El mal segellat
Allà hi tornava a ser, altra vegada. A la Sacerdotessa li començava a fer llàstima. Era la quarta vegada que venia i demanava d’investigar uns textos als quals la Hanako no li podia donar accés.
-Ukihana-sama -va dir el noi corrent darrere la Sacerdotessa- Avui porto el consentiment escrit de tres capitans -va dir el noi molt atabalat- Si us plau, deixi’m entrar a la biblioteca del temple.
-Ni parlar-ne -va contestar la Hanako. No volia semblar borde però no podia deixar que una persona d’altra divisió investigués els secrets del temple ni dels Déus ni res que tingués a veure amb la vida religiosa de Shinsei. Com sempre deia el Taroutachi, mestre en borderia, si volien saber sobre els Déus, que s’haguessin fet sacerdots.
-Eh? -va contestar el noi, molt sorprés- Però si porto l’autoritza…
-Ja, ja t’he sentit -va contestar la Hanako, un poc nerviosa. Sempre que aquell noi venia a la Divisió acababen discutint acaloradament i la Sacerdotessa acabava feta un manoll de nervis- Tant m’és el consentiment dels altres Capitans, dintre la Divisió de Religió només s’acceptarà la meva autoritat.
-Però… -va dir el noi. La Hanako es va creuar de braços, donant a entendre que no era no. El noi era molt jove i molt ambiciós, una combinació molt perillosa. La Sacerdotessa notava com la idea d’investigar sobre els dimonis l’anava posseint de cada vegada més i ja notava com el mal li corria al darrere…
-Escolta -va dir la Hanako- Per què no et purifiques i exposes als Déus els teus temors? Potser ells t’ajudaran a trobar un camí per…
-No em cal -va contestar, enfadat- Només necessito coneixements. L’estat de la meva ànima no us importa.
La Hanako alçà una cella tot mirant com el noi se n’anava enfadat. Segons els informes de la Sacerdotessa, el noi es deia Takeo Majima, tenia 19 anys i era part de la Divisió d’Intel·ligència. Estava particularment interessat en el món dels dimonis, de les arts fosques i això feia que la Sacerdotessa li negués completament tota la investigació. Treballar amb dimonis sense saber com derrotar-los era una temeritat, un absurd. Però tot i això, el noi no havia deixat d’insistir ni un sol moment…
La noia va sospirar i anà a l’altar major. No es podia seguir preocupant pel membre d’una altra divisió, així que tornà a oferir les pregàries als Déus i deixà de banda els pensaments negatius que la pertorbaven. Quan sortí de l’altar estava tan cansada que no pensà en res més que no fos em sopar i anar a dormir.
-I quin dimoni en concret vol investigar? -demanava curiós el Taroutachi durant el sopar. La Hanako tenia la boca plena d’arròs així que no va dir res. El mestre la va mirar amb una cella alçada i es girà cap a l’Ishikirimaru- No pot fer dues coses a la vegada, no dóna per tant, així que explica-m’ho tu.
L’Ishikirimaru va riure amb ganes, mirant-se la noia mastegant atabalada.
-No puzzz mazztegar i pa-la’ a la veg’ada -va dir la Hanako amb la boca plena d’arròs.
-Els modals! -va renyar-la l’Ishikirimaru encara rient- Amb mi també ve sempre a parlar, m’insisteix que si no li puc obrir jo la biblioteca. La veritat és que és persistent i costa molt treure-se’l de sobre, però només em va dir que estava investigant una reliquia deixada per un dimoni en concret. Es veu que, segons les seves investigacions, guardem al temple el que ell està cercant.
-En vull més, si us plau -va demanar la Hanako, molt educadament, allargant el bol d’arròs. El Taroutachi li va servir dues cullerades pobres i la noia se’l va mirar amb ressentiment.
-Aleshores va darrere d’una relíquia que no sabem què pot amagar. -va dir el Gran Sacerdot- Anem alerta doncs… No sabem qui pot estar darrere d’això. Demà si teniu un moment, repasseu quines relíquies tenim al temple i en quines pot estar interessat. Les portarem a un lloc més segur si cal.
Els Sacerdots es quedaren en silenci, acabant de sopar. La Hanako es va ennuegar tres vegades amb l’arròs, guanyant-se mirades de reprovament de l’Ishikirimaru.
Però el matí següent ja va ser massa tard. La Divisió de Religió tenia diversos amagatalls per als seus tresors: alguns d’ells estaven a la biblioteca que contenia milers de auguris, profecies, textos sagrats, sutres, encanteris de protecció o malediccions d’entre altres escrits i a la qual, evidentment, els civils no hi podien accedir.
Altres tresors estaven amagats als pisos més alts de la pagoda i fortament protegits amb malediccions que només podien anul·lar els tinents i Capitans de la Divisió de Religió. Encanteris que eren mortals de no ser desfets abans d’entrar al seu rang.
Va ser l’Ishikirimaru qui va trobar-se les portes de la pagoda obertes i clarament forçades. A més, al segon pis, hi trobaren un cadàver…
-Suposo que el mort és cosa nostra, no? -va voler fer broma la Hanako. Estava completament cremat, amb la pell morada, de manera que no se’l reconeixia. El seu cos havia quedat com una massa lila cremada i feia olor a sofre. Era desagradable perquè pareixia com si totes les vísceres que tenia a dintre s’haguessin convertit en líquid i feia una color molt desagradable.
-Si vols saber qui és, potser que el passis a Intel·ligència, no? -va suggerir l’Ishikirimaru, que estava particularment estressat aquell matí. La Hanako es quedà sola amb el cadàver tot pensant. Si el passava a Intel·ligència i l’analitzaven, veurien quina mena de malediccions protegien els secrets del temple… No volia que tinguessin aquella informació. Tanmateix, saber qui era per a ella no tenia gaire importància. Sospirà. En moments així li agradaria que el Taroutachi fos allà i prengués les decisions difícils per ella.
Mirà al seu voltant. Un braçalet maleït treia fum groc. A la prestatgeria hi havia una gran safata d’or, màscares, un biombo amb dibuixos tan antics que quasi no es veia, mikoshis, kimonos d’altra època, estàtues diverses de Déus ja oblidats plenes de pols… La noia no va poder evitar pensar que allà només s’hi acumulava merda. Merda que valia molts diners, però al cap i a la fi, coses que o bé ja no es feien servir o que eren molt perilloses, especialment les del darrer pis.
Només hi havia estat una vegada i es va sorprendre moltíssim en veure coses grotesques que mai s’hauria imaginat, com dimonis embenats i segellats dintre de sarcòfags gegants, espases maleïdes per Déus vengatius o estàtues que et miraven fixament.
N’hi va haver una que a la Hanako la va inquietar especialment. El Taroutachi li va explicar que a dintre havien segellat un esperit endemoniat. L’estàtua pareixia un maneki-neko però els ulls eren diferents. Els seus ulls es movien contínuament, mirant-los, seguint tots els seus moviments. Els ulls eren vermells, injectats en sang i desorbitats, com presos d’una follia eterna.
Quan feia una estona que era allà, la Hanako començà a sentir veus també que provenien dels objectes. S’adreçaven a ella directament, demanant-li pietat, alliberació i, sobretot, poder. Alguns d’ells fins i tot es movien, avançant lentament, fent una passa molt petita cada molts minuts. Quan el Taroutachi se’n va adonar que tot allò l’estava afectant, la va fer sortir de la sala i va estar una bona estona a deixar de sentir aquelles veus. Era tan fort el poder que guardaven aquells objectes maleïts que tot i ser al segon pis, la Hanako podia sentir perfectament com es movien.
Realment estar allà sola li feia bastant de mal rollo, sobretot perquè sentia el riure malèfic dels esperits, així que agafà el cadàver i se’l va carregar fins el pis de sota. Tancà amb l’encanteri el segon pis i sortí de la pagoda amb el cadàver a sota el braç, com si res.
-Eeeeeei! -va dir una veu animosa.
-CALLA!! -va cridar la Hanako, llençant el cadàver al terra i colpejant-lo amb les sabates de fusta.
-Ei... -va repetir el Bank, alçant la mà tot mirant-se el cadàver morat al terra. El somriure del seu rostre va desaparèixer automàticament- Què és això? Un mort? Què feies? Estaves parlant amb ell?
La Hanako va empal·lidir i va alçar la mà, avergonyida, tot saludant. Si l’Ishikirimaru mai arribés a saber que algú l’havia vist portant a sobre un cos sense vida maleït, segur que la renyaria milers de vegades per negligent i per no haver fet gala d’un caràcter tranquil i educat.
-Bé… -va dir la noia passant al llenguatge formal- No ha dit gaire cosa, no creus?
Els dos van riure amb nerviosisme.
-Et puc ajudar en res? -va demanar la Sacerdotessa, deixant el cadàver allà al mig, com si fos el més normal del món.
-Si -va dir el Bank, anant per feina- Tinc informació que potser t’interessaria…