El nen de Kegarawashi
Un fred inusual s’havia instal·lat sense permís al temple de Shinsei fent que la vida rutinària dels seus habitants fos encara més complicada del que acostumava a ser sense aquell convidat inesperat. El gel queia dels sostres de fusta i s’havia de retirar manualment per alliberar la teulada de gel i evitar que s’ensorrés.
La Hanako portava tot el matí passejant-se tapada amb una manta pel temple desfent el gel amb el seus poders de foc durant tant de temps que, al final, es va quedar quasi sense poder màgic. Si com a mínim el temple no fos de fusta i pogués també fer un foc a dintre per encalentir-ho...
-Ukihana! –la va cridar l’Ishikirimaru des de l’altre costat del pati. La Hanako va deixar estar les estalagmites al terra i va avançar cap a on estava el seu senpai. Estava començant a nevar just en aquell instant. La noia va mirar cap al cel per veure com la neu queia lentament per sobre dels seus caps amb delicadesa.
-Comença a nevar –va explicar la Sacerdotessa. L’Ishikirimaru pareixia un poc atabalat.
-Em podries fer un favor? –va demanar, anant directament al gra- Em sap greu demanar-te que surtis ara del temple però he d’oficiar un funeral i el Taroutachi necessita aquestes medecines amb urgència.
El noi va estendre un tros de pergamí amb unes fórmules escrites.
-Es troba malament? –va demanar la Hanako, un poc preocupada. L’Ishikirimaru va dubtar en contestar.
-Si us plau, ocupa-te’n tu! –va demanar l’Ishikirimaru agafant un paraigua i marxant a tota pressa cap al cementeri. A la Sacerdotessa no se li va escapar el fet que el seu company no hagués volgut contestar la pregunta.
La Hanako el va acomiadar i entrà al temple per agafar un haori, una bufanda i unes sabates de fusta especials pels dies que plovia. A vegades la norma d’haver de vestir sempre roba tradicional la incomodava un poc perquè en aquests moments unes bones botes impermeables eren tot el que necessitava per no tornar amb els peus completament banyats.
Agafà un altre paraigua i caminà fent un passeig sota la neu cap a la Divisió Mèdica. No hi havia estat més que una vegada per anar a cercar uns papers per a l’Ishikirimaru així que no estava del tot segura de si es trobava al carrer on recordava. Per si de cas va demanar-ho a un petit cafè on molt amablement li indicaren el camí i la volien convidar a berenar a tota costa.
La Divisió Mèdica feia una forta olor a hospital que la va fer tirar cap enrere. De seguida que la varen veure li demanaren que esperés sense que pogués tan sols donar el paper però de seguida va aparèixer algú conegut.
-Hana-chan? –va demanar una veu que li era molt familiar.
-Chizuru? –va cridar la Hanako, molt contenta de veure-la. La noia va somriure per compromís i la va fer passar a una sala on preparaven medicaments i tot agafant la recepta de la Hanako començà a mesclar mentre conversaven.
-Enhorabona per l’ascens –va dir de manera molt formal.
-Gràcies –va contestar la Hanako sense saber què dir-li. El color blanc de les parets era tan monòton i avorrit...- T’agrada la divisió mèdica?
-Sí, molt més que el temple –va contestar amb molt de ressentiment. La Hanako es va sentir un poc atacada però decidí ignorar aquell sentiment.
-Vaig sentir que t’havies casat, enhorabona –va somriure la Hanako tot esperant que aquella conversa tan tensa s’acabés aviat. La Chizuru no va contestar i continuà mesclant i mesclant herbes mentre la Hanako es mirava tots aquells pots en silenci. Potser algun d'ells contenia cervell de drac, que deien que si te'l menjaves et tornaves super poderós i no et posaves mai malalt. Poc després, la Chizuru li va donar un recipient de fang tapat amb unes fulles que no feien massa bona olor i s’acomiadà amb presses.
La Sacerdotessa sortí d’allà amb la sensació d’haver fet alguna cosa mal feta però sense acabar de saber per què la Chizuru li guardava tant de rancor a ella i a la resta del temple. Suposà que no sempre tothom se sent feliç fent el que suposadament estava destinat a fer i que potser la Chizuru no podia haver triat d’entrar a formar part del temple o no.
Amb aquests pensaments arribà al temple i va preparar un te pels medicaments. Poc després, avançava fins a les habitacions per trobar-se amb el Shogun.
-Mestre? –va demanar la Hanako quan es trobà a davant la porta de l’habitació del Taroutachi- Puc passar?
No va obtenir resposta així que entrà per descobrir a un Shogun particularment de mal humor assegut al futon tot vestint un kimono marró. Es mirà la Sacerdotessa que deixà la safata amb el te i el medicament a sobre de la taula.
-On és l’Ishikirimaru? –va demanar de males maneres.
-Havia d’oficiar un funeral i ha dit que tornaria ja quan es pongués el sol–va respondre la Hanako, tot veient que nevava tant que el cel ja estava bastant fosc- T’he anat a cercar les medecines i t’he portat un te.
-Gràcies –contestà de mal humor i de manera amargada. Pareixia considerablement fotut pel fet que fos la Hanako i no l’Ishikirimaru qui hagués anat a per les medecines. La noia començà a anar-se’n quan el seu mestre es va aixecar i es va beure el te de mala gana. Agafà les medecines i les obrí per descobrir un líquid blau translúcid.
-Ajuda’m amb això –va demanar el Taroutachi de males maneres. La Hanako tancà la porta i agafà el pot amb medecina. Aleshores se n’adonà que havia fet massa suposicions i que en comptes de medecina per prendre's amb aigua, era una espècie de pomada.
-Et fa mal res? –va demanar la Hanako, ficant el dit a dintre de la pasta, com una nena petita.
-A tu què et sembla? –va dir molt irritat. Es va moure nerviós- Em sap greu, però preferiria que fos l’Ishikirimaru que m’ajudés, com sempre.
-D’acord, espera que torni doncs –va contestar la Hanako també de mal humor, sentint-se fora de lloc tot i haver perdut el seu temps en anar a cercar tot allò per ell.
El Taroutachi va sospirar, intentant tranquil·litzar-se.
-No puc –va confessar- Em fa molt de mal.
Va desfer-se la cua i una cascada de cabells negres caigueren sobre la seva esquena. Els va passar cap al davant i lentament es va desfer el kimono just per deixar al descobert unes benes plenes de sang que li recorrien l’esquena. La Hanako es va asseure al seu costat i lentament li va llevar les benes tot presenciant l’esquena del seu mestre.
Mai l’havia vist abans i a cada bena que treia més se sorprenia de veure que no havia centímetre de pell on no tingués unes horribles cicatrius. La seva esquena, de dalt a baix, estava plena de ferides que havien cicatritzat una damunt de l’altra i que eren tan nombroses i profundes que la Hanako quasi es va marejar.
Algunes d’aquestes ferides pareixien ser especialment sensibles i estaven obertes, deixant anar molta sang que s’havia quedat aferrada a les benes.
La Hanako tenia moltes preguntes en aquell moment i se’n va adonar que justament per aquell motiu el mestre havia preferit la presència de l’Ishikirimaru qui segur que coneixia l’origen d’aquella multitud de cicatrius superposades. La Sacerdotessa li va fer neta l’esquena intentant ignorar les queixes de l’home i va untar la pomada amb tanta cura com va poder.
El Taroutachi deixà de queixar-se i la noia es rentà les mans i es disposà a partir sense fer cap mena de pregunta. El mestre pareixia enormement aliviat, estava molt més tranquil i respirava amb normalitat. Va alçar la vista per veure com la Hanako caminava cap a la porta i la tornà a requerir.
-Ukihana... –va murmurar. Pareixia completament esgotat tan físicament com psicològicament- Estaries una estona més amb mi? M’agradaria contar-te la meva història...