Les dues ànimes
-És increïble que hagi de fer servir el meu dia lliure per endreçar el temple -es queixava la Hanako, a la petita pagoda d’imitació de l’Arslan, llençant des de la primera planta cap al terra la palla bruta del fènix.
L’animal se la mirava, o això creia la Hanako perquè realment era molt difícil saber on estava mirant, i no deia res, per variar. Es quedà a un racó pensat “humana, treballa per a la meva comoditat!”. La Sacerdotessa va desfer-se’n la palla bruta cremant-la, evidentment, i després va fer net amb aigua calenteta tot el pis.
Era passat el migdia quan va acabar i col·locà la palla nova per al fènix, canvià l’aigua i obrí una bossa, mida industrial, de pipes tijuana. En veure-la anar cap al menjar, el fènix hi anà corrent. Era com graciós, perquè caminava com molt aparatosament, movent-se molt i amb les potes descoordinades.
-En veure menjar si que vens, oi? -va demanar-li la Hanako, però el fènix era molt antisocial i va sudar d’ella i començà a engolir les pipes amb passió.
-No en mengis tantes, que t’han de durar una setmana… -va queixar-se la noia, cansada. I a més, encara no havia encerat la muntura del fènix. Era així com suposadament havia de passar un dia lliure? Mirà cap a la mar, amb el sol pegant-li de cara.
-Gruaaaaaaaaaaaah -va queixar-se l’Arslan, movent les ales.
-Atura, que mouràs tota la palla! -va cridar-li la Hanako, treient-se’n dels cabells i blasfemant contra el fènix més bizco del món. Va decidir que li era igual, que fes el que volgués i es va tombar a sobre de la palla, al racó per on el sol entrava a la finestra i es va quedar dormidíssima.
No es va despertar fins que va sentir com algú la cridava. Es mirà el fènix i no va poder evitar riure en veure’l observant-la de prop molt intensament, però amb els ulls mirant cadascun cap on volia. Acaronà les plomes, càlides i reconfortants.
-Estàs sorda? -va demanar l’Ishikirimaru. La Hanako va posar els ulls en blanc.
-Ja baix -va dir, aixecant-se de mala gana per trobar-se el tinent de mal humor amb la Chizuru.
-Chizuru-chan? -va demanar la Hanako, en veure la infermera- Quant de temps? Què fas per aquí?
-Té un assumpte per tractar amb nosaltres -va contestar l’Ishikirimaru- Pareix que és important.
La Sacerdotessa es va mirar la seva antiga senpai, que evità mirar-la. Sabia que la Chizuru estava molt ressentida amb el temple, que les seves experiències com a serventa dels Déus no havien estat precisament agradables, sinó un cúmul de fracassos un darrere l’altre i molta frustració.
No podia fer que deixés de sentir-se així, però li sabia greu que la noia els culpés a tots dels seus fracassos. De totes maneres poca cosa podia fer per fer-la sentir millor, perquè de seguida que va trobar nòvio, la Chizuru va aprofitar per deixar el temple i deslliurar-se així, del seu passat que tant l’oprimia.
En un silenci incòmode, els dos Sacerdots i la infermera caminaren fins la Divisió Mèdica.
-Eh! Tu saps de què va tot això? -va demanar la Hanako a l’Ishikirimaru, que estava a punt de xocar amb una nena petita que jugava a bales al carrer.
-Per mi ha passat alguna cosa a la Divisió que necessita que ho tractem nosaltres -va dir despreocupadament l’Ishikirimaru que no li va donar gaire importància. De fet, va pensar durant un moment si els de la divisió mèdica podrien fer alguna cosa amb la seva cicatriu de sobre els ulls, però decidí conservar-la. Era la prova dels seus fracassos del passat i volia no oblidar-ho mai.
Era quasi migdia i la bullícia al carrer i els llocs de menjar desprenien una oloreta deliciosa.
Arribaren a la fi i la Hanako començava a estar nerviosa amb tant de secret.
-No pateixis, que segur que només és un esperit que no ha pogut deixar aquest món -va somriure l’Ishikirimaru, intentant desestressar la noia.
-Si? -va demanar la Hanako en pla borde, imitant el seu mestre- I per això necessiten dos Sacerdots? O és que ens avisen en tenir una habitació plena d’esperits?
-Eficiència, venim una vegada i fem la feina en un sol cop -va riure’s l’Ishikirimaru, tot i que sabia que la noia tenia raó.
A més, a la Hanako li disgustava profundament l’olor del centre mèdic i només això ja la feia posar-se de mal humor.
-Fas comptes explicar-nos què fem aquí o què? -va demanar la Sacerdotessa, sense poder-s’ho callar més. Taroutachi style.
La Chizuru se la va mirar malament, com si fos el Shogun mateix en persona.
-Un nadó -va dir la Chizuru. La Hanako va posar els ulls en blanc i l’Ishikirimaru es va témer el pitjor.
-Ha nascut posseït pel mal? -va dir, temorós. Els nens posseïts pel mal eren molt forts en néixer.
-No, no. Però alguna cosa no va bé -va dir la Chizuru, sense donar massa explicacions fins que arribaren fins al davant d’una porta que va obrir sense tan sols trucar.
Era una habitació simple d’hospital, amb les parets blanques i dos llits també de llençols blancs. Allà hi havia una dona adormida i al costat del llit, un bressol amb un nadó que es va incorporar en veure’ls entrar i els mirava amb els ulls ben oberts. Era un nadó bastant gran, crescut i que pareixia que es movia amb consciència perquè els seguia amb la mirada.
-Ha nascut aquest vespre -va dir la Chizuru.
-Que gran -va dir innocentment la Hanako. El nadó es va mig aixecar i estirà les mans cap a ella.
-Aquest és el problema! -va rebatre-li la Chizuru, amb poca educació- Té el pes i reacciona com una nena de quasi un any i l’embaràs de la mare va durar a penes dues setmanes.
-Va néixer ahir? -va demanar l’Ishikirimaru, molt sorprès.
-El meu germà va néixer més petit… -va comentar la Hanako sense adonar-se’n que, segurament, darrere tot allò, hi hauria alguna cosa paranormal.
La Chizuru va sospirar i va encarar-se amb la Hanako directament.
-Mira, la cosa és que la mare s’ha espantat molt en veure-la créixer tan ràpidament i no la vol -va dir la infermera- Així que he proposat que us la quedeu vosaltres perquè, evidentment, alguna cosa estranya passa i segur que us en podeu ocupar.
-Eh? -va demanar la Hanako. Però la Chizuru la va deixar amb la paraula a la boca i se’n va anar, deixant-los amb la nena que agafava la mà de la Hanako.
L’Ishikirimaru va ser més ràpid que la Hanako i va treure un encanteri per exorcitzar la criatura. Li enganxà el paper encantat al front i recità l’encanteri, però no va passar res.
-No està posseïda… -va confirmar l’Ishikirimaru- O com a mínim no ho està per un esperit maligne. Se t’ocorre res que pugui explicar això?
-Ni de conya -va contestar la Hanako. El seu tinent la va mirar malament i la Hanako corregí automàticament el seu llenguatge- No se m’ocorre res que pugui explicar aquest fet tan estrany i significativament preocupant que, a més, tant ens afecta.
-No te’n fotis de mi -va renyar-la l’Ishikirimaru- Intenta comportar-te millor quan hi ha gent al davant, fins i tot quan és un nadó.
La Hanako no va dir res, es mirà altra vegada la mare de la nena, que dormia plàcidament aliena a la seva conversa.
-Per què no la deu voler? -va demanar la Hanako- Només per què creix massa ràpid? No és un bon motiu, és filla seva…
-La teva feina no és jutjar la gent sense conèixer tots els seus motius -va dir l’Ishikirimaru, fent de la veu de la consciència, una altra vegada- Realment no sé què podem fer…
-No és problema nostre -va dir la Hanako- Per molt que sigui una cosa anormal, si no hi podem fer res ja no és feina nostra. No som responsables de totes les coses sense explicació que passen a Shinsei.
-Sí, en això tens raó -va dir l’Ishikirimaru mirant la nena, que intentava comunicar-se amb ells. Obria la boca i movia les mans cap a ells. La Hanako se la mirava sense saber què fer i l’Ishikirimaru s’hi acostà per veure què volia.
La nena es va seure al bressol, despistada i amb el seu dit petit començà a escriure sobre els llençols.
-Què fa? -va demanar la Hanako, cansada d’estar allà i de l’olor de la clínica.
-Escriu hiraganas -va contestar l’Ishikirimaru, molt sorprès. La Hanako avançà cap al bressol mentre la nena escrivia.
-És veritat! -va cridar la Hanako impressionada. L’Ishikirimaru va fer un “tsk!”, molest perquè la noia no confiés en ell.
-Yuuu -va dir la Hanako mentre la nena escrivia- I… Yui?
-YUI? -va cridar l’Ishikirimaru. Els dos sacerdots es miraren un poc espantats.