[Rol] L'inici del llarg viatge

Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

09 nov. 2016, 12:19

Imatge

L'inici del llarg viatge



-M’hi nego.

-Disculpa? –el seu to era completament incrèdul.

-NO

-QUÈ? –cridà, encara sense creure’s aquella resposta.

-Que t’he dit que no!

-COM?? –va cridar, ara molt enfadat.

La jove Sacerdotessa se’n va anar pegant un cop fort a la porta, deixant el seu superior amb un pam de nassos. El Taroutachi va parpellejar, altament sorprès. Mai en tots els seus anys com a Gran Sacerdot algú l’havia rebutjat d’aquella manera. Certament no solia caure-li bé a la gent però ningú ho havia mostrat mai amb tanta efusivitat.

-Doncs si que li agrado poc… -va pensar el Taroutachi, però com que a ell tot això dels sentiments li importava molt poc no hi va tornar a pensar. Ara només tenia una cosa en ment, un objectiu i ho havia d’acomplir ben aviat perquè ja havia enviat la sol·licitud als alt càrrecs de Shinsei.

Sospirà agrament, per variar. Obrí la porta que li acaben de tancar als nassos i amb molt d’orgull va sortir cap a l’exterior, caminant fort tot colpejant la fusta amb els peus per fer notar la seva presència.

-Serà malcriada –va pensar el Taroutachi. Se suposava que havia de contestar que sí, que havia d’estar altament agraïda. Per què a ell d’entre tots els mortals les coses li eren sempre tan complicades? Estava frustrat i enfadat. Però enfadat ho solia estar sempre, així que no li feia massa cas a aquell sentiment d’odi envers la humanitat.

No volia pensar en la possibilitat que la Hanako el detestés, així que va apartar ràpidament el pensament del seu cap. Tampoc va pensar que fos per culpa seva, ell era un Sacerdot impecable, simplement ella estava boja i la culpa era completament de la noia. És clar, era l’únic que tenia sentit en aquell matí tan disparat.


-Com ha anat amb la Hanako? –la veu de l’Ishikirimaru el va sorprendre. Estava assegut al passadís de fusta que donava al jardí interior del temple, contemplant el cel. Els cabells li havien crescut prou com per fer-se una petita cua i somreia radiantment, imitant el sol d’aquells darrers dies d’estiu.

-Ens has escoltat? –va demanar el Taroutachi, posant la mirada al terra, dissimuladament. S’agafà els hakamas per seure’s millor al costat de l’Ishikirimaru que li va fer un lloc de seguida. El sol, tímid, acaronava els seus rostres amb una suavitat extrema.

-No, per això t’ho demano –va confessar el noi dels cabells castanys- però venies potejant el terra i per la teva cara malcarada puc intuir que no t’ha anat bé.

El Taroutachi va grunyir com a resposta. Va posar les mans al darrere i va recolzar-hi cap al darrere tot el pes del seu cos. Uns ocells cantaven i va tenir l’urgent necessitat de fer-los callar. Com si l’haguessin sentit o notat el seu àura hostil, volaren cap a un altre arbre.

-És estrany que s’hi negui. –va dir l’Ishikirimaru. Per ell parlar d’allò era fàcil, podia fer-ho amb un somriure al rostre, sempre deixant fluir les paraules amb facilitat. -Saps per què?

-Com vols que ho sàpiga? –va contestar visiblement irritat el Taroutachi. Va alçar la cama i va pegar-hi contra el terra, esclafant l’herba-Tampoc és que m’importi si no li agrada treballar amb mi.

L’Ishikirimaru el va mirar llargament. El veia molt ferit en l’orgull i enfadat, frustrat com no ho havia estat mai. Generalment hauria disfrutat moltíssim de veure el seu cap en aquella situació, és més, s’hauria divertit veient-lo treure fum pels queixals però aquella ocasió era diferent. El seu orgull havia estat atacat i sabia que tard o d’hora s’acabaria venint a baix.

-Dubto que sigui per això, a la Hanako li caus bé –va confessar l’Ishikirimaru. El Taroutachi va aixecar la mirada del terra. Per qualsevol persona aquella mirada hauria estat la d’un home enfadat, però l’Ishikirimaru el coneixia prou bé com per saber que en el fons aquelles paraules l’havien reconfortat- Tot i que com a tothom li pareixes insuportable...

-Et pareixo insuportable? –va cridar, ara visiblement afectat. Jugar amb ell era molt divertit perquè expressava sovint la ràbia com un nen petit. Allà estava, el Gran Sacerdot, aquell qui pareixia que res li afectava, enrabiat com un nen petit.

-Certament si, però dintre de la teva insuportabilitat t’hem agafat tots apreci –va riure l’Ishikirimaru somrient. Estava fent un gran esforç per no riure’s.

-De veritat? –va contestar l’aludit de seguida, alçant una cella.

-Deixa de fer-te l’indignat!! –va contestar l’Ishikirimaru sense poder reprimir més la riallada. Esclatà a riure sense poder-hi fer res. El Taroutachi esperà, amb gest impassiu. Quan acabà de riure va prendre aire, lentament.


Mirà el seu cap, que mirava el cel amb menyspreu. Tant de bo fos capaç de gaudir d’aquell dia meravellós, tan de bo fos capaç de tractar un poc millor amb les persones. L’Ishikirimaru sabia que en el fons era molt bona persona, però el seu passat...

El Taroutachi s’havia construït un escut d’odi que feia que les persones s’allunyessin d’ell, tot per protegir-se. L’Ishikirimaru havia aconseguit passar aquelles barreres i poder parlar amb ell com una persona normal. Confiava que la Hana-chan, en algun moment, fos capaç també d’arribar a fer-se un lloc dins l’escut del seu superior.


-Aleshores què faràs? Parlaràs amb ella per saber per què t’ha dit que no? –va recomanar-li l’Ishikirimaru. Li va dir amb el cor a la mà, com a amic.

-QUÈ? JO? –va cridar el Taroutachi. Anar a parlar amb algú era quelcom fora de la seva imaginació. El seu orgull bàsicament l’hi prohibia fer una cosa com aquella.

-Qui si no? –va respondre l’Ishikirimaru posant la veritat a sobre de la taula- És a tu a qui ha rebutjat l’oferiment de ser la teva tinent...

El Taroutachi es va remoure, inquiet. El kimono se li va moure i se’l va col·locar fastiguejat.

-I per què li he de parlar jo? –va esclatar, molt nerviós. El seu caràcter era incorregible.

-Realment vols que et repeteixi que t’ha rebutjat? –va contestar-li el castany, clavant-li una fletxa directament als seus sentiments- Si la Yui fos aquí ella ens podria dir què li passa pel cap...

-Parla-hi tu amb ella, a mi m’és igual –va espetar el Taroutachi, gelós. Per què sempre tothom acabava adorant el caràcter afable de l’Ishikirimaru? Evidentment, la Hanako l’adorava, sempre estava molt pendent d’ell i feia cas de les seves indicacions.

Es va aixecar de la mateixa manera que s’havia assegut, enfadat i presumptuós i continuà caminant maltractant el terra amb una força innecessària.

-No ho faré –li va cridar l’Ishikirimaru. Era un assumpte personal entre ells dos, ell no hi tenia res a veure. Continuà amb el bano, gaudint dels darrers dies de l’estiu que prest acabaria.

El cel completament clar, sense cap núvol. Quina pau!

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

12 nov. 2016, 13:37

Imatge



Dins un immens mar de dubtes.


La Hanako va sospirar i es va preparar per sortir del metro. Dos homes de negocis l’empenyien cap al davant. Cada dia igual, el metro de Tokyo era una bogeria. Esperà que l’allau de gent pugés les escales mecàniques. Li agradava esperar-se i pujar la darrera, sense ningú que l’empenyés o l’avancés fent-li veure que era lenta. Ella també tenia pressa, però si feia tard a classe li era igual.

Pujà a les escales mentre agafava fortament l’amulet que li permetia entrar a tadaima. Feia dos dies que no es deixava veure pel temple i se sentia molt culpable. El rellotge de l’estació sonà fortament. Eren les 9 en punt i faria tard a classe de Literatura Universal. Una noia que corria li pegà un fort cop amb la bossa sense tan sols disculpar-se.

Ben mirat, avui no tenia ganes d’anar a la Universitat. S’aturà al mig del hall de l’estació. Tothom anava molt de pressa, sense mirar el seu entorn. Homes de negocis corrien vestits impecablement portant els seus maletins plens d’informes i pressuposts. La gent comprava el bitllet de tren ràpidament, el passava per la màquina i corria per agafar el pròxim i arribar d’hora als seus compromisos.

Feia molt bona olor, d’una pastisseria propera. Sospirà altra vegada, allà ben al mig, aturada, mentre la gent li passava a tota pressa per devora. Tenia el cap massa ple de pensaments. Tot just havia començat la Universitat, el Taroutachi li demanava d’ascendir i a més la mare s’havia tornat a ficar en un triangle amorós i sortia a totes les revistes i tot el dia es parlava d’ella a la tele. Per si fos poc, el Samael estava actuant més estrany del que era habitual en ell. Tot era una merda, simplement.

Decidí que no estava d’humor per anar a classe. S’havia despertat per instint per poder fugir de casa tan ràpid com fos possible. No sabia què fer, ni on anar. Estava completament perduda i immersa en un mar de dubtes.

Sortí de l’estació i caminà dos carrers cap a l’est. La gent caminava sense mirar els altres, immersos en els seus telèfons. Una dona portava de la mà una nena petita que feia una rabieta perquè volia un gelat. Un gelat no, va pensar la Hanako, però un dònut ara entrava.

Anà al Jalapeño Donut i es demanà un dònut normal, amb sucre.

-Amb molt de sucre, hòstia! -va pensar traient els dos cents iens de la cartera. No li agradava seure’s a una cafeteria estant sola, així que el demanà per emportar-se’l, fent veure que tenia molta feina. El rellotge marcava les 9:15. Encara era a temps de deixar estar aquella bogeria, anar a classe i començar a actuar com la gent normal.

Sortí del Jalapeño Donut amb la bossa típica de paper marró a la mà. L’estiu tot just s’havia acabat però la tardor havia entrat amb força i un aire gèlid li va remoure els cabells ataronjats. Recordà que no massa lluny de la universitat havia un petit parc amb una font al mig on els homes de negocis del voltant anaven a berenar i a parlar dels seus problemes conjugals, així que tornà enrere sobre les seves pròpies passes.

Deixà enrere l’edifici de la universitat, imponent, amb gent al campus fent el vago. Ni tan sols tenia ganes de fer campana acompanyada. Si pogués trobar un temple on simplement passar el temps pensant en tot el que tenia dintre el cap...

Agafà un carrer estret i prim que feia costa amunt. Caminava un poc amb la mirada perduda. Els arbres encara no havien adquirit el vermell típic de la tardor japonesa, un vermell preciós, com el color del temple del Gran Fènix Daurat.

Sentí la remor del pas del tren i l’inconfusible i estrident alarma que avisava els vianants que no podien passar per sobre les vies en aquell moment. Arribà a la seva destinació després de quasi ensopegar amb una moto que repartia pizzes a domicili amb massa celeritat.

Qui dimonis demanava una pizza a les 11 del matí? La Hanako s’ho va demanar molt seriosament. Al món hi havia milers de persones, milers de pensaments i opinions diferents i seguríssim que havia gent que s’aixecava amb un antull inabastable de menjar-se una quatre formatges. També hi havia gent que s’aixecava i havia d’anar a treballar sí o sí i no es podia permetre el luxe de fer campana. I després estava ella, que no sabia ni tan sols què volia fer.

S’assegué a un banc, pensant què estava fent malament amb la seva vida. Sospirà altra vegada i deixà la motxilla amb els llibres de la universitat al terra, just al seu davant i abaixà el cap. Va posar els colzes a sobre dels genolls i hi recolzà el cap a sobre les mans. S’hi està així no va saber durant quant de temps, fins que va recordar que tenia força gana i va treure el dònut, feliç com una nena petita.

-És bo? –va demanar una veu a la seva esquena. La Sacerdotessa es va girar, espantada. Un home vestit impecablement amb un traje negre i una camisa blanca no massa ben planxada. Tenia un somriure lluent i portava els cabells blancs com la neu molt llargs i fermats a una cua.

La noia no va contestar, es quedà plantada al lloc amb la boca plena de sucre. L’home es va seure al seu costat, ignorant-la.

-I aquest de què va? –es va demanar la noia, molt sorpresa. Després d’una estona va continuar menjant-se el dònut. Quan se l’acabés agafaria la maleta i se n’aniria a classe o on fos.

-T’ofegaràs... –va dir l’home. La Hanako tenia ganes de contestar-li “i tu què saps, llest?” però es va callar i continuà menjat a tota pressa. L’home va riure, es va ficar les mans a les butxaques dels pantalons i va continuar parlant- Tu deus estudiar a la Universitat d’aquí al costat. Estàs fent campana, oi? Què et passa pel cap?

-A tu que t’importa? –va esclatar la Hanako fent veure que estava indignada, però rient-se a la vegada perquè l’havien enxampat i es moria de vergonya.

L’home la va mirar sorprès i va somriure. La resposta li havia agafat per sorpresa però no es va enfadar, sinó que pareixia que s’ho havia pres bastant bé. Es quedà allà, assegut, esperant amb un gest força divertit. Amb la mà va fer un gest com si la convidés a parlar. La noia va alçar una cella, incrèdula. Potser li volia robar els diners de... no, no portava pas massa diners. Suposava que els adults pertanyien a un univers d’enteniment completament diferent.

- Sí, tinc un munt de coses al cap –va dir la Hanako. L’home la va mirar, arronsant les espatlles- La meva mare surt a la tele perquè té un amant que a la vegada sortia amb la Sachiko Koichi... –ho va simplificar la Sacerdotessa.

-Ah, l’actriu de “Tres milions de iens i un sable làser!” –va dir l’home- És molt famosa la teva mare doncs, Koichi-san...

-No, no –va dir la Hanako duent-se les mans al cap- No sóc filla de la Koichi... Ma mare surt a un programa de cotilleos. Es va ficar al llit amb el presentador i clar, una cosa va dur a l’altra i sempre porta els seus amants a casa. Tinc un germà petit que està un poc trabucat, segurament sigui per això, saps? Al meu pare se la suda perquè mentre tingui menjar de gat a sobre de la taula serà feliç i a la fàbrica d’espaguettis ara l’han posat a recollir els fideus que cauen al terra per tornar-los a posar a la màquina...

L’home la va mirar divertit.

-Bé, realment això m’és igual... –va dir la Hanako començant a obrir-se- Però em van oferir un ascens i sento que no puc acceptar-lo... I em sento malament, no sé si em correspon a mi ocupar aquell càrrec.

La noia va abaixar el cap i va tornar a sospirar.

-Ja que has fet campana, per què no vas a la teva feina i li contes això mateix al teu cap? –va demanar l’home- Vull dir, si fas feina i t’ofereixen un ascens no serà perquè realment senten que poden comptar amb tu? Has pensat en això?

La Hanako va fer que no amb el cap.

-No hi havia pensat... Simplement em vaig veure incapaç d’enfrontar aquesta responsabilitat amb tot el pes que ja porto a sobre, com si m'estigués ofegant lentament dins d'un immens mar de dubtes...–va confessar. Tant de bo la Yui estigués amb ella per poder donar-li bons consells. Potser ella havia enviat aquell home?

-Surt a la superfície i comparteix la càrrega –va dir, com si fos la cosa més senzilla del món. La noia va fer que sí amb el cap i lentament es va aixecar, agafà la motxilla del terra i va fer una reverència a aquell senyor misteriós.

-El meu cap té molt mala llet... –va confessar la Hanako. L’home va somriure. I qui no? Va afegir. La Sacerdotessa agafà fortament l’amulet entre les mans i s’acomiadà d’aquell home.

-Espera! –va cridar l’home desconegut, girant-se- El teu nom...?

Però la Hanako en aquell moment obria els ulls molt lluny, al davant del temple vermell de Shinsei.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

13 nov. 2016, 18:50

La Hanako va aparèixer de vespre a la torii d’entrada al temple. El primer que va notar va ser com les temperatures havien baixat i com tot el pati estava ple de fulles per escombrar. La tardor era ja un fet al temple de Shinsei. Estava tot molt fosc i si no hagués conegut el temple tan bé com el coneixia s’hauria ensopegat de nassos amb tots els obstacles que hagués pogut trobar.

Es va treure les sabates i entrà a la zona de les habitacions, cercant el seu mestre. Coneixent-lo potser estava a la zona de l’altar, pregant per vés a saber què o estava passejant sol, capficant en el seu propi mal humor. Havia llum a la seva habitació així que la Hanako va entrar sense demanar permís.

El Taroutachi s’havia quedat adormit llegint uns textos sagrats a dintre el llit. Feia una olor molt forta a encens que li desagradava bastant i li costà avesar-s’hi. Entrà a l’habitació esperant fer el soroll suficient com per despertar el seu mestre i es va asseure al costat del seu futon fent un gran escàndol contra el terra de fusta, però el Taroutachi ni es va immutar.

La Sacerdotessa es va escurar la gola en un acte de donar a conèixer la seva presència però res pareixia poder destorbar la calma del seu mestre. Fins i tot quan dormia tenia la comissura dels llavis cap a baix, donant-li un aspecte de malcarat també dintre el món dels somnis. Els cabells que generalment portava en una cua alta que ballava amb el vent, ara descansaven lliures, donant a conèixer com de realment llargs els portava.

La Hanako agafà un floc dels seus cabells, fins i primíssims. No tenia res millor a fer així que es limità a jugar amb ells una estona, demanant-se per què no portaria els cabells més curts... Passà així uns quants minuts i just en el moment que es posava els seus cabells com a bigoti se li va ocórrer mirar cap al seu mestre i adonar-se’n que uns ulls daurats, molt oberts, l’observaven amb les celles arrufades.

-Però avisa si et despertes!! –va dir la Hanako morta de vergonya, deixant anar el seu fantàstic i nou bigoti bizantí.

-Que avisi? –va cridar el Taroutachi pegant un salt i aixecant-se del llit- Es pot saber què hi fots aquí a aquestes hores? Després de dos dies sense saber res de tu apareixes i em sobes mentre dormo!!

Estava molt enfadat, més enfadat del que generalment estava i generalment, no cal ni dir-ho, estava sempre molt enfadat.

La Hanako es va moure inquieta i va abaixar el cap. No podia mirar-lo a la cara. Sabia que presentar-se davant d’ell no seria fàcil.

-Em sap greu –va dir abaixant el rostre.

-Que no es repeteixi mai més –va dir el Taroutachi amenaçant-la molt seriosament. La noia era prou llesta com per saber que si alguna vegada repetia allò el Taroutachi no la deixaria directament tornar al temple i la seva vida a tadaima s’acabaria per sempre. El Gran Sacerdot va sospirar, contrariat.

Era dolent per entendre com se sentia la gent. Era terriblement dolent per sentir cap mena d’empatia però veia que alguna cosa passava pel cap de la seva subordinada. No volia saber què passava però a la vegada sabia que era la seva obligació. Agafà una manta i li posà per sobre a la Sacerdotessa.

-Què... –va començar a demanar el Sacerdot. No sabia què volia demanar. Què passa res? T’ha passat res dolent? Vols parlar-ne? Totes aquelles preguntes eren molt estúpides i el seu orgull li va prohibir taxativament que les pronunciés en veu alta i al final va dir tan sols: Què collons et passa?

La Hanako se’l va mirar, entre espantada i divertida. El primer que va pensar era que aquell home de cabells blancs de la plaça no li hauria dit que anés a parlar amb el Taroutachi si sabés quina classe de persona era... La segona cosa que va pensar va ser en que realment s’havia esforçat molt per dir allò i, en el fons, d’alguna manera, suposà que estava mínimament agraïda.

-Escolta –va començar la noia. El Taroutachi va fer un “uuhm” que volia vindria a significar “t’estic escoltant, acaba amb aquest rollo aviat que vull dormir”- Tinc moltes coses al cap ara mateix... Acabo de començar la Universitat i coses a casa.

-Coses a casa no en tens sempre? –va demanar l’home. No li havia contat mai però sabia que el Taroutachi s’havia estat marcant un Stalker Suprem abans que ella arribés al temple, així que segurament sabia com se les gastava la famosa copresentadora de televisió dels pits enormes operats amb els diners del Baró de Saint Purgaint- Saps que a llarg termini... la solució serà acabar vivint a Shinsei per sempre, oi?

La Hanako va assentir. En el fons ho sabia, sabia que si seguia molt de temps allà i hi creava uns llaços majors, aleshores li seria impossible fer una vida normal al món humà.

-No et dic que deixis de banda la teva vida al món humà –va dir el Taroutachi- Estudia a la Universitat, diverteix-te i tot el que se suposi que has de fer. Però a la llarga, el teu lloc acabarà estant aquí, a aquest temple.

Amb un poc de dolçor malhumorada va tocar el cap de la seva subordinada. Hauria estat entranyable si no fos perquè posava cara d’avorriment i d’estar seriosament fotut.

La noia va acurrucar-se a la manta. Posà el cap a sobre dels genolls amb un gest un poc deprimit.

-Mira Hanako –va dir el Taroutachi perdent la paciència- Si ara Drakkar ataqués amb totes les seves forces religioses no seriem rivals per ells. Només jo puc obtenir el favor dels Déus, te n’has oblidat? Necessitem que accedeixis a ascendir i que partim ja de viatge.

-De viatge? –va demanar la Hanako, sorpresa per la sinceritat de la resposta del Taroutachi. No solia dir les coses tan a la desesperada.

-A cercar l’amagatall dels Déus. –va dir el Taroutachi intentant no cridar.

-Com? Això no es pot fer a Shinsei? –va demanar la Hanako completament al·lucinada.

-Tens raó, això no funcionarà, ets massa tonta... –es portà les mans al cap i armant-se d’una paciència infinita començà l’explicació- Els Déus estan en territori neutral i no, no m’estic referint a Endor. Creen les seves guarides a llocs de difícil accés perquè no els trobin i es limiten a observar els humans des d’allà. Haurem de desplaçar-nos si vols obtenir els seus poders.

Els dos es quedaren en silenci una bona estona.

-Jo... –va dir la Hanako, però es va tornar a callar. El Taroutachi va sospirar molt exageradament. -Jo vull ser la teva tinent, pe... –va confessar la Hanako.

-Perfecte, apa doncs, ja està tot dit –va tallar el Taroutachi fent veure que se n’anava a dormir altra vegada.

-Però tinc molts dubtes encara –va confessar la noia- No sé si podré lidiar amb tot! I si fallo? I si m’equivoco? I si no estic a l’alçada de les teves expectatives? Després de tot el que et va costar trobar algú que servís per aquesta divisió... I si al final tot el teu esforç resulta en va? Potser no tinc la determinació que cal.

El Taroutachi va obrir els ulls. Era molt difícil saber en què pensava en aquell moment. En aquell moment la Hanako no el coneixia prou com per saber que amb tot aquell manoll de sentiments havia aconseguit tocar quelcom dintre dels sentiments del seu mestre.

-Jo t’ajudaré a trobar la determinació que et falta –va dir, agafant les mans de la noia entre les seves. Allà, alt i orgullós, amb els cabells negres com la nit, pareixia una persona fins i tot confiable.

Va fer un petit somriure que encara ara, quan tanco els ulls, puc veure’l claríssimament.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

15 nov. 2016, 13:07

-Així que vàreu parlar a la teva habitació fins les tantes del vespre... No sabia que teníeu aquesta classe de relació... –va riure l’Ishikirimaru.

El Taroutachi va escopir fortament el te que s’estava bevent a la cara del seu subordinat i amic. Va tossir unes quantes vegades abans d'entrar en el seu mode d'ira al que ja ens té avesats.

-No... No... No sé per què et conto les coses, mai m'ajudes gens! Què és toca aquesta merda que has de contar les coses que et passen?? Si m'ho hagués callat hauria estat millor... i no te’n riguis –va cridar el Taroutachi fent un escàndol. Però l’Ishikirimaru ja estava més que acostumat al seu mal humor i no li afectaven les seves ondes de fatalitat així que continuà descollonant-se a la cara del seu cap amb total impunitat.

La Sacerdotessa va aparèixer amb cara de cansament. Portava l’uniforme de combat, vermell i negre, i carregava un bon grapat de pergamins. Per la cara que feia semblava que s'havia passat moltes hores revisant tota aquella documentació.

-Aaaaaaaaaaaah, Hana-chan –va somriure l’Ishikirimaru aixecant les celles- Com has dormit?

-Fatal –va dir la noia, seient al seu costat. L’Ishikirimaru va riure molt fort i mentre la Hanako l’ignorava i es passava les mans pel coll amb un gest de dolor, el Taroutachi el fulminava amb la mirada. Si no hagués estat acostumat hauria pensat que realment podia matar només mirant-te.

-Què fas? –va demanar el Taroutachi severament i de manera molt seca passant l’atenció a la seva futura tinent- Encara tens feines a fer.

La Hanako el va mirar inflant les galtes i intentant posar cara de pena però era una tàctica que al Shin-chan li funcionava però a ella no, i molt menys contra el Taroutachi que no sentia llàstima per ningú. Intentà canviar la tàctica i imitar la seva cara de malhumor però ho va deixar perquè li estaven entrant unes ganes inhumanes de riure.

-La meva pregunta és com és que ella està treballant i tu no? –va dir casualment l’Ishikirimaru, donant just al clau de la qüestió. Remenà casualment la seva tassa de te i va somriure alegrament.

El Taroutachi es va girar violentament, movent tots els seus cabells en l’acte, com si fossin una preciosa cascada de vespre. Aquell gest indicà que, efectivament, com sempre, tenia alguna cosa a dir.

-No és evident? –va respondre enfadat. És més, a cada paraula que deia s’enfadava més. Era divertit de veure però no era gens graciós ser el blanc de la seva ira-Està fent la meva feina per compensar-me per haver-me tingut preocupat!!

-Has estat preocupat? –va saltar la Hanako, sense tenir tan sols temps de pensar si fer aquella pregunta era una bona idea o no. I veient la cara del seu mestre, era més que evident que havia estat una mala idea- Tu?

-Jo no he dit pas això!!! –va cridar el Taroutachi, creuant-se de braços i somrient amb autosuficiència. El seu rostre, per primera vegada, va adquirir un to vermellós.

-Ho acabes de dir... –va contestar l’Ishikirimaru per ficar encara més llenya al foc i portar el seu líder a l’extrem.

-CALLEU! –va cridar el Taroutachi deixant molt clar que no era una petició, sinó una ordre- I tu, comença’t a estudiar els encanteris per la cerimònia d’ascens!!

Agafà un dels pergamins i li va llençar al cap a la jove Sacerdotessa que el va agafar al vol i va rexistar, com insinuant que el seu cap no sabia pas com tractar bé les coses. Va fer el cuento de plegar bé el pergamí i s'adreçà a l'home dels cabells castanys.

-Ah, d’això volia parlar amb tu Ishikirimaru. –va dir la Hanako. Es va girar completament cap a ell. El noi del kimono verd i la cua castanya també es va girar cap a la jove, deixant al Taroutachi premeditadament d’esquena a la conversa. El líder va obrir un ull sorprès però ràpidament es va tornar a sumir en el seu propi estat d’odi cap al món i els va ignorar- Tu ara estàs fent la feina de tinent, no?

-Ja sé on vols arribar i no, Hana-chan. Estic fent les feines que suposadament faria un tinent però mai m’he comportat com a tal. –el noi va somriure. El seu somriure era completament denunciable per crear addicció- No et sentis malament per això. De fet, el que jo sempre he volgut fer és cuidar els més desfavorits, crec que la religió hauria de servir per això. Si em desprenc d’algunes feines del temple, podria fer moltes coses, com per exemple ensenyar el més bàsic als nens sense recursos perquè puguin accedir a una Divisió o bé podria ajudar als...

-Això, regalant membres als altres... –va cridar el Taroutachi enfadat- Som nosaltres els que anem escassos de personal, no te n’oblidis!!

El varen ignorar completament, com si no l'haguessin sentit. El que li havia dit feia uns dies l'Ishikirimaru era cert, era una persona odiosa i simplement havies d'aprendre a manejar-la per no acabat tenint instints d'assassinat cap a ell.

-Realment et diu molt ajudar els altres... –va lloar-li la Hanako. Se sentia malament per fer fora l’Ishikirimaru de les seves funcions però amb l’entusiasme que acabava de posar tot semblava indicar que seria una alliberació per a ell.

-Doncs jo penso que a tu et diu molt ajudar la gent amb el poder que obtindràs dels Déus. –va dir ell posant-se la mà a sobre del seu pit, indicant sinceritat en les seves paraules- No sé quins dubtes tens, però estigues tranquil·la el més normal és que els tinguis. Si no sentissis angoixa o inseguretat seria molt estrany, al cap i a la fi, enfrontar-se a una mena de poder així fa por i molt de respecte.

-Gràcies Ishikirimaru! Hauria d’haver vingut a parlar amb tu en comptes del Taroutachi –va somriure la Hanako i el va abraçar. Tenir un onii-san així al temple era una benedicció. La Hanako no sentia res per ell que no fos admiració però creia que entenia perquè l’Ishikirimaru havia tocat els sentiments de la Yui amb la seva amabilitat i el seu somriure radiant.

-Deixeu-me en pau... –va contestar el Gran Sacerdot amb molta amargura. La Hanako es va girar i va fer el gest d'abraçar-lo sense tenir realment la intenció de fer-ho. Va ser divertit veure com el Taroutachi obria els ulls i alçava els braços com un robot per abaixar-los en notar que la Hanako només s'havia rigut d'ell.

-I en què consisteix la cerimònia d’ascens? -va demanar la Hanako, sentint-se molt segura d'ella mateixa i decidida a continuar endavant. No hi havia res que ara mateix pogués aturar-la-Hauré de llegir un fragment d’aquests avorrits sutres?

El Taroutachi es va girar cap a ella amb un somriure tenebrós que a la noia li va fer molt de mal rollo. Somreia d'una manera que pareixia que s'ho passava bé, cosa que si més no era molt perillosa...

-No. T’has de preparar pel combat –va riure maliciosament, mostrant un poc les dents- Hauràs de derrotar un dimoni de classe major tu sola.

-COM? -va cridar la noia aixecant-se i llençant uns quants pergamins al terra amb la conseqüent mirada de reprovament del seu mestre- Jo em pensava que seria una cerimònia avorrida en la que beuríem te i llegiríem encanteris de protecció... Per què jo???

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

16 nov. 2016, 23:35

-Perdona? –va cridar la Hanako deixant caure l’espasa al terra. Portava una armadura que havia robat de matinada a la divisió de combat i una espasa tan pesada i forta que quasi no podia aixecar-la del terra.

-Que era mentida, t’he dit. –va dir el cap de la Divisió de Religió casualment. Feia la mateixa cara borde de sempre però es notava que estava fent gran esforç per no riure’s de la noia, així que va deixar entreveure una rialleta autosuficient i burlesca- A més de tonta estàs sorda?

-M’has timat? Seràs... seràs... desalmat! –va contestar la noia corrent cap a ell però entrebancant amb una cadira que no havia pogut veure a causa del casc de combat. El Taroutachi no es va poder reprimir i va llençar una petita riallada- T’odio Taroutachi. T’ho dic de veritat, t’odio moltíssim.

-Prepara’t per la cerimònia... tinent –va respondre abandonant la sala i deixant caure la darrera paraula amb molt mala intenció.

-És a dir, que al final sí que és llegir textos avorrits, no? –va demanar la Hanako, enfadada, treient-se el casc de guerrer. L’Ishikirimaru va entrar portant una safata amb roba cerimonial per la Hanako, somrient com a resposta. Tanta molèstia d’infiltrar-se de vespre per res.

-Què és tot això? –va demanar la Hanako veient la quantitat de roba que l’Ishikirimaru portava. Feia una forta olor a tancat i a encens del que es posava tot el dia a l’altar. No era una olor dolenta, sinó que donava més o menys una idea del valor simbòlic d’aquell vestit. En veure la bellesa d’aquelles teles i els brodats d’or, els colors lluents de la seda més delicada, la Hanako va fer un pas enrere, espantada.

La cerimònia pareixia ser molt més important del que ella s’havia pensat, bàsicament perquè havia pensat que consistiria en una demostració de força però per aquella vestimenta començava a adonar-se’n que tindria un simbolisme molt gran i ancestral i es posà nerviosa. Típic de la Divisió de Religió, pensà.

-M’expliques de què va això? –va demanar la Hanako descordant-se l’armadura i deixant-la caure al terra amb un cop sec. Es va mirar altra vegada el vestit, sense atrevir-se a tocar-lo amb les mans brutes.

-Era evident que el Taroutachi no et diria res –va somriure- No has de patir per res, és una cerimònia ritual seguint els costums antics del temple.

-Tampoc ara tu m’has explicat gaire cosa...

-Ens posem robes tradicionals, llegim sutres d’invocació, et presentem com a candidata als Déus i esperem que ens donin el seu vistiplau per poder començar el viatge –va explicar molt breument l’Ishikirimaru. Massa breument. Tant que la Hanako no va entendre res. Al final el Taroutachi tindria raó i era tonta o alguna cosa li passava al cervell.

-Escolta, que la cerimònia és d’aquí unes hores i encara no sé què he de fer... –va dir la Hanako molt nerviosa.

-És molt senzill, no et preocupis per res, la Chizuru t’ajudarà a posar-te la roba i després vas al temple i ja està! –va riure’s l’Ishikirimaru.

-M’estàs ocultant alguna cosa? –va demanar la Hanako, sabent que quan mentia se li notava obertament.

-Sí –va somriure l’Ishikirimaru amb un somriure molt ampli- I ara tinc feina a fer...

-Ishikirimaru, no estaria de més que m’ho contis!! –va demanar la Hanako aferrant-se al seu kimono verd per no deixar-lo marxar.

-No et posis nerviosa, d’acord? –va dir el noi sospirant- Simplement llegeixes uns textos i et presentem als Déus i també al Taroutachi com el teu guia i mentor. Si ells estan d’acord en que iniciïs el viatge es mostraran al teu davant i tot haurà valgut la pena.

-Per tant veuré els Déus avui, oi? –va demanar la Hanako. El seu cor començà a bategar molt de pressa. Havia vist abans els Déus però mai se li havien adreçat i era quelcom que feia molt de temps que tenia ganes de veure però que a la vegada li feia molta por.

-Tot anirà bé –va somriure l’Ishikirimaru- És només un ritual antic per donar-te a conèixer als Déus, es porta fent tota la vida. Mira, no hi pensis.

-I si no sóc de l’agrat dels Déus? –es va demanar la Hanako nerviosa, més per ella que per algú altre.

-Això no passarà –va dir l’Ishikirimaru, intentant tranquil·litzar-la sense massa èxit. Justament ara que la noia havia aconseguit calmar els seus nervis i dubtes i seguir endavant... Entenia perfectament perquè el Taroutachi no li havia volgut dir res.

-Però si passa...? –va insistir la Hanako altra vegada, però sabia que era inútil i que no obtindria una resposta clara.

-T’ho contaré en acabar la cerimònia. –va concloure, donant la xerrada per finalitzada- Convindria que et preparessis, tardaràs bastant en posar-te el kimono de cerimònia.

Després d’aquelles paraules va marxar i la Chizuru va aparèixer pocs minuts després, agafant la roba cerimonial i estirant de la Hanako perquè s’anés a dutxar ràpidament.

-Vaaaa, ja hauries d’estar dutxadaaa! –va cridar-li, com si fos la seva mare. La Hanako va entrar als banys termals molt agobiada. Les fulles de la tardor, d’una taronja preciosíssim queien i es quedaven surant a sobre de l’aigua calenta. Quasi no va poder gaudir del bany perquè quan es començava a relaxar la Chizuru la va fer fora i la va obligar a córrer a vestir-se.

El kimono realment era molt difícil de posar. Se’l notava molt antic, acartronat i difícil de manejar. La tela feia un soroll molt característic en doblegar-se, com si fos un cartró que es vincla. El frus-frus de la seda feia patir la Hanako que no es rompés només amb un simple moviment.

Primerament s’havia posar un kimono blanc i a sobre un de vermell i uns hakamas liles, un poc més elegants però al cap i a la fi idèntics als que acostumava a posar-se quan partia de missió, però després va venir un obi llarguíssim que la Chizuru va partir molt per poder-li posar bé. I després vingueren les capes i més capes de haoris, llargs fins el terra, arrossegant per tot.

-Espera, abans del haori verd venia el taronja, t’ho he de treure –es va queixar la Chizuru tornant a mirar l’esquema. La Hanako no es va queixar perquè la veia molt apurada però portava quasi dues hores dreta sense poder-se seure i començava a estar-ne farta.


Mirà la safata on havia el vestit i començava a entendre perquè d’entrada li havia semblat tan enorme. Per sort, ara mateix quedava ja poca tela. S’estava començant a demanar com s’ho faria per moure’s amb tot allò posat. Entenia que havia de causar bona impressió als Déus però totes aquelles cerimònies antigues li semblaven un poc aparatoses.

La noia sospirà mentre la Chizuru agafava el darrer haori, vermell, d’una tela finíssima i elegant i acabava de vestir-la. La Hanako a la fi començà a moure’s per l’habitació, nerviosa. La roba abultava moltíssim però quasi no pesava. De totes maneres abrigava molt i tot i ser tardor i tenir unes temperatures tirant a la baixa la Hanako estava suant, tot i que probablement els nervis també tenien alguna cosa a veure.

Estava a punt de convertir-se oficialment en tinent de Shinsei. Era un gran honor o una putada i en el seu cas era més una putada que res. Si arribava a saber que els Déus eren tan difícils de complaure i que necessitaven tantes cerimònies s’hauria ficat a la divisió dels vagos, que no existia, però que ja s’hauria encarregat de crear-la ella.

-Va, anem, que no podem fer tard. –va dir la Chizuru obrint la porta després de pentinar un poc els cabells de la Hanako. La Hanako caminava fent saltets, com sempre, cap al temple acompanyada de la Chizuru.

-Intenta comportar-te com algú seriós, no posis cares estranyes –va renyar-la la Chizuru. La Hanako va assentir. Només volia acabar amb tot allò i ràpid. Escapar, a aquelles alçades ja era pràcticament impossible.

El temple estava il·luminat per centenars d’espelmes i l’olor a encens era tan forta que marejava. L’Ishikirimaru semblava que feia ja estona que recitava sutres. Anava vestit amb el kimono llarg tradicional de color negre que també arrossegava pel terra, lluent i resplendent fet de la més fina de les teles i amb un obi antiquíssim. Era graciós dir que la Divisió de Religió quasi no tenia diners quan guardava unes relíquies que segur que valien molts milions de iens...

Al pit, estampat amb fil que era claríssimament d’or, portaven estampat el fènix daurat. El Taroutachi també estava allà, vestit quasi tan ostentosament com la Hanako, amb molts haoris i portant una espasa que deixà a davant l’altar. Tot els habitants del temple havien retrocedit milers d’anys posant-se aquelles robes i es disposaven a començar un ritual antic com el temps mateix.

La Hanako agafà aire, tancant els ulls, just quan la porta del temple es tancava per iniciar la cerimònia.



-No et preocupis de res, és un simple ritual –va dir el Taroutachi, seient-se davant l’altar i convidant a la Hanako a seure’s també. La noia es va posar el kimono cap al darrere i com va poder es va seure. Va respirar lentament- L’encens que hem posat és especial, fet purament de flors de l’alba, una fragància que fa l’estada més plaent als Déus.

El Taroutachi parlava com una persona confiable i sincera i sentir-lo parlar d’aquella manera es feia molt estrany. La Sacerdotessa suposava que es devia veure molt nerviosa com perquè el cap li oferís explicacions tot just abans d’una cerimònia tan important.

-Una vegada comenci la cerimònia potser et sentiràs un poc abrumada, però tot s’acabarà molt aviat. Llegiràs aquests sutres que l’Ishikirimaru et va ensenyar i convocarem la presència dels Déus, ens donaran la benedicció per partir a trobar-los i seràs oficialment tinent de la Divisió de Religió.

La Hanako va assentir, sense atrevir-se a dir res.

-Està tot a punt? –va demanar el Taroutachi. L’Ishikirimaru va assentir, estava esperant per les seves indicacions, però abans el líder del temple li va alçar la mà perquè esperés un segon.

-Passi el que passi i et sentis com et sentis, no et distreguis de la cerimònia i mira sempre cap al davant. Jo estaré amb tu, només has de seguir les meves ordres. –va tornar a repetir el Taroutachi. La Hanako va tornar a fer que sí amb el cap perquè se li havia format un nus a la gola i no podia parlar. Tantes explicacions i advertències l'estaven posant encara més nerviosa.

-Respira profund –va ordenar-li el Taroutachi. La Hanako va tancar els ulls i respirà tan profundament com va poder. Just en aquell moment, un petit gong d’or pur va ser colpejat per l’Ishikirimaru.

En aquell precís moment, la Hanako es va tensar. El Taroutachi, al seu costat, li va tocar dissimuladament el braç perquè no es mogués. Tot era molt confús. Per a qualsevol altra persona que no pogués percebre els esperits res hauria canviat però la Hanako es trobava ara mateix morta de por.

Podia sentir-los.

Sentia una forta presència a la sala, una força aclaparadora que no podia veure. Un poder, creixent i amenaçador, l’estava observant. La noia va entendre per què el Taroutachi li havia demanat que no mirés cap enlloc que no fos cap a l’altar i la Hanako es va concentrar fortament en no deixar-se endur per aquella por que lentament l’envaïa i no li deixava quasi respirar.

El mestre va posar la mà al cap de la Hanako i els dos junts varen fer una reverència tocant el front al terra de l’altar. S’hi estaren uns segons que a la Sacerdotessali varen parèixer eterns. La reverència era símbol de submissió cap als Déus, uns Déus que ara mateix, la noia podia sentir molt a prop tot i que no podia veure’ls. Sentia la seva presència al seu voltant, els seus ulls jutjant-la, fins i tot podia escoltar els seus xiuxiuejos incessants, els escoltava molt clarament encara que no els podia entendre. Tenia moltíssima por, por de saber que havia alguna cosa més i ser incapaç de percebre-ho clarament.

S’incorporà juntament amb el Taroutachi que tenia el rostre ple de determinació i amb la seguretat de saber què estava fent. La Chizuru va arribar amb una safata d’or al seu davant i va atansar-la al Taroutachi que va agafar un pergamí antiquíssim.

L’home, lentament, el va obrir i el desplegà cerimoniosament. La Hanako va poder veure el pergamí només un segon però li va deixar molt impactada: el paper era finíssim, quasi a punt de quebrar-se i les lletres eren d’argent, perfectament conservades tot i el pas del temps.

El Taroutachi llegia sense cometre cap error, molt segur de si mateix, amb el to i la llargària de les vocals completament perfecte. Segur que aquella brillant lectura deixaria els Déus impressionats, va pensar la Hanako i va començar a preocupar-se per si fallava a causa dels nervis.

El Líder del temple acabà la seva lectura cerimonial, inclinà el cap i deixà el pergamí a sobre d’un coixí que havia estat preparat a davant l’altar. Aleshores la Chizuru tornà amb un altre pergamí i el Taroutachi va agafar-lo i el va obrir per girar-lo i passar-li a la Hanako.

La noia va fer una reverència, tal com l’Ishikirimaru li havia ensenyat en rebre de mans d’un altre un text diví i agafà el pergamí amb les mans temoroses. Intentava fer tot el que podia per no tremolar, però li estava sent molt difícil. Dugué altra vegada el cap al terra i en aixecar-se de la reverència començà a llegir.

El text l’havia practicat milers de vegades amb l’Ishikirimaru, que l’escoltava atentament. Respirà profundament abans de començar a llegir-lo i intentà fer-ho com a les pràctiques. No ho volia fer bé per agradar els Déus, sinó per honrar l’Ishikirimaru i tot el temps que havia dedicat a ensenyar-li.

Lentament les paraules anaven sortint, fluïen soles com per art de màgia. Tenia sort de saber-se el text de memòria, així no s’havia de preocupar de llegir i podia estar més atenta a la llargària de les paraules i concentrar-se en els fragments on se solia equivocar.

Volia que l’Ishikirimaru se sentís orgullós de tot el que havia après d’ell i que pogués somriure una vegada acabada la cerimònia. Amb la darrera paraula, allargà la síl·laba final, tal com li havia ensenyat i tornà a fer una reverència. El Taroutachi va agafar el pergamí, el va plegar i el deixà al costat del que havia llegit abans. Aleshores l’Ishikirimaru entrà en acció.

Va somriure a la Hanako i s’assegué davant d’ells amb un Onusa a la mà i la va sacsejar davant seu tres vegades. Acte seguit, agafà una botella de sake i primerament serví el Taroutachi qui va beure d’un sol glop. La Hanako es posà nerviosa perquè es veia incapaç de fer el mateix. La seva tolerància a l’alcohol era molt, molt baixa.

L’Ishikirimaru va agafar un altre got i li va passar a la noia que el va acceptar amb una reverència. La Hanako, tan finament com va poder i fent gala dels seus millors modals va beure’s el sake intentant que no es notés que no li agradava el gust, però per sorpresa era molt dolç i, segurament, caríssim per la textura i l’olor refinat que feia.

-El sake purifica el cos per dintre –va explicar el Taroutachi quan l’Ishikirimaru es va tornar a aixecar, emportant-se els gots. La noia va assentir intentant no escoltar els xiuxiuejos dels Déus. A cada estona que passava els podia sentir amb més claredat, no només les seves veus sinó també ja intuïa on estaven. Sabia que en tenia un just a l’esquena, n’estava completament convençuda. Un altre era a la porta, observant-ho tot des de lluny.

No massa lluny d’ell, al mig de la sala, sentia una presència que no aturava de moure’s. Però el que més la inquietava era que estava convençuda de tenir-ne un just assegut al davant. La Hanako no el podia veure, però el sentia just enfront seu i sabia que l’estava observant tan de prop com podia, sobretot perquè el Taroutachi movia cap allà contínuament els ulls.

A vegades tenia calfreds i una ona de por tan gran que la paralitzava per complet i intuïa que el Deu podia haver allargat la mà i tocar-la, rient-se de com els seus poders la deixaven sense respiració i la feien suar. Aquell vestit no era el més adient quan estaves suant a mars.

L’Ishikirimaru va tornar amb un barral d’aigua de plata. El Taroutachi es va rentar les mans, cerimoniosament. La noia tenia instruccions de no fer res sense que el mestre li ordenés, així que tot i que suposava que havia de fer el mateix que el seu cap, esperà. El Taroutachi li va agafar les mans i se les va rentar amb molta cura, quasi paternalment.

Suposava que en aquell ritual devia haver alguna mena de significat i que ell com a mestre havia d’encarregar-se dels detalls. L’Ishikirimaru va tornar amb un pinzell i tinta negra. A sobre de la tinta va abocar un pols daurat i la Hanako no va tenir cap mena de dubte en afirmar que segur que era or.

L’Ishikirimaru va mesclar amb delicadesa la tinta amb l’or i li va passar al Taroutachi que després de recitar un encanteri va tornar a agafar la mà esquerra de la Hanako entre les seves mans i començà a dibuixar-li uns símbols estranys amb molta delicadesa.

La Hanako no es va moure, però estava seguríssima d’haver vist la silueta d’un home just al seu costat. Quan més avançava la cerimònia, més clarament els podia veure. Ara els seus ulls no els mostraven completament nítids, però podia veure una figura transparent que anava agafant forma.

Mirà atentament el dibuix que el Taroutachi feia, com una espècie d’espiral que contenia kanjis tan antics que no podia ni llegir ni entendre. El pinzell li feia pessigolles a la mà. L’aroma de l’encens era tan forta que l’estava marejant juntament amb la tensió de l’ambient.

El Taroutachi va deixar el pinzell i l’Ishikirimaru va marxar-se amb els estris tot somrient a la Hanako. Sabia que era un somriure que donava ànims, així que va provar de somriure també, fracassant completament en l'intent. El líder del temple va estendre la mà cap al davant i li va demanar a la Hanako que fes el mateix amb la mà on li havia fet els dibuixos. Els dos varen estendre completament el braç, amb la mà en posició vertical i ajuntaren els seus palmells.

Aleshores la Hanako va saber que la cerimònia estava a punt d’acabar perquè en el precís instant que la mà del Taroutachi i la seva es varen tocar, els Déus varen deixar de ser una simple silueta per poder-los veure perfectament, al seu voltant, alts i imponents, bellíssims i temibles.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

17 nov. 2016, 23:29

-No et preocupis de res, és un simple ritual –va dir el Taroutachi, seient-se davant l’altar i convidant a la Hanako a seure’s també. La noia es va posar el kimono cap al darrere i com va poder es va seure. Va respirar lentament- L’encens que hem posat és especial, fet purament de flors de l’alba, una fragància que fa l’estada més plaent als Déus.

El Taroutachi parlava com una persona confiable i sincera i sentir-lo parlar d’aquella manera es feia molt estrany. La Sacerdotessa suposava que es devia veure molt nerviosa com perquè el cap li oferís explicacions tot just abans d’una cerimònia tan important.

-Una vegada comenci la cerimònia potser et sentiràs un poc abrumada, però tot s’acabarà molt aviat. Llegiràs aquests sutres que l’Ishikirimaru et va ensenyar i convocarem la presència dels Déus, ens donaran la benedicció per partir a trobar-los i seràs oficialment tinent de la Divisió de Religió.

La Hanako va assentir, sense atrevir-se a dir res.

-Està tot a punt? –va demanar el Taroutachi. L’Ishikirimaru va assentir, estava esperant per les seves indicacions, però abans el líder del temple li va alçar la mà perquè esperés un segon.

-Passi el que passi i et sentis com et sentis, no et distreguis de la cerimònia i mira sempre cap al davant. Jo estaré amb tu, només has de seguir les meves ordres. –va tornar a repetir el Taroutachi. La Hanako va tornar a fer que sí amb el cap perquè se li havia format un nus a la gola i no podia parlar. Tantes explicacions i advertències l'estaven posant encara més nerviosa.

-Respira profund –va ordenar-li el Taroutachi. La Hanako va tancar els ulls i respirà tan profundament com va poder. Just en aquell moment, un petit gong d’or pur va ser colpejat per l’Ishikirimaru.

En aquell precís moment, la Hanako es va tensar. El Taroutachi, al seu costat, li va tocar dissimuladament el braç perquè no es mogués. Tot era molt confús. Per a qualsevol altra persona que no pogués percebre els esperits res hauria canviat però la Hanako es trobava ara mateix morta de por.

Podia sentir-los.

Sentia una forta presència a la sala, una força aclaparadora que no podia veure. Un poder, creixent i amenaçador, l’estava observant. La noia va entendre per què el Taroutachi li havia demanat que no mirés cap enlloc que no fos cap a l’altar i la Hanako es va concentrar fortament en no deixar-se endur per aquella por que lentament l’envaïa i no li deixava quasi respirar.

El mestre va posar la mà al cap de la Hanako i els dos junts varen fer una reverència tocant el front al terra de l’altar. S’hi estaren uns segons que a la Sacerdotessali varen parèixer eterns. La reverència era símbol de submissió cap als Déus, uns Déus que ara mateix, la noia podia sentir molt a prop tot i que no podia veure’ls. Sentia la seva presència al seu voltant, els seus ulls jutjant-la, fins i tot podia escoltar els seus xiuxiuejos incessants, els escoltava molt clarament encara que no els podia entendre. Tenia moltíssima por, por de saber que havia alguna cosa més i ser incapaç de percebre-ho clarament.

S’incorporà juntament amb el Taroutachi que tenia el rostre ple de determinació i amb la seguretat de saber què estava fent. La Chizuru va arribar amb una safata d’or al seu davant i va atansar-la al Taroutachi que va agafar un pergamí antiquíssim.

L’home, lentament, el va obrir i el desplegà cerimoniosament. La Hanako va poder veure el pergamí només un segon però li va deixar molt impactada: el paper era finíssim, quasi a punt de quebrar-se i les lletres eren d’argent, perfectament conservades tot i el pas del temps.

El Taroutachi llegia sense cometre cap error, molt segur de si mateix, amb el to i la llargària de les vocals completament perfecte. Segur que aquella brillant lectura deixaria els Déus impressionats, va pensar la Hanako i va començar a preocupar-se per si fallava a causa dels nervis.

El Líder del temple acabà la seva lectura cerimonial, inclinà el cap i deixà el pergamí a sobre d’un coixí que havia estat preparat a davant l’altar. Aleshores la Chizuru tornà amb un altre pergamí i el Taroutachi va agafar-lo i el va obrir per girar-lo i passar-li a la Hanako.

La noia va fer una reverència, tal com l’Ishikirimaru li havia ensenyat en rebre de mans d’un altre un text diví i agafà el pergamí amb les mans temoroses. Intentava fer tot el que podia per no tremolar, però li estava sent molt difícil. Dugué altra vegada el cap al terra i en aixecar-se de la reverència començà a llegir.

El text l’havia practicat milers de vegades amb l’Ishikirimaru, que l’escoltava atentament. Respirà profundament abans de començar a llegir-lo i intentà fer-ho com a les pràctiques. No ho volia fer bé per agradar els Déus, sinó per honrar l’Ishikirimaru i tot el temps que havia dedicat a ensenyar-li.

Lentament les paraules anaven sortint, fluïen soles com per art de màgia. Tenia sort de saber-se el text de memòria, així no s’havia de preocupar de llegir i podia estar més atenta a la llargària de les paraules i concentrar-se en els fragments on se solia equivocar.

Volia que l’Ishikirimaru se sentís orgullós de tot el que havia après d’ell i que pogués somriure una vegada acabada la cerimònia. Amb la darrera paraula, allargà la síl·laba final, tal com li havia ensenyat i tornà a fer una reverència. El Taroutachi va agafar el pergamí, el va plegar i el deixà al costat del que havia llegit abans. Aleshores l’Ishikirimaru entrà en acció.

Va somriure a la Hanako i s’assegué davant d’ells amb un Onusa a la mà i la va sacsejar davant seu tres vegades. Acte seguit, agafà una botella de sake i primerament serví el Taroutachi qui va beure d’un sol glop. La Hanako es posà nerviosa perquè es veia incapaç de fer el mateix. La seva tolerància a l’alcohol era molt, molt baixa.

L’Ishikirimaru va agafar un altre got i li va passar a la noia que el va acceptar amb una reverència. La Hanako, tan finament com va poder i fent gala dels seus millors modals va beure’s el sake intentant que no es notés que no li agradava el gust, però per sorpresa era molt dolç i, segurament, caríssim per la textura i l’olor refinat que feia.

-El sake purifica el cos per dintre –va explicar el Taroutachi quan l’Ishikirimaru es va tornar a aixecar, emportant-se els gots. La noia va assentir intentant no escoltar els xiuxiuejos dels Déus. A cada estona que passava els podia sentir amb més claredat, no només les seves veus sinó també ja intuïa on estaven. Sabia que en tenia un just a l’esquena, n’estava completament convençuda. Un altre era a la porta, observant-ho tot des de lluny.

No massa lluny d’ell, al mig de la sala, sentia una presència que no aturava de moure’s. Però el que més la inquietava era que estava convençuda de tenir-ne un just assegut al davant. La Hanako no el podia veure, però el sentia just enfront seu i sabia que l’estava observant tan de prop com podia, sobretot perquè el Taroutachi movia cap allà contínuament els ulls.

A vegades tenia calfreds i una ona de por tan gran que la paralitzava per complet i intuïa que el Deu podia haver allargat la mà i tocar-la, rient-se de com els seus poders la deixaven sense respiració i la feien suar. Aquell vestit no era el més adient quan estaves suant a mars.

L’Ishikirimaru va tornar amb un barral d’aigua de plata. El Taroutachi es va rentar les mans, cerimoniosament. La noia tenia instruccions de no fer res sense que el mestre li ordenés, així que tot i que suposava que havia de fer el mateix que el seu cap, esperà. El Taroutachi li va agafar les mans i se les va rentar amb molta cura, quasi paternalment.

Suposava que en aquell ritual devia haver alguna mena de significat i que ell com a mestre havia d’encarregar-se dels detalls. L’Ishikirimaru va tornar amb un pinzell i tinta negra. A sobre de la tinta va abocar un pols daurat i la Hanako no va tenir cap mena de dubte en afirmar que segur que era or.

L’Ishikirimaru va mesclar amb delicadesa la tinta amb l’or i li va passar al Taroutachi que després de recitar un encanteri va tornar a agafar la mà esquerra de la Hanako entre les seves mans i començà a dibuixar-li uns símbols estranys amb molta delicadesa.

La Hanako no es va moure, però estava seguríssima d’haver vist la silueta d’un home just al seu costat. Quan més avançava la cerimònia, més clarament els podia veure. Ara els seus ulls no els mostraven completament nítids, però podia veure una figura transparent que anava agafant forma.

Mirà atentament el dibuix que el Taroutachi feia, com una espècie d’espiral que contenia kanjis tan antics que no podia ni llegir ni entendre. El pinzell li feia pessigolles a la mà. L’aroma de l’encens era tan forta que l’estava marejant juntament amb la tensió de l’ambient.

El Taroutachi va deixar el pinzell i l’Ishikirimaru va marxar-se amb els estris tot somrient a la Hanako. Sabia que era un somriure que donava ànims, així que va provar de somriure també, fracassant completament en l'intent. El líder del temple va estendre la mà cap al davant i li va demanar a la Hanako que fes el mateix amb la mà on li havia fet els dibuixos. Els dos varen estendre completament el braç, amb la mà en posició vertical i ajuntaren els seus palmells.

Aleshores la Hanako va saber que la cerimònia estava a punt d’acabar perquè en el precís instant que la mà del Taroutachi i la seva es varen tocar, els Déus varen deixar de ser una simple silueta per poder-los veure perfectament, al seu voltant, alts i imponents, bellíssims i temibles.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

23 nov. 2016, 11:31

No va poder reprimir un petit crit de sorpresa quan just al seu davant va aparèixer un rostre divertit que feia el pallasso i li treia la llengua. Era un home eternament jove i rialler amb els cabells d'un vermell brillant.

-Suzaku, que ja et pot veure, podries aturar, si us plau? - La Hanako va sentir la veu de l’altre Déu perfectament. Pareixien persones normals, ciutadans dels que et podies trobar pel carrer i era justament això el que a la Hanako li van semblar temible. Amb aquella aparença l’únic que podia determinar la seva divinitat era que les seves siluetes irradiaven una brillantor mística, a més del fet que anaven vestits d’una manera tan elegant que el kimono que portava la Hanako pareixien uns draps mal cosits i es va sentir un poc avergonyida.

-Taroutachi, quant de temps –va dir la divinitat que feia uns segons li treia la llengua a la Hanako. Es va separar de la noia per dirigir-se al mestre que adoptà un posat seriós i seré.

-Suzaku-sama –va dir el Taroutachi, fent una reverència exagerada. Veure'l en pla cerimonial era fins i tot graciós.

-Bah, bah, deixa estar tanta formalitat –va riure el Déu, però pareixia encantat de veure que algú s'agenollés davant d'ell- Al cap i a la fi, sóc el Déu protector de Shinsei.

-A vos més que a ningú us devem veneració eterna –va dir el Taroutachi acotant el cap de manera molt repipi. El Suzaku tenia els ulls daurats i portava unes robes vermelles molt elegants, tan bellíssimes que no semblaven d’aquest món, com si s’haguessin cosit amb fragments de llum de lluna. L’home va somriure i es va girar cap a la Hanako, a qui envoltà el coll amistosament amb el braç dret.

-Què tenim aquí? –va demanar el Déu divertit- Espero que aquesta vegada m’hagis portat algú capaç de passar el primer dels nostres exàmens.

Es va girar cap a l’Ishikirimaru exhibint un somriure de superioritat fastigós, cercant la humiliació del sacerdot. Arrogants i cruels, la Hanako anava descobrint quina casta de caràcter tenien els Déus. L’Ishikirimaru va fer una petita reverència sense canviar el semblant del seu rostre.

-Has fracassat massa vegades, Taroutachi –li va dir un altre deu, de llargs cabells platejats i armadura grisa. Se'l veia guerrer i formidable, valent i atrevit, ple de ràbia però molt elegant- Per què ens continues cridant per avaluar candidats? D’entrada ja sabem que no n’hi ha cap que sigui prou bo per nosaltres...

La divinitat va mirar-se la Hanako amb menyspreu, treient el llavi inferior i contraent el rostre en un senyal de repulsió absolut. Els altres Déus rigueren, d'acord amb l'afirmació del seu company, sentint-se superiors a tota criatura viva de l'univers.

-A mi m’agrada –va dir el Suzaku graciós, tornant a aferrar el seu rostre al de la noia- Durant la cerimònia ha notat la meva presència més ràpid del que m’hauria agradat. Com a protector de Shinsei l’he estat observant durant molt de temps... No li falta destresa, intel·ligència o coratge però si un poc de determinació.

-Com pretens que algú sense determinació pugui tan sols aspirar a rebre part del nostre poder? -el Déu de l'armadura platejada estava fora de si- És necessari que et recordi que si ens sotmet estarem obligats a prestar-li el nostre poder sempre que ens ho demani? No vull haver d’accedir a algú sense determinació!

-De totes maneres –va dir l’única deessa de la sala, altíssima i altiva. Portava un vestit llarg brillant i escotat amb un gran tall al costat que mostrava completament la seva cama dreta- sabem que el Suzaku votarà que si. És la seva protegida, al cap i a la fi.

-Jo també votaré que si –va dir un home que portava una gran corona blava, rompent el silenci. El seu rostre era bellíssim, blanc com la més pura de les neus- Em vaig enfrontar amb ella quan un dels meus subordinats em va ordenar matar-la... Si ha sobreviscut a un atac meu, és suficientment bona com per emprendre el viatge.

Les palpitacions de la Hanako es varen accelerar. Recordava aquell fatídic dia en que el Souza Samonji, sacerdot de Drakkar, havia assassinat la Yui i just després havia provat de matar-la fent servir el poder dels Déus. Així que aquell home pàl·lid era en realitat l’horrible drac de gel i aigua que quasi la va ofegar en les profunditats d’un oceà de desesperació? Era ell la divinitat protectora de Drakkar?

-S’ha enfrontat amb tu, Seiryuu? –va riure la dona sense poder evitar un gest de sorpresa que ràpidament va passar a burla- Tu no ets dels que deixa la feina inacabada. T’estàs afeblint?

-Calla’t, Byakko! No sé què pretens amb aquesta actitud però em poses molt nerviós –va espetar-li el Deú Seiryuu de Drakkar, callant la dona a l'acte. Avançà des de l’entrada del temple fins a agenollar-se al costat de la Hanako. La va mirar directament als ulls mentre allargava la mà.

La Hanako seguia asseguda amb la mà plena de símbols amb tinta i or que li havia escrit el Taroutachi. Mestre i alumna seguien amb les mans agafades, esperant per la benedicció dels Déus. El Seiryuu va posar la seva mà a sobre de la de la Sacerdotessa. Just en el moment en què la pell del Déu va entrar en contacte amb la de la noia, va aparèixer un dolor agut i indescriptible, com si la carn on tenia els símbols dibuixats se li estigués desgarrant.

El Déu va murmurar quelcom en un idioma que la Hanako no va poder entendre i quan va estar enllestit, el dolor acabà de seguida. Durà només un sol segon, però a la noia se li va fer etern, com si milers d’anys haguessin passat en un murmuri. En mirar-se la mà va veure-hi un símbol a un dels extrems, marcat amb un blau més bell que qualsevol joia del món.

El Déu tot just va desaparèixer davant dels ulls de la noia. La seva missió a Shinsei s'havia acabat i s’havia transportat al seu amagatall secret, tot esperant que la jove Sacerdotessa hi anés per retar-lo. L’home de l’armadura grisa va fer el mateix.

-Què fas, Genbu? –Va demanar-li la deessa amb arrogància. Pareixia estar fent una rabieta de nena petita perquè va colpejar el tatami amb el peu molt fort.

-Si va sobreviure a un atac del Seiryuu vull veure si jo també em puc divertir –va riure l’home tornant a marcar un símbol a la mà de la Sacerdotessa. La dona pareixia no estar disposada a fer el mateix, semblava l’ós dur del quartet dels Déus que avui s’havien presentat al temple de Shinsei.

La deessa es girà cap a la Hanako. Somreia de la manera més falsa possible exhibint la seva superioritat. Pareixia bastant fotuda pel fet que tots els seus companys estiguessin cedint quan ella tenia una opinió diferent, com si fos imperdonable no obeir els seus designis. Agafà la Sacerdotessa pel coll fins que va tenir-la ben a prop i aleshores li parlà fluixet a l’orella.

-Has sentit la por i la desesperació que som capaços de proferir? Imagina’t la destrucció i el caos que puc arribar a crear... –va dir, enrient-se- No et pensis que perquè t’haguem autoritzat que vinguis a buscar el nostre poder ja ho tens tot fet. El camí que t’espera serà molt dolorós!!! Jo m’ocuparé que no en surtis viva...

Aleshores va marcar el seu símbol a la mà de la noia i va desaparèixer. El Suzaku es va aixecar, tot mirant el temple dedicat a ell mateix. Per un moment la Hanako degué pensar que potser era estrany per a ell veure’s retratat a totes aquelles figures però el Déu pareixia molt divertit.

-Espero que aquesta vegada no em fallis, Taroutachi i que la teva elecció a la fi hagi estat correcta. Portes ja massa errades i no se’t permetrà un altre més. –va riure’s el Suzaku- Però sóc el Déu de Shinsei i m’he mostrat misericordiós amb tu una altra vegada. Espero que la meva gran generositat sigui compensada en nous dies on creixi cap a mi la fe d’aquest poble.

-Així serà, Suzaku-sama –va dir el Taroutachi fent una gran reverència mentre el Déu marcava el darrer símbol a la mà de la noia i desapareixia somrient burlescament.

La cerimònia havia acabat i tot i que havia durat no feia ni uns minuts, a la Hanako se li havia fet eterna. Realment l'estada dels Déus a Shinsei havia estat curta i profitosa. La noia deixà anar la mà del seu mestre i es concentrà en el mal que li feia la mà, intentant dissimular-ho. Els símbols li cremaven com si haguessin estat fets amb foc viu.

Es va demanar, molt seriosament, si algun dia li fugirien aquells símbols i just en aquell moment se n’adonà que el Taroutachi només portava un sol guant. Sospirà agitada i molt cansada tancà els ulls fent desaparèixer tota la tensió en un instant.

El seu llarg viatge tot just acabava de començar.

Imatge

Respon