Que curiós trobar exemplars de sanguinària en un prat com aquest quan solen créixer en ambients més secs, quan ho expliqui a la Minori no s’ho creurà vaig pensar mentre en recollia una mostra. M’agradava passejar per aquell prat perquè, tot i que em quedava lluny de casa, sempre trobava alguna planta nova. A més, a part de ampliar el meu herbari també em servia per desconnectar de tota la feina de l’institut. Els pares no havien vist mai cap inconvenient en que anés al prat, sempre i quan tornés a casa abans que es fes fosc. Sabien que coneixia perfectament aquell prat, hi anava des de petita, des de que el pare m’havia portat per primer cop. Des de llavors, les excursions amb el pare i amb la Minori en aquell petit paradís havien estat freqüents.
Caminava tan distreta contemplant les sanguinàries que no em va donar compte que arribava a un marge, caient i donant-me un cop al cap contra una pedra. Això és l’últim que recordava abans de perdre la consciència.
Del que no em vaig adonar és que desprès de perdre la consciència alguna cosa va canviar en mi, concretament en el collaret que portava sempre, aquell collaret amb la figura de una fada que la Minori m’havia portat com a record de Grècia.
-Hey! Petita! Desperta! - em deia una veu desconeguda, però molt dolça i suau -Hey! Estàs bé?- la veu seguia.
Poc a poc vaig ser capaç de anar obrint els ulls. A mesura que m’anava incorporant del terra notava un mal de cap insuportable. Em trobava enmig d’un bosc espès amb avets, arbustos varis i algun que altre roure que s’havia adaptat a l’ambient. A part de això, només podia assegurar que no em trobava al meu prat de sempre, sinó que havia despertat en algun altre lloc...I amb una altra roba! Havia de descobrir on em trobava i com podia tornar a casa, i pel meu bé esperava tornar abans que es fes fosc si no volia rebre un bon càstig.
-Per fi despertes. Estàs bé? -vaig mirar a banda i banda però no vaig veure a ningú. Seran imaginacions meves, pel cop que m’he donat -Sóc aquí baix! -sobre una calabruixa es trobava una diminuta fada. Això resolia el misteri de la veu desconeguda però moltes altres preguntes em passaven pel cap.
-On sóc? -primera pregunta
-Ets a Tadaima
-I tu qui ets?
-Em dic Viviana. Estàs perduda?
-Això crec -vaig dir, tornant a mirar al voltant.
A part de les preguntes típiques del tipus com pot existir aquesta fada? em plantejava perquè aquell ésser mitològic m’estava intentant ajudar. La mirada de la Viviana desprenia tendresa i comprensió, però al mateix temps també semblava com si vulgues amagar un passat obscur. No perdo res per confiar en ella, vaig pensar mentre em posava de peu.
-I ara què puc fer?
-Per què no anem a l’est? Hi ha una ciutat no molt lluny de aquí
A l’est? Genial, però...on quedava l’est? Recordava alguna cosa que el pare m’havia explicat de dendrocronologia, així que a través dels anells dels arbres podia situar el nord i per sort meva, per allà hi havia un arbre caigut pel vent. Cada cop em semblava tot més i més real, així que la primera teoria sobre que eren imaginacions meves perdia força. Mentre començàvem a caminar intentava recordar algun país o regió que es digues Tadaima, però cap coincidència amb el món que jo coneixia. Com havia arribat fins aquí? El meu penjoll alliberava una energia misteriosa i semblava guiar els meus passos. Tot apuntava a que havia anat a parar a un món on existia la màgia, i segur que el meu penjoll tenia alguna cosa a veure. Al cap de una estona de caminar se’m va passar pel cap que jo no m’havia presentat, quins modals els meus!
-Per cert, jo em dic Taiga, Taiga Aisaka
-Tinc la sensació que serem bones amigues, Taiga. -em va dir la Viviana amb un somriure sincer a la cara.
A mesura que caminava reconeixia moltes plantes i molts arbres, la qual cosa em tranquilitzava perquè era una senyal que el món que jo coneixia i aquest el que anomenaven Tadaima no eren tan diferents, però també veia algunes espècies desconegudes, i això em motivava a voler saber més sobre aquest món.
-Com has arribat al mig del bosc, Taiga?
-Doncs estava recollint flors quan he caigut i m’he donat un cop al cap amb una pedra… això és l’últim que recordo fins que t’he trobat a tu.
Al final del trajecte s’alçava davant dels meus ulls una ciutat emmurallada. Al costat de la gran portalada de pedra una paraula: Dakkar