[Rol][Oneshot] Trobaré les meves própies respostes

Respon
Avatar de l’usuari
robguerrero
Porco Rosso
Porco Rosso
Absolute Zero-San
Repte d'anime 2019
Difícil
13 / 54
Entrades: 316
Membre des de: 29 jul. 2016, 23:16
Gràcies donades: 92 cops
Gràcies rebudes: 82 cops
Sexe: Home

20 set. 2016, 13:38

Imatge


El funeral d'en Kenshin i la resta de morts es va produir dos dies després de l'enfrontament entre els samurais i la divisió d'Intel·ligència, orquestrat pel misteriós Yokia, conegut com a Onigumo. La divisió de Religió es va encarregar d'oficiar els diversos funerals en el més absolut rigor, va ser precisament en aquell moment que vaig poder veure, la famosa sacerdotessa de cabells ataronjats, un sentiment d'enveja em va envair. Ella havia patit el mateix que jo estava patint? Com ho havia aconseguit superar? Tenia tantes preguntes i em faltava tant de valor per preguntar-li.

Les tasques de reconstrucció no varen suposar una gran pèrdua de temps, però representa un enorme cop moral per la divisió. Durant els dies següents a l'atac, l'Ayame, no va sortir de la seva residencia, ni jo vaig anar a visitar-la, suposava que cap dels dos tenia ganes de parlar així que vaig respectar el seu dol. Ja que estava segur, que ella havia assumit completament la culpa d'aquelles morts.

En aquells dies vaig visitar sovint el monòlit on s'apuntaven tots els morts de les divisions i dels samurais de Shinsei, vaig passar-hi llargues hores en silenci reflexionant. Havia assumit que aquest món era pacífic i que les batalles i les morts eren una realitat distant. Ara sabia que fins i tot en aquest món, la mort sempre estava present i ens visitava sense previ avi. Que havia de fer? No coneixia aquest món i encara no era prou fort per protegir tot allò que realment apreciava... un sentiment buit creixia al meu interior.

En les meves hores mortes anava a la Gran Biblioteca, buscant el coneixement que creia que no era capaç d'aconseguir. En una de les meves visites vaig aconseguir trobar un atles del món de Tadaima, era un exemplar antiquíssim ple de pols, llavors vaig obrir la coberta i vaig descobrir una sorpresa inesperada.

Aquest Atlas de Tadaima va ser redactat i completat per Ademar Guerrero, cronista i cavaller exiliat de Drakkar
Aquell llibre pertanyia a un avantpassat meu, o almenys així ho creia, ja que no coneixia cap Ademar al meu arbre genealògic. Suposo que ja havia troba't l'excusa perfecta per anar a buscar la resposta als dubtes que em plantejava aquest món i el meu paper en ell. Però primer havia d'aconseguir un argument convincent per poder sortir de Shinsei, ja que només la divisió d'exploració tenia la potestat d'abandonar amb regularitat la ciutat. Llavors vaig recordar que coneixia la persona indicada per proporcionar-me aquesta excusa. El tinent de la divisió Bank Aiden.

No em vaig entretenir gaire a escriure la carta, i em vaig limitar a citar-lo a certa hora, davant d'una de les portes de Shinsei. Vaig preparar-me en silenci pel llarg viatge que m'esperava, no tenia ni les ganes ni la determinació de fer-ho, vaig cenyir-me camí a l'harmonia a l'esquena. Així vaig marxar de la seu de la divisió d'intel·ligència a l'abric de la nit.
Al Torii de l'entrada m'esperava una ombra, no vaig trigar gaire a descobrir qui era. Els seus cabells carmesins brillaven amb la seva lluïssor característica, mentre m'acostava a ella, sense dubtar. Ella ,em va rebre amb una expressió seria, no somreia, i els seus ulls estaven vermells, segurament víctimes de les llàgrimes caigudes els últims dies.
- On vas? – va dir directa
- A una missió – vaig dir provant de sonar convincent
- A aquestes hores? Roku, no sóc una bleda i sé perfectament que vols fer – va dir ofesa.
- Si ho saps, saps que no penso renunciar per més que insisteixis, i, si em vols retenir, m'hauràs d'obligar per força.
- Deixa d'actuar com un nen irresponsable i consentit! Que et penses que trauràs de culpar-te de la mort d'en Kenshin! Només aconseguiràs fer-te mal! – va dir cada cop més enfadada.
- Llavors perquè tu has assumit com a teva la culpa dels teus subordinats? Perquè t'has quedat tancada a la teva residencia i no ens has deixat visitar-te? Ayame, deixa'm marxar.
- No entens res! Jo sóc la capitana de la divisió i ells eren els meus subordinats, i els vaig matar jo! Jo! M'odio a mi mateixa, odio la meva sang i el meu destí! No saps com em sento! No saps el que representa per tu que et considerin un monstre! – va dir alçant més la veu i amb els seus plens de llàgrimes.
I llavors vaig somriure, perquè per primera vegada l'havia vist com era en realitat. Davant meu hi havia una noia insegura i plena de remordiments, ja no hi havia cap mena de prepotència o orgull, tenia al meu davant l'autentica Ayame Kamishiro.
- Ojou-san, marxo precisament per poder entendre't, perquè vull saber com et puc ser útil la pròxima vegada, per descobrir la meva pròpia veritat i trobar la resposta als meus propis dubtes, i estic segur que les podré trobar a Drakkar. Ah, i per cert, per mi sempre seràs la meva apreciadíssima capitana, així què deixi de plorar, que em fas remoure l'estómac!
- Ets un complet i irremeiable imbecil, ho saps oi... Dient aquest discurs penses que em convenceràs?
- Així ho crec.
- Fes el que et roti... – va dir mentre marxava lentament.
Tornaré, t'ho prometo, això és el que m'hagués agrada't dir-li però no em vaig atrevir, al cap hi ha la fi, no puc prometre res que no sé si podré complir. Vaig arribar uns minuts després a l'entrada est de Shinsei, el noi que m'esperava entonava una alegre melodia, el seu cabell verd era prou cridaner perquè el reconeixes a milles de distància.
- Gràcies per atendre la meva petició amb tanta celeritat, realment tenia poques persones a recórrer fora de la meva divisió - vaig dir abaixant el cap respectuosament.
El noi va somriure burleta mentre m'indicava que no era necessari aquest grau de formalitat. Seguidament es posa seriós, i va interessar-se pels meus motius.
- Realment els d'Intel·ligència sou una font inacabable de problemes, em va sorprendre la teva sol·licitud, venint d'un soldat ras no és gaire comú el que em demanés.
Aquest cop vaig ser jo qui vaig somriure, realment potser sí que la meva idea era un pèl estrambòtica, però si resultava, podríem demostrar la lleialtat de la divisió a la causa de Shinsei.
- Bé, no et demanaria aquest gran favor si no estigués plenament segur de les meves capacitats, a més, és el meu deure recol·lectar i recuperar el màxim d'informació possible sobre la nostra ciutat i el món.
Novament el noi va riure i va assentir satisfet, cosa que em va treure una part de la tensió acumulada.
- Així que pretens recuperar el mapa que ens va prendre aquella noia de Drakkar i de pas, informar-te sobre el que li va passar a la teva família, és un pla ambiciós, certament.
- Seré el primer Shinseria que provarà d'infiltrar-se a la ciutat de Drakkar en una bona pila d'anys, pots definir-me com una persona ambiciosa o com un autèntic trastornat. Ah, cert portes el Tadaipex no? Tinc una funció nova que t'interessarà incorporar, li dic videoemissor, i serveix per comunicar-nos de manera immediata.
Després d'uns breus ajustos, vaig retornar-li el Tadaipex.
- Llest! Amb això podré avisar-te dels meus progressos!
Llavors el Bank em va donar un mapa detallat del continent i un passatge pel vaixell que sortia cap a Endor. Quan vaig tenir tot preparat ens vam tornar a posar les caputxes i ens vàrem acomiadar amb una encaixada de mans.
Poc després de sortir de la porta est de la ciutat em vaig girar un cop més per veure el panorama de la ciutat de nit. Vaig contemplar la ciutat plena de llum i el riu, com un fil de plata que la dividia per la meitat, al fons de tot, a la muntanya hi havia el temple de la divisió de Religió mentre a l'altre costat, el gran castell seu de la divisió d'Intel·ligència, dominava la ciutat.
- Definitivament tornaré – vaig pensar mentre seguia el camí que duia cap al mar.


Imatge
Imatge
La vida no consiste en esperar a que pase la tormenta, si no en aprender a bailar bajo la lluvia. Touka Kirishima

Respon