Tadaima.cat

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:
-Ei! Què hi feu aquí? -Va crdiar-me innocent el director de l'academia, el meu xicot.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament,

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de youtube al telèfon.

Tenia una cita per aquest Sant Jordi. Què podia anar malament? Tot va anar malament. Explico la meva història:

Sóc Ermengol de Palautordera, descendent d'una nissaga de cavallers de Montblanc. Per alguna raó, m’atreu la diada de Sant Jordi.

Els carrers s'omplen de colors, de roses i de llibres. Els nens fan xivarri, els joves festegen mig avergonyits amb roses a la mà, els adults xafardegen entre les grans piles de llibres i els avis descansen en els bancs de pedra recordant els anys que abans passaven ràpidament i ara passen lentament.

Aquest ambient festiu em convida, cada any, a sortir al poble per sentir la brisa suau de la primavera, mentre sents el bel de les cabres i ovelles que pasturen pels camps. Aquests animals m'inspiren: en veure'ls alimentar-se feliçment d'herba, m'adono que el més important de la vida és el moment present. De manera que dirigeixo els ulls al rellotge del campanar: falten pocs minuts per l'hora acordada. De seguida començo a córrer en veure que no arribaré a temps a classe de japonès. Sí, encara que no ho sembli, a Montblanc hi fan classes de japonès. I de fet, no ho he dit, però el meu segon cognom és Nobunaga. La sang dels samurais corre per les meves venes. I aquesta part de sang japonesa no em permet fer esperar els meus alumnes. Obro la porta de la classe, desenfundo la katana, i allibero un crit de guerra: furiokawa! Avui és el dia cultural i ensenyo als meus alumnes la meva relíquia familiar i les tradicions que l'acompanyen. De cop, un dels estudiants, s'aixeca alegrament i m'ensenya la seva katana. Resulta que s'acosta l'obra de teatre que hem preparat a l'acadèmia i vol que l'ajudi a practicar.

Potser us demanareu: què té a veure la classe de japonès amb la cita? Doncs la cita la tenia amb la senyoreta Yamaguchi, la coordinadora de l'acadèmia. Era una dona de mitjana edat de caràcter misteriós. A l'acadèmia tenia una actitud seriosa i formal però fora d'aquesta es mostrava com una persona més alegre i juganera, que gaudia de les petites coses de la vida.

Aquell matí vam trobar-nos al passadís.

—Bon dia —em va saludar amb la mirada fixa en el meu front—. Ermengol, t'ha sortit un gra de pus!! Shimatta! Porten molt mala sort!
—Bon dia... ah!! —no m'esperava això i, instintivament, em vaig dur les mans al front. Els llibres que duia a la mà em van caure a terra.
—Ai, perdona, que t'has posat nerviós? —digué la senyoreta Yamaguchi.
—No, és que tinc el braç cansat de practicar per l'obra de teatre —vaig dir, creant una distracció. —Ara ho recullo, senyoreta Yamaguchi...
—Encara segueixes amb el mateix? Que soc un home, jo! —exclamà ella, amb un somriure.

Aquella broma va agafar-me per sorpresa i va fer-me oblidar tot el tema del gra. Vaig convidar-la a cupcakes amb una rosa ensucrada per sobre. Una mica de crema vermella es va enganxar al nas. En aquell moment, vaig sentir:

—Ei! Què hi feu aquí? —Va cridar-me innocent el director de l'acadèmia, el meu xicot.

En Bunta Takakura, un home de 48 anys, que sempre vestia camises de quadres i ulleres de sol. Jo no podia suportar aquesta mania seva, per aquest motiu havia decidit tallar amb ell, tot i que encara no havia trobat el moment, però de cop vaig contestar:

—Estava a punt de convidar la senyoreta Yamaguchi al meu palau de Palautordera, valgui la redundància.

Immediatament, en Bunta em dirigí una mirada que em recordà la pel·lícula "El Padrí" i se n'anà al seu despatx. Juraria que sota l'americana groga, ficada entre els pantalons, duia una pistola. Una de les que disparen. Bales, vull dir. Però potser només va ser la meva imaginació. Na Yamaguchi i jo fem broma i diem que sembla un mafiós.

Mentre rememorava el meu romanç fracassat amb en Bunta, ella va posar un vídeo de YouTube al telèfon: un jove francès explicava com fer pizza napolitana a casa. Ella somrigué.

—Vols que provem de fer-la aquest dissabte?