Avui parlarem d’una qüestió que ja feia temps que hauríem d’haver tractat, perquè quan parlem del Japó, en quins símbols pensem de seguida? És clar, dels ambaixadors del Japó, els samurais!! Durant aquest post descobrirem què feien exactament els samurais de la manera menys tostón possible! Espero que vosaltres també us animeu a dir la vostra!

Qui eren els samurai?

El terme samurai es fa servir per designar l’elit militar que governava l’antic Japó i que, en essència, eren guerrers que es regien per un estricte camí de normes (bushido) i que, a més del camí de l’espasa, també eren persones molt cultes que cultivaven arts com la poesia o la cerimònia del te.

La paraula Samurai deriva del verb “saburai” que vol dir “servir”, per tant, els samurai són “els que serveixen”. Dir que un samurai i un “bushi” no és el mateix: Bushi (i d’aquí “bushido”, el codi ètic dels guerrers) és guerrer i els samurai són guerrers, però d’elit.

Els samurai i la katana

Antigament, els samurai lluitaven molt més amb arc i cavall que amb espases. Va ser en l’època dels clans, especialment la lluita pel poder entre els clans Minamoto i el Taira, quan els samurais, cercant armes més poderoses, feren seu el domini de l’espasa.

La katana era considerada l’ànima del samurai. En portaven dos parells, una més gran coneguda amb el nom de katana i una més petita, coneguda amb el nom de wakizashi. Els samurais no es desprenien mai de les seves katanes, eren els seus objectes més sagrats i cercaven sempre les més poderoses.

De fet, de escoles per aprendre a fer servir l’espasa, n’hi havia moltíssimes i els samurais feien servir un estil de lluita diferent depenent de l’art que haguessin estudiat al dojo o bé heredat de la seva família.

El seppuku

De la mateixa manera que vivien per l’espasa, també podien morir per ella, no només en la mort al combat, sinó amb la pràctica del seppuku, el suïcidi expiatori per netejar l’honor del samurai.

A occident ens ha arribat amb el nom d’harakiri: hara (ventre) i kiri (tallar) perquè s’ha confós la lectura dels kanjis. El seppuku era una peça clau en el bushido. Amb aquest ritual el samurai es tallava el ventre amb la wakizashi (amb les mans cobertes per evitar morir amb les mans tacades de la seva pròpia sang) perquè era al ventre on es trobava la veritat. Generalment es tallaven completament el ventre i era aleshores quan el kaishaku (el “padrí” del seppuku que podia ser un familiar o amic) li tallava el cap.

Les dones també cometien seppuku, però en el seu cas era diferent. Rebia el nom de jigai i consistia a tallar-se el coll, sempre amb les cames lligades per evitar la deshonra de morir amb les cames obertes.
Són molts els samurais que varen cometre seppuku per netejar el seu honor, per evitar caure en mans dels enemics, o si el seu amo l’hi ordenava (cosa que rep el nom d’oibara)

Un poc d’història

Els samurai varen prendre força a finals del segle XII quan es va instituir la figura del Shogun que era un governant militar i l’Emperador passava a ser l’autoritat religiosa, teòricament, descendent dels Déus.

Va ser sota el mandat dels Tokugawa, en les guerres entre estats dels clans pel poder, quan els samurais varen viure el màxim període d’esplendor. Inicialment eren campesins que, durant els períodes de guerra, agafaven les armes per lluitar, fins que, donada la seva importància, els samurais varen ser reconeguts com a estament social diferenciat i d’elit.

Aquesta bonança dels samurais durà fins que Tokugawa Ieyasu lluità per suprimir els privilegis dels guerrers, cosa que finalment acabà amb el retorn del poder a l’emperador i l’arribada de la Restauració Meiji al segle XIX. Amb la restauració Meiji es va prohibir l’ús de la katana (l’ànima del samurai).



La prohibició de portar armes més els nous temps de pau va fer que els samurais s’extinguissin, juntament amb la seva època.

Durant l’època de Tokugawa els samurais hagueren o bé de posar-se sota la protecció d’un senyor feudal, o bé convertir-se en ronins, és a dir, samurais sense senyor. Però molts d’ells, optaren per dedicar-se al contraban als ports cosa que va provocar el tancament de les fronteres i l’aïllament internacional del Japó. Amb aquesta mesura també es volia evitar la influència dels estrangers, que eren considerats subversius, especialment els catòlics.

Dir, com a curiositat, que els ronin existeixen actualment avui en dia! Sí, però amb un nou significat! Els ronin són els estudiants que tot i haver-se preparat per entrar a una Universitat, no aconsegueixen passar l’examen d’ingrés i ho han de tornar a intentar l’any següent.




Dels samurais es podrien dir mil coses més però no vull que sigui un post massa extens ni tostón, per tant, esteu més que convidats a aportar més coses, que n’hi ha moltíssimes!! Heu vist animes de samurais? En teniu un de preferit? Digueu la vostra!!

Avui gràcies a un post de reddit he descobert que també hi havia dones samurais i m'ha picat la curiositat el tema (ho ignorava completament, la veritat). Així que vinc a compartir el que he trobat sobre aquestes dones samurais:

Qui eren les onna-bugeisha?

Com ha dit la @UkiHana, als Samurais els van reconèixer com a estament social, per la qual cosa les dones també naixien amb el títol de Samurai. Així doncs, les dones de classe Samurai (o classe Bushi, no se ben bé com es diu) se les coneixia com a onna-bugeisha (女武芸者 - mestra de les arts marcials). Les onna-bugeisha també aprenien l'art de la guerra (el codi Bushido) per poder defensar la seva llar i el seu llinatge familiar en temps de guerra (quan els marits no eren a casa). Les dones samurais, però, no lluitaven amb les armes típicament masculines (katana i wakizashi) sinó amb armes que es consideraven femenines: la naginata (un sabre llarg), el kainen (una daga) i el tanto (un ganivet).

Història de les dones guerreres

Segons les llegendes japoneses, el seu origen es remunta al segle III dC (oju cuidao), quan, en morir l'Emperador Chūai, la seva dona coneguda com a Emperadriu Jingū va accedir al tron i, un cop al poder, ella mateixa va liderar la invasió de Corea. No està clar que hagi existit realment però està clar que ha significat un model a seguir per a les posteriors dones samurais.

Pintura de 1880 de l'Emperadriu Jingū envaint Corea


El paper que van exercir en l'època feudal va ser molt important, tot i que, a partir de l'era moderna, se les va relegar a funcions de la casa exclusivament, dotant-les de fragilitat o debilitat de caràcter.

A l'inici del període Edo (1603-1868) es creen les primeres escoles d'Onna Bugeisha i aquestes se centren en l'ús exclusiu de la Naginata. Malauradament, el període Edo marca també el declivi de les dones samurais. Això ocorre a causa de la corrent neoconfuciana que establia el matrimoni com a pilar social. Els guerrers passaven a tenir càrrecs burocràtics i, a la fi d'aquest període, les guerreres van ser relegades a ser esposes i mestresses de casa.

Resulta que els occidentals van reescriure la història japonesa obviant completament la existència d'aquestes dones guerreres, reduint la figura femenina a un paper secundari i sumís. Podríem pensar que aquestes figures de dones samurais eren casos aïllats, però descobriments arqueològics recents suggereixen que no es tractava de casos aïllats. Excavacions a tres importants muntanyes han revelat una significativa participació femenina en batalla, posant en relleu l'exclusió de les onna-bugeisha dels llibres d'història. Per exemple, les anàlisis d'ADN de 105 cossos excavats de la Batalla de senbon Matsubaru entre Takeda Katsuyori i Hojo Ujinao en 1580, van revelar que 35 eren dones.

Importants dones samurais:

Tomoe Gozen, Nakano Takeko, Emperadriu Jingū, Hōjō Masako, Mochizuki Chiyome

Quan tingui una estona, us explicaré amb més detall qui eren aquestes dones guerreres i què van fer per ser recordades tants segles després.

Moltes gràcies Nafiiii!!

Sabia que hi havia hagut dones guerreres però no tenia ni idea que n'hi havia tanteeees! Només coneixia la Tomoe, perquè hi ha un personatge a Rurouni Kenshin que es diu així i sabia que n'havien tret el nom. En el seu moment vaig llegir la seva història però em pensava que havia estat un cas aïllat.

No coneixia el cas de l'emperatriu i de veritat que m'encanta, del pal, doncs vinc pa' qui i m'ho conquisto toh. La veritat és que m'agradaria saber més d'aquestes dones! Tothom sap que els samurais eren forts i valents però segur que aquestes dones repartien a full de canya. Llàstima que, com sempre -gràcies història-, quedin en segon pla...

No sabia on posar això, si algú creu que hi ha un lloc més adient ja ho moureu.

Crec que no us havia ensenyat encara el meu projecte final d'assignatura de significació de la imatge que vaig fer a finals de l'any passat. La veritat és que hi vaig dedicar moltes hores, tant és així que vaig aconseguir un 10 amb matrícula d'honor. xD

I us preguntareu que a què ve tot això. Doncs que la temàtica era purament del guerrer, sobretot amb un fort èmfasi als samurai.

No és gaire llarg però estic molt content amb el resultat, així que espero que us agradi. Us deixaré el link aquí, poseu-vos uns bons auriculars i a pantalla completa:

I un extracte de la memòria del projecte que explica el seu significat, per qui tingui curiositat:

La peça audiovisual intenta representar el concepte de "duel" entre dues ànimes que ho donen tot per superar el contrincant, apostant la vida si cal. El muntatge consta de tres parts; la primera, intenta construir una ambientació que reflecteixi sobretot paisatges naturals per transmetre una calma concreta, la calma abans de la tempesta i que ens situa en un context. S'intenta fer ús d'imatges amb poques o cap persona, i la narrativa intenta fer palès un temps d'espera que va passant de mica en mica. Deliberadament, aquestes s'han triat per inferir la imatge d'un Japó tradicional que ens pot recordar a la figura del samurai, tipologia de guerrer oriental més representativa universalment encara en l'actualitat.

En la segona part, ja més complexa, s'intenta construir una tensió per l'enfrontament mortal decisiu. Des del moment en què els combatents es mantenen cara a cara, el desaveïnament de l'arma, i la primera batalla que succeeix, la psicològica, no menys important que la física. També seguint el compàs de la música, se li vol atorgar sentit a tot el conjunt d'imatges que es lliguen entre si per formar un tot amb una lectura pròpia i construir una atmosfera de misticisme, sense arribar a una conclusió.

La tercera part apareix de cop i volta acompanyada d'una nova cançó, després del moment de calma del final de la primera melodia, per resoldre amb tota la determinació possible el duel que s'ha cuinat anteriorment. Aquesta utilitza també la tècnica del frameig, per vincular les imatges entre si i ha sigut la part més complexa de construir. Cada imatge i cada fotograma lliguen amb l'anterior i el següent de forma molt minuciosa per mantenir un ritme de combat constant entre totes les figures i que estableix paral·lelismes entre tots els duels que es donen a la vegada i que també són tan diferents en tots els sentits possibles, però que acaben posseint la mateixa essència final.

S'han triat peces diverses, però que representessin el mateix principi. Això permet fer un repàs en clau també cinematogràfica, combinant films més contemporanis, amb d'altres més tradicionals. De la mateixa manera representa l'evolució d'aquest tipus de figura quant al format del combat, amb uns inicis realistes, amb tensió, no gaire acció per mutar en escenes més coreogràfiques, dinàmiques i frenètiques. En aquest tram es respon la pregunta més personal sobre la imatge cinematogràfica. La fascinació pel duel entre dues personalitats, ja sigui per l'estètica de la coreografia (que a vegades ens pot semblar fins i tot superficial o fantasiosa) o per la importància significativa del seu realisme, l'habilitat i força d'aquestes imatges, generen una bellesa particular i única en la cinematografia. Es pot dir que pretén fusionar, una representació real i una fantasiosa del mateix fet i ambdós conviuen en la pantalla per generar el concepte de bellesa.

Cal tenir en compte que s'han utilitzat imatges de duels entre mestre i alumne, que s'han intercalat amb les de combats mortals. El motiu també és justificat, ja que en la filosofia del guerrer cada combat és a "mort", encara que no sigui de manera física. El judo, per exemple, és una art marcial que troba els seus primers orígens en els mateixos samurai, pel fet que aquests durant les guerres vestien armadures dures i pesants que feien difícil l'efectivitat dels cops. Per això aplicaven tècniques de projecció i un cop a terra eren vulnerables de les armes. Per tant, en el judo, la derrota és el simbolisme de la mort, caure és la mort figurativa, tot i que el cos físic no mori significa la derrota de l'ànima. De manera semblant succeeix amb el que es vol transmetre en els duels "de pràctica", no són menys importants que els altres i aquesta dualitat també es vol transmetre intencionadament.

Grimmy! Volia felicitar-te per aquesta obra mestra! L'he vist unes quantes vegades i al final ha resultat fins i tot addictiu. Si em dius que era una nova peŀlícula m'ho hagués cregut. Trobo que està molt ben muntat i fins i tot la música de cada tros queda genial. Quina passada!

He pogut identificar algunes pelis bastant mítiques de la meva joventut: Kill Bill, Tigre y Dragón, Hero i L'últim Samurai. Hi han dos que igual no he vist. Seppuku que no la coneixia i Zatoichi que no vaig acabar de mirar.

Augurio un brillante futuro joven
Avisa per a la propera peŀlícula!

Grimmy ha escrit: ↑12 maig 2023, 00:06 No sabia on posar això, si algú creu que hi ha un lloc més adient ja ho moureu.

Crec que no us havia ensenyat encara el meu projecte final d'assignatura de significació de la imatge que vaig fer a finals de l'any passat. La veritat és que hi vaig dedicar moltes hores, tant és així que vaig aconseguir un 10 amb matrícula d'honor. xD

I us preguntareu que a què ve tot això. Doncs que la temàtica era purament del guerrer, sobretot amb un fort èmfasi als samurai.

No és gaire llarg però estic molt content amb el resultat, així que espero que us agradi. Us deixaré el link aquí, poseu-vos uns bons auriculars i a pantalla completa:

I un extracte de la memòria del projecte que explica el seu significat, per qui tingui curiositat:

La peça audiovisual intenta representar el concepte de "duel" entre dues ànimes que ho donen tot per superar el contrincant, apostant la vida si cal. El muntatge consta de tres parts; la primera, intenta construir una ambientació que reflecteixi sobretot paisatges naturals per transmetre una calma concreta, la calma abans de la tempesta i que ens situa en un context. S'intenta fer ús d'imatges amb poques o cap persona, i la narrativa intenta fer palès un temps d'espera que va passant de mica en mica. Deliberadament, aquestes s'han triat per inferir la imatge d'un Japó tradicional que ens pot recordar a la figura del samurai, tipologia de guerrer oriental més representativa universalment encara en l'actualitat.

En la segona part, ja més complexa, s'intenta construir una tensió per l'enfrontament mortal decisiu. Des del moment en què els combatents es mantenen cara a cara, el desaveïnament de l'arma, i la primera batalla que succeeix, la psicològica, no menys important que la física. També seguint el compàs de la música, se li vol atorgar sentit a tot el conjunt d'imatges que es lliguen entre si per formar un tot amb una lectura pròpia i construir una atmosfera de misticisme, sense arribar a una conclusió.

La tercera part apareix de cop i volta acompanyada d'una nova cançó, després del moment de calma del final de la primera melodia, per resoldre amb tota la determinació possible el duel que s'ha cuinat anteriorment. Aquesta utilitza també la tècnica del frameig, per vincular les imatges entre si i ha sigut la part més complexa de construir. Cada imatge i cada fotograma lliguen amb l'anterior i el següent de forma molt minuciosa per mantenir un ritme de combat constant entre totes les figures i que estableix paral·lelismes entre tots els duels que es donen a la vegada i que també són tan diferents en tots els sentits possibles, però que acaben posseint la mateixa essència final.

S'han triat peces diverses, però que representessin el mateix principi. Això permet fer un repàs en clau també cinematogràfica, combinant films més contemporanis, amb d'altres més tradicionals. De la mateixa manera representa l'evolució d'aquest tipus de figura quant al format del combat, amb uns inicis realistes, amb tensió, no gaire acció per mutar en escenes més coreogràfiques, dinàmiques i frenètiques. En aquest tram es respon la pregunta més personal sobre la imatge cinematogràfica. La fascinació pel duel entre dues personalitats, ja sigui per l'estètica de la coreografia (que a vegades ens pot semblar fins i tot superficial o fantasiosa) o per la importància significativa del seu realisme, l'habilitat i força d'aquestes imatges, generen una bellesa particular i única en la cinematografia. Es pot dir que pretén fusionar, una representació real i una fantasiosa del mateix fet i ambdós conviuen en la pantalla per generar el concepte de bellesa.

Cal tenir en compte que s'han utilitzat imatges de duels entre mestre i alumne, que s'han intercalat amb les de combats mortals. El motiu també és justificat, ja que en la filosofia del guerrer cada combat és a "mort", encara que no sigui de manera física. El judo, per exemple, és una art marcial que troba els seus primers orígens en els mateixos samurai, pel fet que aquests durant les guerres vestien armadures dures i pesants que feien difícil l'efectivitat dels cops. Per això aplicaven tècniques de projecció i un cop a terra eren vulnerables de les armes. Per tant, en el judo, la derrota és el simbolisme de la mort, caure és la mort figurativa, tot i que el cos físic no mori significa la derrota de l'ànima. De manera semblant succeeix amb el que es vol transmetre en els duels "de pràctica", no són menys importants que els altres i aquesta dualitat també es vol transmetre intencionadament.

Gràcies Giggles! :D

Quan li vaig ensenyar a me mare també vaig veure que hi havia aquest component addictiu perquè el volia veure una vegada rere l'altre. xDDD

La veritat és que el muntatge no em desagrada, però tampoc crec que m'hi dediqui, exclusivament al menys.

La filmografia estava als crèdits originals però els vaig canviar a la versió de Youtube perquè hi sortia informació de la uni: Harakiri, Rebellion, Ran, Tigre i Drac, Hero, Kill Bill, L'Últim Samurai i 13 assassins.