[Rol] L'inframón

Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

25 gen. 2017, 22:55

Imatge

L'inframón



El mestre es mirà la seva alumna que dormia profundament i sense sentir la més mínima compassió va pegar-li una puntada de peu a l’estomac.

-Has de dormir tot el dia o què passa amb tu? –la Hanako es despertà corrent recriminant-lo amb la mirada. L’Arslan cridà agudament en sentir els crits del mestre i es va marcar un ball per tota l'habitació mentre era ignorat brutalment pels dos humans.

-Què passa? –es va queixar la Hanako tapant-se el cap amb la manta perquè el mestre no li veiés la cara d'adormida que feia.

-Ja vares tenir ahir per descansar del viatge! –va escridassar-li el mestre parlant molt alt- Aixeca’t i vine a la biblioteca del temple amb el pergamí que et va donar el Suzaku-sama. Entesos?

La noia no va contestar. El mestre es cansà de no obtenir resposta i li clavà una altra puntada de peu aquesta vegada més forta. La Hanako va cridar de la sorpresa i maleí el seu mestre interiorment perquè patia que si li deia res encara rebria més. S’aixecà mirant malament el Taroutachi que desvià la mirada malcarat i se n’anà maleint i insultant el món en veu baixa.

La Sacerdotessa sospirà i s'estirà lentament, i amb poques ganes es vestí per arribar a la biblioteca i adonar-se’n que no portava el pergamí, així que hagué de tornar a la seva habitació i el resultat va ser que el Taroutachi estava visiblement enfadat per haver-lo fet esperar massa temps.

La Sacerdotessa tancà la porta de la biblioteca i va seure al costat del seu mestre, no per gust sinó perquè ell així li va indicar. La noia deixà el pergamí a sobre de la taula i esperà instruccions.

-És que no fas comptes obrir-lo? T’he de donar ordres fins i tot per les coses més bàsiques? –va escridassar-li el mestre.

-Podries fer el favor de deixar de cridar? –va demanar la Hanako, enfadada- Acabem de tornar de viatge, estic molt cansada, no tinc ganes de tancar-me amb tu a la biblioteca mentre em fots la bronca!

El Taroutachi no va contestar però a partir d’aquell moment es mostrà mínimament més amable que, ja de per si, era un canvi tenint en compte que l’humor que portava aquell matí la Hanako era molt de l’estil del seu mestre.

La noia obrí el pergamí pensant-se trobar uns sutres tan complicats i mals d’entendre que li portarien molts maldecaps però per la seva sorpresa el pergamí estava completament en blanc.

Li donà la volta i el desenrotllà per complet sota l’atenta mirada del Tarotachi per comprovar que, efectivament el pergamí estava completament llis, sense cap mena de taca ni emprenta.

-Està buit... –va anunciar la Hanako, molt sorpresa i un poc decebuda- Què se suposa que hi he de fer amb un pergamí en blanc?

-Això hem d’esbrinar –va concloure el Taroutachi. La Hanako li llençà una mirada d’odi. Per què l’havia fet despertar tan prest després d’un viatge tan cansat? Per obrir un pergamí en blanc i dir-li que a les cegues havien de provar de veure què hi passava?

-Puc provar d’escriure-hi? –va demanar la Hanako agafant un pot de tinta i un pinzell. El mestre no va dir res, simplement observava amb una expressió de “estàs perdent el temps”. La Hanako banyà el pinzell en la tinta i estampà una A a sobre.

No va passar res. El pergamí va xuclar la tinta com si res. La Hanako va agafar el pot sencer de tinta i tornà a fer el mateix, el pergamí absorbia simplement el líquid.

-Què fas, la tinta costa diners i ho estàs tacant tot!! –va cridar el Taroutachi. Sempre, sempre tenia alguna cosa a dir a tot el que la noia feia- Et pots comportar com les persones normals? –va treure un altre pot de tinta i el deixà de males maneres davant la Sacerdotessa.

La noia tornà a banyar el pinzell en tinta i va mirar el seu mestre interrogant.

-Què hi he d’escriure? –va demanar la Hanako. El Taroutachi es va exasperar. La Hanako es demanava qui havia estat el geni que li havia deixat el control del temple a algú que no tenia ni paciència per atendre els seus estudiants.

La Sacerdotessa escrigué Shinsei, temple, fènix... però res tenia efecte. El Taroutachi agafà molt d’aire tot just per cridar però es va contenir.

-Per què no escrius el teu nom? –va suggerir de mal humor. La Sacerdotessa hi va escriure Hanako- L’ALTRE NOM!

Just després que la Hanako escrigués el seu nom de Sacerdotessa, el Taroutachi va agafar-li el pinzell de males maneres i hi plantà quatre kanjis que conformaven el seu nom amb una destresa de la qual la Hanako no n’era pas conscient.

El pergamí es va il·luminar amb el nom del mestre i l’alumna i hi aparegueren uns kanjis antics que la Hanako tardà un poc en llegir. El pergamí donava la benvinguda als Sacerdots i després de moltíssima palla anunciava que era molt important que no caigués en mans de persones que no haguessin superat les quatre proves inicials.

-Aquest kanji es llegeix wo o ro? –va demanar la Hanako. El Taroutachi va passar el braç per darrere de la Hanako i la noia se sentí bastant incòmoda en sentir el mestre tan a prop inclinant-se cap al pergamí.

-És to –va contestar el mestre, sense cridar, cosa que s’agraïa. Posà la seva mà sobre el pergamí, assenyalant l’errada- Només t’has de fixar en que aquí la corba és ascendent i que té un diacrític aquí sota que la wo no té. Ho has entès?

La Hanako va assentir sentint que l'únic que volia fer ara mateix era tornar al llit i descansar lluny dels sutres i dels crits. Tornà a fer l’error més tard però el Taroutachi simplement la va corregir sense objectar res més. En acabar de llegir-ho el text tornà a canviar i la Hanako, que es pensava que ja havia acabat, encara hagué de tornar-se a posar mans a la feina.

El text continuava dient que per superar la prova havien de sotmetre’s mestre i alumna que serien rebuts per les divinitats Izanami i Izanagi.

-No m’ho puc creure! –va exclamar la Hanako quasi deixant anar el pergamí- Les divinitats que crearen el món de tadaima?

-Com saps això? –va demanar el Taroutachi visiblement sorprès- No sabies res dels altres Déus, per què aquests sí que els coneixes?

-Abans de conèixer-nos em vas deixar a l’Institut un llibre sobre la història de Shinsei –va respondre la Hanako sentint per primera vegada que havia sorprès el seu mestre i això l'omplia d'orgull- Evidentment me’l vaig estudiar a fons esperant que em servís per la vida diària d’aquí però al final només va ser mitologia de la creació.

-No sabia que recordessis tot això –va contestar el Taroutachi recolzant casualment el cap sobre el braç- Ni tan sols jo recordava haver-te deixat aquell llibre.

El pergamí, segons el que va entendre la Hanako, era un contracte, una mena de consentiment que et demanava si estaves segur d’emprendre aquella prova. La Sacerdotessa s’hauria imaginat alguna cosa molt més elaborada, una mena d’encanteri però després recordà que a l’època de fundació de Shinsei era molt comú escriure textos d’aquella mena.

-Haurem de signar -el Taroutachi va posar el dit a sobre del pergamí deixant una taca de sang a mode de signatura i es mirà la Hanako esperant que la noia fes el mateix.

-Eh? –va demanar la Hanako dubtant mentre cercava alguna cosa per tallar-se- Com t’ho has fet, tens un ganivet?

El mestre agafà la mà de la Sacerdotessa delicadament i li obrí agafant un dels seus dits i pressionà amb les dents, mossegant-li sense previ avís. La Hanako quasi ni es queixà perquè estava massa cansada com per muntar-li un numeret.

El Taroutachi portà la ma de la Hanako fins el pergamí on deixà també marcada la seva sang. La noia s’agafà les dues mans per sobre de la taula, esperant que el pergamí fes alguna cosa més que escriure un text etern. De cada vegada es trobava més i més cansada.

De sobte un petit esperit que no devia ser més gran que el pinzell va aparèixer a sobre del pergamí i va fer una gran reverència als Sacerdots. La Hanako es va despertar de cop, ignorant el cansament que portava acumulat, com si s'hagués despertat com una rosa i no escridassada per un mestre insuportable.

-Senyors –va dir amb una veu estrident- No podem entrar dintre del món de les divinitats creadores amb assumptes que us pertorbin, amb el cor ple d’indecisió i amb assumptes sense tancar. Heu d’estar preparats per enfrontar el fet que potser no podreu tornar des d’aquell món...

El Taroutachi es va girar violentament contra la Hanako, amb una força completament innecessària i la mirà amb moltíssima ira.

-Jo... –va balbucejar la noia molt incòmoda per la pressió que el mestre feia amb la mirada.

-Prepareu els vostres cors adequadament per aquesta important trobada! –va cridar l’esperit i va desaparèixer, deixant el pergamí fortament tancat. La Hanako provà d’obrir-lo però no se’n va ensortir. Es mirà el seu mestre plena de culpa i amb el cap abaixat. Mai s’hauria imaginat que els pensaments que havia estar reprimint s’acabarien interposant en la seva feina.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

28 gen. 2017, 20:29

-Ja sé què és el que em preocupa.

La Hanako entrà al despatx del Taroutachi on també es trobava l’Ishikirimaru endreçant pergamins. La Sacerdotessa deixà la seva feina a sobre de la taula i el mestre agafà els pergamins de mala gana.

-Si? –va demanar el Taroutachi de mal humor, com de costum. Hauria estat una sorpresa que hagués contestat amablement- I ha necessitat la senyoreta una setmana d’un temps que no tenim per adonar-se’n?

La Hanako no va respondre a l’acusació. Sabia que era cert que quasi no tenien temps però a la vegada era molt dolorós haver de fer front a un sentiment així.

-Vull anar a acomiadar-me de la meva família –va anunciar la Hanako. L’Ishikirimaru va començar a parlar però la Hanako el va tallar- Ja sé que no és necessari però és el que sento que he de fer. No estic anant a la Universitat, quasi no em passo per casa, per no dir que cada vegada que hi vaig ho passo molt malament perquè no sé què respondre a les seves preguntes...

I la matrícula de la Universitat havia estat molt cara... Això si que feia mal, però tenia tanta feina al temple i eren tan pocs Sacerdots que quan tenia un moment per anar-hi estava sempre tan cansada que es quedava adormida i es perdia totes les classes. No només era la Universitat, també feia molt de temps que no es passava per casa. Quants mesos haurien passat d'ençà que va veure per darrera vegada el pare, la mare i el seu germà?

-No és necessari que els hi diguis adéu per sempre... –va dir l’Ishikirimaru- Però entenc que portis a dintre un sentiment de culpa per estar deixant enrere la teva vida a Tokyo que no et deixi avançar.

-Jo vindré amb tu –digué el Taroutachi aixecant-se, prenent una determinació que ningú de la Sala hauria esperat.

-No és necessari, puc anar-hi sola –va somriure la Hanako. Li feia por anar amb el mestre a la ciutat i que muntés un escàndol cridant o mirant-se tothom de manera desafiant.

-Sí, pots anar-hi, però no és el que vols –va contestar el mestre creient-se amb el don de la clarividència que, per cert, no tenia- A més, com ja t’ha dit l’Ishikirimaru, no ha de ser un adéu per sempre, serà un adéu fins que tinguis temps i l’enteresa mental com per enfrontar-te a les preguntes de "on has estat?" sense por. I si és quelcom que portes a dintre haurem de solucionar-ho abans que s’acabi el temps per entrar al món dels Déus creadors. Així que som-hi!




Tornar al món real va ser molt més dur per la Hanako ja que després de tant de temps d’estar a tadaima l’ambient de Tokyo li semblava tan estrany i atabalador que es trobava com si no pertanyés a aquell lloc. Havia estat sempre Tokyo tan atabalant, amb gent per tot anant i venint a tota pressa? L'ambient d'estrès havia estat sempre tan aclaparador? Els neons que sempre s'havia mirat amb devoció ara li semblaven tan artificials que no sabia exactament com afrontar la seva existència.

Tokyo estava plena de gent i de renous. Era tan diferent a l'ambient del temple, tan caòtic que en cinc minuts ja va estar marejada. Comprar el bitllet per agafar el tren va ser una autèntica odissea. Feia massa temps que no havia fet servir una màquina i va lamentar-se profundament d'haver estat tant de temps sense tornar. Tot se li feia molt estrany, tan desconegut que feia por.

Però d’entre tot, el que li semblava més estrany era estar agafant un tren amb el Taroutachi.

El Sacerdot portava un traje negre amb una corbata lila molt refinada, camisa blanca i unes sabates completament lluents però el que més li cridava l’atenció a la Hanako era que al món real portava els cabells molt més curts. Es va mirar a ella mateixa i va descobrir que també els portava molt més curts que a Shinsei i va jugar amb les puntes una estona, com demanant-se per què tot era tan estrany però familiar a la vegada. Encara que fossin més curts, aquells cabells eren tan seus com els més llargs que portava al temple.

El Taroutachi mirava per la finestra amb un poc de resignació i desganat. Evidentment no li agradava estar al món humà i es notava a simple vista. Encara estava menys acostumat a anar a Tokyo que la Hanako ja que, segons havia confessat, només hi havia anat unes poques vegades i no li havia agradat la falta d'espiritualitat de la població en general. Es queixava constantment de tot i es mirava la gent desafiant.

-Deixa-ho estar –el va empènyer la Hanako cap a dos seients buits- Deixa de mirar aquell mendigo malament! No saps si està desequilibrat o què li passa pel cap, potser et treu un cuchillito o un tupper de macarrons amb cianur!

El Taroutachi la va mirar com si el cervell de la Sacerdotessa no funcionés gaire bé i es va creuar de braços per mirar cap al sostre del tren amb molta intensitat.

-Vius molt lluny? –va demanar el mestre. La Hanako el va informar que encara quedava un poc i l’home va sospirar, allargà les cames tant com va poder i continuà mirant el sostre amargament.

La noia se sentia un poc nerviosa d’estar allà amb ell perquè pareixia una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar en qualsevol moment. Qui sap si es posava a resar o si es barallava amb algú al tren? Allà no era el Gran Sacerdot de Shinsei, seria un tio pirat que cridava al tren i vindria la policia. El mestre era tan cercabregues que encara seria capaç de cridar que els maleïa eternament o alguna cosa semblant que encara li posés les coses més difícils. I no només per això, sinó que també patia d’estar cridant l’atenció pel color dels seus ulls però per sort dues aturades més tard va pujar una Lolita de cabells roses al tren i ningú els estava mirant.

-Els temples del teu barri són molt diferents al nostre? –va demanar el Taroutachi, matant el silenci de la seva conversa.

-Sí, considerablement molt més petits –va confessar la Hanako- Però si vols veure temples grans com el nostre un dia et portaré a Kyoto.

Deu minuts més tard baixaren del tren i es quedaren sols a l’andana. No es varen moure fins que la majoria de la gent va marxar i després baixaren els dos sols les escales per sortir al carrer. El barri on vivia la Hanako era antic, de carrers estrets i cases irregulars, de costes on rarament passaven cotxes.

El mestre pareixia estar gaudint del passeig i es va voler aturar a un petit temple a resar, com si l’absència d’un entorn sagrat el perjudiqués seriosament. A la fi arribaren al bloc d’apartaments on la Hanako vivia amb els seus pares i el seu germà i sense picar la porta entraren a casa.

-Hola? –va demanar la Hanako. Pareixia que no havia ningú- Vaja...

El Taroutachi es va treure les sabates i entrà a la casa sense demanar permís i es va seure al sofà tot fullejant un diari.

-Vaja, han passat més de dos mesos... –va comentar la Hanako mirant-se la data del diari. El Taroutachi no va dir res i llegí el diari amb deteniment dient en veu alta els termes moderns que no entenia com "wifi o app". L’espera a la Hanako se li va fer eterna però prest s’obrí la porta de casa i entrà la mare que no es va sorprendre gens en veure la Hanako però si que reparà molt en el Taroutachi.

-Vaaaaaajaaaa –va dir com a salutació i va passar la mirada de la Hanako al Taroutachi. La Hanako obrí la boca per començar a parlar però el Taroutachi amb molta elegància va deixar el diari a sobre de la taula i va estrènyer les mans de la mare que el mirava com embruixada.

La mare va posar una expressió pilla i va alçar la cella.

-Aaaaaah, ja ho entenc –va dir la mare intentant comportar-se com una adulta normal, cosa que se li donava de pena perquè pareixia treta d'una telenovel·la mexicana baratera.

-Què és el que entens? –li va demanar la Hanako exasperada i només portava 79,3 segons amb ella.

-Que t’hagis fugat amb el teu novio –va respondre la mare i es va adreçar al Taroutachi amb una mirada seductora i picant-li l'ullet- No patiré més si està a les teves mans.

-No havies patit gens... -va pensar la Hanako

-Moltes gràcies, Okaa-san –va dir el Taroutachi somrient i deixant la mare completament encantada. La Hanako va posar els ulls en blanc i es va llençar sobre el sofà, esgotada. El Taroutachi i la mare es passaren una bona estona parlant de coses banals. Pareixia que havien congeniat la mar de bé però la Hanako sabia que segurament el mestre estava pensant que la seva mare era molt pesada.

-Nena, no dius res –va dir la mare adreçant-se a la filla llençant-li una revista del corazón.

-On és el Samael? –va demanar per canviar el tema de conversa aturant la revista amb un sol cop.

-Em pensava que estava amb tu, vàreu desaparèixer a la vegada, però ja saps com és, potser torna d’aquí mig any amb una nòvia com has fet tu... –va riure’s la mare i es va girar cap al Taroutachi- Coses de nens en etapa rebel, ja saps... I bé, com us vàreu conèixer?

-A la feina –va contestar la Hanako de mal humor abans que el Taroutachi li digués que al temple de Shinsei. A la mare l’explicació ja li va venir bé i va suposar que el Taroutachi era una espècie d’home ric i encara la mirada li va brillar més.

-Si em disculpa senyora, em veuré forçat a emportar-me la seva filla de viatge durant una llarga temporada però no pateixi, de tant en tant tornarem per saludar-la –va dir el Taroutachi amb molt d’estil. Realment si que pareixia un home ric seductor, com si l'haguessin tret del Mystic Messenger.

-Ah, és clar, ja vindreu –va dir com si no li sabés gens de greu i li va tocar el cul al Taroutachi de manera poc dissimulada. La Hanako va agafar les seves coses i es disposà a partir. Va fer un esforç bastant gran de no riure en veure que el seu mestre estava començant a posar cares rares en tenir la mà de la seva mare fortament agafant els seus glutis.

La mare els va acomiadar però realment a l’únic al qual li deia adéu era al mestre.

-Se’t cau la baba, dissimula un poc! –la va renyar la Hanako. La dona va recolzar-se de manera molt provocativa a la porta i alçà una cama de manera calentorra per tocar el Taroutachi que es va fer enrere molt espantat.

Agafaren escales a baix tot sentint-la gemegar. El Taroutachi va posar els ulls com a plats i la Hanako no va poder evitar riure moltíssim en veure la seva cara. Tenia ganes de dir-li "t'ho vaig advertir" però aleshores recordà que realment no li havia advertit i això encara li va fer més gràcia.

-Et fa gràcia? És divertit? Et pareix normal? M’ha tocat el cul!! La teva mare!!! –va cridar, vermell i molt nerviós- No riguis! Em podries haver avisat!!

La Hanako reia amb ganes tot agafant l’amulet que la portaria de retorn al món de tadaima, el seu veritable hogar.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

31 gen. 2017, 19:20

Imatge


Tot i els seus esforços per no deixar res pendent, quan arribaren a tadaima i intentaren obrir el pergamí altra vegada, no va funcionar. La Hanako es va disculpar altra vegada però el Taroutachi no li va dir res, la deixà sola cosa que va fer que la noia se sentís encara pitjor.

-No ho entenc! –va enfadar-se amb si mateixa la Hanako- No entenc què està passant! Estic segura que era això el que em preocupava!

I així varen passar dues setmanes i el temps disponible per resoldre el misteri dels Déus s’acabava i la Sacerdotessa de cada vegada estava més i més nerviosa, com consumida per una horrible pressió i una sensació de culpa que no sabia exactament d’on provenia.

Un matí l’Ishikirimaru la va trobar particularment feta pols.

-No et preocupis! –li va dir el Sacerdot, intentant infondre-li ànims sense gaire èxit perquè pareixia que les seves paraules no eren capaces d’arribar fins la noia. Aleshores el Sacerdot dels ulls blaus va decidir que potser era hora de moure un poc les coses i actuar perquè aquella situació es resolgués el més aviat possible.

-La Ukihana està bastant deprimida –va dir casualment l’Ishikirimaru entrant al despatx del líder del temple.

-Uhm –va dir a mode de resposta. L’Ishikirimaru va tancar la porta agressivament i es plantà davant de l’escriptori del Sacerdot que no va alçar ni tan sols la mirada.

-Taroutachi –va insistir l’Ishikirimaru. El mestre va deixar el pinzell a un costat i tot posant els colzes sobre l’escriptori ajuntà les dues mans i hi reposà el front, com cansat- Jirou, reacciona!!!

El Taroutachi alçà la vista en sentir el seu nom real i es mirà l’Ishikirimaru amb ràbia però també amb una culpa a la mirada que no va ser capaç de dissimular.

-La Ukihana es pensa que estàs enfadada amb ella. No li has parlat gaire des que vàreu tornar del món real? No li penses dir que és culpa teva? –va cridar-li l’Ishikirimaru fora de si, pegant un cop sobre la taula.

-Baixa la veu –ordenà el líder del temple, taxativament. Sense lloc a dubtes, allò no era un consell, era una ordre.

-Ets tu qui tens assumptes dintre de tu mateix que encara no has resolt!! Per culpa teva la Ukihana pot perdre l’oportunitat d’invocar els dos Déus que li falten!! No faràs res? Et quedaràs aquí assegut esperant que el teu problema se solucioni sol?

El Taroutachi s’aixecà impulsivament, enfadat, però no va dir res.

-Per què no et sinceres primerament amb tu mateix? –va recomanar-li l’Ishikirimaru. El mestre el va mirar malament- Ja sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho. Tens por de quina pugui ser la resposta?

-La resposta a què? –va demanar el Taroutachi perdent la paciència- Quina resposta? Jo no necessito...

-Di-li ja que t’agrada! –va cridar-li l’Ishikirimaru fora de si

-Com? –va demanar el Taroutachi deixant de banda el to enfadat, un poc sorprès i incomodat.

-No has de permetre que el teu orgull deixi malament el poder del Temple altra vegada! –va cridar-li l’Ishikirimaru. El noi se sentia malament perquè tot i que el Taroutachi era un borde sempre havien estat junts i l’apreciava com a un germà gran.

El Sacerdot el mirà enfadat i esperà uns segons abans de parlar i, quan ho va fer, la seva veu era fluixa però ferma i clarament entenedora.

-No et fiquis en això –va advertir-li el Taroutachi i abandonà el despatx de molt mal humor. De totes maneres era ben conscient de tot el que li havia dit l’Ishikirimaru. Sabia que el fet que el pergamí no s’obrís era només culpa seva perquè estava massa confós i ple de dubtes.

Però no volia fer-hi res. No volia arriscar-se a que la vida que portava ara se li anés a norris. De fet, estava molt content en com estaven ara les coses, el bon ambient al temple, de tenir a la fi un tinent que estigués sempre al seu costat... I no ho volia perdre.

Tot i això l’Ishikirimaru tenia raó. Ell era el problema i ho va saber des del primer moment. Quan la Hanako li va dir d’anar a veure la seva família a Tokyo la va acompanyar perquè, en el fons, esperava que realment fos això i que la Sacerdotessa quedés així contenta però en tornar, quan va posar les mans a sobre del pergamí, ho sentí a dintre seu. Sentí que el que estava amagant, els dubtes que callava constantment, li estaven bloquejant el camí.

Anà a caminar pel bosc de bambú que havia darrere del temple, absort en els seus pensaments. De tant en tant es creuava amb alguna ànima que, com ell, havien de pensar seriosament sobre què estaven fent amb la seva vida. Ell no era dels que fugen, era un Sacerdot que lluitava. I ara just en aquell moment sentí com el seu braç li feia més mal que mai. Tot i que els anys no passaven en ell, s’estava fent major?

-Maleït Ishikirimaru –va exclamar enfadat- Sempre ha de ser la veu de la consciència!!

Pegà una puntada de peu a un tros de branca que havia caigut al terra i continuà caminant enfadat i airat fins que amb el pas del temps es tranquil·litzà un poc i tornà al temple disposat a cridar-li a l’Ishikirimaru que es fiqués als seus propis assumptes, però no el va trobar enlloc. El va buscar per l’altar, per la tenda d’amulets i fins i tot a la cuina i no el trobà. No va ser fins quasi de vespre quan el va veure tornar amb la Hanako que venien de fer la compra.

Després del sopar el Taroutachi volia anar-se’n directament al llit però no es va poder dormir. Tenia remordiments i el coixí, que generalment li era plaent, avui li semblava una pedra. Amb els ulls com a plats s’aixecà i anà a per un got d’aigua. Per sorpresa seva, quan va tornar a les habitacions es trobà que la Hanako encara tenia el llum obert.

El mestre obrí la porta sense demanar permís i es trobà la noia encara llegint.

-No és un poc tard? –va demanar casualment el mestre. La Sacerdotessa va somriure en veure com el mestre entrava i tancava la porta a la seva esquena.

-No puc dormir –va dir arronsant les espatlles, com si un bon grapat de sutres fossin més entretinguts que dormir del tiron.

-Et preocupa res? –va demanar el Taroutachi seient al seu costat i observant els sutres de purificació, una cosa avorridíssima.

-Evidentment –va riure’s la Hanako assenyalant el maleït pergamí que estava a sobre de la taula, rient-se del Taroutachi- Crec que el que em passa amb el pergamí és que potser estic ansiosa per obrir-lo i com que sé que és un tema pendent és com un peix que es mossega la cua.

-No és per això –va sospirar el Taroutachi, odiant amb totes les seves forces aquell tros de paper sagrat. La Hanako el va mirar sense entendre’l i va posar cara pensativa. Se la mirà atentament mentre la veia pensar, perduda en els seus records i memòries. Havien compartit tantes coses junts. Com es veuria ell a dintre del seu cap? Malcarat? Insuportable?- És culpa meva.

-Eh? –va demanar la Hanako, girant-se sense entendre el que el seu mestre volia dir-li- El què?

-Que no puguem entrar al món del pergamí. És culpa meva. –va confessar com si la cosa no anés per ell, intentant mantenir la seva dignitat. La noia el va mirar sense rastre de ressentiment als ulls, cosa que encara li va fer la feina més difícil al mestre.

-No ho crec –va somriure la Hanako de manera seriosa- Soc jo qui ha de passar la prova per tant suposo que...

-No –la va interrompre el mestre, enfadat- Som els dos els que hem de passar la prova, ja t’ho va dir el Suzaku.

-Aleshores què et preocupa? –va demanar la Hanako amb un to que pareixia dir “ja m’ho podries haver dit abans”.

-Res –va dir el Sacerdot sentint el cor agitant-se rítmicament. Sentí que la Hanako li replicava dient alguna cosa de l’estil “evidentment alguna cosa et passa” però no li arribaren les paraules. La sentí queixar-se de que no li estava responent però no tampoc li va dir res, simplement li posà la mà al cap per fer-la callar.

-Mestre? –va demanar la Sacerdotessa, insistint una altra vegada.

-Et pots callar? –va demanar el Taroutachi, sospirant. Es quedaren els dos en silenci. La Hanako obeí el seu mestre que continuava amb la mà al seu cap. Es miraren fixament sense dir res. La Hanako no podia dir que no ho sospités però intentava no pensar-hi gaire perquè les coses li fossin més fàcils. Quan el seu mestre ajuntà el seu front amb el d’ella i l’acaronà delicadament, va saber de seguida quines paraules vindrien després.

I en haver-ho dit en un murmuri que només ells dos varen poder escoltar, el pergamí s’il·luminà i el temple va desaparèixer.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

02 feb. 2017, 19:41

Tot es va tornar clar, blanc i pur com la llum. Estaven a una cambra on tot pareixia fet d’una llum puríssima i efímera. La Hanako va mirar al seu voltant meravellada, absolutament absorta en aquella preciosa fantasia. Encara sentia el cor bategant amb molta força i el rostre completament vermell però la situació era tan excepcional que ràpidament s’oblidà de tot el que havia passat al temple.

-Benvinguts –va dir una veu harmoniosa i antiga com el temps. Els Sacerdots varen fer una reverència molt pronunciada i alçaren la vista per trobar-se una dona preciosa, amb els cabells llarguíssims fins el terra i amb el rostre brillant de llum. Tota ella pareixia estar feta de llum i només mirar-la abrumava tots els sentits. Al seu costat un poc més al darrere havia un home amb les mateixes característiques, alt, cabells molt llargs i els dos anaven vestits de manera molt simple, amb robes blanques com la llum.

Sense cap mena de dubte eren Izanami-sama i Izanagi-sama. La dona va alçar les dues mans en un senyal per fer aixecar els dos Sacerdots.

-Taroutachi –va dir la Izanami-sama. La seva veu era tan dolça que la Hanako tenia l'efecte d'estar sota un encanteri- Feia molt de temps que no et veia. Després d’un gran esforç, has arribat fins aquest món altra vegada.

El mestre va fer una reverència altra vegada mentre la Hanako reflexionava i se n’adonava que el seu mestre ja devia haver estat a aquell món per passar la prova per aconseguir ell els poders que ara havien vingut a sol·licitar.

L’home, l’Izanagi-sama s’avançà i es va mirar els dos Sacerdots tot meditant. Avançà lentament mentre la Sacerdotessa intentava retenir a la retina tots els seus moviments perfectes, la seva aura i la bellesa eterna que irradiava.

-Shinsei feia molt de temps que no tenia bons auguris –va dir, posant els ulls en blanc, com si estigués mirant dintre dels seus records. En qualsevol altra situació hagués fet mal rollo, però es podria dir que venint d'aquests Déus, tot era preciós. No sabia per què però intuïa que si ara treien una espasa i començaven a matar-los també ho trobaria absolutament meravellós- Dies difícils vindran pel temple del Fènix Daurat. De la vostra tenacitat i esforç dependrà el futur dels Sacerdots de Shinsei.

-Heu tardat més del previst en arribar fins aquí –va dir la dona, prenent la paraula però sense moure’s gens del seu lloc. La Hanako es va endur un bon ensurt però ho va dissimular amb molta dignitat.

Pareixia que a aquells Déus, conceptes com el temps o l’espai pareixien no importar-los gaire però a la Hanako, que feia només uns minuts que estava allà, se sentia enormement abrumada per tal quantitat de llum que feia mal als ulls i de cada moment tenia més i més mal de cap.

-La prova a la qual us enfrontareu ja sabeu que no és senzilla –va anunciar l’Izanagi-sama sense dir res nou. Aquell discurs tan buit l'estava posant nerviosa.

-Llum i foscor –va reprendre la Izanami- Vida i mort. Tot i que pareixen conceptes que disten molt l’un de l’altre, realment el vincle que es uneix és tan estret que un no podria existir sense l’altre. Aleshores, què trieu vosaltres? –va demanar la dona- Viure en la llum o sucumbir en la foscor?

La Hanako no estava del tot segura si era ella qui havia de contestar i la pregunta li semblava tan evident que es mirà de reüll el seu mestre, que no deia res. Per sort la deessa continuà parlant i la noia es pogué deslliurar d’aquella inseguretat momentània.

-Tot i que trieu la llum, per què us ha costat tant alliberar-vos de la foscor que portàveu a dintre? Per què arribar fins aquí us ha portat tantíssim patiment? –va demanar la Izanami-sama. Pareixia la reganyina d'una mestra de primària, que et diu que ho has fet malament però t'ho diu tan bé que no saps com sentir-te- Per què el camí cap el nostre hogar ha estat tan llarg i el vostre orgull us ha permès fer tan tard? Heu vingut aquí completament deslliurats de pors?

La Sacerdotessa no sabia què contestar i la llum era de cada vegada tan gran i lluent que li estava costant moltíssim tenir els ulls oberts. I en aquell moment, just quan va pensar que no era normal que estigués patint tant per la llum, es va mirar el seu propi cos, recobert d’una ombra densa que donava voltes entorn d’ella. La Hanako va fer un salt en veure-ho.

-Et demanes per què la llum fa mal quan és evident que portes foscor al cor? –va dir l’Izanagi-sama. La Hanako evità pensar-ho perquè sabia que els Déus, si volien, podien tenir accés als seus pensaments, però el fet de veure’ls tan calmats i sempre parlant amb una veu parsimoniosa estava posant dels nervis a la Sacerdotessa.

-Algú que no té el cor net, pot ser servent fidel pels Déus? O et deixaràs consumir pel mal que t’envolta? –va demanar la deessa. La Hanako lentament anava perdent la calma, deixant que el pànic s’apoderés d’ella. Sabia que no era el que havia de fer, així que intentava respirar amb normalitat i pensar amb claredat.

-Ja ho vares veure una vegada, no? –va tornar a parlar la Izanami- En què et converteixes quan el mal es fa amb el control –la Hanako recordà la seva primera missió amb el Taroutachi, quan havien anat a la muntanya dels heretges i el Kiyomitsu s’havia deixat seduir pel mal.

-Derrota la foscor que portes a dintre –va ordenar l’Izanagi alçant la mà- I converteix-te en un ésser de llum que sigui capaç de brillar entre els de la teva espècie.

I d’imprevist la foscor la va envoltar. La Hanako va cridar mentre se sentia caure en picat, una sensació completament horrorosa. Queia i queia sense trobar el fons i l'aire la sacsejava cruelment. Notava com en caure tot el cos se li agitava i tenia constantment la sensació de caiguda lliure que es té a vegades dintre del llit. Intentà tapar-se les orelles però amb la caiguda no podia controlar bé el cos. I si s'enganxava a alguna cosa mentre queia? I si no arribava mai a un fons? I si la prova era caure eternament a les tenebres?

Aleshores, impactà contra el terra violentament a sobre d’una polsina de rocaa un món ple de boires i miasma. Tenia els ulls fortament tancats i sentia molt de fred. S’intentà aixecar quan va sentir alguna cosa que li tocava el cap. Obrí els ulls, sentint-se amenaçada i cridà amb totes les seves forces. Mai en la seva vida havia fet un crit semblant, esferreïdor i carregat de la més profunda de les pors.

Un esquelet li tocava el cap amb afecte i avançava les seves mans ossudes cap a ella. La noia cridà atemorida altra vegada i es va fer cap enrere, arrossegant-se per un terra polsós i ple de roques afilades. Què era tot allò? Què significava aquell lloc? Per quin motiu havia allà un esquelet que es movia? Era surrealista, allò no podia estar passant. Es notava plena d'angoixa, amb el cor paralitzat però a la vegada, bategant tant com podia. Suava. La suor freda li recorria el cos i li entabanava els músculs.

No podia fer res més que no fos sentir una por infinita i eterna. Llençà terra cap a l'esquelet, intentant fer-lo fugir sense èxit. La Sacerdotessa va córrer a aixecar-se i es preparà per fugir d'aquell horror, per fugir de la seva pròpia por que li impedia pensar. Començava a sentir-se feble, marejada i paralitzada. Començà a córrer tot cridant desesperadament, però l’esquelet avançava amb molta més pressa que ella i l’agafà pel turmell i estirà de la noia. Va caure al terra víctima d'una força brutal per a un sac d'ossos. La Hanako intentava desfer-se’n sense gens d’èxit, l'esquelet la tenia completament agafada i no tenia ganes de deixar-la anar.

Just en aquell moment se’n va adonar d’un fet terrible.

Aquell esquelet sense ulls ni rostre portava les robes de Sacerdot de Shinsei que li venien grosses i ballaven sense gràcia sobre el seu cos. A sobre del seu cap, bruts i decrèpits, uns cabells taronges llarguíssims queien sobre l’esquena.

Aleshores se n’adonà que era ella mateixa i tornà a cridar amb més força, intentant despertar d’aquell malson. Havia cridat tant que ja quasi no li sortia la veu. Se n'adonà que estava plorant però no recordava quan les llàgrimes li havien ennigulat la vista.

-Deixa’m anar! –cridà la Hanako, pegant amb totes les seves forces als ossos, que pareixien febles però que, en realitat, eren molt més forts de res que mai hagués tocat abans. En veure que era inútil, va intentar fer servir la seva màgia de foc però tampoc va tenir èxit, com si la màgia no funcionés a aquell indret.

-Vine amb mi –va dir la seva pròpia veu sortint de l’esquelet que va moure la mandíbula grotescament, com si hagués de caure amb el més lleuger toc. Era una sensació tan estranya pensar que era ella mateixa que la noia no volia ni tan sols pensar-ho. Però no ho podia negar, era la seva veu la que li parlava. Eren els seus ossos els que la retenien. La Hanako s'emportà les mans al cap per no sentir-la més i sentí com lentament s'anava ofegant entre les seves pròpies llàgrimes. Cridar no li estava servint de res. - Vine amb mi...

La Hanako va pegar-li una puntada de peu amb totes les seves forces per deslliurar-se’n però no ho va aconseguir. L’esquelet va avançar a sobre d’ella i amb una força brutal anava sotmetent lentament la Sacerdotessa. La Hanako lluitava contra ella amb totes les seves forces, però l'esquelet tenia una força sobrehumana i tots els seus intents estaven quedant en res. Li pegà amb els peus, amb les mans, fins i tot intentà pegant-li amb tota la força del seus cos però només va aconseguir marejar-se més i frustrar-se.

Era una batalla de força i l'esquelet havia guanyat. La pròpia Hanako havia guanyat sobre ella mateixa. L'esquelet es va tombar a sobre de la noia lentament, oprimint-la i sense deixar-la moure ni un centímetre, deixant-la estesa al terra. La Sacerdotessa havia seguit cridant plena de desesperació però a la fi va sentir que era inútil en sentir l’alè putrefacte de l’esquelet pujant pel seu cos fins que es va tombar a sobre d’ella per complet i varen quedar cara a cara.

La Sacerdotessa no va tornar a cridar més, impotent. A sobre seu, el seu propi esquelet l’observava atentament, amb la calavera aferrada al rostre de la noia, rostre amb rostre, la vida i la mort.

La Hanako intentava no mirar-la però era impossible ignorar que tenia el seu propi esquelet putrefacte retenint-la contra el terra i observant-la amb atenció.

-Vull tornar a ser jove... –va dir l’esquelet obrint la mandíbula tot treient uns cucs que varen caure sobre les galtes de la Hanako que va tancar els ulls dels quals ja no sortien més llàgrimes. Els tornà a obrir per mirar l'esquelet, per mirar-se a si mateixa.- Quins ulls més bonics...

-Deixa’m estar... –va demanar-li la Hanako sense cridar, amb una súplica desesperada.

-Vine amb mi... Vine amb mi... –va repetir l’esquelet altra vegada. I d’imprevist la terra es començà a moure al costat de la Sacerdotessa. Ara sabia per què l'esquelet l'estava retenint i per què volia que anés amb ella. L'estava submergint, enterrant-la amb vida.

La Hanako tornà a cridar i es va intentar desempallegar sense resultat. Desesperada, sense saber què fer, intentava desfer-se'n mentre sentia lentament com perdia la batalla. La terra lentament l’anava cobrint i sentia els peus completament gelats i les mans tapades amb les ungles plenes de terra. Alguna cosa es movia entre les seves cames i cridà en sentir com uns cucs li passejaven impunement reclamant un festí suculent.

-Uneix-te a mi... –va dir l’esquelet agafant el cap de la noia amb molta delicadesa entre les mans, com si fos quelcom molt delicat. La Hanako intentava moure's però notava que tenia tot el cos sota terra. Es removia, lluitant fins el darrer moment tot notant la fredor de la terra.

Amb un amor cruel, l'esquelet va anar enfonsant el rostre de la Hanako sota terra, d’on no es podria tornar a aixecar mai més.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

05 feb. 2017, 16:37

Sota terra no sentia res. Ni por, ni tristesa, ni alegria, ni fred. Els records es diluïen lentament i anava perdent consciència de qui era. Per què estava allà? Com hi havia arribat? El pes de l’esquelet va desaparèixer. Tot va desaparèixer. El calor, la incertesa, els dubtes, tot. Els seus records que conformaven el que era, les seves vivències, els bons moments i els dolents es mesclaven i convergien per, finalment, desaparèixer.

Aaaah, no s’hi podia fer res...

I simplement es va sentir morir, tancant els ulls, lentament, per submergir-se en un repòs etern. El seu cor va bategar per darrera vegada i va sospirar com si amb aquest fet l’ànima s’alliberés de la seva corrupció terrenal.

Acceptà aquest fet i deixà de lluitar contra l’inevitable. Una gelor molt gran la va envoltar, abraçant-la per sempre. Tal com li havien dit els Déus, viure i morir, tot era part d’un mateix fet i, al cap i a la fi, era el seu destí com a ésser humà. No sabia quant de temps va estar acceptant aquest fet ni quant li va costar adaptar-se a no sentir els seus batecs.

Estava cansada, com entabanada. Però es va sentir viva, d’alguna manera. Era estrany, una sensació molt rara. Va obrir els ulls, esperant veure-hi només una foscor terrible, però no va ser així.

Estava tombada a sobre d’un terra de fusta i en obrir els ulls li costà entendre què estava passant. S'incorporà lentament, endormiscada. Estava a un passadís ple d’espelmes i on pareixia que només hi havia foscor. Es va girar però al seu darrere només hi havia un gran penyal de foscor. S’aixecà ràpidament intentant fugir de la foscor i sentí passes d’algú que s’acostava lentament.

El Taroutachi va aparèixer al final del passadís, alt i orgullós, amb un munt de terra pels cabells.

-Horrible, oi? –va demanar el mestre, arribant fins la Hanako.

-Mestre? Què ha passat? –va demanar la Hanako al·lucinant. El Taroutachi va somriure i començaren a caminar, recorrent aquell passadís estret i lúgubre en silenci. La Hanako anava mirant enrere, notant com si alguna cosa els perseguís. Però no sentia por. Per què? Ah, és clar, el seu cor ja no bategava...

Deixaren enrere aquell passadís i entraren a una espècie de petita vila. La Hanako pensava que estava contenta d’haver deixat aquell indret però allà fora no és que fes molt més claror. De fet, estava bastant fosc. Es va espolsar un poc la terra de la roba i mirà al seu voltant.

Estaven al mig d’un carrer que pareixia a l'estil de l'arquitectura de Shinsei, ple d’esperits que tenien tragins diferents i que volaven capficats en els seus pensaments.

-Benvinguda a l’inframón –va dir el Taroutachi sense cap emoció a la veu, cosa que no solia diferir gaire del seu humor habitual però que, tot i així, era bastant esgarrifador.

La noia mirà al seu voltant mentre es duia la mà al cor per comprovar, una vegada més, que no tenia ni batecs ni pols. La miasma era constant i l’ambient pareixia putrefacte. Intentà no respirar i recordà que, molt al seu pesar, ja no respirava.

-Digue’m que tot això no és cert... –va demanar la Hanako quasi per a ella mateixa, veient com uns esperits es travessaven l’un amb l’altre. Volia cridar-li al seu cor que bategés, que ho fes amb molta intensitat, però estava completament mort.

-Ja m’agradaria... –va confessar el mestre distret una altra vegada sense posar emocions a la veu. Sonaria ella igual?- Però la prova dels dos Déus creadors comporta morir i acceptar-ho. I de moment, si estàs aquí, has fet una bona feina acceptant el teu destí final.

-Ets el mestre de veritat? –va demanar la Hanako, confosa, imaginat-se el pitjor.

-Ho sóc –va respondre el Taroutachi pegant-li un cop al cap però, simplement, va travessar la noia. La Hanako no va dir res, mirant-se amb por tot el que l’envoltava. El Taroutachi la va deixar estar una estona, que s’acostumés a aquella realitat i que fes totes les preguntes que li passessin pel cap. Tanmateix ell ja era la segona vegada que moria així que es limità a esperar amargament.

Però la Hanako no deia res de res, simplement pareixia estar experimentant un shock massa gran. Es mirava les mans i el cos, com si patís que el seu propi esquelet l’estigués perseguint. Mirava com la gent, persones que havien viscut les seves vides no feia gaire passejaven per aquell món de manera normal, sense quasi dir-se res.

-Què estan fent? –va demanar la Hanako, per dir alguna cosa. Sentí la manca d’emoció de la seva veu, completament lúgubre. Es mirà el mestre intentant transmetre-li el seu estat d’ànim però no va ser capaç, potser perquè realment només eren pensaments i físicament no estava experimentant res.

-Expien les culpes de la seva vida anterior –va explicar-li el Taroutachi. La seva veu sonava tan morta...- Quan estiguin preparats per deixar-ho tot enrere aleshores entraran en el cercle de la reencarnació.

La Sacerdotessa es tornà a quedar en silenci una bona estona.

-Aleshores nosaltres també hem d’expiar les culpes o com funciona això? –va demanar la Hanako. Volia sortir d’allà. Tot i que no sentia fred, les robes pareixien estar-se impregnant de miasma i suposà que no seria bo per la pell, tot i que la seva pell ara mateix tenia un to grisós que no li agradava gens- No és just el que vam fer abans d’entrar al pergamí? Deixar-ho tot ben fermat i sense dubtes al cor?

-Realment entrar al pergamí suposava entrar amb la consciència neta –va informar el Taroutachi- perquè en el cas que no ho haguéssim fet, hauríem de fer penitència aquí i no ens podríem dedicar a executar la nostra missió.

-Quina missió? –va demanar la Sacerdotessa tallant el discurs del seu mestre.

-La prova és sortir d’aquí, Ukihana –va explicar el Taroutachi mortament mentre es mirava un yokai que travessava una paret en cercles. Pareixia que tenia un bug perquè no deixava de moure’s de la mateixa manera una vegada i una altra.

La Hanako es va aixecar i es va espolsar la terra altra vegada, de la roba i dels cabells, aixecant-se els hakamas per comprovar que no tenia cap cuc.

-Ets una maniosa –la va renyar el Taroutachi- Encara que et mossegin o se’t fiquin dins l’orella, no notaràs res.

-Com no vols que ho sigui? –li va demanar la Hanako, intentant sonar escandalitzada sense èxit. El fet de no respirar era molt estrany i sabia que, de poder sentir alguna cosa, estaria molt nerviosa- No ens podrirem, oi?

-És clar que no! –va contestar el Taroutachi passant a explicar on havien d’anar a continuació- Escolta, aquesta no és una prova de valor ni de força... Estem aquí per demostrar als Déus la nostra determinació, que els nostres esperits cerquen la llum.

La Sacerdotessa va assentir.

-L’únic que hem de fer és trobar la sortida –va explicar el mestre- La sortida és una cova de llum i hi hem d’arribar pels nostres propis mitjans. Com ja t’hauràs adonat, els poders aquí ja no funcionen perquè es necessita energia vital per fer-los servir.

-És un inconvenient quan estàs mort, sí... –va contestar irònicament la Hanako. El Taroutachi va somriure.

Començaren a caminar altra vegada. Era estrany perquè el cos funcionava a la perfecció tot i no estar viu.

-El teu esquelet feia tan tanta por com el meu? –va demanar la Hanako fluixet, recordant aquella horrible sensació que havia experimentat no sabia quant de temps enrere.

-La primera vegada me’n va fer moltíssima –va reconèixer el Taroutachi- Però és la segona vegada que vinc i la veritat és que no m’ha impressionat gaire. Al cap i a la fi, n’he vist moltíssims durant aquest temps, massa morts, massa esperits... Res de tot això ja m’impressiona.

-Ets molt valent –va reconèixer la Hanako després d’un silenci curt. Varen travessar una paret per sortir del poble. La noia es va quedar un poc returada perquè no passava res, era com caminar normalment i just per això se sentia molt estrany.

Sortiren d’aquell poble camí a les muntanyes. Avançaven molt ràpid perquè en no haver d’alenar constantment no es cansaven i no tenien necessitat d’aturar-se a menjar ni beure. Pel bosc s’anaven trobant esperits de tota mena, alguns humans que vivien allà en solitud i yokais que estaven allà per passar el temps fent entremaliadures. La Hanako es va quedar una estona observant com un yokai amb forma de xampinyó els seguia amb unes potes molt curtetes.

-Escolta, el que et vaig dir al temple... Si t’és més senzill ho pots oblidar.

La Hanako, que caminava davant esquivant les branques per costum i no pas per necessitar, es girà sorpresa pel que li va amollar el seu mestre de sobte. Amb el trauma de morir-se no se’n recordava quasi de la confessió del Taroutachi.
Va obrir la boca per contestar però no va saber gaire bé que dir.

-Dóna’m un poc de temps –va contestar-li la Hanako sense pensar gaire- Encara he d’assimilar que dintre teu hi ha també coses bones.

-Què? –va contestar el Taroutachi volent sonar- Et penses que no puc sentir res per ningú o que els meus sentiments no són sincers només perquè sóc un poc malcarat o què?

La Hanako volia riure amb ganes però no podia. Era interessant saber que el Taroutachi es considerava a si mateix només “un poc” malcarat quan pareixia que era el màxim representant del gremi del mal humor.

-Saps que no –va respondre la Sacerdotessa- Només és que penso que el fet que siguis el meu Capità ho complica tot i ara mateix, al mig de l’inframon i privats d’emocions, tampoc em sembla el lloc adient com per discutir-ho.

Passaren una bona estona caminant sense cap incident. Arribaren a les muntanyes i el cel continuava permanentment d’un morat intens. La boira i la miasma estaven més concentrats a les muntanyes i veure-hi era un poc complicat però tampoc era un problema. Si xocaven contra alguna cosa no sentien dolor, generalment la travessaven. Era bastant pràctic però no sentir res es feia molt complicat i la Hanako se sentia com una closca buida.

-Esteu anant pel camí equivocat –va dir una veu familiar. La Hanako es va girar i va pegar un crit que no va reflectir el que sentia- Si el que busqueu és la font de llum, el meu poble la custodia.

-YUI??? –va cridar la Hanako veient com la seva antiga senpai la saludava somrient.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

07 feb. 2017, 11:00

-YUI! –va cridar la Hanako corrent cap a ella. El Taroutachi la va mirar desconfiant, però després d’adonar-se’n que no hi havia cap mena de motiu per estar a la defensiva també s’acostà a l’antiga Sacerdotessa del temple de Shinsei.

La Hanako somreia obertament en retrobar-se amb la senpai Yui però notava una sensació estranya: ni el cor ni bategava ni tenia les galtes enceses de l’emoció. Estar mort era tan estrany...

-Has crescut molt, Hana-chan! –va dir-li la Yui amb la veu jovial, com sempre. Estava tal com la recordava, no havia canviat gens des que havia mort. Era bonic però també molt trist a la vegada...

-Ja no creixeré massa més –va riure la Hanako suposant que la Yui estava assabentada de tot el que comportava el contracte amb els Déus. Es varen somriure, tot i que eren conscients que era un retrobament un unes circumstàncies estranyes.

-No em dius res, Taroutachi? –va demanar la Yui girant-se cap al que, en vida, havia estat el seu superior. El mestre la va saludar tot mirant cap al voltant.

-És una trampa? –va demanar mirant al voltant. La Hanako aleshores se n’adonà que entre els arbres alts del camí s’hi movien uns quants esperits que els vigilaven tot xiuxiuejant- Venim a l’inframón i justament t’hem de trobar a tu...

-L’inframon és un lloc molt petit, Taroutachi, ho hauries de saber... –va respondre la Yui. En dir-li això, el Taroutachi es va girar espantat, com si esperés veure algú- No està aquí –va respondre la Yui, fent que el mestre la mirés desafiant.

La Hanako no va acabar d’entendre exactament què acabava de passar però deixà de pensar-hi perquè la Yui continuà parlant.

-La majoria dels esperits que arriben aquí ràpidament s’aboquen a la roda de la reencarnació. Aquí no tenim res més per fer que recordar les nostres vides i les persones que estimem amb les quals no podem estar. Reencarnar-se ràpidament és el millor que es pot fer per deixar de patir.

-I per què estàs aquí? –va demanar el Taroutachi, encara desconfiant mentre petits yokais sortien per unir-se a la festa.

-Us he estat esperant –va anunciar. A la Hanako no se li va escapar que la Yui encara vestia les robes de Sacerdotessa- Sabíem que arribaríeu i ens hem organitzat per protegir la cova de la llum.

-Qui ens espera? –va demanar la Hanako, més emocionada que desconfiant com el seu mestre. Tot i que sabia que només era la seva imaginació, però se sentia molt feliç en veure que la Yui l’abraçava com si fos la seva germana petita.

-Molts dels Sacerdots prefereixen no reencarnar-se i quedar-se aquí per guiar les futures generacions –va anunciar la Yui- En aquest cas jo em reencarnaré quan vosaltres hagueu partit, consideraré el meu deute més que pagat.

D’entre els arbres sortiren més yokais i un d’ells invocà una gran carrossa que pareixia un mikoshi. Els tres Sacerdots hi pujaren i el mikoshi es va alçar. La Hanako mirà cap avall esperant sentir el vertigen de sempre, la por en veure que el terra s’allunyava però no va sentir res. Es va posar la mà sobre el cor, sense batecs.

-T’he trobat a faltar... –va confessar la Hanako a la Yui mentre volaven tot mirant cap a les petites muntanyes que anaven deixant enrere.

-I jo a vosaltres –va dir la Yui- Em sap greu, aquell dia... no vaig poder fer res, Hana-chan. Però tu vares sobreviure i has arribat fins aquí. Al final, el Taroutachi va tenir raó i eres l’esperança pel temple!

La Hanako creia saber perfectament a què es referia. El dia que va ser assassinada pel Souza Samonji, el tinent de la Divisió de Religió de Drakkar, un dèspota de cabells roses. De totes maneres, entre tants d’afalacs, la noia se sentia incòmoda.

-No et pensis que hagi estat senzill –va queixar-se la Hanako, un poc amb ressentiment tot tocant-se la ferida de bala de l’espatlla.

-No ho havia de ser –va recordar-li la Yui- Però de totes maneres, si mai et sents sola, confia en l’Ishikirimaru com ho feies amb mi o... o amb aquell.

El Taroutachi seia al davant, malcarat i mirant-se els yokais petits que ballaven a prop seu amb mala cara.

-Estàs de broma? –va demanar la Hanako, mirant com el mestre agafava un petit yokai bolet i el llençava lluny- Té menys sensibilitat que... que... –a la Hanako no se li ocorria cap símil- No té sensibilitat.

-Ja... –va riure la Yui- Però l’he estat observant també tot aquest temps i tot i que potser és cert que segueix sent un malcarat, el que si que et puc dir és que es més sincer que ningú. Si té ganes de cridar, ho fa, si vol renyar algú, també ho fa... Si no li ve de gust fer una cosa, te la passarà a tu com a tinent...

La Hanako va alçar una cella. Ja ho sabia tot això, vivia amb ell i s’hi passava el dia fent les seves feines perquè el senyor no tenia ganes de treballar.

-El que et vull dir és que, és que el Taroutachi és com és per tota una sèrie de circumstàncies que han fet que s’hagi tancat tant en si mateix que li sigui molt difícil tractar amb els altres per por a resultar ferit. Per això, si mai et sents així, si li contes, serà qui millor t’entendrà.

Els yokais seguien la comitiva dels Sacerdots tot ballant pel cel, com si fos un festival i volaren una estona fins el final de les muntanyes on descendiren ràpidament per arribar a un petit poblet amb poques cases.

Estava construït sense un estil arquitectònic massa ben definit. De fet, havia cases de pedra al costat de cases festes de fusta i algunes d’elles estaven molt derruïdes, com si les haguessin abandonat feia molt de temps i ningú s’hagués preocupat de cuidar-les. Aterraren al mig d’una petita plaça on queia aigua d’una petita cascada al costat de la muntanya fent un soroll constant.

Altres esperits començaren a sortir dels seus amagatalls, alarmats pel renou i es reuniren entorn la Yui que els anava cridant un a un. Caminaven molt lentament, amb una parsimònia inherent.

-Aquell és el mestre Hitonobu, Sacerdot de Shinsei mort l’any 1550. El ros i alt és Zark, Sacerdot de Drakkar i porta aquí des de principis del 1700 –la Hanako anava mirant els rostres d’aquells homes que no s’havien rendit ni tan sols davant d’un enemic formidable com la mort- Aquell jove és el Juzumaru, li tocà viure temps de guerra... –la Hanako es quedà mirant llargament el noi que era només un adolescent i que tocava el shamisen amb un somriure fingit.

Lentament la Yui va anar presentant tots els Sacerdots i n’hi havia quasi una vintena, alguns molt majors, alguns més joves i, per desgràcia, un grupet de Sacerdots que no devien ni tenir 20 anys i que s’agrupaven entorn del Juzumaru a qui reconeixien com a senpai.

-Benvinguts, Sacerdots –va dir el Hitonobu, el més antic de tots els Sacerdots que habitaven a la muntanya- És un honor per a mi rebre-vos al nostre hogar aquí a l’Inframón!

El Taroutachi i la Hanako feren una reverència.

-És la meva obligació demanar-vos ara que heu arribat fins aquí quina és la vostra determinació –va demanar l’home. Parlava un japonès un poc estrany, antic però mitjanament entenedor.

-La nostra determinació és seguir endavant i sortir de l’inframon –va dir el Taroutachi molt resolt.

-Sí? –va demanar el Hitonobu sorprès- Per quin motiu? Aquí res us farà mal, el vostre cos no pateix, no us canseu, ni us heu d’alimentar... Són uns avantatges a tenir en compte. Aquí no existeix la por, ni la confusió, ni els dubtes, ni tan sols existeix la mort a la qual teniu tanta por.

La Hanako s’escoltava aquell home embadalida, com si tot el que digués tingués molt de sentit. Tenia raó, allà s’estava molt bé. Per què havia de tornar a un món on tot era patiment i incertesa?

-És una oferta molt temptadora però volem tornar a casa –va respondre el Taroutachi pessigant el braç de la seva alumna innecessàriament massa fort. La Hanako va fer un crit i va sortir del seu insomni.

El Sacerdot Hitonobu es va mirar la Hanako molt profundament. La noia va entendre que es tractava d’una mena de conjur, un encanteri que l’endormiscava per fer-la canviar d’opinió.

-Volem tornar al temple Daurat –va repetir la Hanako, fent una reverència.

El Sacerdot es va retirar i entre tots començaren a recitar un conjur amb una veu molt alta i potent. La Hanako es va mirar el seu mestre i el va interrogar.

-Això formava part de la prova dels Déus? –va demanar la noia.

-Realment no has entès res, Ukihana –va respondre el Taroutachi- Morir en si era la prova que havies d’enfrontar. I vares decidir, en alguna part de tu encara que no siguis conscient, que volies viure i per això ens vàrem tornar a trobar a l’inframon. Aquesta pregunta només ha estat per demostrar la nostra convicció a seguir amb vida i acomplir tots els designis dels Déus.

-Entenc... –va mentir la Hanako- Tot i que no cansar-se ni tenir por mai està molt bé.

Una gran cova es va obrir del no res deixant que els Sacerdots tornessin cap a casa.

-No us voleu unir a nosaltres i ajudar a futurs Sacerdots perquè rebin els poders divins i protegeixin el nostre poble?

-No, gràcies. La vida és un privilegi de la qual alguns encara en podem gaudir un poc més. –va contestar el Taroutachi tot esperant la Hanako que havia anat a acomiadar-se de la Yui.

-Ara que ens hem tornat a veure, em sap greu deixar-te anar tan ràpid... M’agradaria haver passat més temps amb tu, però he de tornar al temple... –va confessar la Hanako. Realment tenia ganes de tornar-la a veure i només se li va ocórrer demanar - Et reencarnaràs ara?

La Yui la va abraçar. Cap de les dues va poder sentir res però el gest va tenir un simbolisme per a les dues i seria un moment que la Hanako no podria oblidar mai.

-M’uniré al cercle de la reencarnació –va assentir la Yui- Ens tornarem a veure sota una altra aparença i potser en una altra vida. Aquest és el meu més fervent desig.

-És clar –va somriure la Hanako, deixant-la anar. Sabia que, d’haver pogut, estaria plorar a mars. Potser era millor d’aquesta manera.- T’estarem esperant.

La Hanako i el Taroutachi es varen deixar absorbir per la llum. Mentre pujaven començà a sentir com la calidesa li tornava al cos, com lentament la seva sang començava a fluir de nou i les emocions lentament anaven tornant.

Just quan va aparèixer al davant dels Déus Izanagi i Izanami, la Hanako va sentir el seu cor bategant de nou. El primer batec la va sorprendre i impressionar moltíssim, quasi la va espantar. El seu cor sonava molt més fort del que mai s’hauria pogut imaginar.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1964
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 640 cops
Sexe: Home

10 feb. 2017, 11:46

Els Déus no els varen donar ni tan sols temps d’assimilar el que acabava de passar tot i que la única que pareixia que ho havia d’assimilar era la Hanako que era amb molta diferència la que estava més espantada de tots. El Taroutachi, com sempre, tenia la comissura dels llavis cap a baix i es mirava tot allò com si li interessés ni el més mínim.

-Us n’heu ensortit... –va dir la deessa sense gota de sorpresa a la veu, simplement ratificant el que acabada de passar- Heu superat les expectatives que els Déus havien posat en vosaltres, fills de la llum.

La Hanako no l’estava escoltant, estava massa concentrada en els seus pensaments, en creure’s tot el que acabava de passar i desitjant, amb tota les seves forces, que ara no toqués un altre discurset sobre la llum i la foscor perquè ja havia vist en què consistia la foscor i li feia molt de mal rollo... Hauria passat tot de veritat? Era tan dur de creure's que fins feia res el cor no els bategava...

-Sí, estàveu morts de veritat –va explicar el Déu tot llegint els pensaments de la Hanako en els quals tenia present la hipòtesi que tot el que havien viscut a l’inframon fos una prova de mal gust com la del Genbu.

-Els nostres poders són els de la llum i la foscor –explicà el Déu- La llum dóna puresa i vida, la foscor porta a la corrupció i la mort. La teva mort ha estat real, de la mateixa manera que ho és ara la teva vida. Digues, creus que els vius són superiors als morts?

La Hanako va negar amb el cap. Tot i l’absència de vida, els Sacerdots havien pogut tot i així acomplir la seva voluntat de protegir aquella llum pura. Per què haurien de ser inferiors als vius si conservaven també la voluntat i el raciocini? No tenir sang a les venes feia que la seva convicció fos menor?

-Com un Sacerdot que es comunica constantment amb el món de la llum, amb els Déus tot poderosos, pot avançar en el seu camí sense conèixer també el que implica la foscor? Digues, com algú que no ha patit la mort pot guiar els altres cap a ella?

La Hanako es començà a posar nerviosa amb tantes preguntes filosòfiques però intentà no pensar gaire en aquest fet i es va mantenir atenta, tot esperant que les preguntes continuessin sent retòriques pel seu bé.

-Els éssers espirituals que resideixen al teu món, atrapats entre la foscor i la llum... Entens el seu patiment? És també la vostra feina fer d’enllaç entre el vostre món i el de les ànimes.

La Hanako anava assentint però tenia massa per assimilar i patia de no estar entenent massa el que els Déus li estaven dient. Després del trauma de morir-se, un discurs filosòfic i moralista no era exactament el que esperava.

-Dit això –va continuar la Izanami tallant el discurs de l’altre Déu- Rep Ukihana els poders de la llum i de la foscor i fes-los servir amb seny. –la deessa la va mirar amb la mirada perduda, com si estigués veient a través d’ella. S’hi està una bona estona, mirant-la fixament als ulls, llegint alguna cosa que la Hanako no acabava de saber què era. Aleshores va somriure- El camí que t’espera serà molt llarg. La teva voluntat determinarà si pots superar tots els obstacles o si hauràs de caure en desgràcia.

Els dos Déus alçaren la mà lentament, amb una parsimònia extrema i en un moment tot es va tornar completament blanc altra vegada. Quan la Hanako va obrir els ulls es trobava altra vegada al Temple del Fènix Daurat i, com no podia ser d’altra manera, extremadament cansada.



Es va estirar al terra, marejada i sense poder-se moure. El cor li feia molt de mal com si en tornar-se a posar en funcionament li estigués passant factura. Més tard se n’adonaria que els Déus no havien deixat un símbol a la mà de la Hanako, sinó que li havien gravat els kanjis de llum i foscor a sobre del cor, cosa que incrementava encara més el dolor.

-Enhorabona –va dir el Taroutachi estirat també al terra, molt cansat- Em pensava que la segona vegada m’impressionaria menys però si et sóc sincer, morir-se no m’acaba d’entusiasmar.

-Quina sorpresa, tu odiant una cosa... –va riure la Hanako. Va sentir com el Taroutachi feia “hum” com si també hagués intentat riure sense massa èxit.

Es quedaren una estona tombats, lluitant contra el cansament del cos. La Sacerdotessa feia grans esforços per no quedar-se adormida al terra del temple que era bastant fred. Però no podia aixecar-se perquè el cos no li responia. Tenia la sensació de tenir tot el cos despertant lentament. Sempre havia odiat el moment en que li quedava dormida una cama, una tremolor estranya que era bastant desagradable.

Ara mateix, la Hanako notava tot el cos així, adormit i lentament anava recuperant la sensibilitat. El primer que va poder moure, després d'una gran estona, varen ser els braços, com si la sang finalment hagués tornat a ells. Moure els dits va ser estrany. Pareixien de cartró i en moure el dit petit li va costar moltíssim, com si fos de ciment i pesés una barbaritat. Se n'adonà en aquell moment, que la pell també deixava enrere el seu color gronguenc i li tornava blanca, com sempre. Quan va poder moure la mà, se n'adonà que tenia encara terra a les ungles.

Sospirà, pensant que encara li quedaria molt de temps per estar-se allà sense fer res mentre s'anava recuperant d'aquell shock. Respirar de cada vegada era més senzill i quan més respirava més clarament veia les coses, però realment era avorrit, una autèntica murga haver d’aspirar aire contínuament.

-I ara què fem? –va demanar la Hanako, movent les mans per anar-les exercitzant.

-Esperar que l’Ishikirimaru ens trobi –va dir el mestre malcarat que ja podia moure els braços sense problema. La Hanako envejava profundament que sempre es recuperés tan ràpid de tot.

-No ens deu haver sentit? –va sorprendre’s la Hanako sabent que havien caigut des de no sabia on i recordava haver-se pegat un cop important contra el terra- Hem fet un bon enrenou.

-No hi deu ser... –va contestar el Taroutachi sense donar-li massa més importància. Es quedaren una estona simplement tombats al terra, sense fer ni dir res. La Hanako es va adormir durant una estona i quan es despertà trobà que el Taroutachi ja s'havia incorporat i es pegava cops molt fortament a les cames.

Potser l’Ishikirimaru no havia tornat encara tot i que ja devia ser bastant tard i els Sacerdots començaven a tenir gana. La Hanako va estirar els braços completament i notà que, després d’haver dormit una estona, els podia moure un poc amb dificultat, com si estigués molt cansada.

-El teu entrenament com a Sacerdotessa ja ha acabat. -va anunciar el Taroutachi- No puc ensenyar-te res més. Tens més coses per aprendre, evidentment, però te les donarà l'experiència.

La Hanako no va saber què contestar i es portà les mans al cap, com si tingués ressaca.

-Si fossis més comunicatiu, segurament ajudaria -va riure's la noia- De totes maneres, no hi ha més Déus? O ja he acabat amb la meva quota de martiri?

-D’això també et volia parlar. -va riure el Taroutachi- Els Sacerdots, en arribar al punt màxim de la nostra carrera, podem invocar set Déus. El poder del darrer Déu, el Déu de la destrucció, és l’únic que et falta... Aquest Déu és diferent. Només serveix a una persona a la vegada, a qui té major rang dins la jerarquia del temple tant de Shinsei com de Drakkar. És un poder que no s’aconsegueix, que es passa de mestre a alumne des de temps immemorials.

-Te’l pots quedar doncs –va sincerar-se la Hanako intentant incorporar-se amb èxit, a la fi. Després de tots els viatges i d’haver anat a l’inframon estava cansada dels Déus- Segur que té un munt de conseqüències negatives com que et tornes un malcarat o alguna cosa així.

El mestre seguia pegant-se una terrible pallissa als peus i la noia va estara punt de dir-li que no ho fes, que així li farien encara més mal però es va contenir.

-Te’n rius de mi? –va queixar-se el Taroutachi- Se suposa que el fet que el teu mestre et digui que ets el següent candidat per rebre aquest poder ha de ser un honor.

-Ja n’he tingut prou de moment –va confessar la Hanako mirant el seu mestre als ulls- Prefereixo quedar-me al temple escombrant les fulles i venent amulets eternament, sense pensar en guerres ni haver de presenciar més morts.

Eternament... era quelcom que estava al seu abast i que, si volia, podria arribar a aconseguir. Hauria estat agradable una vida sense haver de convocar el poder dels Déus, vivint al temple envoltada de les persones que apreciava per sempre. Però, tot i que encara la Hanako no ho sabia, el seu desig mai es podria fer realitat.


-Ja heu tornat? –va demanar l’Ishikirimaru entrant sense demanar permís. El Taroutachi es va girar de mal humor.

-Estàs sord o què et passa? No em puc aixecar, les cames no em responen! –va demanar. L’Ishikirimaru es va riure d’ell i la Hanako, ja que hi era, també.- Si no atureu de riure demà us obligaré a fer el doble de feina.

L’Ishikirimaru va portar mantes, uns futons i un poc de menjar i els Sacerdots es quedaren allà, a sobre del tatami descansant. La Sacerdotessa atresorà aquell moment al més profund del seu cor.

Què més donava si a la Divisió de Religió no havia massa gent? Què més era el poder dels Déus? Realment el que era important i pel que calia lluitar era per poder gaudir de bons moments al costat de les persones que s’estimava i els components de la seva divisió ho eren tot per ella.

Entre rialles recordaren com la Sacerdotessa arribà al temple, de com el Taroutachi perdia fàcilment la paciència amb tothom, de com l’Ishikirimaru solia confondre la sal amb el sucre i servia sushi molt salat... varen riure els tres junts sota la mateixa flassada fins que la Hanako es va quedar adormida.

Imatge

Respon