[Rol] La casa de fusta

Respon
Avatar de l’usuari
Samael
Moderador
Moderador
Never Forgetti Saske
Entrades: 108
Membre des de: 03 jul. 2015, 22:04
Gràcies donades: 10 cops
Gràcies rebudes: 42 cops
Sexe: Home

20 abr. 2016, 00:55

En Rasmus i la Krista son dos germans bessons de 15 anys que viuen amb el seu pare a un petit poblet a les afores de Drakkar. El pare és pagués, però aquest últim any les coses no li estaven anant gens bé, les collites havien estat escasses i molts animals van morir per falta d’aliment o d’estranyes malalties que feien que la seva carn es podrís mentre eren vius. En Rasmus ajudava al pare amb les feines a la granja, mentre la Krista era al mercat per vendre llet, carn o verdures. Els dos germans eren uns nois plens d’energia i inclús després de tot un dia fent feina, els agradava sortir a jugar per la nit.

El seu pare sempre anava a dormir molt d’hora , així que aprofitaven per sortir d’amagat i anar a jugar fora del poble. Normalment no s’allunyaven massa de les cases, els boscos i pantans propers a la vila no eren pas massa segurs, i menys de nit. Quan eren petits els seu pare s’havia fet un fart d’explicar-lis histories sobre els boscos del nord. Algunes parlaven de bandits que guardaven tot el que robaven dins les laberíntiques coves de la muntanya, altres de bruixes malvades que vivien als pantans i que amb la seva màgia negra revivien els morts, també els explicaven histories sobre goblins, trolls,unicorns i altres criatures de la nit que més et valia que mai t’arribessis a trobar si el teu objectiu era viure fins l’endemà.

De tots aquests contes i llegendes, la seva preferida era la que parlava d’en Munin. A diferencia de les altres criatures, en Munin era un esser benigne. Aquest habitava dins d’un arbre mil•lenari gegant de color blanc que segons diuen es troba al centre d’un llac magnífic al centre del bosc. En Munin és un esperit que te forma de d’ós, d’un blanc intens i brillant. Tapava el seu rostre amb una mascara d’una cara humana feta de la fusta del mateix arbre plena de runes blaves fluorescents. Es diu que qui veies mai aquest esperit tindria bona fortuna per la resta de la seva vida. A més també era famós per ajudar a sortir del bosc a la gent que s’havia perdut guiant-los amb estels fugaços.

Aquella nit, quan en Rasmus va sortir de casa es va quedar bocabadat. El cel estava presidit per una radiant Lluna plena que il•luminava el paisatge com si es tractes quasi del mateix Sol. Feia un parell de mesos que no veien la lluna degut a la boira i el mal temps, però aquella nit tot estava en harmonia i hi reinava la calma.

-Krista! Surt a veure això! És preciós.- Va exclamar el noi mentre mirava a la seva germana que estava a res de sortir per la porta.
La noia es va quedar bocabadada mirant el cel. Els dos van estar en silenci mirant la Lluna i les estrelles una bona estona, fins que una altra cosa va cridar l’atenció d’en Rasmus.
-Estels fugaços!- Va dir mentre no deixava de mirar el cel. Un munt de petits punts lluminosos es desplaçaven pel cel deixant una estela brillant rere seu.
-Ras, no et sembla que totes aquestes estrelles van cap al mateix lloc? Poder s’han perdut.
El noi s’hi va fixar millor i va poder veure com curiosament tots aquells estels anaven direcció al bosc.
-Anem-los a seguir, serà el joc d’avui! –Va dir la Krista, i sense que en Rasmus pogués reaccionar ella va sortir corrent direcció al bosc. Acte seguit va arrencar a córrer darrere de la seva germana, en cap moment va pensar que això fos una bogeria ni que fos perillós, la llum de la Lluna i aquell cel estrellat calmaven els dos nois.

En un obrir i tancar d’ulls ja eren dins el bosc. Les retorçades formes dels arbres no els deixaven veure gaire el cel, però si lo suficient per saber quina direcció havien de seguir. El bosc estava completament en silenci, no sentien ni un sol grill, ni un sol mussol ni cap moviment entre la malesa. Era com si tots els habitants estiguessin contemplant aquest espectacle estel•lar. Després de córrer una bona estona mentre esquivaven branques, pedres i es menjaven alguna que altra tela d’aranya, van arribar a un clar. Davant seu hi havia un llac enorme amb una petita illa al centre que contenia un arbre molt gran sense fulles. Plantes i arbres envolten el llac, semblava com si estiguessin al centre del bosc. No van tardar massa en adonar-se del espectacle visual que tenien davant seu. Totes les estrelles fugaces, arribaven fins a sobre el llac i aleshores queien en picat fins que es perdien en les profunditats de les aigües. Els dos germans van mirar meravellats com l’aigua brillava amb una llum espectral que procedia de les profunditats.

-Ras, crec que és en Munin que està tornant!-Va dir la noia emocionada.
-Krista... El Munin no existeix, és una llegenda- Va afegir el noi.
-Però mira, som al llac de l’historia. Te un arbre molt gran al centre, ha de ser aquí!-

En Rasmus va analitzar les paraules de la seva germana i és va adonar de que realment aquell lloc s’assemblava molt al descrit al conte, tot i que hi havia un parell de diferencies que l’inquietaven. En l’historia descrivien el llac com un lloc idíl•lic, però tal i com es veia ara semblava més un pantà que altra cosa, els arbres propers a la riba estaven morts i de l’aigua venia una ferum a putrefacció molt desagradable. I el pitjor de tot, l’arbre del centre del llac estava podrit i era de color negre.

-No m’agrada aquest lloc, que tal si tornem a casa que ja es tard?- Va demanar el noi. Però ella no va contestar, seguia embadalida mirant com aquelles llums queien dins l’aigua. De sobte van parar de caure i tot va quedar en silenci. El llac seguia brillant pàl•lidament.
-Krista escolta’m siusplau, hem de marxar d’aquí... Tinc un mal pressentiment.- Li va suplicar el noi, que començava a estar algo nerviós. Però la seva germana seguia mirant el llac.
-Mira Ras! Alguna cosa es mou sota l’aigua! Segur que és en Munin que ens portarà cap a casa!- Va dir la noia entusiasmada.

Tot seguit van començar a brollar bombolles en diferents punts del llac mentre la llum tènue que venia de les profunditats s’anava apagant. Hi havia algo allà a sota, i no era només una cosa, eren moltes. Un d’aquells punts bombollejants s’anava apropant ràpidament cap a la posició del dos germans. És començava a veure una ombra sota l’aigua, alguna cosa estava emergint. Primer va sortir una corda molt gruixuda plena de molsa, i aleshores a poc a poc va començar a sortir un cap de dins l’aigua lligat a la corda, més que un cap era un crani en un estat de descomposició molt avançat. Tenia 4 pels mal comptats i algunes tires de pell enganxades a la cara, però la majoria del que es podia veure era os d’un color marronós. Feia temps que la seva roba havia estat substituïda per algues i cloïsses , tot i que encara tenia algun que altre tros de tela enganxat entre els ossos. De les seves conques buides brillava una pàl•lida llum espectral que es va clavar al dos nois. El cadàver, va seguir avançant cap a ells mentre anava sortint a la superfície. En aquell moment van començar a sortir més morts de les profunditats del llac, i la gran majoria anava direcció cap a ells. Els dos nois estaven paralitzats, no podien moure ni un múscul mentre veien com aquelles criatures s’atansaven a ells ràpidament. Al cap de 2 llargs segons, en Rasmus va reaccionar agafant a la seva germana i sortint corrent d’allà. No va pensar en cap moment cap en quina direcció anar, no va pensar ni si anaven bé per arribar al poble o sino, només volia fugir d’aquelles coses. Després de córrer una bona estona per dins del bosc mentre sentien crits horribles que venien de darrere seu, van arribar a un altre clar, però aquest era molt més petit i tenia una lúgubre casa de fusta al centre. La casa era molt deforme ,des de fora es podia veure clarament com els pisos estaven torts i tenien desnivell. Les finestres tampoc estaven alineades entre elles i l’estructura s’anava recargolant sobre si mateixa a mesura que creixia. Sense cap mena de dubte allò semblava la casa d’una bruixa. Els dos germans van parar de cop davant de la casa, no sabien que fer. Al cap de res un crit horrible que venia de darrere els va fer recordar la situació i sense pensar-ho dues vegades van anar corrent cap a la porta d’aquella estranya construcció. La porta de fusta estava ornamentada amb gravats d’un corb i diferents runes i inscripcions antigues que no lograven entendre. En Rasmus va estirar la mà cap el pom en forma de rosa i el va girar cap a la dreta. La porta que no estava tancada, va xirriar a mesura que s’endinsava cap a l’obscuritat de la casa. Els dos nois es van mirar als ulls, es van donar les mans i van entrar dins. De sobte la porta es va tancar a les seves esquenes, el cop sec va fer botar als germans que es van girar de cop. De sobte es van encendre totes les espelmes de la casa cegant-los.

-Benvinguts, us estava esperant!- Va dir una veu masculina desconeguda que venia de les seves esquenes.
Imatge

Avatar de l’usuari
Samael
Moderador
Moderador
Never Forgetti Saske
Entrades: 108
Membre des de: 03 jul. 2015, 22:04
Gràcies donades: 10 cops
Gràcies rebudes: 42 cops
Sexe: Home

17 juny 2016, 23:52

Els dos germans es va girar a la vegada per veure qui era el que els estava donant la benvinguda. No van veure ningú, però van quedar-se bocabadats. L'interior de la casa era ple d'andròmines mecàniques que omplien cada espai fins on els arribava la vista. La majoria dels aparells romanien immòbils, però alguns altres avançaven per rails a tocar del sostre mentre feien sorolls estranys. Mai havien vist cap d'aquelles coses en la vida, es van quedar contemplant l'interior de la casa en silenci pel que va semblar una eternitat escrutant minuciosament cada detall fins que la veu va tornar a parlar i van baixar dels núvols recordant la seva situació actual.

-Realment no us estava esperant, sempre ho dic per què si entra un lladre i li dius que l'estàs esperant s'espanta, ja que pensa que el rebràs amb una arma o alguna cosa així...-

El noi va seguir parlant però els dos germans van deixar d'escoltar-lo. Davant seu tenien a un noi d'uns 25 anys, amb una barba poc cuidada i despentinat. El seu cabell era fosc i portava unes ulleres que els faltava un vidre. Vestia un pijama de color rosa brut i estripat.

-I així va ser com vaig descobrir que la salsa de mostassa ve en efecte de la mostassa. Alguna pregunta?- Va concloure el noi.
Els germans en silenci es van mirar a la cara molt confosos i després en Rasmus va preguntar

-Que és aquest lloc?-

-Això que teniu aquí és ni més ni menys que la meva casa!- Va dir molt content.

-I que son tot aquestes coses?- Va preguntar la nena encuriosida.

-Aquestes "coses" són els meus inventes, realment la gran majoria són hidroinutils o encara no els hi he trobat cap funció. La gent ve aquí i em compra coses. Últimament està molt de moda això-

Tot seguit va treure una forquilla entre la ferralla. Aparentment semblava una forquilla normal, però al pitjar un botó començava a girar sobre si mateixa mentre feia un soroll horrible i s'incendiava.- No se exactament que li veu la gent, trobo que és molt millor la "caixa spooky".-

Abans que acabes la frase el noi va sortir corrent i es va tirar sobre una pila d'invents que tenia per allà tirats i va desaparèixer. En un moment va sortir de l'altra banda amb una caixa de fusta a les mans. La caixa no era massa gran, devia fer un pam d 'ample i mig d'alt. A la tapa tenia un gravat d'un fantasma molt mal fet. El noi misteriós va agafar una maneta de ferro i la va col·locar en una ranura de la caixa.

-Ara veureu la màgia que hi ha aquí- El noi va començar a fer rotar la maneta mentre la caixa començava a fer sonar una melodia mecànica molt travada i desafinada.

-Quan la cançó acabi, la caixa donarà un ensurt a qui fa girar la maneta. Pot ser qualsevol cosa així que sempre espantarà a qui l'obri inclús si ell sap que la caixa l'espantarà. Ja veureu quina cara faré ara qua...-No li va donar temps d'acabar la frase quan de sobte la capsa es va obrir violentament i van sortir dues cobres de dins que el van començar a mossegar mentre el noi cridava i corria en cercles. Els bessons es van quedar immòbils observant l'espectacle sense saber que fer. De sobte el noi es va parar i els va mirar.

-Hahahaha, veieu com ha estat divertit!- Va afegir mentre se li posaven els ulls en blanc i es desplomava a terra. Les dues serps van tornar dins de la caixa automàticament i aquesta es va tancar. En Rasmus va córrer cap al noi, però aquest no reaccionava.

-Ras, s'ha mort?- Va preguntar la noia.

-No tinc ni idea, però crec que no.- En Rasmus va ficar el cap al pit del noi a veure si li bategava el cor, i no va sentir res. Hi havia alguna cosa al seu pit que no li deixava escoltar bé si el cor bategava o no. Va obrir-li la butxaca que tenia al pit i va veure que es tractava d'un bloc de notes titulat: "Manual per salvar al Sam si l'han picat unes cobres Volum 1". Va obrir-lo per fullejar-lo. La primera pàgina contenia un estrany dibuix que semblava fet per un nen de 5 anys que no aconseguia entendre, la resta del "manual" estava en blanc.

-Krista, vine a veure això- Va dir en Rasmus mentre feia un gest amb la mà per a què s'atansés.

Text amagat.


Després d'una llarga estona van comprendre que havien de portar al noi a un lloc que es deia "sofà" i després donar-li una espècie de poció o una cosa per l'estil. Mentre la Krista estava amb el cos del noi, en Rasmus va anar per la casa a buscar el "sofà" i l'estranya poció. Increïblement va ser molt més fàcil de trobar del que havia imaginat amb aquell dibuix tant mal fet, just al girar una cantonada hi havia una espècie de llit de cuir molt cursi que tenia un cartell enorme a sobre on posava:" Sofà supergenial del Sam" i just al costat hi havia un recipient de vidre deforme exactament igual al dibuix del "manual". En Rasmus va tornar on era la seva germana per tal portar al noi inconscient al sofà.

Entre els dos van poder anar-lo arrossegant per terra mentre el noi s'anava donant cops amb el cap contra un munt de coses ,inclús de tant en tant baixava algun estrany aparell del sostre i li pegava una pallissa. Quan van arribar al sofà, el van aixecar entre els dos amb molt d'esforç i el van deixar a sobre. En Rasmus va obrir l'ampolla de vidre i li va donar el contingut directament la boca. En aquell moment el noi va obrir els ulls i els va mirar desconcertats.

-Ufff, quina bogeria lo de les serps. Si no arriba a ser per vosaltres segurament l'hauria palmat. Com el bo d'en Barlo, que va obrir la caixeta i va explotar casa seva. Nens heu de vigilar i ser responsables o podríeu acabar com jo.- Va dir el noi mentre seguia estirat al sofà. De sobte es va aixecar de cop i va sortir corrents. La seva veu es podia sentir des de la llunyania.

-El verí de cobra dona una gana que te cagas. A veure si puc garapinyar alguna cosa per aquí-Mentre se sentien sorolls de fons de plats trencant-se, objectes caient a terra, gallines cacarejant i de tant en tant el mugit d'una vaca. Els dos germans van recordar per què eren aquí i que els perseguia. Havien d'advertir al noi i sortir d'aquí. Van córrer seguint els son fins a arribar a una sala completament impol·luta. La sala, rectangular, tenia una llar de foc amb adorns barrocs just a l'altra punta de la porta on es trobaven. Les flames juntament amb una aranya al sostre, il·luminaven tènuement l'estança. Les parets eren presidides per un munt de retrats del que semblaven senyors feudals, mercaders o inclús reis. Al centre de l'estança sobre una catifa vermella es trobava una taula de fusta rectangular amb 8 cadires al seu voltant. En una d'elles seia el noi menjant una cosa estranya. Al seu costat hi havia un pal de fusta del que penjava una gàbia, i dins d'aquesta es trobava un corb que observava als nois encuriosits.

-Mhhhhm, la lasanya està boníssima... Que en voleu una mica? Que m'ha sobrat- Va dir el noi amb la boca plena. Els dos germans van fer que no amb el cap.

-Senyor- Va començar el Rasmus-Abans, quan veníem cap aquí ens han estat perseguint unes coses pel bosc. Hem començat a córrer per escapar fins que hem trobat la seva casa.-

-Aquelles coses feien molta por i ens volien fer mal- Va dir la Krista amb un fil de veu.

La sala es va quedar completament en silenci. El noi es va aixecar de la cadira i va anar cap a ells.

-Que és el que heu vist al bosc.-Va demanar el noi amb una expressió molt seria.

Els germans van estar explicant-li amb tot detall que és el que havia passat i com havien arribat fins aquí.

-Ja veig- Va dir el noi.-En aquest cas, només podem fer una cosa...- El noi es va girar i va anar caminat cap a la taula fins a tornar-se a asseure.- Però primer m'acabo la lasanya! –Va cridar mentre es posava un tros enorme a la boca i li queien trossos per sobre el pijama.
Imatge

Avatar de l’usuari
Samael
Moderador
Moderador
Never Forgetti Saske
Entrades: 108
Membre des de: 03 jul. 2015, 22:04
Gràcies donades: 10 cops
Gràcies rebudes: 42 cops
Sexe: Home

06 maig 2017, 22:20

-Oh, que bé que m'he quedat...-Va dir el noi mentre es fregava la mà per la panxa. -On ens havíem quedat?-

-Que havíem de fer alguna cosa al respecte amb les coses que hi ha fora- Va recordar-li la Krista.

-Ostia sí! Hem de fer algo amb la cosa de la cosa aquella... quan tractem amb coses tan lletges com heu descrit l'únic que
es pot fer en aquest cas és FUGIR I CREMAR LA CASA!!!! -A continuació el noi va sortir corrents i va saltar per la finestra trencant els vidres amb el cap. Els dos germans es van mirar a la cara i després van anar ràpidament a mirar per la finestra per on havia saltat. El noi no era a terra. Espantats i sense saber que fer van començar a cridar-lo.

-SENYOR! SENYOOOOOR! ON ETS? ESTÀS BÉ?-

De sobte una veu va respondre des de la llunyania.

-NO SÓC UN SENYOR LEÑE!!!! D:< EM DIC SAMAEL I M'AGRADA JUGAR A PILOTA!!!!!-

-Perdona Samael, no sabíem com et deies. Estàs bé però?- va demanar en Rasmus.

-Sí! Estic genial, només m'he tallat una mica tot el cos. En especial la cara, que ara mateix em sangra que te cagas energy. Si no us fa res, podríeu anar cap a l'entrada principal que s'ha d'obrir des de dins!-Va respondre el noi.

Els germans van creuar l'estrany i atapeït vestíbul fins a arribar a la porta. En Rasmus va tibar d'una palanqueta que hi havia al costat de l'obertura i la porta es va obrir automàticament amb un so metàl•lic.

-Mireu xiquets, he trobat a un altre nen perdut pel bosc!- Va dir en Samael contentíssim mentre portava del braç un cadàver putrefacte que estava contínuament intentant mossegar-li la cara. La Krista va xisclar espantada i es va amagar darrere el seu germà que estava paralitzat sense saber que dir.

-Noia, ets una miqueta mal educada... Sé que l'Hèctor és una mica lletjot, però no hi ha tant com per cridar... A veure si aprens del teu germà.... A més el pobre té l'autoestima molt baixa i si li dius aquestes coses li faràs mal...-Va xiuxiuejar a la noia.

Després d'uns pocs segons on els nois residien immòbil el Samael va entrar a la casa portant el cadàver de la mà mentre parlava amb ell i anava avançant per la casa.

-Doncs Hèctor, com és que estàs sol en aquest indret tan allunyat del poble? Que els teus pares no t'estimen?

-Arhhaheh- Va grunyir la criatura.

-Wow, jura que tens una vaca! A mi m'encanten les vaques, jo de petit competia en concursos de vaques sobre quina era la més xula del poble i em donaven premis de merda... Eren bons temps.

-Arhaegdas- Va tornar a grunyir el cadàver cada cop més a prop de la cara del noi.

-La veritat és que mai m'ha acabat de fer el bròquil, de petit me'n donaven cada dia i em vaig traumar bastant... A qui li poden agradar uns mini arbres bullits?

-Arhewehs-

-Realment crec que óssos de peluix i la maionesa no combinen gaire, però la veritat és que és algo que m'agradaria tastar...

A poc a poc els dos germans anaven sentint com la veu del Samael s'anava difuminant a mesura que s'allunyava dels nois. Els nois es van llençar una mirada i van anar rere el noi i el seu nou amic putrefacte. Van travessar tot el passadís, però quan van arribar al final no quedava ni rastre del noi. Davant seu hi havia una bifurcació de 2 passadissos i no tenien ni la més mínima idea de cap on havia anat el Samael, van estar en silenci a veure si podien escoltar alguna cosa... però no hi va haver sort l'únic, que podien sentir eren els batecs dels seus cors que a poc a poc s'anaven accelerant.

-I si aquell monstre l'ha mort i ara està rondant per la casa per menjar-nos? –Va tartamudejar la Krista espantada.

-No diguis bajanades, ja ens ha demostrat que es sap cuidar sol, segur que estarà bé- Va contestar el germà per calmar-la.

Cap on anem?-Va continuar la noia.

Els dos van quedar-se pensant cap on tirar. No tenien cap pista de per on havia anat el noi, aixi que van tirar anar cap a la dreta per provar.

El passadís que van tirar era més fosc i lúgubre del que esperaven, a diferència de la resta de la casa, aquesta zona estava pobrament il•luminada. Tocant a les parets hi havia molts aparells en desús que tenien formes retorçades les quals projectaven ombres macabres que semblava que volguessin atrapar als dos germans. Cada cop el passadís era més estret i els trastos s'anaven acumulant en piles i piles de ferralla. Quan finalment van arribar al final van topar amb una porteta de fusta que era tancada. Sense pensar-ho van obrir la porta la qual els va donar una benvinguda fent un grinyol ensordidor.
Amb el que es van trobar en passar pel llindar va ser una grata sorpresa, a diferència del passadís pel qual havien passat feia un moment, tenien davant dels seus ulls una sala enorme molt ben il•luminada i plena de dibuixos barrocs pel sostre i les parets. La sala era una biblioteca que contenia més llibres dels que havien vist mai en la seva vida, però de tots els llibres un en concret va captar immediatament l'atenció dels nois. Al bell mig de l'estança es trobava un únic llibre sobre una petita taula. El llibre no tenia títol, sinó uns gravats rúnics de color vermell sobre una coberta completament negra. Un calfred va recórrer l'esquena del Rasmus mentre fixava la mirada al llibre. Alguna cosa no estava bé, era com si el mateix llibre l'estigués convidant a fullejar-lo. A poc a poc el noi es va anar apropant mentre la seva germana es va quedar enrere mirant-ho. A mesura que era més proper al llibre anava sentint xiuxiuejos en les seves orelles, no era capaç d'entendre el que deien, però cada passa que donava s'anaven fent més forts, però no més clars.

En un tancar i obrir d'ulls el noi ja es trobava davant del llibre amb la mà sobre la coberta. Els xiuxiuejos s'havien tornat gemecs que semblava que li preguessin que obrir el llibre per així acabar amb el seu patiment. Sense pensar-ho més el va obrir, i tot es va quedar en silenci.

La gran majoria de pàgines del llibre eren en blanc, algunes contenien gravats escrits en llengües que no entenia, i d'altres tenien dibuixos estranys de criatures que mai havia vist. Mentre anava passant les planes va trobar una que li va cridar particularment l'atenció, aquesta tenia un text que estava escrit en la seva llengua. Les lletres estaven dibuixades amb una cal•ligrafia clara i ornamentada com els llibres que estava acostumat a veure a les esglésies. Encuriosit per saber que posava en aquell llibre va començar a llegir el paràgraf:

"I quan vaig alçar la vista, el cel era tenyit de vermell i les flames desolaven la terra. La ira havia emmalaltit els cors dels homes, inclús dels més nobles, i els havia portat a conflictes sense sentit. Els reis queien un rere l'altre mentre les seves ciutats eren reduïdes a pols. Els camperols veien impotents com els camps i el bestiar eren engolits pel foc. I els soldats regaven de sang el terra transformant-lo en un fang vermellós. Aquell era el càstig que ens enviava Déu per haver pecat, la guerra desolava el món, aquest era el principi del final."

Aquest escrit anava acompanyat d'un dibuix d'un gos negre d'ulls vermells de 3 caps. El cap de la dreta i de l'esquerra brandaven armes amb la boca, una espasa i un mangual respectivament. En canvi el cap del mig no portava cap arma, però semblava la més ferotge de totes, ja que tenia 3 fileres de dents molt afilades i regalimava un estrany líquid per la boca. Un sentiment estrany va recórrer la medul•la del noi, era por, alguna cosa no estava bé... Semblava que aquell dibuix es movia lentament cada cop que ell li apartava la vista, anava a dir algo, però de sobte...

-Gwaaaaah- Un xiscle animal va sonar sobre el cap del Rasmus. Una bola negre alada va passar molt de pressa per davant del noi i va agafar el llibre. Era un corb, el corb que abans era a la gàbia amb el Samael. L'ocell va volar amb el llibre fins a la porta per la qual havien entrat abans i va sortir de la sala aprofitant que la porta s'havia quedat entreoberta.
El Rasmus sense dir res a la seva germana va sortir corrent rere el corb per recuperar el llibre. La seva germana en veure que en Rasmus va arrencar a córrer va decidir seguir-lo a la carrera. Però aquí no havien acabat les sorpreses, quan van arribar a l'entrada de la sala i van obrir la porta per on havien entrat abans no podien creure el que veien els seus ulls. Davant seu no tenien el passadís lúgubre que abans havien recorregut, sinó la sala dels quadres i la llar de foc que feia estona havien estat.
Imatge

Respon