[Rol] La porta a un nou mon

Respon
Avatar de l’usuari
Nafi
Moderador
Moderador
Heichou
Repte d'anime 2019
Fàcil
9 / 24
Entrades: 509
Membre des de: 30 juny 2015, 21:27
Gràcies donades: 35 cops
Gràcies rebudes: 167 cops
Sexe: Dona

30 nov. 2016, 13:56

Feia pudor, quan vaig obrir la nevera em va atacar una olor a podrit, em vaig marejar. Em cago en la puta m’he oblidat de netejar la nevera i tirar el menjar podrit. Als meus peus estava l’Igor mirant-me amb cara de fastig.

- Tu també podries netejar maleït gat gordo, no em miris amb aquesta cara que ets tant guarro com jo.

Dit això vaig desistir de trobar alguna cosa comestible a la meva cuina, que consistia bàsicament en uns fogons vells, un armari a sobre per ficar-hi quatre coses i la nevera. Em vaig ficar un xandall i vaig baixar al bar de sota a per un cafè amb llet, necessitava la meva dosis de cafeïna per evitar començar un genocidi.

Al entrar al bar em va atacar un altre cop la mateixa pudor que desprenia la meva nevera “començo a pensar que no és cosa del menjar, és l’olor intrínseca d’aquest meravellós barri”.

- Un cafè amb llet si us plau
- En seguida - va respondre el cambrer, un home alt i prim, quasi esquelètic, mentre s'eixugava les mans amb el seu davantal que segurament era el lloc més brut de tot el bar.

Eren les cinc de la tarda, quina matinada més horrible, però només em quedava una hora per entrar a treballar i m’havia de despertar abans d’arribar al bar, o no podria suportar tots els borratxos de la nit.

- Aquí tens el cafè.

Li vaig pagar i vaig sortir d’aquell antro abans que se m’enganxés aquella pudor a moho barrejat amb molt de lleixiu, no entenc com podia seguir en peu aquell local si se’l devien estar devorant les rates. Des de el primer dia que hi vaig entrar tinc la teoria que estava construït a sobre de restes humanes que el cambrer havia anat acumulant durant la seva època d’assassí a sou. Era una bona història per a un manga, aquell barri era una font d’inspiració constant. Vaig treure la llibreteta per apuntar-m’ho abans que l’inspiració em desaparegués.

Al arribar a casa em vaig posar a escriure, intentant imaginar-me com seria aquell cambrer quan matava a la gent professionalment, o potser era millor un assassí en sèrie? Però quin sentit tindria un assassí en sèrie que de cop parés d’assassinar per obrir un bar de mala mort? Vaig començar a buscar informació sobre assassins en sèrie que deixaven d’assassinar de cop, sobre assassins en sèrie, que encaixaria millor amb aquell personatge? Aleshores va sonar el despertador, eren les 17.50h, havia de sortir ja de casa o no arribaria a temps a la feina. El cafè seguia a la tauleta, amb la tapa posada. Fred. Ni l’havia tastat. Vaig treure la tapa i vaig deixar el got a terra.

- Disfruta’l gordo - abans d’acabar la frase l’Igor ja estava ficant la llengua dins el cafè.

Vaig arribar a la feina just a temps.

- Nafi arribes altre cop tard - va dir el jefe amb veu desinteressada, més per rutina que per altre cosa.
- I una merda, són en punt!
- NAFI-CHAAAAAAAN! PER FI HAS ARRIBAAAAT!
- Aiko, que hi fas aquí? Avui no entraves més tard?
- En Ryuu m’ha demanat que vingués per ajudar-lo, necessitava fer l’inventari.
- Hauries de deixar de fer-li tants favors, o al menys exigir que et pagui totes les hores extres.
- I tu Nafi hauries de deixar de donar tants consells, t’has despertat amb vocació de cura avui? - em va contestar en Ryuu mentre seguia fent inventari com si res.

En Ryuu era un noi de 30 i pico anys, no molt més alt que jo i amb els cabells negres. Tenia la cara plana i rodona, s’assemblava força a un pà de pagés d’aquells rodons, i els seus ulls semblaven tancats la major part del temps. Semblava que fes veure que estava despert però amb els ulls tancats, tota la seva imatge era bastant surrealista.
Abans que pogués contestar-li va entrar un client, començava altre cop una tarda eterna atenent a gent insuportable. L’Aiko com sempre va aguantar amb un somriure esplèndid tot el servei, mentre jo m’arrastrava a munt i avall del bar amb cara de pocs amics intentant no matar a ningú en un atac de ràbia. Tot i sent pols oposats fèiem un bon equip de feina i aconseguíem treure la feina ràpidament i la gent a més en sortia contenta (especialment els que atenia l’Aiko, qui sap perquè). Tot això mentre en Ryuu, el propietari del bar, entrava i sortia del magatzem sense parar fent veure que feia algo útil, cosa que cap de les dos ens creiem ja, però el deixàvem seguir amb el ritual perquè era graciós de veure i així no molestava.
Imatge

Avatar de l’usuari
Nafi
Moderador
Moderador
Heichou
Repte d'anime 2019
Fàcil
9 / 24
Entrades: 509
Membre des de: 30 juny 2015, 21:27
Gràcies donades: 35 cops
Gràcies rebudes: 167 cops
Sexe: Dona

25 abr. 2017, 11:05

Ja eren les 11 i tocava tancar, aquella nit em tocava a mi. Menys el cap de setmana que tancaven dos persones perquè solia haver-hi més gent, entre setmana tancàvem una nit cadascú en rotació. A mi m’agradava agafar-m’ho amb calma ja que volia deixar-ho tot ben net i total ningú m’esperava a casa a part d’aquell gat tant poc simpàtic. Ja havia netejat el bany i l’havia deixat presentable, ara tocava escombrar i fregar la part de les taules abans de fer caixa i marxar. Vaig moure una taula per escombrar bé a sota i em vaig trobar amb un penjoll que no havia vist mai, era un disc pla de metall i en cercle al perímetre hi havien incrustades vuit pedres de diferents colors, cap repetit. Al centre de les pedres hi havia un ull dibuixat en el metall en el qual hi havia incrustada una novena pedra, més petita que les altres. Em vaig quedar un rato mirant el penjoll, estava convençuda que no l’havia vist mai però em despertava una sensació de nostàlgia que si m’era familiar. Mentre mirava aquell objecte em va semblar veure una ombra per la cua de l’ull. Lo que em faltava ja, tindre visions. Vaig seguir escombrant com si res, no tenia ganes de perdre el temps en il•lusions, tot i que encara tenia aquell sentiment de nostàlgia gravat al cos.

Ja estava tot fet, vaig sortir del bar i vaig baixar la reixa i la vaig tancar amb clau. Vaig encaminar-me cap al pis patera, mentre em fumava un piti, per què em pesava tant la butxaca? Collons! M’havia posat el penjoll a la butxaca per seguir netejant i em vaig oblidar de deixar-lo a la caixa d’objectes perduts. Demà m’he d’enrecordar de portar-lo al bar, és ben maco, segur que venen a reclamar-lo. La gent va molt despistada pel mon, com pots perdre un trasto que pesa tant? No m'estranya que els carteristes facin l’agost per aquella zona, els guiris els hi posen massa fàcil.

Al entrar a casa m’esperava la cara rodona i burlesca d’aquell animal, no parlava però tampoc feia falta, als dos ens roncava la panxa de la gana.

- Tranquil, ara vaig a demanar unes pizzes, m’he oblidat d’anar a comprar. No em miris amb aquella cara no penso comprar pizza amb pinya. Com la tornis a demanar et foto fora de casa.

Vaig trucar a una pizzeria a prop de casa on repartien a domicili, no tenia ganes de tornar a sortir de casa. Vaig demanar una barbacoa que ens agradava als dos i mentre esperava el pizzer em vaig posar el pijama. Em vaig treure els pantalons estrets i negres que en Ryuu ens obligava a portar, els vaig tirar a sobre el llit i em vaig posar uns pantalons grisos de pijama. Em vaig treure la sudadera negra i la camiseta blanca de tirants que també ens obligava a portar en Ryuu, era l’uniforme. Ho vaig tirar tot al llit.

Cloc

- Hostia! El penjoll! Me n’havia tornat a oblidar.

L’Igor va miaular, contestant-me. Deixa de parlar sola puta boja. Volia dir, com sempre.

Em vaig quedar mirant el penjoll i altra vegada em va tornar aquella sensació de nostàlgia, aquest cop encara més intens. Sembla la cosa aquella rodona que tenia la Doremi per transformar-se, ja no fan dibuixos tant bons per la tele, desgraciats. Em vaig probar el penjoll. Em queda bé, tot i que és una mica hippie. Crec que li donaran pel cul al guiri que l’hagi perdut.
"Sorry, sorry, I haven’t see it." Me lo quedo~

Una altra vegada va aparèixer la ombra, aquest cop davant meu i la vaig veure més clarament. No era d’una persona, semblava més un llangardaix gran. Suposo que estava tant cansada que començaven a fallar-me els ulls.

Ding dong

- Pizzaaa! - cridava mentre em dirigia cap a la porta. Vaig agafar d'un vol la cartera i vaig obrir la porta.

- Bona nit, porto les pizzes - va dir un noi amb un casc de moto mig posat - seran 12.

- Vaya robo - deia mentre buscava els diners - aquí tens, donam la pizza.

Vaig tancar la porta en seguida com no menji ja em desmaio aquí mateix.

Ding dong

- No et penso donar propina, la pizza està pràcticament freda puto pesat - deia mentre obria la porta. Però el que hi havia a l'altre banda no era l'imbècil de les pizzes amb cara d'empanat de la vida si no un desert a on regnava el silenci.

Estava morta d'esgotament després de tota la nit treballant però hi havia algo que m'empenyia a entrar en aquell desert, al acostar-s'hi intentant mirar que hi havia sense entrar del tot la porta em va xuclar dins per lo que sense adonar-me'n em vaig trobar en mig del desert i la porta des de on havia arribat havia desaparegut.

Nota de l'autora: un altre títol possible era *llegir amb veu de Doraemon* "La pizza teletransportadora"
Imatge

Respon