[Rol] El preu de la fama

Respon
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

02 juny 2016, 11:17

Les proves d’ascens a tinent van resultar ser una formalitat. Per ascendir a tinent de la divisió es requerien coneixements en tres àrees en concret: combat, supervivència i diplomàcia.
M’havia preparat durant uns dies abans de presentar-me: havia afinat els meus coneixements amb les armes, havia repassat les primeres lliçons de supervivència que em van ensenyar al entrar a Tadaima i vaig assajar davant del mirall diferents postures i tons de veu (que el Joaq va trobar excessivament divertit).

Però al arribar al despatx del capità simplement es van dedicar a enumerar el que havia aconseguit fins ara.
—En la prova de combat —va començar la Mestra Okame— els supervivents de la batalla en la qual vas participar la setmana passada ens han explicat com vas derrotar més enemics que ningú. Això sol ja demostra una capacitat de combat superior a la mitjana, prou per passar la prova.
—En la prova de supervivència —va dir el Mestre Tanaka— al rescatar a la Okame dels seus perseguidors vas demostrar molta resistència, superior a la dels teus companys. I el cas de la dona-ós que vas solucionar també ens demostra les teves capacitats.
—I per acabar en la prova de diplomàcia —va continuar el Mestre Obi— només arribar ja vas establir relacions amb un poblet, amb el qual ja tenim relacions comercials. És molt més del que demanem per la prova, així que també passes.
—I a sobre t’has pogut entrenar en liderar un escamot de gent, cosa que encara suma més punts a la teva candidatura per tinent —va concloure la Mestra Okame.
—Per tant —va continuar el Mestre Obi—, com a substituts del capità t’anomenem...
—Un moment! —vaig cridar, força perplex—. No he de fer cap prova doncs? Ja està?
—Hi tant, ja has demostrat tot el que necessitem! —va exclamar la Mestra Okame.
—I de fet necessitem urgentment un oficial en aquesta divisió, així que no fa falta posposar-ho més —va dir el Mestre Tanaka.
—Ah... vaja...
—Ehem —va dir el Mestre Obi—. Com anava dient, com a substituts del capità t’anomenem tinent de la Divisió d’Exploració de Shinsei!

Seguidament em va donar una agulla amb el fènix de Shinsei platejat i un document firmat.
—Això acredita que ets tinent de Shinsei, amb els beneficis que comporta —va explicar el Mestre Obi.
—I quins són? —vaig preguntar, encuriosit.
—Doncs tens autoritat per actuar en nom de la divisió i per exemple pots accedir a zones que estan tancades al públic, com per exemple els laboratoris de la divisió d’investigació, les presons o els informes d’operacions de la divisió dels Ninjes —va explicar.
Oh vaja, ho arribo a saber i espero una setmana en comptes de colar-m’hi amb l’Ichi —vaig pensar.
Després d’intercanviar quatre paraules d’agraïment i formalismes, em disposava a marxar quan la Mestra Okame em va dir:
—Per cert, les teves aventures no han passat desapercebudes. La meitat de Shinsei ha sentit a parlar ja de tu així que no t’estranyis si la gent que no coneixes et saluda pel carrer.
—Ah no crec que sigui problema —vaig dir, innocent de mi.

Al sortir de la divisió els companys s’havien reunit per donar-me l’enhorabona com a nou tinent. Malgrat les primeres reticències aviat em van tractar igual que sempre i vam quedar per sopar i celebrar-ho aquella nit, cosa que vam fer i de bona manera:
Per començar vam fer un foc enorme amb tot de fustes velles que hi havia en racons insospitats i inhabitats de la divisió. Era comprensible en una divisió pensada per centenars de persones on només hi habitaven una vintena.
Les noies de la divisió portaven kimonos molt vistosos i els dels nois eren molt més senzills. Em van ensenyar balls xungos de Tadaima i els vam ballar al voltant del foc, mentre la Varda, una senyora amb rialla enorme i panxa encara més gran encarregada de les cuines de la divisió, s’encarregava de preparar les taules.
Un cop el foc es va haver apagat vam repartir torxes de bambú per tot el perímetre de la festa i la senyora Varda va preparar una barbacoa mentre picàvem tot de sushi, pastes i altres delícies típiques de Shinsei, tot regat amb sake calent.

Un cop acabat el sopar, els Mestres Obi i Tanaka, ja força majors, es van retirar a descansar, però la festa va continuar al pati de la divisió on el Takeshi s’enfilava a la taula per explicar acudits que feien riure a tothom, la Mestra Okame ens explicava batalletes i històries dels seus anys mossos i una noia de la divisió anomenada Umi ens va tocar una cançó amb una flauta típica de Shinsei de dues canyes, però la vam haver de fer parar perquè ens adormíem.

—Ei Bank! —va dir el Takeshi, altre cop enfilat a la taula—. Fes-nos una demostració de la teva màgia!
Em vaig quedar parat.
—Això, això, ensenya’ns-ho! —va exclamar l’Alsa, força beguda.
—Com ho sabeu? —vaig preguntar mirant a la Mestra Okame, que va encongir-se d’espatlles.
—Ja et vaig dir que t’havies fet famós —va dir amb una rialla.
—Que l’ensenyi, que l’ensenyi! —va començar l’Alsa i aviat la resta de membres de la divisió la van seguir.
—No estic segur si volen que ensenyis la màgia o que et baixis els pantalons —va exclamar el Joaq rient mentre feia voltes per la meva cintura.
—D’acord està bé.
Vaig dirigir-me fent esses a la taula (si, he de reconèixer que aquell sake entrava com aigua) i vaig proclamar:
—Necessito pinzell i tinta!
—Eh? Per a què vols... —va començar l’Alsa.
—No, Alsa, no es fan preguntes amb la màgia. Pinzell i tinta!
—Ah val si ara mateix —va dir l’Alsa un pèl agitada, fet que va causar que xoqués contra la Umi i les dos caiguessin a terra, provocant les rialles de tots.

Al final va ser el Bo qui em va portar el pinzell i la tinta. Vaig pujar a sobre de la taula i es va fer el silenci.
—Això és... —vaig començar—. Una petita demostració!
Aleshores vaig apuntar al Takeshi amb la mà i vaig tancar el puny, fent que sortissin lianes de terra que el van lligar completament.
—Eh! —va protestar, mentre la resta de la divisió va expressar variacions de “Uau!”, “Kyaa!” o “Ah!”.
Vaig baixar de la taula i amb el pinzell vaig dibuixar una banana al front del Takeshi, que no es podia deslligar.
—Qui ho vol provar?
Tots van esclatar amb un crit de “JO!!!” i aviat el Takeshi va tenir la cara plena de gargots, bananes i altres elements escatològics.

La festa va seguir amb bromes i jocs fins que al final la Mestra Okame va portar una petita caixa de la divisió d’investigació amb focs artificials, que van marcar el final de la festa i l’hora d’anar a dormir.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

08 juny 2016, 19:31

El dia següent vaig dormir fins tard, ben entrat el migdia, però aquell va ser el primer i l’últim dia que se’m va permetre aquest luxe.
Aviat vaig descobrir que els Mestres no havien estat del tot eficaços amb les feines de capità. Malgrat que ells s’encarregaven de gestionar les missions que teníem i entrenar als joves, coses com factures, informes setmanals, gestions vàries, inventaris i altres portaven molt temps acumulant-se. I en absència del capità, el tinent ha de carregar amb els seus deures.

—No se com cony m’he deixat enredar així, Joaq —li vaig dir mentre comprovava factures de l’any passat.
—Mira-ho pel costat positiu Bank, tens un despatx per tu sol! I ets respectat! —va dir el Joaq per animar-me.
—Pots comptar —vaig dir mentre llençava la factura a la pila que s’havia format al voltant de la paperera—. És que a sobre al món humà estic d’exàmens! No puc ni descansar un instant!
—Què és un examen? —va preguntar el Joaq.
—Doncs... és una espècie d’acte maligne que els que ensenyen exigeixen als seus alumnes, que en teoria serveix per demostrar els seus coneixements. Però en realitat només serveixen per posar una pressió innecessària sobre els alumnes, que si no ho fan bé es veuen obligats a pagar un ronyó per poder tornar-lo a fer l’any que ve —vaig dir, cada cop més emprenyat, rebregant una factura de puntes de fletxa de feia nou mesos i llençant-la a la paperera.
—Com han canviat les coses —va dir el Joaq, que feia veure que era un senyor que fumava la pipa assegut a la butaca del davant de l’escriptori—. A la meva època estudiaves el que t’agradava i havies de saber sobreviure, sinó mories.
—No se què és pitjor.
—O venien els blancs i et fotien un tret! Aquí no et salva ni Déu —va fer el Joaq traspassant la muntanya de papers i provocant-me un espant, com a bon fantasma.
—A tu si que et fotria un tret, carallot.

Al cap d’un parell de setmanes de treball inesgotable vaig poder posar la feina al dia. A partir d’aquell moment els Mestres em van encarregar redactar els informes, comprovar que es pagaven les factures, bla, bla, bla.
El primer dia de descans que vaig tenir doncs, vaig anar a fer un tomb per la ciutat. Em vaig dirigir al parc del Bambú Blau, un parc que tenia uns quants exemplars de canyes de bambú de color blau. Allà era un lloc tranquil i els vells es reunien per jugar al Go, al Karuta o al Mahjong i on m’agradava passar una estona jugant per mantenir la ment en un altre lloc.
Però pel camí ja em vaig adonar que alguna cosa no anava com sempre. La gent em mirava i alguns fins hi tot em saludaven, cosa que jo responia amb un somriure i un gest amb el cap.
—Doncs si que t’has fet famós tu —va remugar el Joaq.
—Hehe que tens enveja?
—Sóc un fantasma, no necessito que la gent sàpiga de mi —va replicar.
De cop una noia se’m va posar davant. Portava una túnica verda i blanca i em mirava amb cara de :ulls:
—Tinent Bank-sama! —va exclamar la noia.
—Eh... si?
—HE TROBAT AL BANK-SAMA! —va exclamar la noia, fent que tot el carrer es girés cap a nosaltres encuriosit. Alguns feien cara de no saber què passava, però algun va sacsejar el cap.
De cop vaig veure que dels dos extrems del carrer van aparèixer més noies amb túniques idèntiques i em van començar a agafar i a envoltar en crits de Bank-sama! Bank-sama!
—Senyoretes, em sembla que...
—Bank-sama! Heu de venir amb nosaltres! —va dir una de les noies.
I sense donar-me temps a reaccionar em van agafar de mans i peus i em van segrestar mentre la gent mirava sense fer res.
—DEIXEU-ME! JOAQ FÉS ALGUNA COSA GAMARÚS!
—Què vols que faci, il•luminat? —va contestar-me mentre seguia volant a aquelles possesses que m’estaven segrestant.
ARG! Quin remei...
Em vaig relaxar i quan van afluixar el pas per girar en un tomb vaig fer una estrebada amb el braç dret i la cama dreta, que les va agafar per sorpresa i em van deixar anar. Havent perdut el suport de les seves companyes de la banda dreta, les de l’esquerra van perdre l’equilibri i vam caure tots al terra.
—NOOOO! BANK-SAMA!
Aprofitant la confusió em vaig apartar d’un salt i vaig arrencar a córrer mentre una dotzena de noies vestides amb la mateixa túnica corrien darrere meu plorant:
—BANK-SAMA! NO FUGI SIUSPLAU! COMPLIREM TOTS ELS SEUS DESITJOS! VINGUI AMB NOSALTRES!! :plorar:
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

28 jul. 2016, 14:15

Les havia aconseguit despistar, de moment. Fins hi tot havia despistat al Joaq, que no el veia per enlloc. Sense saber massa bé què fer, vaig dirigir-me al meu destí original: el Parc del Bambú Blau.

Al arribar al parc vaig creuar les fileres de canyes de bambú i els ponts vermells que passaven sobre estanys plens de nenúfars per anar al centre del parc, on hi havien les canyes de bambú blau. A sota hi havia una taula amb dues cadires, una de les quals ocupava un home gran, que aparentava cinquanta però tenia vuitanta anys i lluïa una melena llarga de color marró.
—Oh, així que tu ets el Bank —va dir el vell amb veu tranquil•la, sense apartar la vista de l’horitzó.
Després de l’incident amb les fanàtiques se’m va eriçar el pèl. Coneixia a una vintena dels vells del parc i mai havia vist aquell home.
—No et preocupis, no tinc res a veure amb les noies que t’han assetjat pel carrer —va dir amb un somriure. Aleshores va assenyalar la taula amb la mà, convidant-me a seure. No ho havia vist fins ara, però a la taula hi havia un tauler d’escacs. Era bo en aquest joc, però mai l’havia jugat a Shinsei.
—Qui sou, bon home? No us havia vist mai per aquí —vaig preguntar mentre m’asseia i li mirava als ulls. Em vaig adonar que els tenia tancats.
—Em dic Yakuza —va dir l’home, tan tranquil.

YAKUZA? Hi ha màfia a Shinsei? Serà el cap de les dones aquelles de la túnica?

—Noto que estàs preocupat —va dir el Yakuza, sense obrir els ulls en cap moment—. Sóc cec, tinc gairebé vuitanta anys, què has de témer de mi?

Vaig meditar una estona. Vaig agafar el meu peó blanc i el vaig moure, començant així la partida.
—M’he adonat que a Tadaima moltes coses no són el que semblen —vaig contestar.
El vell va somriure i va moure un peó.

—No et falta raó, Bank-kun —va dir—. Per això has d’aprendre a saber la veritable naturalesa de les coses i de la gent d’aquest món, tant diferent al teu.
—Com saps que vinc d’un altre món? —vaig preguntar.
Vaig moure un altre peó.

—Perquè, com has dit, res és el que sembla. Tu no sembles un tinent d’una divisió i prou.
El vell Yakuza va moure un alfil mentre parlava.

Vaig estudiar la situació, però les paraules del vell m’inquietaven.
—Sembles un noi turmentat per una càrrega —va continuar el vell—. Carregues amb les responsabilitats de tots i les vols solucionar a la vegada, quan amb prou feines en pots solucionar una sola.
—I quin consell em doneu? —vaig dir mentre movia el meu alfil al costat del seu.
—Concentrar-te en una cosa a la vegada —va dir el vell tranquil•lament—. Ara estàs concentrat en la meva conversa, però a la vegada en la partida d’escacs, les dones que t’han atacat avui, les responsabilitats de ser tinent i els problemes del teu amic fantasma.
Va moure la reina.

—Com...? —l’existència del Joaq només la conec jo, com pot saber-la aquell vell?
—Et toca tirar —va dir el vell amb un somriure.
Em vaig ofuscar i vaig decidir donar una lliçó a aquell vell. Era cec, no podia ser massa bo per memoritzar totes les posicions de les peces a partir dels sons i a la vegada intimidar-me d’aquella manera. A part, com sabia lo de les fanàtiques? I com sabia l’existència del Joaq?
En un moviment sense pensar vaig matar-li un peó amb l’altre peó. No el protegia per cap lloc, m’havia regalat una peça. Satisfet, vaig mirar al vell.
—Veus, Bank-kun —va dir-me—. Si vols agafar massa pedres amb les mans, et cauran als peus i et faràs mal.
I dient això va moure la dama endavant, matant-me un peó.
—Escac i mat —va dir lentament.
—Ah... el mat del pastor —vaig riure—. El mat més ràpid dels escacs, però alhora el més fàcil d’evitar.
—Saps resoldre els problemes, però no tots a la vegada —va dir-me—. Concentra’t en resoldre les coses d’una en una.
—Gràcies per la lliçó, Yakuza-sensei —vaig dir aixecant-me i inclinant el cap.
—Ha estat un plaer. Si necessites algun consell, em podràs trobar en una cabana al bosc al nord de Shinsei.

Certament, necessitava algú que em posés cert ordre al cap. Amb la visita a aquell vell havia ordenat les meves prioritats:
Primer, havia de venjar la mort del Joaq i els soldats de Shinsei a mans d’aquell home, Aceb. Però per aconseguir-ho havia de ser molt més poderós, per tant m’ocuparia d’això més endavant.
Segon, els deures de ser tinent. Els havia d’enllestir aviat, però la divisió ha funcionat anys sense que les factures estiguessin actualitzades, així que pot esperar.
El problema més important eren aquelles noies de túniques verdes i blanques que m’havien volgut segrestar.

Així que després de passar per la divisió a posar-me un kimono còmode i a agafar l’arc, les fletxes i la katana, em vaig dirigir al centre de la ciutat.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

01 ago. 2016, 23:02

Quan sortia de la divisió vaig sentir un “BAAAAAAAAAANK” per darrere meu. Immediatament vaig desembeinar la katana i vaig concentrar la màgia a la mà esquerra.
Però va ser inútil: un objecte que venia a tota velocitat em va travessar tan bon punt em vaig girar.

M’ha travessat alguna cosa... Eh? No fa mal? —vaig pensar, atònit.

Em vaig girar altre cop i vaig veure que el Joaq estava fent voltes davant meu.
—O sigui que m’has travessat tu, pocavergonya?
—Bank! T’he perdut de vista quan fugies d’aquelles noies i ja no t’he tornat a trobar! Havia pensat que t’havien enxampat, o encara pitjor, que t’havien assassinat i begut la teva sang, o encara pitjor, que havien fet servir la teva sang per pintar un d’aquests quadres tan horrorosos que pengen de les parets de les cases nobles i...
—Para el carro!! Que estic bé, home.
—On cony has estat? —va preguntar emprenyat.
—Així que et preocupes per mi eh... que bufoneeet —vaig fer el gest d’acariciar-li el cap, tot i que no podia perquè el travessava, va quedar prou bé.
—Tse, si no fos per tu no podria venjar-me de l’home que em va matar, així que és normal que em molesti si la palmes.
—QUEMONUUUU —vaig dir rient-me d’ell.

Després del retrobament li vaig explicar la trobada amb el misteriós Yakuza. Ell es va quedar tan atònit com jo, no el coneixia de res.

Al arribar a una plaça bastant concorreguda, vaig començar a passar per les botigues a preguntar. Ni el pastisser, els nens que jugaven davant del bar ni els fusters del carrer del costat en van saber res. Però entre un dels clients del bar, un rodamón (a canvi d’un plat de ramen) i una noia que portava la bugada vaig aconseguir entendre de què anava l’assumpte.
Es veu que aquestes noies pertanyien a una secta anomenades “Peloverde”. La secta adorava a tothom qui portés el cabell verd com si fossin déus, fins al punt d’anar boges i segrestar a algú amb el cabell verd perquè fos el líder de la secta.
—La fama no és tan bona després de tot eh... —va dir-me el Joaq.
—Es veu que no...
—I què faràs quan les trobis? Ja saps que els fanàtics poden ser perillosos, encara que siguin noies boniques.
—Eh! Que no les busco per això! Jo tinc novia al món humà —vaig protestar, pensant en la Yoruichi—. No necessito per a res aquestes noies, que encara em violarien només per tenir fills peloverdes.
—Aleshores què penses fer?
—Ja ho veuré.

Sense dir res més em vaig encaminar cap a la divisió de Religió. A la porta d’un dels temples una sacerdotessa amb els cabells taronges escombrava les fulles de l’entrada.
—Oh! Benvingut a la divisió de Religió —va dir amb una reverència.
—Gràcies —vaig contestar també amb una reverència—. Disculpa que et molesti, però sabries on és la base d’una secta anomenada Peloverde?
La noia em va mirar el cabell i va riure.
—Ara ho entenc tot :pervertmoon: —va dir—. Fins a on sabem, s’ubiquen en algun lloc de la part baixa de Shinsei, a prop del port.
—Moltes gràcies —vaig dir acotxant el cap i ajuntant les mans a mode de salutació i vaig marxar.

—Per què m’ha donat la sensació que ha malpensat? —vaig protestar mentre ens dirigíem cap al port.
—Un noi jove que busca un cau de noies boniques que li volen fer de tot... és normal —va contestar el Joaq.
—Sigui com sigui, no et sona de res aquesta sacerdotessa de cabells taronges? Em sona haver-la vist abans.
—Ni idea.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

08 ago. 2016, 19:08

No havia passejat massa pels districtes portuaris de Shinsei. Cases de tot tipus s’estenien fins on arribava la vista, des de santuaris amb jardins fins a casetes fetes de qualsevol manera apilades unes amb les altres als barris més pobres.
Seguint les indicacions de la sacerdotessa de cabells taronges vaig seguir pel port, aprofitant per admirar tot tipus de vaixells, tant de guerra com de pesca, que estaven ancorats al moll. Pel camí algunes persones em reconeixien, algunes fins hi tot em saludaven i un parell de persones fins hi tot van agrair-me el servei que prestava a la ciutat.
—Si que ha arribat a tots els racons la teva fama, si —va haver de reconèixer el Joaq.
—La veritat és que ja m’hi estic acostumant una mica... sóc el primer oficial que té la divisió d’Exploració en anys —vaig dir, sense deixar de mirar per tot arreu a veure si divisava les noies de túniques blanques i verdes.

Al final vam arribar a la part baixa, una zona força pobra amb cases fetes pols i gent de mirada trista. Els carrers feien pudor, no com la resta de Shinsei que era bonica de veure, ben bé semblaven els carrers d’una ciutat medieval pobra.
—Gent que ho ha perdut tot a la guerra —va explicar el Joaq mentre passejàvem entre les cases—. També hi ha immigrants de tots els racons de Tadaima que buscaven refugi de desastres o guerra... malauradament Shinsei no pot acollir-los a tots i mantenir la guerra contra Drakkar a la vegada.
—És trist —vaig dir, observant uns nens bruts que jugaven amb una pilota desinflada—. Mentrestant a la divisió d’Exploració tenim dues-centes habitacions buides.
—Ni se t’acudeixi portar a la ruïna a la divisió per ajudar a aquesta gent —va exclamar el Joaq.
Vaig mirar al Joaq i vaig somriure. Es clar que no duria a la divisió a la ruïna, però alguna cosa podia fer, de què serveix tenir poder per canviar les coses i no fer-lo servir per millorar-les?

Un cop arribat a la zona baixa, no vaig saber com trobar el lloc exacte. Així que vaig decidir tractar la zona com si fos en plena natura i començar a explorar.
Vaig saltar i enfilar-me per una pila de cabanyes fins al punt més alt, que m’oferia una vista força àmplia del districte del port. Malauradament no vaig distingir cap cabana ni habitacle de cap mena que em permetés identificar el lloc on es reunien les peloverdes.
—Eh tu! Baixa d’aquí! —em vaig girar i vaig veure a un home escanyolit però força emprenyat amb una escombra a les mans—. Estàs a la teulada de casa meva!
—Oh, li demano disculpes bon senyor —vaig baixar fins on era ell i em vaig ficar la mà a la butxaca interior del kimono. Allà sempre guardava llavors de diverses fruites, ja que me’n permetia transportar moltes sense que pesessin i amb la meva màgia les podia transformar en fruites a l’instant. Vaig agafar una llavor i la vaig transformar amb una poma, que em vaig treure de la butxaca i vaig atansar a l’home, que li va brillar la cara amb alegria i gana de seguida.
—Disculpes acceptades noi! —va dir deixant l’escombra i mossegant la poma amb avidesa.
—Perdoni, no haurà vist per casualitat unes noies amb túniques blanques i verdes per la zona? —vaig preguntar, amb la mà a la butxaca remenant més llavors.
—Hm... si, sempre en veig una per aquí i una per allà —va dir l’home, entre mossegades—. Però avui en particular semblaven molt alterades. De fet un grup d’una trentena d’elles han marxat fa cosa d’una hora cap al centre de la ciutat. Vinc de seguir-les a veure si donaven menjar, però el cansament ha pogut amb la curiositat.
—Cap a la ciutat? —aquella afirmació em va alarmar. Han sortit a caçar Bank—. Moltes gràcies per la informació.
Vaig fer una reverència i amb un somriure li vaig donar un préssec, que l’home va acceptar amb llàgrimes als ulls.

Sense perdre temps, vaig arrencar a córrer cap a la ciutat. Vaig trobar el grup de noies just a la mateixa plaça on m’havien segrestat al matí, però alguna cosa no anava bé. Portaven torxes, forques i dalles i semblava que s’anessin a estomacar entre elles en qualsevol moment.
Estaven separats en dos grups d’una quinzena i es miraven fixament, com dos exèrcits a punt d’entrar en batalla.
—El Bank aquest que dieu és una estafa! Una enganyifa! —va dir una de les noies d’un dels grups, que es va avançar.
—Heretge! Com pots dir això? Té el cabell verd de veritat! —una de les noies de l’altre grup es va avançar.
—I com és que ha desaparegut? I d’on ha sortit? Les profecies diuen que un noi de cabell verd naixerà a Shinsei i es convertirà en el marit de totes les Peloverdes per conquerir el món amb els seus fills de cabell verd! Aquest no ha nascut aquí, ha aparegut de ves a saber on!—va cridar la primera.
Ho sabia, em volien violar —vaig pensar, esgarrifat, observant darrere de tota la gent que s’aplegava a la plaça.
—I què que no hagi nascut a Shinsei? —va cridar la noia del Grup Violem al Bank—. Ha fet molt de bé per aquesta ciutat i té el cabell verd, podem dominar el món amb els seus fills igualment!
—El nostre deure és trobar el VERITABLE Peloverde, no un imitador! —va respondre la noia del Grup Assassinem al Bank—. Jo dic que hem d’acabar amb aquest impostor, perquè les bledes com vosaltres no us desvieu del camí!
Ah, aquestes només em volen matar —vaig pensar, posant-me les mans al cap.
—Bledes? —va cridar una altra noia de les Violadores—. Germanes, apallissem a aquestes estúpides que es neguen a reconèixer l’enviat dels Déus!
Les noies del Grup Violem al Bank van fer un crit de guerra.
—Estúpides? —va cridar la noia de les Assassines—. Veniu si us atreviu, heretges! No necessitem noies d’esperit dèbil al culte dels Peloverdes.
I, imitant les seves antigues germanes, el Grup Assassinem al Bank va fer un altre crit de guerra.

—Crec que hauries de fer alguna cosa —va aconsellar el Joaq.
—Si, potser si —vaig sospirar.
Així que vaig fer un pas endavant i vaig sortir a la vista de tothom.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

27 ago. 2016, 14:18

—PROU! —vaig cridar amb veu potent.
Tota la plaça es va girar cap a mi i es va estendre el silenci. Em vaig aferrar al valor, era un tinent de Shinsei, no podia deixar que la meva autoritat es veiés minada per un grup de sortides i assassines.
—Bank-sama :ulls: —van exclamar les noies del Grup Violem al Bank.
El Grup Matem al Bank estaven agafant fort les armes i mirant-me amb postura assassina.
El silenci seguia a la plaça. Tothom estava esperant a veure què feia.

Bé, he aconseguit que paressin, ara què faig?

—Es pot saber què vol dir això? —vaig cridar, un pèl massa fort, ja que algunes de les noies dels dos grups es van espantar.
—Bank-sama, aquestes heretges no t’accepten com El Peloverde i creuen que ets un fals profeta! —va exclamar la noia del Grup Violem al Bank.
—No t’importa res del que passa aquí —va cridar una de les noies del Grup Matem al Bank—. Això és un assumpte intern de les Peloverdes, tu no hi tens res a veure heretge!
Vaig acostar-me cap a elles de la manera més digna i respectant que vaig poder i em vaig quedar mirant a la cap del Grup Matem al Bank, que era dos caps més baixa que jo.
—Doncs no, no sóc ningú promès per cap religió peloverdista —vaig dir-li—. I si que m’importa, esteu alterant l’ordre de Shinsei i com a tinent tinc responsabilitats vers la seva gent.
En veritat no, sóc explorador, d’això se n’hauria d’encarregar la policia —vaig pensar.
En efecte, hi havia dos homes vestits amb kimonos i bastons llargs que semblaven encarregats de mantenir l’ordre, però s’amagaven entre la gent. Aquelles Peloverdes devien ser temibles de veritat.

Però la meva intenció d’intimidar-les no va funcionar. La noia semblava molt emprenyada.
—Com goses dir que la nostra sagrada religió no pot alterar l’ordre de Shinsei? —i em va clavar un cop de puny a la cara que em va fer retrocedir un pas.
—Com goses pegar a Bank-sama! —van cridar les noies de l’altre grup.

I aquest cop si que la vam tenir. Els dos grups es van llençar un contra l’altre i jo estava enmig, fregant-me la galta del cop de puny.
—Prou de delicadesa —vaig murmurar, emprenyat, al Joaq, que mirava l’escena divertit.
Vaig estendre les dues mans als costats i vaig invocar la màgia. Unes lianes van sortir del terra i van agafar a totes les noies, elevant-les a l’aire i agafant-les fermament.
Un “OOOOH” es va estendre per la plaça i alguns dels espectadors (especialment vells i nens) van aplaudir com si es tractés d’uns focs artificials.
Amb la màgia vaig apropar les lianes de les dues noies de cada grup que parlaven més i les vaig posar a prop.
—I ara parleu fins que estigui solucionat —vaig dir, mentre m’asseia recolzat a un banc del centre de la plaça.

Malauradament, em va costar més temps de l’esperat. Van estar hores i hores cridant-se, insultant-se entre elles, insultant-me a mi o llençant-me piropos. Després van canviar a les súpliques que les deixés baixar, que si havien d’anar al lavabo o que estaven penedides, però no vaig cedir de cap manera: em dedicava a jugar al mahjong enmig de la plaça esperant que acabessin. Quan em vaig cansar del mahjong vaig dedicar-me a fer tombs pensant si podria portar el mòbil el pròxim cop que tornés al món real i aprofitar aquestes estones per jugar al Pokémon Go.

Finalment, quan era negra nit i totes les noies penjaven mortes de cansament de les lianes em vaig acostar a les dues caps amb garrafes d’aigua.
—Bé, ara que esteu cansades de tant discutir escolteu-me atentament. No sóc el que sigui que us han promès, per tant oblideu-vos de violar-me. No m’interessa conquerir el món amb vosaltres ni els vostres fills ni amb ningú —vaig dir mirant fixament la cap del Grup Violem al Bank, que va assentir feblement, resignada—. I per altra banda, què vol dir això d’imposar els teus ideals a la força? És que no saps què és el respecte? Si no hi estàs d’acord dialogueu i prou, en comptes de fer-vos mal a vosaltres i a gent innocent —la noia del Grup Matem al Bank va articular un dèbil “perdó”—. Us hauria de tancar a la presó, però se que tot ha estat un malentès, oi que si noies?
Les noies van assentir dèbilment i, satisfet, les vaig deixar baixar. Resignades van anar marxant cap a casa, recolzades entre elles, a vegades amb membres de l’altre grup.

La gent que s’havia quedat a veure l’espectacle va anar a donar-me les gràcies i l’enhorabona per haver evitat el desastre. Alguns dels botigues de la zona em van portar uns dolços i uns refrigeris en agraïment. Es veu que si no hagués intervingut possiblement haguessin destrossat tota la zona.
Cansat però satisfet vaig tornar als barracons de la divisió a dormir.

El dia següent va començar amb normalitat. Un bany, un esmorzar de qualitat de la cuinera Varda, uns quants papers al despatx, una mica d’entrenament de tir amb arc...
Cap a la tarda van trucar al meu despatx mentre estava endreçant uns llibres de comptes.
—Endavant —vaig dir, posant els llibres a l’escriptori.
I gairebé se’m cauen quan vaig veure entrar a les dues caps dels dos grups de Peloverdes que feia menys de 24h em volien violar i matar a parts iguales.
Com a acte reflex vaig posar la mà a sota la taula i en vaig treure un tantou, ja que tenia la katana, l’arc i les fletxes a l’habitació.

Les noies, però, van agenollar-se i van fer una reverència.
—Ens sap molt greu el nostre comportament, Bank-sama —van dir a l’uníson—. No vèiem que amb les nostres accions posàvem en perill la gent innocent i que ens negàvem a entendre a la resta de gent. Per això us preguem que ens perdoneu i oferim els nostres serveis per sempre més.
Em vaig quedar parat en un principi, però vaig somriure i, després d’un sospir, vaig embeinar el tantou.
—Gràcies per la disculpa, però no cal que estigueu al meu servei per sempre més. Viviu la vida i ja està. —vaig dir tan amablement com vaig poder.
—Però Bank-sama, t’ho volem pagar d’alguna manera! —van exclamar les dues, altre cop a l’uníson, tant coordinades que feia por hi tot. Però aleshores van veure que altre cop eren insistents i forçaven a acceptar les seves idees, així que van relaxar-se i van dir—. D’acord Bank-sama, però si algun cop necessiteu res no dubteu en avisar-nos.
I dit això es van retirar sense apartar la vista del terra.

Vaig seure i em vaig quedar jugant amb el pinzell d’escriure, una mica trastornat encara. Havia guanyat unes aliades temibles? O simplement un seguit de noietes inofensives? El temps ho dirà.

Imatge
Imatge

Respon