[Rol] Miratge d'un suspir

Respon
Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

20 ago. 2016, 00:31

Es de nit. La llum de lluna banya tots els carrers de llum blanca. El meus passos es noten silenciosos, el meu alè dibuixa un núvol transparent en el aire.
Em persegueix una figura alta i amb aires de mafiós, m'ha començat a seguir des de que he sortit del supermercat Hana.
Fa molta estona que corro amb totes les meves forces i ni així el puc despistar. Ensopego amb una pedra, pero la trepitjo, s'em clava a la planta del peu, això fa que disminuexi la velocitat, gran error. Aconsegueix agafar-me, i s'abalanxa sobre meu, tirant-nos a els dos al terra. Em giro a la velocitat de la llum i lluito per a que no em clavi la seva daga, és gran i gruixuda com uns 15 cm de llargada i 5 cm de amplada. Tinc por com qualsevol persona, es pot reflectar la meva por als meus ulls.
Tinc que sobreviure no morire aquí.
Després de moltos esforços aconsegueixo parar la daga però de repent tot es fosc.
Sento com em crema el meu interior, pero no tinc calor, això no és normal.
Obro els ulls, estic en un bosc, observo el cel, és molt blau i el sol brilla amb molta força. En la llunyania sento crits. No els hi dono importancia. Una veu interumpeix els meus pensaments, és suau i forta, carinyosa i cruel a la vegada.

-Kobato. Has de buscar-me en els cataus d'aquest bosc, hi estic amagat troba'm. Solament tu pots trobar-me.- la veu va callar.

Dubtava pero ara s'ha tornat una obligació, una curiositat.
Em poso a caminar cap allà on el instint em porta. No m'he adonat que des de que me despertat porto la daga del noi a la mà, decideixo guardar-la. Després de caminar una estona, arribo a un llac amb l'aigua cristalina. Sento una força que m'atrau del darrere de la cascada. Em capbuso en l'aigua transparent, sentint curiositat que hi havia a l'altre costat. En endisar-me en la cascada, l'aigua em colpejava el cap amb molt força, s'em va fer difícil profundisar pero per fi vaig travessar la cortina d'aigua. En solament separar les pestanyes, una llum molt forta m'obliga a tapar-me els ulls.

-No tinguis por criatura del més enllà, a casa meva la por no exsisteix. Acosta't.- meravellada per paraules tan dolces d'aquella llum. Vaig decidir en obrir els ulls, no m'en vaig arrepentir. Davant meu una gran flama creixia sense por a invadir-ho tot.

Tot semblava com un miratge, d'un suspir. Un flama perduda que va perdre la seva intensitat, però que la va guanyar sofrint de la soletat.
Sense pensar m'ho dos cops, avanço cap a ella. Cada pasa que faig, els meus ulls brillen més, les meves mans tremolen com una fulla al caure, el cor em batega molt ràpid, una gran emoció neix dins meu, cada vegada es més gran.
M'aventuro a allargar la meva mà cap a ella. Quan la meva mà besa la dolça flama, sento com aquesta m'acaricia els dits. Esbosso un somriure, em fa feliç ser aquí. M'acarona el cor.

-Qui ets?- vaig preguntar al infinit.

-Sóc el suspir d'una flama que viatja en els records de la felicitat.- em va contestar la suau veu.

Em vaig passejar al seu voltant, acariciant les flames.

-Per que estic aquí?- vaig susurrar.

-Això es una pregunta difícil. Però tu hi vas entrar i dins aquest cor ple de foc que tinc, va començar a viure una altra vegada. Jo vaig poder coneixer la teva mare era una gran dona. Em va demanar que quan vinguesis a Tadaima que et protegis. I així ho fare.

Que? La meva mare? No s'estara edivocant de persona? I Tadaima que es això?

-No et turturis Kobato. Jo sóc la teva força, jo te puc protegir. Estem en un món que lamentablement està separt per tres parts. Drakkar, la Zona Neutral i Shinsei. Nosaltres estem a Drakkar. Enlaira la teva daga i crida'm.

-Però no se com et dius...- de repent la meva ment ho entenia tot i sabia lo que habia de fer. Sabia qui era aquella flama sense coneixer-la.

Vaig agafar la daga i vaig cridar lo més fort que vaig poder.

-Alaxus, drac de foc de les flames infernals, jo t'allibero. -La Daga es va resbalar de les meves mans i es va enlaira, va començar a xuglar les flames, fins a no queda res. Quan el espectacle va arribar a la seva fi, la daga va caure al terra.

Ara tot era fosc. Ja no sentia la veu del Alaxus, però notava la seva força fluir dins meu a través de la daga.
Agafo la daga amb força i atravesso la cascada. En tornar a obrir els ulls noto que estic baix de l'aigua i que tot esta borrós, nado fins a la superfície i no se com, potser ha sigut gracies a la daga, però estic una altra vegada a Silkeborg.
Per un moment penso que ha sigut un somni pero la daga em diu lo contrari. Surto del riu en el que estic i m'encamino cap alla on he rebut i he apres que es el amor. Torno a ser a la realitat.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

10 set. 2016, 01:35

M'encamino cap a l'habitació de la mare, haig de buscar respostes a aquestes preguntes que em fa el cap. En arribar en lo primer que els meus ulls fan es ficsar-se en l'estanteria inmensa al fons. Busco alguna llibreta on pugui haber qualsevol apunt, alguna frase. Els meus dits ballen sobre els llibres com si fessin ballet. Em paro en sec, aquest llibre sembla diferent als altres es tan sencill i molt prim, que podria passar desapercebut perfectament.

Quan el obro em sorprenc, no hi ha res escrit, passo les fulles como un suspir. Sento unes pases, segurament són les del meu pare, perque les seves semblen silencioses i no s'escolten. Surto com puc de l'habitació amb el llibre a les mans.

-Kobato on vas?- s'em va congelar la sang.

-A la meva habitació, per què?- vaig preguntar sense mirar-li als ulls.

-M'ha semblat veure que havies sortit de l'habitació de l'Emma, ja saps que no hi has de entrar, t'ho tinc prohibit.

Em vaig girar super ràpid, amagant el llibre a dintre el pantalo.

-Papa delires, jo no entraria mai a l'habitació de la mare, s'em faria massa dolorós.- com ho arribes a saber, la que liaria.

En aquell mateix moment quan vaig callar, sentia com una punxada al cor, alguna cosa em preocupa, però que és? Vaig sortir fletxada cap a la meva habitació.

Mochila, daga, diners, guants i les claus, ho tinc tot.

-Papa, m'en vaig- ell em va contestar amb un gest de "no molestis i veste'n".

Cap a on haig d'anar? Vaig tancar els ulls i vaig deixar que el instint em guies fins alla on els meus batecs es poden sentir.

En entrar al supermercat Hana vaig poder sentir els meus batecs amb més intensitat al meu cap, a tot arreu del meu cos. Es aquí definitivament. El encargat em va mirar amb cara de "compra o s'en va". Vaig agafar lo primer que vaig veure sense adonar-me'n que havia agafat laxants. Algú em pregunta alguna cosa, no li dono atenció, estic massa concentrada amb les pulsasiones que em transmet el cor.

Se que sembla mal educat pero el vaig deixar amb les paraules a la boca, perque vaig deixar els laxants i vaig sortir.

Estic feta un enbus, no puc trobar una sortida ha aquestes preguntes.
Deixo de caminar. Ho tinc que fer ara o no ho fare mai. Ràpidament busco dins la mochila la daga.
Es extrany, que tindra d'especial aquesta arma? Un record del Alaxus m'atravessa els pensaments i de repent una altra vegada com un deja vu, tot va tornar-se negre.

Ho notava, sóc aquí, i ho sé. En obrir els ulls confirmo lo que sentia. Aquesta vegada no vaig despertar en mig del bosc, estic en una habitació, sobre un llit molt petit. Es de dia. S'acosta algú, haig de sortir o amagar-me. Quan estava aixecant-me del llit, la porta es va obrir.

Les nostres mirades es van creua per uns segons, després vaig intentar sortir corrents, sabent que tenia totes per perdre, em vaig arriscar, pero em va agafar del braç.

-On creus que vas? Indentificat soldat.- soldat? De que? Que m'explica ara aquesta dona tan musculosa.

-Jo...- no sabia que dir.

-Jo que? El meu temps es sagrat per estar aquí perder-lo amb tu. Indentificat.- jo no sóc cap soldat de res. Quina paranoia és aquesta. Vale li haig de deixar clar lo que passa.

-Senyora? - em va mostrar una cara de "perdona, senyora?"- Senyoreta, senyoreta- vaig intentar arreglar-ho.- Jo no sé que hi faig aquí, mira- li vaig mostrar la daga- això m'ha portat, un dia em perseguien i aquesta arma estava apuntant cap a mi desafiant i al intentar parar-la vaig arribar aquí. No sé que em dius que m'indentifiqui, no sóc cap soldat. Ara mateix em sembla tot una paranoia.


-Vols sentar-te i en parlem i així t'explico tot.- la seva veu va cambiar de ruda i aspre a una veu suau.

Al sortir de la cambra, un llarg passadís neixia davant els meus ulls, era infinit. En alçar la vista del passadís, grans vitralls s'alçaven des de terra fins els cels.

La senyoreta em va fer un gest per a que la seguis. Vaig corre fins a ella, sense vacilar dos vegades li vaig preguntar com es deia.

-Lilyana. Capitana de la Divisió d' Exploració de Drakkar.

-Lilyana- vaig dir en veu baixa.

- I tu criatura, qui ets?

-Kobato Karakurukutemo senyoreta. Una simple persona que viu amb por.

Em va allargar la mà.

-Vos que t'ensenyi com a no tindre por mai més?

-Si- vaig respondre esbossant un somriure a la meva cara.

-Forma part de la nostra divisió, apren a lo que es la valentia al nostre costat, forma part d'aquesta unió. Acceptaries?- va callar un moment- Tu pots pensar i donar-me una resposta després.

-No hi ha res que pensar Lilyana. I tant que vull forma part.- vaig mostra la meva millor cara. Estava segura d'aquesta decisió i no m'en arepentire mai.

Mentres abançavem entre aquests passadissos, anava mirant a tot arreu.
Al atravessar dos columnes vam anar a parar a un gran claustre ple de roses blanques.

-El blanc significa pau, ho sabies?

La vaig mirar i vaig negar.

-Es harmoniós saber que en aquest petit espai puguem apresonar la pau, i sentir-la.


Quan vam deixar endarrere el claustre invadit de roses blanques, vam entrar en un gran menjador.
Aquest estava format per un chandelier que decorava les altures d'aquest, un cuadre d'alguna dona important de la divisió al fons, una taula que ocupava tot el espai, aquesta estava damunt d'una alfrombra de color morat i acompanyant la taula inmensa, unes cadires sencilles però modestes.

-Sentat siusplau.- i aixi vaig fer. Quan ho vaig fer una dona va entrar amb un carretó amb te i unes galetes.

-Gracies Shoppy -ho va deixar tot a la taula i s'en va anar.- Explica'm que allò que et atormenta.

Vaig dubtar uns segons, pero li vaig obrir el meu cor, li vaig dir que vaig arribar a aquest món a través de la meva arma, que en Alaxus em va entregar el seu poder, que em sentia perduda. Tot lo que hi havia dintre ho vaig deixar sortir.

Ella em va compendre, em sentia acollida, m'agrada aquesta sensació.

A partir d'avui formo part de la divisió d'exploració de Drakkar. Solament sóc un soldat ras però per mi es molt.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

27 oct. 2016, 19:37

El sol ilumina i invadeix cada racó d'aquest petit món on criatures meravelloses i humans conviuen junts, cada planta banyada per la rosada d'aquest matí, cada arbre dibuixant el seu camí en la seva marronosa pell. 

Flocs de cabell cubrint els meus ulls. Crits de persones llunyanes.  Persones que s'acosten a mi. Faig un cercle amb els dits i miro a través d'ell, com si així pogués canviar la realitat. 


Tanco els ulls imaginat-me un altre món llunyà a aquest, en un altre univers inexistent. Sento el vent acariciar la meva pell, d'una manera dolça i suau. Vaig començar a sentir-me amenassada per una mirada, cada vegada la sento més intensa, com si abances cap a mi, intentat tocar-me. Amb un gest ràpid, obro els ulls i agafo la mà d'aquella figura.
Va ser lo primer que vaig agafar al reaccionar tan ràpid.

-Qui ets?- vaig preguntar sense vacilar. 

Jo mateixa em vaig respondre a mitges la resposta. Al meu davant jeia una noia molt esvelta. El seu cabell és llarg i fi, d'un color  castany, esta recullit en una cua de cavall. Els seus ulls marrons almendra són grans i brillants. Va vestida d'una forma peculiar. La seva roba és vermella, però no solament és vermella, el seu pantalò es de ralles grogues i negres, com si fos una abella. Porta unes ulleres una mica grosses per la seva cara.

-Sóc l'Amelia, formo part de la divisió d'exploradors, tu deus ser la Kobato, encantada.- la seva veu és profunda però suau. Li vaig deixar anar la mà.

-Si sóc jo, Kobato Karakurutemo en persona. Puc preguntar perquè em busqueu?

-La capitana Lyliana m'ha demanat que t'ajudes a incorporarte a la divisió. Si tens algun dubte, aquí estic. Feia rato que t'obserbava des de lluny, segur que has notat que hi era.

-Si, la veritat m'estava molestat un mica, em sentia presionada per la teva mirada.

-Perdo si t'he fet sentir així.

-No passa res.- vaig tranquilitzar-la. 

Em va ajudar a aixercar-me del terra.

-Segueix-me, et vull portar a un lloc. - dit això va començar a caminar, jo també vaig fer lo mateix.

Ara que m'hi fixava Drakkar és molt gran. Em sentia petita, però no en el sentit literal, en el sentit que encara em falta molt per apendre. Submergida en els meus pensaments, vaig perdre de vista a l'Amelia. Mirava per totes parts per si la trobava. 

Quan de sopte ella em va atacar per l'esquena, tirant-me al terra. Vaig intentar aixecar-me però s'em feia difícil amb ella bloquejant-me amb el seu cos.

-Per què?- va ser lo únic que vaig poder dir. 

-Has de apendre ha tenir més reflecsos com has fet abans, que has parat la meva mà. T'ensenyare com ha lluitar de debó. A partir d'avui vindrem aquí ha millorar la teva defença personal. Quan lluitem hem de pensar que derrota és una paraula inexistent que victoria la remplaça. Però no confiis massa en la teva força, a vegades et fallara. Lluita per protegir lo que més estimes. Lluita amb una raó. 

Continuanció Rol (Mirades entre creuades)
Neko neko nyaaa is kobatoo

Respon