He començat a veure Haikyuu, un anime sobre un extraescolar de volei, i estava pensant sobre aquesta capacitat que té l'anime de convertir en extraordinàries escenes i situacions de la vida diària. I és que en els quatre capítols que porto vistos és fascinant com poden quedar plenament submergits en un entrenament d'un dimecres qualsevol després de classe, i que durant aquest mateix entrenament, a través del joc, puguin reflexionar i aprendre de les seves pròpies vivències amb tanta intensitat.
I doncs és evident que això que l'anime fa amb tanta recurrència va molt lligat al seu mitjà: l'animació. No és el mateix capturar a través d'una càmera de vídeo escenes o recreacions que haver de dibuixar des de zero totes les situacions. Els dos sistemes tenen diferents aplicacions i poden brillar més o menys segons la destresa de qui els produeix, el que està clar és que impliquen dos ritmes narratius diferents. El ritme de l'anime passa per allargar les experiències, donant veu a escenes corrents i augmentant la transcendència de les escenes més intenses.
Per mi, allò fascinant de l'animació, en concret de l'animació japonesa, és aquesta capacitat d'igualar un fet quotidià de les nostres vides, un examen, una conversa amb un amic, un entrenament d'un dimecres qualsevol després de classe... a els esdeveniments més brutals causats per titans, alquimistes, o l'aventura de convertir-se en el rei dels pirates.
L'altre dia en @Grimmy feia referència al fet d'estar vivint al màxim i em va fer pensar en tot això i en com l'anime aconsegueix transmetre aquesta plenitud de l'experiència de viure que passen els seus protagonistes, en com són capaços d'extreure potencial de vivències que per nosaltres serien inconvenients del dia a dia per convertir-los en un motor que els impulsa a un creixement personal. I en com tot això ens fa mantenir l'interés per seguir mirant anime.
Què en penseu? Per què ens agrada l'anime?
I doncs és evident que això que l'anime fa amb tanta recurrència va molt lligat al seu mitjà: l'animació. No és el mateix capturar a través d'una càmera de vídeo escenes o recreacions que haver de dibuixar des de zero totes les situacions. Els dos sistemes tenen diferents aplicacions i poden brillar més o menys segons la destresa de qui els produeix, el que està clar és que impliquen dos ritmes narratius diferents. El ritme de l'anime passa per allargar les experiències, donant veu a escenes corrents i augmentant la transcendència de les escenes més intenses.
Per mi, allò fascinant de l'animació, en concret de l'animació japonesa, és aquesta capacitat d'igualar un fet quotidià de les nostres vides, un examen, una conversa amb un amic, un entrenament d'un dimecres qualsevol després de classe... a els esdeveniments més brutals causats per titans, alquimistes, o l'aventura de convertir-se en el rei dels pirates.
L'altre dia en @Grimmy feia referència al fet d'estar vivint al màxim i em va fer pensar en tot això i en com l'anime aconsegueix transmetre aquesta plenitud de l'experiència de viure que passen els seus protagonistes, en com són capaços d'extreure potencial de vivències que per nosaltres serien inconvenients del dia a dia per convertir-los en un motor que els impulsa a un creixement personal. I en com tot això ens fa mantenir l'interés per seguir mirant anime.
Què en penseu? Per què ens agrada l'anime?