls kagura, kimonos cerimonials, kimonos formals per a cerimònies estatals… i finalment, la roba de les oficials del temple.

La Hanako va veure com hi havia diferents models de Chihaya, des d’un que quasi arrossegava pel terra fins a una espècie de haori vermell i un com el que tenia però tot brodat amb fènixs negres amb les ales obertes.

-Voleu alguna cosa, Summa Sacerdotessa? -va demanar l’home, quan ja va tenir plegada la roba- Us faig una comanda nova?

-Eh? Ah! -va dir la Hanako, despistada per variar- No, gràcies, amb això ens va bé. En realitat venia perquè se m’ha romput la tira d’una sabata…

-Ah, no patiu -va dir l’home- Però no cal que l’arregleu, la sabateria és aquí a prop. Digueu-li, si us plau, al Shogun, que encara no tinc acabat el seu nou kimono.

-És clar -va dir la Hanako, espantada perquè la roba del Taroutachi era molt més cara que la d’ella. I cal dir que la roba que portava la Hanako, brodada amb or, era molt, molt cara.

Quan la noia va intentar agafar el paquet, l’home li ho va impedir i va ordenar a dos dels seus treballadors que portessin els paquets de la Sacerdotessa.

-No cal, no cal, m’he d’aturar a per sabates -va dir la Hanako qui, a més duia l’arròs. No estava acostumada ni al tracte preferent, ni a les despeses del seu càrrec. Portar roba tan cara la feia sentir-se molt malament.

Finalment, aquells dos pobres treballadors hagueren de carregar les coses de la Sacerdotessa, que se sentia més que malament. Es va adonar, aleshores, que des que havia ascendit, aquesta era la primera vegada quasi que sortia del temple i que, per tant, estava rebent aquest tracte respectuós en excés.

A la sabateria li va passar el mateix: a més de sabates pel Takashi, també en tenien encarregades per a tots. La Hanako es comprà un parell extra perquè realment només en tenia unes i se li havien romput. També dos treballadors carregats amb sabates acompanyaren la noia fins la sala de reunió dels Sacerdots, on deixaren els paquets i, finalment, s’esfumaren, admirant la sala de reunions amb devoció.

La Hanako va caure derrotada a una cadira. Era de les coses més estranyes que li havien passat. Deixà de banda aquella estranya experiència i obrí la sala del temple. Canvià les flors de l’altar, netejà un poc d’estàtua i airejà els coixins. També hauria de treure la pols del tatami, però sent una sola era massa feina.

Avui tenia una boda, dues reunions i, si tot anava bé, només un funeral, però allò mai es podia preveure. Una hora més tard, arribà el Roku que entrà a la tenda del temple.

-Els omamoris valen 400 iens, excepte aquests més grans que valen 700 -li assenyalava la Hanako- Les prediccions són 200 iens i les ema 1200. Vigila que posin cada cosa al seu lloc i a les 12 hi ha una boda, necessitaré que m’ajudis així que vine un poc abans.

-Una boda? I què hauré de fer? -va demanar el tinent.

-No et preocupis, jo tampoc ho sé -va riure’s la Hanako- És la primera que oficio, generalment ho fan o el Taroutachi o l’Ishikirimaru.

El Roku no va dir res, però la Hanako va sobreentendre que estava content de no veure el Shogun per allà. El matí va anar prou bé. La Hanako es va reunir dues vegades dins el termini previst i el Roku, que es pensava que s’avorriria, no va tenir descans.

Finalment convidà el Roku a arròs i un poc de peix i li regalà un omamori dels cars per les molèsties.

-No em pensava que fèieu tanta feina -va confessar el tinent- Creia que només ressaveu si venia algú a demanar-vos-ho.

La noia va somriure.

-Em sap greu que hagis hagut de fer servir el teu dia lliure al temple -va disculpar-se.

El dia següent, el Roku va haver de tornar, però al tercer dia el Takashi va tornar al temple. Estava encara un poc marejat, però ja fora de perill. Així que el matí, la Hanako va haver de tornar a tancar el temple per mostrar-li al Takashi les coses més bàsiques i explicar-li les normes bàsiques.

-Aquest és l’altar principal -li explicava la Hanako, fent-lo seure al seu davant- Has de seure sempre amb l’esquena ben recta i la mirada cap al front. -El noi corregí la seva postura. La Hanako va mirar de somriure- Ben fet.

Pensà un poc abans de continuar parlant.

-Saps què fem al temple? Per què vares decidir unir-t’hi? -va demanar la Hanako.

-Em pensava que l’Ishikirimaru m’ensenyaria -va comentar el noi. Per part seva, va ser un comentari amb bona intenció, d’admiració cap al Sacerdot, però la Hanako no s’ho va prendre gaire bé.

-Doncs em sap greu, ara no hi és i t’hauràs de contentar amb mi -va dir-li, agressivament- Els Sacerdots ens encarreguem de la vida espiritual de Shinsei. La nostra posició és molt privilegiada, ja que som els intermediaris entre el món dels Déus i el món dels humans. Nosaltres, representem la divinitat, ens comuniquem amb ells i n’adquirim els seus poders.

Allò va fer que, definitivament, la poca amistositat que el Takashi sentia per la Hanako s’acabés d’esfondrar. I aquesta animadversió pareixia mútua.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

16 set. 2017, 10:43

El Takashi era alt per la seva edat, tenia el rostre pàl·lid i llargarut. Els seus ulls eren del color de la mel i sempre posava la mateixa expressió seriosa i, quan somreia, mai ho feia amb totes les seves forces.

El seu somriure era enigmàtic, com si ocultés alguna cosa. Semblava que sempre portava posada una màscara, un posat de bon nen que ràpidament s’esvaïa si començaves a conèixer-lo mínimament.

El noi s’aixecà i es mirà al petit mirall que havia a la seva habitació del temple. No li agradava gaire la seva habitació, que donava a l’interior en comptes de donar al pati exterior des del qual es veia tot Shinsei.

Els cabells, rossos i molt prims, li queien per damunt el rostre, tapant-li un poc els ulls. Els portava curts i li agradava que fos així, però li havien dit que no se’ls podria tornar a tallar perquè els Sacerdots els havien de dur llargs.

El noi es rentà la cara però encara no es va vestir. Sentia moviment el passadís però odiava aquelles passes. Les més intenses sabia que pertanyien al Shogun. Segons el seu parer, era un home problemàtic. Semblava ser massa estricte i poc permissiu i això irritava al Takashi. Perquè el Takashi, per damunt de tot, era un adolescent i totes aquelles normes del temple l’avorrien. El temple era un lloc avorrit i tots els que hi vivien no li agradaven, excepte l’Ishikirimaru.

La rectitud i severitat del Shogun, la seva moral, tot això li desagradava. Però a ella l’odiava. No sabia per què, però no la podia suportar. Pareixia feble i sense autoritat. La seva figura no imposava gens, ni tan sols la seva veu. Era només algú que semblava escalfar la cadira del Shogun mentre ell es dedicava a altres temes. El Takashi no volia respectar algú així.

Li feia peresa vestir-se amb la roba de Sacerdot. No volia posar-se aquells hakamas d’un blau tan lleig, així que es va tombar a sobre del futon sense fer res. Aquell matí no tenia ganes de fer res, volia descansar i potser menjar alguna cosa que no fos arròs. No menjaven res més en aquell temple?

Però la seva pau durà només uns minuts perquè el Shogun obrí la porta sense demanar permís. Els seus ulls daurats no tenien ni un sol rastre de misericòrdia.

-Aixeca’t ara mateix -li ordenà el dirigent. El Takashi li va fer cas. Sabia que, si algú manava al temple, era ell, i encara que li desagradés aquell home, sabia que no el volia d’enemic. És més, odiava reconèixer que el temia i, just per això, l’odiava.

El Takashi es va vestir i abandonà l’habitació, camí del menjador. Altra vegada feia olor a arròs. Entrà al menjador sense dir res i de seguida va ser reprès pel Shogun, que li amollà un discurs sobre maneres que no es va escoltar. La Capitana, com una bleda, somreia.

Acabaren d’esmorzar en silenci, sense dir res. El Taroutachi ocupava el cap de taula i menjava en silenci, concentrat en milers d’assumptes que li ballaven pel cap. La Hanako seia a la seva esquerra, repassant uns papers. Esmorzar en silenci era avorridíssim. El Takashi quasi no tastà el seu arròs. Només duia uns quants dies allà i no podia seguir menjant allò cada dia. Finalment, el Shogun es mirà la Capitana, que li entregà els papers, i solemnement, es col·locà a sobre un haori brodat i partí de la sala. La Hanako l’acompanyà fins la porta i li va fer una reverència.

-Takashi, no pateixis pel Taroutachi! És molt estricte però ho fa pel teu bé -va dir-li la Capitana, amb un somriure.

-No ets millor que ell -va rebatre-li el Takashi, deixant a sobre de la taula el bol d’arròs. Per què s’havia de quedar amb ella tot el dia? No sabia quin dels dos Sacerdots odiava més.

La Hanako no va contestar. El noi s’aixecà sense retirar els plats i tornà a la seva habitació. La Capitana no tardà en arribar.

-Takashi -va dir, sense obrir la porta- Vine, tenim feina a fer!

-No en tinc ganes -va rebatre-li el noi. La Hanako obrí tímidament la porta.

-Hauríem d’anar a l’altar major -va somriure la Sacerdotessa- A més, encara no t’he ensenyat tot el temple. No vols saber on són els banys termals?

-Ja ho descobriré -va dir el noi- Tampoc és que sigui un lloc tan gran.

La noia tardà un poc en contestar.

-No convé que et moguis sol… -va recomanar-li la Hanako- Hi ha llocs que no són segurs. A més, t’ho passaràs millor si sóc jo qui t’acompanya.

-No parles el meu idioma? -va demanar el noi, llençant-li el coixí. La Hanako l’aturà al vol, confosa- Vés-te’n, pesada!

El noi s’aixecà fet una fúria i va empènyer la Sacerdotessa fora de l’habitació, per tancar-li la porta als nassos. La Hanako es va quedar d’una peça, amb el coixí del seu nou subordinat a les mans.

-Eh? -va demanar la Capitana, sense saber què fer. Què havia de fer ara? Entrar i forçar-lo a sortir? Havia de lidiar amb ell tota l’estona? Què li passava a aquell noi?

-Takashi, surt!! -va ordenar-li la Hanako, però el noi no es va moure- Tornaré en cinc minuts! Com no estiguis preparat per fer feina…

Però és callà en aquell moment perquè no se li ocorria cap amenaça. Què hauria fet el Taroutachi en la seva situació? Segurament fotre un bon crit. Però el Taroutachi no ho necessitava, ell tot sol amb la seva presència ja imposava. De sobte, se sentí molt inútil. Anà a resar als Déus, creient que era tot una prova divina que havia de superar però, en tornar, el Takashi ja no hi era. La seva roba de Sacerdot estava llençada al terra, escampada de qualsevol manera, i no hi havia ni rastre d’ell. On era?

La Hanako el va estar buscant per tot el temple com una boja, però el noi no hi era. No va ser fins a la tarda que es va adonar que, el Takashi havia entrat a la seva habitació i li havia robat els diners.

Mentre tot això passava, el jove Takashi investigava pel seu compte la ciutat de Shinsei, amb la butxaca plena de diners. Ben mirat, segurament seria renyat en tornar al temple, així que decidí passar el millor dia possible. Cercà la zona cara i entrà a un restaurant per menjar qualsevol cosa que no fos arròs. Els takoyakis realment el varen apassionar.

Anà a uns banys termals i es va fer fer un massatge. També es va comprar objectes estranys que li varen agradar, com ara una figura d’un samurai que li va recordar a l’Ishikirimaru. Shinsei era divertit, però anés on anés, per sobre del seu cap, hi veia aquell temple que s’alçava per sobre d’un turó i que governava tota la ciutat.

-Odio aquell lloc -va dir el Takashi, frustrat.

-Eh? El temple? -va demanar un home vell que passava per allà i que es va pensar que el noi li parlava- Jo hi vaig per resar pel meu fill, però els Déus són mig sords. El que has de fer és cridar-los, perquè si no, no et senten.

El Takashi es passà tota la tarda passejant per Shinsei, gastant els diners. Quan tastà el sake per primera vegada, el tornà boig i, poc després, ja no sabia quasi qui era ni per què era allà. Tornà al temple, guiat per algun esperit benèvol.

La rebuda no va ser gaire càlida per part del Shogun, que el va colpejar fortament. Però al Takashi tant li era. Ell només volia fer el que li vingués en gana a cada moment, el seu esperit li empenyia fortament a desobeir totes les normes d’aquell lloc ple d’imposicions. A més, era ell qui tenia la raó, era ell l’únic que pensava com calia.
Sí, era així. Ni el Shogun ni la Capitana l’entenien. Ell era un esperit lliure.


Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

19 set. 2017, 22:36

Imatge


-Estúpid nen -va queixar-se la Hanako al Taroutachi- Ni tan sols m’ha estat escoltant. Li he hagut de repetir cinc vegades que, com a membre de menor rang del temple, havia de fer ell el sopar i la bugada fins que, al final se m’ha quedat mirant i se n’ha anat!!

-Li falta disciplina -va comentar el Taroutachi concentrat en un informe- Ve de l’infern, segurament està acostumat a fer el que vol i no ha tractat gaire amb humans. Necessites tenir paciència i mà dura.

-Eh? -va demanar la Hanako, fent que el Taroutachi deixés l’informe i la mirés- Tu m’estàs demanant que tingui paciència? El mateix mestre que em va obrir el cap al primer entrenament?

El Taroutachi es va posar vermell.

-Volia que et fixessis en mi -va riure, despreocupat.

-Semblava que m’odiaves -va dir la noia.

-T’odiava un poc perquè no entenia per què em preocupava tant per tu -va sincerar-se el Sacerdot- De totes maneres, el cas del Takashi és diferent. La seva àvia va acabar a l’infern sense saber com i allà va mirar de fer vida normal. Es va casar, va tenir fills i els fills es casaren i tingueren el Takashi. Així que el nen no coneix res més que no sigui una atmosfera plena de miasma i dimonis per tot arreu. Crec que feia relativament poc que treballava pel rei dels dimonis perquè l’àvia se li va morir.

La Hanako no va dir res.

-Ve d’un altre món, com tu -va sentenciar el Shogun, tornant a l’informe. La Hanako es va tombar sobre les cames del mandatari i tancà els ulls. No volia dir-li al Taroutachi però creia que el problema del Takashi no era que aquell món fos diferent, sinó que estava disgustat perquè era ella qui li ensenyava.

Al dia següent, el Takashi tampoc va fer l’esmorzar. La Hanako el va anar a cercar i li va ensenyar a cuinar l’arròs i a fer el peix lentament a la planxa, però per a l’hora del dinar, el noi tampoc havia tornat a fer el dinar.

De fet, durant tot el matí, el Takashi quasi no va fer res. La Hanako li va ordenar que fes net els tatamis del temple, que els espolsés, els pegués fort amb una canya perquè la pols partís i que els deixés una hora al sol.

Però quan la Hanako va sortir d’una reunió, els tatamis seguien al seu lloc i el Takashi no hi era. A l’hora del dinar no va aparèixer i, finalment, la Hanako el va trobar amagat a un dels altars petits que pujaven per la muntanya.

-Què hi fas, aquí? -va demanar la Hanako- Si acabes les feines, has de venir a reportar-me que ja ho has enllestit, perquè segurament tingui més feines per a tu.

El noi no va contestar. Tenia una ferida a la galta que pertorbava a la Sacerdotessa, que ignorava què li havia fet el Taroutachi. Baixà per les escales que feien zig-zag per la muntanya i ajudà a la Hanako a tancar el temple, però sense dir res.

-Te’n recordes del nom del Déu de l’altar major? -va demanar-li la Hanako, mentre recollien els coixins que deixaven perquè els feligresos poguessin seure una bona estona i resar còmodament.

El noi no va tornar a contestar i la Hanako no sabia si havia de tenir paciència amb ell o si li havia d’imposar un poc de disciplina. Optà per la segona opció.

-Takashi! -va cridar la Hanako en veu alta- Escolta’m bé. Si et demano una cosa, em contestes, d’acord? I si t’ordeno que facis una cosa, la fas. -va intentar suavitzar el to- No passa res si no ho saps, no passa res si t’equivoques. T’ho ensenyaré tantes vegades com faci falta, m’entens?

El noi va fer que sí amb el cap, però als seus ulls estava imprès un clar menyspreu per la Sacerdotessa.
Aquell vespre tampoc va fer el sopar, ni havia rentar la roba del Taroutachi. La Hanako rentà els kimonos del Shogun com va poder, però ja era de vespre i no confiava que s’eixuguessin. Tornà a la seva habitació després d’un llarg dia i amb un sentiment de derrota. Volia contar-li tot allò al Taroutachi però, quan el Shogun entrà a l’habitació, la noia ja dormia.

El Takashi ni tan sols podia llegir hiragana. La Hanako ho havia tingut fàcil perquè, tot i que la manera d’escriure les lletres era antiga i cargolada en excés, com a mínim podia reconèixer els símbols. Però el Takashi no sabia ni llegir ni escriure. Allò era, sense cap mena de dubte, un greu problema. A més, pareixia que el noi no s’escoltava tot el que la Hanako li deia.

Quan acabaren la classe, el noi va demanar per l’Ishikirimaru.

-No sé quan tornarà -va contestar-li la noia, enfadada.

-El problema -va confessar-li aquella matinada al Taroutachi- Es que m’imagino que l’Ishikirimaru li va prometre que li ensenyaria i ho estic fent jo.

-Ahá -va dir el Taroutachi, bastant entretingut mentre jugava amb uns cabells de la Sacerdotessa. S’havien tombat a sobre del futon de la noia, cara a cara mentre intentaven conversar sobre el seu dia. El Shogun feia pessigolles al coll de la Sacerdotessa, que lluitava contra el cansament.

-Si no sap llegir i ni tan sols escolta, el millor que podem fer és enviar-lo a la Divisió d’Intel·ligència -va proposar el Shogun, sentint les lentes carícies de la Hanako a l’esquena- Allà són molt severs.

-Vols dir? -va demanar la Hanako- I quan aprendrà a fer les coses del temple?

-Al matí que estudiï, per la tarda que espolsi i cuidi del temple -va proposar el Taroutachi- I si no fa el dinar, no li facis tu. Cuina per a tu i ja està. Lentament anirà canviant.

-Aleshores em tornaré a quedar sola al temple… -es va queixar la Hanako.

-T’enviaré el Nurai -va somriure el Shogun, pensant en el jove pèl-roig de la cort del Shogun, molt entusiasta i somrient.

Finalment, al matí següent hi arribà el Nurai que entre broma i broma se’n va dur el Takashi i després tornà per ajudar en la tenda del temple. Després de fer el dinar, el Nurai anà a cercar el Takashi, el portà al temple i se’n tornà al palau. Havia estat de gran utilitat.

-Com t’ha anat el dia? -va somriure-li la Hanako. El Takashi no va contestar.

La relació entre els dos havia arribat a un punt mort en què, tant l’alumne com la mestra, es detestaven.
Així que la Hanako passà a aplicar els consells del Taroutachi i, aquell vespre, el Takashi, quan va arribar a la cuina per sopar, es va trobar el bol d’arròs buit.

-Per què no m’has fet arròs? -va demanar el noi, enfadat i exigint la seva part. La Hanako, molt enfadada, s’alçà de la cadira.

-Aquí tenim unes normes. Al matí vas a estudiar i, per la tarda, te’n cuides de les feines del temple. Si no fas la teva feina, no tindràs sopar.

-Ets una… -va començar el noi, cridant.

-Sóc la teva superior -va recordar-li la Hanako- I més et val que em comencis a tractar com a tal perquè que estiguis al temple depèn de mi. Si em segueixes desobeint, potser quan torni l’Ishikirimaru, qui ja no serà al temple, seràs tu.

Pel rostre que va posar el noi, la Hanako havia donat al clau. La noia va somriure, sabent-se guanyadora mentre el Takashi, amb el cap baix, abandonava l’habitació.

Al matí següent, la roba del Taroutachi estava plegada a davant la seva habitació i el recinte dels Sacerdots feia olor a peix cuinat al vapor.

-Ho has aconseguit, eh? -va riure’s el Taroutachi mentre la Hanako li posava el haori. Pesava bastant i la noia no entenia com aguantava amb allò posat tot el dia, especialment ara que començava la calor.

-Tinc les meves armes -va contestar rient i col·locant bé la part del coll i posant-se de puntetes per fer-li un petit petó. El Taroutachi sortí ràpidament, perquè el Narsus, que l’escortava fins al Palau, sempre l’esperava a fora.

-Bon dia, Shogun-sama -va rebre-lo el diplomàtic, somrient. El Narsus era considerat una de les persones més intel·ligents de l’imperi de Shinsei i, per tant, el detall que el Shogun tingués tot el que necessitava al Palau a totes hores, però que sempre s’escapés per dormir al temple, no li havia passat per alt.

Tot i que el Sacerdot insistia que hi anava per sentir de prop del poder dels Déus, el Narsus sospitava que potser el que ell volia veure no era pas cap Déu. Però, de totes maneres, no en tenia cap prova.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

24 set. 2017, 12:39

No era fàcil enfrontar-se al seu destí. Passa a passa, sense quasi veure-hi, l’Ishikirimaru s’enfrontava a les seves pors. No sabia quant de temps feia que havia deixat el temple, però devia fer molts mesos. Obtenir el poder dels Déus no li estava costant tant com pensava.

El Suzaku els havia donat sense resistir-s’hi gaire. A l’Ishikirimaru li preocupava el seu nom, ja que el Suzaku ja li havia donat nom de Sacerdot al passat, però el Déu, per sort, no li va voler atorgar un nom nou.

Li va donar els seus poders amb un somriure al rostre i va indicar-li el camí cap al Genbu. L’Ishikirimaru ho havia estat pensant molt. Com que ell quasi no hi veia, quina mena d’encanteri faria servir el Genbu per derrotar-lo mentalment? La seva prova la va passar també quasi sense problemes.

Ara mateix, havia aconseguit ja el poder de tres dels quatre Déus. Trobar el Seiryuu li hauria estat impossible sense l’ajuda de l’Arslan. De fet, sense el fènix, no hauria pogut fer res. L’animal caçava animals per menjar, feia el foc per rostir-lo i per dormir calents i, a més, carregava i guiava per camins segurs l’Ishikirimaru. Sense ell, el Sacerdot hauria fracassat.

Ara, finalment, es trobava al lloc del qual sempre havia escapat.

-Arslan -va somriure l’Ishikirimaru- Segurament en sortiré molt malferit. Si us plau, porta’m de seguida, quan surti, al temple.

L’animal va grunyir. Era jove i encara volava baix i lent i no parlava, però de totes maneres, sense ell no hauria fet tot aquell camí. L’Ishikirimaru volia agrair-li d’alguna manera a l’animal, però no estava del tot segur si l’entenia. A més, tècnicament era el fènix de la Ukihana i se sentia malament per haver-lo agafat sense permís.

-Desitgem sort, Arslan -va somriure l’Ishikirimaru. I així, entra a la cova, amb una determinació que, de jove, mai havia tingut. Pensava sovint en com, la Hanako, que era feble i sense caràcter, havia estat capaç de suportar tot allò. Havia estat gràcies al suport del Taroutachi?

Ell no era d’aquella classe de persones que es fan fortes gràcies als sentiments dels altres. I la Hanako, quan el Taroutachi no hi era, perdia molt de coratge. De fet, l’Ishikirimaru es mirava a si mateix per dintre i es trobava buit.

Sentia afecte pels seus companys del temple, no volia que els passés res però… per dintre se sentia buit. Sempre es demanava per què no havia pogut correspondre la passió sincera de la Yui. El Taroutachi sempre l’havia consolat dient-li que potser encara no estava preparat per estimar, ja que no se sentia del tot a gust amb si mateix.

Però no era veritat. No l’havia estimat perquè ell era incapaç de fer-ho… I mentre reflexionava sobre tot això, la Byakko es plantà al davant de l’Ishikirimaru i, amb una daga, li va fer un tall transversal als ulls. Notà com la sang li anava caient lentament, però en comptes de fer-se por, agafà la mà amb la qual la Byakko sostenia el punyal i se’l clavà a ell mateix a la panxa.

-Estic disposat a acceptar tot el que m’hagis d’apunyalar. Et prometo que et cansaràs abans tu de punxar-me que la meva voluntat. No defalliré mai.

-Abans que això passi, em tornaràs a demanar clemència -va riure’s la Byakko- Aquesta vegada em quedaré amb la teva veu, per exemple.

La lluita començà. El noi lentament anava debilitant la voluntat de la deessa però, quantes vegades el punyal se li va clavar en carn viva, no ho va saber mai. En el moment que la Byakko començava a estar més feble, l’Ishikirimaru va invocar el poder dels tres Déus que havia derrotat.

A punt de desmaiar-se, l’Ishikirimaru va somriure i després començà a riure quan sentia els poders de la Byakko a dintre seu.

-A la fi… -va dir, caient al terra, amb l’estomac obert- A la fi t’he superat…

I tancà els ulls, completament esgotat. Al final, tot el seu patiment, havia acabat relativament aviat. Obrí els ulls. Ho podia veure tot. Veia que estava a una casa que desconeixia. Es mirà les mans, el cos i començà a plorar molt fort.

-No ploris home -va dir-li el Suzaku- No ets pas tan lleig.

-HI VEIG! -va cridar l’Ishikirimaru, rient-se com un boig- HI PUC VEURE!!!!

Va intentar aixecar-se però tenia l’abdomen molt ferit i no podia quasi moure’s.

-Em vull veure -va exigir el Sacerdot. El Suzaku, avorrit, va fer que una serventa li portés un mirall. Els seus ulls eren daurats, preciosos però hi tenia una gran cicatriu que li anava per sobre, com si li ratllés els ulls. Aquella cicatriu i la de les punyalades, seria el seu record etern de tota la lluita que havia experimentat.

Aquells dies no es podia ni moure. Tenia el cos molt ferit i, si s’aixecava, de seguida s’obria les ferides. Passà els dies pensant en el temple.

Alguna cosa li deia, a dintre seu, que potser no calia tornar-hi. Ben mirat, tots els mals records que tenia, eren d’allà: el seu pare maltractant-lo, els germans Sacerdots rient-se d’ell, el Taroutachi amb les mans tacades de la sang del seu pare, amb l’esquena plena de cicatrius… I la seva mare que, d’un dia per l’altre, havia deixat de visitar-lo.

I si no hi tornava mai? Seria com començar la vida de nou. Seria meravellós anar a un lloc on la gent no et conegués, que no et jutgés per com eres, que no tingués prejudicis sobre tu. Si ell pogués anar a un lloc nou, aprendre una nova professió…

Aquestes idees varen anar agafant forma dins el seu cap. Hi pensà tant i amb tanta intensitat que, quan les criades del Suzaku li varen treure les benes de l’abdomen i va veure que es podia moure amb normalitat, la por el va dominar.

-Pots partir quan tu vulguis -li va dir el Suzaku, que es passejava per tot amb l’Arslan al coll. El fènix, tot i que mai havia viscut gaire amb ell, li tenia un afecte especial al Déu.

-Tot ha anat molt de pressa… -es va queixar amargament el Sacerdot- Et puc resumir el meu viatge tan ràpidament que pareix mentida que hagi viscut tants d’anys amargat per una cosa que era tan senzilla d’arreglar.

-Ja, realment els humans sou una incògnita -va riure’s el Suzaku- I tu no ets el favorit dels Déus, t’ho puc ben dir.

-Ja ho sé -va riure’s amb amargor l’Ishikirimaru- Sé que no us agrado. Vosaltres tampoc m’agradeu.

-Aleshores per què has volgut els nostres poders? -va demanar el Suzaku. L’Arslan va fer un rot i les flames es propagaren pel cabell del Déu, però de seguida la seva melena tornà a estar com sempre.

-Ho he fet per protegir el temple -va dir l’Ishikirimaru amb veu solemne.

-El mateix temple que ara estàs pensant en abandonar? -va demanar el Déu. L’Ishikirimaru va assentir.

-Potser… estaran millor sense mi. -va dir, just en el moment que es va adonar que ja mai més seria una càrrega per a ells.

-Fes com vulguis. És la teva decisió. -va contestar el Suzaku passant d’ell- Tens l’Arslan llest per partir quan vulguis, però si no has de tornar a Shinsei, deixa que ell torni. Enyora la seva legítima ama.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Shinsengumi da!!!
Shinsei
Entrades: 1311
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 153 cops
Gràcies rebudes: 332 cops
Sexe: Dona

28 set. 2017, 21:53

-Arslan, deixa’m al port -va demanar l’Ishikirimaru. El fènix aterrà al port devers el migdia i va robar un peix a un dels pescadors, que es va enfadar moltíssim i va demanar diners a l’Ishikirimaru. L’Arslan es passejava, fent salts d’un costat a l’altre, amb els ulls cadascun cap a un costat i amb un tros de peix fora del bec. Era lletgíssim.

-Arslan, vés a una altra banda, vols? -li va demanar l’Ishikirimaru. El fènix alçà a volar i l’Ishikirimaru el va seguir amb el cap una estona. Mentre, ell agafà els carrers llargs, que ascendien cap al temple i doblegà de seguida cap al palau del Shogun.

Aconseguir autorització per entrar-hi li va dur una bona estona, però finalment va poder accedir per haver d’esperar que el Taroutachi el pogués rebre.

-Tens l’agenda atapeïda o què? -va etzibar-li l’Ishikirimaru- Porto tot el matí darrere teu.

El Taroutachi ni tan sols va alçar la vista. Estava llegint un document i, sense dir res, agafà la ploma i el va signar. Aleshores es mirà el seu germà Sacerdot amb una cella alçada.

-Has tardat moltíssim -va retreure-li el Shogun- Ets conscient de tot el temps que has estat fora?

-No en tinc ni idea -va respondre el tinent- Però sóc conscient que he faltat als meus deures com a tinent de la Divisió de Religió. Acceptaré el càstig que em vulguis imposar.

El Taroutachi va deixar els papers a sobre de la taula, ben col·locats i la ploma al seu lloc i s’aixecà cerimoniosament.

-Què t’ha passat als ulls? -va demanar-li el Taroutachi.

-He recuperat el que era meu -va sentenciar l’Ishikirimaru- I evidentment, he obtingut el poder dels Déus.
-Em referia a aquesta cicatriu -va demanar el Shogun.

-Un darrer record de la Byakko -va somriure.

-Et queden fatal els ulls daurats -va riure’s el Taroutachi. L’Ishikirimaru es va quedar mirant-ho sense dir res- Què?

-Has crescut bastant durant aquests anys -va dir l’Ishikirimaru. No el recordava tan alt i magre, ni amb un aspecte que imposés tanta veneració i respecte.

-I tant que he crescut -va sentenciar el Shogun- He fet servir el poder dels Déus unes quantes vegades.

-És estrany… se’m fa estrany poder-te veure. -va dir l’Ishikirimaru. Aleshores li va envair una gran culpa- He estat a punt de no tornar.

El Taroutachi se’l va mirar, impassible.

-Això depenia només de tu, aquí sempre tindràs un lloc -va contestar el Shogun.

No parlaren gaire més i l’Ishikirimaru deixà el palau per tornar al temple. Tenia molta gana, així que sense adonar-se’n havia caminat molt ràpid. Els carrers li eren estranys perquè havien canviat molt d’ençà que ell els podia veure i es va equivocar dues vegades. En canvi el temple estava talment com el recordava, o com a mínim l’entrada, perquè una vegada a dalt es va desorientar.

La torii la recordava, tot i que era bastant nova i ell mateix havia ajudat a la seva construcció, però el temple estava molt canviat. És clar, evidentment, era un temple nou.

Hi passejà una estona i entrà a l’altar. A davant de l’estàtua del Déu Suzaku s’hi va seure una estona, sense saber com encarar-se a la Ukihana. No sabia ni tan sols quina cara feia però, evidentment no hi havia altra Sacerdotessa, per tant, de seguida que en veiés una, havia de ser ella.

Intentava esbrinar el futur però no aconseguia veure-hi res. Deixà l’altar per caminar una estona fins que, de lluny, la va veure. Ara que podia veure, li costava molt més localitzar la gent per l’àura. La noia baixava de la plaça de davant de la pagoda amb dues persones més. L’Ishikirimaru, per instint, es va amagar al darrere d’uns arbres al costat de la torii.

Era més alta del que s’imaginava, però de totes maneres, era una dona petita i els cabells taronja destacaven molt. Els portava recollits en una cua baixa i el somriure era tendre i sincer. Però a part d’això, l’Ishikirimaru no li veia cap altra qualitat que en destaqués.

La Hanako va fer una reverència al costat de la torii per acomiadar els visitants, moment en el qual l’Ishikirimaru es va mostrar, sense dir res.

Els ulls de la Sacerdotessa es varen dilatar. No es va moure gens, ni un sol centímetre fins que, de sobte, les llàgrimes començaren a caure-li pel rostre. Es tapà els ulls amb unes enormes mànigues del kimono.

-Hola -va dir l’Ishikirimaru, torpement, sense saber què dir- Ukihana?

La noia corregué fins el seu costat i l’abraçà.

-Em sap greu -va dir l’Ishikirimaru- No tornaré a anar-me’n, t’ho prometo.

-Més et val -va dir-li la Hanako enfadada- Sense tu ha estat un infern això!

Sí, era la seva veu, la seva olor, el seu calor corporal. L’Ishikirimaru podia recordar tot allò, tot i no haver-la vist mai amb tanta claredat com avui. La Hanako se’l mirava enfadada. Tot i així, era bufona. Entraren al temple, amb la noia encara xuclant i amb la cara plena de llàgrimes.

-Veig que no us puc deixar sols -va riure’s l’Ishikirimaru, mirant al seu voltant.

-Has tardat molt! Em pensava que t’havia passat alguna cosa! -va queixar-se la noia.

-Però si sóc indestructible -va riure l’Ishikirimaru- Si no et sap greu, la resta del dia voldria descansar. Encara estic destrossat per la batalla amb la Byakko.

-Ah, és clar -va dir la Hanako sense saber què dir. L’Ishikirimaru pareixia content. Era difícil veure’l amb aquells ulls, quasi no pareixia la mateixa persona. Però especialment, el que feia mal rollo, era la cicatriu que tenia a sobre dels ulls, que semblava que els hi ratllava.

L’Ishikirimaru es va passar la resta del dia adaptant-se al que veia. Els ulls li feien molt de mal, segurament perquè feia molt de temps que no els feia servir, i sovint s’havia d’aturar i seure una estona amb els ulls tancats.

El mal de cap era constant. Tot estava connectat. Estava forçant uns nervis que feia anys que tenia inactius, com qui comença a caminar una altra vegada després d’una llarga malaltia. Es portà la mà al cap i va seure, amb ganes de vomitar.

Quant de temps li portaria acostumar-se a aquesta nova realitat? Ni tan sols era capaç de reconèixer les persones que estimava… Acostumar-se seria molt més difícil del que havia pensat, però valia la pena. Encara que fos difícil, ara seria capaç de veure l’enemic, ara podria plantar cara a les seves pors, a tot aquell que s’atrevís a qüestionar l’autoritat del temple.

El cap li bullia amb molta intensitat i hagué de tornar a tancar els ulls, repetint aquesta acció tota la tarda. A causa d’això, es va quedar adormit a les fonts termals i quan va sortir va tenir un atac de calor i va fer tard a sopar.

-Perdoneu, m’he adormit -va dir, entrant a la cuina.

-ISHIKIRIMARU! -va cridar el Takashi, somrient com un nen petit que veu el seu heroi.

-Ah, Takashi! T’has portat bé? Has estat estudiant molt? -va demanar l’Ishikirimaru, amb el somriure de sempre que el caracteritzava.

-I tant! Ara m’ensenyaràs, oi? Em vares prometre que m’ensenyaries! -va dir el noi, molt feliç. L’Ishikirimaru va somriure i, en aquell moment, el Shogun va entrar i la conversa es va acabar. Per sopar, el Takashi havia preparat un festí en honor de l’Ishikirimaru i el Shogun va portar una ampolla de sake i, molt cerimoniosament, resaren abans de prendre’l.

-Que els Déus ens protegeixin tal com estem ara. Que ens guiïn pel bon camí per no separar-nos mai més -va dir el Taroutachi, mentre beneïa el licor- Que mai el mal causi fissures en la nostra unió, que ha de ser eterna.
Els quatre varen beure solemnement un glop i després d’intercanviaren les copes cap a la dreta, tornant a beure-hi i repetint el procés fins a quatre vegades.

La festa en honor al tinent va començar, sense que cap dels quatre sospités que la corrupció i la desgràcia ja s’havien instal·lat al temple de Shinsei.

Imatge

Respon