[Rol] El mal segellat

Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1915
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 613 cops
Sexe: Home

18 feb. 2017, 12:59

Imatge

El mal segellat



Allà hi tornava a ser, altra vegada. A la Sacerdotessa li començava a fer llàstima. Era la quarta vegada que venia i demanava d’investigar uns textos als quals la Hanako no li podia donar accés.

-Ukihana-sama -va dir el noi corrent darrere la Sacerdotessa- Avui porto el consentiment escrit de tres capitans -va dir el noi molt atabalat- Si us plau, deixi’m entrar a la biblioteca del temple.

-Ni parlar-ne -va contestar la Hanako. No volia semblar borde però no podia deixar que una persona d’altra divisió investigués els secrets del temple ni dels Déus ni res que tingués a veure amb la vida religiosa de Shinsei. Com sempre deia el Taroutachi, mestre en borderia, si volien saber sobre els Déus, que s’haguessin fet sacerdots.

-Eh? -va contestar el noi, molt sorprés- Però si porto l’autoritza…

-Ja, ja t’he sentit -va contestar la Hanako, un poc nerviosa. Sempre que aquell noi venia a la Divisió acababen discutint acaloradament i la Sacerdotessa acabava feta un manoll de nervis- Tant m’és el consentiment dels altres Capitans, dintre la Divisió de Religió només s’acceptarà la meva autoritat.

-Però… -va dir el noi. La Hanako es va creuar de braços, donant a entendre que no era no. El noi era molt jove i molt ambiciós, una combinació molt perillosa. La Sacerdotessa notava com la idea d’investigar sobre els dimonis l’anava posseint de cada vegada més i ja notava com el mal li corria al darrere…

-Escolta -va dir la Hanako- Per què no et purifiques i exposes als Déus els teus temors? Potser ells t’ajudaran a trobar un camí per…

-No em cal -va contestar, enfadat- Només necessito coneixements. L’estat de la meva ànima no us importa.

La Hanako alçà una cella tot mirant com el noi se n’anava enfadat. Segons els informes de la Sacerdotessa, el noi es deia Takeo Majima, tenia 19 anys i era part de la Divisió d’Intel·ligència. Estava particularment interessat en el món dels dimonis, de les arts fosques i això feia que la Sacerdotessa li negués completament tota la investigació. Treballar amb dimonis sense saber com derrotar-los era una temeritat, un absurd. Però tot i això, el noi no havia deixat d’insistir ni un sol moment…

La noia va sospirar i anà a l’altar major. No es podia seguir preocupant pel membre d’una altra divisió, així que tornà a oferir les pregàries als Déus i deixà de banda els pensaments negatius que la pertorbaven. Quan sortí de l’altar estava tan cansada que no pensà en res més que no fos em sopar i anar a dormir.

-I quin dimoni en concret vol investigar? -demanava curiós el Taroutachi durant el sopar. La Hanako tenia la boca plena d’arròs així que no va dir res. El mestre la va mirar amb una cella alçada i es girà cap a l’Ishikirimaru- No pot fer dues coses a la vegada, no dóna per tant, així que explica-m’ho tu.

L’Ishikirimaru va riure amb ganes, mirant-se la noia mastegant atabalada.

-No puzzz mazztegar i pa-la’ a la veg’ada -va dir la Hanako amb la boca plena d’arròs.

-Els modals! -va renyar-la l’Ishikirimaru encara rient- Amb mi també ve sempre a parlar, m’insisteix que si no li puc obrir jo la biblioteca. La veritat és que és persistent i costa molt treure-se’l de sobre, però només em va dir que estava investigant una reliquia deixada per un dimoni en concret. Es veu que, segons les seves investigacions, guardem al temple el que ell està cercant.

-En vull més, si us plau -va demanar la Hanako, molt educadament, allargant el bol d’arròs. El Taroutachi li va servir dues cullerades pobres i la noia se’l va mirar amb ressentiment.

-Aleshores va darrere d’una relíquia que no sabem què pot amagar. -va dir el Gran Sacerdot- Anem alerta doncs… No sabem qui pot estar darrere d’això. Demà si teniu un moment, repasseu quines relíquies tenim al temple i en quines pot estar interessat. Les portarem a un lloc més segur si cal.

Els Sacerdots es quedaren en silenci, acabant de sopar. La Hanako es va ennuegar tres vegades amb l’arròs, guanyant-se mirades de reprovament de l’Ishikirimaru.


Però el matí següent ja va ser massa tard. La Divisió de Religió tenia diversos amagatalls per als seus tresors: alguns d’ells estaven a la biblioteca que contenia milers de auguris, profecies, textos sagrats, sutres, encanteris de protecció o malediccions d’entre altres escrits i a la qual, evidentment, els civils no hi podien accedir.

Altres tresors estaven amagats als pisos més alts de la pagoda i fortament protegits amb malediccions que només podien anul·lar els tinents i Capitans de la Divisió de Religió. Encanteris que eren mortals de no ser desfets abans d’entrar al seu rang.

Va ser l’Ishikirimaru qui va trobar-se les portes de la pagoda obertes i clarament forçades. A més, al segon pis, hi trobaren un cadàver…

-Suposo que el mort és cosa nostra, no? -va voler fer broma la Hanako. Estava completament cremat, amb la pell morada, de manera que no se’l reconeixia. El seu cos havia quedat com una massa lila cremada i feia olor a sofre. Era desagradable perquè pareixia com si totes les vísceres que tenia a dintre s’haguessin convertit en líquid i feia una color molt desagradable.

-Si vols saber qui és, potser que el passis a Intel·ligència, no? -va suggerir l’Ishikirimaru, que estava particularment estressat aquell matí. La Hanako es quedà sola amb el cadàver tot pensant. Si el passava a Intel·ligència i l’analitzaven, veurien quina mena de malediccions protegien els secrets del temple… No volia que tinguessin aquella informació. Tanmateix, saber qui era per a ella no tenia gaire importància. Sospirà. En moments així li agradaria que el Taroutachi fos allà i prengués les decisions difícils per ella.

Mirà al seu voltant. Un braçalet maleït treia fum groc. A la prestatgeria hi havia una gran safata d’or, màscares, un biombo amb dibuixos tan antics que quasi no es veia, mikoshis, kimonos d’altra època, estàtues diverses de Déus ja oblidats plenes de pols… La noia no va poder evitar pensar que allà només s’hi acumulava merda. Merda que valia molts diners, però al cap i a la fi, coses que o bé ja no es feien servir o que eren molt perilloses, especialment les del darrer pis.

Només hi havia estat una vegada i es va sorprendre moltíssim en veure coses grotesques que mai s’hauria imaginat, com dimonis embenats i segellats dintre de sarcòfags gegants, espases maleïdes per Déus vengatius o estàtues que et miraven fixament.

N’hi va haver una que a la Hanako la va inquietar especialment. El Taroutachi li va explicar que a dintre havien segellat un esperit endemoniat. L’estàtua pareixia un maneki-neko però els ulls eren diferents. Els seus ulls es movien contínuament, mirant-los, seguint tots els seus moviments. Els ulls eren vermells, injectats en sang i desorbitats, com presos d’una follia eterna.

Quan feia una estona que era allà, la Hanako començà a sentir veus també que provenien dels objectes. S’adreçaven a ella directament, demanant-li pietat, alliberació i, sobretot, poder. Alguns d’ells fins i tot es movien, avançant lentament, fent una passa molt petita cada molts minuts. Quan el Taroutachi se’n va adonar que tot allò l’estava afectant, la va fer sortir de la sala i va estar una bona estona a deixar de sentir aquelles veus. Era tan fort el poder que guardaven aquells objectes maleïts que tot i ser al segon pis, la Hanako podia sentir perfectament com es movien.

Realment estar allà sola li feia bastant de mal rollo, sobretot perquè sentia el riure malèfic dels esperits, així que agafà el cadàver i se’l va carregar fins el pis de sota. Tancà amb l’encanteri el segon pis i sortí de la pagoda amb el cadàver a sota el braç, com si res.

-Eeeeeei! -va dir una veu animosa.

-CALLA!! -va cridar la Hanako, llençant el cadàver al terra i colpejant-lo amb les sabates de fusta.

-Ei... -va repetir el Bank, alçant la mà tot mirant-se el cadàver morat al terra. El somriure del seu rostre va desaparèixer automàticament- Què és això? Un mort? Què feies? Estaves parlant amb ell?

La Hanako va empal·lidir i va alçar la mà, avergonyida, tot saludant. Si l’Ishikirimaru mai arribés a saber que algú l’havia vist portant a sobre un cos sense vida maleït, segur que la renyaria milers de vegades per negligent i per no haver fet gala d’un caràcter tranquil i educat.

-Bé… -va dir la noia passant al llenguatge formal- No ha dit gaire cosa, no creus?

Els dos van riure amb nerviosisme.

-Et puc ajudar en res? -va demanar la Sacerdotessa, deixant el cadàver allà al mig, com si fos el més normal del món.

-Si -va dir el Bank, anant per feina- Tinc informació que potser t’interessaria…



Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

19 feb. 2017, 14:21

—Ah si? —va demanar la Hanako abans que hagués acabat la frase, que seguia nerviosa.
—Sí, però potser que t’ajudi abans amb això —vaig dir assenyalant el cadàver de terra.
—Ehm… sí, d’això, no cal, moltes gràcies…
—Eh, tu em vas ajudar amb el meu cadàver doncs jo t’ajudo amb el teu.
La Hanako se’m va quedar mirant sense saber de què anava l’assumpte i de sobte va recordar la nostra excursió nocturna pel cementiri d’Exploració.
—A més, tu també saps un secret meu —vaig dir referint-me al fantasma Joaq—. Et volia venir a saludar, però ha sortit rebotat quan ha intentat entrar a la pagoda. A saber on deu ser.
La Hanako va riure una mica.
—Oh, d’acord doncs, però que quedi entre nosaltres —va demanar-me.
—És just.

Així doncs, vaig agafar aquell cos estrany pel que (suposava) eren els peus mentre la Hanako l’agafava pel cap. Vam baixar dissimuladament per tot el primer pis sense dir res. Jo estava a punt de demanar-li a la Hanako alguna explicació però de sobte ella va deixar anar el cos. Bé, de fet no el va deixar anar, però es va quedar amb el cap a les mans i la resta va caure a terra.
—Quin puto fàstic hostia! —va dir, agafant el cap i xutant-lo, que es va estampar contra una paret deixant una bonica marca de color lila.
Aleshores va mirar cap a mi i es va posar vermella. Va demanar un perdó amb una lleugera inclinació, va anar a buscar el cap i vam seguir portant el cadàver mentre jo intentava aguantar-me les ganes de vomitar i de riure alhora.
—I què en vols fer… d’això? —vaig demanar quan vam sortir de la pagoda.
—Doncs ni idea. Crec que de moment l’enterraré apropiadament per evitar que més malediccions caiguin sobre aquest pobre desgraciat i després ja decidiré què fer-ne.

Després d’enterrar-lo a un lloc apartat al cementiri i purificar tot el que la Sacerdotessa va poder, de netejar la paret de la pagoda i de netejar-nos les mans, la Hanako em va convidar amablement a prendre un te i a intercanviar informació.
—Bé, quina informació dius que m’has portat? —va demanar la Hanako mentre esperava que el te se li refredés.
—Pot esperar, tinc més curiositat per saber què li ha passat a aquell home… dona… o cosa —vaig dir amb sinceritat, doncs l’estat del cadàver no donava pista a primer cop d’ull de la seva procedència.
—Meh… hi han coses que no es poden explicar però… que no surti d’aquí —va fer-me prometre la Hanako.
—Tranquil·la, sóc tot orelles —vaig dir fent un xarrup del meu te de banana.
—Doncs en resum, que ens han entrat a la sala més perillosa de la religió. Encara no sabem si falta res, però fins hi tot l’objecte més insignificant d’aquella sala podria desencadenar un caos terrible en les mans equivocades.
Vaig meditar durant breus instants aquelles paraules. O a mi em semblaven breus instants, perquè la Hanako havia començat a donar copets involuntàriament a la taula del te.
—Precisament et venia a veure per alguna cosa relacionada —vaig començar a explicar.

El dia anterior, als boscos al voltant de Shinsei…

Text amagat.


—Digues, Bank, es pot saber què coi fas aquí? —va demanar-me el fantasma Joaq, que portava seguint-me unes hores—. No em diguis que REALMENT estàs aquí per collir bolets?
—Doncs sí Joaq, realment estic collint bolets —vaig dir mentre caminava pels arbres buscant amb la vista (i amb els meus poders) els bolets que necessitava.
—Quin avorriment! Pensava que era una excusa per escapar-te en una gran aventura de les teves!
—Doncs no, ho faig perquè soc dels pocs que els sap distingir dels dolents i els necessitem per ensenyar als nous —vaig explicar—. No se si recordes al Hozuki que es va equivocar i va estar tres dies amb al·lucinacions i diarrea.
El Joaq va callar i em va seguir. Finalment va aportar una mica i va allunyar-se per ajudar-me a omplir el cistell i poder tornar a casa.

En una de les expedicions en que s’allunyava, va tornar més ràpid del normal.
—Ei Bank, cap allà hi han unes ruïnes.
—Oh, si que ens hem allunyat força doncs —vaig dir fent memòria, doncs em sabia el mapa de les afores de Shinsei de memòria (ja que jo havia ajudat a actualitzar-lo)—. Deuen ser unes ruïnes random, si no m’equivoco son tres parets de pedra i ja.
—Sí, però hi han bolets.
—Doncs anem!

En arribar a les ruïnes, els ulls se’m van obrir de bat a bat. Hi havien bolets per tot arreu! Vaig collir-ne tants com vaig poder, fins hi tot alguna varietat que costava de trobar per aquestes parts. Quan vaig haver acabat, però, vaig fer un cop d’ull a les ruïnes i em vaig quedar parat.
Abans, les ruïnes eren 3 parets de, suposava, una antiga casa. No tenien més de dos metres de llargada i semblava un refugi d’uns grangers més que cap altre construcció important, per això l’havíem ignorat.
En canvi, ara enmig de les tres parets hi havia un forat i una escala de fusta que baixava.
—Això no estava aquí abans —vaig advertir, deixant el cistell al terra i posant-me en guàrdia. —Joaq, queda’t aquí i si ve algú avisa’m de seguida.
Vaig improvisar una torxa amb els materials que tot bon explorador sempre porta a sobre, la vaig encendre i vaig baixar pel forat.

L’escala portava a un passadís excavat a la roca, amb columnes de pedra als costats i suports de metall per torxes. Vaig seguir el passadís amb la torxa a una mà i la katana a l’altra, en guàrdia, parant-me a escoltar cada poques passes. Semblava que estava sol, però es respirava una tensió i un patiment que feia que el meu cor sentís una angoixa i una por sobrenaturals.
He de sortir d’aquí —vaig pensar, però vaig seguir avançant.

Al cap de pocs metres, vaig arribar a una porta de metall, dissenyada per impedir que la gent entrés o sortís. Estava oberta.
Vaig entrar i vaig trobar una sala de pedra rodona, amb tot d’àmfores de ceràmica al terra i cofres de fusta dels quals sobresortien monedes d’or. El que més va captar la meva atenció va ser, però, un pedestal de pedra situat al fons de la sala. Em vaig acostar a ell, però com més m’acostava més em costava caminar, fins que quan vaig ser davant del pedestal aquella força sobrenatural em va fer agenollar.
A sobre del pedestal no hi havia res, però per les marques de la pols i brutícia que vaig poder observar s’intuïa que no feia gaire hi reposava un objecte, tant poderós que fins hi tot després d’haver estat sostret el seu poder seguia agafant-se amb força a aquell lloc.
Desitjant marxar amb totes les forces que em restaven, vaig distingir un gravat en la base del pedestal. Vaig treure un paper i un carbonet i el vaig passar per damunt, de manera que el gravat va quedar copiat al paper.

Arrossegant-me i lluitant amb una força que m’evocava al suïcidi o a coses pitjors, vaig poder sortir d’aquelles ruïnes.

………..

—Vaig sortir d’allà de miracle —vaig acabar d’explicar a la Hanako—. Em vaig passar la major part de la nit buscant en els arxius de la meva Divisió qualsevol referència a què podia ser allò, però no ho vaig trobar. Per això he vingut aquí. A més, l’aura que desprenia el cos amb qui estaves parlant quan t’he trobat era lleugerament similar a la de la cova.
Vaig treure’m el paper on havia copiat el gravat i li vaig passar a la sacerdotessa, que em mirava amb preocupació.
—Si aquell lloc tenia el mateix poder que els objectes que tenim aquí, hauries d’estar celebrant que n’has sortit viu sense cap protecció divina —va dir mentre estudiava el paper.

Mentre llegia, la cara de la Hanako va canviar de preocupació i estrès a preocupació absoluta mesclada amb sorpresa.
—He d’acabar de traduir-ho bé però… això no augura res de bo —va dir, mentre s’eixugava una gota de suor que li queia pel front.
Imatge

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1915
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 613 cops
Sexe: Home

21 feb. 2017, 12:18

-Ah, tinc una cosa teva! -va anunciar la Hanako deixant de banda la tassa de te que havia estat marejant entre les mans. Va treure un pinzell petit i una tinta de color vermell que feia una olor estranya i va començar a pintar a sobre de la taula sense preocupar-se massa. El Bank se la va mirar angoixat perquè la taula, de fusta forta i llustrosa, pareixia antiga i valuosa.

Però la Sacerdotessa pareixia que li importava molt poc l’estat dels mobles i continuà dibuixant una bona estona un cercle ple de ratlles, cercles i paraules dibuixades en una llengua xifrada. Aleshores va resar amb les mans juntes i la tinta de sobre la taula va començar a bullir amb violència, desprenent una forta olor a sofre. L’explorador es tapà el nas amb les mans, però no va voler tancar els ulls tot i que li coïen amb els vapors que enamava aquell encanteri.

I de sobte, pluf! el Joaq es trobava al mig de la taula, espantat i no quedava ni rastre de la pintura.

-Baaaaaaaaaaaaaaaaank -va cridar el Joaq emocionat- Em pensava que mai sortiria d’allà!

El Bank no va dir res mentre mirava com la Sacerdotessa feia neta la taula amb uns pols que semblaven arena. Era tot molt estrany i perturbant i tenia el cap ple de preguntes que urgien d’una resposta, però tanmateix, sabia que si preguntava no obtindria el que buscava.

-Estàs bé? -va demanar la Hanako al Joaq, que es fregava el rostre com si li piqués moltíssim, tot i que sent un fantasma era una conducta molt estranya. La noia se’l va mirar amb un poc de tristesa- No pateixis, aquesta sensació desapareixerà en uns dies.

-En uns dieeeeeeees? -es va demanar, desesperat. La Sacerdotessa va somriure, com demanant perdó i els va oferir una altra tassa de te.

-Em sap greu, però hauria de supervisar un entrenament -va mentir el Bank, acomiadant-se amb bona educació. La Hanako els va acompanyar fins la porta i sortiren del temple un poc confossos per tot el que havia passat. El Bank i el seu company transparent baixaren les escales per trobar-se després d’una estona al Taroutachi que pujava parlant sol. En veure’ls, els llençà una mirada de menyspreu.

-Eeeeh, que m’està mirant -va cridar el Joaq en veure com els ulls daurats del mestre no li treien els ulls de sobre per molt que es mogués. Li va treure la llengua emportant-se una mirada d’odi profund del Sacerdot.

-Calla -li va dir el Bank fluixet que es va inclinar en veure el Sacedot- Segurament et deu poder veure també i no el vull d’enemic, fa moltíssima por…


El Tarotachi va entrar al temple, amargat, com sempre, queixant-se de tota la feina que tenia al palau.

-Què hi feia aquí l’explorador i el fantasma maleducat? -va demanar el Taroutachi sense dir ni bon dia, agafant una galeta de xocolata amarga de sobre la taula i mirant amb cara de fàstic el te de banana.

-No mengis galetes ara, dinarem d’aquí poc -va dir la Hanako. El Taroutachi va mossegar la galeta amb la mirada desafiant, seient-se amb cara d’empipament- Han trobat unes ruïnes sospitoses -va informar la Hanako passant d’ell- I m’ha portat una inscripció, però només entenc les paraules maledicció, dimoni i perill. La resta de paraules, estan perdudes o no les conec.

-Deixa’m-ho veure -va demanar el mestre tocant la taula amb els dits lleugerament- Has fet un encanteri de recuperació?

-És una llarga història… -va somriure la Hanako passant-li el paper. El Taroutachi se’l va mirar i va llençar-lo a sobre de la mesa dient que es llegia perfectament, però sense informar de què hi posava- Ah si, han intentat entrar a la pagoda avui vespre. M’he trobat un cadàver maleït, res fora del comú.

El Shogun es va mirar la noia amb una cella alçada, enfadat.

-Ah si? M’ho dius com si fos un fet casual i sense importància? -va cridar mentre la Hanako somreia i demanava perdó fent petites reverències- És més greu del que et penses!!! Què s’han emportat?

-Res, res! No han pogut travessar el primer segell -va somriure la Hanako. El Taroutachi va sospirar, alleujat- Però el fet és que van darrere d’alguna cosa que s’amaga aquí dintre i esper que no descobreixin com passar els encanteris... -es va agafar els braços, com si tingués fred- Espero que no vulguin res del cinquè pis…

El Taroutachi va mirar-la severament, però després va somriure d’aquella manera especial que només ell sabia fer, amb els llavis un poc cap a baix.

-Si així fos, ja hi aniria jo… -va dir, sobreprotector, intentant sonar convincent- Hi aniré a donar una ullada, de totes maneres. Centra’t en la pagoda i la seva protecció. De moment, deixa estar les inscripcions, no diuen res clar.

-Sí, mestre -va respondre la Hanako fent una reverència i anà a cercar el dinar. Però de totes maneres, alguna cosa li deia que potser les inscripcions tenien més importància que una pagoda fortament protegida amb malediccions que eren capaces de fregir-te en un segon.


-Eh -va demanar el Joaq gratant-se la calba fluorescent- Per què li has mentit? No tens cap entrenament avui, no?
El Bank se’l va mirar de reüll però passaven unes noietes que el miraren avergonyides i no va voler parèixer un rarito que parlava sol. Saludà les noies que es posaren encara més vermelles i començaren a cridar, emocionades.

-M’agradaria saber què et va passar quan entrares a la pagoda… -va dir el Bank. Sabia que si li demana als Sacerdots no li contestarien, però el fantasma hi havia estat, així que podia obtenir la informació que desitjava de primera mà…

-Ah, vaig entrar però de sobte em vaig trobar amb un esperit… -va dir el Joaq fent memòria- Era de color morat, moooolt gran, amb els ulls vermells i desprenia una miasma horrible. Però com que no respiro, no em va afectar. Ara, després de poca estona en contacte amb aquell ambient, vaig perdre el coneixement no sé com…

Com s’esperava, també havien pensat en els fantasmes i tot i que no els podien matar, els estabornien perquè no poguessin sortir d’allà. Va estar pensant que potser la Hanako havia estat massa permissiva deixant que el Joaq sortís d’on fos que l’havien segellat. Segurament perquè sabia que no havia pogut veure res… Però valia la pena intentar-ho.

-I no vares veure res del que guarden allà dintre? -va demanar el Bank, intrigat. La seva curiositat no tenia límits i realment tenia ganes de saber què devien guardar allà com per posar maleficis tan forts que deixessin un cos en aquell estat, irreconeixible.

-No, no, no! -va dir el Joaq- No hi tornaré a entrar!! Feia molta por.

-No t’estic demanant això, tros de soca! -va dir-li el Bank- Només vull saber quina mena d’objectes guarden allà dintre.
-Només vaig veure quatre estàtues d’or i coses velles, sense valor -va dir el Joaq fent memòria- Però vaig tenir la sensació que més a dalt, potser al darrer pis, hi havia coses vives.

-Vives? -va demanar el Bank. Començava a tenir gana i aquella conversa estava anant cap a un lloc que no li feia massa gràcia. Un sushi de banana calent i suculent ara entrava!

-Sí bé, no vives exactament -va reconèixer el Joaq- Ja saps, coses… endemoniades. No sé, la sensació era horrible, com si em volgués tornar a morir. I ja en vaig tenir prou amb una vegada!!!

-Ah -va dir el Bank, tot pensant. Ja havia tingut aquella sensació feia ahir mateix al bosc així que entenia perfectament el que el fantasma li volia dir. Entenia que el Joaq no en volgués parlar gaire, ell tampoc volia haver de tornar a fer front a un sentiment així. Es va prometre a si mateix que, si mai tornava al temple, evitaria per tots els mitjans la gran pagoda… Pensar que es veia des de tots els punts de la ciutat i saber què s’hi guardava li va posar els pèls de punta.



La Hanako, per variar, va ignorar el seu mestre i es va passar tota la tarda a la biblioteca investigant. Quan va tenir el text completament traduït va passar el que solia passar sempre en aquells casos, que estava xifrat i, evidentment, no entenia què hi deia.

-El dimoni del cos de les parts… -va dir la Hanako en veu alta- No té sentit… Ho he traduït bé? Uhmmmm…

El te ja estava fred i no havia ni tan sols sopat. Va encendre una altra tira d’encens, perquè la biblioteca sempre feia olor a tancat i li molestava profundament.

-A veure, el dimoni del cos de les parts, Yoshiza VIII, segell de 4 puntes, dia etern, foc de flames verdes, la maledicció dels valents, repòs etern, multiforme... Sols sense vida, PERILL

La Hanako va alçar una cella en llegir la seva traducció i va riure, esgotada.

-…No entenc res de la segona part… -va pensar- De totes maneres, el VIII deu fer referència a la data que es va alçar el monument i, evidentment, Yoshiza és el Sacerdot que va fer el segell...

Agafà les seves notes i s’aixecà per fer una volta per la biblioteca i estirar les cames. No entenia la totalitat del text però entenia el significat per sobre. O això creia. Pareixia que havien segellat un dimoni, però això del cos de les parts…

Alguna cosa va interrompre el fil dels seus pensaments. Sentí clarament algú a fora del temple i corregué a guaitar per la finestra. Apagà la llum de l’espelma i corregué a baix, no sense tancar la porta fortament amb un malefici.

-Un poc tard per una oració, no? -va demanar la Hanako. L’individu es va girar, lentament- Oh, vaja… ets persistent!
El cos que havia enterrat aquell matí amb el Bank caminava coixejant, en una postura deforme i estrafolaria. Portava el cap entre les mans i es mirà la noia amb uns ulls negres que gotejaven sang del mateix color.

-Vaja -va dir la Sacerdotessa, traient el poder de les flames- Me n’hauria d’haver adonat abans… Tu mai has estat viu, oi?

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

24 feb. 2017, 19:26

Evidentment, aquella criatura no va contestar. La Hanako es va resignar i li va llençar una bola de flames taronges, que van envoltar la criatura. Però aquesta no va emetre cap soroll i les flames es van esvair de seguida.
Davant de la consternació de la Hanako, el cadàver ambulant va fer el que ella menys esperava. Li va llençar el cap a la cara i la va tocar de ple, cosa que va provocar que la Hanako caigués al terra tota tacada d’aquella sang negra.
Ràpidament va apartar aquell cap just abans que la mossegués i va aixecar un escut protector amb una mà mentre amb l’altre s’intentava eixugar aquella sang de la cara, que li cremava. La Hanako es va maleir per haver caigut en aquest truc tant barat i va preparar-se per fer front a aquella criatura.

Mentrestant, a l’altra punta de Shinsei, jo feia voltes al llit. Tenia un malson on aquell cadàver lila se m’apareixia rodejat de flames verdes en un penya-segat. Vaig desembeinar la katana per lluitar contra ell, però del penya-segat va venir volant una criatura, formada d’ombres i foc i…
—PLÀTANS! —vaig cridar al despertar-me. No, la criatura no estava rodejada de plàtans, però em feien tanta por com allò.
Em vaig posar la mà al pit i vaig notar el cor, que bategava molt ràpid. M’envoltava una sensació semblant a la que havia sentit en aquella cova el dia anterior.
—Alguna cosa no va bé...
El Joaq va aparèixer sinistrament a través de l’armari.
—Baaank… aquella sensació no se’n va… és una murga.
—Sensació? Ah allò d’aquella criatura… sí, jo també estic un xic malament —vaig començar, però aleshores hi vaig caure—. Espera, vas dir que el fantasma que havies vist era una espècie de criatura morada no?
—Ara em faràs pensar en això? —va queixar-se el Joaq.
Vaig agafar un tros de paper del calaix. En realitat els encanteris de la Hanako anti-fantasmes se m’havien acabat feia temps, però podia amenaçar al Joaq fent veure que encara me’n quedaven amb simples trossos de paper.
—Joaq, no estic tenint una bona nit, obre la boca o te l’obro jo —vaig amenaçar.
—Vaaal —el Joaq va tornar a descriure’m aquella criatura. Era perillosament similar a la que havia somiat, tret del foc i tal.
—Crec que li hauria de dir a la Hanako —vaig meditar.
—Home, doncs no estaria malament.
Me’l vaig quedar mirant i vaig decidir que la Hanako podia esperar una nit. Vaig tornar a tapar-me i vaig intentar dormir, aliè al que aquells moments passava al temple…

Al final havia aconseguit destruir aquella aberració amb un encanteri purificador. Esbufegant, la Hanako va deixar anar un sospir.
—Bé, tampoc n’hi havia per tant.
Al girar-se per tornar a la biblioteca, però, va veure que el cap que li havien llençat ara tornava a tenir un cos com el d’abans.
—Però… si t’acabo de desintegrar! —va protestar la Sacerdotessa, preparant el mateix encanteri que abans.
Aleshores el mort vivent es va tornar a treure el cap i es va preparar per llançar-lo.
—Aquest cop no m’ho empasso!
Però en comptes de llançar-lo cap a la Hanako, el cos vivent el va llençar amb una força descomunal cap a Shinsei.
—Però què has fet!? —va cridar la Hanako, indecisa entre anar a buscar el cap per evitar que causés estralls a Shinsei o lluitar amb el cos per protegir les relíquies.
De cop, però, el cos es va veure embolicat en una llum blanca i es va desintegrar.
—UkiHana! Es pot saber per què vacil·les! Corre a buscar el cos! Jo m’encarrego de protegir la pagoda —va ordenar el Taroutachi, que sortia del temple amb el kimono a mig posar i el seu mal humor posat del tot.
La Hanako va assentir i va sortir disparada cap a (on creia) havia caigut el cap.

El Taroutachi va sospirar i va acabar de posar-se el kimono. Es dirigia a inspeccionar la zona quan dos cadàvers lilosos idèntics al primer van sortir de les ombres. Les criatures van començar a fer-li gestos obscens per provocar-lo i van sortir corrents cap una altra part de la ciutat.
—No se què coi sou però no us puc deixar córrer lliures per Shinsei —va remugar el Taroutachi, conscient que també havia de protegir la pagoda. Va comprovar el malefici que hi havia llançat la Hanako i va sortir a empaitar aquelles abominacions.

Finalment, la Hanako va trobar el cap, que ja tenia un cos nou i feia cridar la gent d’un barri força tranquil de Shinsei. Unes quantes persones jeien mortes amb mossegades i cremades i altres fugien espavorits.
—Vols estar quiet d’una punyetera vegada! —va etzibar-li la Sacerdotessa llençant-li un paper que el va immobilitzar mentre preparava l’encanteri. D’aquesta manera, la criatura no va poder treure’s el cap i per tant no es va poder replicar abans que la Hanako el tornés a l’abisme profund d’on havia sortit.
Per fi, la Sacerdotessa va sospirar d’alleujament. Poc després va observar la destrossa i l’horror que havia causat aquella bestia i va haver de treballar tota la nit amb la policia i la Mèdica per arreglar la situació.
Finalment, morta de cansament, va tornar a la divisió amb les primeres llums del matí, ignorant que quan arribés allà trobaria encara una cosa pitjor.

Al matí següent, em vaig despertar finalment. Havia dormit de pena, doncs en els meus somnis van aparèixer tot seguit de criatures sanguinàries i diabòliques de colors morats i rodejats de flames.
—Joaq, i si estic posseït per un dimoni o algo? —vaig demanar-li mentre esmorzava una banana amb xocolata desfeta.
—Nah, creu-me, ho sabria —va dir-me sonant massa segur d’ell mateix.
—Tu creus?
Ens vam quedar mirant.
—Ves a veure la Hanako —va reconèixer al final.
—Sí, vaig a veure la Hanako.
Apressuradament em vaig vestir amb un kimono senzill, vaig fer un parell de tasques de la divisió perquè ningú sospités i vaig dirigir-me al temple.

Allà em va rebre l’Ishikimaru, que esperava a dalt de les escales del temple.
—Benvingut Bank, vens a fer unes pregàries? —va demanar-me innocentment.
—Bon dia, doncs precisament venia buscant a la Hanako, que em podria rebre? —vaig demanar educadament.
—Em sap greu Bank-san, ara mateix està fent unes tasques de vital importància amb el Taroutachi i no puc deixar passar a ningú que no vingui pels Déus —va dir-me, amb un somriure a la cara però fermament.
—És urgent —vaig protestar.
—Ho sento —va continuar.
—Sóc un tinent de Shinsei… —vaig dir, intentant utilitzar la influència.
—Nope.
—Que pesat és aquest tio —va etzibar el Joaq.
L’Ishikimaru va notar alguna cosa, però no podia acabar de veure al Joaq i va seguir com si res.
—I es pot saber què ha passat que la Hanako no em pot rebre? —vaig dir amb l’esperança d’estirar-li la llengua.
—Assumptes de la Divisió de Religió, ho sento —va dir, un pel cansat de mi—. Si et plau, hauries d’anar marxant.
—Assumptes com el del cadàver lila d’ahir al matí? —vaig demanar.
L’Ishikimaru es va alterar una mica i vaig saber que havia donat al clau.
—Com ho saps això? —va demanar.
—Doncs vaig ajudar a la Hanako a enterrar-lo —vaig dir, en plan confident—. I em va explicar forces coses, així que un parell més ja no venen d’aquí…
L’Ishikimaru em va mirar i es va ficar la mà a la cara, segurament pensant “Ai quan el Taroutachi se n’assabenti…”. Finalment va assentir i em va acompanyar fins a la pagoda.

Al arribar allà em vaig trobar la Hanako amb unes ulleres de campionat mig adormida amb una llista a les mans. El Taroutachi, que no feia passa més bona pinta, va llençar-nos una mirada diabòlica.
—Ishikimaru! —va cridar amb les poques forces que li quedaven—. No t’havia dit que no deixessis entrar a ningú?
—Ja sap més o menys de què va la cosa —va explicar l’Ishikimaru, de no massa millor humor que el seu cap—. Es veu que va ajudar a la UkiHana a enterrar el cos que ens ha atacat.
El Taroutachi va llençar una mirada assassina a la Hanako, que li va fer venir un calfred que la va despertar.
—Ah? Eh? —va dir la Hanako mig adormida.
—Que ha passat? —vaig preguntar a l’aire, no massa segur de qui preguntar.
—Bah! —va bufar el Taroutachi. Finalment, veient l’estat de la Hanako i el seu mateix, va acceptar mínimament la meva ajuda i va començar a explicar—. Doncs que ens han robat un objecte molt perillos.
Imatge

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Repte d'anime 2019
Intermedi
27 / 36
Entrades: 1915
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 213 cops
Gràcies rebudes: 613 cops
Sexe: Home

16 març 2017, 22:46

-Un cadell ha nascut en aquest món, borda bup-bup, i miola marrameu -va dir una veu que imitava un robot a prop de la porta. El Bank es va girar per veure un dels caps d’aquells horribles monstres mutants immortals que cantava.

-No pot ser… -va dir l’explorador, creient, en un principi, que el cap l’havia seguit fins allà.

La Hanako, en sentir-lo, va aplaudir amb ganes.

-No és de color blau, ni un gripau. El felí caní: el nostre gat i gos! -va continuar cantant el cap, que estava ple d’encanteris de contenció.

-Llença això -va queixar-se el Taroutachi, amargadament.

-Gat i gooooooooos, ben sol al món és el nostre gat i goooooooos -va cantar la Hanako, mig adormida, però amb molt de sentiment.

-Ukihana -va cridar el Sacerdot dels ulls blaus- Desfe-te’n d’això.

-Eeeeeeeeeeeeh -va queixar-se la Sacerdotessa- Per què? Se’m van acabar les piles de la ràdio, deixeu-me tenir un cap que em canti. Si li torces el nas canvia de cançó!

-No -va respondre el Taroutachi, taxativament. La Hanako agafà el cap i se’l posa a sobre dels hakamas, abraçant-lo.

-Però si canta molt bé! -va argumentar la noia al seu mestre.

-No

-I mira, es fa net ràpid -va dir la noia passant-li el cap per la calba i meravellant-se de com brillava.

-Que no

-Ja li he posat nom, es diu Taroutan! -va dir la Hanako fent-li burla al mestre.

-Que no t’he dit!!

-I és molt carinyós! -va dir la Hanako passant-li la mà pel rostre.

-Però si t’està mossegant, bleda!!!! -va cridar el Shogun, en veure com la mà de la noia començava a sagnar violentament.

-És el mal que fa l’amor -va dir la Hanako muntant un drama amb llàgrimes als ulls.

El Taroutachi es va aixecar i mentre la Hanako es mirava la ferida, que començava a estar verda amb un poc de fàstic, el Shogun va esclafar el cap amb una puntada de peu. Es va obrir en mil bocins, com si fos una carabassa de Halloween passada i va esquitxar tothom. Un tros de cervell a mig podrir va arribar a peus del Bank. El Joaq va cridar nerviós, enlairant-se cap al sostre.

-Eh, tu -va cridar-li el Taroutachi, assenyalant-lo amb el dit- Ni se’t passi pel cap pujar més amunt.

El Joaq va posar-se nerviós, veient com, claríssimament, el Shogun s’adreçava a ell.

-Aaaaah, Bank, que m’està parlant!! -va dir el Joaq movent-se en cercles i observant com el Taroutachi, tot i així, no li treia els ulls de sobre.

-Fantàstic -va queixar-se la Hanako, aixecant-se i deixant que mig cervell del Taroutan caigués al terra mentre intentava fer-se un poc nets els hakamas vermells- Ara quasi ja no em queda roba neta.

L’Ishikirimaru va riure’s tot mirant-se el Taroutachi, que li va contestar amb una mirada severa. Però el Taroutachi, tot just després, es mirava intensament el Bank, que es va posar nerviós i mirà cap a altra part, intentant desviar l’atenció del Shogun. No et podia llegir el pensament, oi?

-Per què has vingut? -va demanar-li el Shogun- No crec que siguis especialment devot…

El Bank li va tornar la mirada, intentant que no li afectés el fet que pareixia que l’home li estava escorcollant el cervell. No volia ser maleducat amb ell, però preferia tractar amb la Hanako que no amb aquell home malcarat.

-Eeeeh…doncs tinc un dubte principalment -va començar el tinent intentant desviar l’atenció del Sacerdot, però no ho va aconseguir- Bé, tant és. Veuràs, m’agradaria saber si estic posseït... -va demanar el Bank, fent evident els seus dubtes. Realment no sabia si existia alguna mena de protocol o alguna cosa així per demanar aquest tipus de coses.

-No -va contestar, taxativament i de manera borde el Shogun. a qui només amb una ullada va tenir prou per saber-ho. Tot seguit, va estendre la mà- Són 1000 iens.

-Eh? -va demanar el Bank que tot just portava a sobre a penes 2 iens per comprar-se després una banana amb jalapeño. Estava un poc confós però, a la vegada, content perquè abans el Joaq li havia insinuat que per saber si estaves maleït o no t’omplien el cos de llimacs encantats que feien una forta olor a plàtan.

-No treballem gratis… -va tornar a insistir el Taroutachi, movent la mà amb insistència perquè el tinent apoquinés la pasta.

-No porto diners… -va respondre el Bank, somrient- Te’l pots quedar a ell com a penyora -va dir, assenyalant el Joaq.

-Noooo, Bank, no em facis això! -va cridar el fantasma, clarament espantat- Qualsevol cosa menys servir-lo a ell, em posa els pèls de punta.

El Taroutachi va somriure, com si el Joaq l’hagués afalagat.

-Aleshores fes net el temple per pagar-nos -va dir el Taroutachi passant-li al Bank una fregona bastant vella. El Shogun va sortir de la pagoda per renyar severament uns nens que corrien cap al bosc de les torii.

-Com l’aguanteu? -va demanar el Bank a la Hanako, deixant al terra la fregona.

-Ah, només és així d’imbècil amb la gent que no coneix -va riure’s la Hanako, encara apenada per la mort del Taroutan- Vols un te?

-És clar, però no li dec 1000 iens al Shogun, no? -va demanar el Bank, sortint de la pagoda.

-Ah, suposo que sí… i segurament t’anirà afegint interessos… -va riure’s la noia.

Sortiren de la pagoda i anaren cap a un edifici independent en el qual es feien les reunions i on varen prendre un te de banana i unes galetes de xocolata.

-Eren les preferides del Taroutan -va plorinyar la Hanako, mossegant una galeta fent un drama. El Bank no sabia què dir-li i realment volia solucionar el seu problema, així que va canviar de tema radicalment amb un somriure.

-He estat somniant amb un dimoni -va dir. La Hanako va alçar el rostre de la taula i se’l va mirar, intensament.

-No estàs maleït… -va dir la noia, estenent la mà.

-Què vols, 1000 iens? Saps que no els porto… -va queixar-se el Bank.

-No, no home -va somriure la Hanako. El Bank va estendre la mà com si la Hanako li hagués de llegir el futur o alguna cosa així- No, m’has malinterpretat -va dir la noia- Detectar malediccions són 2000 iens, no 1000.

-M’arruïnareu, coi! -va queixar-se el Bank. La Sacerdotessa va riure, donant a entendre que, com a mínim per part seva, era una broma.

-Realment no només eren dimonis el que surten als meus somnis… -va queixar-se el Bank- A part de monstres com el Taroutan… apareixen tota mena de criatures horribles.

La Hanako se’l va mirar, intranquil·la.

-El teu esperit està bé, no cal que pateixis per això -va somriure la Sacerdotessa, mirant a través d’ell amb els seus ulls daurats- Creus que deu tenir a veure amb la visita que vares fer a les ruïnes dels bolets?

-Els bolets, Bank -va cridar el Joaq- Encara no te’ls has menjat, tros de quòniam!!

-Esperava que m’ho poguessis dir tu -va sincerar-se el Bank, ignorant al fantasma. La Hanako va intentar pensar tot i que de cada vegada més, el fet de no haver dormit li anava passant factura.

-Si el lloc estava maleït... -va començar la Hanako- És normal que tinguis malsons amb això, aquesta mena d’experiències deixen una empremta molt profunda en l’ànima però res fora del comú. No pateixis, amb el temps tornaràs a dormir bé.

-I quina mena d’objecte us han robat? -va demanar el Bank, sense perdre l’oportunitat. Ben mirat, al final, ell també estava implicat en tot aquell assumpte i pareixia que la Hanako també ho sabia perquè li estava donant totes les respostes que volia.

-És un contenidor -va anunciar la Sacerdotessa.

-D’escombraries? -va demanar l’explorador, sense acabar-la d’entendre.

-No, no -va somriure la Hanako- Perdona, no he dormit massa bé i m’estic explicant fatal… Vull dir que és un objecte contenidor, que guardava una relíquia d’un antic dimoni segellat feia molts d’anys… L’Ishikirimaru suposo que ha anat a investigar al registre exactament què era el que contenia. Quan ho sàpiga, t’ho faré saber.

-I què podria contenir? Alguna especulació? -va demanar de seguida el Bank, com si tingués por que, si deixava passar el temps, la Sacerdotessa deixés de contestar-li.

-Segurament una part del cos del dimoni -va respondre la Hanako, bevent un poc de te- Sovint es feia així, es segellava el dimoni i se li extreia el nucli del seu poder, per si revivia per qualsevol motiu, que així fos… inofensiu.

-Inofensiu? -va demanar el Bank alçant una cella, incrèdul- Un dimoni, no?

-Bé -va somriure la Hanako abocant-se més te i dues cullerades grosses de cafè- No tan perjudicial…

-De totes maneres -va dir l’explorador observant amb mala cara el menjunge que s’havia fet la Hanako, que pareixia ciment- No teniu la pagoda protegida amb encanteris i malediccions? -la Hanako va assentir- Com així han aconseguit robar-vos un objecte tan perillós?

-Per què segurament, la persona que hi ha al darrere de tot això, també és molt perillosa -va dir la noia, un poc preocupada. El Bank no sabia ja que més demanar així que optà per beure un poc més de te, que mai estava de més.

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

22 març 2017, 15:41

—Tens alguna idea de qui pot haver estat? —vaig demanar.
—Hm… —la Hanako va tancar els ulls per pensar, però semblava que s’anava a dormir—. Buf, ni idea, estic espessa, no he dormit en tota la nit.
—Teniu una llista o un registre de gent que faci rituals xungos o alguna cosa així? Algú que podria robar aquestes coses? —vaig preguntar, insegur de què faria una persona propensa a robar objectes maleïts.
La Hanako em va mirar amb una cara com si m’hagués begut l’enteniment.
—Quan sabem que algú juga amb aquestes forces… tractem amb aquesta persona i ja.
—Oh, ja veig.
De cop els daurats ulls mig adormits de la Hanako es van il·luminar.
—Oh! Hi havia un noi d’Intel·ligència que portava dies preguntant sobre el que emmagatzemàvem allà. Es deia… ehm… —la Hanako feia esforços per pensar en qualsevol cosa que no fos el llit—. Ah! Takeo Majima! És jove, ulls i cabell marró i diria que li falta un tros de la orella dreta, però no t’ho sabria dir perquè s’ho tapa amb els cabells.
—Perfecte, doncs començaré per aquí —vaig dir, acabant-me el te que quedava d’un sol glop.
—Jo vinc amb tu! —va dir la Hanako, tot i que sonava com si volgués dir “Jo vaig a dormir!”.
—No et preocupis, has tingut una nit moguda —vaig dir—. El Joaq i jo ens n’encarreguem :D
La Hanako va mirar-me i va assentir, satisfeta.
—Doncs vaig a descansar —va dir mentre s’aixecava i feia una lleugera reverència—. Molta sort, avisa’m si trobes res, doncs sense entrenament els dimonis poden ser perjudicials per tothom.
Un calfred em va recórrer l’espinada al recordar la sensació que havia tingut a la tomba.
—Ho tindré present, bona nit! —vaig dir mentre sortia en direcció a les escales del temple.

Mentre baixava les escales del temple, el Joaq va trencar el silenci.
—No magrada gens estar aquí.
—Per què? —vaig preguntar.
—Tothom em pot veure! La Hanako vale, és amiga, però el Sacerdot aquell malcarat sembla que em vulgui tancar en una caixa per tota l’eternitat! I fins hi tot l’Ishikimaru intueix la meva presència.
—No em vas dir quan vaig arribar a Tadaima que t’alegrava tenir algú amb qui parlar? —vaig fer broma—. A més, el Taroutachi és el Shogun, tingues respecte home.
—Doncs li deus 1000 iens al Shogun —va puntualitzar el Joaq.
—Un pèl malcarat si que és…

Abans de posar-me a investigar sobre aquell noi d’Intel·ligència, vaig tornar a la meva divisió.
La Talia tenia a una desena de reclutes entrenant al pati principal, lluitant amb bastons en combats d’un contra un, mentre ella observava i donava consells. Quan em va veure arribar, em va saludar amb una reverència, a la qual vaig contestar amb una salutació amb la mà, i vaig dirigir-me al pati de darrere on l’Atton supervisava la punteria d’una altra desena de reclutes amb armes a distància de tot tipus.
—Ei Atton, tens un moment? —vaig dir des de darrere de la línia de tir. Tots els alumnes em van mirar encuriosits—. Seguiu, seguiu.
—Vinc —va dir l’Atton, donant darreres instruccions a una recluta que tenia problemes per llençar una daga i que es clavés.
Vaig apartar-lo mentre els nous exploradors seguien disparant o fent conya els uns amb els altres.
—Et queda molt de classe? Necessitaria que m’ajudessis amb una cosa —vaig demanar.
—Una hora encara, és molt urgent?
—No et preocupis, puc fer unes quantes coses encara, tornaré d’aquí una estona —vaig dir, marxant i deixant-lo amb el hype.

Vaig caminar fins a la meva casa i em vaig posar l’armadura que havia portat des del primer dia que vaig arribar a Tadaima. Vaig lligar-me la katana al cinturó, l’arc a l’esquena i una vintena de fletxes. Finalment vaig retirar la fusta en forma de banana que obria el compartiment secret on guardava els diners.
—600 iens —vaig dir, decebut, al veure que els meus estalvis eren pocs i encara no tocava cobrar.
—Potser podries fer alguna de les missions pels nous, encara cobraries alguna cosa —va dir-me el Joaq.
—Saps que no tinc temps per perdre amb quatre monedes —vaig sospirar.
Finalment vaig agafar la bosseta amb els diners i la vaig desar dins l’armadura.
—Ja trobaré la manera de pagar-li al Shogun —vaig dir en veu alta per donar-me ànims.

Vaig tornar a la classe, que encara li faltaven 40 minuts i vaig robar-li l’atenció a l’Atton altre cop.
—Ves a preparar-te, ja acabo jo la classe. Posa’t roba adequada per seguir algú sense que se n’adoni. Necessito les teves habilitats de ninja —vaig manar.
—A qui hauré de seguir tinent? —va preguntar, una mica preocupat, ja que no volia que massa gent sabés que ell havia estat ninja abans.
—T’ho explicaré de camí, potser no passa res, o potser acabem els dos convertits en un encreuament diabòlic entre un gat i un gos —vaig dir, mig en broma, mig seriosament, ja que la cançó que cantava el Taroutan pertorbava una mica.
L’Atton no va saber què dir, així que va inclinar el cap i es va dirigir cap a la seva casa. Jo vaig anar cap als alumnes i vaig continuar la classe.

Quan vaig acabar, vaig passar per casa seva i els dos ens vam dirigir al castell de la Divisió d’Intel·ligència.
—Bé, Atton, escolta atentament —vaig dir.
Els dos estàvem drets al terrat d’una de les cases que hi havien a prop del castell i des d’allà podíem veure una de les sortides.
—Això és una missió d’alt secret —vaig continuar—. Un noi jove, cabells castanys, ulls marrons i sense mitja orella dreta ha robat… els calçotets preferits del Shogun.
—Què? —va exclamar l’Atton, tossint per la sorpresa.
—Com t’he dit, d’alt secret. I resulta que per ironies de la vida és culpa meva.
—Com…? —va començar a preguntar l’Atton.
Li vaig posar la mà a la cara. La veritat és que començava a sobreactuar una mica, però em vaig deixar emportar.
—M’ha posat una multa d’un milió de iens, però si li recupero els calçotets només seran mil. Et semblarà absurd que t’hagi demanat ajuda, però si no els recuperem la Divisió d’Exploració sofrirà un cop econòmic tant fort que potser l’haurem de desmantellar. Per això m’agradaria fer les coses discretament i tu ets el millor en aquestes coses.
L’Atton em va mirar amb cara de preocupació. D’alguna manera havia colat tot.
—D’acord, digues-me què he de fer.
—Aquest noi pertany a la divisió d’Intel·ligència. Entra-hi, espera’l a fora, com vegis. Però quan trobis que entra en un lloc secret o es troba amb algú sospitós, queda’t quiet i no facis res. Vindré de seguida.
—Com sabràs quan has de venir? —va demanar-me.
—Sóc el tinent, i un tinent no revela mai els seus trucs —vaig dir fent-me el misteriós.
—D’acord… —va dir, no massa convençut—. I què faràs mentrestant?
Vaig mirar-lo i vaig picar-li l’ullet.
—Com he dit… —vaig aixecar-me i em vaig posar a la vora de la teulada—… un tinent no revela mai els seus secrets!
Seguidament, vaig saltar a un arbre i em vaig deixar caure al carrer.
L’Atton va sospirar i va començar a buscar una bona posició per infiltrar-se a la Divisió d’Intel·ligència. El que no sabia (bé, una de les coses que no sabia), era que el Joaq s’havia quedat amb ell i que m’informaria quan trobés el noi aquell.

Mentrestant, vaig decidir aprofitar el temps. Aprop d’allà hi havia un bar on es reunien gent de poca fama per jugar a daus, cartes i altres jocs trucats. Però gràcies al vell Yakuza-sensei havia après molts trucs i maneres d’evitar les trampes, així que em vaig disposar a guanyar els 400 iens que em faltaven pel Taroutachi.

Quan ja portava 700 iens guanyats i aquella gent no em fotien pallissa únicament perquè anava armat fins les dents, va venir el Joaq travessant la panxa d’un mafiós arruïnat.
—Bank! Hem trobat al noi aquest i l’hem estat seguint. Primer ha anat a comprar un bollycao, després una revista de geishas i finalment ha desaparegut dins d’una botiga de cosplays! L’Atton hi ha entrat i ha descobert una porta secreta darrere del provador, t’està esperant allà!
Vaig assentir.
—Bé nois, ha estat un plaer jugar amb vosaltres, fins la pròxima!
Vaig recollir els guanys i vaig sortir corrents seguint al meu amic fantasma.

En arribar a la botiga, es veia clar per què aquell era un bon lloc per anar-hi sense aixecar sospites. Era un lloc força cèntric però alhora no hi passava ningú. Un carrer estret, amb edificis de plantes elevades i comerços de tota la vida.
L’Atton va sortir de ves-a-saber on.
—L’he seguit fins aquí. No ha sortit en trenta minuts —va informar.
—Massa per comprar-se unes orelles de gat —vaig remugar—. Ben fet, té això.
Vaig treure’m una carta de l’armadura i li vaig donar a l’Atton, juntament amb una bossa amb els 1300 iens que havia aconseguit en total.
—La carta és per la Capitana UkiHana i la bossa amb els diners pel Shogun. Si el trobes dona-li a ell, però sinó dona-li tot a la Capitana. I sota cap concepte, no mencionis res dels calçotets, o encara ens faran pagar més!
—D’acord Tinent!
—Després pots tornar a la divisió i prendre’t el dia lliure, moltes gràcies Atton —vaig dir, donant-li un copet a l’esquena.
L’Atton va somriure i va marxar, saltant per les teulades i travessant els carrers.

Jo em vaig armar de valor, vaig respirar fons i vaig entrar a la botiga dels cosplays, seguit del fantasma Joaq.
Imatge

Respon