[Rol] Un vell enemic

Respon
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

04 feb. 2017, 22:02

Vaig obrir els ulls. Em trobava dins la meva caseta de dos pisos a la divisió d’Exploració a Tadaima.
Feia ja gairebé un mes i mig des de l’últim cop que havia vingut a Tadaima, degut a tot l’assumpte de la família durant el nadal i els punyeters exàmens de la universitat. Volia que s’acabessin com més abans millor i per això no havia tornat a Tadaima des d’aleshores.

Vaig baixar al menjador i em vaig preparar uns Yakisoba de Tadaima per esmorzar. Em van quedar tan bé que era per fer-ne fotos i penjar-ho a internet, però al final em va fer mandra.

De cop, del plat va sortir una bola de fum que va cobrar cara humana i em va treure la llengua dient:
—UUUUUUUUUH!
—Bon dia Joaq —vaig saludar al meu amic fantasma.
—Bones Bank, què tal el món humà? —va preguntar, una mica decebut per no haver-me espantat.
—Doncs he estat un mes i mig fora, amb els exàmens i la família i tal —vaig dir intentant resumir-ho al màxim—. Ah, el meu avi et dóna records.
—El teu avi? —va dir el Joaq pensant qui podia ser—. Ah! Vols dir el Mario?
—Sí, Mario Aiden, et sona?
—Hi tant, va ser l’últim Aiden que va venir a Tadaima fins que vas aparèixer tu, però no estava segur si era pare, avi o besavi teu —va explicar el Joaq mentre observava com em menjava els Yakisoba—. Pobre, va morir d’una manera ben ridícula. M’alegra saber que va seguir viu al món humà.
—Hi tant! —vaig exclamar, just al acabar-me el menjar—. Té una empresa multimilionària de bombons anomenats Ferrero Rocher.
El Joaq em va seguir mentre jo anava a l’habitació a treure’m el pijama de bananes.
—Normal, el seu element era controlar la xocolata a voluntat —va dir-me.
—Això em va dir. I per cert, no sabries pas què se’n va fer del seu objecte màgic? Em va demanar si el podia recuperar, ja que li faria il•lusió.
El fantasma es va quedar pensatiu.
—Recordo que quan va morir tan absurdament em vaig enfadar i vaig marxar d’allà. Només vaig tornar per presenciar l’enterrament i després vaig dedicar-me a vagar per Tadaima unes dècades fins que aparegués el pròxim Aiden.
Em vaig quedar mirant al Joaq. De sobte em va envoltar una sensació de pena i soledat.
—No m’imagino què deu ser estar 400 anys vagant sol per Tadaima...
—Bah, no et posis sentimental ara —va remugar el Joaq, mentre marxava travessant la paret.

Vaig sortir de casa amb una mica de culpabilitat per haver fet sentir malament al Joaq. Després de capficar-m’hi una mica, vaig afrontar el dia amb normalitat, exceptuant que a vegades la gent em mirava estrany. Quan estava tant de temps fora em costava recordar que per ells havia estat del dia a la nit i tenia la mania de saludar als meus amics efusivament.
—Bank, a vegades t’agafen coses rares —va dir-me l’Umi quan vaig haver-la saludat a ella i l’Asla com si feia un mes que no les veia (de fet per mi era així).
—A mi ja m’està bé... —va dir l’Asla, com sempre intentant lligar amb mi.
—Ah, no ho se, potser m’he despertat carinyós —vaig contestar.
—Si vols carinyo... jo... :vermell: —va dir l’Asla.
—Nah, no et preocupis Asla! En canvi, els que necessiten les teves atencions són els nous, a entrenar!
—Hi tant, fins després! —va dir l’Umi, emportant-se a l’Asla mentre feia un “jope...”.

En temps de Tadaima, ja feia dos mesos que havia ocorregut tot l’incident de la Mestra Okame i del castell del desert. Tot i així, encara es feia estrany vagar per la divisió i no trobar al Takeshi ni a cap dels Mestres. Ara jo, el tinent, tenia tot el pes de la divisió a les meves espatlles. Per sort la resta d’exploradors m’ajudaven i havíem organitzat la divisió de manera que es repartien algunes de les meves feines.
L’Asla, l’Umi i el Bo, que ja s’estava recuperant, feien de professors dels reclutes i els ensenyaven les tècniques d’exploració i supervivència que ens havien ensenyat els nostres mestres. Per altra banda, l’Atton i la Talia ensenyaven als reclutes a lluitar a la vegada que perfeccionaven la seva tècnica. Finalment, el Hozuki i el Caloc s’encarregaven de comptes i paperassa, cosa que m’alleujava molt a mi l’organització de la divisió. Per mi doncs, quedaven les responsabilitats i les decisions importants, tot i que intentava ajudar a tots els tres grups quan podia.

Aquella tarda, havia de reunir-me amb un home que volia diners a canvi d’un suposat mapa que assenyalava una ciutat oculta al fons marí prop de Drakkar.
—... i el vaig trobar en una perillosa expedició a les mateixes muntanyes de Drakkar! Els dracs campaven pertot i els esquelets dels que havien caigut a les trampes omplien les sales d’aquella tomba on vaig trobar el mapa. Però jo vaig ser molt més llest oh, sí, em vaig fer amb el mapa i vaig sortir amb vida per explicar-ho. D’aquesta manera, podríeu trobar aquesta ciutat i atacar Drakkar des d’una posició de força!
Vaig escoltar atentament. Certament si això existís podria suposar un avantatge en aquesta guerra interminable.
—Puc veure aquest mapa?
—Ah-ah —va dir fent que no amb el cap—. Primer vull veure els diners, ja es deu pensar, oh tinent de Shinsei, que arriscar la meva vida d’aquesta manera per un mapa que per mi no té valor, ha de merèixer una recompensa...
—Mira, deixa’m fer una ullada al mapa primer, a veure si puc determinar el preu just per pagar-te, bon home.
L’home em va mirar amb recel i al final em va passar el mapa. El vam estendre sobre la taula del meu despatx.
Era un mapa de la zona de Drakkar i mostrava un estrany relleu al mar, només cinquanta kilòmetres a l’est de la mateixa ciutat. Pel color del paper i pel desgast devia tenir molts anys, però hi havia alguna cosa que no em semblava a lloc.
—Si em permet... —vaig dir fent un moviment ràpid i agafant el mapa abans que ell m’ho pogués impedir.
—Eh! Es mira però no es toca! Si el vols, paga! —va cridar l’home.
Tal com em suposava —vaig pensar. Degut a que el meu element eren les plantes del bosc i el paper provenia dels arbres, vaig notar que aquell tros de paper havia estat fabricat un parell de mesos abans, cosa que volia dir que el mapa era una falsificació.
—Que pagui? —vaig dir lentament, acostant-me a l’home, que intentava imposar-se però començava a acovardir-se—. Mira, tens sort si et deixo marxar d’aquí sense que tu m’hagis de pagar a mi.
—Es... es pot saber de què parles? —va tartamudejar l’estafador.
Vaig enrotllar el mapa i el vaig posar a l’espelma, que va fer que s’encengués d’un costat.
—Has de tenir molts pebrots per venir a intentar vendre un mapa fals a un tinent de Shinsei.
L’home es va tornar vermell i va treure’s una kodachi del kimono.
—Doncs et mataré i li vendré a algú altre, malparit!
Es va abalançar sobre mi amb l’espasa a l’aire. Abans que la baixés, vaig llençar-li el mapa cremant a la cara per desconcentrar-lo i em vaig col•locar darrere seu mentre se l’espolsava. El vaig agafar del coll amb els braços i vaig fer força fins que va perdre el coneixement, desplomant-se contra el terra.

La Talia va entrar al despatx de sobte amb una katana a la mà.
—Bank! Et trobes bé? —va exclamar.
—Sí, estic bé, no passa res... —aleshores em vaig quedar mirant-la, ja que només portava una tovallola enrotllada al cos i unes sandàlies de fusta. Devia estar banyant-se quan havia sentit els crits de l’estafador.
La Talia va respirar d’alleujament i de cop va adonar-se que anava pràcticament nua i es va tornar vermella.
—Ah... ehm... amb el seu permís...
—Sí... sí... —vaig dir apartant la mirada mentre ella es retirava corrents. Era dos anys més jove que jo, però tenia un cos bell, tonificat alhora que delicat. Era una autèntica dama guerrera—. ARGH! Professionalitat! No pensis en aquestes coses —em vaig dir a mi mateix clavant-me un clatellot.
Així que em vaig dedicar a retirar el cos d’aquell estafador de la divisió i a netejar el despatx mentre el Joaq m’observava divertit.
—Algun cop hauràs de fer alguna cosa amb les noies de la divisió —va dir-me.
—Es pot saber a què et refereixes? —vaig preguntar, massa conscient del que es referia.
—Ja ho saps! L’Asla fa molt temps que et va darrere, no para de llençar-te indirectes i tu sempre l’ignores! I des de que vas derrotar a la Talia en aquell entrenament i vas vèncer un exèrcit de mercenaris tu sol davant seu, la Talia ha passat de respectar-te a venerar-te i a estar bojament enamorada de tu. I posaria la mà al foc, si tingués mà i si pogués tocar el foc, que l’Umi també sent alguna cosa...
—Es pot saber d’on has tret tot això de la Talia i l’Umi? I què vols que hi faci? —vaig remugar.
—Jo si fos tu me les... —va començar el Joaq.
Però vaig treure’m de la butxaca un dels talismans anti-fantasmes de la Hanako i el vaig llençar contra ell, fent que sortís disparat i cridant algun insult en llengua siux.

Quan va tornar, jo l’estava esperant a la porta de la divisió.
—Es pot saber quina mosca t’ha picat maleïda pastanaga? —va cridar-me.
—No vull que em diguis les obscenitats que els hi faries. A més, vull que m’acompanyis, anem a buscar l’objecte màgic del meu avi.
El Joaq va remugar, però em va seguir fins la divisió d’Intel•ligència.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

06 feb. 2017, 16:52

—Bank, ara sóc tinent, no tinc tant de temps per ajudar-te com abans —va remugar el Rob Guerrero mentre corria amunt i avall ordenant uns papers.
—Va, és només un petit favor... —deia jo mentre el seguia per la divisió.
El Rob va donar un paper a una noia que es va creuar, tant espontàniament que no vaig saber si ho tenia planejat o donava papers aleatòriament a la gent que es trobava.
—No et volia molestar, però he anat a demanar-li a la Hanako abans i no hi era —vaig explicar. En realitat no hi havia anat, però sabia que la Hanako estava a no se quin viatge espiritual per tot Tadaima.
—D’acord, t’ajudaré doncs —va sospirar.

Vam baixar fins les catacumbes del castell de la divisió d’Intel•ligència. Ignorava com de gran podia ser aquell lloc. Algun dia em dedicaria a explorar Shinsei en comptes d’explorar l’exterior.
El Rob portava una torxa i el seguíem el Joaq i jo. Vam anar passant tombes de gent important fins que vam arribar a la de Chirrut “Mario” Aiden.
—Aquí està la tomba del teu avi —va dir-me el Rob i va apuntar amb la torxa per un passadís—. I si segueixes caminant trobaràs uns quants Aiden més. La divisió d’Intel•ligència ha tingut diversos Aiden de tinents i capitans.
—Moltes gràcies Rob, de veritat —vaig dir.
Aleshores el Joaq va sortir de la tomba del meu avi i em va dir:
—No hi ha el seu objecte màgic.
—I ara què? —va preguntar el Rob, sense saber exactament què em proposava al demanar-li que m’ensenyés la tomba del meu avi, ja que no podia veure ni escoltar al Joaq.
—Res, ja he comprovat el que necessitava —vaig dir, donant-li les gràcies i marxant amb el Joaq, deixant al pobre Rob parat sense saber si li havia gastat una broma de mal gust, ja que ell no podia veure al Joaq—. Et dec un favor!

Un cop fora de la divisió, sense saber massa per on continuar, em vaig dirigir al parc del bambú blau. Allà em relaxava per pensar i sovint hi trobava al Yakuza-sensei, el vell cec enigmàtic que sempre m’ajudava a pensar i em guanyava a qualsevol joc de taula.
Però aquest cop no hi era.
—On pot ser el coi d'objecte? —vaig preguntar en veu alta mentre m’asseia a un banc a la vora d’un estany.
—Algú ho deu haver robat —va explicar el Joaq—. Sempre ho portava a sobre i no hi ha motius perquè l’hagin enterrat.
Vaig llençar una pedra plana que va rebotar dos cops.
—Ho podríem rastrejar... jo què se, màgicament? —vaig bufar.
—Ets burro —va dir el Joaq.
Aquest cop la pedra va enfonsar-se a l’aigua directament.
—Et podria obligar a buscar sota cada pedra de Tadaima fins que el trobis.
—Intenta-ho, planta de jardí —va burlar-se sobrevolant l’estany.
Una altra pedra va botar tres cops i va sortir de l’estany per l’altre costat.
—Suposo que ho haurem de deixar estar de moment —vaig sospirar—. No se ni què és.
—És una petita bola daurada i marró —va recordar el Joaq.
Aquella descripció em resultava estranyament familiar. Vaig agafar un bastonet i vaig dibuixar la forma d’un Ferrero Rocher a la sorra.
—Sí! Saps on és? —va exclamar el Joaq.
—Que va, això és un bombó Ferrero Rocher. És curiós que el seu objecte màgic sigui un Ferrero d’or.
—El teu és una pedra verda i el meu era una ploma de falcó —va dir el Joaq—. L’objecte de cadascú és especial a la seva manera.
—Doncs és possible que algú l’hagi venut, si era d’or i màgic —vaig dir—. Però ni buscant a tots els comerços de la ciutat sabrem si algú ha venut una boleta d’or fa tants anys.
—Aleshores què hauríeu de fer? —va dir una veu darrere nostre.
El Joaq i jo ens vam girar sobresaltats i vam veure que la veu pertanyia al vell Yakuza.
—Yakuza-sensei, m’has sobresaltat —vaig sospirar, tornant a seure.
—Havia anat a la comuna —va riure el vell.
L’hi vaig fer lloc al banc i es va asseure al meu costat.
—Explica’m el que passa des del principi —va dir mirant a l’horitzó.
Vaig resumir que el meu avi havia viscut a Tadaima, que havia mort prematurament i que m’havia demanat si li podia aconseguir el seu amulet. El vell Yakuza assentia i somreia, com si ja sabés tot el que li anava a explicar.
—Vaja, vaja... —deia mentre es fregava la barba—. Vas perdre un objecte fa dècades i no es troba a on hauria de ser. Què podries fer... hmm...
El Joaq i jo vam posar cara de :/
—Ni idea —vaig dir—. Si ja seria difícil saber qui hagués robat l’objecte ahir, no m’imagino fa tants anys. No sabríem ni per qui començar a preguntar.
—Doncs no comencis a preguntar —va dir el Yakuza-sensei mirant-me amb els seus ulls en blanc—. Pregunta directament a tothom.
—Com... —vaig començar, però se’m va acudir una idea de cop—. AH! Gràcies, Yakuza-sensei!
Em vaig aixecar, vaig fer una reverència al vell Yakuza i vaig marxar corrents amb el Joaq seguint-me.

En arribar a la divisió em vaig posar mans a la obra. Vaig agafar paper, pinzells i colors i vaig dibuixar un Ferrero Rocher daurat.
—Era així? —vaig demanar-li al Joaq.
—Sí, més o menys —va dir-me. Em va donar un parell de consells per retocar el dibuix i el vaig tenir llest de seguida.
A continuació, vaig escriure:

Text amagat.


Seguidament vaig dirigir-me a una impremta local i vaig fer còpies dels cartells. Amb ajuda d’un parell de nois que vaig contractar pel carrer a canvi d’unes monedes i un gelat Extreme-Life, amb el que quedava de tarda aviat vam tenir-los penjats per tot Shinsei.
—I amb això hem preguntat a tothom a la vegada —vaig dir, satisfet, quan vaig deixar-me caure al llit aquesta nit—. Espero que aviat ho trobem.
Em vaig adormir de seguida.

L’endemà al matí vaig estar tot el dia nerviós esperant que es presentés algú. Vaig ajudar a entrenar els nous, vaig endreçar uns informes i vaig anar a veure com portava el Bo la rehabilitació, ja que després de les tortures i tot havia quedat fet pols.

Però al final del dia no havia aparegut ningú. Ni el dia següent, ni l’altre, ni l’altre.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

13 feb. 2017, 20:22

La nit cobria Shinsei. Una bonica nit estrellada, de temperatura suau i sense ni un núvol al cel. Semblava que tot Shinsei estigués en harmonia.
Menys el tinent de la Divisió d’Exploració.

L’únic que es sentia per la divisió, a part d’algun miol ocasional d’algun gat, eren els passos del Bank caminant pel passadís del castell dels fènixs. El fènix Dassan em mirava des de dalt d’una de les torres mentre el Joaq es posava nerviós.
—M’estàs marejant! Ves a dormir ja coi!
—És que no entenc per què collons no ha respost ningú!
—Doncs perquè ningú se’n deu recordar d’un robatori de fa mig segle!
—A tu si que et fotré una pallissa que te’n recordaràs durant mig segle!
—No m’empipis i empipa al Dassan! —va cridar-me el Joaq, que em va traspassar i va fugir volant.
—Malparit! —vaig cridar llençant una pedra que va xocar contra la paret.

No es va sentir res més. Vaig xutar una pedra i em vaig fer mal al peu.
Vaig percebre que el Dassan sentia curiositat. Malgrat que ja coneixia l’existència del Joaq, no el podia veure i clar, per la resta de persones normals, jo estava parlant i cridant sol a la nit enmig d’un dormitori de fènixs.
Amb tot, quan vaig pujar a la torre que el fènix utilitzava per dormir, aviat es va acurrucar i no em va fer ni cas.
—Estava parlant amb el Joaq, no volia molestar —vaig explicar, asseient-me al seu costat.
A través del nostre vincle especial, vaig notar que el Dassan estava molest.
—Ja se que no t’he fet massa cas aquests dies, ho sento. He tingut feina i...
De cop el Dassan es va aixecar i em va llençar enrere, gairebé caient per la part de la torre que estava oberta. Estava enfadat.
—Jo... —vaig començar, intentant-me incorporar, sentint per alguna raó temor.

Aleshores, el fènix va alçar sobre les potes, obrint les ales i cobrint tota la torre de foc. Les flames, a diferència de tots els altres cops, cremaven.
I, també per primer cop, vaig sentir la veu del Dassan.
Es pot saber què coi fas humà? No recordes qui soc? Sóc en Dassan, el Primer Fènix de la Divisió d’Exploració! He dut grans capitans de la divisió a sobre meu i he volat per llocs que ni et pots imaginar! He estat aquí molt abans que tu i hi seré molt després que et moris! I ara diga’m, mortal, per què coi em tractes com un cavall? Per què dimonis he d’aguantar que em portis amunt i avall? Que si vola pel desert, vola a una illa flotant a caçar l’Erumo... N’estic fart!
I, deixant-me palplantat amb la sorpresa de sentir la seva veu, va alçar el vol i també em va abandonar.

Vaig seure a la vora de la torre meditant sobre tot. El Joaq era un repel•lent insofrible, no em preocupava pas, en unes hores estaria de més bon humor. Però el Dassan...
És cert que l’he tractat com una muntura. La majoria de fènixs, de fet, ho son. Serveixen Shinsei com a portadors de notícies i porten diferents genets en poc temps.
En canvi, els membres de les divisions que s’ho guanyaven podien establir un vincle d’amistat amb un fènix. I jo vaig tenir la sort que el fènix que em va escollir fos el Dassan, un fènix llegendari de la divisió d’Exploració. Aquests fènixs no eren muntures, sinó amics, companys d’armes en temps de guerra i valuosos confidents i consellers en temps de pau, degut a la seva gran experiència acumulada al llarg de totes les seves vides.
—Seré burro —vaig dir, deixant-me caure al terra de la torre.
Vaig seguir en aquella posició fins que em vaig adormir.

El dia següent vaig despertar-me amb un mal d’esquena de campionat. Quan vaig recordar per què estava dormint en una torre sense paret a trenta metres d’alçada vaig recordar tot el succeït i, en contra del que m’agradaria, el Dassan no havia tornat.
Però per molt enfadat que estigués havíem format un vincle i sentia la seva presència en algun punt a prop de Shinsei. Així que vaig posar-me de peu, vaig cordar-me les sabates i...

... vaig anar a esmorzar. Què? Si havia de perseguir un ocell de foc supersònic per tot Tadaima no ho podia fer amb l’estómac buit!

Doncs bé, em trobava esmorzant un bol d’arròs apressadament quan van entrar l’Umi i l’Asla i van seure amb mi.
—Bank-kun! —va dir-me l’Asla, amb cara de son—. Com és que estàs aquí tan d’hora?
—Tinc uns afers personals que em prendran la major part del dia Asla, confio que tu i l’Umi ho manegueu tot com heu fet en altres ocasions —vaig dir mentre em col•locava bé un bastonet que m’havia caigut.
—Bank, no creus que cada cop relegues més les teves responsabilitats en nosaltres? —va preguntar l’Umi—. Si continues negligint les...
Vaig deixar els bastonets amb un cop sec, em vaig aixecar i vaig mirar fixament a l’Umi amb les mans a les seves espatlles.
—Umi, ets una de les persones més aplicades i responsables que conec. Cada cop et vaig donant més responsabilitats per, si algun dia jo... —vaig fer una pausa dramàtica—... jo no pogués estar aquí... confio en que podries agafar el lloc de tinent. :guapo:
—Oh... —l’Umi es va quedar sense paraules, temps més que suficient per recollir el bol d’arròs buit i marxar.

—Ho he sentit tot —va dir-me el Joaq, surant cap a mi quan sortia del menjador—. No sabia que pensaves això de l’Umi.
—Una mica per damunt, però he hagut d’accelerar les coses. He de fer una cosa important.
Vaig fer-li cinc cèntims al Joaq de la situació amb el Dassan mentre anava al bosc de la divisió, al darrere dels allotjaments.

Primer de tot, vaig dedicar-me a escoltar el bosc. Les plantes del bosc eren el meu element i havia arribat a dominar-lo de manera que podia sentir els seus impulsos, les seves sensacions més superficials. I, de ben segur, que un ocell de foc passi volant a les tantes de la nit es podia considerar un fet significant.
Finalment vaig entendre les plantes. Un remolí aparentment d’aire va moure les fulles i em van rodejar, materialitzant l’energia màgica que desprenia al meditar tant proper al meu element. Vaig seguir les plantes durant metres i quilòmetres, des de grans arbres centenaris fins a floretes en un test, passant per arbustos i camps de cultiu.
—Les muntanyes al Nord de Shinsei —vaig determinar, obrint els ulls. Les fulles van caure lentament al meu voltant mentre em vaig aixecar.
—No se com t’ho fas —va concloure el Joaq, que portava un temps intentant comptar quantes fulles es movien al meu voltant.
—Suposo que tu també hauries pogut fer coses estranyes amb el teu element —vaig sospirar.
Vaig agafar un bastó allargat, un saquet amb llavors de fruites i el meu arc i vaig començar a caminar en la direcció que m’indicaven les plantes.
—No vaig arribar a saber quin era el meu element —va remugar el Joaq, disposat a seguir-me fins les muntanyes a retrobar-me amb el meu fènix.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

01 març 2017, 19:05

El camí inicialment va ser molt fàcil. Bàsicament, caminar pels carrers de Shinsei fins la porta Nord-est. La gent estava força animada per Shinsei, doncs a part de les seves activitats habituals, molts voluntaris s’havien apuntat a ajudar amb la reconstrucció dels sectors afectats per l’exèrcit de l’Erumo. Els fusters treballaven animadament mentre conversaven amb les velles del poble, que podien ser de mons diferents, però la passió per observar les obres era igual pels vells del món humà com en els de Tadaima. Els ferrers feien enormes quantitats de claus, panys, frontisses, baranes i adorns diversos. Fins hi tot vaig passar per un ferrer que es disculpava per no poder acabar la katana d’un samurai a temps i un altre que anaven de bòlid, tot i tenir l’ajuda d’un ninja. Finalment, també hi havia una activitat incrementada en sastres, teixidors, ceramistes i cistellers, doncs Shinsei havia comprat molts objectes bàsics per la gent que havia perdut les cases.

Un cop passada la porta, el camí em va dur per camps d’arròs, de blat, moresc i horts diversos de petites granges. El camí estava ben delimitat i et creuaves amb tot tipus de gent, des de soldats que vigilaven els camins i em saludaven amb una inclinació de cap o una reverència fins a ancians que s’aturaven a conversar sobre qualsevol tema banal.

Després d’abandonar els camins, vaig arribar al peu de la muntanya on es trobava el Dassan. La primera part del camí era seguir un estret sender entre els arbres que pujava fent ziga-zaga, un antic camí per pastors, pelegrins o ves a saber. Un cop s’acabava el camí, però, vaig haver d’escalar. Ajudant-me de les meves lianes va ser una tasca senzilla, però arribar fins a dalt de tot em va deixar sense alè.
Un cop a dalt de la muntanya, em trobava en una esplanada, com si haguessin tallat la punta i hagués quedat plana per un costat. A l’altre costat s’hi alçava una roca que coronava la muntanya i sota la qual hi descansava un ocell rodejat de flames.

Em vaig acostar, caminant amb pas ferm, sense pressa.
—Ei, Dassan, ja soc aquí —vaig dir.
No vaig obtenir resposta, però per les emocions que em transmetia vaig notar que encara estava enfadat i que havia tardat molt.
—Com esperes que pugi una muntanya sense tu?
El Dassan no va dir res. A mi em començava a pujar la mosca al nas.
—Sí, et necessito, ja ho saps! Però si vols que et supliqui que no te’n vagis vas arriat!
El fènix es va aixecar, notant el meu mal humor i enfadant-se ell també.
—I per què no dius res eh? Sí, he oblidat que ets una criatura divina amb una gran història de lluites contra Drakkar i em sap greu.
Abans que el fènix pogués reaccionar, però, vaig saltar mitjançant una liana cap a un arbre, col•locant-me a més alçada que ell.
—Però si no t’agrada com sóc no m’haguessis triat! —vaig cridar-li—. Els temps que corren no em permeten arriscar cap dels meus amics, siguin fantasmes inútils, companys de divisió o ocellots a la brasa. Sempre t’he considerat un amic, però per si no ho saps només fa dos anys que vas sortir de les cendres altre cop i qualsevol drac una mica gros et podria malferir! Que els fènixs sou immortals, però no invencibles hòstia!
El Dassan semblava que seguia enfadat, però notava també un xic de culpabilitat en ell.
—Això que notes, això, és perquè et penses que ets superior a mi. Però no, som iguals, tu ets bo en les teves coses i jo en les meves! I junts, lluitant, explorant o menjant una banana som un equip! He oblidat això, però sembla que tu també. Les teves ànsies de lluita et ceguen i no et puc permetre lluitar.
Vaig saltar de l’arbre i vaig aterrar davant seu. El vaig agafar pel costat del coll i vaig mirar-li fixament a un ull. Les seves flames van envoltar el meu braç, però ja no cremaven.
—A més —vaig afegir—. No tenia ni idea que poguessis parlar.

Les últimes traces d’enuig dels sentiments del Dassan van desaparèixer. I per fi em va parlar. La seva veu era un crit de fènix per qualsevol, però a mi m’arribaven les paraules.
—Ets agosarat de parlar-me així —va dir—. Però tens raó Bank, no ets un humà qualsevol i per això et vaig triar. L’excitació de les primeres batalles al teu costat van poder amb mi i ara que he crescut et vull demostrar el meu poder, però no m’has deixat oportunitat.
—Doncs què et sembla si tornem a treballar junts com un equip, en comptes de treballar com un ésser inferior muntant un cavall?
El Dassan va estendre les ales i va proferir un crit al cel, donant-me a entendre que estava d’acord.
—I se m’acaba d’acudir una idea per solucionar el problema del Ferrero de l’avi —em vaig dirigir als meus dos fidels amics, el Joaq i el Dassan—. Si us sembla bé, demà volarem cap a Endor i posarem més cartells allà. A més, mentre esperem notícies, podem provar a fer encàrrecs per l’ambaixada de Shinsei, que segur que acabem en llocs perillosos, què hi dieu?
—A mi m’és igual, ja no puc morir —va dir el Joaq, que suposo que si hagués tingut un cos normal hauria arronsat les espatlles.
La resposta del fènix Dassan va ser més efusiva, llençant un crit al cel.

El Dassan ens va portar ràpidament a la divisió i es va passar la resta de dia descansant al castell dels fènixs mentre el Joaq i jo vam estar arreglant papers de la divisió (bé, només jo).
Dues hores abans de sopar, vaig anar a banyar-me. Feia temps que no em relaxava als banys termals de la divisió i m’hi vaig estar gairebé un hora. Quan sortia, em vaig trobar la Talia, que es passejava pel passadís dels despatxos.
—Et puc ajudar Talia? —vaig demanar.
—Bank-sama, hi tant —va dir, amb la mirada al terra—. M’agradaria... demanar-li un favor.
—Es clar, què necessites? —vaig dir mentre m’eixugava el cabell amb una tovallola.
—Recorda quan vam fer un duel fa temps?
—Hm... ah si, el dia que ens vam conèixer quan vas entrar a la divisió no? —vaig dir.
—Exactament... he entrenat molt per millorar la meva resistència i m’agradaria tornar a repetir el duel, si li sembla bé —va demanar-me mirant-me fixament.
—És molt important per tu pel que veig —vaig dir, mirant-la als ulls també.
Ella va assentir.
—Doncs vinga va! No em facis suar massa que m’acabo de banyar —vaig dir a mode de broma, mentre sortia per la porta que donava al pati principal.
La Talia va somriure i em va seguir.

Em vaig apropiar d’una katana sense fulla i la Talia de la seva arma característica: la katana doble unida, també sense fulla. Vam caminar cap al centre del pati i ens vam posar en guàrdia.
Els dos vestim un kimono senzill, un cop fort pot fer-nos molt mal —vaig pensar, però vista la importància que semblava tenir per ella aquest duel, no crec que es contingués pas.
—Quan vulguis! —vaig cridar-li, indicant l’inici del combat.
Ella va assentir amb el cap i va començar a caminar cap a la seva esquerra, acostant-se lentament cap a mi. Jo vaig fer el mateix, de manera que els dos formàvem un cercle, movent-nos cap a l’esquerra i acostant-nos lentament.
De cop, va arrencar a córrer cap a mi i em va descarregar un cop en vertical, que vaig parar força malament amb la katana. Abans que pogués reaccionar, em va atacar altre cop verticalment amb l’altra part de la katana doble i vaig esquivar rodolant a la dreta, rebent un cop al braç esquerre.
—Uoh, gens malament —vaig dir, incorporant-me i fent un salt endarrere.
Ella va esperar que em posés en guàrdia i va tornar a carregar contra mi, aquest cop atacant-me de costat. Vaig parar el seu cop per l’esquerra amb la katana i vaig acotxar-me per esquivar el seu segon cop per la dreta. Immediatament vaig desequilibrar-la amb un placatge i vaig atacar per la dreta fent una volta, però ella el va parar i va recular. Vaig esperar que es posés en guàrdia i vam seguir intercanviant cops en aquell duel d’honor, en que l’alumna vol ensenyar al mestre els seus coneixements.

Al cap de quinze minuts de duel, els dos suàvem i esbufegàvem de valent. El sol es ponia per l’horitzó a la meva dreta i algun dels reclutes s’havia parat a veure com lluitàvem. Nosaltres seguíem molt concentrats, ara parats un d’avant de l’altre, observant quina estratègia podíem utilitzar contra l’altre.
Aquesta katana doble que porta dificulta certs moviments, però l’ha dominat tan bé que ha eliminat aquesta part dolenta i aprofita al màxim la velocitat de l’arma —vaig meditar, observant com tenia la mà dreta a l’esquena, agafant l’arma, mentre la seva mà esquerra oberta m’apuntava.
Finalment vaig decidir per provar sort. Era una tècnica que m’havia fet un cop la Meina al dojo de kendo al món humà per penetrar la defensa que tant m’havia costat aconseguir.
Vaig carregar contra ella amb l’espasa enlaire i la vaig atacar per dalt. Era un moviment evident, fàcilment contraatacable. Així que va parar el meu cop amb una de les parts de la katana doble en alt. Però just abans que les nostres espases es toquessin, vaig enretirar la katana, vaig canviar de pes i, movent-me a la seva dreta baixant el cap, vaig efectuar-li un tall a l’estómac, per acabar situat darrere seu.
Era un moviment molt tècnic, inútil si el rival porta armadura, que en ser un combat real potser li hagués causat una ferida a la Talia d’aquelles que si no es tracten poden ocasionar pèrdua excessiva de sang. Amb sort, ara mateix ni tan sols l’hi havia trencat una costella, però li havia esquinçat lleugerament el kimono per aquella part i li quedaria un blau important.
La Talia es va sorprendre amb aquell cop i va perdre la respiració uns instants després de rebre’l.
—Ah! —va exclamar.
—Estàs bé? —vaig demanar, posant-me en guàrdia altre cop.
—Un bon atac, no m’esperava una finta així tan avançat el combat —va reconèixer la Talia, amb un to que denotava respecte cap a mi i culpa cap a ella per no haver-ho vist venir.
—No ho havia fet mai i no crec que em serveixi altre cop contra tu així que, continuem? —vaig dir, eixugant-me la suor de la cara.
Ella va fer una ganyota al tocar-se la panxa i es va tornar a posar en guàrdia.

Va carregar contra mi i aquest cop va ser ella la que va fer un moviment inesperat. Va desviar-me la katana i es va girar per impactar-me amb l’esquena i fer-me perdre l’equilibri, però la tècnica no li va sortir bé, ja que vaig poder plantar el peu i no caure. Es va quedar davant meu d’esquena a mi, amb les nostres katanes forcejant perillosament a prop del seu coll.
Finalment vaig cedir una mica, però immediatament després vaig tornar a fer força, cosa que la va fer dubtar. Vaig aprofitar aquest moment per agafar-li el pom de l’arma, desequilibrar-la amb un cop al genoll i desarmar-la, quedant-me amb les dues armes apuntant al seu coll.
—Final del combat —vaig dir, deixant caure les armes al terra.
Ella va esbufegar i es va agenollar.
—No el puc guanyar, Bank-sensei. Gràcies per aquest combat, entrenaré molt fins que pugui guanyar.
—Hi tant, combatem sempre que vulguis, certament aquest combat ha estat tant meu com teu —vaig dir, per donar-li ànims.
Ella va assentir i va marxar de pressa a deixar les armes a lloc i després a casa seva.
—El seu orgull de guerrera ha estat ferit —va comentar el Joaq—. Això farà que et respecti encara molt més i a la vegada seràs el seu rival.
—No per molt —vaig dir, tocant-me el braç que m’havia ferit al primer atac—. Aquesta noia té una habilitat increïble.

Vaig mirar al Joaq i vaig anar a sopar. L’endemà, a Endor.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

02 març 2017, 18:57

Al matí següent, ben d’hora, ben d’hora, vaig empaquetar una motxilla amb coses que em podrien resultar útils pel viatge, em vaig posar l’armadura, vaig agafar l’arc i la katana i vaig dirigir-me al palau dels fènixs, després d’esmorzar.

Mentre pujava el camí cap al turó on s’aixecava el castell, em vaig dedicar a mirar el paisatge. El gran turó de la divisió pujava davant meu per acabar amb grans penya-segats, mentre que si mirava darrere veia una ciutat enorme i ben organitzada que anomenem Shinsei. Tot això, banyat amb la llum taronja de la matinada i amb els crits d’algú entrenant.
Algú entrenant? —vaig caure-hi de sobte, ja que normalment a aquella hora la gent dormia o es començava a aixecar.

Vaig seguir els sons pel bosquet de la divisió fins que vaig arribar a un clar vora el riu on la Talia feia flexions.
—Talia, estàs bé? —vaig demanar, interrompent la seva concentració provocant que caigués al terra.
—Ah, Bank-sensei, sí, només estava... ehm... entrenant —va dir aixecant-se i espolsant-se.
Vestia una senzilla samarreta de tirants i uns amples pantalons llargs. La suor i la brutícia de la roba indicaven que portava una bona estona allà.
—Ja veig —vaig dir, amb intenció de deixar-la fer. Aleshores vaig canviar d’opinió—. Si no és indiscreció... com és que és tan important per tu la victòria? És a dir, ets una espadatxina formidable i això que ets dos anys més jove que jo, d’aquí poc em superaràs de lluny en combat.
La Talia va baixar la mirada. Va anar a mullar-se la cara al riu i va seure en una roca.
—Per nosaltres... —va començar, una mica cohibida—. Per nosaltres els samurais... l’honor és molt important. Per mi ho és encara més, Bank-sensei.
—No sabia que erets una samurai —vaig dir, recolzant-me a un arbre i deixant la motxilla a terra.
—Sóc la tercera filla de Naga Shimazu, cap de la família Shimazu des d’ara fa dotze anys —va admetre.
—Ostres, ets de la reialesa! —vaig exclamar, atònit—. Vull dir, sou de la reialesa. Disculpes.
—No em tracteu formalment per favor, Bank-sensei —va demanar posant-se vermella.
—Hm... doncs tu a mi tampoc, anomena’m Bank i ja està.
—No puc... vos sou... —se li va trencar la veu—. Vos sou el que em dona forces, Bank-sama. Des de que el meu pare em va desheretar, només vos m’heu acollit a una divisió, només vos m’heu donat oportunitat de guanyar l’honor perdut i a més... ja em sento com a casa en aquesta divisió.
—El teu pare et va desheretar? —vaig demanar—. Si no en vols parlar, no et preocupis.
—No... teniu el dret a saber-ho —va dir, eixugant-se una llàgrima que se l’hi havia escapat—. El meu germà gran, per dret, heretarà totes les possessions de la família. A la meva germana gran i a mi ens tocaven bens, joies i relíquies familiars de part de la nostra mare.
>> Des de ben petita que m’he sentit atreta pel camí del samurai. La meva germana és una noble de cap a peus, vesteix kimonos caríssims, toca instruments, sap cantar i ballar... Jo volia ser una samurai. Al meu pare inicialment li agradava aquella idea, fins hi tot em va entrenar en l’art de lluita Shimazu, que només aprenen els descendents de la família.
>> Però, ara farà sis mesos, la meva mare va morir i el meu pare va entrar en una depressió important, tant que van haver de contractar administradors i consellers per ajudar amb la riquesa de la família. El pitjor d’ells és un tal Kito Nomoya, que va menjar-li el cap al meu pare sobre que la seva filla petita havia de ser una cortesana i no una “aspirant a espadatxina”, que jo aprenent l’estil de lluita ancestral de la família era una blasfèmia i un deshonor. Així que, al final, el meu pare li va fer gas i em va desheretar públicament, dient-me que havia deshonorat la família.

La Talia es va eixugar una altra llàgrima.
—Com que tenia prohibit l’exèrcit i els ninjes no són pas coneguts pel seu honor, vaig venir aquí. Aquí estic aconseguint reparar el meu deshonor i espero algun dia mostrar-li al meu pare que va prendre la decisió encertada al ensenyar-me i permetre’m ser una samurai.
La Talia va acabar d’explicar mentre em mirava als ulls. Ara entenia moltes coses del seu comportament, però hi havia una cosa que no em quadrava.
—Em sap greu per tu que hagis sofert una injustícia així només per un conseller corrupte —vaig dir, fent-li una reverència amb la mà al cor—. Amb tot, deixa’m preguntar-te: quan lluitaves amb mi, feies servir l’estil de lluita que et porta ensenyant el teu pare des de petita?
La Talia va fer un somriure trist.
—Em vaig prometre no fer-lo servir fins que no hagués restaurat el meu honor —va confessar.
Me la vaig quedar mirant amb una barreja de compassió i orgull. Era una autèntica samurai.
—Doncs ben segur que quan el facis servir em derrotaràs —vaig dir per donar-li ànims—. I com penses recuperar aquest honor perdut? Les batalles que lliurem els exploradors normalment tenen lloc en indrets remots, on és vital la supervivència per sobre de tot.
—He estudiat les seves batalles, Bank-sama —va dir-me, apartant la mirada un altre cop—. Puny de Ferro, la batalla contra el Mag de Foc, la batalla del desert, la guerra contra l’Erumo... Sou un gran guerrer i per això us admiro.

Vaig sentir una punxada de vergonya i orgull al sentir tot allò. I encara faltaven algunes escaramusses que no eren públiques.
—La Divisió d’Exploració s’ha trobat amb certs obstacles darrerament que han requerit una resposta més bèl•lica del que m’agradaria —vaig comentar, restant-li importància.
La Talia va somriure i es va aixecar de la roca, disposada a tornar a entrenar.
—Modest, honorable... sensei —va dir, ajuntant els punys i inclinant-se—. Espero que algun dia també es contin les meves batalles i el meu pare em pugui admirar com us admiro a vos.

Al final no vaig poder més i li vaig dir:
—Vinga Talia, agafa les coses, que marxem.
—A on? —va preguntar, estranyada.
—Ets la segona que em demana batalles en dos dies —vaig sospirar, pensant en el Dassan—. No puc garantir res, però si vols ara vaig en missió a Endor i... potser necessitaré una samurai honorable guardant-me les esquenes.
Els ulls de la Talia es van il•luminar.
—De... de veritat?
—Va, que ja faig tard —vaig dir fent broma—. Renta’t, agafa provisions i el material d’exploració que utilitzem per Cartografia, Supervivència en la Neu i Supervivència al Bosc i ens trobem al castell fènix en una hora.
La Talia va fer una reverència i va córrer cap a casa seva, més contenta que unes pasqües.
—Tot això pot acabar molt malament, amb tants busca-raons —va comentar el Joaq, travessant l’arbre on em recolzava.
Vaig arronsar-me d’espatlles i em vaig quedar conversant amb ell esperant a que fos l’hora per marxar.

Al final, aquell matí, no tan d’hora, ens vam enlairar. La Talia muntava l’Akashi, el seu fènix, mentre que jo muntava a sobre del Dassan i el Joaq ens seguia flotant.
Mentre travessàvem Tadaima a la velocitat del so sobre els fènixs, l’Akashi va fer un crit, que el Dassan em va traduir:
—Diuen que l’últim cop que vam fer aquest viatge va acabar amb una batalla en un fortí Drakkarià al desert —el Dassan sonava força emocionat.
—També vam perdre dos amics —vaig dir, recordant al Takeshi i al Mestre Tanaka—. Digues que aquest cop gaudeixin del viatge.
El Dassan va comunicar el missatge amb un crit i vam seguir volant fins arribar a Endor.
En arribar a Endor, vam aterrar al pati de l’Ambaixada de Shinsei doncs allà els fènixs tenien espais especialment fets per ells per descansar (tot i que s’havia de pagar -.-).
—Dassan, anem a fer l’encàrrec que et vaig dir, quan acabem tornarem —vaig comunicar mentre el fènix s’acomodava en un niu de fustes.
Em va contestar amb una piulada. La Talia també es va acomiadar del seu fènix i em va seguir, fent algun saltiró de tan en tan. A primer cop d’ull algú podria pensar que estava feliç de sortir de Shinsei o d’estar amb mi, però quan miraves les dues katanes que formaven la seva katana doble t’adonaves que potser estava feliç per un altre motiu.

—I quin encàrrec hem de fer, Bank-sensei? —va demanar la Talia.
—Hem de penjar aquests cartells —vaig dir, traient-me un grapat de cartells de la bossa—. El meu avi va perdre un objecte i ara l’estic buscant.
—Oh, una relíquia familiar! —va dir la Talia, posant-se seriosa—. Us ajudaré en el que sigui, Bank-sensei!
—No et preocupis, però per favor, no em diguis més sensei —vaig demanar.
—D’acord, Bank-sama.
—En fi —vaig sospirar, amb un somriure.

Vam passar-nos el que quedava de dia penjant cartells per tot Endor. Algun cop vam haver d’espantar uns Drakkarians que els volien arrancar i fins hi tot un cop vaig haver de corregir un il•luminat amb el cabell afro que va confondre una banana amb un plàtan. :facepalm:
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

28 març 2017, 18:48

El dia següent, després d’haver descansat bé i donat instruccions als ambaixadors per que ens avisessin si algú venia preguntant pels cartells, vam sortir a fer un tomb per Endor. Feia poc que havia estat per allà, degut tot l’assumpte amb l’Erumo, però la ciutat no deixava de sorprendre‘m. Era molt més gran que Shinsei o Drakkar i la diversitat cultural i ideològica dels seus habitants, vinguts de les dues ciutats i de tots els pobles de la zona neutral, dotaven aquell indret d’una font d’oportunitats, coneixements i experiències úniques.

—Buf, una es pot perdre fàcilment aquí —va admirar la Talia.
—És el primer cop que vens a Endor, Talia? —vaig demanar.
—Sí, havia sortit en missions a la Zona Neutral, però mai havia entrat a Endor. Vos hi heu estat més cops?
—Si no recordo malament, tres cops —vaig dir, fent memòria—. I cap d’ells vaig poder-m’hi quedar masses dies.

Vam seguir caminant per un carrer que pujava a la part alta de la ciutat. Des d’allà dalt, vam pujar a un mirador ple de restaurants i botigues cares des del qual es veia el llac d’Endor, que semblava casi un mar, ple de petites embarcacions pesqueres.
—Hi ha moltes meravelles en aquest món —vaig comentar, mentre observàvem com el sol es reflectia sobre la superfície del llac—. Ser un explorador et permet veure’n moltes, però no hem de perdre de vista les que tenim a prop només per buscar les que tenim lluny.
La Talia se’m va quedar mirant. Com esperava, no va captar el significat de les meves paraules.
—No us entenc —va dir.
—Nah, ja ho entendràs algun dia —vaig dir, restant-li importància i allunyant-me del mirador—. Vols que t’ensenyi una de les meravelles per aquí?
—Hi tant, Bank-sama.

Vam tornar a l’ambaixada de Shinsei i vam volar amb els nostres fènixs cap al nord-oest d’Endor. Vam aterrar vora el llac i ens vam posar en camí mentre els fènixs Dassan i Akashi bevien aigua i s’entretenien jugant al llac.
La Talia, el Joaq i jo vam endinsar-nos entre els arbres. Pocs metres enllà d’on havíem aterrat, vam arribar a la vora d’un penya-segat. Vaig fer un gest poc perceptible al Joaq, que va traspassar el penya-segat. Al cap d’una estona va sortir, uns metres a la dreta, i em va dir assenyalant una pedra:
—Diria que és aquí, Bank.
Era una petita pedra punxeguda clavada a la paret, la qual vaig retirar. Seguidament, una pedra més gran es va enfonsar a la paret de roca i, finalment, una roca més gran es va desplaçar a un costat per revelar una cova oculta.
—Què hi ha aquí? —va demanar la Talia, intentant divisar alguna cosa entre la foscor de la cova.
—Un dels llocs més bonics de Tadaima —vaig contestar, dubtós—. No l’he vist mai, però he llegit el llibre sobre com el Capità Nasreddin de la Divisió d’Exploració va trobar aquest lloc ara farà uns 150 anys.
Vaig obrir el meu sarró i en vaig treure un tros de tela inflamable. Amb una branca, vaig improvisar una torxa.
—Talia, ara cartografiarem la cova, doncs en els relats del Capità Nasreddin només hi figura la història d’aquest lloc i una breu descripció. Si confirmem que aquest lloc existeix i ho deixem escrit, haurem deixat un granet de sorra per les futures generacions i se’t mencionarà quan parlin d’aquest lloc. Una mica de fama hauràs guanyat —vaig dir, amb un somriure.
—Oh... —la Talia es va emocionar un xic.
Immediatament, va treure de la bossa una làmina de fusta quadrada i un pergamí. Després, amb un carbonet va detallar l’entrada al mapa, fent un plànol ràpid dels voltants. Finalment, vam entrar.

El túnel per on vam entrar continuava uns metres cap endavant. Després, tenia un tomb a l’esquerra i feia un llarg tomb a la dreta i cap a baix, endinsant-nos en la terra. A cada racó paràvem per que la Talia pogués calcular la distància i dibuixar el plànol a escala.
—Hem girat 270 graus —vaig comentar, després de girar el segon revolt.
—Hauríem de ser a sota del túnel pel que hem entrat —va dir la Talia després d’una breu estona de pensament.
Vaig somriure satisfet i vam continuar.

El camí seguia així. Revolts per aquí i per allà, sempre baixant, com una escala. Al veure que el camí seguia un patró, ens vam relaxar més i la Talia va preguntar:
—Aleshores, què trobarem al final?
—Hmm... segons el Capità Nasreddin, sobre aquest llac va tenir lloc fa uns 700 anys un duel entre dos guerrers molt poderosos —vaig explicar, fent memòria—. Com no podia ser d’una altra manera, un de Shinsei i un de Drakkar. El fènix que muntava el guerrer de Shinsei Gintoki va caure al llac durant la batalla i el guerrer de Drakkar el va enterrar amb la seva màgia de terra. En Gintoki va aconseguir guanyar la batalla, però quan es va llençar al llac per buscar el seu fènix es va trobar que la terra que el rodejava era impenetrable.
>> Per tant, en Gintoki va dedicar-se a excavar una entrada que arribés al lloc on el seu fènix havia estat enterrat per la part de sota. Amb aquest fi va construir un túnel que s’estenia molts metres fins la base on el seu company havia caigut.

Un ratpenat va sortir de la foscor xisclant i va passar per davant meu, sobresaltant-me.
—En Gintoki va trobar el fènix? —va preguntar la Talia després de marcar un parell de punts més al plànol a la llum de la meva torxa.
—Quan en Gintoki va arribar, ja va ser massa tard —vaig continuar. La meva veu ressonava per la cova—. Es va trobar que el seu fènix, en un intent d’alliberar-se, havia tret tota l’energia que tenia per crear una explosió de foc i escampar la terra. Però no va ser suficient i va morir per l’esgotament. Malgrat que després revisqué, en Gintoki només va trobar el cos del pollet, ja que al reviure si un fènix no té calor o aliment és quan és més vulnerable.
>> Segons el que va dir el Capità Nasreddin quan va trobar això, cito: De l’explosió de foc, arena, màgia i aigua, es va crear una cúpula de vidre tan resistent que quan hi ets a sota sembla que caminis sota el mar. La llum es filtra a través d’aquest vidre tan pur i de les aigües del llac provocant una explosió de llum i color que deixa sense aire a qualsevol.
—Aleshores, anem a veure una bombolla de vidre sota el mar? —va exclamar la Talia, il•lusionada.
—Sí —vaig contestar.
—I com és que, a part del Capità Nasreddin, ningú més ha buscat aquest lloc? —va demanar la Talia.
—No el creien. És un poema popular d’Endor, degut que la batalla va durar tres dies i tres nits i des de la ciutat semblaven focs artificials... o això diu el poema —vaig explicar—. El Capità Nasreddin era originari d’Endor i creia en la història, però quan van enviar més exploradors no van saber tornar a trobar l’entrada. Van pensar que en Nasreddin s’havia tornat boig o que havia caigut sota la influència d’alguna màgia Drakkariana i el van inhabilitar. Amb tot, tenim el seu llibre a la biblioteca de la divisió.
Vaig mirar a la meva subordinada a la llum de la torxa i vaig somriure.
—Si podem demostrar que el lloc existeix, netejarem el seu nom i guanyarem honor, així que endavant! Ja deu faltar poc, no crec que en Gintoki cavés tant després de 72 hores de batalla...

Al cap d’uns minuts vam girar un revolt i vam veure un túnel allargat, com molts que havíem passat fins ara. El que el diferenciava de la resta és que aquest tenia llum.
—Estigues alerta, no sabem què trobarem al final —vaig dir, apagant la torxa i deixant-la allà.
Vam avançar amb prudència fins que vam arribar al final del túnel. Allà feia una lleugera pujada i...

Ens vam quedar sense aire. No per que ens ofeguéssim, sinó per la bellesa d’aquell lloc.

La descripció del Capità Nasreddin es quedava curta. La llum que arribava de la superfície es filtrava a través de l’aigua i d’aquell vidre perfecte, formant diferents colors i tots alhora. Semblava una discoteca, però alhora tranquil•la. La sorra del fons marí que trepitjàvem la Talia i jo estava humida i tenia la mateixa aparença que la del fons del llac, però estava immòbil i hi mancaven plantes aquàtiques. En el seu lloc, hi havia algunes males herbes de la superfície.
El lloc portava molt de temps sense rebre ningú i juntament amb la falta de corrents d’aire feien que encara es distingissin les petjades dels dos anteriors visitants de la cova. En Gintoki, guerrer de Shinsei de fa 700 anys i el Nasreddin, Capità de la Divisió d’Exploració ara fa 150 anys.

—Per tots els déus creadors —va exclamar la Talia. No pensava que fos religiosa.
—Sí, tot i que això va ser creat per mortals —vaig dir, distingint algunes cendres de fènix entre la sorra—. Estem en un lloc tan pur que no ha estat tocat en segles.
—Puc notar la pena d’en Gintoki i el seu fènix aferrada a aquestes parets de cristall —va comentar el fantasma Joaq. Jo el vaig mirar i vaig assentir.

Vam seguir admirant la zona.
—Venen ganes de no dir res al món sobre aquest lloc —va sospirar la Talia, posant la mà al vidre i observant com uns peixos taronges se la miraven encuriosits.
—La decisió és teva, Talia —vaig dir, seient a la sorra i observant les llums—. El descobriment es teu. El mapa l’has dibuixat tu.
—Però, Bank-sama, sense vos no hagués trobat mai això —va exclamar.
—Meh, doncs posa un agraïment al final —vaig respondre, restant-li importància—. Ja em coneixen prou a Shinsei, ara t’han de conèixer a tu, perquè el teu pare et reconegui com la seva filla altre cop, digna de rebre el llegat de la família.

La Talia va caure de genolls i es va posar a plorar a llàgrima viva. Plorava d’alegria, doncs mai havia tingut ningú que li fes costat des de que l’havien desheretat.
Vaig aixecar-me i li vaig posar la mà a l’espatlla en senyal de suport i ens vam quedar allà, sota el mar, en un lloc on el temps no tenia efecte, on la Talia podia permetre’s mostrar els seus sentiments sense haver de mantenir la faceta digna i respectable que s’espera d’algú de la seva posició.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

31 març 2017, 20:46

—Existia? —va preguntar-me el Dassan quan la Talia, el Joaq i jo vam haver sortit de la cova.
—Sí, hi tant! Ha estat enterrat allà molts anys —vaig explicar—. Segles hi tot. En sabies res?
—Hm, fa 150 anys crec recordar haver apostat alguna cosa amb un altre fènix, però he reviscut varis cops des d’aleshores —va dir el Dassan fent memòria.
Vaig somriure i vaig pujar al seu coll. Les flames em van embolicar un cop més, acollidores, protectores.
—Marxem? —vaig preguntar a la Talia—. Aviat es farà de nit.
—Hi tant, Bank-sama —va contestar, encara amb els ulls vermells de plorar, però feliç i alleujada.
Així ens vam enlairar, altre cop cap a Endor.

Al arribar a l’ambaixada vam dirigir-nos immediatament cap a l’ambaixador en cap a demanar si algú havia vingut per l’assumpte del Ferrero del meu avi, però va negar amb un moviment de cap.
—Va, no perdem l’esperança tinent, segur que demà o passat trobarem alguna cosa —va dir-me la Talia, més contenta que mai.
—Hi tant.

Vam dirigir-nos a l’hostal que hi havia a prop de l’ambaixada i vam anar a dormir a les nostres habitacions. Degut que el pressupost de la Divisió havia augmentat i després de saber que la Talia era de casa noble, no podia evitar tenir-hi un tracte preferent i havíem llogat dues habitacions.
—Bona nit, Bank-samaaaaaa —va dir la Talia, fent un badall a la última ‘a’ i retirant-se amb la cara vermella.
—Bona nit! —vaig dir rient, entrant a la petita habitació.

Un cop dins em vaig treure les armes i l’armadura, deixant-ho als peus del llit, menys la katana que la vaig deixar al costat del capçal. Em vaig quedar amb un lleuger kimono per dormir, doncs per aquella època a Endor feia molta calor.
Però just abans de seure al llit, vaig notar una punxada a l’esquena i un dolor indescriptible em va començar a pujar pel cos. Vaig caure al llit, retorçant-me del dolor.
—Bank! —va cridar-me el Joaq, movent-se com un desesperat amunt i avall, intentant localitzar l’origen del mal.
Al cap d’uns segons vaig recuperar el senderi, però el dolor era gairebé insuportable. Vaig posar-me com vaig poder panxa cap avall del llit i em buscava la ferida amb la mà fins que la vaig trobar.

Aleshores va aparèixer un petit ésser davant meu. Semblava una noieta amb el cabell llarg i un vestit blanc lleuger, que empunyava una llança. Però tenia unes ales de papallona a l’esquena i mesurava menys d’un pam. Era una fada.
—No et moguis ni un pel gamarús, o el verí se t’escamparà pel cos i moriràs! —va cridar-me amb una veueta aguda i, a primera vista, inofensiva—. Que sàpigues que només jo tinc l’antídot, brètol!
—Què m’has fet? Qui coi ets? Per què... —vaig començar, però em va tallar.
—Calla, ximple! Vull que em diguis ara mateix tot el que saps sobre el Ferrero Rocher! —va cridar, amenaçant en clavar-me la llança que portava.
La porta es va obrir d’un cop i va entrar la Talia, espasa doble en mà.
—Bank-sama! He sentit crits, esteu...?
Aleshores em va veure estès amb cara de dolor al llit i a la fada amenaçant-me. Sense vacil•lar més d’un segon, va saltar i va intentar tallar aquella fada en dos.
—UAH! —va cridar la petita noia, esquivant per poc el cop.
La Talia es disposava a tornar a atacar quan la vaig agafar pel braç.
—Es... espera —vaig dir, incorporant-me amb dificultats.
—Bank-sama, esteu bé? —va preguntar la Talia preocupada.
—Com... no t’hauries de poder moure, capsigrany! —em va cridar la fada.
—Ets una fada i les fades esteu... relacionades amb el bosc —vaig explicar, cada cop amb menys dificultat, mentre m’incorporava—. Per tant el verí que m’has injectat podia ser d’origen vegetal o animal. I com que era verí de Platafongus, un bolet verinós, l’he pogut neutralitzar amb el meu poder de curació.
—Quina potra que tens Bank —va bufar el Joaq, fent veure que suava i s’eixugava la suor.
La petita noia voladora es va quedar paralitzada i va exclamar:
—Meh!
Va girar cua i va sortir volant en direcció cap a la finestra.
—Ni de conya! —vaig exclamar.
Amb la mà vaig apuntar cap a un test que hi havia a la finestra i en va sortir una liana que va atrapar a la fada.
—ARG! Deixa’m anar tanoca! Tòtil! Bandarra! Animalet de bassa! —exclamava la petita fada.
—És original la noia —va reconèixer el Joaq.
—Si us sembla bé la liquido aquí mateix, Bank-sama —va dir la Talia, aguantant-se les ganes de fer-ho sense permís.
—Espera’t una estona —vaig demanar, acostant-me amb dificultats a la fada. Malgrat que havia aconseguit treure’m el verí del cos, em feia tot molt mal.
—Què coi vols, lladre? —va bufar-me quan vaig ser davant seu.
—Digues-me ara mateix tot el que sàpigues del Ferrero Rocher d’en Mario Aiden —vaig exigir en un to que no admetia discussió.

La petita fada em va mirar amb cara seriosa i temorosa i, de cop, es va posar a plorar.
—BUAAAA! No em matis si us plau! Jo només volia recuperar l’objecte més important del meu món! Sense això no sóc ningú, BUAAAA.
—Ei, ei, ei, calma, que no et mataré pas per això —vaig dir, suavitzant la veu.
—Buah, l’has espantada molt —va xinxar-me el Joaq—. Mira que fer plorar una nena tan petita...
Li vaig llençar una mirada assassina.
—No em faràs res? —va demanar la criatura, eixugant-se les llàgrimes.
—Es clar que no —vaig aclarir. La liana que envoltava la fada va retrocedir i la va deixar lliure—. Sóc el nét d’en Mario Aiden i m’ha demanat que li recuperés el seu Ferrero Rocher.
—De... de veritat? —va exclamar la Fada.
—Podeu confiar en el Tinent Bank Aiden de la Divisió d’Exploració de Shinsei —va dir la Talia solemnement, fent-me sentir com un personatge de Juego de Tronos.
La fada es va posar de genolls i va començar a plorar altre cop, però aquest cop més calmada.
—Em sap greu haver-lo atacat, Aiden-sama —va dir—. Pensava que éreu un altre lladre... no us hauria fet mal si hagués sabut que en Mario Aiden tenia descendència!

Vaig seure al llit mentre la fada es calmava. La Talia no sabia massa bé què fer i li vaig indicar que segués al meu costat.
—Gràcies per venir tan ràpid —vaig reconèixer—. Si m’arriba a tornar a atacar abans que m’hagués curat la ferida... no hi hauria tinent ara, segurament.
La Talia estava orgullosa, però va baixar la mirada per intentar amagar que se li posaven les galtes vermelles per l’elogi.
—És el meu deure protegir al meu superior —va contestar.
Vaig assentir i vaig mirar la fada, asseguda a la finestra amb les cames penjant.
—Com et dius doncs, fada? —vaig demanar.
—Em dic Risha... és el nom que el teu avi em va posar.
—I bé, Risha, de què coneixes al meu avi?
—Doncs, fa temps, jo era una gamberra que voltava pel bosc robant coses als viatgers —va explicar la Risha—. Un dia vaig robar el Ferrero màgic al teu avi, cosa que li va ocasionar molts problemes. Es va estar dies i dies voltant pel bosc intentant trobar-lo, pensant que li havia caigut.
>> Finalment, penedida li vaig tornar. Ell, en comptes d’enfadar-se amb mi em va acollir i ens vam fer amics. Vam viure forces aventures per Tadaima i vaig conèixer la felicitat en ser una bona persona.
>> Però un dia va morir tràgicament en caure d’una finestra. Em vaig culpar molts cops per no haver estat amb ell en aquell moment i em vaig enfonsar en la misèria. Per tant, imagineu-vos la meva sorpresa i la meva ràbia quan, al funeral del Mario, un dels seus rivals a la divisió portava el Ferrero penjant del coll. Vaig robar-lo i vaig decidir-me a mantenir-lo segur durant tots els segles que em toqui viure.

La Risha va acabar el relat mentre ajuntava els seus dits índex.
—Però, ara ja no el tens, què va passar? —va demanar la Talia, anticipant-se’m.
La Risha va baixar la mirada i es va fer força amb els punys.
—Farà cosa d’un any, me’l van robar. Vaig tenir sort escapant amb vida.
—Qui va ser? —vaig preguntar.
—Un home malvat, que busca talismans poderosos. Portava un turbant al cap i controlava unes flames diabòliques.
—No em sona, el coneixeu vos...? —va començar a dir la Talia, però al veure la meva cara va callar de sobte.

—Aceb —vaig concloure.

El mag que havia matat a gairebé tot un poble i molts soldats de Shinsei amb un parell de moviments de mans. L’home que va matar en Joaq, ara fa 400 anys.


Aquest és el 70è post de rol que escric. Així com a cosa especial pel post que ja em permet ser capità, us poso aquest dibuix de la Fada dels Ferreros Risha, fet per la @Kagome que em va inspirar en aquesta part del rol :3
Imatge
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

25 abr. 2017, 19:49

—El coneixes? —va exclamar la Risha.
—Per desgràcia, sí. Va matar uns quants amics meus —vaig dir.
—Qui és, Bank-sama? —va demanar la Talia.
—El Mag de Foc contra qui vaig lluitar en aquell poble a prop de Shinsei —vaig dir, sabent que la Talia sabria a qui em refereixo.
—Segons el seu informe aquell home va matar a l’oficial Sanosuke de l’exèrcit de Shinsei! Hem de portar-lo a la justícia com sigui —va exclamar la Talia aixecant-se de cop.
—No és tan fàcil —vaig sospirar—. És un enemic que no podem derrotar encara.
La Talia em va mirar fixament.
—Tinent Bank, no us he vist mai fugir del perill quan hi ha algú que us demana ajuda. Per aquesta fada, pel seu avantpassat i pels amics a qui ha assassinat, hem de fer alguna cosa!
Me la vaig quedar mirant, embadalit. Tenia tota la raó.
—Si ens enfrontem amb l’Aceb morirem tots! —va exclamar el Joaq.
També tenia raó.

Mentre pensava, vaig sentir una punxada de dolor.
—Si us sembla bé... deixem-ho per demà al matí... ara no estic en les meves millors condicions —vaig anunciar.
La Risha es va disculpar per enèsim cop per haver-me enverinat.
—D’acord, vos descansi, jo faré guàrdia —va indicar la Talia.
—No, tu també has de descansar —vaig dir—. Si no pots dormir, repassa el mapa, endreça el material, o el que sigui, però necessito estar sol i descansar. No hauria arribat a tinent si no em sabés protegir.
—Com vulgueu —va dir la Talia després d’una estona, fent una reverència.
La Risha va anar a dormir amb la Talia i jo em vaig estirar al llit, amb els ulls clavats al sostre.

—Et veus amb cor de tornar a enfrontar-nos a l’Aceb? —vaig demanar-li al Joaq, que sabia que estava per allà.
—No tinc cor —va remugar.
—Ja saps què vull dir.
—És l’home que em va matar... sempre que veig un incendi penso en els meus últims moments i en ell. Si fos per mi no el voldria tornar a veure mai —va sentenciar, posant-se als peus del meu llit.
—En porta alguna de cap —vaig reflexionar—. Porta 400 anys o més investigant sobre alguna cosa relacionada amb la gent del món humà. De moment té en el seu poder el teu objecte màgic i el del meu avi, qui sap quants més en té.
—I si... vol envair Tadaima amb gent del món humà?
—Com l’Erumo? Seria massa poc original —vaig dir—. A més, vam aconseguir evitar que ho fes. Suposo que deu portar-se alguna altra cosa de cap.
—Hm... —va remugar el Joaq.
—No ens queda cap altre remei que enfrontar-nos-hi, o almenys descobrir les seves intencions.
I, amb això, vaig anar a dormir, recordant que el darrer cop que havíem lluitat contra l’Aceb també havíem tingut una conversa així el Joaq i jo.

El dia següent em vaig despertar i vestir ràpidament. Ja no em feia mal res i tornava a estar actiu. Els meus poders de curació milloraven força.
Vaig baixar al menjador de l’hostal i vaig esmorzar, moment en que la Talia i la Risha es van unir a mi. La fada anava amagada entre el yukata i l’armadura lleugera que portava la Talia.
—No m’agrada que em vegin molts humans —va explicar—. Som criatures estranyes i hi ha caçadors despietats que pagarien molt per una fada.
—Tranquil•la, amb nosaltres estàs segura —va assegurar la Talia.

Després d’esmorzar ens vam dirigir cap a l’ambaixada a buscar el Dassan i l’Akashi i ens vam enlairar cap al nord d’Endor, seguint les indicacions de la Risha.
Després de dues hores de vol a velocitat normal, vam arribar a un bosc destrossat. Els arbres eren enormes, però estaven cremats, trencats o talats. Enmig del bosc s’alçava una muntanya i, com si estigués fusionat a ella, una petita fortalesa de fusta i pedra que quedava força amagada a primera vista. La neu queia lentament, acumulant un pam de neu en alguns llocs del bosc, amagant tot el rastre del poc verd que podia quedar.
—Quin canvi de temperatura respecte a Endor —va comentar la Talia, traient una capa de pell que portava a sobre la motxilla i abraçant el coll de l’Akashi.
—Hem anat força al nord, devem estar al límit de les muntanyes nevades de Tadaima —vaig comentar.
—Sí —va afirmar la Risha—. Això és, o era, el gran bosc de Fangent, un bosc on els arbres s’alçaven cent metres per damunt de la resta. Ara fa uns mesos el mag de foc i els seus súbdits van construir una fortalesa amb les coves de la muntanya i van cremar gran part d’aquest bosc mil•lenari per obtenir material i combustible pels seus experiments.
—Quina barbaritat —vaig dir, posant la mà a terra i notant que tot estava mort, o gairebé tot.
—Quin és el pla? —va exclamar el fènix Dassan, amb ganes de lluitar.
L’Akashi va emetre un xiscle, cosa que em va donar a entendre que ell també volia saber el pla.
—Hm... de moment farem el que millor sabem fer —vaig dir—. Talia, tu i la Risha exploreu el bosc. Mireu si hi ha res útil, alguna cova o una sortida d’emergència del castell. Dassan i Akashi, vosaltres voleu per sobre els núvols sense ser detectats i comproveu que l’Aceb no té fènixs, dracs o nazgûls. Ens trobem aquí en dues hores.
—I vos què fareu? —va demanar la Talia.
—Ficaré algunes trampes... —vaig dir mentre m’asseia al terra. Amb les mans a terra, vaig començar a convocar lianes que es dirigien per sota terra cap a la fortalesa. Un cop allà, podria notar la mida de la fortalesa, la forma de les seves parets, detectar si hi havia alguna entrada i també tindria lianes a punt per fer-les servir en una batalla.
Tots van assentir i van marxar.
—I jo què faig? —va demanar el Joaq, que havia esperat a que pogués parlar amb ell per demanar-m’ho.
—Vull que vagis a la fortalesa i l’observis de ben a prop —vaig explicar—. Però no hi entris, l’Aceb sap que existeixes i encara haurà preparat alguna cosa. Intenta esbrinar quanta gent té al seu servei, si hi ha alguna entrada poc vigilada, o el que sigui.
—Marxant una de Ferreros —va dir mentre sortia volant. Es notava que feia esforços per no mostrar-se nerviós.

Després de dues hores ens vam reunir tots i vam intercanviar informació.
—No hem trobat cap sortida ni amagatall ni res, el bosc està completament destrossat —va explicar la Risha.
—Però he agafat això, que n’hi ha per tot arreu —va dir la Talia, traient un sac ple d’una herba grisa—. He pensat que ens pot ser útil per escapar.
—Herba fumera! —vaig exclamar—. No hi ha res que produeixi més fum quan la cremes que això. Ens serà molt útil, ben fet Talia.
—Nosaltres hem sobrevolat els cels, no hi ha rastre de res sospitós —va explicar-me el Dassan—. Tot i que hem vist que s’acosta una tempesta de neu.
—Perfecte —vaig dir, fregant-me les mans—. Jo he descobert això...
Aleshores, amb la informació que obtenia de on s’agafaven les lianes i pel que m’havia dit el Joaq, vaig fer un plànol del castell.
—La fortalesa és poc més que tres o quatre sales rodejades d’un mur de pedra —vaig explicar—. No m’he atrevit a trencar les parets de pedra per por a que em descobrissin, així que no se la distribució exacta. El que si se és que d’aquestes sales surten túnels per dins la muntanya que van dins d’una gran cova on, suposo, l’Aceb fa els seus experiments, rituals o el que sigui que faci.
Vaig fer una pausa perquè tothom mirés el mapa i acabar de rumiar el pla.
—Bé, doncs això és el que farem... —vaig començar.

I vam estar unes dues hores més per discutir el pla, aprendre’l i per dinar.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

08 maig 2017, 15:57

Després de repassar el pla uns cops més, haver fet mini maquetes, mapes i de sentir-me com si fos el protagonista de Ocean’s Eleven (Tot i que seria Bank’s Six?), vam decidir dur-lo a terme.

*********

La Talia estava nerviosa, però decidida a no fallar. Fingir no era el seu fort, però havia estat practicant i havia obtingut l’aprovació del Bank-sama, la Risha i el seu fènix.
Arraulida en aquella capa improvisada i esgarrapada, s’havia embrutat expressament per semblar una viatgera perduda i inofensiva. En realitat, però, en una butxaca de la capa hi havia la fada Risha, que li treia la sensació de solitud. A més, sense que ella ho sabés el fantasma Joaq volava al seu costat preparat per avisar al Bank si la situació ho requerís.
Després de caminar una estona, fent veure que ensopegava en alguns llocs i que estava morta de cansament, va arribar a la porta de la fortificació i hi va trucar, feblement.
Una veu masculina es va sentir des de darrere:
—Contrasenya!
—Ajuda per favor... fa tres dies que camino sense saber on soc... ajuda —va dir la Talia, fent la veu que portava el migdia practicant.
—Fora! No volem captaires ni rodamóns! —va cridar la veu del guàrdia.
—No sóc captaire... sóc una noia jove i perduda... el meu pare té diners...
Hi va haver silenci. Finalment, la porta es va obrir.
En Bank-sama tenia raó... les noies i els diners mouen als mercenaris comuns —va pensar la Talia mentre entrava, amb dificultats però en guàrdia.

*********

Mentrestant, a l’altre cantó de la muntanya, vaig acabar les preparatius. Em vaig eixugar la suor amb la mà esquerra i vaig beure un glop d’aigua de la cantimplora.
—Està tot preparat, ara falta la senyal —vaig murmurar en veu alta.
Des de que havíem arribat havia estès lianes i plantes pel terra d’aquell paisatge erm. Ara, tot el subsòl de la fortificació estava rodejat de plantes sota terra que obeirien les meves ordres.
Al cap d’uns moments, el Joaq va venir volant.
—Ja és dins! —em va dir.
—Molt bé, torna amb ella —vaig demanar.
Vaig ficar les mans al terra mentre el Joaq marxava i vaig concentrar-me en el punt que tenia davant.

*********

Tant bon punt la Talia va ser al petit pati de la fortificació, un home va tancar la porta darrere seu.
—Moltes gràcies per la vostra bondat —va dir la Talia.
Amb un cop d’ull va veure tres homes armats amb espases o destrals i armadures diverses. Semblaven mercenaris, no pas soldats de cap exèrcit.
—Mireu nois! Una joveneta truca a la nostra porta! —va cridar un dels homes.
De dins la fortalesa en van sortir cinc més, un total de vuit.
—A veure què tal és! —va exclamar un altre home.
El que havia tancat la porta va baixar la caputxa a la Talia.
—Per favor, només necessito ajuda, el meu pare és ric i... —va dir la Talia, que començava a odiar el seu paper de noia indefensa.
—Millor, estem molt sols aquí nena, necessitarem la teva companyia i després el teu pare pagarà un rescat —va dir un dels altres homes, fregant-se les mans.

*********

El Joaq va tornar a venir.
—Aquests mercenaris van per feina, haurem d’accelerar la segona fase del pla.
—D’acord, cap problema —vaig dir.
Vaig deixar el que estava fent i, amb la màgia, vaig arribar lluny... i vaig fer florir una flor. Era la senyal de la segona fase.
Aquella flor va florir a un punt on hi havia els dos fènixs, l’Akashi i el Dassan. Al veure-la, els dos es van enlairar i van començar a lluitar, fent crits i augmentant la intensitat de les flames per fer-se veure.

*********

De la sortida que donava a la cova de la muntanya en va sortir un home, de pell morena i no massa corpulent, vestint una túnica púrpura i un turbant blanc.
—Què és aquest enrenou? —va demanar l’Aceb, el Mag del Foc.
Els mercenaris es van acovardir. La capa de la Talia va caure a terra.
—Cap... hem trobat una noieta i hem pensat que... podríem entretenir-nos amb ella, ja sap —va dir un dels homes.
—Hm...
—Va senyor, podem compartir —va proposar un altre mercenari.

De cop uns crits van omplir l’aire.
—Què coi? —va exclamar un dels guàrdies.
Els mercenaris van pujar al mur i van veure l’espectacle de la baralla dels fènixs.
—Són dos putos fènixs —va dir un mercenari.
L’Aceb va bufar i també va pujar a la muralla.
Mentrestant, la Talia va fer una senyal a la fada, que va sortir de la capa i es va endinsar a la cova. Havien quedat que allà era on més probablement hi havia l’objecte perdut i la seva missió era trobar-lo.

*********

La Risha va volar per la cova. Es va endinsar fins al fons, sempre enganxada a la paret per si quedava algú dins, però semblava que tots estaven fora. Al arribar al fons de la cova, va descobrir una gran cavitat excavada a la terra, il•luminada per espelmes. Tres prestatgeries amb llibres decoraven una paret, al costat d’una taula amb papers, plomes i tinta. Davant de la taula hi havia una cadira amb coixins vermells i, a l’altre costat de la cova, un llit amb els mateixos coixins. Entre el llit i la taula hi havia un armariet ple d’eines diverses i, a sobre d’aquest, una vitrina amb quatre objectes dins.
La fada va remenar les prestatgeries i la taula fins que va veure la vitrina. Va reconèixer immediatament el Ferrero que li havia confiat el seu amic Mario Aiden. També va reconèixer una ploma d’àliga que el Bank li havia dit que potser estaria allà. Per estar-ne segura va agafar els dos altres objectes, un anell d’or i una arracada de jade.
Després d’agafar-los es va dirigir a la paret de la dreta i va trobar una liana que penjava del sostre. Va treure’s una bossa que portava enrotllada a les cames, hi va posar els objectes dins i la va lligar a la liana. La planta es va enrotllar al voltant de la bossa i se la va engolir la terra.
Genial, ara només he de sortir d’aquí —va pensar la Risha.
Imatge

Respon