El palau dels auguris
Feia olor a sang. La Hanako es trobava a un llarg passadís d’un edifici antic però molt noble i ple de riqueses, amb una decoració exquisita i caríssima. Caminava com en un somni, amb inèrcia, sense pensar gaire en què feia. Simplement avançava per aquell passadís fosc.
Passa a passa sentia més la pressió, el silenci i la foscor que ho envoltava tot. Es girà, sentint quelcom a la seva esquena que la inquietava, però només havia una forta i profunda foscor. Escoltà atentament. Sentia alguna cosa, com un murmuri ancestral que cada vegada veia més a prop.
I en tornar a girar la vista cap endavant, els membres de l’alt consell de Shinsei, els ciutadans il·lustres i venerables que impartien justícia, cadascun d’ells provinents d’una divisió diferent, estaven estesos al terra. Estaven tots morts.
Un gran bassiot de sang tenyia el terra de vermell. La vella Baba, antiga Sacerdotessa, estava empalada per una llança i penjava grotescament d’una paret propera. La Hanako se la va mirar, en silenci. La foscor de cada vegada era més penetrant i el fred se sentia de manera molt intensa.
Al terra, la Hanako va poder veure els cadàvers del gran Haozij, un dels samurais més vells i respectats de Shinsei, a qui li havien tallat el coll amb la seva pròpia espasa. La doctora Wang descansava un poc més endavant amb l’esquena plena de fletxes. Havia salvat tantíssimes vides i, al final, ningú havia pogut fer res per ella.
La Hanako es quedà al mig d’un bassiot de sang, expectant. D’imprevist va sentir un gran enrenou a darrere seu. El Taroutachi la mirava d’entre la foscor i li somreia. La Hanako va avançar cap a ell però alguna cosa la va retenir. Un ganivet es clavà profundament a l’estomac de la Sacerdotessa. La Hanako no sentia dolor, ni por, ni tan sols podia veure qui l’estava agredint.
De la comissura dels llavis del seu Capità va caure un fil prim de sang i el Taroutachi va caure cap enrere, mort. El cor de la Hanako començà a bategar amb més força que mai i el ganivet començà a fer-li un mal indescriptible. Se sentia cridar, morta de por, però no tenia la sensació d’estar cridant. Una foscor profundíssima la va envoltar.
La Hanako va obrir els ulls i es va despertar amb molta violència. Estava plena de suor i les mans li tremolaven. Respirava amb molta dificultat i se sentia molt marejada. Tirà el cap cap enrere altra vegada subjectant-se fortament el pit on el cor li bategava fent-li un mal horrible.
-Hanako? –va demanar la veu del Bank. El tinent va avançar cap a ella amb la mirada interrogant- Què passa? Et trobes bé?
La Sacerdotessa va recordar on estava. Tornaven de la reunió del Consell d’Endor. Tots els tinents de Shinsei havien d'assistir a la reunió per debatre sobre els plans de l’Erumo juntament amb els representats de Drakkar.
-No res, només un malson –va somriure la Hanako. Mirà al seu voltant. Pareixia que s’havia quedat adormida a la coberta del vaixell però no recordava el moment exacte en que havia tancat els ulls. No havia estat un malson, era una premonició.
El Roku arribà amb una manta i anuncià que en poques hores arribarien a Shinsei. La Hanako s’aixecà del terra bastant confosa, mirant al seu voltant desorientada. El tinent de la Divisió Mèdica dormia plàcidament a l’ombra del mastí major amb la boca oberta.
La noia va mirar per la borda, un poc afectada encara per la premonició. Aspirà profundament l’aire marí i intentà calmar-se els nervis. Per tranquil·litzar-se es mirà la mar una estona però al poc temps es descobrí veient-hi sang que fluïa així que s’allunyà intentant no parèixer una paranoica.
Es va seure a un dels bancs de la coberta i tancà els ulls tan fort com va poder, encara embolicada amb la manta. Fins i tot amb els ulls fortament tancats encara podia veure ràfegues de la visió. Es començà a posar nerviosa i recordà com odiava viatjar en vaixell. Si l’Arslan fos allà probablement ja hauria arribat a Shinsei feia una bona estona.
Però no va ser fins ben entrada la tarda que el vaixell atracà al port i els tinents, amb mandra, sortiren de l’embarcació.
-Voleu anar a beure un poc de sake? –va dir el tinent de la Divisió Militar, un noi un poc més gran que ella, d’ulls verds i somrient que es deia Okita- Suposo que avui segueix sent dia lliure.
-SAKEEEEEEEEEEEEEEE! -va cridar el Joaq a l’orella de la Hanako, que va fer un salt cap enrere.
-No estaria gens malament… -va dir el Bank, mirant malament el fantasma.
-Jo no crec que pugui venir, em sap greu –es va disculpar la Hanako- El meu mestre s’enfadarà si no em reporto aviat.
-Vinga va... –va insistir el tinent Samurai sense poder-s’ho creure- No se n’adonarà si arribes unes hores més tard.
La Hanako va somriure, nerviosa. Com li explicava a un samurai capquadrat que segurament llegint els auguris els Sacerdots sabrien amb bastanta exactitud el dia i l'hora d'arribada de la tinent? Realment, el pitjor de pertànyer a la Divisió de Religió era haver de mentir contínuament o no poder dir les coses clarament.
-Si que ho sap, pots estar ben segur... Em sap greu –va tornar-se a disculpar la Hanako fent una reverència i, sense esperar rèpliques, va partir carrer amunt.
-El seu Capità fa moltíssima por –va dir el Roku, com pensant per ell mateix.
-No sé qui és –va confessar el tinent samurai mirant com la Hanako corria cap al temple.
-Com que no? –va contestar el tinent de la Divisió Mèdica amb admiració a la veu- No pot ser que no el coneguis, és una de les persones més famoses de Shinsei!! Un Sacerdot alt i ben plantat, amb els cabells negres, un gran savi i molt, molt poderós!!
-I malcarat -va afegir el Roku, emportant-se seguidament una mirada de reprovament del metge.
-Aaaaaah –va contestar el samurai fent memòria- Si, si, un dels que va salvar Shinsei de l’atac de l’Erumo. No sé, el meu Capità, per alguna raó, no tracta mai amb ell...
Mentre aquesta conversa tenia lloc, la Hanako corria tan fort com podia cap a la base provisional del temple de Shinsei. El temple havia quedat completament destruït a causa de l’atac de l’Erumo i tot i que la reconstrucció anava molt de pressa i ja havien tret totes les fustes velles, aixecar un temple nou no era qüestió de dies.
Mentrestant, la Divisió de Religió habitava a una casa antiga del districte central, al centre de la ciutat. Era una antiga casa de Geishas, de dues plantes i bastant ben conservada que es trobava paral·lelament al carrer principal dels comerços de Shinsei. A la planta baixa havien improvisat un altar perquè tots els creients poguessin anar a resar als Déus sense necessitat del temple.
Com que la sala era bastant petita, generalment havia grans cues a davant de la casa de creients que esperaven el seu torn per mostrar respecte i agraïment als Déus. La Hanako arribà corrent trobant-se amb un munt de cua i entrà a la casa sense demanar perdó per colar-se. Deixà les sabates a l’entrada i entrà a la sala de l’altar on va trobar l’Ishikirimaru. La Hanako va fer-li un senyal tímid i el seu senpai va fer una gran reverència davant els Déus i abandonà la sala de l’altar.
-Què et passa? –va demanar l’Ishikirimaru- Tens l’aura molt negra.
Pujaren les escales cap al segon pis que estava tancat al públic ja que era on els Sacerdots s’havien instal·lat. Obriren la porta, tancada amb clau, i la noia deixà l’equipatge al terra sense donar massa explicacions.
-He tingut una premonició –va confessar la Hanako molt atabalada i parlant molt de pressa- Em pots llegir el futur?
La Hanako va somriure un poc impacient. Tanmateix, sabia que no aclariria massa cosa, però el judici de l'Ishikirimaru era més clar i les seves visions eren sempre les més nítides.
-Ho intentaré, però saps que no sempre surt bé –li va recordar l’Ishikirimaru somrient tímidament. La Hanako li va recordar que ja no sabia, però que de totes maneres volia provar de veure si l’Ishikirimaru podia veure què li deparava el futur.
Els Sacerdots es varen seure al terra i l’Ishikirimaru va recitar uns sutres tot agafant molt fort les mans de la Hanako. Es va quedar completament en silenci, fent fluir l’energia del seu entorn. La Hanako intentava estar tranquil·la, esperant que el seu company pogués veure alguna cosa.
Uns minuts més tard, l’home obrí els ulls, suant.
-I? –va demanar la Hanako.
-Al teu futur només hi puc veure mort, Ukihana –va respondre l’Ishikirimaru de manera alterada. Els dos es quedaren en silenci intentant pair aquella notícia esfereïdora. La noia no va dir res, intentant assimilar tot el que estava passant, però de sobte notà que hi havia alguna cosa que li molestava... Per què ningú l'havia renyat encara tot posant cara d'amargat?
-Amb tot això… on és el Taroutachi?