Sota el símbol del drac
Quan la Sacerdotessa va obrir els ulls es va sentir estranya. Hi havia algú més al seu costat, dormint molt a prop. El Taroutachi finalment s’havia tombat a sobre el llit i dormia profundament, amb un braç per sobre de la noia. La noia el contemplà sense moure’s. Adormit, no semblava el temut Shogun antipàtic al qual molta gent tenia tanta por i respecte.
Li agradava la forma del seu rostre, la pell blanca i els ulls allargats. Amb els cabells curts estava també molt guapo. La Hanako l’abraçà més, estrenyent el seu cos contra el de l’home, que no tardà en despertar-se.
Obrí els ulls i els tornà a tancar, però acaronà l’esquena de la noia per fer-li veure que estava despert.
-Bon dia -va dir la Hanako. El Taroutachi no li va contestar, va grunyir i poc després tornà a obrir els ulls. Es va remoure un poc, com si busqués acabar-se de despertar més aviat. La Hanako, en veure’l moure el cap i obrir fortament els ulls, va somriure.
-Et fa mal l'esquena? -va demanar la noia, en notar-lo molt cansat. S’havia passat bona part del temps en una cadira rostida. Va assentir, un poc fet pols. Abaixà el cap fins a l’alçada de la Hanako. Ajuntaren els llavis tímidament.
-Si heu de protagonitzar una escena, deixeu que me’n vagi -va dir l’Ishikirimaru. La Hanako va pegar un bot en sentir-lo i, sense voler, va pegar amb el colze al Taroutachi, que va blasfemar en notar el dolor.
-I… Ishikirimaru -va dir la Hanako, avergonyida.
-Bon dia -va contestar el noi de mal humor. Seia al llit amb el cap ple de benes i el pit descobert, ple de talls i cops, alguns d’ells quasi negres. Com passava amb tots, estava un poc canviat. Pareixia més alt i els seus ulls eren molt més blaus. Els cabells, castanys i llargs, estaven molt més curts per davant i portava una petita cua amb part dels cabells, deixant més de la meitat llargs i sense fermar.
-Com estàs? -va demanar la Hanako, en veure’l tan destrossat. El noi va encongir les espatlles.
-Em molesta més la cama rompuda -va dir, destapant-se i mostrant com portava un guix a la cama dreta.
-Avisa si estàs despert -va queixar-se el Taroutachi, aixecant-se del llit i passant-se la mà pels cabells.
Dins de l’habitació feia molta calor. La Hanako va mirar cap al sostre, després cap a la paret, tot observant l’habitació que durant el vespre no havia pogut veure bé. Estaven a Tòquio, no sabia exactament on, però sense cap mena de dubte era la seva ciutat.
-Pareix Shinjuku -va dir la Hanako per a si mateixa, mirant pel gran vidre que substituïa la paret. El vidre feia forma de semicercle, talment com l’habitació, que només tenia una paret i la resta era aquell enorme vidre. A causa d’això, feia una calor molt gran, perquè el sol ja l’alçava i encalentia l’habitacle. A un costat hi havia unes cortines grises, i el Taroutachi va començar a desplegar-les per tapar el sol.
L’habitació quedà a les fosques, així que varen encendre els llums i la Hanako es va aixecar per engegar l’aire condicionat.
-On estem? -va demanar l’Ishikirimaru, que pareixia que portava unes hores despert i tenia moltes preguntes- Per què no som al temple?
-Perquè avui vespre tenim una reunió aquí, amb els Samonji i la gent que ens va rescatar -va anunciar el Taroutachi- Així que avui passarem el dia aquí. El Narsus està avisat, no patiu, els meus homes custodien el temple.
-No podem tornar al vespre i ja està? -va demanar l’Ishikirimaru, que pareixia molest d’estar allà.
-Relaxa’t -va ordenar-li el Taroutachi- El temps dels dos móns va de manera diferent, potser faríem tard. Passarem el dia aquí i aquest vespre us explicaran tot el que vulgueu saber a la reunió.
-Això què vol dir, que no et fem preguntes perquè no ens fas comptes contestar? -va demanar l’Ishikirimaru, molest.
-Exactament -va dir el Shogun, passejant per l’habitació mentre es posava l’armilla altra vegada a sobre de la camisa amb la qual havia dormit i agafava una corbata.
El Taroutachi sortí de l’habitació, deixant la porta oberta i el sentiren entrar a la cuina. Mentre, l’Ishikirimaru pareixia molt molest i enfadat. Potser ell si que recordava tot el que havia passat abans d’arribar allà. La Hanako, no sabia per què, però tenia flaixos del Souza Samonji estirat al terra, derrotat.
-Només serà un dia -va intentar animar-lo la Hanako, però el noi no li va contestar. Pareixia molt enfadat.
-Deixa’m estar sol, si us plau -va demanar, intentant no parlar gaire. La Hanako va fer que si amb el cap i va anar a la cuina amb el Taroutachi.
-No li va anar bé a la missió -va explicar-li el Shogun- Està ofuscat i enfadat amb si mateix. Potser necessita pensar una estona a soles.
La Hanako no va saber què dir. No recordava res més tret d’alguns flaixos inconnexos així que no sabia què havia passat amb l’Ishikirimaru perquè estigués tan decebut i trist.
-Què et sembla una cita? -va demanar el Taroutachi. La Hanako se’l va mirar sense entendre què li deia.
-Eh? -va demanar la noia, desconcertada. Què tenia allò a veure amb l’Ishikirimaru?
-Tu i jo -va explicar-li el Taroutachi- Anem a passejar un poc per la teva ciutat.
La Sacerdotessa no va saber què contestar. Evidentment li feia moltes ganes, sempre havia somniat en estar amb el Taroutachi una estona a soles, lluny del temple, lluny del castell del Shogun, sense obligacions i sense secrets. Però notava que l’Ishikirimaru no es trobava bé i no el volia deixar sol.
La Hanako es va vestir amb el que va trobar a dins l’armari, un vestit molt cutre de color blau. La roba interior era un poc rasposa i les sabates li venien petites.
-No ens hauríem de quedar amb ell? -va demanar la Hanako, sortint del bany ja vestida. El Taroutachi va fer que no amb el cap i la va treure fora del pis. Quan tancaren la porta, la Hanako va veure que allà només hi havia un passadís molt petit, en forma ovalada també. Deduí que l’edifici on es trobava devia ser una torre alta i prima de forma circular. A la part de l’ascensor hi havia paret, així com a la part on començava el seu pis, però als laterals tot tornava a ser de vidre.
La noia mirà a un costat i a l’altre. Allà només hi havia un ascensor i cap més porta. Semblava que només hi havia un apartament, el que fos que era on vivien, per pis. Esperaren l’ascensor sense dir res. La Hanako aspirà l’aroma impersonal d’aquell lloc. Finalment, l’ascensor es va aturar al pis que marcava el número 42 i les portes es varen obrir.
Els dos entraren dintre i marcaren la planta baixa. Tot el llarg camí de baixada, el Taroutachi va estar tens, picant al terra amb el peu en senyal de nerviosisme. Quan, a la fi, arribaren a baix, va sospirar i sortí el primer.
La Hanako sortí sense saber on estava. Aquell ascensor donava a una recepció, que era igual de petit que els pisos on estaven vivint. Perquè, a jutjar per les bústies allò no era un hotel, sinó una espècie d’apartaments de luxe.
La Sacerdotessa sortí de l’ascensor, mirant al voltant. El terra estava impecablement cuidat, de color blanc i tot un seguit de plantes decoraven l’estança. A més, un vell sofà de pell, a un racó, feia aquell lloc encara més elegant.
Hi havia també un taullel i, just al darrere, una noia amb un uniforme en negre que els va fer una reverència en veure’ls.
El Taroutachi es va aproximar, va dir el nom del pis i va signar en una llibreta. En haver-ho fet, la dona va fer una reverència i els Sacerdots sortiren de l’edifici. Just al davant hi havia una gran explanada blanca tan gran que semblava un parc, amb unes escales que baixaven. Més endavant hi havia una font, allà al mig, sense res al costat tret d’uns bancs. Als costats de la gran font hi havia una espècie de bosc petit.
En aquell moment la Hanako es va girar per veure l’edifici on havien dormit. D’entre el mar de gratacels de Shibuya, aquell edifici no destacava particularment. Semblava un edifici d’oficines més, amb la particularitat que des de fora els vidres no reflectien els moviments de la gent que estaven a dintre.
Caminaren un poc fins que arribaren a una entrada un poc amagada. En si l’edifici era enorme, però l’entrada al recinte era petita, una reixa discreta mig amagada per una planta enfiladissa enorme i a sota d’un arbre molt gran que feia que quasi no es veiés. Per aquella petita porta només hi passava una persona cada vegada, però al costat hi havia una per entrar els cotxes. La Hanako va passar davant just per veure el petit cartell, bastant brut, que resava que aquell edifici pertanyia a la Corporació XDD
Què volia dir allò? Era realment una empresa? Havent estat a l’interior, no ho semblava pas… De fet, els pisos eren tan petits que semblava molt difícil pensar que, en algun d’aquells pisos, havia oficines. Una tapadera?
La Hanako es va girar per demanar-li al Taroutachi però va veure que el Sacerdot estava tens. Estava amb les mans ficades dintre de les butxaques dels pantalons i es mirava tot amb desconfiança.
-Què et passa? -va demanar-li la Hanako, caminant al seu costat, sense rumb.
-Uhmm -va dir, queixant-se sense dir res- És que Tòquio m’estressa. No entenc res del que passa i hi ha massa gent. Em desorienta.
S’aturaren a un semàfor. Bé, la Hanako es va aturar, el Taroutachi seguia i la noia el va haver d’aturar.
-Què? -va demanar l’home, molt sorprès, en veure que la Hanako l’agafava del braç.
-Quantes vegades has vingut a Tòquio? -li va demanar la noia. El fet que ni tan sols sabés el que era un semàfor la pertorbava.
-Tres crec. Amb aquesta quatre -va confessar l’home.- La primera va ser per error, la segona per venir-te a buscar i la tercera amb tu per anar a veure la teva família.
No l’havien atropellat abans de miracle. La Sacerdotessa se’l va mirar preocupat. El semàfor es va posar en verd i la gent començà a caminar al seu voltant. El Taroutachi es mirava la Hanako un poc avergonyit. La noia no sabia què fer. Entenia que el xoc cultural era molt gran.
Shinsei s’assemblava molt al Japó feudal, era com havia estat aquella nació feia molts, molts d’anys. Per a ella havia estat difícil adaptar-se, simplement havia hagut d’aprendre el llenguatge més formal, unes normes molt estrictes d’un temple desfasat i prescindir de la tecnologia.
Sí, era difícil, però en molt poc temps aquella vida li va semblar normal. Ara podia viure sense internet, sense telèfon mòbil i sense viatjar tot el dia en metro. Però el xoc pel Taroutachi era diferent. Ell venia del Japó feudal. Com explicar-li què eren totes aquelles coses?
-Veus aquell pal amb llums que van canviant de color? Només pots passar a l’altre costat del carrer si està en verd -va explicar-li la Hanako. El Taroutachi va fer que si amb el cap i mirà com el semàfor tornava a estar en vermell.
Esperaren en silenci, mentre la gent s’anava aturant al seu costat, esperant per poder travessar. Mentre, els cotxes anaven passant i deixaven el seu particular aroma a contaminació.
La llum va canviar a verd. Com si ho hagués fet sempre, el Taroutachi va començar a avançar, amb la Hanako al seu costat. Potser la noia s’havia preocupat sense necessitat.
-I bé -va dir el Taroutachi, aturant-se al mig del carrer, cosa que va provocar que una vella que carregava amb la compra l’insultés fluixet. La Hanako el va retirar cap a un costat- Què feu a Tòquio per divertir-vos?