[Rol] Una Criatura Inexplorable

Respon
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

06 feb. 2017, 20:15

Sabeu aquells dies que us aixequeu i us venen unes ganes irresistibles de menjar qualsevol cosa? Un gelat, xocolata, llaminadures...?

Doncs això més o menys és el que em va passar aquell dia.

—Et passa res, Bank-san? —va preguntar-me el meu company de divisió Hozuki quan va deixar-me una pila de papers a l’escriptori. S’havien acumulat fins al punt que formaven dues muntanyes d’informes, factures, cartes als reis mags i mapes que esperaven a rebre l’aprovació del tinent de la Divisió d’Exploració.
—Nah, no et preocupis Hozuki, tot va bé —vaig dir dient una mentida per evitar semblar dèbil davant dels meus companys.
—Ah, doncs me n’alegro —va contestar el despreocupat del Hozuki mentre marxava i em deixava sol al despatx amb el meu amic fantasma, el Joaq.
—Té raó, avui estàs particularment ensopit —va recriminar-me el Joaq mentre feia la croqueta damunt d’un mapa de les clavegueres de Shinsei.
—Bé, és que... —em va costar, però al final ho vaig reconèixer— m’han vingut unes ganes enormes de menjar takoyakis, però es veu que la Varda no en tenia avui al menjador i no puc sortir fins que acabi tota aquesta pila de feina.
—Doncs ves home! Ningú es queixarà ja que no tens ningú per sobre teu! —m’animava el Joaq incitant-me al lado oscuro.
—Calla bola de fum —vaig etzibar-li per apartar les temptacions d’aquells takoyakis calents i suculents que em feien venir salivera—. Aniríem bé si haguessis de dirigir la divisió tu.

Però per culpa del meu sentit de la responsabilitat no vaig poder ser lliure fins ben entrada la tarda. Per fi vaig poder gaudir d’una passejada i vaig anar a prop del centre, en un barri on hi havia els millors restaurants de Shinsei i em vaig demanar uns takoyakis per emportar.

Vaig seure en una plaça amb una font. Vaig agafar delicadament el takoyaki amb els palets...
...
... i va caure al terra.

Un tremolor m’havia fet vibrar els palets i el takoyaki havia relliscat, tacant-me el kimono i arrebossant-se de la sorra de la plaça. Me’l vaig quedar mirant i de cop em vaig adonar que tremolava al terra.
Està viu aquest takoyaki??? —vaig pensar innocentment.
Però aviat vaig notar que no només el takoyaki, sinó que tota la plaça estava tremolant. La gent sortia espantada de les botigues i les cases i s’agafaven a qualsevol cosa que semblés ferma al terra. Jo em vaig agafar al banc on estava assegut fins que el tremolor va parar al cap d’uns instants.

La gent es deixava anar mica en mica d’on s’agafava. Torretes i altres objectes de decoració havien caigut per terra, algunes finestres estaven trencades i fins hi tot algun arbre havia deixat descobertes les seves arrels.
Quan vaig recobrar-me de l’ensurt i em vaig assegurar que ningú ens atacava, vaig córrer cap a la divisió d’Exploració, on ja m’esperava a la porta l’Umi i l’Asla.
—Bank, hi ha hagut un terratrèmol! —va fer-me saber l’Asla.
—Sí, ho he notat —vaig dir pensant en els takoyakis que havia sacrificat—. Umi, diguem que teníem els aparells engegats.
—Diria que si —va dir-me l’Umi.
Els tres ens vam dirigir al segon pisos de la biblioteca. Allà teníem un seguit de material tècnic creat per la divisió d’Intel•ligència per ajudar-nos en les nostres labors. Vam passar la secció de cartes astrals i de corrents marines i vam arribar a una petita capsa de fusta amb una agulla de metall que ratllava un rotlle de paper i amb gràfics i ratlles que, a primer cop d’ull, semblaven aleatòries.

Vaig arrencar el rotlle de paper i vam observar que, durant el terratrèmol, els gràfics s’havien comportat inusualment.
—No és gaire comú tenir terratrèmols a Shinsei, per això l’aparell està tan ple de pols... m’estranya que funcioni —va comentar l’Asla mentre l’Umi i jo fèiem lloc a una taula per estendre un mapa de Tadaima.

Després de fer els càlculs pertinents, l’Umi va marcar un cercle a un punt força allunyat del desert de Tadaima.
—L’origen del terratrèmol sembla ser que hagi estat aquí —va dir.
—Tant lluny? —vaig exclamar, sorprès—. És pràcticament a l’altra punta de Tadaima i aquí ens ha arribat amb força intensitat... no m’imagino com el deuen haver rebut els pobles de la zona.
—Amb un terratrèmol així pot haver canviat l’estructura del continent de Tadaima... potser fins hi tot el pot haver partit en dos! —va comentar l’Umi.
—Va noia, no exageris —vaig tranquil•litzar-la, tot i que no les tenia totes—. Sigui com sigui, hi hem d’enviar exploradors. Hi aniré jo mateix ja que no sabem què ens podem trobar.
—Però... —va començar a protestar l’Asla.
—Però res, us deixo a càrrec de la divisió —vaig dir mentre baixava corrents les escales.

Una hora més tard m’enlairava amb el fènix Dassan i el Joaq mentre menjava uns takoyakis freds, però takoyakis al cap i a la fi.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 605
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 139 cops
Gràcies rebudes: 168 cops
Sexe: Dona

10 feb. 2017, 16:36

- Com pot ser que us vagi bé aquesta cosa tant llefiscosa per netejar-vos- vaig dir-li al meu drac, que va passar completament de mi, ja acostumat de que em queixes de tot.

Estava a l’estable dels dracs netejant el Yandrak, que després d’unes quantes missions sempre estava bé fer-lo net.

- El que encara no entenc, es com amb una cosa enganxosa puc treure’t tota la ronya que tens a la pell, per que en serio marxa molt bé. Et deixaré ben netet Yandraket- vaig dir de tal manera que si fos una escena d’un còmic al final de la frase s’hi podria veure un cor.
- Tinc una informació que et pot interessar- va dir per primer cop el meu drac- Es veu que el Tin, el drac del Khrimson de la divisió mèdica, no saps qui son, no?
- Cal que et respongui? Ho estàs veient a la meva ment- vaig dir-li en veu alta al meu drac.
- El Khrimson es un de la divisió mèdica de cabells blancs i ulleres que sempre està fent unes bromes bastant estranyes- després de saber de qui es tractava, va seguir explicant- doncs el seu drac, està força per aquí, es bastant més gran que jo i és de color verd pistatxo, sempre explica alguna o altra història i aventures que ha viscut o li han explicat.
- Es aquell que et va explicar que fa uns 30 anys el propietari de la fruitaria li tirava els trastos a l’antiga cuinera de la divisió de cavalleria, i que de regal li donava patates grillades per que trobava que eren com una nova flor, i la dona les aprofitava per tirar-li a la cara. Es el drac que t’ho va explicar, no?- li vaig demanar al meu fidel company.
- Si, el mateix. Doncs ell m’ha explicat que els de la divisió de religió han trobat un nou membre i resulta que es un negre afro.
- Uooooh, deu tenir un cabell super axuxable!!- vaig saltar jo.
- Si, i a mé…- el meu drac no va poder acabar la frase que el terra i tot el que ens envoltava es comences a moure.

En un dels molts moviments, vaig caure pel terra vaig anar rodolant fins a un munt de palla, que hi havia apilotonada a un costat de la sala.

Aquelles accions va estar durant uns 5 minuts, que es van fer eterns, eren pitjors que els moviments que feia el vaixell del creuer que em van portar un estiu els meus pares.

Al finalitzar tots els moviments em vaig aixecar adonant-me que per culpa del líquid enganxós per netejar el Yandrak m’havia quedat jo arrebossada de palla i tot i la horrible situació que havíem viscut fa un moment el meu drac s’enreia de mi.

- Vaig a la divisió- li vaig dir mentres sortia corrents de la porta.

El camí no va ser massa bonic, es notava que a Drakkar ocorrien forces pocs terratrèmols i que la gent no estava acostumada a ells. Però això no era només a Drakkar, sinó que a tot Tadaima passava. Uns dies abans havia estat llegint uns documents on hi havien recol·lectats tots els terratrèmols que havien passat a Drakkar, en total n’eren uns 4.

Tornant a on estava, tot Drakkar estava mig destrossat, si arbres tirats al mig del carrer, o xafant cases, alguna que altra teulada caiguda, vidres destrossats, bosses de compra esparcides pel mig del carrer…

En poca estona, i amb el meu gran look de espanta-ocells vaig arribar a la divisió.

- Que ha passat?- vaig dir jo entrant a la divisió a corre cuita, fent que la gent es gires a veure’m per contestar la meva pregunta, però tot i la serietat del moment, al veure el meu aspecte ningú es podia aguantar el riure.

Quan tots es van haver calmat el Yamasaki em va explicar la situació.

- Ara estàvem parlant que com que es força estrany que aquí a Tadaima passin terratrèmols doncs estaria bé enviar algú a investigar una mica la zona on ha sorgit, per a veure si en podem saber les causes.
- Jo hi vull anar- va saltar en Puundrey.
- No, jo crec que es millor que hi vagi la Meina- va dir la capitana.
- Qui? Jo?- vaig saltar estranyada- per mi no hi ha cap problema que hi vagi el Puundrey.
- No, en realitat no sabem que et pots trobar per allà, així que penso que és millor que hi vagi la tinent que no pas un ras- va explicar la capitana.
- Però que jo sigui la tinent no ha de voler dir res, ell té més experiència que jo.- vaig explicar- Porta més temps a la divisió i ha fet més missions.
- Però tu tinent tens poders- va dir la Aika, fent que la capitana assentis.
- Vale~ Doncs em vaig a rentar i marxaré cap allà- vaig dir apropant-me cap a la porta, quan de cop vaig parar- Una pregunta… cap a on he d’anar?

Després de ben rentar-me i que em donessin un mapa d’on havia d’anar em vaig dirigir a buscar el meu drac.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

18 feb. 2017, 13:58

Quan ens acostàvem a la zona, un núvol negre cobria l’horitzó, però no era de tempesta. A sota, una neu grisosa queia i ho cobria tot, alhora que una pudor de sutge dificultava la respiració.
—És un núvol de cendres! —vaig cridar als meus companys, tot i que el Dassan ja se n’havia adonat.
El Dassan va fer un crit i les seves flames em van embolicar, protegint-me. Aleshores vam travessar a tota velocitat el núvol de cendres.
—Ostres, aquestes flames de fènix són molt útils —vaig meravellar-me al veure que les cendres ni em tocaven ni m’impedien respirar.
—Doncs clar, poden protegir i fer mal a parts iguales —vaig sentir que em deia el Dassan—. A més, els fènixs renaixem de les nostres cendres, em sento com a casa aquí.

Vam seguir per dins del núvol de cendra una estona fins que el Dassan va notar que augmentava la temperatura i va baixar.
Quan vam sortir del núvol tòxic, vam trobar-nos un volcà.
Vam baixar a la superfície mentre jo em quedava sense paraules.
—Què coi fa un volcà aquí? —vaig preguntar en veu alta.
Però el Dassan em va amb mirar amb cara de “I a mi què m’expliques” i el Joaq no se’l veia per enlloc.

Resignat a parlar sol, vaig decidir explorar les immediacions.
Aquella zona del desert, segons el mapa que m’havia donat l’Umi, era una zona amb petits penya-segats de roca, arena i quatre cactus mal comptats. No hi havia aigua en molts quilòmetres a la rodona i per tant no hi havia ningú vivint per allà.
Vaig seguir caminant i vaig observar com aquella fa temps planícia amb algun relleu ara era una muntanya que treia fum tòxic i cendres, que estaven decorant el paisatge de color gris fosc. El volcà tenia un perímetre força elevat i cada hora que passava les cendres feien augmentar-ne la mida.

Mentre tornava, el Dassan estava picant un cactus rostit amb el bec.
—És molt estrany que hagi fet erupció per aquí. No hi ha cap falla ni res, no ho entenc.
Mentre parlava amb veu alta amb el Dassan, que seguia entretenint-se amb les espines del cactus, volant procedent del cel va arribar una esfera blanca semitransparent, anomenada Joaq pels amics.
—PER FI ET TROBO! —va dir travessant-me i posant-se a volar pel meu voltant—. Com m’has deixat sol cruel? Pensava que érem amics collons!
Estava visiblement espantat.
—Em sap greu, però què et passa?
—Ja saps que no m’agrada gens el foc! —va protestar—. Prou em costa estar a prop d’aquest ocellot en flames que a sobre em deixes sol en una muntanya plena de foc!
—Encara no hem vist foc enlloc home —vaig tranquil•litzar-lo.
De sobte el volcà va fer un soroll i d’un dels extrems va sortir un riuet de lava, que al entrar en contacte amb l’aire es va solidificar al cap de poca estona.
—KYA! —va cridar el Joaq, com una loli d’un anime de comèdia quan li aixequen les faldilles.
Em vaig descollonar a la seva cara.
—Això és lava tros d’inútil, quan surt es torna pedra —vaig dir ensenyant-li una roca de terra.
—Cremen igual... —va dir, posant-me entre ell i el volcà.
—Va, intenta... mantenir el cap fred :riu: —vaig dir esclatant a riure.
—Tant de bo et moris intoxicat!
Mentre reia, vaig treure uns objectes de la bossa. Eren un tros de tela, un cordill i unes plantes seques. Vaig lligar les plantes seques a la tela i em vaig posar la tela tapant-me la boca i el nas.
—Aquestes plantes aromàtiques no deixen passar la brutícia de l’aire i em donen aire respirable —vaig explicar-li al Joaq assenyalant la màscara de gas improvisada—. No podré morir intoxicat.
—Doncs tant de bo s’obri el terra i un riu de lava se t’emporti! —em va etzibar.
Mentre pensava una contestació enginyosa, es va obrir un forat del terra i vaig fer un bot enrere espantat.
De dins en va sortir una criatura diminuta, d’uns 60-70 centímetres d’alçada, amb les orelles punxegudes i vestida amb parracs.
La criatura semblava tant o més espantada que el Joaq amb el foc. Va sortir corrents mirant enrere i va ensopegar amb la meva cama. Jo estava en guàrdia amb l’arc a la mà esquerra i a punt d’agafar una fletxa i quan la criatura em va veure va fer un salt enrere i es va agenollar davant meu.
—Perdó! Perdó! Jo no escapar més! Perdó! Perdó! Pietat! Pietat! —deia la criatura.
Em vaig quedar mirant aquella criatura sense saber massa bé què era.
—Es... es pot saber de què parles? —vaig demanar.
La criatura seguia amb el cap a terra demanant pietat i perdó.
—Eoo... criatura?
Ni cas.
Finalment vaig perdre la paciència. Vaig invocar quatre lianes que van lligar a la criatura de mans i peus i la van elevar fins a la meva alçada.
—Escolta, no soc de per aquí, digues-me que ha passat, ja!
L’ésser va deixar de plorar i em va mirar amb una espurna d’esperança als ulls.
—Tu... no ser un amo?
—No pas —vaig dir.
La criatura semblava dubtosa. Vaig posar la mà a la bosseta i vaig treure’n una llavor de poma. Amb els meus poders, la vaig convertir en una poma verda i sucosa i li vaig passar, mentre deixava a la criatura al terra.
Aquell esser es va mirar la poma recelosament. La va olorar i la va mossegar. Quan va haver comprovat que estava bona, va començar a plorar i a menjar amb ganes.
—Gràfief, Gràfief —deia mentre menjava.
Li vaig passar la meva cantimplora, cosa que va acceptar amb desig.
—Com et dius? Què ets? —vaig dir, seient al terra i observant-lo.
—Jo ser Haldir, jo ser un elf de Tadaima —va dir-me quan es va acabar el menjar.
—Un elf de Tadaima? Fa milers d’anys que no se’n veuen —va comentar el Joaq.
—I digues, Haldir, què ha passat aquí? —vaig preguntar.

Però abans que respongués vaig sentir un crit al cel. En mirar a aquella direcció vaig arribar-ho a veure abans que s’amagués entre les cendres.
Era un drac.

El drac d’aquella Exploradora Drakkariana.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 605
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 139 cops
Gràcies rebudes: 168 cops
Sexe: Dona

01 març 2017, 20:44

M’encantava volar sobre el meu drac, era una sensació que al món humà no podia experimentar. La cosa més semblant que havia fet havia estat volar amb avió o pujar a alguna atracció d’un parc temàtic.

- Mira- vaig sentir el meu drac que em deia, i ràpidament vaig obrir els meus ulls per fixar-me amb el que deia.

Davant nostre s’hi podia veure un gran núvol negre d’on en queia una estranya neu grisa. Que estava passant allà? Però no només això, sino que també feia una olor horrorosa. No havia vist ni olorat res semblant.

- Yandrakitu, tens idea de que pot ser això?- li vaig demanar al meu drac.

- No havia vist res semblant- em va dir- però ets tu la exploradora, ho hauries de saber tu i no jo- se’m va queixar.

- Jo suposo que és un núvol de cendres, per les imatges que n’he vist, però no n’estic segura…, i no sé si es massa bona idea atravessar-lo. Potser és millor que hi anem arran de terra, per on es veu la pluja de cendra, almenys no està tanta cosa comprimida i serà menys perjudicant- li vaig dir al meu drac, qui seguidament es va posar a descendre, fins que vam entrar en aquella grisosa pluja.

Al sentir molt més forta aquella olor vaig decidir treure una mascareta que portava sempre entre els meus equipatges i em vaig tapar la boca i el nas.

Vam estar voltant una estona per allà fins que a la llunyania hi vam veure un volcà. Ara començava a entendre que hi feia allà tot aquell núvol negre.

Sabia que el núvol de cendra havia sortit del volcà, però aquest no era el problema. Que hi feia un volcà al mig del desert?

- Vols que provi de fer un crit- em va dir el meu drac. Ell i jo des de que havíem entrat al núvol parlàvem telepàticament, per evitar que ens entressin coses rares per la boca, i l’Ao s’havia amagat a la meva bossa, on devia estar buscant menjar, i on jo l’havia tancat per que no s’intoxiques.

- Un crit per que?- li vaig demanar.

- Si hi a algú que necessita ajuda sabrà que estem aquí i sortirà.- em va dir el meu drac.
I després d’això ens vam allunyar del volcà per explorar la zona afectada pel núvol. Al cap de poca estona d’estar voltant per allà vam decidir tornar a la muntanya que escup lava.
Quan ens hi estàvem apropant el vem veure, era un fènix. Allà al costat del volcà hi havia el fenix amb…

- QUE COLLONS FAS TU AQUÍ!- vaig cridar-li al maleït Shinserià de cabells verds, mentres em posava dreta sobre el Yandrak, que per la meva acció es va tambalejar una mica fent que jo quasi caigues del drac.

- AIXÒ HO HAURIA DE PREGUNTAR JO!- Va saltar ell- COM GOSES PRESENTAR-TE DAVANT MEU DESPRÉS D’HAVER DESTROSSAT TOTA LA MEVA DIVISIÓ!

Ens vam posar a escridassar-nos, quan finalment vaig decidir baixar a terra firme. Amb la mala sort de que al moment que vaig tindre els dos peus a terra, es va obrir un forat sota els nostres peus i l’explorador de cabells verds, una criatura baixeta d’orelles punxegudes (que fins aquell moment no havia vist) i jo, vam caure pel forat. El Yandrak i el fènix es van quedar a la superfície per que no cabien pel forat.

Els meus intents per agafar-me a la paret i no caure més avall, van servir per més aviat poc…
Només per a l’hora de tocar el terra no fer-me tant mal degut a la caiguda. Però tampoc hagués estat així. Haviem caigut sobre una especie de terra molt esponjosa, però formava part d’un estrany passadís.

Anava a preguntar que estava passant, quan el bitxito de orelles punxegudes es va posar a dir-li al shinserià.

- Amos buscar-me, amos buscar-me.- deia mentres donava voltes al pelverd.

- Que està dient?- vaig demanar.

- Resulta que està escapant de unes persones, encara no en sé massa- m’explicava l’explorador de Shinsei.

- Ai… pobrissó- vaig dir-li.

- Si… Segurament el tenen esclavitzat o algo, així, es el que m’ha semblat quan parlàvem abans- em deia.

De cop els ulls se’m van obrir com taronges, i em vaig girar cap a ell, coincidint que ell va fer igual.

- COM PUC ESTAR PARLANT AMB TU?- Vam cridar els dos a l’hora.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

14 març 2017, 18:35

—No se què és el que pretens però no cauré a la teva trampa! —va cridar la pel-roja Drakkariana desembeinant l’espasa.
—Pretendre? Això t’ho hauria de preguntar a tu i als teus per aquest gran volcà que heu creat del no res! —vaig acusar-la desembeinant la katana també.
Mentalment vaig notar com el Dassan estava ansiós per lluitar contra aquell drac i feien voltes a l’aire, estudiant-se mútuament, tal com fèiem aquella exploradora i jo en aquell passadís de terra tou.
—Si et penses que l’hem fet nosaltres és que ets més curt del que sembles! —em va etzibar la pel-roja, que segur que també percebia els pensaments del seu drac.
—Oh, ja hauria d’haver sospitat que a Drakkar no tindríeu la capacitat ni per encendre una torxa —vaig contestar.
Just anàvem a saltar a lluitar per fi quan el Haldir, aquell elf de Tadaima, es va ficar entre nosaltres cridant com un histèric:
—AMOS AQUÍ! AMOS AQUÍ! ESTAR PERDUTS!

Per un dels extrems del passadís van aparèixer dos homenots rapats de més de dos metres d’alçada, amb uns bíceps que semblaven banyes d’un croissant i uns pectorals que recordaven al penyal de Gibraltar. Un portava un fuet de cuir i l’altre una destral que semblava treta del WoW.
—Intrusos? Matem-los! —va cridar el de la destral.
I van carregar contra nosaltres amb les armes a punt.

*********
Consell de supervivència a Tadaima #1
No es fiqui mai en una lluita del Bank i la Meina
*********


En un obrir i tancar d’ulls, la Drakkariana va conjurar una ràfega de vent molt potent que va ofegar i neutralitzar al del fuet a terra, mentre que jo vaig fer un pas endavant i amb el meu ariet del bosc vaig propinar un cop tant potent a l’adversari amb la punta de la katana, que va sortir disparat pel passadís fins que es va sentir un “PLOP”, doncs les parets eren toves també.

Ja tornàvem a estar encarats.
—Si et penses que tancar-me en un espai tan reduït et donarà avantatge, es nota que ets tan ignorant com aquests pallussos d’abans —va dir-me, posant una postura de combat que em resultava estranyament familiar.
—No necessito utilitzar joc brut per derrotar a una petita molèstia com tu —vaig dir, preparat per invocar el meu atac més poderós.

Altre cop però, el Haldir es va agenollar plorant davant nostre.
—Vosaltres herois! Vosaltres salvadors! Per favor, vosaltres salvar tribu elf!
—Tribu èlfica? De què parles? —va preguntar la Drakkariana, sense apartar els ulls de mi.
—Nosaltres ser explotats per amos esclavistes! Voler extraure poder suprem de cor de muntanya! —va explicar ràpidament.
—Para el carro Haldir —vaig demanar—. Dius que estan esclavitzant la vostra raça per extreure un poder xungo?
—Ho acaba de dir, que estàs sord? —va dir la pèl-roja, aprofitant.
—Exactament Verd-sama! —va dir el Haldir fent saltets d’alegria.
El Joaq va riure de cop.
—Verd-sama, me l’apunto.
No li vaig llençar una mirada assassina perquè estava ocupat observant tots els moviments que feia la Drakkariana aquella. Seguíem els dos amb les katanes en guàrdia.
Vaig notar que el Dassan seguia en guàrdia, doncs el Drac de la pèl-roja encara no l’havia atacat.
—Tsé, jo pensava que era una burda trampa dels Drakkarians —vaig exclamar—. Doncs porta’m on son aquests amos i ajudaré als teus, que no es digui que un Tinent de Shinsei s’ha negat a ajudar a tot un poble.
—Hi tant Verd-sama! —va exclamar el Haldir. El Joaq el va imitar, que semblava que s’ho estava passant la mar de bé.
—Que t’ho creus! —va exclamar la pèl-roja—. Ei, bestiola, ehm... Haldir oi? Jo soc molt més forta que el pastanaga aquest, en un no res tindrem el teu poble rescatat!
El Haldir va dubtar.
—Jo sóc millor persona que ella, tinc menjar per tu i per tots els teus —vaig dir, col•locant-me la katana a la mà dreta i agafant un braç del Haldir.
—Aquest fa servir poders de les plantes, en un volcà es cremaran de seguida —va replicar l’exploradora, agafant l’altre braç del Haldir—. Jo t’ajudaré i ell no.

Ens vam mirar fixament, pèl-roja i pèl-verd.
—No vull tenir-te a prop, ets una molèstia —vaig etzibar-li.
—Mira qui parla, el que ha estat tota l’estona damunt d’una trampa i ni se n’ha adonat —va contestar.
—L’ajudaré jo —vaig dir, estirant al Haldir.
—No, jo —va dir ella, estirant-lo.
Estàvem a punt d’iniciar la lluita per tercer cop quan el Haldir va cridar:
—PROU! Tots dos per favor, Verd-sama, Vermella-sama!
Ens el vam mirar amb cara de que s’havia tornat boig.
—Els dos? Mai! —vam cridar a l’uníson.

De cop la muntanya va tremolar altre cop i un munt de roques i sorra van tapar el forat del sostre per on havíem entrat. Es va fer el silenci en la foscor, mentre un explorador de Shinsei i una exploradora de Drakkar tenien agafat pels braços a un ésser de dos pams d’alçada.
—Jo poder veure foscor però no ajudar dos! Vosaltres ajudar Haldir, Haldir ajudar vosaltres! —va exclamar.
Es va tornar a fer un silenci incòmode.
—Crec que t’interessa unir-te a aquesta Drakkariana, almenys de moment —va dir-me el Joaq amb veu fantasmal.
Finalment, vaig deixar anar el braç del Haldir.
—Molt bé, si un ésser tan primitiu com tu sap treballar en equip, encara podrem decidir alguna cosa —vaig remugar.
Ella em va insultar d’una manera molt desagradable però alhora original i després va afegir.
—D’acord, fem una treva fins que sortim d’aquí doncs.
—Fet —vaig remugar.
Seguidament els dos exploradors vam buscar a les fosques entre les nostres coses fins que vam encendre dues torxes.

—Va, anem! —vam exclamar els dos exploradors. Ens vam mirar amb cara de “aquí mano jo, si dius res et foto la torxa a l’ull”, però el Haldir va tornar a ficar cullerada.
—Verd-sama i Vermella-sama, seguir Haldir per favor! No soroll o amos adonar!
Ens vam llençar una última mirada d’odi i vam assentir.

Vam començar a caminar pel passadís. El terreny era irregular i tou, tot i que semblava roca.
—Ei, Drakkariana, no reconec de què està fet aquest passadís —vaig haver d’admetre, després de cinc minuts de camí—. Té la forma de la roca però és tou i es belluga.
—Normal que no ho reconeguis, si ets un... —de cop va recordar la treva i va callar. O perquè es va adonar que ella tampoc sabia el que era—. Tot i que no ho reconec tampoc.
I vam seguir caminant. Cada cop feia més calor.
Imatge

Respon