Pel·lícules Ghibli: Records de l'Ahir

Respon
Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 605
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 139 cops
Gràcies rebudes: 168 cops
Sexe: Dona

23 ago. 2015, 15:35

RECORDS DE L'AHIR

Imatge


NOM JAPONÈS: Omoide Poro Poro

DIRECTOR: Isao Takahata

GÈNRES: Comèdia, Coses de la Vida

SINOPSIS: La Taeko Okajima és una jove que demana permís de vacances per poder tornar a casa a Yamagata, el poble de la seva cunyada, i on de nena va viure els moments més feliços de tota la seva vida. En el transcurs del seu viatge a la granja dels seus familiars i a la seva posterior residència, la Taeko anirà recordant el seu passat a l'escola, mentre viu intensament el seu present, sense saber bé què fer amb la seva vida i si accedir a les pressions de la família per casar-se amb el granger Toshio amb el qual l'uneix un poderós afecte.

DURACIÓ: 118 minuts

TRAILER:
Text amagat.
Imatge

Avatar de l’usuari
Atir dels Senders
Porco Rosso
Porco Rosso
Entrades: 161
Membre des de: 12 set. 2018, 16:02
Gràcies donades: 121 cops
Gràcies rebudes: 146 cops
Sexe: Sense especificar

26 des. 2018, 23:55

Aquesta obra és, per mi, un dels millors exemples del que caracteritza i distingeix l'animació japonesa d'altres obres animades i, sobre tot, de les produccions de càmera i actors. A diferència d'aquestes últimes, que poden gravar nombroses seqüències en moviment sense que això suposi un cost afegit, l'anime ha d'allargar en el temps situacions concretes per no excedir-se en el pressupost. Aquesta caracetrística, acompanyada del costumbrisme, l'exposició de la vida quotidiana, que Takahata coneix tan bé, conflueixen en aquesta pel·lícula amb molta calma.

Dit això, puc pràcticament afirmar que Omoide Poro poro m'agrada per la mateixa raó que desagrada a molts espectadors: perquè no hi passa res (la qual cosa no és així, l'únic que s'ha de ser subtil). Com es pot llegir a la sinopsis, la història se centra en la Taeko Okajima, que visita la granja de la família del marit de la seva germana per ajudar en la recol·lecció de flors de càrtam, alhora que l'acompanyen tot de records de quan tenia 11 anys.

És una pel·lícula molt lenta, si es vol dir així, que s'atura contínuament a cuidar els detalls i té molt en compte les converses. Bàsicament, ens trobem davant d'un viatge introspectiu que parteix dels seus records i evoluciona a través de l'entorn, on és capaç de trobar els elements necessaris per fer-se front a si mateixa. I aquest entorn està conformat de dos elements bàsics: el paisatge i les persones. L'entorn rural, on tot és més lent i fa més llarg el temps per viure els records. I els seus amics, amb qui conviu i comparteix el present i el passat; i en Toshio que esdevé el seu màxim confident.

D'altra banda, la banda sonora folk, "música d'agricultors", com l'anomena en Toshio; acaba resultant indispensable, sobre tot en tots els viatges en cotxe que fan, on sempre els acompanya la ràdio de fons.

Com a curiositat, vull mencionar que aquest tret que la distingeix de les altres pel·lícules del segell de Ghibli –l'expressivitat facial dels personatges– es deu a que, per no anar-se'n de pressupost, Takahata va considerar oportú gravar les veus abans d'animar la pel·lícula. D'aquesta manera, quan animaven, havien de procurar que la imatge coincidís amb les veus, al contrari de com se sol fer. He llegit moltes crítiques que ho veuen desagradable i poc estètic, tanmateix a mi m'agrada particularment aquest expressionisme, trobo que s'adiu molt amb tot el llargmetratge.

Jo us la recomano molt si us agraden aquest tipus d'històries tranquil·les, "on no hi passa res", si en teniu prou en veure una família menjant pinya per primera vegada i presenciant una història d'amor que va més enllà dels festejos convencionals.
Imatge

Avatar de l’usuari
manolini
Col·laborador
Col·laborador
Repte d'anime 2019
Fàcil
8 / 24
Entrades: 389
Membre des de: 16 juny 2017, 22:01
Gràcies donades: 220 cops
Gràcies rebudes: 184 cops
Sexe: Home

27 des. 2018, 00:07

Atir dels Senders ha escrit:
26 des. 2018, 23:55
Aquesta obra és, per mi, un dels millors exemples del que caracteritza i distingeix l'animació japonesa d'altres obres animades i, sobre tot, de les produccions de càmera i actors. A diferència d'aquestes últimes, que poden gravar nombroses seqüències en moviment sense que això suposi un cost afegit, l'anime ha d'allargar en el temps situacions concretes per no excedir-se en el pressupost. Aquesta caracetrística, acompanyada del costumbrisme, l'exposició de la vida quotidiana, que Takahata coneix tan bé, conflueixen en aquesta pel·lícula amb molta calma.

Dit això, puc pràcticament afirmar que Omoide Poro poro m'agrada per la mateixa raó que desagrada a molts espectadors: perquè no hi passa res (la qual cosa no és així, l'únic que s'ha de ser subtil). Com es pot llegir a la sinopsis, la història se centra en la Taeko Okajima, que visita la granja de la família del marit de la seva germana per ajudar en la recol·lecció de flors de càrtam, alhora que l'acompanyen tot de records de quan tenia 11 anys.

És una pel·lícula molt lenta, si es vol dir així, que s'atura contínuament a cuidar els detalls i té molt en compte les converses. Bàsicament, ens trobem davant d'un viatge introspectiu que parteix dels seus records i evoluciona a través de l'entorn, on és capaç de trobar els elements necessaris per fer-se front a si mateixa. I aquest entorn està conformat de dos elements bàsics: el paisatge i les persones. L'entorn rural, on tot és més lent i fa més llarg el temps per viure els records. I els seus amics, amb qui conviu i comparteix el present i el passat; i en Toshio que esdevé el seu màxim confident.

D'altra banda, la banda sonora folk, "música d'agricultors", com l'anomena en Toshio; acaba resultant indispensable, sobre tot en tots els viatges en cotxe que fan, on sempre els acompanya la ràdio de fons.

Com a curiositat, vull mencionar que aquest tret que la distingeix de les altres pel·lícules del segell de Ghibli –l'expressivitat facial dels personatges– es deu a que, per no anar-se'n de pressupost, Takahata va considerar oportú gravar les veus abans d'animar la pel·lícula. D'aquesta manera, quan animaven, havien de procurar que la imatge coincidís amb les veus, al contrari de com se sol fer. He llegit moltes crítiques que ho veuen desagradable i poc estètic, tanmateix a mi m'agrada particularment aquest expressionisme, trobo que s'adiu molt amb tot el llargmetratge.

Jo us la recomano molt si us agraden aquest tipus d'històries tranquil·les, "on no hi passa res", si en teniu prou en veure una família menjant pinya per primera vegada i presenciant una història d'amor que va més enllà dels festejos convencionals.
AMEN a tot el que dius. El tema de lexpressivitat facial es un dels temes que MES magrada de la pelicula, la fa mes propera, mes real, mes tot. És una peli preciosa.
Imatge

Avatar de l’usuari
Ereza
Moderador
Moderador
この世に悪があるとすれば、それは人の心だ
Repte d'anime 2019
Principiant
5 / 12
Entrades: 501
Membre des de: 06 juny 2016, 21:59
Gràcies donades: 352 cops
Gràcies rebudes: 284 cops
Sexe: Home

03 gen. 2019, 14:04

Bé, ja fa dies que la vaig mirar, i haig de dir que per una banda em va sorprendre, perquè he mirat uns quants animes "slice of life", però en aquest cas semblava que hi passaven ben poques coses. Sí que és cert que reflexionant-hi després, tot té un sentit, i si bé l'acció és lenta, sí que hi passen coses i hi ha reflexions a fer.

D'entrada haig de dir que tot i que és una pel·lícula lenta, no se'm va fer gens pesada ni avorrida, al contrari, em va enganxar. També haig de dir que, havent nascut en una vila petita, em sento identificat amb l'entorn rural i amb algunes reflexions que s'hi fan, i això potser em provoca un cert biaix a l'hora de valorar-la. Deixaré un exemple de tres reflexions en base a detalls d'escenes del film:
  • L'escena en què la Taeko es demana com és que dividir fraccions és tan complicat. 2/3 d'una poma dividits per 1/4 hauria de ser més petit que 2/3, no? Recordo haver pensat alguna cosa d'aquest estil de petit. És un dubte legítim i que caldria que un professor fos capaç d'explicar detalladament. En canvi, la seva germana li diu que simplement s'oblidi de les pomes i que inverteixi numerador i denominador i prou. Això em val com a crítica al sistema educatiu, on s'ensenya per objectius, en lloc d'ensenyar perquè realment s'entenguin els conceptes i les matemàtiques (o qualsevol altra assignatura) no siguin només un seguit de normes que cal seguir sense cap mena de raonament. L'objectiu ha de ser que entenguis per què es fa servir el mètode, no que ho facis mecànicament sense qüestionar-ho.
  • En un moment del film, en Toshio comenta que "els pagesos ens rendim fàcilment a les modes de la ciutat". Un exemple el trobem una estona abans, quan la Naoko demana a la seva mare unes sabates Puma, perquè les duu tothom. En realitat, que les dugui tothom o que siguin famoses no és pas indicatiu de res. Com diu la seva mare, "segur que n'hi ha més bé de preu", i segur que fan el mateix o millor servei que les Puma. Per sort, finalment se'n desdiu. És cert que l'adolescència és un moment complicat i sovint hi ha la necessitat de no ser exclòs del grup per raons absurdes com ara dur unes sabates "mal vistes", però hauríem d'entendre (i fer entendre) que és una raó completament absurda, val més la utilitat d'una cosa que no pas anar a la moda.
  • La que m'afecta més profundament és el concepte d'agricultura integrada dins la natura. En Toshio parla de com els pagesos transformen el paisatge, i que és una professió que "ajuda la natura" i a canvi, en rep els beneficis. Això, molts pagesos del país ho han oblidat, i veuen la natura simplement com un obstacle que els impedeix fer-se més rics: si cal parar trampes perquè una guineu se'ls menja quatre grans de raïm, es fa; si cal fer servir pesticides potents que contaminen els aqüífers, es fa; si cal talar arbres prop del camí perquè la màquina recol·lectora no hi passa sense desmuntar-la, es fa... I la llista podria continuar, hi ha gent que mostra un absolut menyspreu per la terra. Evidentment, no cal fer les coses com fa dos segles, però sí que cal transformar l'agricultura perquè sigui més respectuosa amb la natura.
Però reflexions a banda, és un film realista a més no poder. Els petits moments de la vida quotidiana, ja siguin positius, com ara tastar la pinya, o negatius, com la rebequeria per la bossa, ens recorden que cada dia passa alguna cosa digna de ser recordada i que ens pot marcar per sempre. Altres moments més estil "documental", com ara l'explicació de com es recol·lecta el càrtam i els usos que se li donen, m'han encantat. M'ha sorprès també que tractés el tema de la regla. Considerava que seria un tema tabú al Japó, i sembla que no ho és tant... tot i que la desinformació és estratosfèrica, sobretot en els nois.

Pel que fa a la part artística, sí que potser algunes expressions facials semblen estranyes en un anime com deia l'@Atir dels Senders (desconeixia que fos per pressupost), però m'ha agradat. La part musical potser no destaca tant, però la cançó final em va fer plorar de bonica que és (i són poques les cançons que ho hagin aconseguit a la primera).

Centrant-me en la relació romàntica del film, la Taeko i en Toshio, el ship és obvi. A tots dos els agrada la vida rural i la pagesia, i sembla que tots dos són capaços de trobar en l'altre algú en qui confiar per explicar-li les seves preocupacions (tot i que és sobretot la Taeko qui es recolza en en Toshio). Costa conèixer gent a qui puguis explicar amb detall anècdotes i fets del passat que encara arrossegues, però quan ho fas, la connexió és especial, com en aquest cas. Menció especial per al final del film, amb la Taeko decidint a l'últim moment de baixar del tren i agafar-lo en direcció contrària, amb tots els nens dels seus records acompanyant-la en cada pas del seu retorn al camp, que entenc que significa que és capaç de deixar de banda el seu jo del passat i passar pàgina. Però d'altra banda, són ells també els qui l'han portada fins allà. El passat no el podem canviar, així que val més la pena construir-hi al damunt per a superar-lo.

Bé, potser me n'he anat més enllà d'una ressenya normal, però és un film que recomano si sou capaços de llegir més enllà del "no passa res". Entenc, però, que hi hagi gent a qui se li faci pesat.

En fi, hauré de mirar més films d'en Takahata, que sembla que és el gran oblidat de l'Studio Ghibli (tinc entès que ni tan sols volen reeditar-ne els films en Bluray, perquè "no vendrien prou").
Imatge
«Si hi ha maldat en aquest món, és sens dubte al cor de la humanitat.»

Respon