[Rol] En les profunditats de la tomba

Respon
Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Love the seiyuus <3
Shinsei
Entrades: 1658
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 187 cops
Gràcies rebudes: 486 cops
Sexe: Dona

04 set. 2018, 10:56

Imatge


La lluna, al més alt del cel, creava un ambient completament sinistre per a aquella nit, tot i ser una lluna plena preciosa i blanquíssima. Per algun motiu, la seva claror pura que hipnotitzava, no arribava als carrers de Shinsei, foscors i plens d’una tenebra que gelava el cor. La Hanako corria camí de la divisió de combat, travessant la matinada tan ràpid com les seves cames li ho permetien.

Quan arribà a la seva destinació, sense alè, trobà que tothom estava despert. Els samurais passejaven pel recinte, tot il·luminat per torxes. L’ambient era tens. La Sacerdotessa s’aturà a la porta, però no va poder descansar gaire. De seguida la feren entrar, camí de l’habitació del Capità.

-Gràcies per la seva assistència -van dir els samurais, alts i orgullosos, amb les espases col·locades a la cintura. Els seus rostres estaven esculpits amb la consternació, la impotència i una frustració terrible.

La noia obrí la porta, sense poder quasi respirar, però intentant mantenir la dignitat. L’olor era molt desagradable i la foscor inundava l’estança del Jud’Oh. La Capitana Tachibana, de la divisió mèdica, agafava la mà del Capità moribund amb molta força, amb la cara plena de llàgrimes. A la Hanako li va sorprendre moltíssim veure el petit rostre de la Tachibana tot vermell pel patiment i les llàgrimes caient desconsoladament.

-Ukihana-sama… -va plorinyar la Tachibana, aixecant-se de la cadira del costat del llit- Jo ja no hi puc fer res per ell.

El pit del Jud’Oh pujava i baixava descontroladament, entre espasmes de patiment. Tenia la mirada perduda i es ulls mig oberts sense enfocar-se en res.

-Ho heu fet molt bé, Tachibana-sama -va consolar-la la Hanako. Aleshores, aquell era el final de l’altiu Capità samurai? Tan orgullós i fort, invencible, líder de les tropes salvatges de Shinsei, ara tot el que quedava d’ell era un dolor insuportable i la humiliació de no haver mort al camp de batalla.

La Hanako ocupà el lloc de la Tachibana, al costat del Jud’Oh i començà l’oració per la seva ànima. La ferida, que li havia obert l’estomac de banda a banda, tenia un color negre molt desagradable i feia una olor molt forta a podridura. El Capità suava moltíssim i gemegava de tant en tant.

Quan la Hanako acabà l’oració, una hora més tard, quasi tots els capitans estaven reunits a aquella habitació. La noia es va aixecar i inclinà el cap en senyal de salutació.

-Els Déus el rebran amb tots els honors -va assegurar la Hanako. En aquell moment entrà l’Akane, la darrera en arribar.

-Jud’Oh-sama -va dir l’Akane de la divisió d’Intel·ligència, arribant al costat del seu llit. El Jud’Oh va obrir un ull, com molest.

-No m’he mort encara? -va queixar-se, sense articular bé les paraules. Es mirà tots els rostres, un per un i quan va veure la Sacerdotessa al seu costat va somriure amb amargor- Suposo que és el meu final. Tants combats temeraris defensant aquesta pàtria, per morir al llit, com un simple ramader…

-Shinsei t’està molt agraït pel teu servei, Jud’Oh -va recordar-li el Hiromasa. La Hanako sentí fred en només veure’l, amb mig pit al descobert, però els braços plens d’una armadura pesada i lluenta. L’únic que li servia d’abric eren els seus cabells vermells i negres que, fermats en una alta cua, li queien amb gràcia esquena avall.

-Vull escriure el meu testament -va exigir el Jud’Oh. L’Akane va fer que sí amb el cap i tornà en pocs segons amb un pergamí. Al Jud’Oh li costava moltíssim escriure, però ho va fer durant uns minuts, amb una expressió dolgudíssima. En haver acabat, s’estirà al llit, com si hagués estat patint molt.

L’Akane segellà el testament, però el Jud’Oh tornà a parlar, amb la veu presa, mirant la Hanako.

-Vull que m’enterrin amb la Kaori -va dir, mirant als ulls a la Sacerdotessa. La Hanako es quedà molt descol·locada. Com sabia el Jud’Oh que ella coneixia aquella història? Què li feia pensar que el Taroutachi li havia contat tot? Per què la mirava amb aquella intensitat, com llegint els seus pensaments? -No m’has escoltat, nena?

Totes les mirades es giraren cap a ella. Els Capitans de Shinsei esperaven la seva resposta sense acabar d’entendre de què anava tot allò.

-No t’ho puc prometre això -va contestar la Hanako. La Tachibana va llançar-li una mirada despectiva, com si negar-li un desig a qui ha de morir en poques hores fos el més menyspreable del món- No depèn de mi -va explicar la Sacerdotessa.

-És clar -va riure’s el Jud’Oh, escopint odi a cada paraula- Ets el gos d’aquell imbècil, és clar que no m’ho pots prometre.

-Jo parlaré amb el Shogun perquè ho autoritzi -va assegurar l’Akane.

-Gràcies -va somriure el Jud’Oh- Vull estar amb la meva dona per sempre.

I va ser el darrer que va dir. Hores després, quan el sol ja era ben alt i les tenebres havien desaparegut, el Jud’Oh abandonà el món dels mortals per no tornar-hi mai més. La Hanako va veure com el seu esperit s’elevava en recerca del descans etern. La noia sospirà alleujada perquè ella, la Kaori, no el va venir a cercar. No hauria pogut suportar veure-la.

Resà una estona més, perfumà l’habitació amb encens purificador i tornà al temple per començar a oficiar el funeral d’estat.

-Hana-chan, benvinguda -va rebre-la l’Ishikirimaru, que treballava al despatx amb el Takashi i dos nous reclutes.

-Ha estat horrible -va sospirar la Hanako, emportant-se les mans als ulls.

-Vols alguna cosa per esmorzar? -va demanar el Takashi. La Hanako li va somriure i assentí amb el cap. Quan ja va haver partit, l’Ishikirimaru la va interrogar.

-Cancel·la tot el que hagi al temple per demà, tindrem un funeral d’estat… serà esgotador -va queixar-se la Sacerdotessa.

-Tan jove i sempre cansada -va riure’s l’Ishikirimaru.- No et deixa descansar els vespres, el Taroutachi?

-No en facis broma, per favor -va contestar-li la Hanako. Després d’una pausa, tornà a parlar- El Jud’Oh m’ha dit que vol ser enterrat amb la Kaori.

L’Ishikirimaru obrí els ulls, sorprès. Tardà un poc en reaccionar.

-És normal -va dir, sospirant- Realment l’estimava…

La Hanako ocultà el rostre sobre l’escriptori, molt cansada.

-I quin paper tinc jo en tota aquesta història? -se sentia assetjada pel fantasma d’una dona que feia molts d’anys que havia mort. Tot plegat, li semblava patètic. L’Ishikirimaru li va fregar el cap amb la tendresa d’un germà gran.

La Sacerdotessa no va dir res. Es va mantenir en silenci fins que les boles d’arròs arribaren. Aquell esmorzar-dinar va tenir gust de glòria.

Respon