(Rol) Tadaima un món per descobrir

Respon
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

31 jul. 2016, 20:34

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Tadaima li va semblar que li descrivien una espècie d'Elder Scrolls, amb una pinzellada d'exotisme oriental. Era un rumor que s'havia instal·lat a la facultat de lletres de la Universitat de Girona. Bé, més que rumor, em resultava un desig desesperat dels adolescents de fugida respecte a l'arribada imminent a l'adultesa. Tot i això, i sent sincer, no podia culpar als propagadors del rumor, qui volia sortir a un món real totalment desesperant? Si no fos perquè ja havia acceptat amb resignació que era el temps d'assentar al cap, hagués abraçat la idea amb il·lusió.
- Rob! Com portes el teu TfG?- Va preguntar una veu sorollosament darrere seu, arrencant-lo de les seves cavil·lacions. Era en Jaspreet, el seu amic hindi, que s'hi acostava amb el seu somriure d'orella a orella.
- Llest per enllestir Jaspreet... Però ja t'ho vaig dir ahir pel facebook- vaig respondre-li pausadament, al cap hi ha la fi, el TfG estava amb boca de tothom, era un fet inevitable.
- Ah, cert, és veritat! I el màster? Al final te'n vas a Granada? A estudiar Arqueologia?- Va preguntar novament el seu amic.
- Si, si m'accepten i aniré, necessito un canvi d'aire urgentment- Vaig tornar a dir amb una mica de cansament, no li agradava parlar gaire del futur, era un fet palpable.
En Jaspreet, era una de les persones amb més dificultats per socialitzar a la resta de la gent, si l'hagués de definir amb poques paraules, seria màquina d'estudiar. Però, per una raó o altra sempre tenia la necessitat d'acompanyar a aquesta mena de gent i fer-la integrar dins un col·lectiu, al cap hi ha la fi a ningú li agrada estar completament sol.
- I... has vist el nou capítol de OP? Espectacular, ara si que es posarà interessant! En Doflamingo esta massa OP!- només de sentir OP ja vaig saber que tocava armar-se de paciència.
- Jaspreet, deixa ja OP i surt més de festa coi!- Van dir a l'uníson els 5 membres de l'Aliança Jedi, eren l'Oscar, en Ferran, en Santi, en Gerard i en Xavi.
Estava en una carrera plena de frikis d'Star Wars, AC/DC i d'anime, i això en certa manera em feia sentir més còmode que l'opressiu ambient de la secundària.
- Calleu ja frikis del Costat fosc... Que faci el que cregui convenient- vaig dir mig rient, aquí tots podíem rebre de tots costats així que ens relaxàvem amb aquests dards enverinats.
- Ara, ara salta tu Rubén, mare meva l'hauries de burxar més perquè sortís de festa i gaudis de la vida coi!- Va contestar l'Oscar ofès.
- Ah, però no saps que la gent té un concepte diferent de diversió? Per exemple el teu és fer un arcade!- Vaig contraargumentant l'acusació anterior.
I així matàvem les hores entre seminaris, classes i tardes d'estudi, esgotant el temps que ens quedava de vida universitària. En certa manera a ell li agradava aquest ambient i desitjava que s'allargués tant com un xiclet boomer extrallarg.
- Rubén que en penses d'aquest rumor de Tadaima?- va preguntar-me una vegada l'Oscar enmig d'un dels nostres debats sobre anime i manga.
- Que si existís, realment pagaria la pena de visitar-la, mes que res per corroborar aquest entusiasme que la gent té- vaig respondre amb franquesa.
- M'han dit que poca gent sap com s'hi accedeix, i que gràficament sembla molt real- va respondre seriosament.
- Home doncs deu estar a una versió pre-beta o beta- vaig contestar indiferent, al cap hi ha la fi que més podia dir?

La veritat sobre Tadaima continuava sent un enigma, a mesura que els rumors sobre ella augmentaven. Realment tenia la sensació que no era casual, ja que gaire divertit no era aquest món ple de maldecaps. Així en una nit de dijous universitari sense ganes de festa vaig perdre a la xarxa buscant informació sobre aquesta nova realitat virtual. Semblava una bogeria, els requisits per entrar eren desconeguts i la informació eren meres conjectures. Hauries d'estar buscant noies ara mateix en comptes de perdre el temps amb això, em va recordar la meva part responsable, llavors li vaig recordar que era null en aquest aspecte.


Vaig agafar el meu rellotge de butxaca, era un regal del meu avi, una relíquia familiar bàsicament i vaig consultar les hores. ¼ de 12... Una mala hora per començar a mirar una peli o una sèrie. Vaig mirar el moviment de les agulles del rellotge durant uns instants, m'entra em preguntava si realment aquesta era l'única realitat possible. Abans que pogués ser capaç de treure's aquesta idea del cap, les agulles es movien en totes direccions mentre un vent molt fort es va aixecar. Em vaig obligar a tancar els ulls i quan els vaig obrir després que el vendaval s'hagués calmat vaig quedar completament astorat.

Em trobava enmig d'un jardí Zen, a plena llum del dia, dins meu un torrent de preguntes és succeïren fins que vaig entendre el que passava.
Em trobava a Tadaima :heroi:...

Fi de la part 1

Afegit en 22 hores 41 minuts 22 segons:
Vaig necessitar estar uns quants minuts per ser completament conscient de la situació que se'm presentava. Per alguna raó inexplicable havia estat enviat de la meva habitació al que semblava ser un jardí típicament Zen. Cada cop tenia més clar on em trobava, però al seu torn, les preguntes es convertiren en un torrent sense resposta clara. I per sobre de totes elles, una s'havia convertit en omnipresent, com coi surto d'aquí?


Tenia clar que la resposta no vindria per si sola i que hauria d'investigar pel meu compte, mentre un sentiment d'emoció s'obria a través meu. El fet que estigués en un jardí Zen, m'indicava que hi hauria algú responsable del seu manteniment, i si era capaç de trobar-lo, obtindria les respostes que buscava.


No vaig trigar gaire a trobar un petit sender de terra entre el terreny harmoniosament treballat de tessel·les, que simulaven les onades del mar. El camí semblava portar al centre del jardí, amagat entremig d'una arbreda perfectament tallada. Durant uns minuts l'únic que vaig sentir era la remor de l'aigua circulant entre les canyes de bambú, i el de les fulles agitades pel suau vent primaveral. Finalment, vaig arribar al centre d'una petita esplanada on hi havia una gran pagoda. L'edifici s'alçava uns 10 metres fins a la punta del seu fibló i era decorat amb tonalitats vermelloses i verdes, que el singular edifici s'alcés completament solitari en aquell jardí em resultava inquietant.


Després de pensar-ho durant uns instants vaig decidir d'entrar a obtenir respostes dels habitants, al cap hi ha la fi, la necessitat d'obtenir respostes podia més que la meva inquietud. L'interior de la pagoda era espaiós i silenciós, per acte reflex vaig voler fer notar la meva presencia.

- Bona tarda, hi ha algú per aquí?- vaig preguntar totalment compungit, però res, silenci absolut. :/
Inquietant, vaig pensar quasi instantàniament, fins que un vendaval va obrir les portes que feia uns segons havia tancat. Per protegir-me de la ràfega em vaig tapar novament la cara fins que, de sobte una veu va ressonar just al meu davant.
- Es pot saber què hi fa un humà a la pagoda dels Tengu?
No vaig trigar ni mig segon a saltar i posar-me en guàrdia, davant meu, un home-ocell em mirava amb un rostre dur i seriós. Òbviament la meva reacció va ser proporcional a la meva capacitat de processament, extremadament curta.
- Un... Tengu? Vaig balbucejar astorat.
- I no un qualsevol, sóc Kurasu el negre, un dels quatre Tengu majors de Shinsei- va respondre l'home ocell tot altiu.
Quan vaig sentir el nom de Shinsei, em va sonar d'alguna cosa, però com que sempre tinc moltes coses dins el meu cap no hi vaig donar importància, tenia altres preguntes a fer.
- Kurasu-Dono, m'has dit que érem a la Pagoda dels Tengu, i ens trobem a un jardí Zen, per casualitat som al Japó?
- Japó? Ah vés, així que tu vens de l'altre món!- Va respondre amb un sorollós riure.- Ara mateix et trobes a Tadaima noi, concretament als afores de la ciutat de Shinsei.-
- Shinsei?- Vaig repetir, no tenia ni idea que hi hagués una ciutat que es digues així. -Kurasu-Dono, per casualitat ets una espècie de NPC? I que vols dir de l'altre món?
- NPC? Que és aquesta cosa? Veig que no entens que ja no et trobés al teu món, ara et trobes a un món completament diferent, el món de Tadaima creat per la deessa Izanami- va respondre indignat el Tengu.
- Izanami? La deessa japonesa Izanami? Un món nou? Crec que m'he donat un bon cop al cap sincerament. Vaig respondre amb franquesa. :what: :what:
- No sembles mentir homenet, t'explicaré la història d'aquest món si em permets.- Va oferir-se el Tengu, una oferta que no vaig trigar a acceptar.

Kurasu em va explicar que aquest món era fruit del desig d'Izanami de crear un món perfecte per la gent que no havia sucumbit a la corrupció al món originalment creat (el real). Aquest món estava dividit en dos grans poders que propugnaven dues maneres d'entendre el món que habitaven. Eren els Drakkars i els Shinsen. Cada una d'aquestes faccions estava liderada per unes famílies escollides pels déus, actualment a Shinsen els descendents d'aquests escollits dirigien 5 divisions, encarregades de vetllar per la integritat de la ciutat. L'explicació no resultava de ser fantàstica, però veient com s'estava desenvolupant tot, ja no sabia que pensar.

-Per cert, com et dius tu homenet?- Va preguntar el Tengu visiblement inquiet de tan inesperat, visitant.
- Em pots dir, Rob, Rob... Guerrero- vaig contestar amb cautela. :gomen: :
- Ets un... Guerrero?- va dir Kurasu-Dono obrint els seus ulls negres com plats.- Això certament ho canvia tot, vaja, un altre dels escollits ha entrat a Tadaima.
- Tot canvia? Escollit?- vaig preguntar novament molest a l'home ocell.
- Has de marxar cap a Shinsei, allà trobaràs les respostes que busques entre els teus iguals, pregunta per la Hanako de la divisió de religió, en Bank d'exploració o l'Ichi dels shinobi, ells et guiaran. Ara posa't en camí, no hi ha temps a perdre!
Quan en Kurasu es va alçar vaig comprovar que tan gran era, devia arribar als 2 m d'alçada i tenia un aspecte noble i imponent. – Sort que no l'he ofès – vaig pensar instantàniament.- Vés a saber que m'hagués esperat-.
- Si m'haguessis ofès, creu-me que no n'hagueres sortit molt ben parat- va dir el Tengu irònic.- Els Tengu llegim el cor i la ment de les persones no oblidis mai això.
- Oh, creu-me, porto un dia inoblidable en el sentit més extens de la paraula. :stress:

Dit això en Kurasu va donar-me un mapa i em va indicar com sortir del jardí amb la brevetat més gran possible, em va recordar els noms d'aquells que havia de cercar a Shinsei i es va acomiadar. Per alguna raó, això no tenia pinta a videojoc de realitat augmentada, i pintava que certament Tadaima era un món a part, un món que amaga molts secrets que amb el temps hauria de resoldre.


Renovada la seva resolució es disposa a abandonar el jardí, mentre sabia que un rellotge s'havia començat a moure dins seu, de manera imperceptible.

Text amagat.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

04 ago. 2016, 20:58

Sortir del jardí em va ser relativament fàcil seguint les indicacions que m’havia donat en Kurasu, així no vaig trigar a deixar enrere el territori dels Tengu. Quan vaig sortir d’allà vaig veure un capvespre carmesí, i em vaig preguntar fins quan hauria d’estar en aquell món tan estrany. A la llunyania vaig entreveure el que semblava ser una ciutat, però no era capaç de dir si era prou propera per arribar abans del crepuscle o si per contra hauria de dormir al ras.

Aquella última opció no la contemplava. Feia uns anys que no anava d’acampades i no em sentia còmode pensant en que em trobaria en un món com aquest. Desterrant aquells pensaments de dins de meu vaig decidir caminar a pas ràpid temptant la meva sort. Sortosament, quan havia feia uns minuts que em trobava caminant pel camí principal em vaig trobar una caravana de mercaders errants.

Esperançat vaig arrencar a córrer esperant reunir més informació sobre el meu destí, la ciutat de Shinsei. Els mercaders al veure córrer un noi jove cap a ells sense intenció de frenar-se van aturar en sec al meu camí, permetent-me recobrar l’alè.
-Jovencell, es pot saber perquè corries d’aquella manera cap a nosaltres? Va preguntar un vell mercader intrigat per la meva implacable persecució.
Vaig explicar amb tot luxe de detalls el que m’havia passat en les últimes hores, malauradament tot el que vaig aconseguir va ser un reguitzell de bromes i riures de mal gust. I que m’esperava? Ningú en condicions normals es creuria que ets d’un altre món, i, menys que ets un suposat escollit pels déus. Cansat de les explicacions vaig demanar si em podien permetre quedar-me amb ells aquella nit amb ells, oferint les meves dots culinàries d’estudiant universitari. Els mercaders no varen estar d’acord fins que no em vaig comprometre a portar una part de les mercaderies, un peatge menor a canvi d’un sopar calent i una manta calenta.
Aquella nit vaig observar que el cel de Tadaima era especialment bonic, les estrelles i constel·lacions no tenien res a veure amb les de la Terra. Abans que m’adones vaig adormir-me visiblement exhaust.

L’endemà em vaig aixecar poc abans de l’alba, els mercaders volien evitar el sol de justícia dels migdies els fes malbé la mercaderia. Vàrem recórrer la poca distancia que quedava fins a Shinsei en unes hores. El primer que em va sobtar de la ciutat eren les seves immenses portes, flanquejades per dos grans lleons de fu de pedra. Els dos animals tenien un aire imponent i majestuós que no podia ser obviat. Els mercaders em varen explicar que aquests lleons eren els protectors de les 4 portes de la ciutat, aquestes portes es trobaven als quatre punts cardinals i eren consagrades a les quatre grans bèsties sagrades.

Imatge

Abans que ens separéssim, els mercaders em varen recomanar anar a fer una ofrena a un dels nombrosos temples que hi havia a la ciutat. Com que no sabia amb exactitud on tenia que anar vaig decidir-me per visitar al meu ritme.

Shinsei era una ciutat atrapada en una atmosfera tradicional que poques ciutats a orient conserven. Aquí hi ha allà hi havia parades d’espècies, peix i altres mercaderies que conferia a la ciutat un aire exòtic. Grans peregrinacions de monjos sintoistes recorrien les principals arteries de la ciutat a ritme dels seus mantra, abans que m’adones ja m’havia acostuma’t a l’atmosfera de la ciutat.

Finalment, després de moltes hores recorrent parades i carrers vaig trobar un petit temple sintoista, que coronava unes llargues escales de pedra. El temple era senzill i auster, després de llançar la mòdica ofrena de una moneda de 50 cèntims, vaig dirigir les meves pregaries a la divinitat. :focus:

- Ja sé que no es una ofrena digne, però si et plau, fes-me tornar ràpid a casa- vaig pregar amb tot el meu cor. :plorar:

Després d’uns minuts vaig decidir abandonar el temple silenciosament, quan de sobte un home i una dona varen aparèixer de les escales. Abans que em dones compte, em vaig veure a terra amb una katana apuntant el meu pit. Genial, vaig pensar, crec que he trobat el que buscava més ràpid del que pensava.


- Qui ets tu? Que és aquesta mena de vestit que portes? Ets un espia de Drakkar?- Va preguntar l’home amb una mirada ferotge.
- Drakkar?- Vaig respondre com vaig poder, - busco l’emplaçament de les 5 divisions de Shinsei, vinc recomanat de Kurasu, un dels quatre grans Tengu, em dic Ru... Rob, Rob Guerrero- vaig dir intentant semblar el més convincent possible.
- Ets un Guerrero? Vinga va no em facis riure, els Guerrero no porten sang de Shinsei, el seu nom es remunta a la gent de Drakkar. Creus que et salvarà identificar-te com un?- Va dir l’home amb visible despreci.
- Suficient, Ren. No sembla estar mentint, serà millor portar-lo a la divisió d’intel·ligència per fer-li un interrogatori a fons.- Va dir la dona del seu costat, visiblement molesta pels mètodes utilitzats pel seu company.
- Però Asuka! Pretens portar a aquest nyicris a la divisió? No veus que es un Guerrero, aquella família maleïda provinent de Drakkar.- va contestar l’home visiblement molest.
- Si es així, llavors cal que comencem a pensar que el nostre ritme de vida pacífic esta apunt de concloure.- Va contestar fredament la dona.
I mentrestant aquí em teniu, estirat al terra amb una katana apuntant-me directe al meu cor per un home que no conec de res i que vol matar-me :spooky: . El que encara no sabia es que amb aquest seria el primer contacte amb les 5 divisions de Shinsei, i del veritable paper de la meva família en la creació d’aquest món.


Text amagat.
robguerrero l’ha editat per darrera vegada el dia: 06 ago. 2016, 20:02, en total s’ha editat 1 vegada.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

06 ago. 2016, 20:01

Diu la llei de Murphy que si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. Vaig pensar mentre anava d'un costat a l'altre de la cel·la on a via estat confinat feia unes hores. Em trobava a les masmorres d'una de les cinc divisions que regien i administraven la ciutat de Shinsei, la divisió d'Intel·ligència. Portava dos dies esgotadors, i la meva paciència estava a punt d'esgotar-se, era una persona que preferia la diplomàcia abans que empunyar un arma.Però els recents esdeveniments m'havien fet veure que em caldria molt més que bones paraules per fer-me sentir, almenys un cop amb sort. Pel que semblava havia de ser sotmès a un interrogatori per verificar la meva identitat i els meus propòsits a Shinsei. Només que aquell interrogatori hauria d'haver començat feia una hora. Començo a dubtar de la famosa hospitalitat oriental... :molest:

Just en aquell moment vaig sentir les sorolloses passes d'un grup d'homes armats, aquests semblaven sonar cada cop més propers, fins que obriren la porta de la masmorra. Eren 4 homes joves i dues dones, entre ells es trobaven l'home i la dona que m'atacaren. Precisament, va ser la dona qui va fer un pas endavant i es va dirigir cap a mi.

- Abans de començar l'interrogatori vull preguntar-te un parell de coses, ets realment qui dius ser? I perquè justament ara has aparegut.- va preguntar la dona visiblement inquieta, cosa que creia inexplicable, al cap hi ha la fi era un humà corrent com ella.
- Ja us ho he dit a tu i el teu company, em dic Rob Guerrero, vinc d'un lloc anomenat Terra, he vingut a Shinsei sota el consell de Kurasu el negre, un dels 4 Tengu majors, només vull tornar a casa com més aviat millor...
- Menteixes! Com vols que ens empassem que un membre dels Guerrero ha vingut aquí en to de pau, la vostra família ha portat la desgràcia des de ben bé la creació d'aquest món.
- La meva família ha estat sempre una família honorable i treballadora, i no estem ni molt menys maleïts, bé jo tinc una sort de gossos, però arribats a aquest punt ja es pot comprobar... :focus:
La dona va sospirar i va ordenar que obrissin la porta, em va posar uns grillets de ferro i em va conduir cap a l'exterior. Un castell al més pur estil japonès era la seu de la divisió d'intel·ligència, era un edifici imponent d'aspecte laberíntic. Vàrem recórrer moltes sales, tantes que em va resultar impossible recordar el camí, però tant em feia, no trigaria a sortir d'allà si les coses anaven mitjanament normals.

Però hauria d'haver assumit que res a partir d'ara hauria de ser catalogat com a normal. Així quan vàrem arribar a l'última sala i em varen obligar a asseure'm gentilment besant el terra, no vaig poder evitar sentir un deix d'amargor.

Em trobava en una sala prou gran per a permetre que una trentena de persones poguessin reunir-se i estar amb comoditat. Al final, a uns metres de la meva posició, il·luminada per darrere per uns quants peveters hi ha una cortina translúcida on s'erigien unes ombres negres. Instantàniament, tothom va fer una reverència cap a aquelles ombres, que provoca que una d'elles alces la mà en senyal de mesura. I de la mateixa manera que havien mostrat el seu respecte, tornaren a la seva posició tensa i marcial.

- Així que tu ets el noi que ha causat tant de rebombori a la nostra divisió - va dir la melodiosa veu d'una noia.- Realment esperava alguna cosa més que un noi esprimatxat i brut-.
Aquella descripció tan dolorosament certa del meu estat actual va ser com si m'haguessin bufetejat la cara. Quina culpa tenia jo del meu aspecte? No m'havia dutxat des de feia dos dies i tampoc m'havia canviat la roba, en aquell temps només buscava tornar a casa... :depre:

L'ombra de la noia va fer un nou gest, que va fer que una de les ombres s'alcés a buscar alguna cosa. Estava nerviós i cansat, els meus peus es trobaven al límit i encara no sabia res del cert d'aquell món estrany, vaig desitjar profundament que aquell malson acabes. :stress:

- Asuka, Mumei-sama vol observar amb més atenció l'ànima d'aquest individu, acosta'l fins a una distància convenient.- Va dir una de les ombres.
Una lectura de l'ànima? De què coi estan parlant aquesta gent? La dona del meu costat em va mirar i em va ordenar que avances amb un gest del seu ull. Vaig avançar amb silenci fins la distància estipulada per les ombres, abans de tornar a ser assegut aquest cop, amb més delicadesa, cosa que vaig agrair.

L'ombra de la dona es va aixecar i es va acostar tant com va poder a la tela translúcida, semblava d'una alçada gairebé idèntica a la meva. De cop on havien de ser els seus ulls una llum violeta sorgí i vaig sentir com si algú entres dins meu, vaig intentar treure'm aquella desagradable sensació, sense èxit. Llavors la dona em va subjectar l'espatlla i em va indicar que no fes cap intent de resistir-me, per alguna raó em sentia extremadament vulnerable i profanat. :spooky:

Quan la sensació es va retirar em vaig sentir brut i buit, aquella presència s'havia enfonsat profundament a l'interior del meu cor i la meva ment. Per alguna raó, sabia que tots els meus secrets havien estat descoberts i no vaig poder evitar abaixar el cap, profundament avergonyit.

- Realment em resultes profundament comú, em fas qüestionar si realment els déus et varen concedir el seu favor. No coneixes qui ets en realitat, no saps res de la teva missió i per sobre de totes les coses no coneixes el teu propi do.
- Un do? De què estàs parlant si es pot saber! Jo només vull tornar a casa al meu món! Només vull saber si és possible tornar al meu món, res més!- vaig cridar visiblement molest i profundament insultat, com coi he arribat a aquests extrems! Mai m'havien tractat d'aquella manera tan despectiva. :what: :what: :enfadat:
- Com t'atreveixes a parlar d'aquesta manera a la capitana de la divisió d'intel·ligència, maleit nen malcriat!- Va cridar el Ren des de més enrere. :enfadat:
L'ombra es va sobresaltar de la meva resposta directa i sense cap mena d'honorífic, m'importava ben poc, jo més volia tornar al meu món com més aviat millor. Després d'uns instants de molta tensió, la veu de la dona va ressonar notablement serena i tranquil·la.

- Un do és el poder que els déus t'han concedit en virtut de ser un dels elegits. En el meu cas, això es producte de la meva màgia. Puc observar cada un dels teus desitjos, ambicions i pensaments i pel que he vist... no tens res que em faci veure't com un enemic per Shinsei.
- Llavors em diràs com marxar?- Vaig preguntar tallant.
- Si, és ben senzill, només has d'utilitzar el teu catalitzador, com vas arribar fins aquí? Va preguntar la dona.
- Vaig ser tele transportat aquí de sobte des de la meva habitació quan estava mirant el meu... el meu rellotge de butxaca.- llavors vaig entendre tot, o almenys així creia.
- Llavors ara només et queda completar la missió per la qual has estat convocat.
- Missió? – vaig preguntar estranyat.
- Rob Guerrero, d'ara endavant ets un membre a proves a la divisió d'intel·ligència de Shinsei!
- Comooooooooooor. :what: :what: :what: :what: :what:
I així va ser com vaig entrar en la divisió d'intel·ligència de la ciutat de Shinsei. I per descomptat, l'inici d'una sèrie d'aventures i problemes imprevistos a la meva vida. :dolor: :dolor:
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

13 ago. 2016, 18:21

- Això ha de ser una broma- vaig pensar mentre no donava crèdit al què la veu femenina acaba d'anunciar.-entrar a la divisió d'intel·ligència? Jo? Però si amb prou feines tinc en tornar a casa!
La veu darrere de la tela va començar a riure, exasperant-me cada vegada més. Si allò era una broma de càmera oculta els sortiria molt car. Però pel que semblava aquella reacció, aquell riure també havia descol·locat a la majoria dels presents. Quan aquesta es va aturar, la veu femenina ressonà molt més clara i propera que mai.

- Asuka, porta'l a la seva habitació i assegura't de què demà estigui present al santuari a primera hora del matí. Tinc interès en què ens pot oferir, a més, potser és cosa del destí que estigui entre nosaltres.
I dit això la silueta va allunyar-se de la tela translúcida, deixant-me en xoc. Que coi volia dir que era un membre en proves? I qui era aquesta veu femenina? Abans què pogués queixar-me l'Asuka em va treure els grillets en silenci, vaig reaccionar amb alleujament després de recuperar la mobilitat a les mans. Tot seguit em va indicar que la seguis, naturalment sota la mirada perforant de Ren i tres guerrers més.

Vàrem trigar menys de 5 minuts a arribar a la senzilla estança que m'havien assignat, per sort semblava ser individual. Tot i que era una mica petita pel meu gust, no em vaig queixar, al cap hi ha la fi, era un luxe comparat a la cel·la de les últimes hores

- Demà a trenc d'alba et vindré a buscar, descansa i no facis res estrany. T'estem vigilant.
Vaig assentir i vaig abaixar el cap de la manera més respectuosa possible. Quasi instantàniament, en Ren va xiular molest, mentre l'Asuka es va ruboritzar pel meu esperat gest d'agraïment. No hi havia dubte, semblava que almenys tenia una petita aliada en aquella casa de bojos.

L'endemà i tal com va anunciar, l'Asuka em va venir a despertar puntualment. Després de fer-me entrega d'un haori de color celeste em va portar cap al santuari. Semblava no a ver adormit gaire i sumat a què no va dir pràcticament res, vaig pensar que estava molesta per la meva imprudent acció de la nit anterior. Primera norma, no facis res que faci malpensar a una noia que acabes conèixer, et pot complicar la teva relació amb ella.

Vàrem sortir del castell i caminarem a través d'un camí de terra fins a arribar a un gran santuari de pedra. L'edifici tot i que imponent, no imposava tant com el castell. L'Asuka em va portar a una galeria que s'enfonsava uns quants metres sota la superfície. En arribar al final, ens vàrem trobar amb una enorme cavitat il·luminada per milers de fanalets, al seu centre hi havia un enorme llac.

Després de veure'm totalment sorprès em va indicar la presència d'un pont i que ella havia de romandre aquí. "Coses de la cerimònia d'entrada" es va limitar a dir, si hi havia una cosa que em desagradava d'ella era el seu poc èmfasi a aclarir-me aspectes que no entenia. Llavors, em veig en recordar que no feia ni 48 hores que ens havíem conegut, i em vaig sentir profundament avergonyit.

Vaig començar a recórrer el pont de fusta lent però decididament. Una tènue boira em va començar a envoltar, fent-me difícil de veure que tenia al davant. Vaig trigar dos minuts a arribar al final del pont, a partir d'allà la boira s'aclarí i l'aire es recarrega d'un ambient tant místic com misteriós. Al final del camí hi havia un altre petit santuari, amb les portes obertes i amb llum al seu interior, semblava doncs, ser el meu destí.

L'olor de encens embolcallava l'estança fent difícil respirar, em sentia com quan vaig estar a la pagoda d'en Karasu. Al mig de l'estança vestint un senzill Yukata, blanc amb detalls de flors de cirerers hi havia una noia que devia estar a punt d'assolir l'adultesa. El seu cabell, vermell com el foc estaven perfectament pentinat i brillava com brases ardents. Ara bé, el que més lluïa de tot ella eren els seus ulls violetes. Aquests apuntaven directament cap a mi amb una solemnitat i una seriositat que no concordaven amb la seva edat física. A l'instant vaig comprendre que no em trobava davant una noia comuna.

- Has trigat massa, saps quan porto esperant?- va dir la noia amb un to suau però a la vegada sever. Vaig notar la gola extremadament seca, i tenia una desagradable sensació de compungiment. Per alguna raó, aquella noia em sonava d'alguna cosa, la seva veu em resultava profundament familiar.
La noia em va indicar que m'assegués al seu davant. Vaig obeir en silenci. Després de comprovar que estava llest, la noia va fer un llarg sospir i va començar a parlar.

- En primer lloc, deixem presentar-me adequadament, el meu nom és Ayame, Ayame Kamishiro, i sóc la capitana de la divisió d'intel·ligència. I, per tant, des d'aquest moment sóc la teva superior.- Va dir amb un to de veu profundament calmat però suficientment explícit com per no acceptar controvèrsia.
- Llavors, tu eres la persona darrere aquella tela d'ahir a la nit?- vaig preguntar tot i que sabia perfectament la resposta.
- Si, tens alguna pregunta estúpida més?- va contestar secament.
- Cap ni una- vaig contestar novament avergonyit, tot i no ser una adulta físicament, la seva personalitat no deixava dubte de la seva maduresa.
- Seré franca, et necessitem aquí ha Shinsei per assegurar que les flames del conflicte que tenim amb els habitants de Drakkar no revifin. Bé tècnicament necessitem la teva sang i per tant els teus poders.- va dir com si res.
- Tinc la sensació que sóc molt més important per tots vosaltres, però només per aquest "poder" que m'atorgueu.-vaig dir intentant mantenir un to amable.
- Ets una persona especial, quasi et podries considerar com un emissari dels déus Inami i Izanagi.- va dir mentre encongia les espatlles.- Però veient que no saps res de la història de la teva família, que vols que et digui, em resultes a la vegada desesperant.
No estava acostuma't que em diguessin que era especial, en el bon sentit de la paraula. Així que sentir una mica de paraules agradables era en certa manera gratificant. Arribats a aquest punt, vaig prendre la decisió de descobrir qui era en realitat.
- Kamishiro-san, que haig de fer per descobrir quin és el meu poder?- Vaig dir decidit, agafant les seves mans
La noia es va sobresaltar de què em dirigís d'aquella manera. Per uns instants, els color del seu cabell es trasllada a les seves galtes i abans que me'n adonés, una palmada de foc em va tirar cap a fora del santuari, deixant-me atordit.

Vaig trigar uns segons a recuperar-me, només per presenciar la vista de la noia totalment vermella. I per primera vegada a la vida vaig tenir la sensació que aquesta no l'explicava.

- Es pot saber qui t'hi ha dóna't permís per tocar-me i per agafar-me aquestes confiances? És que no t'han ensenyat a tractar a les dames o que?- Va dir totalment fora de si mentre el foc de les entorxes s'agitaven.
En aquell instant vaig desitjar amb totes les meves forces que el meu "do" es despertes. Vaig cridar mentalment que algú o alguna cosa em salves, mentre veia a l'Ayame avançar tota enfurismada cap a mi. Alguna cosa, si us plau, si tinc un poder, manifesta't!

Llavors del palmell de la meva mà va refulgir un símbol i abans que pogués reaccionar sis llargues llances de terra negre emergiren del terra immobilitzaren l'Ayame. Semblava que per fi, el meu poder s'havia materialitza't.
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

14 ago. 2016, 19:57

Tant jo com l'Ayame ens vàrem mirar als ulls incrèduls del que acabava de succeir. Els seus ulls violetes continuaven brillant amenaçadors, mentre jo observava el palmell de la meva mà, on una marca havia aparegut.

- Aquesta és la marca que volia que manifestessis, la que prova que ets un dels descendents dels escollits-va dir l'Ayame visiblement molesta.- Ara, si no et resulta molèstia, podries fer el favor d'alliberar la teva superior?
- Aquest és el meu poder? No ho entenc, no sé com l'he pogut manifestar,.- realment encara estava en estat de xoc.
- Gaudeixes de les vistes? Si m'alliberes, t'ho explicaré tot... Així que no et facis pregar!- va dir la capitana profundament avergonyida i molesta a la vegada.
-Sí, si ara ho faig-
Després de pressionar les estalagmites amb el palmell de la meva mà, aquestes es desferen silenciosament. L'Ayame, vermella encara com un tomàquet, em mirava desafiant, però no va prendre mesures contra els meus actes, almenys per al moment. Em va indicar que la seguis a través de diferents estances del santuari, fins a arribar a una gran sala al centre de l'edifici.

La sala era gran i espaiosa. Al seu centre hi havia una gran llosa de pedra circular, amb diferents inscripcions en ella connectades. Al seu voltant, es trobaven sis estàtues. Les dues més grans representaven a la parella de deus creadors, Izanami e Izanagi, mentre els altres quatre representaven a les quatre bèsties.

- Aquesta és la sala dels Orígens i dels elements, aquí descobrirem a quina bèstia sagrada has de ser debot i la veritable naturalesa del teu poder. Naturalment, després del teu acte indecorós de fa uns instants he descobert que tens un vincle amb la terra, i per tant Gambu és el teu protector. Però, vull saber realment fins a quin punt el teu poder màgic excedeix als de la resta d'habitants de Shinsei.
- Que haig de fer?- Vaig preguntar.
- Oferir la teva sang, llavors els teus poders ocults es despertaran definitivament.- Va dir tranquilament la capitana.
- Ah, doncs, res, pensava que seria més difícil, espera... queeeeeeè?- Vaig girar-me totalment fora de si.
- Ets estúpid? Després de fer-me el númeret a fora ara em surts amb aquesta? És per això que detesto als nois tot façana com tu.- va dir visiblement enutjada.
I llavors em va donar un altre cop de puny a la cara i em va llençar contra el centre de la pedra. La meva visió es va tornar borrosa i em vaig notar que em feia molt mal el cap, abans que m'adones vaig veure que tenia un petit trau al cap, d'on sortia sang de manera sostinguda.

- Aquesta noia em matarà abans que me n'adoni si no estic atent...- vaig pensar mentre dipositava una mica de sang a la llosa.
Sense previ avi les 5 inscripcions començaren a brillar, en diferents colors. D'un d'ells, va sorgir-ne una flama platejada que crepitava amb força. Vaig mirar a l'Ayame, que mantenia la seva mirada fixa a la flama amb seriositat. Finalment, quan aquesta es va apagar, em va mirar fixament i em va indicar que tornes al seu costat.
- Saps que era això?- va preguntar-me.
- Era el Godai no?- vaig respondre instantàniament.
- Correcte, aquesta pedra és on els déus varen fer el pacte amb els vostres avantpassats ara fa centenars d'anys, rep el nom de pedra Godai, perquè hi han representats els 5 elements que configuren aquest món.
- Foc, Terra, Aigua, Aire i Buit. Has dit que jo tinc un vincle amb Gambu i amb l'element Terra. Era aquesta flama el seu símbol?
- Efectivament, però el teu poder està molt més enllà del mateix element, ja que pots manipular el metall, que és un nivell superior al control de la terra. Realment, els de la teva classe teniu uns poders màgics superiors en tots els sentits a la resta.
- Quants més hi ha com jo?- Vaig preguntar
- Contant-te a tu, en sou 5, però ara això no ve al cas, tornem a la superfície.
Vàrem tornar on era l'Asuka que ens esperava en silenci a l'entrada de la passarel·la. Va saludar amb silenci a l'Ayame i em va mirar als ulls, buscant respostes. Deu a ver sentit l'espectacle pirotècnic d'abans... Vaig pensar que millor no donar gaires explicacions si no volia perdre l'única persona que em tenia un mica d'afecte.

Quan vàrem tornar a la superfície ja era migdia. L'Ayame es va cobrir el rostre i va unir-se al cos uniformat de guàrdies, no sense abans donar-me dues ordres que em va dir que eren inviolables. No revelar a gent de fora la meva vertadera identitat com a escollit i en segon lloc, no tornar a tutejar-la sense permís, sota pena òbviament d'un càstig exemplar.

Quan em varen deixar sol, vaig recordar que no sabia l'hora que érem, així que vaig consultar el meu rellotge de butxaca. Quan el vaig tenir entre les mans. Una llum encegadora em va fer perdre uns segons la vista, quan vaig obrir els ulls, em trobava de nou a la meva habitació. Aparentment no havien passat més de cinc minuts d'ençà que vaig marxar. Un calfred em va recórrer l'esquena quan vaig saber, que per alguna raó, això només era el principi d'una aventura extraordinària.

Imatge
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Respon