[ROL] El principi de tot

Respon
Avatar de l’usuari
Morte-Diem
Col·laborador
Col·laborador
♫ Tu Tu Ru ♪
Entrades: 235
Membre des de: 15 oct. 2016, 12:07
Gràcies donades: 111 cops
Gràcies rebudes: 99 cops
Sexe: Home

15 nov. 2016, 20:00

Era una nit freda d’estiu, Tot just acabava el meu torn a la pizzeria, em vaig acomiadar ràpidament del meu cap i vaig anar cap a casa meva amb ganes de parlar pel xat amb la Kuroeka, que últimament hi havia tingut una relació molt estreta. Vaig seguir el meu camí diari amb el cap als núvols, i es que jo pensava que les noies només et robaven el cor, ara tot caminant i reflexionant m’adono que les noies amb només el cor no en tenen prou, també et roben els teus pensaments, et roben les paraules, et roben el teu temps i fins i tot poden arribar a ser les lladres del nostre futur. Per sort, jo estava completament d’acord que el meu lladre fos la Kuroeka...

–“El lladre, el lladre!!!”- Va ser com si sentís entre els meus pensaments.

-Hauria de deixar de pensar-hi tant, el final acabaré mig boig...- Vaig pensar amb veu alta.

Però ho vaig tornar a sentir, aquest cop més clar:
–El lladre!!! Atrapeu-lo!!- Vaig aixecar ràpidament el cap i vaig veure un home amb un davantal brut de pols tirant cassoles i plats a un altre home de negre que semblava tenir molta pressa.

Vaig trigar una mica a entendre la situació, però tant bon punt vaig adonar-me del que estava passant allà no vaig dubtar ni un moment a posar-me a córrer darrere de l’home de negre, vaig trigar pocs segons a atrapar-lo i quan va veure que era qüestió de temps que l’agafés em va començar a tirar coses de la bossa que portava, em va tirar dos llibres que vaig esquivar fàcilment i una caixa que anava dirigida al meu ull dret i que per sort vaig poder atrapar amb la mà abans que impactés, amb aquella mateixa caixa, de no gaire més d’un pam d’allargada, li vaig tornar amb encara més força i punteria de la que ell me l’havia llançat tocant-li el bell mig del cap i fent-lo desestabilitzar fins a caure de cap a terra, va quedar immòbil per uns cinc segons que vaig aconseguir apropar-m-hi i agafar-li la bossa, desgraciadament quan vaig començar a busca el mòbil per trucar a la policia va aixecar-se i va fugir tant ràpid que no me’n vaig ni adonar, com que jo ja tenia la bossa tampoc li vaig donar molta importància, a més també havia posat molt en dubte l’eficiència de la policia Italiana.

-Probablement m’haguessin denunciat a mi per haver-lo fet caure- vaig pensar.

Afegit en 7 minuts 45 segons:
Poc després va arribar l’home del davantal brut tot donant-me les gràcies i agafant nerviosament la bossa. Ara que el mirava més de prop em costava creure que fos ell el que llançava les cassoles, es veia un home gran, d’uns vuitanta anys amb unes ulleres rodones fines i una barba blanca molt poc cuidada.

–D’on ha tret vostè aquesta força per tirar cassoles?- Vaig preguntar-li amb un to burleta.

–Doncs és gràcies a tots aquests capsigranys que venen a la meva botiga i es pensen que em poden robar sense emportar-se una cassola al cap de regal.- Va respondre’m seguint la meva burla però amb un to molt més seriós que el meu.

–No hauria d’estar ja jubilat vostè? Que fa treballant algú de la seva edat?- Vaig acabar-li preguntant tot curiós.

Em va respondre amb una petita rialla entre la seva frondosa barba i va seguir –Tinc una botiga d’antiguitats on compro i venc tot tipus d’utensilis, és la meva afició i ho seguirà sent fins que déu em digui que n’hi ha hagut prou- Va fer una pausa d’uns tres segons i va seguir –Saps quants anys tenen aquestes cassoles que he tirat? Prop dels cent-vint anys cada una d’elles, un tros de ferro que ha viscut més vivències que tots dos nosaltres junts- Va dir tot seriosament i va seguir –Has arribat a pensar quantes persones ha pogut alimentar aquesta cassola? Gent morta de gana o gent de la alta noblesa, totes elles amb històries fascinants per explicar.- I amb una determinació envejable va acabar:
–Doncs jo sóc un col·leccionista d’històries, potser no conec la gran majoria d’històries que amaguen els objectes que guardo, però en tinc prou amb saber que hi ha una història fascinant darrere aquests objectes per estar content de tenir-los.-

L’avi tira-cassoles va acomiadar-se, em va tornar a donar les gràcies i em va donar un bitllet de cinc euros en senyal d’agraïment. Vaig estar uns 2 minuts sense moure’m del lloc pensant sobre tot el que m’havia dit fins que em vaig adonar que no s’havia endut la caixa que havia fet servir per fer caure el lladre, era una caixa petita de fusta de no gaire més un pam d’allargada i quatre dits d’amplada, era molt bonica, tenia unes gravacions fetes a la fusta on es podia definir un drac i una espècie de pollastre amb les ales obertes, ara que el miro millor, crec que és un fènix. Vaig obrir la caixa amb cura i vaig descobrir una daga al seu interior, tenia una fulla tant ben afilada que m’hi veia reflectit només amb l’ajuda de la llum de la lluna, l’empunyadura era de fusta i el guardamans era tot daurat, m’atreviria a dir que era or massís.
Vaig agafar-la curosament per l’extrem de l’empunyadura fins que vaig aconseguir treure-la de la caixa, i va ser quan la vaig empunyar amb força que vaig començar a sentir com si m’hagués caigut la daga, ja no sentia que toqués res amb les mans, com si hagués desaparegut per art de màgia de les meves mans, i va ser llavors quan vaig començar a veure un forat negre que em xuclava la mà que tenia la daga fins a fer-la desaparèixer seguint lentament pels braços i les cames, jo no em podia moure però encara no havia descobert si era culpa dels meus nervis o de la força d’aquell forat negre. Va trigar uns cinc segons a xuclar-me completament i després d’un moment de foscor absoluta vaig aparèixer dins una tenda enmig d’un frondós bosc.

Imatge

Respon