Per què ens agrada l'anime?

Regles del fòrum
Tots els links a videos han d'anar obligatòriament a dintre d'un spoiler.
Respon
Avatar de l’usuari
Atir dels Senders
Porco Rosso
Porco Rosso
Tadaima!
Entrades: 194
Membre des de: 12 set. 2018, 16:02
0
1
1
Gràcies donades: 157 cops
Gràcies rebudes: 181 cops

He començat a veure Haikyuu, un anime sobre un extraescolar de volei, i estava pensant sobre aquesta capacitat que té l'anime de convertir en extraordinàries escenes i situacions de la vida diària. I és que en els quatre capítols que porto vistos és fascinant com poden quedar plenament submergits en un entrenament d'un dimecres qualsevol després de classe, i que durant aquest mateix entrenament, a través del joc, puguin reflexionar i aprendre de les seves pròpies vivències amb tanta intensitat.

I doncs és evident que això que l'anime fa amb tanta recurrència va molt lligat al seu mitjà: l'animació. No és el mateix capturar a través d'una càmera de vídeo escenes o recreacions que haver de dibuixar des de zero totes les situacions. Els dos sistemes tenen diferents aplicacions i poden brillar més o menys segons la destresa de qui els produeix, el que està clar és que impliquen dos ritmes narratius diferents. El ritme de l'anime passa per allargar les experiències, donant veu a escenes corrents i augmentant la transcendència de les escenes més intenses.

Per mi, allò fascinant de l'animació, en concret de l'animació japonesa, és aquesta capacitat d'igualar un fet quotidià de les nostres vides, un examen, una conversa amb un amic, un entrenament d'un dimecres qualsevol després de classe... a els esdeveniments més brutals causats per titans, alquimistes, o l'aventura de convertir-se en el rei dels pirates.

L'altre dia en @Grimmy feia referència al fet d'estar vivint al màxim i em va fer pensar en tot això i en com l'anime aconsegueix transmetre aquesta plenitud de l'experiència de viure que passen els seus protagonistes, en com són capaços d'extreure potencial de vivències que per nosaltres serien inconvenients del dia a dia per convertir-los en un motor que els impulsa a un creixement personal. I en com tot això ens fa mantenir l'interés per seguir mirant anime.

Què en penseu? Per què ens agrada l'anime?


Imatge
Imatge
Busca els teus amics. Hi ha algú que t’està esperant en algun lloc de l’oceà.
Avatar de l’usuari
Grimmy
Porco Rosso
Porco Rosso
Judo ❀ Master
Entrades: 479
Membre des de: 20 ago. 2018, 20:23
1
3
0
Pronom: Masculí
Gràcies donades: 164 cops
Gràcies rebudes: 177 cops

Molt bona reflexió.

En un primer pensament m'ha vingut al cap una resposta una mica "desconsoladora" però. I és que de fet l'anime serveix per transportar les nostres ments a llocs on la vida real no t'hi pot ni acostar. Tot i que això es podria aplicar a qualsevol mitjà audiovisual enfocat a la ciència ficció, fantasia, etc, l'anime fa un paper molt notable en aconseguir aquesta immersió.

Però, si tant ho gaudim potser és que la nostra vida real no ens ofereix experiències millors? Doncs crec no necessàriament significa que la nostra vida sigui avorrida o no pugui oferir coses molt bones també.

Es a dir és totalment compatible viure la teva vida al màxim, i a més a més que t'agradi l'anime, però si que és cert que segurament el perfil més representat al món otaku "tradicionalment" és el típic que ja tots sabem i en fem broma i tot, persones més tancades, més hikikomorials, i sense objectius molt ambiciosos o concrets.

Llavors aquestes persones segur que cercaran fonts de diversió des de les seves posicions, i això pot fer molt fàcil un acostament al món otaku i gamer.

No vull parlar de números perquè no en tinc cap, però podria pensar fàcilment que això que dic s'aplicaria en molts casos reals. Però bé, també he dit no crec que sigui incompatible sentir que vius al màxim i a més a més veure algun anime de tant en tant, així que potser el motiu de que ens agradi tant l'anime és tan simple com que el que s'ha dit, simplement fa molt bona feina entretenint-nos.

La diferència seria que aquell que viu molt a la vida real, té altres fonts d'entreteniment que potser prefereix abans que l'anime.
Imatge
Avatar de l’usuari
Estel_volador
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Tadaima!
Entrades: 47
Membre des de: 28 set. 2020, 23:03
3
6
0
Gràcies donades: 49 cops
Gràcies rebudes: 48 cops

Doncs em sembla un tema molt interessant! :heroi:

Reflexionant-hi m'he adonat que, en realitat, l'anime (així com altres formes d'expressió artística) és una expressió del que l'autor porta dins seu. És a dir, totes aquestes qualitats del sentit d'aventura, d'amistat, de bellesa... que es transmeten ja estan dins la persona, perquè han sorgit d'ella. És evident que a la vida real no ens enfrontem amb monstres ni titans ni alquimistes perquè el món està ordenat amb unes lleis naturals (i gràcies a Déu perquè seria molt xungo sobreviure amb titans :scared: ), però sí que aquests "enemics fantàstics" representen el sentit de la lluita que la persona porta a dins seu i que fa servir a la seva vida.


Com diu en @Grimmy, és veritat que sovint ens volem refugiar en la fantasia, que trobem més bona i entretinguda que la realitat, però jo trobo que no és perquè la vida real no sigui intensa, sinó perquè precisament a la vida real ens hi juguem més la pell:

A l'anime, si el prota ha de passar per un entrenament, t'ensenyen 2 minuts del personatge entrenant (o un capítol màxim, com a Kimetsu no Yaiba); a la vida real, quan un vol entrenar per ser bo en alguna cosa, entrena tota la vida i s'hi ha d'esforçar molt més fins i tot quan no li ve de gust (en aquest sentit, la vida real és més intensa). A l'anime, ens emociona veure el protagonista enamorat i la típica escena d'un petó amb la waifu (que dura poc); a la vida real, poder experimentar l'enamorament, fins i tot el casar-se i tenir fills és molt més intens. A l'anime, el prota lluita contra monstres i encara que li trenquin 15 costelles es mou com si res; a la vida real, et trenquen una costella i estàs ben fotut xD o has de tenir un esperit de combat més ferm contra situacions desagradables, persones tòxiques, adiccions... cosa que és més dur d'aguantar, però alhora és més intens.

Exteriorment, l'anime és molt millor que la vida real, però si t'hi pares a pensar, la intensitat en la que pots viure la vida real no té ni punt de comparació. La cosa és que un s'ha d'arriscar i esforçar-s'hi de debò, però crec que recompensa més. Crec que sovint ens refugiem (o almenys jo) a l'anime perquè la vida de vegades pot ser desagradable, però esclar... és el que té viure de debò.
Al final nosaltres també necessitem un "desenvolupament de personatge" dins l'anime de la vida, no trobeu? :elmo:

Imatge
Això donaria per un bon anime :fucker:
Avatar de l’usuari
Ai_Serenity
Esperits del bosc
Esperits del bosc
Hola ♥︎
Entrades: 64
Membre des de: 08 juny 2021, 11:27
3
6
0
Pronom: Femení
Gràcies donades: 39 cops
Gràcies rebudes: 39 cops

Estel_volador ha escrit: 02 set. 2021, 15:29 Doncs em sembla un tema molt interessant! :heroi:

Reflexionant-hi m'he adonat que, en realitat, l'anime (així com altres formes d'expressió artística) és una expressió del que l'autor porta dins seu. És a dir, totes aquestes qualitats del sentit d'aventura, d'amistat, de bellesa... que es transmeten ja estan dins la persona, perquè han sorgit d'ella. És evident que a la vida real no ens enfrontem amb monstres ni titans ni alquimistes perquè el món està ordenat amb unes lleis naturals (i gràcies a Déu perquè seria molt xungo sobreviure amb titans :scared: ), però sí que aquests "enemics fantàstics" representen el sentit de la lluita que la persona porta a dins seu i que fa servir a la seva vida.


Com diu en @Grimmy, és veritat que sovint ens volem refugiar en la fantasia, que trobem més bona i entretinguda que la realitat, però jo trobo que no és perquè la vida real no sigui intensa, sinó perquè precisament a la vida real ens hi juguem més la pell:

A l'anime, si el prota ha de passar per un entrenament, t'ensenyen 2 minuts del personatge entrenant (o un capítol màxim, com a Kimetsu no Yaiba); a la vida real, quan un vol entrenar per ser bo en alguna cosa, entrena tota la vida i s'hi ha d'esforçar molt més fins i tot quan no li ve de gust (en aquest sentit, la vida real és més intensa). A l'anime, ens emociona veure el protagonista enamorat i la típica escena d'un petó amb la waifu (que dura poc); a la vida real, poder experimentar l'enamorament, fins i tot el casar-se i tenir fills és molt més intens. A l'anime, el prota lluita contra monstres i encara que li trenquin 15 costelles es mou com si res; a la vida real, et trenquen una costella i estàs ben fotut xD o has de tenir un esperit de combat més ferm contra situacions desagradables, persones tòxiques, adiccions... cosa que és més dur d'aguantar, però alhora és més intens.

Exteriorment, l'anime és molt millor que la vida real, però si t'hi pares a pensar, la intensitat en la que pots viure la vida real no té ni punt de comparació. La cosa és que un s'ha d'arriscar i esforçar-s'hi de debò, però crec que recompensa més. Crec que sovint ens refugiem (o almenys jo) a l'anime perquè la vida de vegades pot ser desagradable, però esclar... és el que té viure de debò.
Al final nosaltres també necessitem un "desenvolupament de personatge" dins l'anime de la vida, no trobeu? :elmo:

Imatge
Això donaria per un bon anime :fucker:
Molt interessant @Estel_volador, no ho havia vist mai des d'aquest punt de vista.
Jo vaig començar a veure anime des de petita perquè volia fugir de la realitat. Amb aquella edat el que veus són dibuixos i afortunadament la TV estava plena d'anime. Quan ets petit tothom espera que vegis dibuixos i juguis com el que ells consideren que has de jugar per l'edat que tens, llavors arriba una edat en la qual socialment ja no et permeten seguir somiant, la realitat i el teu entorn et sacseja i "t'obliga" a tornar a la realitat. És cruel com et porten a somiar de petit i un dia decideixen que ja no és correcte que ho facis. M'he desviat una mica del tema, però quan jo era petita a primer de l'ESO era estrany que veiessis dibuixos i juguessis amb nines :consol:

Vaig estudiar interpretació davant de càmera també per fugir de la realitat i jugar a ser una altra persona, de vegades la vida em sembla massa avorrida. L'entreteniment que tenim a la televisió moltes vegades no pot assolir l'inversió econòmica que suposaria crear els efectes especials i la gran varietat d'històries (i anades d'olla) que ofereix l'anime. Crec que és un mitjà meravellós per explicar històries i realitats paral·leles que difícilment podrien explicar-se d'una altra manera. A més a més, hi ha una sensibilitat i una capacitat reflexiva molt interessant. No m'imagino Fumetsu no Anata E en persona hahaha i és una història que em fascina :hurra:
El tema dels Live Action millor deixem-lo estar perquè no hi ha manera que l'encertin. Potser és precisament l'exemple més clar de la potència que té l'anime enfront de la producció cinematogràfica.
Si es que els japos estan sonadíssims! Estan tan reprimits que els hi surten meravelles del cap.

Sé, tal com diu en @Grimmy, que als fans de l'anime, entre altres coses, se'ns ha titllat de weirdos o persones tancades, però... això avui dia també passa? Fa tant de temps que el meu entorn veu anime, Disney i fantasia que ja no sé si encara es pensa això :crispetes:
Em trobareu a...
Aida x Música d'Anime en Català
https://www.youtube.com/channel/UC6qGEn ... QeJjchd14g

I aquí:
https://www.youtube.com/c/SoyAidaDeturck

Ara mateix veient:
➛Anime: Shadows House, Fumetsu no Anata E, Given.
Avatar de l’usuari
Estel_volador
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Tadaima!
Entrades: 47
Membre des de: 28 set. 2020, 23:03
3
6
0
Gràcies donades: 49 cops
Gràcies rebudes: 48 cops

Ai_Serenity ha escrit: 03 set. 2021, 11:44
Jo vaig començar a veure anime des de petita perquè volia fugir de la realitat. Amb aquella edat el que veus són dibuixos i afortunadament la TV estava plena d'anime. Quan ets petit tothom espera que vegis dibuixos i juguis com el que ells consideren que has de jugar per l'edat que tens, llavors arriba una edat en la qual socialment ja no et permeten seguir somiant, la realitat i el teu entorn et sacseja i "t'obliga" a tornar a la realitat. És cruel com et porten a somiar de petit i un dia decideixen que ja no és correcte que ho facis. M'he desviat una mica del tema, però quan jo era petita a primer de l'ESO era estrany que veiessis dibuixos i juguessis amb nines :consol:
Síp, a mi em va passar el mateix... :hug: Jo devia ser de les poques persones que continuaven jugant a jocs i mirant sèries i de les poques que enlloc de parlar a l'hora del pati, volien jugar. És curiós que de cop i volta no estiguin ben vistes actituds que amb un any menys tenim (jugar, fer servir la imaginació...). No sé si us ha passat també, però tots els valors que em van ensenyar a primària (esforç, treball, imaginació, somiar i seguir els somnis) me'ls van transgiversar absolutament a la ESO (busca l'ofici més productiu i no la pròpia vocació, competència contra els altres, no a la imaginació, etc.).
Ai_Serenity ha escrit: 03 set. 2021, 11:44 El tema dels Live Action millor deixem-lo estar perquè no hi ha manera que l'encertin.
Death Note live action... *Flashbacks de la guerra*
Ai_Serenity ha escrit: 03 set. 2021, 11:44 Sé, tal com diu en @Grimmy, que als fans de l'anime, entre altres coses, se'ns ha titllat de weirdos o persones tancades, però... això avui dia també passa? Fa tant de temps que el meu entorn veu anime, Disney i fantasia que ja no sé si encara es pensa això :crispetes:
Jo crec que entre els grups d'otakus no passa. A mi el que sí que em molesta una miqueta dels grups d'otakus és que en alguns, si ets una noia, et miren malament (són una mica masclistes alguns). M'hi he trobat. O per exemple, hi ha gent que és potser molt extrema fins al punt que quasi s'identifica amb un personatge, i si no vas del mateix pal, et miren també malament xDDD (més *flashbacks de la guerra*:https://youtu.be/gIqDLH0MqEg (warning: això és molt extrem)
Però jo crec que ha anat a millor la cosa, ara ja no està tant mal vist :)
Avatar de l’usuari
Ai_Serenity
Esperits del bosc
Esperits del bosc
Hola ♥︎
Entrades: 64
Membre des de: 08 juny 2021, 11:27
3
6
0
Pronom: Femení
Gràcies donades: 39 cops
Gràcies rebudes: 39 cops

Aquest capi de First Dates no el vaig veure... però vaja, que porto una cara que si la veiéssiu... mon dieu... Però, clar, sempre busquen extrems.

Aquests valors dels quals parles, també m'ha passat. Des de llavors amb uns mesos de diferència ja has de veure el món com ells volen que el vegis.

Jo per sort no m'he trobat amb un grup d'otakus masclistes ni tan extremistes des de fa molt de temps. Hi ha gent que fa por, però en tots els ambients.

Sí que recordo que em van dir un cop que no era una friki com les que sortien a la televisió, que jo era normal... No vaig saber com prendre-m'ho. També m'ha passat que se sorprenguin perquè m'agraden els videojocs. Arriba un punt on el que passa és que a la gent li falta veure món :boig:
Em trobareu a...
Aida x Música d'Anime en Català
https://www.youtube.com/channel/UC6qGEn ... QeJjchd14g

I aquí:
https://www.youtube.com/c/SoyAidaDeturck

Ara mateix veient:
➛Anime: Shadows House, Fumetsu no Anata E, Given.
Respon