[Rol] El segon dia

Respon
Avatar de l’usuari
Taiga
Porco Rosso
Porco Rosso
Crazy rainbow star
Entrades: 123
Membre des de: 31 oct. 2016, 10:58
Gràcies donades: 52 cops
Gràcies rebudes: 41 cops
Sexe: Dona

28 feb. 2017, 23:07

El gall cantava, els nens i nenes de Drakkar corrien i jugaven pels carrers, les senyores grans s’explicaven xafarderies mentre prenien el sol en un banc i els dracs solcaven el cel amunt i avall. Semblava que el meu segon dia a la ciutat de Drakkar començava amb normalitat, així que em disposava a donar una volta per l’atrafegada ciutat. Vaig començar a caminar però al cap d’una estona vaig advertir un rastre de sang al terra. Algú havia pres mal feia poc, ja que la sang era líquida i amb un vermell intens. Em vaig disposar a seguir al rastre, que em va portar fins a la botiga de muntures de dracs. Es veien marques de sang fins la rebotiga, on semblava que començava un domicili particular. Sabia que no era casa meva i no tenia cap dret a entrar sense permís, però fos com fos em veia moralment obligada a fer-ho.


Un adolescent amb una ferida molt lletja al braç estava recolzat sobre el que semblava ser el seu pare mentre es queixava de mal, els dos assentats al terra. La mare buscava atabalada per la cuina quelcom que pugues ajudar a la ferida del seu fill. L’escena no era agradable de veure, només de veure com patia el nen se’m trencava el cor. Però no era un bon moment per sentimentalismes, hi havia una vida humana en perill i jo sabia exactament com havia d’actuar. Gràcies al que m’anava explicant la mare tenia unes nocions bàsiques de medicina i primers auxilis.


-SENYORA, POSI UNA OLLA AMB AIGUA A BULLIR I PORTI’M TOTS ELS EMBENATGES QUE TINGUI PER CASA. SI NO TÉ BENES EM SERVEIXEN TELES DE ROBA -vaig dir tan alt com vaig poder per a què la senyora em sentís des de la cuina mentre m’apropava al noi.


La parella se’m va quedar mirant amb cara de i tu qui ets? però la situació era prou seriosa i jo devia mostrar prou seguretat com per aplaçar les preguntes per més endavant.


La dona em va portar immediatament tota mena de benes i teles. Es tractava de fer pressió per aturar l’hemorràgia, mentre l’aigua bullia. Mentre jo comprimia el braç del nen, el seu pare intentava tranquilitzar-lo, dient-li que tot sortiria bé. Quan l’aigua va estar calenta, hi vaig submergir un tros de tela. Aigua calenta era la millor opció que se’m havia acudit per desinfectar la ferida donats els meus recursos en aquell moment, i si no desinfectava la ferida abans d’embenar a saber què podria acabar. No era el meu estil fer les coses a mitges.


-Noi, això potser et farà una mica de mal i et cremarà, intenta aguantar tan com puguis, és important. -em vaig dirigir al petit de la casa amb la veu més dolça que vaig ser capaç de fer, no era necessari espantar-lo més del que ja estava. Se li veia a la cara que ho estava passant malament, i jo estava allà per ajudar.


Vaig passar la tela molla al llarg de tot el braç, sense fer molta pressió però intentant deixar la ferida tan neta com em fos possible. Vaig tornar a fer una altra passada amb un altre tros de tela, però aquest cop més lentament. Finalment amb les benes que quedaven li vaig embenar el braç al noi, de manera ferma. Amb una mica de sort, si la bena comprimia suficient, la ferida cicatritzaria sola i no es tornaria a obrir.
Imatge

Avatar de l’usuari
Taiga
Porco Rosso
Porco Rosso
Crazy rainbow star
Entrades: 123
Membre des de: 31 oct. 2016, 10:58
Gràcies donades: 52 cops
Gràcies rebudes: 41 cops
Sexe: Dona

06 març 2017, 17:35

De cop es va fer la calma.

-Amb això hauria de ser suficient com perquè no es torni a obrir a la ferida, però per si de cas intenta guardar repòs uns dies, el que tarda el cos en regenerar-se. - vaig dir seria, mentre m’aixecava del terra -Però tu ets jove i segur que no hauràs d’esperar gaire -vaig dir amb un somriure. Ara que em mirava el noi amb calma no devia ser gaire més jove que jo.


-Moltes gràcies noia -va dir l’home, amb tota la roba tacada de sang del seu fill. -Deixa que em presenti: em dic Takami Takamura i sóc el propietari de la botiga de muntures per dracs. Les millors muntures de tot Drakkar i part de Shinsei -va dir fent broma amb un somriure a la cara i allargant-me la mà.


-Jo em dic Taiga, Taiga Aisaka, i m’he mudat fa poc a Drakkar -bé, no era ben bé així però poc faltava, vaig pensar per mi mentre li encaixava la mà, al cap i a la fi jo també estava tacada de sang.


-Aquesta és la meva dona, Yumi Takamura, i el meu fill, l’Akira

-Aki pels amics -va respondre el noi

-Hola -em vaig girar cap a la senyora Takamura i al petit Aki, fent una petita reverència. -Per cert Aki, la ferida és bastant profunda. Com te l’has fet? -vaig preguntar encuriosida


-He anat a ajudar a un client amb el seu drac i en un descuit m’he clavat una urpa -va començar a explicar el noi -Però els dracs de Drakkar són tots molt dòcils, ha estat culpa meva


Així que els dracs poden fer aquest tipus de ferides, serà bo tenir-ho present -vaig pensar

-Bé, si no se’m necessita més crec que aniré marxant

-Espera Taiga! -va exclamar el senyor Takamura mentre marxava corrents cap a la botiga per on havia entrat. Al cap de pocs segons va tornar amb una muntura de drac. La veritat és que era preciosa, lila amb detalls verds. -Accepta això per haver salvat la vida al meu fill, sense tu no sé què hauríem fet.


-Moltes gràcies per la seva amabilitat, però jo no tinc cap drac -vaig rebutjar el present tan educadament com vaig ser capaç.


-Però t’has mudat a Drakkar fa poc, no? Potser en un futur et serà útil -va respondre el senyor Takamura amb un somriure de orella a orella.


Així que vaig agafar la muntura i em disposava a marxar quan van entrar corrents per la porta ben esverats un home de mitjana edat i un noi més jove. L’home tenia el cabell negre i la seva pell pàl·lida li ressaltava uns ulls foscos com la nit. El noi que l’acompanyava tenia el cabell blanc i darrera les seves ulleres es podien veure dos ulls negres.
Imatge

Avatar de l’usuari
Taiga
Porco Rosso
Porco Rosso
Crazy rainbow star
Entrades: 123
Membre des de: 31 oct. 2016, 10:58
Gràcies donades: 52 cops
Gràcies rebudes: 41 cops
Sexe: Dona

08 març 2017, 21:49

-Esteu tots bé? Hem vingut de seguida que hem rebut l’avís -va dir l’home.
-A bones hores arribes, capità Doc. L’Akira ja es troba millor gràcies a la Taiga -va respondre el senyor Takamura.
-Capità Doc Q -va corregir l’home. Seguidament es va girar cap a mi i em va repassar de dalt a baix amb la mirada. Després es va apropar a l’Aki i li va examinar el braç. -Noia, has fet molt bona feina, estic impressionat.
-Gràcies capità -vaig dir tímidament
-Així estar tot en ordre per aquí? -va preguntar el capità. L’home semblava tenir mals fums i ser una mica rondinaire
-Tot en ordre, capità -va contestar l’Aki alegrament. Com no li podia tenir por a aquest home? El tal capità Doc Q imposava respecte.
-Doncs vine amb mi nena -va dir el capità mentre em tirava del braç i m’arrossegava amb ell sense que jo pogués pronunciar paraula.
-On anem? -vaig preguntar sortint de la botiga, amb la muntura que m’havia donat el senyor Takamura en una mà mentre el capità em tirava de l’altra. El noi de cabell blanc es va acomiadar de la família Takamura i ens seguia a darrera.
-A la divisió mèdica de Drakkar, et vull al meu equip.
-Ah perfecte…. espera...què?
-Veuràs... -va començar a explicar el capità tot caminant -com que no t’he vist mai abans per Drakkar imagino que has arribat fa poc, així que t’explicaré com van aquí les coses. -semblava que s’havia relaxat desprès de les presses per arribar a casa dels Takamura i havia abaixat les exigències al veure que jo el seguia sense rondinar ni oposar resistència -A Drakkar hi ha 5 divisions: intel·ligència, exploració, cavalleria, religió i mèdica, i entre tots ens encarreguem de mantenir l’ordre a la ciutat. Jo sóc el capità de la mèdica, em dic Doc Q, i aquest d’aquí és en Khrimson. -va dir assenyalant el noi del seu costat -No et mentiré noia, la divisió mèdica és una de les que té menys personal, per això et necessito a l’equip. Veient el que has fet amb el fill dels Takamura puc assegurar que ets bona, tens talent. Si acceptes treballar amb nosaltres no et faltarà mai de res: un sostre, menjar calent, diners… qualsevol cosa per viure mitjanament còmode -va fer una pausa -A canvi, però, hauràs d’ajudar en tot el que puguis a la divisió. Que me’n dius noia? Vols treballar amb nosaltres? -em va mirar amb seguretat, convicció i fermesa
-D’acord -més aventures i emoció a l’assumpte, vaig pensar
-I també per què et mors de gana -va dir la Viviana dins el meu cap -Per cert, bona feina amb l’Aki
-Perfecte, per què ja hem arribat -el capità va assenyalar un castell majestuós, de pedra, com la resta de la ciutat. A la torre més alta, una bandera amb una creu ballava al ritme del vent.

Just travessant la porta, es feia una sala amb una escala al fons que pujava al primer pis. Mirant amunt es podien veure varis pisos, ja que tots comunicaven per un forat central. Aquesta arquitectura recordava una mica a una presó, però el més important és que es veia molt lluminós. D’una cosa estava segura: aquell castell estava ple de racons i raconets, portes, passadissos i més escales que s’enfilaven per totes les torres, i estava decidida a descobrir fins el més petit secret d’aquell indret.

El capità i en Khrimson em van guiar fins a una sala d’estar de la planta baixa. Allà hi havia un noi i una noia, que devien tenir aproximadament la meva edat, fent-se bromes entre ells.

El noi tenia cabell negre, ulls verds marronosos i tenia una complexió esprimatxada. La noia, amb cabell castany i ulls verds, una mica més baixeta que el seu company però molt esvelta.

-NOIS JA N’HI HA PROU! -va cridar en Doc Q -que tot el dia esteu igual, casom l’olla. Veniu aquí, va.

Els dos nois van parar immediatament i es van apropar a l’entrada de la sala, on estavem palplantats el capità, en Khrimson i jo.

-Mireu, aquesta és la Taiga Aisaka, i a partir d’ara serà una membre de la nostra divisió. Entesos?

-Hola Taiga, jo em dic Taki Tachibana i ella és la Mitsuha Miyamizu. Estem encantats de tenir-te. -va dir el noi de ulls verd-marronosos

-Per fi una altra noia a l’equip, ja no estaré sola entre aquests brètols! -la Mitsuha em va saltar a sobre abraçant-me

-No cal insultar, eh? -va dir en Taki empenyent a la noia

-Bé nois, ara que ja ens coneixem tots ensenyeu-li les parts principals de la divisió a la Taiga mentre jo vaig a fer una becaina -va dir el capità rondinaire.

-Doc, tu creus que aquesta és forma de tractar a una nouvinguda? -una senyora alta i amb uns quilos de més va aparèixer per darrera nostre. Portava el seu cabell blanc recollit en dos monyos, un a cada costat del cap, i duia un davantal verd amb sanefes blanques que li arribava fins els peus.

-Capità Doc Q, quants cops t’ho hauré de repetir?

-Per mi com si ets el baró d’un poblats d’elfs, aquestes no són maneres -seguia renyant la dona. Semblava que aquesta dona era l’única amb prou valentia per fer front al capità impertinent. Després es va girar cap a mi. -Hola petita, jo em dic Wanda Stevenson i sóc la que s’encarrega de preparar-vos el àpats i tenir la divisió neta i ordenada.

-La senyora Stevenson és com una mare per nosaltres -va saltar en Taki
-Però res de dir-me senyora Stevenson, diga’m només Wanda -va explicar la dona amb una veu dolça i tranquila. -Si necessites res només m’ho has de dir.
-El que estava dient, vaig a fer una becaina. Vosaltres ensenyeu la divisió a la nova -i en Doc Q va marxar arrossegant els peus escales amunt.

Entre en Taki, la Mitsuha i en Khrimson em van ensenyar el més important de la divisió. A la planta baixa, a part de la sala d’estar, hi havia una modesta biblioteca, el menjador, que comunicava amb la cuina i un parell de despatxos. Segons semblava un era el del tinent, que estava buit, i l’altre era el del capità, que estava ple de muntanyes de papers per tot arreu, inclús papers tirats pel terra. Aquell despatx estava fet un desastre, suposo que la senyora Steve… la Wanda no volia saber res del que el capità es portava entre mans. També hi havia el que semblava un quiròfan, amb tots d’estris necessaris per operar i una porta que donava a unes escales descendents. Al final de les escales hi havia un laboratori amb solucions químiques, material per mesurar volums i un microscopi rudimentari.

A la primera planta hi havia tot de habitacions individuals, totes amb bany propi. Segons em van explicar aquí és on es quedaven els pacients, que necessitaven un seguiment, per exemple després de una operació, per poder vigilar la medicació d’aquesta persona. Però actualment no hi havia pacients que necessitessin estar internats, per això estaven totes buides.

A la segona planta hi havia les habitacions dels membres. N’hi havia moltes de buides ja que el castell tenia capacitat per moltes persones i érem pocs membres. Però potser en un futur estarien totes les habitacions plenes, qui sap.

Després de dinar vaig decidir anar a la biblioteca. Volia conèixer tots els misteris que envoltaven Tadaima i el més urgent era com sortir i tornar al meu món. Tot i que la Wanda cuinava de meravella així que no m’importaria quedar-me a Tadaima només pels seus àpats.

Sabia que el meu penjoll, el que m’havia regalat la Minori, tenia alguna relació amb aquest misteri, ja que a Tadaima s’havia comportat de manera anòmala desprenent energia. Envoltada de llibres vaig agafar el penjoll amb la mà dreta i me’l vaig mirar. De cop el penjoll va començar a desprendre una llum que em va encegar. Quan vaig poder obrir els ulls i vaig aixecar el cap em vaig adonar que havia tornat al prat on havia començat tot.

En veure el marge ho vaig recordar tot. Havia caigut marge avall i havia perdut la consciencia. El Sol s’estava ponent i els núvols tenien un preciós color rosat. Havia estat inconscient 2 dies? Si no volia tenir problemes a casa més em valia afanyar-me.

Quan vaig arribar tot estava igual que com ho havia deixat. El rellotge només havia avançat unes hores i el calendari no havia canviat de dia. Que estrany, vaig pensar. Era com si el temps s’hagués congelat mentre jo era a Tadaima. No hi vaig donar més importància i vaig anar a sopar amb els pares. L’endemà m’esperava l’institut.

Imatge
Imatge

Respon