Jump no tadashii tsukurikata (Cómo se hace la Jump)

Respon
Avatar de l’usuari
Japanium
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
daijôbu desu!
Entrades: 44
Membre des de: 07 gen. 2018, 12:39
Gràcies donades: 26 cops
Gràcies rebudes: 23 cops
Sexe: Home

31 jul. 2018, 11:27

Norma Editorial edita i distribueix a finals de juliol de 2018 el manga “Jump no tadashii tsukurikata” de Takeshi Sakurai traduït com “Cómo se hace la Jump”. Es tracta d’un volum autoconclusiu d’estil documental, amb alguns intents d’humor, on s’explica com es fa la revista Weekly Shônen Jump, la revista de còmics amb més tirada del planeta.
Amb més de 50 anys d’història, la Weekly Shônen JJump és tota una institució a Japó i a la resta del planeta i es normal que tard o d’hora sortís un manga explicant una miqueta de la seva història i de com ha evolucionat al llarg del temps i, és clar, com es fabrica un numero de la revista. Aquesta és la principal intenció de “Jump no tadashii tsukurikata”, però en la meva opinió no ho aconsegueix ni de bon tros. Anem per parts.
Primer de tot cal dir que aquest és un manga d’encàrrec que la pròpia Jump demana a un autor que ha estat més de 4 anys sense dibuixar per tal de deixar constància dels processos interns de la revista. Així queda reflectit en el primer capítol, que no deixen de ser unes pàgines de proba per tal d’estudiar la viabilitat del projecte.
Entrant ja en matèria pròpiament dit, e llibre es divideix en varis capítols que aniré comentant un per un:
- Realització tècnica: un cop se li encarrega a l’autor la serialització d’aquest documental la primera visita és a la impremta. Aquí podem veure com s’escanegen els originals i com un dissenyador va introduint els texts i les onomatopeies al seu lloc corresponent. Un cop fet és realitza el segell que servirà per imprimir les pàgines de la revista. Hi ha un apartat que per molt que el llegeixi no em queda clar i és el de la positivització de les plaques de fotopolímer.
- Impressió i enquadernació: aquí s’explica el funcionament de les rotatives (potser sigui el capítol més interessant de tots), es mostren els enormes corrons de paper, es parla de que és un plec, com s’enquaderna la revista i de com es talla. És interessant el tema de la pols de paper.
- El paper: Perquè el paper de la Jump és de color? En aquest capítol s’entendrà perfectament.
- La Jump Festa: Un capitol que podia ser realment prometedor i queda en no-res. Decepcionant.
-La portada: Aquí es parla una miqueta de la filosofia de la Jump de promocionar nous talents. Es parla de com es dissenya la portada, el ganxo que atraurà als compradors.
- La redacció de la Jump: fotos de les taules dels diferents editors i com a dada important (i única), sols hi treballen 25 persones per editar 3 revistes. Hi ha una insulsa secció de “preguntes dels lectors” i una entrevista a un veterà creador de logotips per a les diferents sèries (el més interessant de tot el capítol). També es fa un viatge per veure la redacció de la Jump americana. Res de l’altre món, francament.
- Els magaka: Entrevista a Kohei Horikoshi d’allò més buida i sense cap mena de “xixa”, sols els faltava parlar del temps.
I fins aquí tot el que dóna de sí aquest “Jump no tadashii tsukirikata”.
Amb el potencial que podria haver donat aquest tema l’autor (o la pròpia Jump) s’ha quedat en l’aspecte físic de la producció de la revista, es a dir com es fa la part palpable de la revista i els seus materials. Quan vaig comprar aquest volum m’esperava trobar molta més informació de l’aspecte creatiu de la revista com per exemple com es decideix començar una sèrie, quins aspectes es valoren tant en el candidat que presenta uns originals com l’estil, la temàtica, la destresa... com influencien els editors sobre els autors, com es decideix el contingut de cada número, fins on arriba la llibertat de l’autor, com són les enquestes per conèixer la popularitat de les diferents sèries, com s’analitza, on van a buscar nous talents, etc...
Crec que l’autor s’ha quedat en un pla més que bàsic explicat per a nens de parvulari afegint bromes absurdes de forma constant per a que el lector no perdi l’interès. Comparat amb un altre manga documental (o testimonial) com és “Ichi Efu” editat per Norma, aquest es queda en un vull però no puc. Això sí, la única cosa que m’ha quedat clara és el tracte d’esclavitud que pateixen els autors i els editors: jornades impossibles, dies sense dormir per acomplir els terminis d’entrega, però això és quelcom que, més o menys tothom, ja sospitava.
“Jump no tadashii tsukurikata” és una curiositat que pot estar ‘allò més bé pels fans del manga i, sobretot, de la Jump. A mi m’ha deixat a mitges, com que podria donar més i no ho fa per mandra. En fi, és una opinió.

Imatge

Avatar de l’usuari
Yuri
Esperits del bosc
Esperits del bosc
Ohayo minna!!
Entrades: 77
Membre des de: 02 maig 2018, 18:33
Gràcies donades: 46 cops
Gràcies rebudes: 26 cops
Sexe: Dona

31 jul. 2018, 18:04

Justament l'altre dia que vaig anar a llibreria el vaig veure i vaig decidir comprar-lo. Encara no he pogut llegir-me'l i espero aquest finde tenir temps per fer-ho. Trobo que és interessant saber tot el procés de la publicació d'una de les revistes més importants de Japó i pot ser entretingut i divertit amb aquests tocs d'humor que han posat. Quan l'hagi llegit ja comentaré què m'ha semblat!
“Qui sap, qui sap, podria ser que...?”

Imatge

Respon