[Rol] Passat del Fantasma i fantasma del passat

Respon
Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

22 abr. 2016, 23:41

Aquest rol fa servir molts elements d’altres rols que he escrit, si els llegiu entendreu millor aquest

ZUM!

Vaig obrir els ulls. Les parets japoneses, el tatami, el matalàs de dormir a nivell de terra... havia tornat a Tadaima.
L’últim dia, a l’hora d’anar a dormir, vaig estirar-me al llit i vaig tornar al món real. Allà hi vaig ser durant un mes i, al tornar, només havien passat unes mil•lèsimes de segon.

Després de rentar-me la cara, em vaig vestir amb un kimono gris amb el cinturó verd, vaig enfundar-me la katana i em vaig dirigir al menjador.
—Ei! Benvingut Bank! —el Joaq va venir surant de ves a saber on.
—Bon dia Joaq, què tal estàs?
—Doncs com ahir ¬¬. Quant de temps has estat fora?
—Un mes aproximadament.
—Ostres! Se’m fa estrany que te’n vagis a dormir i al despertar-te hagi passat un més de la teva vida.
—Enyores la teva antiga vida? —vaig preguntar. De fet, em va sobtar que fins ara no m’hagués preocupat massa pel Joaq.
—Porto molts anys aquí, al final m’hi he acostumat —va respondre.
Vaig pensar que estaria bé parlar-hi després d’esmorzar.

—Bon dia Bank —va dir el Bo, el company de divisió que m’havia ajudat a rescatar la Mestra Okame.
—Ei hola Bo —vaig dir seient al seu costat al menjador amb la safata de menjar. M’encantava el menjar de Shinsei—. Com va tot?
—Bé, tot i que tinc força feina —va sospirar el Bo—. Ara només tu, el Takeshi i jo som exploradors oficials i les poques missions que tenim les hem de fer nosaltres.
—Si, com t’entenc —vaig dir, recordant el cas de la dona-ós que m’havia volgut menjar, convertir o violar, ja ni ho sabia.
—Hola nois! —una noia va seure amb nosaltres. Era l'Alsa, una noia de la nostra divisió. Tenia la meva edat però encara no era exploradora oficial—. Bank, m’he creuat amb el Mestre Tanaka mentre venia, diu que et presentis al despatx del capità quan acabis d’esmorzar.
—Parlant del rei de Roma... —vaig sospirar.
—Què és Roma? —va inquirir el Bo.

*********

—Endavant —va dir-me el Mestre Tanaka quan vaig trucar a la porta del despatx.
—Amb permís.
Al entrar al despatx vaig veure als tres mestres Tanaka, Obi i Okame asseguts a les seves cadires respectives. Però a la dreta del despatx hi seia una noia que em resultava familiar.
—Bank! Quant de temps sense veure’t —va exclamar la noia.
Aleshores la vaig recordar. Era la filla del cap de la tribu que havia rescatat el primer dia d’arribar a Tadaima.
—Ostres, quant de temps... —aleshores em vaig adonar que encara no sabia el seu nom.
—Adalaia.
—Quant de temps, Adalaia.
—Bank, seu si us plau, t’hem d’encomanar una missió —va dir el Mestre Obi.
—Pel que ens vas explicar vas salvar a aquesta noia d’un mercenari anomenat Puny de Ferro fa mig any —va comentar el Mestre Tanaka.
—Si, és cert —vaig dir—. De fet ells em van ajudar a arribar a Shinsei.
—Si, gràcies a això vam enviar membres de la divisió i portem uns mesos amb bones relacions comercials —va explicar el Mestre Tanaka—. Per això quan la filla del cap ha arribat avui a Shinsei demanant-nos ajuda hem pensat que el millor seria comptar amb el teu consell i enviar-t’hi a tu.
—Quin problema hi ha, Adalaia? —vaig preguntar.
—El mercenari Puny de Ferro va escapar del poble fa quatre nits —va explicar—. Fa dues nits va venir amb un munt d’homes i va cremar unes quantes cases del poble fins que el vam poder fer fora. Però dubto que puguem resistir cap altre atac.
—Puny de Ferro —vaig sospirar. Era un mercenari amb una força descomunal que gairebé em parteix el coll poques hores després d’entrar a Tadaima—. Per què no hi envieu l’exèrcit?
—Tenim por que els espies de Drakkar ens descobreixin —va explicar la Mestra Okame—. Si veuen que despleguem moltes tropes potser desencadenem una guerra per la qual no estem preparats i el seu poble s’hi veurà compromès.
—Entenc.
—Bank, la decisió d’ajudar aquest poble és teva —va dir el mestre Obi.
—Clar que ajudaré —vaig exclamar—. Aturaré en Puny de Ferro i el portaré a Shinsei.
—Gràcies Bank! —va exclamar la Adalaia.
—Molt bé —va dir el Mestre Tanaka, aixecant-se—. Aquesta tarda tu i l’Adalaia agafareu el vaixell cap al seu poble. Recorda que no ens hi podem implicar molt, així que l’ajuda que et podem enviar és limitada. Tindràs a les teves ordres un petit esquadró de soldats així que fes-los servir bé. Si veus que aquesta és una lluita que no podem guanyar, t’hauràs d’encarregar d’evacuar a tants com sigui possible —es va girar a la noia—. Sempre sereu benvinguts a Shinsei.
—Gràcies, Tanaka del Cabell Blanc —va dir l’Adalaia inclinant el cap.
—Comandaré el meu propi exèrcit? —vaig exclamar, sorprès.
—Creiem que estàs preparat —va dir la Mestra Okame—. Tindràs un oficial de l’exèrcit que t’ajudarà i t’ensenyarà, així que això també et servirà per entrenar.
—Gràcies per la confiança Mestres, no deixaré que aquell canalla mati més innocents —vaig dir amb una reverència.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

25 abr. 2016, 22:42

Un altre cop en vaixell. El vaixell havia sortit al vespre del port i arribaríem al llogaret a mitja nit.
—Bank-sama, senyor! —un home d’aspecte ferotge se’m va presentar. Tenia uns quaranta anys, tot un veterà, sense cabell al cap i un bigoti caigut. Vestia un yukata lleuger, una bossa a l’esquena i la katana i la wakizashi al cinturó—. Em dic Sanosuke i sóc el comandant de l’esquadra assignada a la missió de protegir el llogaret dels atacs del mercenari Puny de Ferro!
—Encantat, Sanosuke-san —vaig dir, mesurant les paraules per demostrar respecte però a la vegada que jo tenia autoritat—. De quants homes disposem?
—Vint guerrers versats en l’ús de la katana, el yumi (arc) i el yari (llança), senyor! —va dir—. A mi se m’ha assignat a més la tasca d’ensenyar-vos l’art del comandament, si us sembla bé.
—Hi tant que em sembla bé Sanosuke-san. Per on podria començar?
—Els homes ja s’han establert sota coberta, estaria bé que anéssiu a conèixer-los en persona —va recomanar—. Un bon comandant coneix tots els seus homes i en sap aprofitar els punts forts i febles de cada un. A part d’això, els primers dies es pot limitar a observar i prendre nota, si li sembla bé senyor.

Seguint el seu consell vam baixar a la coberta on em va presentar a tots els vint homes. Vaig passar tot el viatge dialogant amb ells, intentant retenir els seus noms i quedant-me amb els trets més importants de cadascú.

Al arribar al poble, era fosc. Hi havien torxes dels vigilants del poble que ens van venir a saludar donant-nos la benvinguda. Tenien un aspecte força penós.
El llogaret tenia un aspecte encara més deplorable que els seus vigilants. Quan vaig ser-hi per primer cop era poc més que tendes de fang i fusta, però l’intercanvi comercial i cultural amb Shinsei havia fet que comencessin a construir cases. Malgrat això, de la dotzena de cases que hi devia haver només en quedaven tres de peu. Els vilatans havien aixecat algunes petites barricades amb troncs i restes de les cases al voltant del poble i mantenien els animals tancats al mig del poble, ja que si els perdien perdrien la seva millor font d’aliment.
—Nois, preneu posicions —va comandar el Sanosuke—. Tano, Taro, Pisuke, Seta, Tenma, fareu la primera guàrdia, coordineu-vos amb els vilatans. La resta instal•leu-vos.
—Si, senyor! —van exclamar els homes.
Només arribar ja desplega els seus homes... he de prendre nota —vaig pensar.
—Pare! —l’Adalaia, que anava última a la fila, va sortir corrents cap a una de les poques cases que quedaven de peu.
Mentre la resta de soldats seguien indicacions dels vilatans, el Sanosuke i jo vam seguir l’Adalaia fins la casa més gran. A dins, un parell de dones donaven voltes atenent a ferits, escampats per la casa comunal. El cap de la tribu dormia a un dels pocs llits que hi havia a la casa.
—Bank, ens alegra que hagis vingut —va dir-me una de les dones—. Ahir Puny de Ferro va tornar a atacar-nos i encara no se com seguim vius.
—No es preocupi, ja som aquí —em vaig girar cap a l’oficial—. Sanosuke-san, que els teus homes ajudin a portar les provisions i medicines fins aquí.
—Veig que aprèn ràpid Bank-sama —va dir-me amb un somriure i va sortir per parlar amb els homes.
—Ara és tard i tothom dorm —vaig dir-li a la dona, que es disposava a despertar el cap de la tribu—. Deixem-los descansar i demà parlarem.
—Teniu raó, Bank-sama. Gràcies per haver vingut.

Després d’ajudar als soldats a repartir les provisions amb els que estaven desperts vam instal•lar un petit campament de set tendes entre les runes d’on abans hi devia haver cases.
—Una tenda per mi sol? —vaig preguntar quan la vaig haver muntat.
—Els comandants ens podem permetre el luxe de tenir una tenda personal —va explicar-me el Sanosuke—. Avui ja he preparat els altres torns de guàrdia, però quan dormim fora de terreny amistós també hauríem de participar en els torns de guàrdia, senyor.
—Ho entenc —vaig inclinar el cap a mode de salutació i vaig entrar a la tenda. Mentre em treia l’armadura vaig observar al Joaq, que surava a ras de terra—. Has estat molt callat Joaq, estàs bé?
—No... no m’agrada el foc —va contestar, fent mala cara—. Les cases d’aquest poble han estat cremades.
—Ara que ho dius... quan el drac d’aquella pèl-roja de Drakkar em va perseguir vas estar tot el viatge de tornada sense dir massa cosa.
—Si... és que, veuràs... jo vaig morir cremat.
Em vaig asseure i vaig escoltar amb atenció. Era el primer cop que el Joaq em parlava de com va morir.
—Sense la teva guia els homes d’aquest poble m’haguessin matat fa temps, així que ara estic aquí per escoltar-te, Joaq —vaig dir.
—Jo era membre d’una tribu Siux —va començar a explicar—. La meva família eren els xamans de la tribu i eren els únics que podíem anar a Tadaima. Cada generació tenia lloc un ritual quan el membre arribava als 19 anys per entrar a Tadaima i hi vivia aventures fins que entrava la nova generació.

>>Jo ja tenia un fill, de fet li has de donar gràcies perquè potser sense ell no existiries. Quan vaig fer els 19 anys em van sotmetre al ritual per entrar a Tadaima i hi vaig entrar. Tot era meravellós, les sensacions, els sons, les olors... encara els recordo. Sabia que havia d’anar a Shinsei, com tants abans que jo, així que em vaig orientar i de seguida em vaig posar en camí. Has d’entendre que jo havia estat criat en boscos com aquests i havia lluitat i matat en la vida real, així que en aquest món on els reflexos els tenia augmentats res no podia anar malament.

>>Però no feia ni unes hores que estava en camí quan em vaig trobar a un home. Ell estava a dalt d’un turó i em mirava, jo no sabia què fer al ser el primer habitant de Tadaima amb qui em trobava. Aquest home era un mag i la seva màgia era el foc. No entenc encara per què, però em va cremar fins a la mort.

—Un home et va cremar amb màgia perquè si? —vaig exclamar, sorprès.
—Si. Com que encara no tenia domini sobre el meu objecte màgic (una ploma que portava al cabell), no vaig poder tornar al món humà i el meu esperit es va quedar vagant en aquest món. Dedueixo que el meu cos humà també va morir, perquè el meu fill no va entrar mai a Tadaima. No va ser fins al cap d’un centenar d’anys que vaig percebre que un membre havia arribat en aquest món i que era l’únic que em podia veure, així que vaig dedicar-me a evitar que els passés el mateix que jo. La resta de la història ja la saps.
—Que tràgic... —vaig sospirar—. Em sap greu. Saps qui era aquest home?
—No, mai ho vaig descobrir. Però han passat més de 400 anys, ja no té sentit capficar-s’hi.
—Bé, gràcies per compartir la teva història. Me’n vaig a dormir, bola de fum!
I vaig apagar l’espelma, tot i que la seva història em va impedir dormir fins al cap d’una estona.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

30 abr. 2016, 13:22

Em vaig despertar aviat, no havia dormit massa. Amb la història del Joaq encara a la ment, vaig anar a fer un tomb pel poble fins que tothom va estar despert i ens van convocar a la casa del cap del poble.
—Moltes gràcies per haver vingut —va dir el cap, estirat al llit—. Em sap greu rebre-us així però vaig ser ferit a la batalla recent.
—No es preocupi —vaig assegurar—. Expliqui’ns què ha passat.
—Puny de Ferro va atacar fa cinc nits —va dir el cap del poble—. Va destruir dues de les cases que havíem construït i va matar a uns quants dels nostres, però el vam aconseguir fer fora. Tement el pitjor, vaig enviar a la meva filla a Shinsei a demanar-te ajuda. Per cert no t’hi voldries casar per casualitat?
—Em sap greu però no —vaig respondre educadament, no era el primer cop que aquell home m’oferia la mà de les noies del poble.
—Vaja —el cap va continuar—. Fa tres nits va tornar a atacar i ens va apallissar. El poble va quedar com el veus, però en comptes de matar-nos a tots va deixar-nos viure i va marxar, dient que tornaria.
—Per què voldria tornar a lluitar si ja us ha guanyat? —va preguntar-se el Sanosuke en veu alta.
—És un monstre cruel que gaudeix de fer mal als altres —va exclamar la filla del cap, l’Adalaia.
—No us preocupeu —vaig assegurar, aixecant-me—. La pròxima batalla serà l’última, aleshores podreu viure tranquils.

Entre la història del Joaq i aquell mercenari m’havia emprenyat força, així que vaig sortir a prendre l’aire.
—Bank-sama —va dir el Sanosuke, que venia darrere meu—. No sabem quan tornarà a atacar, si li sembla bé em pot acompanyar i decidirem la millor defensa.
—Sanosuke-san —vaig dir, mirant-lo—. Vostè és bo en tàctiques i jo sóc Explorador. Si li sembla bé, vostè planegi la defensa, jo aniré a explorar.
—Però, senyor, estic aquí per ensenyar-lo a...
—Serà millor per la gent d’aquest poble si ho fa algú amb experiència. A més, ja he après a comandar, això era una ordre.
I sense parar-me a veure si li havia molestat o si estava satisfet, vaig marxar cap al camí des d’on havien atacat els dos cops.

Era un camí de terra que baixava des d’un turó. Al sortir del poble hi començaven a créixer plantes pels voltants fins que al arribar al turó ja començava a ser un bosc.
Terreny elevat, cobertura contra projectils i un camí per carregar. No podrien tenir un lloc millor —vaig pensar en mirar el poble des del turó.
Vaig seguir explorant els voltants del poble, aprofitant per buscar herbes medicinals, alguna cova on refugiar-nos en cas de necessitat i un cérvol per menjar.

Ja era la tarda quan vaig tornar al poble. L’oficial Sanosuke va venir corrents cap a mi.
—Pensàvem que li havia passat alguna cosa —va remugar.
—Perdó Sanosuke-san, he anat a explorar —aleshores vaig deixar el cérvol i un sarró ple de plantes medicinals a una taula—. He descobert una cova on podem enviar-hi la gent que no pot ni vol lluitar, ens pot ser útil.
—Bé, he de confessar que és bo en la seva feina, Bank-sama.
—Gràcies, Sanosuke-san. Com organitzem la defensa? —vaig preguntar, més calmat i desitjant aprendre a liderar tropes.
El Sanosuke va començar a explicar-me diferents tàctiques que havien ideat, des d’amagar-se al bosc, amagar-se al poble, fer una barrera de llances, una pluja de fletxes...
—Però hauria d’anar a buscar al Tenma i al Seta, que els he enviat a buscar-lo —va comentar-me el Sanosuke.
—Ara mateix hi vaig i tornem cap aquí, sembla que avui no atacaran —vaig dir, ja que començava a fer-se fosc.

No em va costar res trobar el seu rastre al sortir del poble. Malgrat que les seves armadures no pesaven tant com les dels soldats de Drakkar, l’experiència que havia adquirit em permetia seguir-les amb facilitat.
Els vaig trobar als dos amagats darrere un arbust mirant a l’altra banda del turó. Em vaig acostar sigil•losament i vaig preguntar:
—Què passa?
—AH! —van saltar els dos, fent moure l’arbust.
—Shht! —va fer el Tenma—. Merda, crec que ens han vist!
—Qui ens ha vist? —aleshores vaig mirar per l’arbust i vaig veure una columna d’uns cinquanta soldats que es dirigia al poble. Dos homes anaven al davant a cavall, un dels quals Puny de Ferro, que assenyalava cap a nosaltres. Uns quants dels mercenaris van agafar els arcs i ens van apuntar.
—Merda —va remugar el Seta.
—Torneu immediatament cap al campament —vaig dir, traient l’arc jo també—. Informeu al Sanosuke que s’acosten i que canviï totes les estratègies: aquest cop porten una catapulta. Ja!

Els dos soldats van sortir corrents i van volar les fletxes cap a l’arbust. Per sort cap ens va tocar. Vaig agafar una de les fletxes que havien disparat i els hi vaig tornar, ferint a un dels arquers a la cama. Degut a això, més arquers es van unir a disparar-me. Per sort jo comptava amb la cobertura dels arbres així que no em veien. Vaig canviar de posició i vaig esperar a que es cansessin de disparar: així guanyava temps.
Quan van deixar de disparar vaig apuntar i vaig disparar una fletxa a un altre dels arquers, que l’hi va travessar el cor matant-lo a l’acte.
Aleshores Puny de Ferro va cridar alguna cosa i els soldats van tornar a disparar mentre alguns pujaven corrents el turó. Vaig disparar al peu d’un, fent-lo rodolar fins baix, i vaig sortir corrents cap al poble.

—Bank-sama! —va cridar-me el Sanosuke. Els soldats estaven reunits a la plaça i els vilatans estaven amagats a la casa més allunyada—. En Tenma i en Seta diuen que són una cinquantena d’homes i porten una catapulta!
—Si, és veritat, he intentat guanyar temps però no he aconseguit massa. Què podem fer contra una catapulta?
—Des d’aquí baix resar que no ens toqui —va sospirar el Sanosuke—. Si carreguem contra la catapulta morirem tots abans d’aconseguir pujar el turó.
—Podríem intentar disparar fletxes de foc? —va suggerir el Tenma.
—No li faran massa cosa, però ho podem intentar —el Sanosuke es va posar a cridar—. Yumi! Fletxes de foc!
—Senyors! Enemic a la vista! —va cridar el Pisuke assenyalant el turó on es començaven a veure les torxes dels mercenaris i la seva catapulta.
Foc... —vaig tenir una idea, així que em vaig concentrar. Mai ho havia fet des de tant lluny. Però la sensació em va arribar i vaig saber que funcionaria.
—Sanosuke-san, tinc una idea per destruir la catapulta —vaig comentar-li.
—Són els seus homes Bank-sama, digui-ho vostè mateix —em va dir amb una expressió sèria.
—Atenció! —vaig cridar als homes que començaven a preparar les fletxes de foc—. Deixeu-me la catapulta a mi, concentreu-vos en no ser tocats pel foc enemic, busqueu cobertura i dispareu a tots els que gosin acostar-se amb fletxes de foc per il•luminar el nostre objectiu!
Una roca va caure a pocs metres de nosaltres. Vam prendre posicions i vam començar a disparar fletxes: la batalla havia començat.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

02 maig 2016, 20:35

—Bank! —va cridar el Joaq mentre venia surant cap a mi.
—On eres? No t’he vist en tot el dia! —vaig protestar. Jo estava recolzat darrere d’una taula tombada. Em vaig girar i vaig disparar una fletxa, però la obscuritat no em va deixar veure si havia encertat o no el meu objectiu.
—Perdó, he tingut una mala sensació des d’aquest matí, així que he anat a veure si em podia aclarir les idees.
Un “plof” seguit d’un crit va ofegar les paraules del Joaq.
—Bank-sama! —va cridar el Tenma, que es va acostar a mi—. En aquesta foscor no podem esquivar la catapulta ni les fletxes i ells es limiten a disparar-nos, estem en desavantatge! Ha dit que s’encarregaria de la catapulta!
—Ho se, només necessito que resistiu un parell de minuts més!

Una altra roca de la catapulta va caure i va destruir una de les tres cases que quedaven. Per sort era una de les que estaven buides.
—Aquests maleïts no baixen del turó —va cridar el Tenma, disparant una fletxa de foc. Tot el costat del turó estava il•luminat per les fletxes de foc, però no vèiem a ningú baixar.
Aleshores una sensació es va colar al meu cervell.
—Alto el foc! —vaig cridar.
Tots els homes van deixar de disparar. Ells encara ens disparaven fletxes, però tots teníem cobertura i no ens tocaven. La catapulta estava carregada.
Aleshores vaig enviar una confirmació mental i en Dassan ho va entendre a la perfecció.
En Dassan, el meu fènix, va entrar al camp de batalla com una bala i va caure en picat sobre la catapulta, destrossant-la i submergint-la en un foc intens només per haver-hi fet contacte. Seguidament em va enviar unes imatges del que tenia planejat i vaig acceptar. El fènix va volar pels arbres i els va encendre amb el seu foc, de manera que no es cremaven, però teníem llum.
—Banzai! —van cridar els soldats de Shinsei.
—Ben jugat Bank-sama! —va felicitar-me el Sanosuke.

Els mercenaris van tardar una estona en reorganitzar-se de l’ensurt. El Dassan volava per la zona i encenia focs per tot arreu per proporcionar-nos llum.
Aleshores es va sentir un crit i un home enorme, Puny de Ferro, va baixar corrents del turó seguit de tots els seus homes.
—Atenció! —va cridar el Sanosuke—. Yari! Dues línies!
Els homes van deixar anar els arcs i es van col•locar en dues fileres. El Taro i el Tano van anar repartint les llances a tots fins que vam tenir una petita formació que apuntava les llances al enemic que venia corrents.
Jo estava a la dreta de la formació, ja que no sabia lluitar eficaçment amb el yari. Vaig esperar que Puny de Ferro entrés al poble seguit de mitja dotzena més i aleshores em vaig dedicar a disparar a tothom qui entrava, matant a quatre homes abans que la batalla cos a cos comencés.

La tàctica de les llances hagués estat eficaç contra soldats normals o contra cavalleria, però en Puny de Ferro es va obrir camí amb la força bruta, trencant la formació en dos.
—Katana! Katana! —cridava el Sanosuke, indicant als soldats que deixessin les llances i agafessin les katanes.
El combat cos a cos va començar. Els soldats estaven igualats contra els mercenaris, però es veien superats pel Puny de Ferro. Incapaços de guanyar un avantatge, em vaig col•locar a l’entrada del poble, separant els mercenaris en dos grups: un que lluitava cos a cos i l’altre que volia entrar per lluitar.
—Creus que tu sol podràs aturar-nos, nano? —va exclamar el primer mercenari que va arribar.
Es va emportar una fletxa al cap com a resposta.
Quan van haver arribat uns quants mercenaris vaig fer ús de la màgia, cridant el meu poder de pluja d’estelles, convertint en cactus a una dotzena d’homes.
La resta que quedaven per arribar van vacil•lar, donant-me temps per disparar-los fins que em vaig quedar sense fletxes. Vaig desembeinar la katana i vaig estar lluitant cos a cos amb els mercenaris que quedaven fins que els vaig vèncer.
—Arg! Tu, cabell verd! —vaig sentir al Puny de Ferro i em vaig girar.
Al voltant de Puny de Ferro hi havien set homes de Shinsei morts i la resta lluitaven com podien contra els mercenaris. Però quan Puny de Ferro va veure que al voltant meu hi havia una vintena dels seus homes morts, es va enrabiar i va carregar cap a mi.
No em quedaven fletxes, així que no em quedava altre remei que lluitar amb la katana, cos a cos.
Però quan ens separaven només 5 metres, va frenar de cop. Una expressió d’horror es va dibuixar al seu rostre.
—No... jo... siusplau... Jo complir meva part... Cabell verd ser massa fort... no!
Una llum taronja es va generar darrere meu i una llança ardent va sortir disparada cap al Puny de Foc, travessant-li el cor i matant-lo a l’acte.
La resta de mercenaris van deixar de lluitar i van llençar les armes.
—Senyor, hem complert la nostra part, nosaltres... —però un altre cop la llum taronja va il•luminar la nit i setze llances de foc més van traspassar als mercenaris, matant-los a tots.

Em vaig girar lentament i vaig posar-me en guàrdia. El bosc cremava, però ja no era el foc del Dassan, ja que mica en mica es consumia tot.
La dotzena de soldats de Shinsei que quedaven es van posar en guàrdia.
—Pisuke, Seta, Taro, ateneu als ferits —va ordenar el Sanosuke.
Els tres van sortir corrents cap a cuidar dels ferits i portar-los a un lloc segur mentre la resta de soldats es posaven al meu costat per enfrontar a aquell home que baixava tranquil•lament pel turó.

Hi havien dues coses estranyes en aquell home.
La primera, que li sortia foc d’una mà.
La segona, el que em va dir el Joaq, que tremolava com una fulla al meu costat:
—Bank... aquell és l’home que em va matar.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

08 maig 2016, 18:35

—No pot ser... —vaig remugar quan aquell home es va parar davant meu. Desprenia un poder immens, a més foc, no el podia guanyar amb el meu poder actual.
—Qui ets? —va bramar el Sanosuke, amb la katana preparada al meu costat.
—Hmm... —va fer l’home, mirant-me. Era de mitjana estatura, vestia una túnica i un turbant i tenia la pinta del típic venedor de “alfombras bonitaz barataz”—. No et conec de res. Sentia una presència familiar que no havia sentit des de... fa molt temps, però no reconec a ningú.
—Contesta! —va cridar el Sanosuke, atacant a l’home. Ell va aixecar una mà i una flamarada va engolir al Sanosuke, convertint-lo en una pila de cendra.
—Sano! —vaig cridar.
—Sanosuke-sama! —van cridar els homes.
—sama...? era el vostre cap? —va preguntar el piròman—. Doncs bé, jo era el cap dels que us han atacat, així que és just que el mati jo, no creieu?
—Malparit... —vaig dir—. Has matat al Sanosuke i als teus propis homes, per què? Per això has atacat aquest poble, per violència gratuïta?
L’home em va mirar fixament.
—Tot forma part del pla —va afirmar—. El meu pla és fer mal a aquesta gent a la vora de Shinsei per atreure els seus defensors que venen d’un altre món... com tu.
—Què saps del meu món? —vaig preguntar. Buscava qualsevol cosa que m’ajudés a guanyar-lo. Els soldats no, els podia polvoritzar en un instant. Notava la consciència del Dassan alerta darrere meu, a sobre d’un arbre a l’altra banda del poble.
—Oh, massa coses —va dir, restant-li importància—. Fa més de 500 anys que l’estudio.
—Com pots tenir 500 anys? —va preguntar el Seta.

Aleshores va ser ell.

—Tu, home del turbant —vaig dir, amenaçadorament, apuntant-lo amb la katana—. Vas matar a un noi que venia del meu món fa més de 400 anys?
L’home va deixar de somriure i em va mirar encuriosit.
—Hmm... el que portava això? —aleshores de sota la túnica va treure’n una ploma.
—El meu amulet! —va exclamar el Joaq—. Amb això en teoria podia viatjar entre Tadaima i el món humà!
—Si! —vaig exclamar i em vaig llançar amb fúria contra l’home del turbant, que va reaccionar a temps per fer un salt enrere i evitar el meu cop.
—Com ho saps això? —va preguntar estranyat.
—El fantasma del mateix noi al qui vas matar m’ho ha dit! —aleshores, empès per la fúria, vaig fer créixer una vintena de lianes que van lligar a l’home per tots costats. Vaig córrer cap a ell i em disposava a tallar-lo per la meitat quan una bola de foc va desintegrar les lianes i em va empènyer cap enrere.
—Fantasma... —va dir l’home. Semblava emocionat—. És a dir que la seva ànima humana va quedar atrapada aquí?

L’home va emetre un riure malèfic, d’aquells de les típiques pel•lícules de dibuixos animats. Els homes es van posar encara més tensos.
—Deu ser aquí amb tu oi? —va dir, encara rient—. 400 anys d’experiments i ja havia trobat la resposta a totes les preguntes! Has tingut sort noi —em va assenyalar—. Et deixo viure, però tornaré a per tu, ets la peça que em falta!
Dit això es va convertir en una bola de foc i va sortir disparat cap a la negra nit.

—L’hem de perseguir —va exclamar en Seta.
—No —vaig dir.
—Ha matat en Sanosuke! —va dir en Pisuke.
—I si hi vas et matarà a tu —vaig dir, mirant-lo fredament. Havíem guanyat la batalla i salvat el poble, però aquell home ens havia pres la victòria de les mans—. Convoqueu als habitants del poble, hem d’atendre als ferits i enterrar als morts.
El Joaq flotava a sobre de les cendres del Sanosuke.
—Tranquil company —vaig dir—. Us venjaré.
Imatge

Avatar de l’usuari
Bank
Calcifer
Calcifer
Banana :3
Entrades: 573
Membre des de: 15 ago. 2015, 22:18
Gràcies donades: 131 cops
Gràcies rebudes: 101 cops
Sexe: Home

13 maig 2016, 23:09

Els homes que quedaven van pujar al vaixell. La meitat ferits, tots derrotats psicològicament. No tenia paraules d’ànims per ells. Havíem guanyat la batalla gràcies a que aquell home havia sacrificat als seus homes. I havíem perdut el guerrer més veterà a les seves mans.
Jo vaig tornar a Shinsei volant amb el Dassan, que no vam tardar ni vint minuts.
—Gràcies per tot, amic —vaig dir mirant al Dassan quan vaig baixar a la divisió d’Exploració, tot i que teníem un vincle especial que feia que ell sentís el meu profund agraïment i jo el sentís a ell.
Se’n va anar volant fins a la seva torre i la Mestra Okame va venir a rebre’m seguida de l’Asla.
—Bank! Has tornat, com ha...? —va començar la Mestra, però al veure’m la cara va callar.
—No heu salvat el poble...? —va dir l’Asla, posant-se les mans a la boca.
—Si, la missió ha estat complerta —vaig dir—. Però hem tingut contratemps i baixes, m’agradaria parlar amb els Mestres.
—Hi tant —va dir l’Okame—. Asla, ves al dojo de supervivència i convoca al Mestre Obi al despatx del capità.
—De seguida, Mestra Okame.

*********


Vaig estar unes hores per explicar el relat complet. Vaig explicar-los-hi l’atac al poble, com teníem la batalla igualada i com aquell home misteriós va jugar amb tots nosaltres i va matar al Sanosuke. Després de meditar-ho amb el Joaq també vaig explicar-los l’existència del fantasma i de la seva història.

El silenci es va estendre a la sala quan vaig acabar.

—La situació és preocupant —va dir el Mestre Tanaka.
—Un home amb màgia de foc... que duu a terme experiments sobre el món humà... —va dir el Mestre Obi, intentant assimilar les coses en veu alta.
—No coneixem a aquest home, Bank, em sap greu —va dir el Mestre Tanaka.
—Jo tampoc —va dir la Mestra Okame—. Ho investigarem, t’avisarem dels nostres progressos.
—Deixeu-m’ho investigar a mi, Mestres —vaig demanar—. Tant jo com moltes generacions de la meva família li devem al Joaq moltes coses i si aquest home està fent experiments amb el món humà... no se si pretén envair-lo o què, però l’he d’aturar.
—D’acord —va dir el Mestre Obi.
—Si, investiga-ho. Nosaltres ho parlarem i treballarem junts per ajudar-te a salvar el teu món —va dir el Mestre Tanaka.

Només em vaig permetre el luxe d’un àpat breu i un bany a la banyera de fusta de la meva habitació. Després em vaig posar un yukata còmode, em vaig lligar la katana a la cintura i em vaig dirigir a la ciutat.
—On anem? —va demanar el Joaq. Mica en mica tornava a ser el de sempre.
—Si realment ha viscut 500 anys és impossible que hagi passat desapercebut —vaig dir—. Si ha estat fent experiments amb membres humans de Shinsei segur que en algun informe sortirà.
—Informe? Vols revisar l’historial de tots els membres de les divisions de Shinsei? Tardaràs 500 anys més! I això si els de Religió et deixen...
—No investigaré de tots els membres de Shinsei, carallot —aleshores em vaig parar davant de la divisió dels Ninjes—. Només dels que han estat assassinats.

—Ei Bank, quant de temps! —el noi amb qui havia demanat de veure’m va venir al cap d’uns minuts—. Espero que sigui important, la professora té mala hòstia si ens saltem un minut de classe.
—Tranquil, Ichi —vaig assegurar—. Gràcies pel teu temps, necessito un favor.
—Vols organitzar un altre sopar banànic? —va preguntar.
—Hahahaha no, tranquil. Necessito accés als informes de tots els membres de Shinsei del món humà que van ser assassinats.
—Ostres això que demanes no és fàcil...
—Ho se, però és de vital importància Ichi. Et compraré un cistell ple de bananes.
—Saps que a mi les bananes no m’interessen tant com a tu ¬¬
—Bé...
—Vine, anem a colar-nos a la biblioteca privada! —va dir-me l’Ichi de sobte.

Sincerament, no se quins trucs ninja va fer servir l’Ichi, manipulava les ombres d’una manera que em costava d’entendre. Aviat però, vam ser a dins de la biblioteca i jo vaig posar-me a remenar llibres, pergamins i altres papers on detallaven amb més o menys mesura les morts dels membres de les cinc divisions de Shinsei.

—Per veure aquests informes has de ser un capità, si ens enganxen ens tallaran la... —va començar l’Ichi.
—Doncs ajuda’m i acabarem abans, si vols conservar la...
—D’acord, què busques?
—Qualsevol referència que trobis d’un home amb turbant i túnica, d’aspecte àrab, avisa’m —vaig dir, sense apartar els ulls d’un informe d’un membre de la divisió mèdica que havia estat trobat mort enverinat al seu llit.

Vam estar una hora revisant informes. Per sort, els ninjes no devien tenir massa ganes de mirar informes secrets aquell dia i no van entrar a la biblioteca.
Vam descobrir petites descripcions que coincidien, tot i que res concret. Al final, l’Ichi es va deixar caure al terra.
—Boh, la profe em matarà.
—Em sap greu haver-te fet perdre el temps Ichi —vaig disculpar-me—. He fet una llista de tots els assassinats on se’l pot relacionar, em servirà molt, moltes gràcies.
—Quan vulguis Bank, però me’n deus una —va dir. Aleshores va mirar al fons i va dir—. Escolta, aquell pergamí vermell del fons de la secció l’has mirat?
—Eh? No, no l’havia vist.
El vaig desenrotllar. Parlava de l’assassinat deia 500 anys d’un tinent de la divisió Ninja, per tant tenia més detalls. Es diu que el culpable era un home que dominava el foc, amb un turbant i túnica. A més, tenia un nom:
—Aceb.

*********


—Hem trobat el teu assassí Joaq —vaig dir-li, després del funeral del Sanosuke—. I el seu.
—Aceb... —va repetir el Joaq—. Si tingués el meu cos, entre els dos podríem derrotar-lo...
—M’he de fer més fort —vaig dir—. He de desenvolupar un atac capaç de plantar cara al foc.
Em vaig mirar el puny esquerre. Una energia màgica es movia dins meu.

Aleshores vaig mirar la carta que m’havien portat aquell dia. Era una convocatòria per unes proves.
Les proves per ascendir a Tinent de la divisió d’Exploradors.

Imatge
Imatge

Respon