La sacerdotessa de Suzaku
- Tinent Guerrero! Tinent Guerrero – va entrar rabent una menuda noia al meu petit despatx en una de les ales del castell seu de la divisió d'Intel·ligència. -Tinent Guerrero, la capitana el reclama per atendre uns assumptes ultra secrets!
- YUI, quantes vegades té comentat que truquis a la porta cada cop que vulguis entendre al meu despatx... en fi, quins són aquests assumptes ultra secrets!
- Es veu que vol saber si has completat la carta de disculpa per permetre que un espia entres a Shinsei, també vol saber com portes tots els informes sobre el citat incident i per últim la base de dates de prototips.... ah! Aquesta era informació confidencial! Tinent ets dolent! – va dir mentre esclatava a plorar.
- Hey hey Yui, ho has fet bé, com a premi et convidaré a una xocolata desfeta la pròxima vegada va, ja no ploris...
- M'ho promets? – va dir la noia mentre li brillaven els nois
- Naturalment – el que un ha de fer, per estalviar-se problemes pensava
I així vaig encaminar-me cap a la casa dels Kamishiro. Com sempre guarda't per 4 membres que aquest cop em varen rebre abaixant el cap. No m'havia acostuma't als privilegis de ser Tinent, de fet, era una situació de poder què em resultava molt incòmode. Aquell mes havien succeït diversos incidents a la ciutat, començant per la suposada traïció del Bank i la revelació de la veritat sobre la Mestre Okame. Shinsei sense cap mena de dubte no passava precisament el seu millor moment. Finalment vaig arribar a la sala on m'esperava on l'Ayame m'esperava amb cara de pomes agres.
- Has redactat la carta de disculpa al Tinent Bank per no haver detectat les intencions de la falsa Okame? – va dir sense embuts
- Redactada i enviada:
- Els informes respecte a la possibilitat de nous espies?
- Queden redactar les conclusions finals -
L'Ayame va sospirar i es va deixar caure visiblement esgotada. Els últims dies havia hagut de fer hores extres per portar el cas de la Divisió d'exploració i la "traïció" del Bank. Suposo que no podíem fer res, el món en general era un autèntic i absolut caos.
- He rebut una petició de la divisió de Religió, es veu que volen saber com és què has format un pacte amb la Suzuka. M'han dit que és una qüestió de màxima prioritat, jo no seria partidària de relacionar-me amb ells, però prou problemes tenim per buscar-ne més.
- Només he d'explicar tot el que va passar a la torre? – vaig preguntar estranyat, després de tot, la divisió de religió era una de les divisions més tancades de Shinsei.
- No ho sé, quan arribis al temple suposo que obtindràs les respostes – va dir la noia mentre s'incorporava i seguia escrivint i validant informes.
- Molt bé, ara mateix hem dirigeixo al temple – i dit això vaig marxar rumb al temple principal de Shinsei.
Shinsei semblava com sempre ple de vida, l'olor a encens es mesclava amb l'aroma de té verd. Vaig prendre la decisió que un cop acabat l'assumpte al temple m'aturaria a fer un àpat en una de les cases del té de la ciutat. Després de girar un carrer a la dreta, em vaig adonar que el camí es convertia en una enorme escala de pedra meticulosament treballada. Si no hagués sabut l'estructura dels temples Shintoistes segurament m'hauria desanimat davant de tan monumental obra. El fet és que després d'armar-me de paciència vaig començar l'ascens d'aquelles escales sense fi. Finalment, després de deu minuts de pujada infernal, vaig veure per fi el torii, que assenyalava que ja havia arribat al temple principal de Shinsei.
Suposo que per acte reflex d'algú que vol rebre el premi al seu paisatge, hem vaig girar a albirar la ciutat que s'estenia als meus peus. Shinsei era una ciutat notablement gran i perfectament planificada, el riu i els canals eren salvats per ponts tradicionals. Més enllà, a l'oest, el castell seu de la divisió d'Intel·ligència s'alçava dominant aquell sector de la ciutat.
- És bonica oi? La primera vegada què vaig venir aquí també vaig girar-me a observar el paisatge, suposo què és una reacció natural - va dir una veu femenina.
- Si, la veritat és que si – vaig assentir aprovant el comentari – espera, què!? – quan em vaig girar hem vaig trobar cara a cara amb la tinent de la divisió de Religió.
- Benvingut a la seu de la divisió de Religió, t'estava esperant – va dir mentre somreia, tot i que no sabia dir si era un somriure amistós o sinistre.
En aquell moment no era conscient de la transcendència d'aquest encontre.
- YUI, quantes vegades té comentat que truquis a la porta cada cop que vulguis entendre al meu despatx... en fi, quins són aquests assumptes ultra secrets!
- Es veu que vol saber si has completat la carta de disculpa per permetre que un espia entres a Shinsei, també vol saber com portes tots els informes sobre el citat incident i per últim la base de dates de prototips.... ah! Aquesta era informació confidencial! Tinent ets dolent! – va dir mentre esclatava a plorar.
- Hey hey Yui, ho has fet bé, com a premi et convidaré a una xocolata desfeta la pròxima vegada va, ja no ploris...
- M'ho promets? – va dir la noia mentre li brillaven els nois
- Naturalment – el que un ha de fer, per estalviar-se problemes pensava
I així vaig encaminar-me cap a la casa dels Kamishiro. Com sempre guarda't per 4 membres que aquest cop em varen rebre abaixant el cap. No m'havia acostuma't als privilegis de ser Tinent, de fet, era una situació de poder què em resultava molt incòmode. Aquell mes havien succeït diversos incidents a la ciutat, començant per la suposada traïció del Bank i la revelació de la veritat sobre la Mestre Okame. Shinsei sense cap mena de dubte no passava precisament el seu millor moment. Finalment vaig arribar a la sala on m'esperava on l'Ayame m'esperava amb cara de pomes agres.
- Has redactat la carta de disculpa al Tinent Bank per no haver detectat les intencions de la falsa Okame? – va dir sense embuts
- Redactada i enviada:
- Els informes respecte a la possibilitat de nous espies?
- Queden redactar les conclusions finals -
L'Ayame va sospirar i es va deixar caure visiblement esgotada. Els últims dies havia hagut de fer hores extres per portar el cas de la Divisió d'exploració i la "traïció" del Bank. Suposo que no podíem fer res, el món en general era un autèntic i absolut caos.
- He rebut una petició de la divisió de Religió, es veu que volen saber com és què has format un pacte amb la Suzuka. M'han dit que és una qüestió de màxima prioritat, jo no seria partidària de relacionar-me amb ells, però prou problemes tenim per buscar-ne més.
- Només he d'explicar tot el que va passar a la torre? – vaig preguntar estranyat, després de tot, la divisió de religió era una de les divisions més tancades de Shinsei.
- No ho sé, quan arribis al temple suposo que obtindràs les respostes – va dir la noia mentre s'incorporava i seguia escrivint i validant informes.
- Molt bé, ara mateix hem dirigeixo al temple – i dit això vaig marxar rumb al temple principal de Shinsei.
Shinsei semblava com sempre ple de vida, l'olor a encens es mesclava amb l'aroma de té verd. Vaig prendre la decisió que un cop acabat l'assumpte al temple m'aturaria a fer un àpat en una de les cases del té de la ciutat. Després de girar un carrer a la dreta, em vaig adonar que el camí es convertia en una enorme escala de pedra meticulosament treballada. Si no hagués sabut l'estructura dels temples Shintoistes segurament m'hauria desanimat davant de tan monumental obra. El fet és que després d'armar-me de paciència vaig començar l'ascens d'aquelles escales sense fi. Finalment, després de deu minuts de pujada infernal, vaig veure per fi el torii, que assenyalava que ja havia arribat al temple principal de Shinsei.
Suposo que per acte reflex d'algú que vol rebre el premi al seu paisatge, hem vaig girar a albirar la ciutat que s'estenia als meus peus. Shinsei era una ciutat notablement gran i perfectament planificada, el riu i els canals eren salvats per ponts tradicionals. Més enllà, a l'oest, el castell seu de la divisió d'Intel·ligència s'alçava dominant aquell sector de la ciutat.
- És bonica oi? La primera vegada què vaig venir aquí també vaig girar-me a observar el paisatge, suposo què és una reacció natural - va dir una veu femenina.
- Si, la veritat és que si – vaig assentir aprovant el comentari – espera, què!? – quan em vaig girar hem vaig trobar cara a cara amb la tinent de la divisió de Religió.
- Benvingut a la seu de la divisió de Religió, t'estava esperant – va dir mentre somreia, tot i que no sabia dir si era un somriure amistós o sinistre.
En aquell moment no era conscient de la transcendència d'aquest encontre.