[Rol] Inici de la rivalitat

Respon
Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 587
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 158 cops
Sexe: Dona

24 març 2016, 13:32

Com que a Tadaima i al món humà el temps passa diferent, aquest rol i el de Inici de l'Amistat es pot considerar que passen a la vegada

Per fi he arribat al bosc, com odio anar al desert, és tot sorra, sorra calor, sorra, sol, sorra, calor, sorra i sol. Per sort que al inici del desert sempre hi ha homes que et lloguen una mena de llangardaixos que van molt bé per moure's per allà, tot hi que són caríssims, es passen molt amb els preus. Aquestes besties són com les sargantanes del món humà, però moltíssim més grans i amb escates, són tant més grans que tu hi pots pujar a sobre i elles es porten per tot el desert amb molta rapidesa, la part bona es que són molt fàcils de portar.

La missió que tenia era la d'anar a buscar unes plantes, que es diuen flors de cendra, que només es poden trobar pel desert, però van molt bé per curar cremades i alleujar el dolor. I aquí es veia la meva feina que era anar part per part del desert buscant aquestes flors, que no podien estar juntes totes en un lloc sinó que creixien independents i les havia d'anar buscant una per una, omplint un gran sac, per que la divisió mèdica amb una sola planta no feia quasi res, i degut a que ens dedicaven¡m a cuidar dracs, les cremades eren d'allò més normals a Drakkar.

Però per fi ja havia acabat la missió i jo, amb el meu gran sac a l'esquena, ple de flors de cendra, totalment ple, per que si els de medicina em veuen arribar amb el sac mig buit no crec que arribi a demà. Ni que em faltes un cm per estar tot el sac ple ja em matarien, osigui que el porto de tal manera que per molt que vulgui a allà dintre ja no hi cap res més, i me'n tornava cap a la meva estimada llar, amb les ganes d'anar a les termes a fer-me un bon bany, a menjar fins a ja no poder més, el menjar que fan al restaurant de Ca'n Meatat, el millor que pots provar en tot Tadaima, i a sobre molt bé de preu. La senyora Galinda, la propietària del local, un tresor de dona, sempre m'acaba convidant a algun plat, o si hi ha el seu marit per allà, només al beure, per que ell li reclama que van escassos de diners i que no pot anar convidant a la gent per que sí, però ella ho continua fent. És molt bona dona i sobretot molt bona cuinera, cosa que es contaria a mi, cada dia que vaig a allà demano una cosa diferent de la carta, i sempre em sorprèn, com pot ser coses tant diferents i que totes tinguin tant bon gust i gustos tant diferents.

I després del bany i menjar segurament que acabaria anant a donar un vol per Drakkar fins que finalment em posaria al llití i a esperar el dia següent.

Ara em trobava al bosc una de les parts que més m'agradava de Tadaima, ple d'arbres i vida, no com la gelada zona de gel del nord, o el calorós desert al sud, no m'agradava ni el fred ni la calor, i el bosc era el millor lloc, ni una cosa ni l'altre.

Era massa feliç per haver arribat al bosc, el meu estimat bosc, el millor clima de tot Tadaima, quan de cop em vaig entrebancar.

Em pensava que havia sigut una pedra o un tronc o una forma rara del terra, però era un noi, un noi de cabells verds i llargs i armadura del mateix color. Segur que havia posat el peu expressament per fer-me caure.

- TU TROBES NORMAL FER ENTREBANCAR A LA GENT! HAS DE TENIR MÉS RESPECTE PELS ALTRES!- li vaig cridar.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

25 març 2016, 13:40

Uns minuts abans...

No se quants cops m’havia preguntat ja què feia allà. Els de la divisió m’havien enviat a un bosc perdut perquè en fes un mapa al detall, amb tots els rius, coves, desnivells i fins hi tot on hi creixien flors. I a mi se’m dona fatal dibuixar mapes.
Per sort vaig trobar un mapa a la ciutat d’Endor del bosc, així que tenia ja molta feina feta. Amb el pretext de que acabaríem abans, vaig enviar el Joaq a fer un tomb pel bosc a veure si trobava alguna cosa que no coincidia amb el mapa que havíem comprat.

Així que allà em trobava, sol en un bosc tranquil, amb la llum que es colava entre les fulles i una agradable brisa. Ara m’he de posar a remoure fulles per trobar una cova i ficar-la en un mapa que possiblement s’estigui al fons de la biblioteca fins que es desintegri?

Doncs no.

Simplement deixaria que el Joaq fes tota la feina. Jo em vaig tombar vora un tronc i vaig tancar els ulls... el sol i la brisa del bosc, combinats amb el soroll relaxant de les fulles, se’m van emportar lluny...

—TU TROBES NORMAL FER ENTREBANCAR A LA GENT! HAS DE TENIR MÉS RESPECTE PELS ALTRES!

Vaig obrir els ulls de sobte. Davant meu hi havia una jove amb els cabells vermells vestida amb una espècie de túnica japonesa que m’estava cridant per... dormir?

—Perdó, no pretenia... —vaig començar.
—QUE NO PRETENIES? A SOBRE MENTEIXES? PERÒ DE QUÈ VAS? —la noia seguia cridant i em va pujar la mosca al nas.
—De què vaig... DE QUÈ VAS TU TIA? ET SEMBLA NORMAL POSAR-TE A CRIDAR AL PRIMER QUE ET TROBES PEL BOSC?
—ET PODRIA DIR EL MATEIX, QUINA MERDA DE LLOC ÉS AQUEST PER POSAR-SE A DORMIR?
—JO DORMO ON EM DONA LA GANA, HO HAS ENTÈS?
—A MI NO EM CRIDIS EH, QUE NO ESTIC SORDA!
—PERÒ SI HAS COMENÇAT TU!
—HAS COMENÇAT TU AMB AQUESTA CAMA TAN DEFORME QUE TENS!
—POTSER ERA CULPA TEVA QUE ANAVES TAN ENCANTADA QUE NO MIRES PER ON VAS!
La noia em va mirar amb els ulls encesos. Va respirar fons i va fotre un cop al tronc de l’arbre que va fer caure unes quantes fulles.
—QUE JO ANAVA ENCANTADA?
Com a resposta, jo també vaig donar un cop a l’arbre. Van caure més fulles.
—QUÈ PASSA, ARA SI QUE ESTÀS SORDA?
Va fotre un altre cop a l’arbre que va fer saltar un tros d’escorça.
—QUE VOLS QUE ET FOTI UNA PALLISSA?
Ara el cop el vaig tornar a fotre jo a l’arbre, arrancant més escorça.
—PER QUÈ NO HO INTENTES NENA?
Ens vam mirar amenaçadorament i vam fotre un cop de puny alhora a l’arbre, que es va trencar i va caure.
—MIRA! —va dir-me—. Tens sort que tinc pressa, tot i que QUAN ET VEGI PER DRAKKAR JA ET POTS PREPARAR!
—TRANQUILA! —vaig contestar—. Que no vull tornar a veure a la que POSSIBLEMENT SIGUI LA PERSONA MÉS PESADA DE TOT SHINSEI!

Però aleshores ens vam quedar mirant els dos amb cara de sorpresa.
—Espera...
—Espera...
—ETS DE DRAKKAR? —vaig cridar al•lucinant.
—ETS DE SHINSEI? —va cridar no pas menys sorpresa que jo.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 587
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 158 cops
Sexe: Dona

27 març 2016, 00:25

Era de Shinsei? Però si amb aquesta armadura semblava de Drakkar, ara entenia per que era tant carallot.

Ara veurà, em vaig tirar cap a ell per donar-li un cop de puny a la cara, però ell sembla que va pensar el mateix, i com sortit d'una pel•lícula els dos vam sortir empesos cap enrere.
Tenia nassos el noi, i al igual que jo, de seguida que va caure al terra es va aixecar i va córrer cap a on estava i vam començar una lluita cos a cos, primer només amb els punys, i no ho podia negar el noi tenia força i els seus cops feien mal, apart de que ajudava l'armadura que portava on també hi havien els guants que l'ajudaven a que els cops fossin més forts, per això crec que en aquest tema ell estava en avantatge i m'estava debilitant força, en quant a força ell era molt superior a mi.

Crec que no es va adonar d'aquest avantatge que tenia, per que en mig del combat es va separar i va treure la espasa.

Bueno en realitat o no s'havia adonat o es que lluitant amb espasa encara era moltissim millor que a cops de puny, per que si simplement la dominava una mica, el cabell d'alga l'havia cagat, el meu domini de l'espasa era força bo, ja que quasi cada tarda anava al dojo a entrenar, i l'únic d'allà que em guanyava era l'Itachi.

No era que el noi fos millor que jo lluitant amb la espasa, simplement els cops de feia una estona m'havien debilitat i la meva agilitat no era massa bona, tot i que li aconseguia llegir els moviments no arribava a temps de parar totes les estocades.

Si la cosa seguia així, avui seria la meva última missió i aquestes hores les meves ultimes hores de vida a Tadaima, i al món real? Al món real que em passaria si moro a aquí? Millor no ho comprovem.

Tot hi que encara no dominava massa l'atac, li vaig llençar un Fuji no Mai (fines fulles d'aire que ho travessen tot ) però degut a que encara no dominava prou l'atac, aquest no va fer ni pessigolles al noi i vaig destruir mig bosc.

Bueno, no l'he tocat però així no se'm acostarà més, segur que ara em tindrà por i fugirà. Així que me'l vaig mirar per veure la seva cara d'espant, però era tot el contrari. Els seus ulls es veien brillants i semblava molt més motivat. No em diguis que també sap fer atacs? Ara la espantada era jo. Millor aprofito per marxar, quan vaig veure que agafava un arc, em vaig posar a correr.

Ell amb l'arc va apuntar cap al cel i va llençar la fletxa, que va fer explotar al mig, fent que un munt d'estelles caiguessin.

Tant entretinguda estava jo mirant allò, que per mala sort (o bona) em vaig entrebancar, i ni una estella em va tocar cap punt vital. Alguna se'm va clavar a la roba, però poc més. El que si que va destrossar va ser una bona part del bosc que quedava.

Ara estava més que convençuda que havia de marxar d'allà, si continuava lluitant ell em guanyaria, ell si que semblava que dominava els atacs màgics a diferencia de mi. Només em quedava una possibilitat.

"Yandrak, necessito la teva ajuda, estic en problemes" em vaig comunicar mentalment amb el meu drac per que em vingués a ajudar, només tenia aquesta possibilitat, tot hi que no m'agradava utilitzar-lo en combat.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

27 març 2016, 21:07

Segur que això no ho havia pogut esquivar!
M’havia sorprès amb el seu atac, que havia destrossat la meitat del bosc amb un atac de vent que no vaig comprendre, però no em va tocar. Per tant vaig deduir que era inexperta, així que li vaig fer el meu atac de pluja d’estelles! Era impossible que...
Però la pèl-roja es va aixecar.
NO L’HAVIA TOCAT?

Aleshores em va mirar i va començar a córrer. Vaig començar a disparar-li fletxes, però era ràpida i disparar en moviment no era la meva especialitat. A més, com que tot el bosc estava destrossat, es podia moure ràpid i cobrir-se de les fletxes.

Almenys ha entès la meva superioritat —vaig pensar—. Tse, si tots els de Drakkar són així no entenc com és que Shinsei encara no ha guanyat la guerra.

Mica en mica les meves fletxes anaven acostant-se més a l’objectiu.
Però, aleshores, un bram va trencar el cel.

Una ombra va ocultar el sol per uns instants i la bèstia es va col•locar entre la pèl-roja i jo.

El primer drac que veia, un drac daurat força cabrejat.

Immediatament em vaig posar a córrer en direcció contrària. El drac s’acostava i em llençava foc, destruint el poc bosc que quedava.
—Això no és just!! —cridava mentre notava l’escalfor just darrere meu.
Vaig haver de fer servir el meu poder com les fulles del bosc per crear una vintena de còpies meves que es van posar a córrer en totes direccions. Almenys així aconseguiria perdre’l de vista.
Però no va durar gaire, amb les flames les socarrimava amb impunitat i aviat va tornar a perseguir-me a mi.

—Però es pot saber què fas? —va dir-me el Joaq el fantasma, que va aparèixer volant al meu costat—. Et deixo sol i mira el lio que montes!
—Calla i pensa com puc... —vaig començar, però vaig haver de fer una tombarella a un costat per esquivar una altra flamarada. El Joaq va quedar cobert de flames, però malauradament no li va passar res.
Aleshores vaig veure un arbre socarrimat que tenia el tronc buit, ideal perquè una persona s’hi amagués.

O tot o res!

Em vaig girar i vaig llençar una fletxa al drac. La fletxa el va sorprendre, tot i que li va apartar amb una pota. Tot i així va perdre’m de vista uns instants, suficients per amagar-me a l’arbre. El drac es va quedar fent voltes per la zona mentre jo creuava els dits perquè l’única olor que es sentís fos la de cremat.
No se si era perquè se’n va cansar o devia estar preocupada per aquella tramposa de Drakkar, que el drac se’n va anar. Vaig esperar uns minuts, pràcticament sense respirar. Finalment vaig sortir i, assegurant-me que tot anava bé, vaig dirigir-me a Endor, on podria tornar a Shinsei.

Al dia després...

Estava assegut a una taverna després d’un bany per treure’m la pudor a cremat. Encara estava traumatitzat per l’experiència d’haver enfrontat un drac quan vaig veure el titular del diari:

SORPRENENT DESTRUCCIÓ!
Ahir al migdia el Bosc Kowalski al sud-est d’Endor va ser destruït per causes misterioses. Uns arbres estaven partits per la meitat, altres perforats per estaques de fusta i més de la meitat del bosc socarrimat. Encara s’investiguen els culpables i l’ABE, l’Associació de Boscs d’Endor, ha declarat que...


Imatge
Imatge

Respon