-Esteu tots bé? Hem vingut de seguida que hem rebut l’avís -va dir l’home.
-A bones hores arribes, capità Doc. L’Akira ja es troba millor gràcies a la Taiga -va respondre el senyor Takamura.
-Capità Doc Q -va corregir l’home. Seguidament es va girar cap a mi i em va repassar de dalt a baix amb la mirada. Després es va apropar a l’Aki i li va examinar el braç. -Noia, has fet molt bona feina, estic impressionat.
-Gràcies capità -vaig dir tímidament
-Així estar tot en ordre per aquí? -va preguntar el capità. L’home semblava tenir mals fums i ser una mica rondinaire
-Tot en ordre, capità -va contestar l’Aki alegrament. Com no li podia tenir por a aquest home? El tal capità Doc Q imposava respecte.
-Doncs vine amb mi nena -va dir el capità mentre em tirava del braç i m’arrossegava amb ell sense que jo pogués pronunciar paraula.
-On anem? -vaig preguntar sortint de la botiga, amb la muntura que m’havia donat el senyor Takamura en una mà mentre el capità em tirava de l’altra. El noi de cabell blanc es va acomiadar de la família Takamura i ens seguia a darrera.
-A la divisió mèdica de Drakkar, et vull al meu equip.
-Ah perfecte…. espera...què?
-Veuràs... -va començar a explicar el capità tot caminant -com que no t’he vist mai abans per Drakkar imagino que has arribat fa poc, així que t’explicaré com van aquí les coses. -semblava que s’havia relaxat desprès de les presses per arribar a casa dels Takamura i havia abaixat les exigències al veure que jo el seguia sense rondinar ni oposar resistència -A Drakkar hi ha 5 divisions: intel·ligència, exploració, cavalleria, religió i mèdica, i entre tots ens encarreguem de mantenir l’ordre a la ciutat. Jo sóc el capità de la mèdica, em dic Doc Q, i aquest d’aquí és en Khrimson. -va dir assenyalant el noi del seu costat -No et mentiré noia, la divisió mèdica és una de les que té menys personal, per això et necessito a l’equip. Veient el que has fet amb el fill dels Takamura puc assegurar que ets bona, tens talent. Si acceptes treballar amb nosaltres no et faltarà mai de res: un sostre, menjar calent, diners… qualsevol cosa per viure mitjanament còmode -va fer una pausa -A canvi, però, hauràs d’ajudar en tot el que puguis a la divisió. Que me’n dius noia? Vols treballar amb nosaltres? -em va mirar amb seguretat, convicció i fermesa
-D’acord -més aventures i emoció a l’assumpte, vaig pensar
-I també per què et mors de gana -va dir la Viviana dins el meu cap -Per cert, bona feina amb l’Aki
-Perfecte, per què ja hem arribat -el capità va assenyalar un castell majestuós, de pedra, com la resta de la ciutat. A la torre més alta, una bandera amb una creu ballava al ritme del vent.
Just travessant la porta, es feia una sala amb una escala al fons que pujava al primer pis. Mirant amunt es podien veure varis pisos, ja que tots comunicaven per un forat central. Aquesta arquitectura recordava una mica a una presó, però el més important és que es veia molt lluminós. D’una cosa estava segura: aquell castell estava ple de racons i raconets, portes, passadissos i més escales que s’enfilaven per totes les torres, i estava decidida a descobrir fins el més petit secret d’aquell indret.
El capità i en Khrimson em van guiar fins a una sala d’estar de la planta baixa. Allà hi havia un noi i una noia, que devien tenir aproximadament la meva edat, fent-se bromes entre ells.
El noi tenia cabell negre, ulls verds marronosos i tenia una complexió esprimatxada. La noia, amb cabell castany i ulls verds, una mica més baixeta que el seu company però molt esvelta.
-NOIS JA N’HI HA PROU! -va cridar en Doc Q -que tot el dia esteu igual, casom l’olla. Veniu aquí, va.
Els dos nois van parar immediatament i es van apropar a l’entrada de la sala, on estavem palplantats el capità, en Khrimson i jo.
-Mireu, aquesta és la Taiga Aisaka, i a partir d’ara serà una membre de la nostra divisió. Entesos?
-Hola Taiga, jo em dic Taki Tachibana i ella és la Mitsuha Miyamizu. Estem encantats de tenir-te. -va dir el noi de ulls verd-marronosos
-Per fi una altra noia a l’equip, ja no estaré sola entre aquests brètols! -la Mitsuha em va saltar a sobre abraçant-me
-No cal insultar, eh? -va dir en Taki empenyent a la noia
-Bé nois, ara que ja ens coneixem tots ensenyeu-li les parts principals de la divisió a la Taiga mentre jo vaig a fer una becaina -va dir el capità rondinaire.
-Doc, tu creus que aquesta és forma de tractar a una nouvinguda? -una senyora alta i amb uns quilos de més va aparèixer per darrera nostre. Portava el seu cabell blanc recollit en dos monyos, un a cada costat del cap, i duia un davantal verd amb sanefes blanques que li arribava fins els peus.
-Capità Doc Q, quants cops t’ho hauré de repetir?
-Per mi com si ets el baró d’un poblats d’elfs, aquestes no són maneres -seguia renyant la dona. Semblava que aquesta dona era l’única amb prou valentia per fer front al capità impertinent. Després es va girar cap a mi. -Hola petita, jo em dic Wanda Stevenson i sóc la que s’encarrega de preparar-vos el àpats i tenir la divisió neta i ordenada.
-La senyora Stevenson és com una mare per nosaltres -va saltar en Taki
-Però res de dir-me senyora Stevenson, diga’m només Wanda -va explicar la dona amb una veu dolça i tranquila. -Si necessites res només m’ho has de dir.
-El que estava dient, vaig a fer una becaina. Vosaltres ensenyeu la divisió a la nova -i en Doc Q va marxar arrossegant els peus escales amunt.
Entre en Taki, la Mitsuha i en Khrimson em van ensenyar el més important de la divisió. A la planta baixa, a part de la sala d’estar, hi havia una modesta biblioteca, el menjador, que comunicava amb la cuina i un parell de despatxos. Segons semblava un era el del tinent, que estava buit, i l’altre era el del capità, que estava ple de muntanyes de papers per tot arreu, inclús papers tirats pel terra. Aquell despatx estava fet un desastre, suposo que la senyora Steve… la Wanda no volia saber res del que el capità es portava entre mans. També hi havia el que semblava un quiròfan, amb tots d’estris necessaris per operar i una porta que donava a unes escales descendents. Al final de les escales hi havia un laboratori amb solucions químiques, material per mesurar volums i un microscopi rudimentari.
A la primera planta hi havia tot de habitacions individuals, totes amb bany propi. Segons em van explicar aquí és on es quedaven els pacients, que necessitaven un seguiment, per exemple després de una operació, per poder vigilar la medicació d’aquesta persona. Però actualment no hi havia pacients que necessitessin estar internats, per això estaven totes buides.
A la segona planta hi havia les habitacions dels membres. N’hi havia moltes de buides ja que el castell tenia capacitat per moltes persones i érem pocs membres. Però potser en un futur estarien totes les habitacions plenes, qui sap.
Després de dinar vaig decidir anar a la biblioteca. Volia conèixer tots els misteris que envoltaven Tadaima i el més urgent era com sortir i tornar al meu món. Tot i que la Wanda cuinava de meravella així que no m’importaria quedar-me a Tadaima només pels seus àpats.
Sabia que el meu penjoll, el que m’havia regalat la Minori, tenia alguna relació amb aquest misteri, ja que a Tadaima s’havia comportat de manera anòmala desprenent energia. Envoltada de llibres vaig agafar el penjoll amb la mà dreta i me’l vaig mirar. De cop el penjoll va començar a desprendre una llum que em va encegar. Quan vaig poder obrir els ulls i vaig aixecar el cap em vaig adonar que havia tornat al prat on havia començat tot.
En veure el marge ho vaig recordar tot. Havia caigut marge avall i havia perdut la consciencia. El Sol s’estava ponent i els núvols tenien un preciós color rosat. Havia estat inconscient 2 dies? Si no volia tenir problemes a casa més em valia afanyar-me.
Quan vaig arribar tot estava igual que com ho havia deixat. El rellotge només havia avançat unes hores i el calendari no havia canviat de dia. Que estrany, vaig pensar. Era com si el temps s’hagués congelat mentre jo era a Tadaima. No hi vaig donar més importància i vaig anar a sopar amb els pares. L’endemà m’esperava l’institut.
