[Rol] El nen de Kegarawashi

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1921
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 616 cops
Sexe: Home

25 abr. 2017, 18:56

Imatge


Després de contar-li tot al Jud, el Jirou se sentia com si s’hagués renovat, com si fos un home completament nou. Havia demanat perdó als Déus i ara se n’adonava que era un poc intransigent. Als Déus no els havia sabut greu el seu error, no l’havien castigat, per tant, tot tornava a ser com era abans. Els seus sentiments per la noia també seguien com sempre. L’estimava i havia compartit amb ella moments molt íntims. Estava clar que si els Déus havien permès que allò passés, volia dir que el destí era que estiguessin junts per sempre.

-Jirou!! Jirou!! -va cridar-li un dels Sacerdots en cap- El teu mestre et cerca, és important!!

El Jirou va deixar de recollir omikujis per cremar-los a l’altar de les pregàries i els deixà al seu company. Caminà pels passadissos del temple fins arribar al despatx del mestre, tot esperant que el que era tan important no fos que el volia pegar. En aquell moment, agenollat davant del seu mestre en un senyal de respecte, no pogué evitar recordar com la Kaori havia rebutjat la seva esquena. Només pensar en això, es va sentir molt malament i la seva voluntat va flaquejar.

-Ha arribat el moment per a tu, fill meu -va dir el mestre Kataoji, molt content- A la fi les teves pregàries han estat escoltades i tot el teu esforç es veurà recompensat. Aixeca el cap, fill meu.

El Jirou va aixecar el cap, per mirar el seu mestre, que li tornà una mirada de menyspreu. Es detestaven l’un a l’altre d’una manera molt intensa.

-Enhorabona -va dir el mestre, somrient amb ironia- Els savis Sacerdots han decidit que ha arribat l’hora que emprenguem el viatge perquè puguis obtenir el favor dels Déus.

El Jirou no va saber què dir. Estava molt content per allò, a la fi seria un Sacerdot d’elit, un dels millors. No tothom tenia aquest honor, no tothom era digne de rebre el favor dels Déus!!

-És tot un honor -va dir el Jirou, fent una gran reverència. El mestre, en veure’l així, li va trepitjar el cap amb molta força, fent que el noi es mengés el terra.

-Ja pot ser-ho -va cridar-li el mestre, mostrant-li el seu rebuig- Que una escòria com tu, un fill d’una dona infame hagi estat triat per això… vergonya em fa. Tant de bo t’haguessis mort de petit amb una de les pallisses que et vaig pegar.

El Jirou no va contestar. L’odiava per sobre de tot, però era el seu mestre i no podia dir-li res. L’Ishikirimaru estava a un racó de l’habitació, amb cops per tot el cos, plorant com un desconsolat.

-Li pega també al seu fill? -va demanar el Jirou.

-Evidentment -va dir el mestre- És fill meu, un malparit i li pego tantes pallisses com em dóna la gana, per alguna cosa és meu. De fet… vine, vine -va cridar mentre el nen s’aixecava coixejant. El mestre va treure una corda i fermà les mans del nen, perquè no es pogués defensar i començà a pegar-li fortament, molt divertit.

-Això per haver nascut! Per culpa teva ara ja quasi no tinc poder al temple, tots els Sacerdots em donen l’esquena!!!!!!! -va cridar el mestre mentre pegava al nen.

El Jirou es va aixecar i abraçà el nen.

-Què fas? -va riure’s el mestre- Vols que et pegui a tu també? Puc fer-ho, saps que m’encanta! La teva esquena és la meva millor obra d’art.

-Pegui’m tant m’és -va riure’s el Jirou- Però el nen no té la culpa de res. Vareu ser vos el que va desobeir una regla sagada del temple!

-Calla va -va riure’s el mestre- Ets massa innocent. Les normes del temple no signifiquen res. A més, per què estan les Sacerdotesses si no és perquè pugui gaudir d’elles quan em doni la gana? Saps que les he visitat totes? Jo he estat la primera vegada de quasi totes!!!

-Els Déus us castigaran! -va rebatre-li el Jirou, sense voler escolta res de tot allò.

-Als Déus el que faci amb la meva vida els és completament igual -va riure’s el mestre- La justícia divina o el karma… tot això no existeix. Només els immadurs que no són capaços d’adonar-se de la crueltat de la vida són els que defensen aquests ideals. Com el teu estimat mestre Yamanami. Era com tu, un bon home, estricte amb les normes i bona persona. I ja veus, assassinar-lo va ser tan senzill…

Començà a pegar al Jirou amb molta força, mentre el jove protegia entre els seus braços al petit Ishirimaru.

-Pareeee -plorava el nen- Atura si us plaaaaaau…

Però no va ser fins que l’esquena del Taroutachi degotava tota sang, que no va aturar. Li posà verí, dificultant la cicatrització i el va engegar. El Jirou i el petit Ishikirimaru anaren a dutxar-se.

-Et fa mal? -va demanar el nen, el petit noi d’ulls blaus tot netejant l’esquena del Jirou- Em sap greu que el meu pare…

-No passa res -va riure el Jirou, intentant no pensar en el fet que segurament el seu mestre havia passat molts vespres amb la seva Kaori.

-Et puc demanar un favor? -va dir molt fluixet l’Ishikirimaru. El Jirou va fer que si, atentent al favor innocent d’un nen- Que podries aprofitar el viatge per matar el pare?

-Com? -va demanar el Jirou- Què dius?

-Si no el mates… ell em matarà -va plorar el nen- Sempre m’ho diu, que em matarà mentre dormo per… per això no dormo mai.

I com si fos el seu propi passat, el Jirou va recordar com ell havia experimentat la mateixa por, la mateixa desesperació abans d’arribar al temple. No va contestar. No va dir res. Es va treure lentament el sabó del cos i sortí dels banys termals, deixant al pobre nen plorant, tot sol. Després d’això, anà a dir-li adéu al Jud, el seu millor amic, l’únic que sempre li havia estat donant suport.

-Estic content per tu, Jirou -va dir, amb sinceritat- Sé que el teu camí és ser un Sacerdot! Ho faràs bé! Quan tornis, vull veure en quin gran home t’hauràs convertit.

Es va fer de vespre a la Divisió de Combat i el Jirou va decidir tornar al temple. Anà cap a les habitacions de les Sacerdotesses i demanà per la Kaori. Esperava que li possessin pegues per estar allà o que el miressin malament, però pareixia la cosa més normal del món.

-Què vols? -va demanar la Kaori, en veure’l, de mal humor- Vés-te’n d’aquí, no vull que la gent es pensi que tinc res a veure amb tu.

-Kaori -va dir el Jirou, molt seriosament- El meu mestre… sol venir per aquí?

-I tant -va riure’s la noia- Què et penses que és el temple? És un lloc ple de corrupció noi. Que tu siguis l’únic innocent no canvia que els vespres les nostres habitacions es puguin omplir amb algun visitant inesperat. I saps, no pots dir que no… Particularment al teu mestre, que és un porc…

-No ho vull sentir -va dir el Jirou- Jo acabaré amb tota la corrupció del temple, t’ho prometo.

-És clar -va riure’s la Kaori- Et convertiràs en un super Sacerdot sagrat, no? Faràs acomplir les normes de castedat, oi?

-Acabaré amb tot el que no et deixi ser feliç! Amb tot el que fa que la teva vida no sigui divertida!! Et faré feliç, Kaori, i si per això he de canviar el temple, ho faré! Em convertiré en algú molt recte, molt estricte, un bon mestre que pugui convertir el temple en el que hauria de ser!! Això, ser Sacerdot, ho hauria de ser un infern per ningú!!

-Molt bé, molta sort intentant-ho -va riure’s la noia- Ara què vols, passar a la meva habitació? Et va agradar, oi?

-No -va dir el Jirou, indignat.

-No et pots resistir i ho saps -va riure’s la Kaori, provocant-lo- O no t’ho vas passar bé? Feies uns gemecs molt vius… I mira que generalment aquesta cara que poses és bastant inexpressiva. Al llit, no sembles tu...

-No tornarem a fer-ho fins que torni del meu viatge per aconseguir el poder dels Déus -va dir el Jirou, molt content i entusiasmat- Espera’m, si us plau, Kaori! Jo em convertiré en un gran Sacerdot, no ho dubtis!!

La Kaori va posar els ulls en blanc.

-T’esperaré -va dir, rient-se d’ell- Però perquè no em puc escapar… Si tingués la més mínima possibilitat de fugir d’aquest lloc tan horrible, faria molts d’anys que ja no estaria aquí.

-Jo t’alliberaré -va somriure el Jirou- Perquè quan torni del viatge, em casaré amb tu!!

I aquella promesa va ser el que ajudà el jove Jirou a suportar els martiris del viatge.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1921
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 616 cops
Sexe: Home

28 abr. 2017, 23:43

Quan el Suzaku li donava el pergamí per obtenir el poder dels dos Déus següents, el Jirou no es podia creure que hagués arribat fins allà. Se sentia molt feble, però a la vegada satisfet. Tot i que el mestre li pegava sempre abans d’entrar a obtenir el poder dels Déus perquè fallés, el noi s’havia mantingut sempre fidel en la seva promesa amb la Kaori.

No es podia morir, no podia fallar perquè, en tornar, convertiria la Kaori en la seva dona.

-No sé per què estàs tan feliç, desgraciat -li deia el mestre- Ara et fotré una bona pallissa que ni els Déus et podran ajudar. Ja et pots anar preparant.

El Jirou va pujar al vaixell, impacient. No podia esperar més, necessitava tornar ràpidament a Shinsei, necessitava arribar al temple i veure la seva estimada, a la fi convertit en un gran Sacerdot. Estava content tot i el que li havia dit el mestre perquè sabia que mai més li podria posar les mans a sobre.

Estigueren una bona estona al vaixell, mirant com la costa desapareixia. En concret, tan el mestre com l’alumne estaven esperant que el sol es posés per perpetrar el seu crim. El Jirou mirava el seu reflex en l’aigua. Encara no estava acostumat als ulls daurats, però reconeixia que amb els cabells negres, li quedaven molt bé. Negres com els de la Kaori, la dona dels seus somnis. Perquè ell es pensava que si es comportava d’aquella manera era perquè el temple no li agradava. Però ara que es casarien i que el Jirou passaria a guanyar més diners, podrien casar-se i comprar una nova caseta.

-Taroutachi-sama -va dir-li un dels nois que treballaven al vaixell- El vostre mestre us està esperant per sopar.

-Moltes gràcies -va dir el Jirou, somrient, sense acabar-se d’acostumar tampoc al seu nou nom que li havia atorgat el Déu Suzaku. Li agradava molt. Taroutachi sonava molt bé, tenia força i personalitat, com una gran espasa sagrada. Sabia que en poc temps s’hauria acostumat i que amb un nom tan potent podia aconseguir grans coses i renovar el temple per complet.

El mateix Suzaku li havia dit: “estava destinat a ser un revolucionari”.

El noi entrà a l’habitació del seu mestre, disposat a acomplir una promesa.

-Per què has tardat tant? T’estaves amagant? -va dir el mestre- No hi ha lloc a aquest vaixell o al món, on et puguis amagar de mi, marrec de merda.

-Això ja ho sé -va dir el Jirou, bevent un poc de vi.

-Ara no et pensis que ets la gran cosa només perquè has obtingut el poder dels Déus -va riure’s el mestre- Segueixes sent un nen dels suburbis, un fracassat.

-No esperava més consideració per part vostra, mestre -va riure’s el Jirou- Tot i que em sap greu, jo ha m’he fet il·lusions. Penso canviar completament el temple, alliberar-lo de la corrupció i de la indecència en què s’ha convertit sota el teu mandat.

-Què dius, mitja merda? -va riure’s el mestre- Si no ets capaç de fer res ben fet… Només estàs aquí perquè casualment ets hàbil amb l’espasa, no et pensis que és perquè…

-M’és igual -li va dir el Jirou, treient l’espasa- I és just perquè sóc bo amb l’espasa que avui vespre, a la fi, la faré servir després de tant de temps per acabar amb els meus enemics.

-Què estàs fent? -va cridar el mestre, demanat ajuda mentre el Jirou tancava la porta amb clau per dintre- AJUDA!! VENIU!!! RÀPID!!

-No ets ningú digne de ser ajudat. No cal que demanis clemència.

-No em pots matar, sóc el teu mestre!! -va cridar, completament fora de si- SOCORS, AJUDA!!

-No he après res mai de tu -va riure el Jirou- Et necessitava per aprendre sobre el viatge per obtenir el poder dels Déus però ara ja sé tot el que havia de saber. Ja no et necessito més.

-No t’atreviràs -va dir el mestre, ajupit contra la paret, mort de por- No ho facis! Et donaré or i dones, tantes com vulguis!!

-No ho vull -va riure el Jirou- Si ho acceptés, entraria dintre del teu cercle de corrupció. Jo vull ser diferent. Vull ser íntegre i noble, algú a qui la gent respecti. No vull assemblar-me a tu.

-El que tu cerques… és impossible -va riure’s el mestre- Et quedaràs sol!!

-No em quedaré sol -va riure el Jirou- El vostre fill, ell és qui t’envia a l’infern.

-El meu fill? -va riure’s el mestre- Si et fa nosa, el matem i ja està. Oblida’t d’ell… SI US PLAU, AJUDA!!

I aleshores, el Jirou aixecà l’espasa i tallà el cap del mestre d’un sol tall. Ràpid. Acabar amb tot el patiment que li havia ocasionat aquell home havia estat molt fàcil. Llençar el seu cadàver per la borda també va ser fàcil. Massa senzill. Per què no ho havia fet abans?

I no va ser fins el moment que agafà el cap del mestre i va veure en ell gravada una expressió d’horror que es va adonar que ell era igual i va cridar amb totes les seves forces.

-AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH!! -cridà el Jirou, fora de si, llençant el cap al mar amb totes les seves forces i desmoronant-se tot seguit.

El mestre havia matat també tots els que li havien fet la contrària, com el mestre Yamanami. El Jirou, matant-lo, havia fet igual que ell, havia anat pel camí senzill i s’havia tret de damunt les noses com un covard. No matar, excepte el mal, també era una norma dels Déus. Era el mestre tan dolent com perquè el seus assassinat estigués ben vist a ulls dels Déus?

Aquell vespre no va poder dormir, ensumant la sang del seu mestre que havia esquitxat les parets de tota l’habitació. En ser de dia, algú va tocar la porta per informar que ja havien arribat. El Jirou va donar les gràcies i sortí de l’habitació, deixant els pobres mariners allà, netejant la sang mentre cridaven indignats.

Anà al temple, disposat a acabar amb tot. Només en arribar va treure l’espasa per matar el vell Yoshida, un famós Sacerdot corrupte que intercanviava el perdó diví per diners. I també matà el Sacerdot Hikisaru, que era conegut a tot Shinsei per gastar-se els diners dels feligresos a les cases de plaer.

Tots, un a un, varen anar caient sota el pes de l’espasa sagrada del Jirou que en poc més d’una hora purgà el temple de tota la maldat. Anà a cercar el petit Ishikirimaru.

-He complert la meva promesa -va dir el Jirou- He matat el teu pare i he assassinat tots els Sacerdots corruptes. Ara podrem viure en pau al temple per sempre.

El nen, en sentir allò, va rompre a plorar de felicitat. Agafà la mà del nen, amb confiança.

-No tinguis por mai més -va dir, somrient- El regnat de la por ja s’ha acabat i les teves ferides sanaran ràpidament.

Va deixar el nen a l’altar major, resant per l’ànima dels caiguts i ell anà a la zona de les Sacerdotesses.

-Assassí! -va cridar una dona, llençant-se contra ell. El Jirou l’eliminà se seguida.

-Escolteu-me -va cridar, en veure que totes les Sacerdotesses del temple el miraven amb por- El temple està a punt de canviar. Tots els que vulgueu dur una vida de depravació i pecat, sou lliures per marxar-vos. No se us perseguirà, no hi haurà càstic. Però si us quedeu i contineu sense seguir l’estricte camí dels Déus, la meva espasa us tallarà el coll!!!

Les noies es miraren entre si. Moltes anaren a fer les maletes, unes altres partiren sense agafar res.

-Jirou-sama -va dir una noia jove- Si busqueu la Kaori, és a la Divisió de Combat. Ha anat a purificar una part del dojo que han tornar a construir.

-Si, millor que hi vagis -va riure una de les dones que agafava dos kimonos per partir- Mira-ho amb els teus propis ulls.

El Jirou anà a la Divisió de Combat, pensant en que primer de tot, caldria demanar pel seu amic Jud, l’únic que li havia estat donant suport durant tot aquell temps, l’únic que sempre havia confiat que podria fer-ho. No el va trobar al dojo com de costum, ni a la cuina i això que era quasi l’hora del dinar. El Jirou se sentia feble, sense haver menjat res des del dia anterior i després d’haver vessat tanta sang… Anà l’habitació del Jud i obrí la porta sense demanar permís.

Res el podia haver preparat per l’escena que estava a punt de presenciar. Plens de luxúria i desig, el Jud i la Kaori protagonitzaven una escena salvatge del sexe més passional que el Jirou mai hagués pogut imaginar.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1921
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 616 cops
Sexe: Home

30 abr. 2017, 20:39

Imatge



No podia suportar-ho. No podia sentir els gemecs de la Kaori ni veure el Jud tot sudorós gaudint del cos de la seva estimada. Les galtes de la Kaori estaven completament vermelles i de la seva boca s’escapaven uns gemecs tan dolços que el Jirou pareixia que s’estava tornant boig. Els observava com si fos una escena irreal, com si fos massa dur com per assumir-ho a l’instant.

Al poc temps, els dos amants es percataren de la presència del Sacerdot, que els mirava amb el cor romput. El Jud reaccionà primer, tapant-se tot el que va poder amb els llençols, mirant el rostre del seu amic per trobar-hi la seva pròpia traïció reflectida en els seus ulls daurats.

-Jirou… -va dir el Jud, mirant el seu amic amb vergonya.

La Kaori es va incorporar, sense importar-li la seva nuesa, farta de tot, farta del Sacerdot i molesta per haver estat interrompuda, sense tenir en compte els sentiments del noi.

-Surt d’aquí, pesat! -va cridar-li la Kaori, llençant-li el kimono.

-Kaori! -el va renyar el Jud, posant-se el seu propi kimono i aixecant-se, sudorós i nerviós- Escolta, no t’enfadis amb ella, d’acord? Tot ha estat idea meva…

El Jirou, però, no era capaç de dir res. Ni tan sols el va escoltar. Estava en shock, sense poder reaccionar. El seu pensament estava en blanc, sense poder processar el que acabava de passar.

-Per què no li dius la veritat? -va demanar la Kaori, estirant-se al llit, rient-se del Jirou i del seu rostre ple de llàgrimes. La noia es va aixecar, sense tapar-se gens ni mica- Només em vaig apropar a tu per poder arribar al Jud. Tu mai em vares interessar. Eres només un mitjà, un camí, algú per fer servir i oblidar-se’n després. Així que oblida’ns!!

-Kaori, no siguis cruel!!! -va cridar-li el Jud, intentant tapar-li la boca sense èxit.

-És que l’odio!! -va cridar la Kaori, molt fort- És un imbècil desfasat, innocent i amb pardals al cap que no sap en quin món viu! El detesto!!

La Kaori va cridar molt fort, mirant-se el Jirou amb el més profund dels menyspreus.

-Des de quan? -va demanar el Jirou, sense ocultar les llàgrimes del seu rostre. El Jud el va mirar als ulls, sentint-se tan immensament vil que no sabia on ficar-se per ocultar la seva vergonya.

-Molt abans de fer-ho amb tu. I només amb ell des que et vares anar a aquell estúpid viatge -va riure’s la Kaori- Tant de bo no haguessis tornat mai més. Et podries haver quedat allà, amb els teus amics Déus invisibles i no tornar per destrossar-nos el moment!

-Ens havíem de casar -va dir el Jirou, deixant que la ràbia s’apoderés d’ell- Et vaig obrir el meu cor… et vaig dir que ens casaríem i tot i així…

La Kaori va tornar a riure’s d’ell, més fort que abans.

-Jo no em vull casar amb un fracassat com tu!! -va cridar la Kaori, fora de si- Amb tu la meva vida seria avorrida, no tindria sentit! Acabaria boja vivint amb algú tan purità i antic com tu!!

-Em vares dir… -va dir el Jirou, repetint-se, incapaç de pensar en res més, aferrant-se a aquell record.

-Basta Kaori -va exigir el Jud.

-No em casaria amb tu ni que fossis el darrer home de la terra -va dir-li la noia- Em fas fàstic! Tu, els teus ideals i la teva esquena mugrosa.

-Basta, Kaori -va dir-li el Jud, agafant-la pels braços mentre la noia cridava desesperadament i se’n reia del Jirou amb crueltat.

-Com has pogut… Jud -va dir el Jirou- Com t’has atrevit…

El Jud va mirar als ulls del seu amic sense saber què dir. Què podia dir en aquell moment? Qualsevol cosa que digués sonaria a excusa quan era innegable que l’havia traït.

-Em sap greu… -va dir, sense negar res- Et prometo que em sap més greu del que et penses.

-Sabies que estava molt enamorat d’ella -va cridar el Jirou, començant a exterioritzar la ràbia- Sabies que ho era tot per mi!! Que sempre l’havia estat observant!!

-Ho sé, Jirou -va dir el Jud, sense trobar les paraules que reconfortessin el dolgut cor del seu amic- Però… ha passat. No ho he pogut evitar.

-Per què? -va cridar el Jirou- Per què? Eres el meu millor amic!

-Sóc el teu millor amic -va dir el Jud, intentant arreglar aquella amistat que s’anava desmoronant a cada paraula que deien- Oblidem això, Jirou.

-MAI! -va cridar el Jirou traient la katana.

-Què fas? -va cridar la Kaori, posant-se davant del Jud- No el toquis, desgraciat.

-Embeina això, Jirou -va intentar mediar el Sacerdot que estava fora de si.

-Us heu rigut de mi!!! -va cridar el Jirou, carregant cap al Jud que l’esquivà i agafà la seva espasa.

La Kaori es mirava amb poc interès el combat, però sempre pendent dels moviments del Jud. Els dos eren igual de bons amb l’espasa, molt àgils i amb unes estocades tan precises com mortals. El Jirou era molt més impulsiu, dominat per la ràbia, mentre que el Jud estava amb la ment molt més clara i estava molt més en alerta, sense deixar obertures que donessis una mínima possibilitat al seu oponent.

En un moviment ple de força i determinació, el Jirou va arribar fins el seu enemic, que va interceptar el rumb de la katana sagrada del seu amic. Es retiraren per tornar a colpejar-se, molt violentament.

El combat s’anava tornant violent per moments i el Jud no tenia més remei que posar-se seriós o podia acabar molt malferit. Sempre havia sabut que el Jirou era bo lluitant, però avui estava a un altre nivell. Estava tan enfadat que els seus moviments, tot i que no massa cuidats, eren molt agressius i era molt difícil aturar-lo.

Un tall de dalt a baix li va travessar l’ull. El Jud es quedà bocabadat, sense poder-ho creure. De veritat acabada de ferir-lo tan greument? A ell? Al quart membre més poderós, la jove promesa de la Divisió de Combat?

Agafà tota l’empenta que va poder, aixecant l’espasa i carregant amb tot, disposat a ferir el seu amic de l’ànima. Després de quatre estocades que aturà amb molta maestria, finalment l’espasa del Jud es clavà en la carn del seu amic. Li va travessar per complet el braç dret. La katana del Jirou va caure al terra en un cop sec.



El Jirou va caure al terra, amb el braç completament destrossat, amb l’espasa del seu amic encara clavada profundament a la carn. Se l’agafava amb l’altra mà, molt fort. Li sagnava moltíssim, sense aturar. La vista li va fallar durant un moment, però es va recuperar aviat. No podia perdre. Es va treure l’espasa que li havia travessat completament el braç, cridant agònicament. En sentir-lo, el Jud encara es va sentir pitjor. El jove Sacerdot anà a cercar la seva katana, però no va poder tan sols moure bé el braç.

Era una ferida tan profunda que segurament agafar una espasa d’ara en endavant seria molt complicat. Amb molta sort podria moure el braç després de molts d’anys d’una dura rehabilitació.

-Aaaaaaaaaaaah -va cridar el Jirou, que havia perdut els papers.

El Jud se’l mirava enfadat, també molt alterat, tocant-se l’ull amb ressentiment.

-Què et passa, Jirou? -va cridar el Jud- Has perdut completament el seny. Estàs boig.

-Boig? -va riure’s el Jirou- Em demano per què? Saps per què Jud? Perquè el meu millor amic s’ha ficat al llit amb la dona que sempre he estimat!!!

-Jo l’he triat -va dir la Kaori, rient-se d’ell, fins i tot quan estava més humiliat. Va aferrar-se fortament al braç del Jud- Anem a que et mirin aquesta ferida, va.

-Jirou -va dir el Jud, sense moure’s- Ves a la Divisió mèdica. Vine, jo t’hi portaré.

-NO! -va cridar el Jirou, allunyant-se del seu amic- No em toquis. No… em tornis a parlar mai més.

I profundament dolgut en l’ànima i en l’orgull, el Sacerdot deixà allà a les dues persones que més havia estimat.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1921
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 616 cops
Sexe: Home

11 maig 2017, 21:53

El Taroutachi va sospirar, cansat de tota aquella llarga història i es va mirar la Hanako de reüll. La noia no deia res, havia estat escoltant tot el relat sense obrir la boca. Realment era bastant estrany perquè sempre solia interrompre i aquell silenci estava desconcertant molt el mestre. El Taroutachi se sentí un poc malament per haver-li contat uns detalls tan íntims a la noia, però volia que ho sabés tot, que l’acceptés amb tots els seus pecats i errors.

-Escolta -va dir el Taroutachi, sec com sempre- La meva esquena… Necessito saber què en penses.

La Hanako se’l va mirar, un poc avergonyida.

-Necessito que em siguis franca, Ukihana -va dir el mestre, tancant els ulls- Et fa fàstic?

-No -va sentenciar la noia movent els braços- Em fa ràbia -va dir, sabent que el mestre no se sentiria bé sabent allò, però li havia demanat sinceritat- Em fa ràbia que per culpa de l’egoisme de tanta gent ho hagis passat malament.

El mestre no va dir res, mentre la Hanako intentava compondre aquella boja història dintre del seu cap. Estava molt confosa i no sabia què pensar. Sabia que alguna cosa havia al darrere de la personalitat borde i malcarada del seu mestre, però no s’imaginava que fos una història tan trista. Pràcticament l’havien traït totes les persones que mai s’havia estimat. Entenia per què sempre es comportava altiu, arrogant i prepotent, per què s’havia creat una màscara per evitar que la gent s’acostés a ell.

-La resta de la història, ja la saps -va dir el Taroutachi- Vaig assassinar tots els Sacerdots corruptes i em vaig convertir en Capità i Gran Sacerdot. Vaig aconseguir el temple que volia, però no quedava ningú al meu costat tret de l’Ishikirimaru amb qui compartir-lo.

-On és ara la Kaori? -va demanar la Hanako, sense saber si el mestre li contestaria.

-És morta -va sentenciar el mestre, sense estar massa trist. La Hanako el va mirar, amb els ulls plens de curiositat- Es va casar amb el Jud, però va continuar amb la vida que portava sempre, un vespre amb un i un vespre amb un altre. Fins que es va quedar embarassada.

-Va morir donant a llum? -va demanar la Hanako, que sabia que a Shinsei això encara era un problema perquè la medecina no estava tan avançada com a Tòquio.

-No, es va suïcidar -va explicar el Taroutachi- La darrera vegada que la vaig veure va ser quan vàrem celebrar el seu funeral. El Jud estava molt afectat perquè estava segur que el fill era seu… Al cap i a la fi, no va tenir una vida massa divertida. Si et sóc sincer, em va fer mal que es volgués casar amb el Jud però a mi em rebutgés amb tanta energia.

La Hanako tenia una pregunta que, igual que abans el Taroutachi, necessitava una resposta.

-Encara l’estimes? -va demanar la noia, mirant cap a un altre costat.

-No -va sentenciar ràpidament el Taroutachi- Però tampoc li guardo rancor. També tenia raó, era molt seriós en aquella època.

-Encara ho ets -va queixar-se la Hanako, per rompre un poc la tensió de l’ambient.

-Mai vaig saber per què sempre estava tan avorrida… Tant de bo hagués provat d’entendre-la un poc més en comptes d’estar sempre pendent dels meus sentiments, del meu amor platònic sense fonament.

-Segur que ella estava contenta que l’estimessis amb tanta força -va mentir la Hanako. Havia escoltat prou de la noia com per saber que el que acaba de dir era mentida, però esperava que allò pogués fer sentir millor el mestre.

-Bé, sigui com sigui, tot això ja és cosa del passat -va dir el Taroutachi, movent el braç dret un poc torpement, mostrant una profunda cicatriu de color blanc que li anava des del canell fins al colze.

-Però no et parles amb el Jud… -va recordar-li la Hanako, tot i que va saber que s’havia passat. El mestre no li va respondre, donant a entendre que no feia comptes perdonar-lo mai.

-Més preguntes? -va demanar el Taroutachi. La Hanako va fer que no amb el cap i el Shogun abraçà la noia com va poder, sense moure’s massa a causa de les ferides de l’esquena.

-Queda’t amb mi, si us plau -va dir el Shogun, tombant-se a sobre del futón- No em veig amb cor de passar el vespre sol amb els fantasmes del meu passat.

La Hanako es tombà al seu costat i als pocs minuts el Taroutachi dormia profundament. La Sacerdotessa el va tapar amb delicadesa i se’l va mirar mentre dormia. Relaxat, amb els ulls tancats i seré, no pareixia la mateixa persona. La noia es va adormir poc després, amb el cel ja despuntant l’alba, tot pensant en els estranys protagonistes d’aquella història: el Jirou, el seu mestre, la seva mare, el jove Ishikirimaru, el Jud i la Kaori… Ara que sabia tot això, jutjar el caràcter del Shogun li era encara més difícil i no se sentia amb ànims de reganyar-lo mai més…

La son la va vèncer tan profundament que ni tan sols va notar el petó discret i cast que el Taroutachi li va fer al front quant se’n va anar a treballar. Perquè el Taroutachi no volia cometre els errors de la Kaori amb l’UkiHana.

-Bon dia, Shogun-sama -va dir el Narsus, que esperava pel seu líder a fora del temple, com cada matí, ben puntual. Tot i que el Taroutachi s’havia retrassat, no li va dir res, va esperar amb un ànim inigualable.

-Sento el retard, he dormit molt malament -es va excusar el Taroutachi. El Narsus el va mirar sorprès perquè generalment aquell home parlava molt poc i, si era per disculpar-se, encara era més estrany sentir-lo dir alguna cosa.

-Avui hi ha una reunió amb... -va dir el Narsus començant a dictar de memòria l’agenda del Shogun.

-Abans de res, hi ha un lloc on vull anar -va dir el Taroutachi, agafant el camí contrari al palau. El Narsus va dubtar un moment si seguir-lo o no, però finalment optà per protegir el Shogun sempre que li fos possible, ja que aquest era el seu deure. Entraren al cementeri i després d’una estona el Shogun s’aturà al davant d’una tomba molt ben cuidada, engalanada amb flors silvestres.

-Pufff… ja veig que el Jud et porta flors de manera contínua -va dir el Shogun. El Narsus es va quedar un poc allunyat, demanant-se amb qui devia estar parlant el seu cap- Jo no t’he portat res. Sé que de totes maneres, hauries rebutjat qualsevol cosa meva.

El Taroutachi es quedà en silenci una bona estona.

-Em pensava que et trobaria a l’inframon… però no hi vares ser. M’imagino que a la fi t’hauràs pogut reencarnar i ser feliç, amb una vida divertida.

El Shogun va riure un poc, com per a ell mateix.

-La meva vida, al final, és bastant divertida -va sincerar-se el Shogun- Potser no t’ho pugui parèixer perquè em passo bona part del dia atenent les meves obligacions però quan torno al temple després d’estar tot el dia al castell, em sento sempre reconfortat. El temple és casa meva, una cosa que mai havia pogut ser abans…

Per un instant, recordà el mestre i les ferides de l’esquena li van tornar a molestar.

-L’Ishikirimaru realment és com un germà petit per a mi -va somriure el Shogun- I la Ukihana… Em sap greu, Kaori, però m’he enamorat d’una altra persona. Sé que tant t’és, però em sentia amb l’obligació de dir-t’ho. La veritat és que és molt problemàtica, però potser no tant com tu. Es despista, no pensa abans d’actuar i no té gens de seguretat, però és responsable en la seva feina, atenta i prova de somriure. No és com tu.

El Narsus començava a mirar el sol, atent de l’hora, nerviós.

-Quan era un adolescent sense res al cap, no em costava gens dir com em sentia. En canvi ara, després de tot el que he viscut, m’havia tancat tant que ara expressar el meu afecte em costa moltíssim… Per no dir que m’he tornat un malcarat i que sempre estic enfadat. No amb els altres, sinó amb mi mateix. Em culpo constantment de tot el que va passar… Però he decidit que ja no hi pensaré més. Que, a partir d’ara, intentaré encara amb més força ser sincer amb mi mateix i amb la gent que m’envolta. Suposo que hauré de començar per recordar com somriure.

-Shogun-sama -va dir el Narsus. Continuà parlant, però el Shogun s’estava acomiadant.

-Adéu, Kaori -va dir, somrient- No sé si tornaré a visitar-te més endavant. Siguis on siguis, assenyala’m el camí correcte, no deixis que em desviï. Perquè crec que, després de tants d’anys, em mereixo un poc de felicitat, no ho trobes?

Imatge

Respon