[Rol] Una lliço dolorosa

Respon
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

09 set. 2016, 19:01

Imatge

Nota: Aquest rol es situa immediatament abans que el rol que protagonitzaré amb en Meizu. Per aquesta raó, aquí s'explica amb tot detall els esdeveniments que donen lloc al citat rol. Res més, espero que el gaudiu :uki:


Malgrat que l'afer de la biblioteca de Shinsei no va arribar mai a ser domini públic, les diferents divisions de Shinsei no podien ometre la gravetat de l'assumpte. Les següents setmanes varen ser un autèntic caos, una prova més que alguna cosa no acabava d'anar a l'hora. Eren dies difícils per a tothom, però especialment per l'Ayame, que va haver d'assumir la responsabilitat per no avisar a temps les divisions. La capitana va assumir-ho amb una naturalitat inaudita pel seu caràcter, però alguna cosa em deia que dins seu, no tot era de color de rosa.

- No hauries de permetre que et tractin d'aquesta manera Ojou-san, i més, si al final vàrem aconseguir salvar el dia.- li vaig comentar mentre preníem un te vermell durant una de les nostres reunions a la seva l'habitació.
- Rokun, quan tu fas un vot per protegir aquesta ciutat i els seus habitants has d'assumir que si comets un error, seràs sancionat, per molt que ho acabis solucionant- va dir secament.
- Em costa de creure que siguis tan comprensiva, noia...
- He hagut de fer molts de sacrificis per arribar on sóc, quatre vells repapiejats ja poden dir missa!
La resta de membres de la divisió, seguien treballant a tornar a la normalitat la gran biblioteca després dels desperfectes ocasionats per la trifulga. Mentre uns altres provaven de descobrir si la Kaede havia aconseguit tenir aliats en les altes esferes de Shinsei. L'únic que podíem fer era seguir atents al que pogués succeir.

Però, si hi havia una classe alarmada pels esdeveniments recents, aquesta era sens dubte la dels samurais. Refutats mestres en l'art de la guerra i les tècniques marcials, havien hagut de viure sempre sota l'ombra de les divisions. Ara, amb la crisi oberta no dubtaven a qüestionar el lideratge de les divisions més enllà de les parets de les seves fortaleses. Especialment delicada era la situació de la nostra divisió d'Investigació, assenyalada pel que consideraven una falta gravíssima.

Les pressions dels samurais varen ser tan fortes que ens varen obligar a acceptar la presència d'un grup de samurais al nostre entorn. L'Ayame, conscient que no podia o no devia enfrontar-se a les decisions consensuades entre les diferents divisions va acatar. Així, al cap de pocs dies un grup de petulants samurais es presentaren a la seu, disposats a aplicar les seves consignes marcials. Els comandava un dels més venerats capitost de la facció samurai, un home de mitjana edat amb una gran urpada a la cara, responia al nom de Muramase.

Segons sembla, per tal de superar la rigorosa instrucció a la qual eren sotmesos i ser considerats uns Bushi de ple dret havien de fer una proesa. En el cas del Muramase, la seva proesa va ser matar un Yokai amb l'espasa familiar, la qual semblava tenir propietats màgiques. Segons sembla, els grans clans samurais havien perdut feia temps la facultat de fer màgia, i per tant, depenien d'objectes màgics.

- Capitana Kamishiro, ja sap per quin motiu els samurais hem decidit intervenir en aquest assumpte, espero que col·labori lleialment.
- Naturalment, Masamune-dono, és un plaer acollir-lo a vostè i als seus guerrers a la meva divisió, espero que la seva estança sigui del seu gust.
Si haig de ser plenament sincer, detestava aquesta falsa formalitat d'aparença, estic segur que si pogués l'Ayame li hagués encès el cul amb molt de gust. Els samurais darrere del capitost desprenien un profund menyspreu cap a nosaltres, producte d'un ego mastodòntic. Per això em va sorprendre com, amagat entre ells, un noi que no devia sobrepassar la majoria d'edat. Portava una do-maru celest, que lluïa extremadament pesant per ell, fent-lo suar la gota gorda, costava de creure que ell també fos un samurai de ple dret.

Al meu costat en Ren no deixava de provar de contenir-se. Coneixent el seu caràcter si seguien les provocacions, no trigaria a explotar. Sort que al seu costat hi havia l'Asuka, sempre disposada a aplicar-li un encanteri restrictiu, acompanyada sempre amb un somriure.

- Es pot saber que fas Asuka?- va protestar vehement en Ren.
- Protegir-te a tu i la resta de membres de la divisió, no és convenient un enfrontament ara mateix.
Els samurais varen ser allotjats en una de les plantes del castell menys utilitzades. Tot i que es va dir en un principi era per preservar la intimitat dels nous inquilins, no era cap secret que també busquessin mantenir el mínim contacte amb ells. I per uns dies sembla que una relativa pau s'assoli a les files de la divisió, fins que...
robguerrero l’ha editat per darrera vegada el dia: 12 set. 2016, 21:02, en total s’ha editat 1 vegada.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

10 set. 2016, 19:59

Succeí en una de les nostres pràctiques de combat, com sempre, tots els membres masculins de la nostra divisió ens reuníem per simular combats reals d'esgrima. Aquelles simulacions, es feien amb armes que no tallaven per assegurar la seguretat dels participants i no hi era permesa la màgia. Per aquesta raó sabia convertir en una mena de tradició amistosa entre els membres masculins resoldre les seves diferències en aquests tipus de combats.

Els samurais varen irrompre el tradicional combat d'en Ren, que havia de lidiar amb les ires dels restants membres de la divisió que buscaven ser els companys de l'Asuka. Tot i que sempre es queixava de la molèstia que li representava, no es podia negar que aquestes pràctiques l'havien convertit en el millor espadatxí de la divisió. L'objectiu dels samurais? Demostrar la seva superioritat enfront de nosaltres. Mentre que per en Ren, era una manera de demostrar que la divisió d'intel·ligència era capaç de defensar-se.

- Ren, estàs segur que és convenient en desafiar-los en la seva especialitat? No és una decisió gens prudent.
- Tant és, no puc suportar tanta arrogància concentrada, si tinguessis una mica d'orgull, ja els haguessis alliçona't amb la teva màgia.
No podia negar la certesa de les seves paraules així que vaig haver de veure com és batia en un duel amb el samurai.
- En posició, saludeu... Agime!- va dir el jutge.
El samurai va carregar de manera fulgurant contra en Ren que es limita a rebre l'escomesa impetuosa del guerrer. Sorprenentment, no va retrocedir ni un sol pas sinó que va contraatacar amb una empenta vigorosa que trenca la guàrdia del samurai. Aquest es trobava desconcertat per l'habilitat del jove i va serrar les dents molest. Tot seguit es produí un intercanvi de cops continu entre els dos espadatxins a una velocitat meteòrica, tot i l'habilitat d'en Ren, era clar que no podria continuar sostenint aquest ritme. El samurai veient els problemes no va deixar d'atacar amb vigor renovat.

- No se'n sortirà, si tingués la màgia encara, però en l'àmbit del control d'arma el samurai és infinitament superior- va comentar el Kazuma, molest per com s'havia tornat aquella pràctica.
- Bé, tots sabem que en Ren és orgullós i que li costa controlar els seus impulsos- vaig dir resignat.
- Això no és excusa hi ho saps prou bé, un error per ser massa gallet et pot costar la vida, que importa l'honor i l'orgull un cop ets mort.- va sentenciar
El combat es prolonga uns minuts més, en Ren tot i mostrar-se impassible començava a donar mostres evidents de cansament. Era qüestió de minuts... no segons, que el combat toqués a la seva fi. I aquest final es produí d'una manera poc noble, en Ren va llançar un atac definitiu amb les poques forces que li quedaven sobre el samurai. Aquest va caure sorprès sobre si mateix, acorralat va llançar una puntada contra la part més vulnerable dels homes. En Ren no va poder reprimir un crit de dolor que va callar quan va sentir la fulla de la katana al seu coll, senyal de la seva derrota.

La reacció no es va fer esperar, i va ser furibunda. En Ren va llançar el samurai endarrere amb un vendaval màgic que va fer xocar la resta dels seus companys contra la paret. Els samurais varen alçar les seves armes disposats a venjar tal deshonor, només per descobrir que tots els membres masculins de la divisió d'intel·ligència ja ens havíem arremolinat al costat del Ren. Els samurais marxaren proferint un reguitzell de malediccions i insultats obscens.

- I ara ve quan la cosa es comença a complicar a passos agegantats- vaig pensar dins meu.- Només espero que l'Ayame no torni a rebre represàlies.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

11 set. 2016, 21:29

Per desgràcia, el pitjor dels escenaris es va fer realitat quan els samurais deshonrats varen acudir a l'Ayame, acompanyats ni més ni menys que pel seu cap, Minamoto Hojo. El fet de conèixer un descendent d'un dels clans samurais més reverenciats del Japó, només va fer augmentar la meva inquietud. Els Hojo varen establir el primer Shogunat després de la seva victòria a les guerres Gempei, sota l'estol dels Minamoto contra els seus rivals polítics, els Taira. Eren un clan samurai que devia mantenir una gran influencia entre la resta.

Com era d'esperar del "Taisho" dels samurais la seva aura indicava que no venia aquí ha celebrar una simple cerimònia del té. Els seus ulls blaus eren com gel fred, i ens observava amb menyspreu, com si no estiguis tractant amb gent d'igual condició.

- Capitana Kamishiro, la desorganització que pateix la seva divisió és notòria. Hem cregut amb vostè fins a l'últim moment, però aquest últim incident es inacceptable i volem que l'honor dels nostres companys sigui reparat.
- I digui'm "Taisho" Hojo, quan els meus subordinats han causat un prejudici a l'honor dels teus subordinats? Segons tinc entès, varen ser els vostres homes qui entraren i actuaren deshonrosament enfront dels meus. O és què entrar i provocar una baralla no és més propi de bèsties que d'homes d'honor.
- Maleït monstre!- es va sentir de fons entre els samurais, abans que els seus companys el fessin callar.
Però el mal ja estava fet, l'Ayame va alçar la mirada i va llençar una mirada furibunda al líder samurai, que n'hi es va imutar. La resta de membres de la divisió s'indignaren i començaren a xiuxiuejar, fet que va fer que l'Ayame ordenes el silenci.
- Com anava dient, presumiu d'honor i d'orgull guerrer, però les vostres accions es contradiuen, on s'és vist que un samurai hagi de recórrer a tècniques tan baixes com atacar les parts nobles del seu contrincant.
Aquelles paraules varen encendre els ànims dels samurais que s'alçaren subjectant les seves katanes. Novament el líder respectiu va calmar als seus subordinats.

- Capitana Kamishiro, saps perfectament que la teva posició és precària entre les diferents faccions de Shinsei. Li pregaria que es contingues, sé de bona font que aquest càrrec representa molt per vostè i per la seva família, al cap hi ha la fi, la seva família va ser privada de tots els seus honors ja fa segles.
- Pregaria que no fes menció a res que tingui a veure amb la meva família, no és el tema a debatre, Minamoto.
- Ho és, no puc evitar pensar que a causa de la seva condició de semihumana vostè estigui darrere dels recents incidents. És una possibilitat legitima.
Aquelles declaracions em varen sobtar, vaig mirar l'Ayame i ella em va retornar la mirada amb una seriositat inaudita, però amagada entre els seus ulls, vaig llegir una súplica de suport. Els restants membres de la divisió no varen dubtar a protestar aïradament els comentaris pujats de to del líder samurai, que en feia orelles sordes.

- Kamishiro Ayame, estic aquí per anunciar-te que si en 48 hores no has entregat al responsable de la deshonra dels meus samurais, presentaré una esmena per la pel teu immediat cessament. No puc permetre que una han'yō controli la divisió d'intel·ligència, la que ens protegeix dels enemics interns i externs.
Han'yō? Coneixia d'alguna manera aquell terme, sabia que no era un terme gens agradable així que només vaig poder alçar la meva veu sobre l'allau d'insults i provacions dels presents.

- Si poseu en dubte l'honestedat de la capitana i l'insulteu, no dubteu que poden venir qui vulgui, que el rebrem tal com es mereixen. Deshonores amb la teva actitud prepotent l'esperit dels Bushi, deshonres l'honor de la teva família i per sobre de tot, faltes a la veritat Hojo-Dono.
- I tu qui et penses que ets tros d'esquix? Saps amb qui estàs parlant mocós? Tots els que m'han insultat han acabat tastant el gust de la meva espasa...
No va acabar la frase perquè ja li tenia la meva katana al seu coll. Els presents varen contenir la respiració mentre jo separava la fulla de la meva espasa, lentament. El cap samurai estava completament blanc, com un ciri. Només va balbucejar.

- Com t'atreveixes!? Es pot saber qui ets tu!
- Sóc en Rob, Rob Guerrero i sóc un membre de la divisió d'intel·ligència, sota el comandament de la capitana Ayame Kamishiro, l'única a qui haig de retre comptes.
- Un Guerrero? Un altre membre d'una família maleïda? Ara sí que l'heu basada divisió d'intel·ligència, d'aquesta no us en salveu! Kenshiiiin! Porteu aquell marrec al meu davant.
El marrec va resultar ser aquell noi que vaig conèixer durant la primera visita dels samurais- Devia tenir uns 17 o 18 anys amb tota seguretat, el seu rostre era blanc com la llet, era encara un nen.

- Kenshin, vull que li demostris a aquesta escòria com les gastem els samurais, vols recuperar l'honor de la teva família? Honra al codi, honra els teus ancestres i fes empassar les seves paraules a aquest mitja merda.
- Si senyor...
- Protesto!- va cridar l'Ayame fora de si – Com t'atreveixes a organitzar un combat real enmig de la reunió i involucrant un nen!
- Ayame, està bé, puc lidiar amb aquest problema, no et preocupis.
- Que no em preocupi tros d'imbecil! Et prohibeixo que lluitis en aquest duel estupid Roku, si lluites... mai, mai t'ho perdonaré.
- Jo tampoc em podria perdonar no haver-te defensat com cal després dels últims esdeveniments.
- Definitivament... ets un curt de gambals.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

12 set. 2016, 21:57

El fet és que em trobava enmig d'un combat real contra un autèntic samurai, o almenys el que jo creia un samurai. El noi, perdó, el Kenshin no amagava la seva tensió, segurament aquest era el seu primer combat real i volia fer un bon paper. Vaig sentir un deix de ràbia de què no fos en Minamoto el meu rival, tenia ganes de fer-lo volar uns metres mentre jugava amb ell.
Ens vàrem situar a una distància prudent l'un de l'altre. Al ser dos duelistes novells ens limitarem a estudiar la posició del contrincant, buscant el seu punt feble. Varen transcórrer els segons i els minuts en silenci, expectants per qualsevol moviment sospitós del contrincant. Fins que vaig decidir a animar una mica l'espectacle. Amb un petit gest vaig atreure l'espasa cap a mi, causant la sorpresa del jove samurai que la seguia tot darrere. Naturalment tots els seus moviments eren controlats pels meus poders, al cap de pocs instants tots els presents començaren a animar al noi, mentre jo em dedicava a controlar els seus moviments.

- Que fàcil és fer emocionar al personal- pensava mentre observava la desesperació del pobre noi, que no entenia com podia ser que la seva katana es mogués amb voluntat pròpia.
Uns minuts després un esgotat samurai va sol·licitar la treva, satisfet vaig concedir-li només per ser rebut amb eufòria pels companys de divisió. L'Ayame, que seguia seria, mentre en Kazuma i en Ren no semblaven plenament satisfets.
- La màgia no és un instrument per humiliar els altres, i més si són innocents- va sermonejar-me en Kazuma.
- Ho vinga, el pobre noi no podia lluitar, només li he ofert l'opció de simular un combat, quin mal hi ha?
- Mira al bàndol dels samurais i jutge les teves accions.
Quan vaig girar vaig veure com el noi era escridassat pels seus companys i com li privaven de la seva arma, pels samurais la seva katana era com una prolongació de la seva ànima.

- M'acasum tot...
- Per la teva gracieta un innocent a estat deshonrat, es pot saber en què pensaves?- va cridar en Ren.
- Are are, ja ho vaig ha arreglar- vaig dir secament.
Quan em vaig acostar els samurais es posaren en guàrdia. Vaig fer un senyal de treva i vaig dirigir-me al noi que provava de contenir sense èxit les llàgrimes de la ràbia i la vergonya.

- Bon combat, Ken-kun, algun dia m'agradaria repetir-lo.
- Repetir-lo! Repetir-lo dius! Mai més podré ser un samurai, mai més podré honrar la meva família, ara només sóc un Ronin!!!- va cridar fora de si.
- I que et pensaves? Ets un Takeda al cap hi ha la fi, un clan de perdedors- va dir un dels seus antics companys.
Quan vaig sentir el nom Takeda vaig empal·lidir. Els Takeda eren un dels clans més famosos del període del Sengoku Jidai, un clan conegut per a ver estat capaç de plantar cara als mateixos Oda, Tokugava i Uesugi, sota el comandament del seu líder Takeda Shingen.

- El teu clan té de perdedor el que jo tinc d'honest, o sigui molt poc- vaig dir amb un mig somriure.-els Takeda són de llarg el clan samurai que més reverencio!
El noi es va quedar pàl·lid. No entenia com podria ser que algú com jo conegués la història del seu clan i de tot el món samurai. El seu clan no era un clan caigut en desgràcia? Això no era el que li havien explicat.

- Com saps tu, tot això?- va preguntar intrigat.
- Sis plau, sóc un membre de la divisió d'intel·ligència, el coneixement per nosaltres és poder i si ha sobre, et trobes amb un historiador aquesta necessitat de coneixement és imperativa!
- Perdona però no entenc res, això em resulta massa complicat d'assimilar.
- Em pots donar uns 5 minuts?- vaig preguntar.
- Si, és clar, però que vols fer?
- Faré un petit viatge... en breus tornaré a ser aquí.
Vaig demanar a en Kazuma que el portés a casa meva mentre jo era fora, entre renecs ell accepta quant a li vaig recordar que li havia prestat uns volums de HantsuxTrashu. Vaig acaronar el meu rellotge i vaig tornar a la meva habitació, d'on vaig recollir els meus llibres d'història del Japó modern i abans que m'adonés ja tornava a estar a la meva llar de Shinsei.

- Aquí tens tota la informació, tot i que vau perdre contra en Tokugawa, el vostre llegat va ser important fins al retorn del poder imperial amb la restauració Meiji, l'any 1869. En resum, el teu clan mai va perdre poder polític, ni de bon tros!
- I perquè se'm va privar d'aquest coneixement?- va preguntar en Kenshin.
- El poder corromp amic meu, només et puc dir això- vaig dir seriosament.
- Amic? Ets el primer que m'anomena d'aquesta manera...- va dir sobtat
- Com? Això és incomprensible!- vaig respondre indignat.
- Als samurais no se'ns permet tenir amics, només companys d'armes, perdre un company d'armes és un deshonor- va dir secament.
- Doncs Kenshin, permet-me anunciar que em comprometo a convertir-me en el teu company d'armes!- vaig dir convençut.
- Però si no ets un samurai, i si tenim en compte que ets un Guerrero, una de les famílies escollides amb més mala fama... No crec que sigui la millor opció.
- La meva família és honorable, hi ho penso provar... bé almenys ho intentaré.
- I com ho faràs?- va preguntar encuriosit
- Viatjaré a Drakkar, al cap hi ha la fi, és on originalment la meva família es va establir.
- Ets ben boig, saps que et pot passar? No ets pas un membre de la divisió d'exploració! Les incursions a Drakkar estan terminalment prohibides i més si ets d'intel·ligència!
- Assumiré el risc gustosament.
L'endemà vàrem saber que una infiltrada pellroja de Drakkar va causar una gran destrossa a la divisió d'exploració en el seu combat amb el tinent de la divisió. A Shinsei el nerviosisme es va convertir en una realitat al consell del govern, dues divisions havien patit importants daltabaixos consecutivament. La desconfiança era palpable, mentre les acusacions queien d'una facció i l'altra.

La situació era tan greu, que l'Ayame va a ver de convocar una reunió de tots els membres rellevants de la divisió. Òbviament, el tema central eren l'amenaça samurai i la seguretat interna de la ciutat. La capitana no va amagar que el fet que una espia de Drakkar s'infiltrés era gravíssim, i que a sobre s'escapés per "art de màgia" sense cap mena d'ajuda aparent ens situava en una posició delicada.

- El tinent de la divisió d'exploració el coneixeu tots, pot semblar un noi rarot, però no podem negar que les seves contribucions en els últims mesos hagin resultat útils. Haurem d'extremar les precaucions i donar-los suport un altre cop, al cap hi ha la fi, que una Drakkariana entrés a la ciutat és problema nostre...
Tenia curiositat per aquella pellroja prou atrevida per infiltrar-se a la ciutat rival, robar uns plànols i finalment fer una espantada "màgica". Dins meu, esperava que si algun dia em toqués fer una cosa semblant, tingués la mateixa sort.
Acabat la reunió vaig anar a veure en Kenshin, que es va quedar hostejat a casa meva fins que recuperés la seva condició de samurai, cosa que esperava que fos ben aviat. O esperava, ho recalco perquè haver de compartir el pis amb un altra persona que no fos del gènere contrari em feria l'orgull com una mala cosa.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

14 set. 2016, 20:23

Els dies passaren pausadament, mantenint una fràgil calma a l'espera d'una nova visita dels samurais, que mantenien el seu to bel·ligerant. Els matins els mantenia ocupat treballant a reparar els desperfectes de la biblioteca mentre la tarda i la nit l'invertia a practicar amb en Kenshin el seu domini de l'espasa i instruir-lo en el coneixement de la seva historia.

Aquells dies em permeteren entendre més que mai els costums samurais, a més de tenir algú amb qui compartir les vicissituds de cada dia. Abans que m'adones en Kenshin s'havia convertit en una persona més del meu entorn, el germà petit que mai havia tingut.

- Que faràs quan recuperis la teva condició de samurai, Ken?- vaig preguntar mentre ens banyàvem als banys de la divisió.
- Que faré? Sincerament, no hi he pensat, ara mateix estic molt còmode com estic- va respondre arronsant l'espatlla.
- Com m'agradaria ser tan simple com tu nano...- vaig dir molest
- I tu que tens pensat fer en el futur? T'ho has plantejat Roku-San?- va preguntar el noi encuriosit.
- Realment tinc molts projectes pensats, de moment m'agradaria mantenir un equilibri entre els dos mons, voldria conèixer molt més aquest món, la seva gent, les seves tradicions... No ho puc evitar, he d'atendre dues realitats difícils de lidiar.
- És difícil ser adult no?- va rematar-me
- Ni que ho juris, algun dia em matarà...- vaig sentenciar.
- Si no ho fa abans la capitana Kamishiro- va riure el noi sorollosament
- Escolta nano, no feia falta que la mencionessis, és problemàtic- vaig sentenciar.
- Però si se us veu molt units, sempre estàs al seu costat.
- Una cosa no treu l'altre, sóc el seu apreciat gosset res més.
- Com que el seu gosset eh...- va continuar rient.
- Algun dia coneixeràs una donzella i jo estaré allà per vacil·lar-te, samuraiet.
- Que Bishamonten t'escolti...
- És clar que si, no ho saps Ken, el repòs del guerrer sempre es troba a la falda de la seva dama...
Segurament per en Kenshin tenir algú que parlar sobre coses tan trivials com el futur, era una manera d'evadir aquell destí que sempre ens espera als que fan vida als camps de batalla. Ara que hi penso, segurament per això vàrem establir aquella connexió, tots dos buscàvem una resposta a les nostres inquietuds personals. Com una manera de donar-nos suport en els nostres dubtes, en les nostres pors, en un món ple d'incerteses com era el món que ara vivíem.

Quan vàrem sortir dels banys, la lluna plena regnava sobre la nit, no feia un bri d'aire. En Kenshin semblava adonar-se de l'inusual d'aquest fenomen. Ens vàrem mirar els ulls i sense dir res més vàrem anar a canviar-nos la indumentària. Era prou clar, Shinsei sempre rebia les influències del mar i aquelles hores la ciutat era refrescada per una brisa marina ara inexistent. Només quedava una sola resposta per aquest fet. Yokai.

Després de cenyir-nos les nostres indumentàries de batalla vàrem marxar rabent cap a la casa principal de la família Kamishiro. Quan vàrem arribar l'Ayame esperava a l'entrada amb un gest seriós. Vaig abaixar el cap respectuosament només per sentir queixar-se.

- Deixa les formalitats, no estic d'humor ara mateix. Fas massa tard.
- Estàvem als banys públics, tan bon punt ens hem adonat del fenomen, hem acudit aquí.
L'Ayame va sospirar visiblement cansada, i va mirar-nos als dos.
- Aquesta no serà una batalla fàcil Roku, i no m'agradaria que el noi prengués part.
- Però si sóc de la teva mateixa edat, he practicat molt amb en Roku! Estic plenament capacitat per lluitar aquesta nit!- va dir en Kenshin molest.
- Pot ser, però encara ets un nen i no convé portar nens a la batalla.
- Ayame, que coi et passa? Jo m'encarregaré de què no faci cap ximpleria- vaig queixar-me
L'Ayame em va llançar una mirada furibunda mentre els seus ulls vermells refulgien com brases ardents.
- Roku, només t'ho diré un cop, aquesta batalla portarà unes conseqüències molt greus per tots.
- Però que coi ha de passar Ayame, és un Yokai! Ja n'hem vençut amb anterioritat!
- Sí, però aquest cop el Yokai ha estat més intel·ligent que ningú.
- Que vols dir?- vaig preguntar desesperat
- Ha posat sota control els samurais de Shinsei – va sentenciar
- !???
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

15 set. 2016, 23:23

Durant uns segons és va fer el silenci entre nosaltres. Un Yokai havia estat capaç de controlar els millors guerrers de Shinsei? Això era inconcedible. El fet però era que si hi havia algú m’havia demostrat que no tenia pels en la llengua era la mateixa persona que ara tenia al davant. Els seus ulls no s’apartaren dels meus ni un segon, fent-me sentir profundament incòmode, finalment vaig avenir-me a respondre.
- Que em proposes capitana?
- T’ho explicaré pel camí, no és el lloc i el moment més indicat- va dir mirant cap a en Kenshin, que encara assimilava la noticia.
- Comprenc... Kenshin, queda’t al marge d’aquest assumpte – vaig dir al jove samurai.
- Com em pots demanar això! Estem parlant dels meus companys d’armes- va dir el noi indignat.
- Poc queda en aquests moments dels teus companys Ken, si us plau, et prometo que quan tot acabi, tornaré a per tu.
- Sempre es el mateix... Jo també sóc perfectament vàlid per lluitar Rob! Et prometo que no seré cap molèstia- va implorar.
- No es qüestió de ser molèstia o no Ken, només et vull protegir a la meva manera, és a dir, de la manera més egoista i barroera de l’historia.
El noi va callar i serrar les dents mentre les llàgrimes li brollaven els ulls, finalment, va abaixar el cap resignat i va donar la volta per tornar a casa. Per uns instants el meu cor es va empetitir, recordant que fins no fa tant jo no era tant diferent al jove samurai. Llavors vaig entendre el perquè mai podria arribar a ser professor, era massa fred. L’Ayame em va fer un gest perquè la seguis cap a les muralles de la fortalesa, on de fons es començaven a sentir els ecos d’una batalla.
- Mai hagués pensat que veuria aquesta faceta teva, tan protectora i atenta, realment ets una caixa de sorpreses Roku- va dir sorpresa la capitana.
- Això creus? Bé, no és com si mai no hagués existit, és només que no he trobat la necessitat de revelar-la fins ara.
- Millor, revelar les teves debilitats no és la millor manera d’enfrontar un enemic – va dir secament
Llavors vaig recordar que la noia que tenia al meu costat, tot i el seu aspecte delicat, no era més que el fruit d’una unió prohibida entre un Yokai i un humà. Abans que pogués contestar una enorme bola de foc va il·luminar el cel amb el seu fulgor abans de sorollosament contra una de les parets del castell.
- Maleïts samurais!- va cridar l’Ayame mentre accelerava el pas fins deixar-me enrere amb els seus ulls com brases ardents.
Quan vaig arribar a l’entrada no podia a ver un paisatge més descoratjador. Tot era un autèntic caos. Els membres més joves de la divisió anaven d’un lloc a l’altre buscant els materials per fortificar l’entrada, mentre els veterans impartien les ordres per sobre de l’enrenou imperant. Per primera vegada tenia la sensació de que entrava en un camp de batalla real, i una gota de suor freda em va recórrer tota l’esquena.
- On coi m’he anat a ficar?
L’Ayame va arribar on eren el Ren, el Kazuma i l’Asuka, semblava visiblement preocupada. Quan vaig arribar em va indicar un llenç de la muralla amb un gest ràpid, semblava que no tenia cap intenció de continuar la nostra conversa anterior. Resignat vaig dirigir-me cap allà on m’esperaven quatre nois visiblement nerviosos.
- Noms i habilitats- vaig dir
- Satoru, Momotaro, Kenichi i Seigi especialistes en barreres, estem a càrrec d’aquesta secció.
- I com està la barrera?
- Resistirà durant unes dos hores, potser menys, si tornen a llançar aquelles boles.
- Suficient, jo m’encarrego de que no passin.
- Tu sol?
- Tinc que descarregar aquesta tensió dels últims dies
Els tambors de guerra ressonaren de fons, com una marxa fúnebre que gelava la sang. Tots els encarregats de la barrera varen ser evacuats a l’interior de la fortalesa, a fora només vàrem quedar una desena de membres, escollits per l’Ayame. La veritat es que els coneixia a gairebé tots, així que sabia que eren confiables, però fins quan? Durant tot l’enfrontament? Cada cop el soroll va ser més fort fins que van cessar quan més aprop sonaren.
I llavors vaig saber, per primera vegada el que significava ser un guerrer, quan el so de les sagetes va travessar l’aire per aturar-se a la barrera mentre els samurais irrompien sobre l’entrada.
- No els feriu, només els heu de deixar estabornits o tallar el fil que els controla, passi el que passi, no els mateu!- vaig sentir la veu de l’Ayame i el meu esperit es va calmar.
- Que comenci aquest ball de mascares!-
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

16 set. 2016, 23:27

Els samurais atacaren repetidament l’entrada onada per onada, més que guerrers experimentats semblaven ser mers titelles controlats per un pèrfid titellaire. A cada nova escomesa les nostres forces anaven minvant, mentre els samurais semblaven impassibles als nostres atacs excepte quan queien inconscients. Tot i el nostre plantejament conservador, estava clar que si no fèiem alguna cosa la situació és tornaria cada cop més insostenible.
Però com solucionem aquest atzucac... Aquesta pregunta em rondava el meu subconscient des de el principi d’aquest sen sentit, però la qüestió central se m’escapava. I llavors una gran quantitat de samurais entraren en tromba des de l’entrada per la nostra desesperació, com una mena de tsunami avançaven imparables contra nosaltres. Llavors vaig entendre el perquè l’Ayame havia arribat al càrrec de capitana de la divisió d’intel·ligència. En un breu parpelleig és posa al nostre davant i comença a recitar unes sures en silenci.
- Sembla que això s’acaba aquí- va dir en Kazuma visiblement fatigat – observa-la perquè això que veuràs es digne de veure.
L’Ayame va picar contra el terra alliberant un cercle de flames blanques que s’estengué a tot el patí d’armes. Quan aquesta va arribar als samurais aquests és quedaren completament immòbils, llavors en uns instant ella creua la distància que els separava i dels deixa completament inconscients.
- Aquesta és la seva tècnica supressora de posseïts de la capitana, òbviament està a un nivell completament diferent de tots nosaltres – va dir en Kazuma satisfet.
Una sensació d’alleujament em va recórrer cada part del meu cos mentre em repetia incessant que aquella bogeria semblava haver acabat. De cop vaig sentir el meu cos molt pesat i extremadament fatigat, semblava que havia arribat al meu límit. L’Ayame, en canvi continuava allà dreta, desafiant al perill que encara estava per venir, era cert, ella es trobava a una distància massa abismal respecte a nosaltres.

Quan es va girar cap a nosaltres els seus ulls encara brillaven amb una semblant salvatge. Més que l’atenta i perfeccionista Ayame que coneixia, semblava més una bèstia salvatge que no hagués dubtat a tacar-se de sang ni un instant.

- Qui us ha dit que pugueu descansar? Ara arriba l’hora de la veritat!- va cridar enfurismada.
- Oh, quines paraules més desafortunades per una noieta tan mona com tu, és veu que les aparences enganyen i ets ben bé una tigressa- va dir una veu masculina profundament efeminada
D’entremig de les ombres va sorgir una persona d’aspecte androgin, la seva pell pàl·lida era realçada pels seus ulls de color violeta. Una de les coses que més em cridaven l’atenció eren els seus llavis vermells com la sang. El seu cabell negre quedava recollit en una gran cua de cavall. Vestía un senzill haori color violeta amb detalls vermells, a sota portava un hakama de color marró amb ells. Finalment un abric de color blau marí amb patrons daurats completaven la seva indumentària.

- Ets tu qui ha provocat tot aquest desastre?- va preguntar fredament l’Ayame.
- Jo mateix, Onigumo, el titellaire – respondre amb la seva veu femenina- tu deus ser la capitana Kamishiro, el nostre líder té especial interès en que et capturi, així que tindries la gentilesa d’acompanyar-me sense fer gaire soroll?
No entenia res, qui era aquest Yokai tan estrambòtic? Que volien de l’Ayame? Quina necessitat hi havia d’utilitzar els samurais? Realment no entenia res.
- Malauradament ni tinc intenció d’acompanyar-te ni tinc intenció de deixar-te viure, així que si em permets, deixa’m que et converteixi en cendres.
- Quina llàstima així es trenquen les negociacions? Haurem doncs de vessar una mica de sang humana perquè canviïs de parer...
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

18 set. 2016, 18:54

El Yokai misteriós va ajuntar les seves mans i va pronunciar una sèrie de sures, de la seva esquena emergiren unes ales violetes. Quan va separar les seves va somriure i va indicar a l'Ayame que l'ataqués. Aquesta autoconfiança ens va sobtar a tots, ja que es trobava davant dels millors membres de la nostra divisió, i la mateixa capitana. Per alguna raó, creia que estàvem ballant sobre una enorme trampa preparada per algú molt retorçat.

Però semblava que l'Ayame no l'importava, o almenys això semblava. Ja que es va llançar cap a ell en tromba, coberta de flames carmesines, aquella era la primera vegada que veia d'aquella manera i no podia evitar tenir una sensació de por. Tant en Kazuma com en Ren, estaven esgotats i presenciàvem la nostra capitana intercanviar escomeses amb aquell misteriós Yokai.

- Això va molt malament- va indicar en Ren – aquest paio no està fugint dels atacs de la capitana, sembla com si l'interesses aquesta lluita cos a cos, definitivament això no va a l'hora.
- També té n'has adonat?- va dir en Kazuma – realment sembla que aquest Yokai ens amaga alguna cosa.
Però que podia ser que ens amagués? I perquè l'Ayame no era capaç de concloure el mateix que havíem fet nosaltres? Una sensació d'angoixa em dominava.
- Molt em temo que ha quedat dominada per la seva part Yokai- va dir l'Asuka- els seus ulls ja s'han transformat i no trigarà a passar el mateix amb el seu cos- va sentenciar.
Llavors ho vàrem entendre, la volien transformar en Yokai complet... Però quan ens vàrem voler fer càrrec ja era massa tarda. L'Onigumo de cop va deixar de moure's i seguidament l'Ayame també. Una multitud de fils s'arremolinaven al voltant del patí d'armes i de l'Ayame, com una gran teranyina. El que va passar encara no sóc capaç de recordar-ho, només vaig veure 3 dels membres més veterans de la divisió ser llençats contra una paret propera, totalment inconscients. I l'Ayame cridant totalment desesperada amb llàgrimes als ulls, que fugíssim d'ella. Uns segons després em varen caure 3 més fins que només quedàvem jo, en Kazuma, en Ren i l'Asuka contra l'Ayame que no deixava de plorar.

Tenia por, una por que m'impedia moure'm, era aquest sentiment el que senties quan t'adonaves que anaves a morir? No ho sabia del cert, només sabia que les meves extremitats no es movien i que si no ho feia seria assassinat sense contemplacions. Fins aquí havia arribat? Tant d'esforç per res més? A la por, ara si sumava la meva ràbia i el meu odi cap a l'Onigumo per fer cometre l'Ayame aquelles atrocitats, i m'odiava a mi mateix per ser un inútil. En Kazuma no em deixava de cridar que m'aixequés, però no era capaç de posar-me dret, el meu cos era de pedra.

Llavors una figura es posa davant meu, vestia un do-maru celeste com el cel a l'alba i anava armat amb una katana d'una fulla blanca impol·luta. Només una persona encaixava en aquesta descripció, la meva boca va deixar anar a l'instant el seu nom.

- Kenshin...
- T'has vist? Sembla com si haguessis mullat el teu llit tros d'imbecil, tant de cantarella i mira't com estàs, mort de por i esperant que s'acabi ràpidament aquest malson.
No podia dir res, era així, volia que tot s'acabés, volia despertar-me a la meva habitació de sempre i creure que tot era un malson. Però no era així, per desgràcia, era una experiència totalment real. I em sentia totalment avergonyit.

En Kenshin va cridar a en Kazuma que li indiques on era els fils i que el cobrissin que ell s'encarregaria d'alliberar l'Ayame. Veure el que fins ara la persona que havia estat provant de protegir-me em va fer despertar. Volia ajudar, d'alguna manera volia deixar enrere aquesta desesperació, i abans que m'adonés ja em trobava dret.

- A bona hora reacciones idiota!- varen cridar en Kazuma i en Ren a l'uníson.
I que voleu que us digui, tothom té por a la mort? És un sentiment ben normal! Vaig pensar mentre somreia, era un noi qualsevol amb una vida normal. Suposo que en el fons, tot és qüestió de resolucions. Només sabia que ara era el moment de donar un últim pas cap endavant.

- Diuen que les coses bones es fan esperar- els vaig recordar, mentre treia uns quants shurikens que tenia guardades per aquest tipus de situacions.- Jo us cobreixo ja sabeu que toca fer-
- Ara tens poses a donar ordres? Tens més cara que esquena!- va dir en Kenshin
L'Onigumo observava l'escena interessat, semblava gaudir de la situació. Sabia que ens tenia entre l'espasa i la paret i no pensava deixar que les tornes canviessin en contra seva. Amb un cop de dits va fer que l'Ayame es llences cap endavant, però ja teníem previst aquell atac vaig començar a tallar els fils amb els meus shurikens magnetitzats. El Yokai va fer una ganyota de veure com el seu pla començava a fallar. Quan vàrem netejar els fils del patí d'armes, el Yokai va començar a aplaudir sorollosament.

- Sembla que s'ha acabat el joc, quina llàstima suposo que sí que sou realment competents, però m'ha molestat que no em deixéssiu completar les meves ordres així que us deixaré un petit regalet.
Tot seguit va desaparèixer en un tancar i obrir d'ulls, tal com havia aparegut. Vàrem estar uns segons en tensió fins que una ràfega d'aire ens va colpejar. En aquell instant, vaig veure com el cos d'en Kenshin queia sorollosament. Silenciosament, una de les persones havia estat ferida fatalment, sense que jo hagués pogut fer res.

Kenshin! Vaig cridar dirigint-me cap a on era ell sense pensar-m'ho, el noi respirava amb dificultat i sagnava amb abundància. La seva mirada estava perduda, com si hagués vist una llum, quan vaig arribar al seu costat, ell va riure sorollosament.

- Que trist, així és com tot s'acaba, crec que no era pas per tant- va dir fent gala del seu humor retorçat
- Però es pot saber que diu tros d'idiota! Encara no s'ha acabat, segur que et podrem curar!
- Rob, ja no hi ha res a res, començo a tenir molt fred... segurament he estat enverinat... el meu cos està totalment entumit. No hem queda gaire temps, agafa la meva Katana, es diu el camí de l'harmonia, és una relíquia familiar del meu clan, hi ara et pertany a tu...
- No facis broma, aquesta és la teva katana! És el que et defineix com a samurai, és la teva pròpia anima!- vaig dir plorant.
- No ho entens no? Aquesta serà la manera de què sempre estiguem junts, lluitant mà a mà, veure molts de llocs, lluitaré en multitud de batalles, al teu costat... agafa-la Rob, aquesta és la meva última voluntat.
Vaig agafar la katana, mentre en Kenshin començava a tancar els ulls, lentament, fins que els va tancar completament. Vaig reprimir el sentiment de ràbia i dolor dins del meu pit, i vaig deixar que les llàgrimes en fossin testimoni, juntament amb la llum de la lluna. Aquell dia vaig entendre definitivament com era de fràgil l'existència humana, en certa manera, aquesta va ser sens dubte, una lliçó dolorosa, que mai podré oblidar.

Imatge
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Respon