[Rol] El palau dels auguris

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

13 feb. 2017, 11:21

Imatge

El palau dels auguris




Feia olor a sang. La Hanako es trobava a un llarg passadís d’un edifici antic però molt noble i ple de riqueses, amb una decoració exquisita i caríssima. Caminava com en un somni, amb inèrcia, sense pensar gaire en què feia. Simplement avançava per aquell passadís fosc.

Passa a passa sentia més la pressió, el silenci i la foscor que ho envoltava tot. Es girà, sentint quelcom a la seva esquena que la inquietava, però només havia una forta i profunda foscor. Escoltà atentament. Sentia alguna cosa, com un murmuri ancestral que cada vegada veia més a prop.

I en tornar a girar la vista cap endavant, els membres de l’alt consell de Shinsei, els ciutadans il·lustres i venerables que impartien justícia, cadascun d’ells provinents d’una divisió diferent, estaven estesos al terra. Estaven tots morts.

Un gran bassiot de sang tenyia el terra de vermell. La vella Baba, antiga Sacerdotessa, estava empalada per una llança i penjava grotescament d’una paret propera. La Hanako se la va mirar, en silenci. La foscor de cada vegada era més penetrant i el fred se sentia de manera molt intensa.

Al terra, la Hanako va poder veure els cadàvers del gran Haozij, un dels samurais més vells i respectats de Shinsei, a qui li havien tallat el coll amb la seva pròpia espasa. La doctora Wang descansava un poc més endavant amb l’esquena plena de fletxes. Havia salvat tantíssimes vides i, al final, ningú havia pogut fer res per ella.

La Hanako es quedà al mig d’un bassiot de sang, expectant. D’imprevist va sentir un gran enrenou a darrere seu. El Taroutachi la mirava d’entre la foscor i li somreia. La Hanako va avançar cap a ell però alguna cosa la va retenir. Un ganivet es clavà profundament a l’estomac de la Sacerdotessa. La Hanako no sentia dolor, ni por, ni tan sols podia veure qui l’estava agredint.

De la comissura dels llavis del seu Capità va caure un fil prim de sang i el Taroutachi va caure cap enrere, mort. El cor de la Hanako començà a bategar amb més força que mai i el ganivet començà a fer-li un mal indescriptible. Se sentia cridar, morta de por, però no tenia la sensació d’estar cridant. Una foscor profundíssima la va envoltar.




La Hanako va obrir els ulls i es va despertar amb molta violència. Estava plena de suor i les mans li tremolaven. Respirava amb molta dificultat i se sentia molt marejada. Tirà el cap cap enrere altra vegada subjectant-se fortament el pit on el cor li bategava fent-li un mal horrible.

-Hanako? –va demanar la veu del Bank. El tinent va avançar cap a ella amb la mirada interrogant- Què passa? Et trobes bé?

La Sacerdotessa va recordar on estava. Tornaven de la reunió del Consell d’Endor. Tots els tinents de Shinsei havien d'assistir a la reunió per debatre sobre els plans de l’Erumo juntament amb els representats de Drakkar.

-No res, només un malson –va somriure la Hanako. Mirà al seu voltant. Pareixia que s’havia quedat adormida a la coberta del vaixell però no recordava el moment exacte en que havia tancat els ulls. No havia estat un malson, era una premonició.

El Roku arribà amb una manta i anuncià que en poques hores arribarien a Shinsei. La Hanako s’aixecà del terra bastant confosa, mirant al seu voltant desorientada. El tinent de la Divisió Mèdica dormia plàcidament a l’ombra del mastí major amb la boca oberta.

La noia va mirar per la borda, un poc afectada encara per la premonició. Aspirà profundament l’aire marí i intentà calmar-se els nervis. Per tranquil·litzar-se es mirà la mar una estona però al poc temps es descobrí veient-hi sang que fluïa així que s’allunyà intentant no parèixer una paranoica.

Es va seure a un dels bancs de la coberta i tancà els ulls tan fort com va poder, encara embolicada amb la manta. Fins i tot amb els ulls fortament tancats encara podia veure ràfegues de la visió. Es començà a posar nerviosa i recordà com odiava viatjar en vaixell. Si l’Arslan fos allà probablement ja hauria arribat a Shinsei feia una bona estona.

Però no va ser fins ben entrada la tarda que el vaixell atracà al port i els tinents, amb mandra, sortiren de l’embarcació.

-Voleu anar a beure un poc de sake? –va dir el tinent de la Divisió Militar, un noi un poc més gran que ella, d’ulls verds i somrient que es deia Okita- Suposo que avui segueix sent dia lliure.

-SAKEEEEEEEEEEEEEEE! -va cridar el Joaq a l’orella de la Hanako, que va fer un salt cap enrere.

-No estaria gens malament… -va dir el Bank, mirant malament el fantasma.

-Jo no crec que pugui venir, em sap greu –es va disculpar la Hanako- El meu mestre s’enfadarà si no em reporto aviat.

-Vinga va... –va insistir el tinent Samurai sense poder-s’ho creure- No se n’adonarà si arribes unes hores més tard.

La Hanako va somriure, nerviosa. Com li explicava a un samurai capquadrat que segurament llegint els auguris els Sacerdots sabrien amb bastanta exactitud el dia i l'hora d'arribada de la tinent? Realment, el pitjor de pertànyer a la Divisió de Religió era haver de mentir contínuament o no poder dir les coses clarament.

-Si que ho sap, pots estar ben segur... Em sap greu –va tornar-se a disculpar la Hanako fent una reverència i, sense esperar rèpliques, va partir carrer amunt.

-El seu Capità fa moltíssima por –va dir el Roku, com pensant per ell mateix.

-No sé qui és –va confessar el tinent samurai mirant com la Hanako corria cap al temple.

-Com que no? –va contestar el tinent de la Divisió Mèdica amb admiració a la veu- No pot ser que no el coneguis, és una de les persones més famoses de Shinsei!! Un Sacerdot alt i ben plantat, amb els cabells negres, un gran savi i molt, molt poderós!!

-I malcarat -va afegir el Roku, emportant-se seguidament una mirada de reprovament del metge.

-Aaaaaah –va contestar el samurai fent memòria- Si, si, un dels que va salvar Shinsei de l’atac de l’Erumo. No sé, el meu Capità, per alguna raó, no tracta mai amb ell...

Mentre aquesta conversa tenia lloc, la Hanako corria tan fort com podia cap a la base provisional del temple de Shinsei. El temple havia quedat completament destruït a causa de l’atac de l’Erumo i tot i que la reconstrucció anava molt de pressa i ja havien tret totes les fustes velles, aixecar un temple nou no era qüestió de dies.

Mentrestant, la Divisió de Religió habitava a una casa antiga del districte central, al centre de la ciutat. Era una antiga casa de Geishas, de dues plantes i bastant ben conservada que es trobava paral·lelament al carrer principal dels comerços de Shinsei. A la planta baixa havien improvisat un altar perquè tots els creients poguessin anar a resar als Déus sense necessitat del temple.

Com que la sala era bastant petita, generalment havia grans cues a davant de la casa de creients que esperaven el seu torn per mostrar respecte i agraïment als Déus. La Hanako arribà corrent trobant-se amb un munt de cua i entrà a la casa sense demanar perdó per colar-se. Deixà les sabates a l’entrada i entrà a la sala de l’altar on va trobar l’Ishikirimaru. La Hanako va fer-li un senyal tímid i el seu senpai va fer una gran reverència davant els Déus i abandonà la sala de l’altar.

-Què et passa? –va demanar l’Ishikirimaru- Tens l’aura molt negra.

Pujaren les escales cap al segon pis que estava tancat al públic ja que era on els Sacerdots s’havien instal·lat. Obriren la porta, tancada amb clau, i la noia deixà l’equipatge al terra sense donar massa explicacions.

-He tingut una premonició –va confessar la Hanako molt atabalada i parlant molt de pressa- Em pots llegir el futur?

La Hanako va somriure un poc impacient. Tanmateix, sabia que no aclariria massa cosa, però el judici de l'Ishikirimaru era més clar i les seves visions eren sempre les més nítides.

-Ho intentaré, però saps que no sempre surt bé –li va recordar l’Ishikirimaru somrient tímidament. La Hanako li va recordar que ja no sabia, però que de totes maneres volia provar de veure si l’Ishikirimaru podia veure què li deparava el futur.

Els Sacerdots es varen seure al terra i l’Ishikirimaru va recitar uns sutres tot agafant molt fort les mans de la Hanako. Es va quedar completament en silenci, fent fluir l’energia del seu entorn. La Hanako intentava estar tranquil·la, esperant que el seu company pogués veure alguna cosa.

Uns minuts més tard, l’home obrí els ulls, suant.

-I? –va demanar la Hanako.

-Al teu futur només hi puc veure mort, Ukihana –va respondre l’Ishikirimaru de manera alterada. Els dos es quedaren en silenci intentant pair aquella notícia esfereïdora. La noia no va dir res, intentant assimilar tot el que estava passant, però de sobte notà que hi havia alguna cosa que li molestava... Per què ningú l'havia renyat encara tot posant cara d'amargat?

-Amb tot això… on és el Taroutachi?

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

16 feb. 2017, 15:28

-On és el Taroutachi? –va demanar la Hanako, mirant cap als costats amb insistència, com si l’home hagués de sortir d’alguna habitació amb cara de mal humor.- Ell també sortia al meu somni...

L’Ishikirimaru va sospirar i va mirar cap a un altre costat. Sempre que feia això volia dir que ocultava alguna cosa.

-No està aquí... –va respondre passant-ho malament. La Hanako es va aixecar nerviosa, tement-se el pitjor i que la seva visió ja s’hagués fet realitat. I si feia tard per salvar-lo??- No t’alteris, escolta, han passat algunes coses des que vares partir a Endor.

-Com ara què? –va demanar la Hanako, alçant un poc la veu. L’Ishikirimaru la va renyar, recordant-li que al pis de baix havia fidels resant als Déus.

-Els ancians del consell... –va explicar l’Ishikirimaru- Els vàrem trobar assassinats fa tres dies.

La Hanako, en certa manera, ja ho sabia. Ho havia vist, claríssimament a la seva premonició. Ho sabia de sobres, però no ho havia sabut interpretar.

-Ja... ho he vist –va confessar la Hanako amb un calfred que li recorria l’esquena.

-Has vist això? –va demanar l’Ishikirimaru pensatiu. La conversa entre els Sacerdots es va convertir en un murmuri que només ells dos podien escoltar- I saps què ha passat després?

-No en tinc ni idea –va respondre la Sacerdotessa també baixant la veu. El soroll de la gent entrant i sortint de la casa arribava claríssimament fins allà dalt. Tota aquella conversa no li estava contestant la primera pregunta, on era el seu mestre...

-El consell governava Shinsei amb membres d’honor molt savis provinents de les 5 divisions de Shinsei –va explicar l’Ishikirimaru- Els han assassinat a tots, no hi ha pistes sobre qui ho va fer, ni quan, ni per quin motiu...

-Ho estan investigant els membres de la Divisió d’Intel·ligència? –va demanar la Hanako

-Evidentment –va contestar l’Ishikirimaru somrient- Però no tenen cap pista... El govern provisional s’està començant a formar i es farà oficial d’aquí tres dies però ja et pots imaginar…

No va ser fins aquell moment que la noia va començar a veure per on anaven els tirs i on volia arribar realment el Sacerdot.

-El Taroutachi estarà al nou govern? –va demanar la Hanako tornant a aixecar la veu.

-Si res ho impedeix, serà anomenat Shogun i serà el màxim governador de Shinsei fins que la crisi passi... –va aclarir l’Ishikirimaru.

La Hanako es quedà en silenci assimilant la informació. La situació ja era prou difícil pels Sacerdots en haver perdut el temple i ara havien de perdre també el seu líder? De sobte tot es desmuntava i la Sacerdotessa no podia evitar sentir-se perduda.

-Escolta, per què no el vas a veure? –va demanar l’Ishikirimaru prevent una reacció estranya per part de la Sacerdotessa- Potser us caldria als dos parlar amb un poc sinceritat. El trobaràs al palau del Shogun, si dius que ets la tinent de la Divisió de Religió i demanes per ell segur que et deixen passar.

L’Ishikirimaru va tancar la porta i la Hanako el sentí baixar i saludar els creients que continuaven fent cua al portal de la casa. L’Ishikirimaru parlava alegrement amb una velleta que volia oferir una almoina als Déus perquè el seu fill que havia estat ferit a la batalla contra l’Erumo es recuperés aviat.

La Hanako, mentre, es va seure al passadís abraçant-se els genolls, sense saber si deixar sortir la ràbia o si posar-se a plorar.

-Ets un mentider, mestre –va dir, fluixet, empassant-se tota la fustració.

La Sacerdotessa es quedà allà una bona estona, intentant assimilar tants canvis en silenci. Tot havia canviar massa ràpid: el temple destruït, l’exèrcit de l’Erumo atacant Shinsei i convertint-se en una amenaça pel món de tadaima i ara el Taroutachi se n’anava del temple.

I només en pensar això el pit li feia moltíssim de mal i no podia evitar plorar com una nena petita. Per què estava tan enfadada i trista a la vegada? Si ni tan sols es podria entendre a si mateixa, com ho faria per entendre els nous reptes que hauria d’enfrontar d’ara en endavant?

Només va ser fins aleshores quan va recordar que el Taroutachi també sortia a la seva premonició. Hauria d’anar a advertir-li però realment no tenia massa ganes de veure’l i, sense adonar-se’n, ja estava a l’entrada posant-se les sabates i sortint al carrer quan el sol s’estava ponent darrere el turó en el qual s’estava aixecant, de nou, el Temple del Fènix Daurat de Shinsei.

Caminà pels carrers sentint el fred de la nit que tot just començava a caure i caminà sense pensar gaire cap al palau del Shogun que s’alçava al mig de la ciutat. Quan més s’acostava més se n’adonava que era molt improbable que la deixessin passar per molt que digués que el Taroutachi era el seu mestre. Perquè ara ja no era el Taroutachi, ara era el pròxim Shogun de Shinsei.

Però contràriament al que anava pensant, quan arribà a les portes del castell, fortament vigilades per samurais vestits amb fortes i brillants armadures, en veure-la feren una reverència i li obriren les portes del palau.

La Hanako mai abans havia estat allà ja que era un privilegi que només tenien els Capitans de cada Divisió i els tinents en comptades ocasions, però sempre que el Taroutachi hi anava tornava remugant perquè les altres divisions es quedaven sempre amb el pressupost, especialment la Divisió de Combat perquè l’antic Shogun era un exmembre de la divisió i mirava d’afavorir-los tant com podia.

En entrar al palau hi havia una gran esplanada, un pati de pedra blanca preciós al qual s’hi podia accedir després de travessar un pont que donava a un fossat molt ample. La Hanako el va traspassar escortada per dos samurais que feien molt de renou quan caminaven. Un d’ells era tan gran i musculós que pareixia un gegant i parlava amb una veu greu. Es deia Genzaburo i custodiava el palau des de feia molts d’anys.

La deixaren tot just davant la porta. El palau impressionava molt més quan més a prop s’hi estava. Era de diferents altures, tot blanc i ple de detalls d’or macís per totes bandes fets amb un paciència infinita. L’entrada si cabia era encara molt més espectacular. Una gran estora de color vermell recobria la fusta del terra i era agradable al tacte.

La Hanako es va treure les sabates i es mirà aquella entrada encantada, com si fos a un somni. Les parets estaven completament folrades d’artefactes preciosos, molts d’ells d’or i amb quadres plens de retrats de personatges en kimono que es miraven els visitants alguns somrients, d’altres amb una expressió severa.

La Sacerdotessa avançà fins una gran taula de fusta que brillava amb uns quants objectes d’or a sobre i un gran ram de flors, el més gran que la Hanako hagués vist mai.

-Sacerdotessa-sama –va dir un petit home, calb i amb un gran bigoti blanc que l’observava somrient. La Hanako es va posar vermella i va fer una petita reverència. El temple sempre havia estat tan antiquat que en entrar al palau s’havia quedat absolutament meravellada de la gran estança tan rica i opulenta. Mai havia vist res semblant i mirés on mirés tot el que veia era riquesa i poder.

-El Shogun no tenia programada la vostra visita, però us estava esperant... –va respondre l’home, un poc contrariat. La Hanako no sabia què contestar però va pensar que una disculpa seria el més adient però, quan va demanar perdó, l’home es va sentir molt malament i li va fer una reverència molt exagerada i es va disculpar altra vegada.

-Si us plau, disculpi el meu atreviment –va dir quasi tocant el terra amb el front. La Hanako no acabava d’entendre de què anava tot allò així que no va contestar i continuà examinant les flors que estaven a sota del retrat d’un jove sacerdot que posava amb un còdex a les mans.

-Si em seguiu, us concertaré una audiència amb el Shogun de seguida –va dir l’home aixecant-se del terra. La Hanako va deixar estar l’entrada i el seguí per unes escales molt grans i àmplies, de fusta i també tapades per la estora vermella. Per les parets de les escales també hi havia una rica decoració i la Hanako començà sentir-se malament. Com Shinsei podia tenir un palau tan opulent i a la vegada deixar que hi hagués barris amb moltíssima pobresa?

Suposà que Shinsei, tot i ser un món ple de màgia i Déus, tampoc era el paradís i que, tot i que no li agradés, els rics mai lluitarien per protegir els que no tenien res. Caminaren per un passadís on havia molta gent treballant i la Hanako va reconèixer el lloc de seguida perquè ja hi havia estat.

Era el lloc on havia trobat els cadàvers a la seva premonició.

Els assistents del palau estaven instal·lant noves fustes al terra i canviant l’estora. Un gran encens purificador estava encès a sobre d’una petita tauleta. Suposà que havia estat cosa del Taroutachi. El palau, tot i que molt ric i ben construït, era un poc fosc. La noia sentí un calfred recorrent-li l’esquena i mirà al voltant sentint-se amenaçada però només va ser la seva imaginació.

L’home baixet es va aturar davant d’una gran porta blanca decorada amb or i hi tocà dues vegades. Va fer un senyal a la Hanako perquè es quedés darrere i l’home obrí la porta fent una gran reverència i tornant a posar el front en terra

Esperà uns segons abans de parlar i ho va fer en un japonès tan antic i formal que la Hanako quasi no va entendre què deia.

En sentir la veu del Taroutachi, la Hanako es va posar nerviosa. No sabia gaire bé la raó però el cor li començà a bategar amb molta intensitat. L’home del bigoti blanc va fer una reverència i es va girar cap a la Hanako fent-li un senyal perquè entrés. La noia avançà amb inseguretat per trobar-se un despatx molt gran i ampli amb un balcó que donava cap a la ciutat de Shinsei.

El sostre era molt alt, cosa que donava encara més sensació d’estar dintre d’una habitació enorme. I com no podia ser d’altra manera, la decoració també era molt rica i plena de detalls. Al darrere d’una taula enorme, caríssima i plena de papers el Taroutachi es va aixecar d’una cadira, alta i molt ornamentada.

Portava un kimono vermell i a sobre un haori de color negre que tenia tota la pinta de ser caríssim. Com sempre portava els cabells fermats en una llarga cua i tenia el rostre seriós. Tot i això, veure’l sense la roba de sacerdot es feia molt estrany.

-És el Gran Shogun de Shinsei, mostreu els vostres respectes i feu una reverència –la va advertir l’home baixet enfadat.

La Hanako va parpellejar sense acabar-ho d’entendre. No era el Shogun, era el seu mestre, un Sacerdot amargat i borde que fins feia res intentava ensenyar-li, sense massa esforç ni èxit, els secrets de la vida al temple.

-Deixa’ns sols, Rokuro –va ordenar el Taroutachi. L’home va tornar a fer una reverència exagerada i va sortir tancant la porta.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

18 feb. 2017, 00:54

Imatge


El Taroutachi va sortir de darrere de la taula amb un pas ferm i ràpid. Es movia per l'estança com si hi hagués estat tota la vida, amb una seguretat envejable.

-Has tardat més del que estava previst. Ha anat tot bé? –va demanar el mestre, preocupat, arribant fins la tinent. Somreia amb confiança tot i que sabia que la noia segurament s'hauria assabentat feia res de tots els canvis i tendia a reaccionar malament...

La Hanako se’l va mirar molt enfadada. Tenia ganes de pegar-li una bona tundra, un bon cop de puny a l’estomac i deixar-lo estirat al terra, però sabia que el mestre era molt més fort que ella i que fes el que fes no serviria d’absolutament res.

-Què passa? –va demanar el Taroutachi, obrint la caixa de Pandora del seu propi patiment- Et noto tensa...

-Molt observador!! –li va cridar la Hanako deixant anar una ira innecessària a les seves paraules. Evidentment, el Taroutachi sabia que això passaria. L'havia observat durant molt de temps i la coneixia moltíssim. Haver passat tants d'anys al seu costat, a més, feia que pogués esbrinar el seu estat d'ànim amb una sola ullada. Ara, saber el que pensava era sempre un misteri...

El Taroutachi va sospirar profundament i mirà cap al cel com demanant l’ajuda dels Déus. Tractar amb la Hanako se li feia sempre molt difícil perquè tenien una relació un poc especial que era alguna cosa més que una simple relació laboral però que a la vegada mai s’havia concretat en res més que certa tensió constant entre els dos.

-Puc entendre que estiguis disgustada –va dir lentament carregant-se de paciència infinita. Observà com el rostre de la noia no canviava així que continuà parlant- Puc saber per què?

La Hanako es va quedar en silenci i va mirar cap a altra banda. Realment no en tenia ni idea però estava bastant enfadada amb el seu mestre.

-Ets un mentider –va etzibar-li la Hanako també molt violentament.

-Per? –va demanar el mestre posant-se just al davant de la seva alumna. La seva expressió era interrogant.

La Hanako es va prendre el seu temps per contestar, com si hagués de posar un munt de pensaments que no tenien sentit en ordre i li costés trobar una excusa decent.

-Em vares dir que no estaria mai sola! –va cridar-li la Hanako- I quan em descuido t’anomenen Shogun o jo què sé i deixes el temple! Ets un mentider!!

La Hanako va alçar la veu més del que li hauria agradat. Es mirà al voltant però l’habitació era suficientment alta i gran com perquè la seva veu no hagués arribat ni a la porta.

-No he deixat el temple –va dir el Taroutachi- Segueixo sent el Gran Sacerdot del temple de Shinsei, és un títol que només pot tenir el membre de major edat del temple, que sóc jo a tots els efectes.

-Ah si? –va respondre la Hanako enfadada, rient-se de la seva explicació.- Te’n rius de mi?

-Tu més que ningú hauries de saber que sempre sóc sincer amb tu. –va contestar el Taroutachi molt seriós- Que ara sigui Shogun no vol dir que hagi deixat el temple, segueixo sent un Sacerdot i ho seré sempre. No puc retornar els poders que els Déus m'han atorgat, recordes?

La Hanako es quedà en silenci, sense saber què dir, enfadada tant amb ell com amb si mateixa.

-Escolta –va dir el Taroutachi agafant-li la mà amb inseguretat- No faltaré mai a la meva paraula.

La Hanako alçà la mirada i es trobà amb els ulls del Taroutachi plens de tristesa. No els va poder mirar gaire temps i tornà a desviar la mirada per contestar en veu molt fluixeta.

-Aleshores digues que no vols ser Shogun...

-No puc fer això!! –va contestar el Taroutachi amb un poc d’impaciència a la veu. La seva alumna era molt tonta o potser no el volia entendre.

-Per què? –va tornar a insistir la Hanako. El Taroutachi es va armar de paciència. Realment la Hanako havia estat a Endor mentre s’havien celebrat les reunions per triar una nova cort executiva per a Shinsei així que tampoc podia culpar-la de no acabar d’entendre exactament tot el que s’havia perdut.

-Perquè no ho pot ser ningú més!! Han assassinat els màxims dirigents de Shinsei, no te n’adones que això és molt greu? I a més no tenim ni idea de qui ha perpetuat aquesta matança! No queda ningú amb un gran poder més que jo per poder posar un poc d’estabilitat o la incertesa...

El mestre es passà la mà pel rostre amb un poc de nerviosisme.

-Trobar els cossos dels savis del consell va ser un cop molt dur per les cinc divisions. –va confessar el Taroutachi- Eren els nostres membres més intel·ligents i experimentats, portaven a sobre un llegat incalculable i una saviesa enorme que s’ha perdut per sempre amb ells. Ens va costar molt recuperar-nos i pensar en un substitut. D’entre tots els candidats, em varen triar per unanimitat, Ukihana. No et pensis que he pres aquesta decisió i he acceptat un càrrec de tanta responsabilitat sense pensar molt bé en tot el que comportava.

-Tant m’és –va reconèixer la Hanako. Sabia que era molt egoista però li era igual- A mi tot això tant m’és. Jo... ja t’ho vaig dir en tornar de l’inframon, tot el que vull és estar al temple amb l’Ishikirimaru i tu. I ara d’això, què em queda? El temple ha estat destruït i tu ja no hi seràs.

-Jo hi seré sempre –va contestant taxativament el mestre perdent un poc més la paciència i pensant que des d’aquell vespre ja havien passat dos anys. El temps passava molt ràpid, inexorable- Sempre. Aquest càrrec només requerirà tot el meu temps fins que el consell es torni a establir. Poden passar dies o anys, però tard o d’hora tornaré a tenir temps per passar-me gran part del dia al temple.

La Hanako es va adonar que el Taroutachi ja havia pres una decisió ferma al respecte així que canvià d’estratègia.

-I què passarà amb el temple mentre tu estàs de vacances? –va demanar la Hanako sent completament conscient que es passava amb la pregunta- Ens deixaràs sense guia al mig de la crisi més gran que mai ha tingut la Divisió de Religió? Quina mena de Capità fa això?

El Taroutachi va alçar una cella i va posar els ulls en blanc. La Hanako odiava quan feia això, sempre volia dir que estava pensat que era tonta o alguna cosa per l’estil.

-Mira que n’ets de tonta –va dir, ofès. Com odiava tenir raó quan es tractava del que pensava el seu mestre- Sóc el Gran Sacerdot del temple però ja sóc el seu Capità.

-Eh? –va demanar la Hanako sense entendre’l- Això no té cap mena de sentit!!

-És clar que en té! –va cridar-li el Taroutachi. Sospirà profundament intentant que la conversa anés cap a un camí més pacífic.

La Hanako va baixar la mirada, un poc penedida de tot el que havia estat retraient-li al mestre sense acabar de conèixer tots els motius que l’havien empès a acceptar ser el Shogun.

-Entenc que no hagis tingut cap més remei que acceptar –va reconèixer la Hanako- però això no treu que la Divisió de Religió es quedi orfra sense tu...

-Però es pot saber què és el que no entens? –va demanar el Taroutachi amb un to bastant suau- No t’ha quedat clar?
La Hanako va fer que no amb el cap.

-És que t'expresses fatal... -va reconèixer la Hanako emportant-se una mirada severa del Shogun, que, a la fi, va perdre la paciència.

-T’estic promocionant a Capitana –va renyar-li el Taroutachi fent gala dels seus habituals modals. Una borderia que la Hanako recordaria sempre.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

20 feb. 2017, 09:58

-Ni pensar-ho! –va tallar la Hanako

-Disculpa? –va demanar el Taroutachi

-Que no

-QUÈ??

-Que t’he dit que no!!

-COM?? Per què aquesta conversa em sona tant? -va demanar el Taroutachi exasperat- Es pot saber per què no?

-Que per què no? -va reflexionar la Hanako- Doncs perquè si has de tenir temps d’aquí uns anys, vull que tu segueixis sent el líder del temple.

-Sóc el líder del temple –va respondre el Taroutachi de manera arrogant, alçant una cella- No tinc per què ser també el seu Capità, són coses diferents Ukihana. Es pot saber què hi he de posar dintre d’aquest cap tan dur que tens perquè m’entenguis??

La Hanako es va quedar en silenci ferma en la seva negació. El mestre va sospirar i s’emportà la mà al front, cansat.

-Pots fer-ho ni que sigui per mi? –va demanar, sincerament- No puc fer-ho tot. Potser no t’ho pareix, però ser Shogun em treu moltíssim de temps...

-Ara és quan més et necessitem... -va tornar a insistir la noia, caparruda com només ella podia ser-ho.

-Shinsei també em necessita. –va respondre ràpidament el Taroutachi- I tu ho faràs bé! No és pas difícil, has estat fent la major part de la feina durant els darrers dos anys. No tens massa elecció, ho saps no?

Es quedaren en silenci, sense dir res. El Taroutachi va sospirar.

-Es pot saber què vols de mi? Em tens sempre molt confós, em mareges! –va confessar el mestre, clarament fotut- Mai sé què estàs pensant! Per què no ets sincera amb mi?

La Hanako se’l va mirar sense acabar d’entendre què volia dir-li. Era graciós que el mestre, que mai deia les coses i que era esquiu amb tothom, parlés precisament sobre sinceritat.

-Tornes a tenir el cap ple de pensaments? –va demanar el Taroutachi en veure que la Sacerdotessa no li contestava. La Hanako va fer que si amb el cap apretant els llavis. Li molestava molt que el Taroutachi a vegades esbrinés en què estava pensant.

-Ho faràs molt bé –va dir el mestre agafant-la gentilment per les espatlles i acotant-se un poc per quedar a la seva alçada- Ukihana, ets molt bona sacerdotessa. No puc estar més orgullós com a mestre de tot el que has après.

No va poder evitar pensar que, com a mestre, ho podria haver fet molt millor. La primera vegada que va voler-li ensenyar alguna cosa li va obrir el cap, literalment. Potser si ell hagués estat més competent durant la seva trajectòria com a Capità, la situació actual del temple no seria tan precària. No va poder evitar un lleuger sentiment de culpa.

-Això ja ho sé –va somriure la Hanako imitant conscientment el to arrogant del Taroutachi. El Taroutachi va somriure també mentre la seva alumna mirava cap a altra direcció amb el rostre vermell- Tens raó que no sóc mai sincera amb tu.

-Per què em surts ara amb això? Seràs la Capitana de la Divisió, oi? –va demanar el mestre un poc confós, esperant que la noia fes que sí amb el cap.

Però sospitava que, per com la noia mirava cap a altre costat intentant evitar la vergonya, que ara, precisament, no estaven parlant sobre el temple. Sabia que ell havia tret el tema però també estava molt acostumat a que la Hanako simplement l’ignorés sempre que ell provava d'acostar-s'hi. De fet, ella mateixa li havia deixat clar que volia que la seva relació fos estrictament de mestre i alumna.

La Hanako es va quedar en silenci més temps del necessari i el Taroutachi es va posar un poc nerviós. Sempre estava amb els nervis a punt d'esclatar i avui estava fent una gran feina de contenció. Sentia la Hanako a prop seu i això sempre el feia sentir-se insegur.

-La veritat és que mai t’he respost amb sinceritat, simplement vaig optar pel que em pensava que seria més senzill –va somriure la Hanako amagant el rostre al pit del Taroutachi- No volia complicar les coses, saps?

El Taroutachi sentia el seu cor accelerant-se i intentà no pensar-hi gaire. Li va fer vergonya pensar que potser la noia podia sentir-lo i intentà tranquil·litzar-se.

-No entenc on vols arribar –va respondre el mestre acaronant-li el cap amb molta tendresa i sentint com la noia li agafava fortament la mà. En realitat si que ho sabia, però no es volia fer il·lusions una vegada més.

-És que pensava que seria molt complicat –va continuar dient la Hanako un poc atropelladament- Ja saps, fent feina sempre junts. I si… No volia que...

El Taroutachi va remoure’s inquiet abraçant més la Hanako cap a si, incapaç de creure's que tot allò era real. Besà el cap de la Sacerdotessa i, amb un nus a la gola que li impedia dir res, enredà les mans als seus cabells, nerviós.

-El que vull dir és que... –la Sacerdotessa es va quedar en silenci, incapaç d’acabar la frase.

-No cal que diguis res més... –va dir el mestre el Taroutachi anant un pas per davant de la noia. La coneixia prou com per saber que s’estaria mitja hora per reconèixer-ho, així que ell també va optar per l’opció més fàcil perquè, de paciència, el Shogun en tenia més aviat poca.- Aaaaaah, saps tot el que m’has fet esperar? -va demanar, amargadament, per variar.

-Em sap greu –va respondre ràpidament la Hanako amb la veu tallada, molt nerviosa, corresponent amb més força a l’abraçada.

-Ja, bé... no passa res –va contestar el Taroutachi de seguida, amb el seu to de veu habitual- Si era això el que et feia tirar-te cap enrere, ara ja no sóc el teu Capità. Sempre he sabut que tenies raó, només hauria fet les coses més complicades... I ja de per si ets molt maldestra i despistada.

-No... no sóc pas tan despistada!! -el mestre va alçar una cella, posant cara d'incredulitat- A més, segueixes sent el líder del temple –va somriure la Hanako escoltant com el cor del Taroutachi s’accelerava per moments- Això no canvia res...

-Si tant et preocupa, serà el nostre secret –va proposar el Taroutachi, sense pensar-ho massa- No té perquè saber-ho ningú. Si vols, ni tan sols li direm a l’Ishikirimaru.

La Hanako va somriure. Potser no era prou valenta com perquè fos d’una altra manera.

-Sospito que ja ho ha vist... -va contestar pensant que havia estat precisament ell qui li havia insistit perquè anés a veure l'antic Capità.

-És clar que ho sap, és molt intel·ligent i està contínuament mirant el futur... Fa un poc de mania que sàpiga sempre el que passarà abans que nosaltres mateixos –va dir amargadament el mestre baixant el cap fins a l’alçada de la Hanako- Et preocupa res més?

-Si –va dir torpement la Hanako acostant el seu rostre al del Taroutachi i tancant els ulls- Però ara no me’n recordo.

El Taroutachi va somriure i lentament ajuntaren els seus llavis, sincerant-se després de tant de temps. Si ningú més havia de saber-ho, el millor seria que aquell moment de felicitat es quedés també allà dins per sempre. Era estrany que, després de tant de temps, no haguessin de mentir-se contínuament.

En aquell moment, al mig del gran despatx del Shogun mentre la lluna pujava lentament el seu camí cap al cel i es coronava, el Taroutachi va sentir-se feliç, i ho havia estat molt poques vegades a la seva vida.

-Shogun-sama!! Shogun-sama!!! –va cridar el Rokuro tocant molt fort a la porta. El Taroutachi va fingir que no l’escoltava.

-SHOGUN-SAMA!! –va tornar a cridar l’home amb una veu molt estrident.

-Què passa? –va contestar el Taroutachi de manera borde, com sempre. La Hanako va riure fluixet.

-Senyor, disculpeu la meva insolència però la casa on s’ha instal·lat el temple s’ha encès en flames!!

-Què? –va cridar el Taroutachi.

-L’Ishikirimaru! –va cridar la Hanako. Obriren la porta donant-li als nassos al Rokuro i corregueren passadís a baix.

Aleshores la Hanako recordà la premonició i que encara no li havia contat res al mestre...

-Shogun-sama, no sortiu, és perillós!! –va cridar el Rokuro.

-Ara torno –va riure el Taroutachi agafant la mà de la Hanako- Per cert, Rokuro, si la Capitana de la Divisió de Religió ve mai a veure’m, vull que sempre li permetin l’accés, encara que estigui molt enfeinat, d’acord?

-S’obeiran les vostres ordres, Shogun-sama –va respondre l’home tornant a fer una reverència exagerada. El Shogun i la Capitana del temple de Shinsei baixaren les escales corrent i obriren la porta del palau per veure com, de lluny, el fum s’alçava, fruit de les flames de consumien el temple improvisat.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

22 feb. 2017, 19:42

-ARSLAN! –va cridar la Hanako al vent. Esperaren un minut mirant el cel, sense sentir el fènix ni veure’l arribar enlloc.

-Maleït fènix bizco... –es va queixar el Taroutachi.

-No li diguis així, saps que no li agrada... –va renyar-li la Hanako.

-Però és que és putament bizco! –va queixar-se el Taroutachi.

L’Arslan arribà poc després, alt, majestuós i putament bizco amb un ull mirant cap a Shinsei i l’altre cap a Drakkar de bizco que era. Pujaren a sobre del fènix i en poc menys d’un minut aterraren a la casa.

-Ishikirimaru!! –va cridar la Hanako fent-se pas entre els ciutadans que havien acudit fins el temple improvisat per xafardejar. Agafà una dona que sempre solia venir unes quantes vegades al dia a resar i li va demanar de males maneres pel Sacerdot.

-No he vist al Sacerdot sortint quan el foc ha començat... –va dir- Feia una estona que s’havia absentat...

La Hanako va córrer cap a la porta i no s’ho va pensar dues vegades i entrà tot i les flames. El Taroutachi no podia entrar amb ella ja que el seu element no era el foc i no faria més que estorbar.

-Apagueu el foc, ràpid! –va ordenar el Shogun als militars que passaven per allà. Dos d’ells varen fer servir la màgia d’aigua per apagar les flames i el propi Taroutachi va fer servir tot el gel que podia per congelar les flames.

-ISHIKIRIMARU! –va cridar la Hanako sense obtenir resposta. Obrí la porta de la sala de l’altar i d’entre les flames sortí una figura negra que es llençà contra la Hanako.

-SHIKI!! –va cridar la Capitana del temple. Un esperit de foc amb nou cues va aparèixer al davant de la noia aturant el cop.
L’esperit de la seva katana feia front aquell home emmascarat com si es tractés d’un joc. Mentre, la Hanako es tapava el nas amb les mans i pujà l’escala per veure si trobava l’Ishikirimaru. Uns kunai es clavaren al terra molt a prop d’on ella havia estat feina només uns segons.

No va mirar enrere, pujà corrent tot el que va poder per trobar-se la porta completament tancada. Va empènyer-la amb totes les seves forces mentre sentia com trossos del sostre anaven caient consumits pel foc. Uns kunais llençats amb molta precisió ara sí que es clavaren a la cama dreta de la noia.

-Kogitsunemaru, acaba amb ell!! –va ordenar la Hanako a l’esperit de la seva katana tot llençant un encanteri paralitzador a l’home misteriós que començava a pujar l’escala amb una aura assassina voraç.

El shiki va fer el que la Hanako li va ordenar i pujà l’escala corrent obrint la porta fent-la rebentar. Quan la va obrir, la Hanako va haver de recular perquè una gran quantitat de fum negre va sortir impedint-li el pas cap endavant i no li deixava veure el que havia més endavant.

Entrà al segon pis tan ràpid com va poder i a la primera habitació va descobrir l’Ishikirimaru fermat a una columna, inconscient. La Hanako va córrer fins a ell, deslligant-lo.

-Ishikirimaru!! –va cridar la noia. Estava viu, però inconscient. L’habitació, tot i que bastant consumida per les flames, mostrava signes d’una lluita recent. El verí dels kunais començava a fer efecte i la Hanako se sentia molt feble. Agafà l’Ishikirimaru i el va alçar com va poder i just en el moment que anava caminant cap a la porta va sentir alguna cosa que colpejava molt fortament la finestra.

La Sacerdotessa es va girar per veure com l’Arslan empenyia la finestra de fusta amb el bec i hi pegava fortament amb les ales. La Hanako va canviar el rumb cap a la finestra que va obrir per treure l’Ishikirimaru d’allà posant-lo a sobre del fènix.

L’Arslan va baixar el Sacerdot mentre la Hanako de cada vegada tenia més i més son, però va fer un darrer esforç per sortir de l’habitació i pujar al terrat on esperà que el fènix tornés per recollir-la.

Ja al terra, es va treure el kunai de la cama i intentà somriure. El Taroutachi l’agafà en braços.

-Em sap greu, l’he hagut de matar –va somriure la Hanako, adormint-se- L’Ishikirimaru...

-Està bé, no pateixis –va dir el Shogun agafant-li la mà- Dorm tranquil·la.

-Estaràs al meu costat quan em desperti? –va demanar la Hanako recolzant el cap al seu pit.

-Ho intentaré –va contestar somrient però la noia ja no va sentir la resposta. Es quedà adormida amb un somriure al rostre tot i que sabia que la tragèdia s’havia cernit sobre del temple el qual ara ella tenia l’obligació de liderar fins el final.



-No m’ho va dir... –va dir la veu del Taroutachi que sonava molt llunyana.

-No? Aleshores de què vàreu estar parlant? –va contestar l’Ishikirimaru.

Era l’Ishikirimaru!! Estava bé! S’havia recuperat!! La Hanako es va remoure i va obrir els ulls tot alçant-se d’un llit molt còmode. No sabia on estava però va veure l’Ishikirimaru amb un kimono de dormir assegut a una butaca molt majestuosa i al Taroutachi assegut al costat del llit donant-li l’esquena. L’Ishikirimaru va aixecar-se i el Taroutachi va girar-se per mirar com la Hanako es despertava molt confosa.

No calia que li diguessin on es trobava, amb la riquesa de l’habitació i la decoració extravagant podia sobreentendre que es trobava al palau del Shogun.

-Ukihana, com estàs? –va demanar el Taroutachi. La Hanako es va incorporar i va somriure assentint amb el cap. Es va mirar l’Ishikirimaru que estava molt pàl·lid.

-Estàs bé? –li va demanar la Hanako. El noi va fer que si amb el cap, intentant somriure. Els tres Sacerdots es quedaren en silenci, sense saber què dir.

-Per què no em vares dir que havies tingut una premonició? –va demanar el Taroutachi.

-Ah, em sap greu... –va disculpar-se la Hanako- Tenia altres coses en ment.

El Taroutachi va posar cara de poker que, per cert, li sortia molt bé i desvià el tema amb molta subtilesa.

-Què hi passava a la teva visió? –va demanar el Taroutachi sense fer-li massa cas.

La Hanako va guardar silenci uns segons abans de contestar.

-Bé, veia els ancians del consell morts... i... –va dir la Hanako- Bé, tu i jo érem els següents –va dir la Hanako intentant suavitzar el cop.

-Està bastant clar –va somriure l’Ishikirimaru- Els Sacerdots som el punt de mira.

-Aquesta visió ens hauria d’haver alertat –va queixar-se el Taroutachi- Justament ara que demà tenim la cerimònia d’ascens...

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

25 feb. 2017, 11:51

La cerimònia d’ascens, tant del Shogun com de la nova Capitana de la Divisió de Religió, estava pensada per ser a la plaça que donava just al davant del castell del Shogun on havien instal·lat en un temps rècord un gran escenari per la cerimònia.

-Donades les circumstàncies el més lògic seria suspendre la cerimònia a l’aire lliure –deia l’Okita, el tinent de la Divisió de Combat. La Hanako pensà que era estrany que fos el tinent el que hi anés però després va recordar que el Taroutachi es duia a matar amb el Capità Samurai.

-Si, hem de protegir la integritat del Shogun-sama –va cridar el Rokuro amb la seva veu de pito.

La Hanako no acabava d’entendre què feia exactament en aquella reunió fins que va caure en que en poques hores es convertiria en la Capitana de la seva Divisió.

El Taroutachi va sospirar després d’una hora de conversa en la qual tothom havia parlat però no havien aclarit res.

-Jo també crec que el més adient és que la cerimònia es faci a dintre del castell sense que ningú pugui interferir-hi –va dir un dels nobles que ajudaven el Taroutachi, un jove de cabells vermells anomenat Nurai que pertanyia a la família noble dels Ayase. Era jove, relativament nou en l’ofici de la política i molt apassionat.

-No podeu negar-li al poble el fet de poder veure el Shogun!! –va dir un noble de cabells negres anomenat Tengo- Haurà revoltes si el Shogun-sama no es presenta davant de la ciutadania de Shinsei!!

-Seria un fet insòlit, realment –va dir la noble Ganya parlant després d’una estona en què pareixia que havia estat despistada.

-Crec que continuar amb els preparatius seria una bogeria, Shogun-sama –va cridar el Rokuro.

-No és només la cerimònia del Shogun –va recordar el noble Nurai- Tota la Divisió de Religió es renova també... El poble de Shinsei necessita una injecció de moral, veure que tot torna a la normalitat tot i encara estar-se recuperant de l’atac que vam sofrir fa poc.

-Estàs insinuant que posem en perill la vida del Shogun només per inferir confiança en el canvi als ciutadans? –va demanar el Rokuro, enfadat.

-Però en el fons té raó –va dir el Taroutachi. La Hanako el va veure somriure i va sospitar que ho deia només per fotre el Rokuro i veure com es tornava blanc- No només es tracta de mi, és una cerimònia triple, és una bona oportunitat per mostrar el poder del nou govern de Shinsei.

-Continuem amb el pla com fins ara! –va cridar el noble Tengo, veient la seva oportunitat. Els nobles es varen quedar callats i arribà el torn de paraula de Capitans i Tinents de les Cinc Divisions de Shinsei.

-La Divisió de Combat ja té efectius pentinant la zona a la recerca de qualsevol anormalitat, Shogun-sama.

-Continuem endavant, doncs? –va demanar la Capitana de la Divisió Mèdica- És una bogeria!! Us recordo que fa res la Divisió de Religió va ser atacada.

-Jo m'encarrego personalment d’escortar-los fins que el perill s’acabi –va dir un noble de cabells rossos.

La reunió es va dissoldre amb el nerviosisme més present que mai. La resta de Capitans i tinents anaren a preparar-se perquè també havien d’assistir a la cerimònia i s’havien de vestir amb les seves millor gales.

Quan tothom se’n va haver anat, el Rokuro molt nerviós els va explicar en què consistiria la cerimònia... o aquest era el seu pla perquè no els va quedar massa clar què havien de fer, com sempre. La Hanako odiava haver d'improvisar.

-Tenim un Shogun per una banda, una Capitana i un tinent –deia movent papers d’un lloc a un altre nerviós.

-Estàs segur que vols ascendir? –va demanar el Taroutachi, girant-se violentament cap a l’Ishikirimaru, un poc ofès. Va ignorar de manera tan descarada el seu assistent que la Hanako no va poder evitar riure's dissimuladament- No perquè la Ukihana t’ho hagi demanat has de dir que si.

L’Ishikirimaru va somriure, forçadament, sense saber quina cara posar.

-És per a mi un honor ser el tinent de la Divisió de Religió tot i no poder aportar gaire cosa més que el meu suport –va somriure l’Ishikirimaru.

-A mi em vares dir que no... –va respondre el Taroutachi amargat, en en to no massa agradable, deixant de banda els crits histèrics del seu assistent que s’estava tornant boig.

L’Ishikirimaru va somriure a mode de disculpa. Ser tinent del Taroutachi hauria estat molt difícil per a ell, que era d’un caràcter afable i sincer i, contràriament, el Gran Sacerdot no acostumava a tenir massa en compte la sensibilitat dels altres.

No és que el Sacerdot d’ulls blaus fos tan sensible, però tenia molts problemes per acceptar-se tal com era, per adonar-se’n del seu valor real. Sempre pensava que, per veure-hi poc i no haver obtingut el poder dels Déus, era un Sacerdot de segona, tot i que realment, era un home molt intel·ligent i els seus coneixements acostumaven a salvar la Divisió de Religió de situacions difícils i complicades.

Ser tinent… algú com ell podria fer bé aquest paper? Quasi no podia veure el que tenia davant i veia sempre els rostres dels altres tan borrosos que es basava en l’aura per saber qui era qui....

Desitjaria, amb tota la seva ànima, poder veure, encara que només fos per uns segons, els rostres somrients dels seus companys del temple, de la seva família, que ho era tot per ell, per un jove que mai havia tingut res...

-Qui ha d’ascendir primer? –es queixava l’assistent nerviós, sentint-se ignorat.

L’Ishikirimaru va sortir dels seus pensaments per un instant. S’havia decidit a intentar-ho, com a mínim a ocupar el lloc fins que arribés algú amb més potencial que ell. Somrigué amargament, tot pensant que qualsevol persona que pogués veure nítidament ja seria més útil que ell.

El nou tinent ja s’havia resignat a recuperar la visió, s’havia decidit a viure sempre en un segon pla i a no avançar en el seu camí, a estar sempre cuidant dels altres tot i ser ell, moltes vegades, qui necessitava ser cuidat. No havia res que odiés més que sentir-se inútil o impotent, cosa que li passava molt sovint.

Encara tenia dubtes però havia decidit donar una passa endavant, no per ell mateix, sinó pel bé del temple, dels seus companys que eren com la seva família.

Els Sacerdots anaren a dinar i el deixaren quasi plorant sense saber com ho havia de fer. Va ser un dinar força divertit encara que els tres estaven nerviosos i un poc tensos.

-No em puc creure que haguem arribat fins aquí –va comentar l’Ishikirimaru després d’un llarg i incòmode silenci. El Taroutachi es va aixecar i intentà dir alguna cosa emotiva però en adonar-se’n que era molt patata per això, va deixar-ho estar i només va dir una cosa.

-Canviïn com canviïn les coses, recordeu que tots serem sempre Sacerdots de Shinsei!! Els Déus ens varen triar per servir-los fins la mort i de la mateixa manera, serem companys fins que els nostres dies arribin a la fi –va dir amb veu potent. La Hanako va somriure i aplaudí en solitari. Cadascú devia estar pensant en diferents coses: en com va arribar al temple, en com havien canviat les coses o del futur que els esperava d’ara en endavant.

Poc després anaren a vestir-se per la cerimònia. La Hanako deixà l’Ishikirimaru a la seva habitació, nerviós i ple de dubtes. Li preocupava que al darrer minut es fes enrere, dominat per la por. No era de la classe de persones que es fa enrere quan decideix alguna cosa, però patia que la situació fos massa per ell. Si bé era molt poderós i intel·ligent, el seu caràcter afable i el seu autoestima eren un problema greu amb el qual la Hanako s’hi hauria d’enfrontar diàriament.

La noia, tot pensant en el seu nou tinent, es va preparar per la cerimònia. Es va vestir amb un kimono senzill, tot esperant les robes cerimonials.

Li entrà el dubtes de quantes coses haurien perdut amb l’atac de l’Erumo. Sabia que la majoria de les coses de la pagoda havien quedat, en part, intactes però que alguns esperits havien escapat… Però i tota la resta? Pensà en anar-ho a demanar i en vista que no tenia massa cosa més a fer, anà a l’habitació del seu mestre i tocà la porta.

Li va obrir el Rokuro molt estressat. Pareixia que tot allò li estava produint una forta urticària perquè tenia la pell completament vermella de rascades. La va deixar passar perquè tenia ordres de fer-ho sempre tot i que, al seu rostre, es va veure clar que no hi estava d’acord.

-Taroutachi –va dir la Hanako amb un poc de vergonya. No estava acostumada a fer servir el seu nom. El Shogun es va girar i va somriure mentre es posava un haori daurat brodat amb or.- Escolta, es va salvar res del temple?

-Es recuperaren molts pergamins de sutres, algunes estàtues, llibres de registres i poca cosa més. Està tot emmagatzemat en aquest castell, no pateixis –va respondre el Taroutachi col·locant-se bé l’obi i fent un gest amb la mà que denotava que no podia parlar amb sinceritat perquè havia persones que no eren sacerdots escoltant.

-I els vestits cerimonials? –va demanar la Hanako. El Taroutachi va somriure fent que si amb el cap. Això volia dir que la Hanako hauria de tornar-se a vestir amb milers de kimonos i capes de roba i de només pensar-ho es volia ficar al llit per dormir per sempre. Una dona major i amb cara de pocs amics entrà a l’habitació, renyant la Hanako.

-T’he estat buscant, es pot saber on t’havies ficat? –va renyar-la severament.

-No crec que sigui el tractament adequat per una Capitana –va dir el Taroutachi mentre el Rokuro entrava a la sala portant una corona d’or a la qual li havia estat netejant i polint des de feia dies.

-Disculpeu el meu atreviment –va dir la dona fent una gran reverència a la Hanako que ho va trobar completament innecessari. El malson de vestir-se va retornar una darrera vegada més...

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

27 feb. 2017, 12:28

Imatge


El Taroutachi tampoc pareixia massa feliç amb la corona que el Rokuro abrillantava sense parar. El mestre es va posar per sobre un haori blanc mentre esperava i es mirava com la dona vestia la Hanako amb una gran agilitat. Si al seu dia la Chizuru havia tardat quasi dues hores en posar-li tot allò, la Hanako avui havia estat vestida en menys de mitja hora.
El Shogun va donar les gràcies a la senyora que se n’anà mirant-se malament la Hanako. El Rokuro, per part seva, anà a buscar utensilis per pentinar el Taroutachi corrent com un condemnat i ensopegant amb tot.

-Està molt estressat, potser li hauries de donar vacances –va riure’s la Hanako. El Taroutachi també va somriure i es va aixecar de la cadira fent una senya perquè la Hanako s’hi acostés. Amb tantes capes de kimono anava caminant arrossegant els peus i pareixien les passes d’una nena petita.

El Shogun va somriure en veure la Hanako caminant amb dificultat i arribant lentament al seu costat.

-De lluny no se’t veurà el vermell dels Déus -va dir el Taroutachi, que pareixia que pensava en el més mínim detall. El mestre agafà un pinzell i el va untar en pintura vermella. El Taroutachi l’agafà pel mentó i la noia tancà els ulls.

Sentia la fredor del pinzell al costat dels ulls i com la pintura, que feia una forta olor, li anava marcant amb més intensitat unes ratlles que, ja de per si, no havia manera de treure’s...

Des del dia de l’incendi no havia pogut estar a soles amb el Taroutachi. Es varen somriure sense saber exactament què dir-se.

-M’imagino que la cerimònia i tot això només deu ser una formalitat per a tu, ja que fa molts dies que fas la feina de Shogun -va demanar la Hanako. El Taroutachi va arronsar les espatles.

-Estic un poc cansat de tanta formalitat administrativa. Preferia la formalitat del temple, sincerament, amb l’Ishikirimaru fent-nos callar i aquestes coses tan quotidianes que, al final, serà el que enyoraré més. -va somriure amb ressignació.
-Vine sempre que vulguis -li va recordar la Hanako- També és casa teva.

-Ja… -va dir, sense escoltar-la, com feia sempre- Després de la cerimònia hi haurà una petita festa, suposo que hi aniràs, no?

-Sí, en feia comptes -va somriure la Hanako que, realment, s’acaba d’assabentar de l’esdeveniment.

El Rokuro va tornar histèric, emportant-se una renyada potent del mestre.

Molt amablement el Rokuro es va oferir per pentinar adequadament la Hanako. El Shogun la va deixar seure a la seva cadira cosa que el Rokuro va trobar un ultratge i es va escandalitzar però el Taroutachi el va fer callar taxativament. L’Ishikirimaru arribà també tot vestit de manera impecable poc després i els va contar que la dona que l’havia vestit pareixia de mal humor.

La Hanako i l’Ishikirimaru varen seure a sobre del quilomètric llit del Taroutachi mentre observaven com el Rokuro li anava col·locant la corona fent una gran cerimònia. La Hanako l’observava mentre l’Ishikirimaru se’n reia d’ella sense acabar de saber exactament el motiu.

L’hora va arribar i els dos Sacerdots seguiren el Shogun escales a baix. Per una finestra petita i mig oberta varen poder veure com s’havien obert les portes del castell i la plaça s’havia omplert de gom a gom plena de gent amb banderes de Shinsei a les quals es mostrava un gran fènix majestuós que obria les ales sota un fons de color blau.

-Wooow, hi ha molta gent!! –va dir l’Ishikirimaru un poc nerviós i sense massa sorpresa. La Hanako no va contestar i va cercar a sobre de les murades els samurais i els exploradors que vigilaven la zona ben armats. Va sospirar alleujada veient la gran seguretat que s’havia desplegat a la zona.

El Rokuro anava corrent de dalt a baix completament fora de si mentre els Sacerdots l’ignoraven completament.

-Suposo que ha arribat el moment... –va somriure l’Ishikirimaru molt nerviós, parlant per rompre un silenci que es veu que l’incomodava.

La Hanako es va girar cap als seus dos senpais i va fer una reverència molt profunda. Sabia que entre ells no calia que fessin aquella mena de formalitats però per una vegada volia deixar clar el profund agraïment que sentia.

-Moltes gràcies per tot el que m’heu ensenyat! –va dir la Hanako fent servir un llenguatge molt formal i una reverència exagerada que era el que s’esperava dels membres de la Divisió de Religió. L’Ishikirimaru a la vegada també va reverenciar el Taroutachi que, després de pensar-ho uns segons, els va tornar l’honor també abaixant el cap.

Baixaren les escales lentament mentre escoltaven com un dels nobles que havia assistit a la reunió, un jove de cabells llargs daurats feia callar la multitud i començava un discurs ple d’optimisme pels nous temps que arribaven a Shinsei.

La Hanako, mentre esperava que el discurs acabés no va poder evitar sentir-se un poc trista. Li agradava com les coses anaven fins ara, apreciava molt tots els moments que havien viscut junts al temple, el dia a dia amb els creients, amb el Taroutachi dient borderies i reunint-se al final de la jornada per riure una estona sobre coses trivials del dia a dia.

La multitud cridava d’impaciència esperant l’aparició del seu nou líder. Per un moment va pensar que potser per a qui era més difícil assimilar tots aquells canvis era al Taroutachi, qui passava de ser un Sacerdot un poc borde i malcarat a ser el màxim governant d’un imperi, una figura plena d’esperança i en qui tots confiaven per encarar la guerra contra l’Erumo.

La Sacerdotessa estava tan immersa en els seus pensament que ni tan sols es va adonar quan el discurs es va acabar i la multitud va començar a cridar molt fort aclamant al nou Shogun. Aleshores les portes es varen obrir i el Rokuro quasi es va morir d’un infart en veure com el Taroutachi, alt, seré i orgullós sortia per la porta i era aclamat enormement pel poble.

El nou Shogun sortí i saludà entre grans aplaudiments i crits d’alegria. El noble anuncià el seu nom i el presentà entre un gran bullici. Aleshores, al mig de l’escenari muntat especialment per a l’ocasió que estava ricament decorat, el Taroutachi avançà esperant.

El Rokuro els va fer sortir quasi empenyent-los. La Hanako començà a caminar morta de vergonya sentint només els batecs del seu cor, sense escoltar els crits de la multitud que també els rebia amb alegria.

La Sacerdotessa avançà fins el costat del Taroutachi al qual va fer una gran reverència i li passà un pergamí sagrat amb la promesa del càrrec de Shogun. Es varen somriure i la Hanako es retirà a un segon pla mentre el Shogun jurava el seu càrrec entre crits d’alegria.

El Taroutachi llegí el pergamí amb un to impecable, fent gala de la seva saviesa i coneixements. A ulls de la Hanako pareixia el líder perfecte i se n’adonà, de sobte, perquè ell era el més adient per aquell càrrec. Només amb la lectura d’un pergamí el Taroutachi transmetia molta seguretat, força, convicció i coratge, els valors més destacables en un líder en temps de crisi. La noia va somriure per si mateixa i esperà que el seu superior acabés de llegir.

El poble tornà a aclamar el seu nou líder. Aleshores el noble va tornar a prendre la paraula anunciant els nous nomenaments dintre de la Divisió de Religió. La Hanako i l’Ishikirimaru una altra vegada avançaren fins a posar-se davant del nou Shogun de Shinsei.

Els Sacerdots es varen agenollar al davant del Shogun i mostraren el seu respecte abaixant el cap en una profunda reverència. El Rokuro avançà quasi caient portant el pergamí pel Taroutachi que començà amb el nomenament.
-Prometo ser sempre fidel a Shinsei i servir amb orgull les Cinc Divisions sense oblidar mai l’orgull del càrrec de Capitana. Lideraré el temple del Fènix Daurat amb coratge i honor, acomplir els designis dels Déus i serviré en batalla, oferint la meva vida pel bé de la nació sagrada de Shinsei.

La Hanako va fer una gran reverència després de jurar el seu càrrec com a nova Capitana de la Divisió de Religió. Realment en aquell moment, mentre l’Ishikirimaru jurava el seu càrrec i oferia la seva vida per la perduració del poble de Shinsei, la Hanako va trobar bastant irònic que justament tota la Divisió de Religió es trobés en aquell moment a sobre de l’escenari.

I just quan va pensar com de perillosa era aquella exposició, una gran fletxa sortí del no-res i es clavà sense pietat al pit del Shogun, fent-lo recular amb el rostre ple de sorpresa i consternació.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

01 març 2017, 23:14

L’exèrcit es va mobilitzar de seguida, començant a disparar al lloc d’on havia sortit la fletxa. La Hanako corregué cap al Taroutachi i l'ajudà a seure a la gran cadira del Shogun mentre l’home es treia la fletxa amb una gran determinació.

-Està enverinada... –va dir el mestre sense perdre la compostura. El Rokuro estava a punt de desmaiar-se quan la Divisió Mèdica pujà a l’escenari per atendre el Shogun.

La Hanako i l’Ishikirimaru es giraren per plantar cara a l’enemic, entablant el combat per protegir el nou Shogun. D’entre el públic, disfressats com a ciutadans, uns dimonis sortiren i volaren cap a l’escenari per trobar-se amb la barrera dels Sacerdots.

Per tot es veien ciutadans que es deformaven lentament i que cridaven amb un gran patiment. Aleshores l’Ishikirimaru se n’adonà que no eren dimonis disfressats, sinó humans que havien estat posseïts.

El primer d’ells volà i es va llençar a una gran velocitat cap als Sacerdots. La Hanako va fer servir una de les barreres d’alta protecció que li va ensenyar el Suzaku fent que el dimoni, en estavellar-se contra la barrera, es descomposés en mil trossos.

Mentre, a les murades, una gran lluita estava tenint lloc fent que la Divisions de Combat estigués massa enfeinada com per reforçar la seguretat de l’escenari. Els nobles envoltaren el Taroutachi que no havia perdut el coneixement i observava la lluita amb molta determinació.

Tres dimonis més s’alçaren i atacaren en grup, sent conscients del seu avantatge. L’Ishikirimaru va fer servir els seus poders del vent per paralitzar-los i la Hanako llençà boles de foc contra ells, fent-los esclatar en una bola d’espurnes que semblaven focs artificials.

La gent corria desesperadament cercant refugi tot fugint dels dimonis que de cada vegada sortien més entre la gent i es preparaven per arremetre contra els Sacerdots amb tot el seu poder. La Hanako va reunir tot el poder espiritual del seu voltant, tan fort com va poder i va llençar un encanteri per exorcitzar tots aquells dimonis que havien posseït tanta gent a la vegada.

No se n’adonà que estava suant fins que va notar com li faltava l’alè. La majoria dels dimonis s’estaven desintegrant fruit de l’encanteri i els pocs que continuaven alçant-se acabaven carbonitzats abans de poder prendre la seva veritable forma.

La Hanako es mirà molt atentament la plaça, cercant d’on provenia el pic de màgia, qui era que estava canalitzant tota aquella energia per fer néixer dimonis.

-Increïble... –deia un dels nobles veient com per sobre d’ells els dimonis esclataven cridant a causa de l’exorcisme i es convertien en una fina pluja de cendres. La Hanako podia sentir com la màgia es canalitzava des de diferents parts i sentia poders molts diversos, per tant li era molt difícil esbrinar d’on procedia l’energia fosca.

Els darrers dimonis es varen alçar per formar-se en un de sol, un dimoni molt més gran que atacà amb una força bestial però que, tot i així, no va aconseguir rompre l’escut. La Hanako va fer servir un encanteri de combinació que havia après no feia gaire del Taroutachi en el qual es servia de la unió de dos encanteris ja de per si molt poderosos. El foc purificava a l’exterior i el dimoni es segellava a l’interior d’un encanteri d’exorcitzar.

Quan el dimoni va quedar reduït al no-res, la Hanako va ser capaç de sentir-la molt clarament. Sense pensar-s’ho dues vegades pegà un gran salt des de l’escenari cap al terra i començà a seguir al subjecte que corria cap a fora del castell.

-ATUREU-LO! –ordenà la Hanako als guàrdies. La noia no podia caminar gaire ràpid per culpa del vestit que havia d’anar arrossegant mentre l’agafava per davant per no caure de morros al terra.

Els guàrdies aturaren el subjecte misteriós però en pocs segons començaren a tremolar i uns dimonis els posseïren, girant-se cap a la Sacerdotessa preparats per atacar. La noia es va esquivar com va poder quan sentí com una fletxa anava a parar just al seu darrere enganxant una de les cues dels kimonos al terra.

La Hanako se’ls va treure just a temps per evitar que un dels dimonis li encertés el cap amb un cop de puny ple de miasma maligna.

-Kogitsunemaru!! –va cridar la Hanako, fent sortir l’esperit de la seva katana. En aquells dos anys el Shiki havia crescut bastant i ja no era un nen, sinó un adult amb nou cues blanques i que pareixia molt entretingut i feliç de ser allà saltà i amb una sola estocada es carregà els dimonis que caigueren al terra. La Capitana va continuar corrent darrere de l’home que anava esquivant la gent i a cada passa que donava s’endinsava més dintre dels suburbis.

La Hanako començà a sentir un poc de por perquè era la primera vegada que es trobava a un barri així i començava a estar cansada de tant de córrer. El flato li impedia avançar tan ràpid com abans i començava a perdre el seu objectiu de vista.

-Vols que el mati? –va demanar el Shiki de la seva katana, molt content.

-No, el necessito viu –va argumentar la Hanako aturant-se i agafant aire. Xisclant els dits va fer aparèixer una columna de foc que s’elevava fins el cel davant del seu enemic que quasi es va estampar contra les flames. La Hanako intentava recuperar l’alè mentre el seu Shiki, el Kogitsunemaru, saltava molt content al seu costat com si fos una au carronyera que observa el seu festí que està a punt de ser aniquilat.

L’home es va girar contra la Hanako i traient un ganivet el llençà cap a la Capitana amb una exquisida punteria. La noia creà un escut per evitar l’impacte.

-El puc matar ja? –va demanar altra vegada el Shiki, molt impacient. L’home va atacar la Hanako amb totes les seves forces amb una petita tantou i va ser just en el moment que es va acostar més que la Hanako va fer servir un encanteri atordidor que va acabar en segons amb la consciència del seu enemic.

Alertats per la columna de foc, ràpidament arribaren uns samurais que presentaren els seus respectes a la Capitana amb una reverència.

-Porteu algú de la Divisió d’Intel·ligència –ordenà la Hanako- Tinc un presoner que ha de ser interrogat.

L’Ishikirimaru arribà poc després també extremadament cansat per la carrera.

-L’has agafat? Increïble... com t’ho has fet per córrer tan ràpid? –va demanar l’Ishikirimaru a punt de morir-se ofegat.

Tornaren al palau i després de ser minuciosament examinats per si portaven armes, els deixaren passar i pujar per veure com es trobava el Taroutachi. En veure’ls, el Rokuro es va alterar moltíssim.

-El Shogun no pot rebre visites!! Fora, fora!! –els va cridar molt nerviós. El noble que havia llegit a la cerimònia d’ascens sortí de l’habitació per parlar amb ells.

-Disculpeu el Rokuro, porta tota la seva vida servint als mandataris del país i es pensa ser més experimentat que ningú o tenir més dret als altres d’estar al costat del Shogun –va dir molt amablement tot i que un poc frustrat. Era un noi alt, de mitjana edat i amb una cua llarga rossa que portava fermada a un costat.- Per cert, em dic Narsus Ise, sóc el primogènit de la família Ise del primer districte.

Aquelles paraules no significaren res per la Hanako però suposà que era una família noble que havia de conèixer i li va fer una petita reverència per formalitat que el noble li va tornar. No podia evitar pensar que en aquell moment, suposadament haurien de ser tots de festa, celebrant l’ascens, i al final havia acabat tot de la manera més inesperada…

-El Shogun està fora de perill, no us preocupeu –va somriure el Narsus- Li han extret el verí i només ha tingut un poc de febre. Demà estarà perfectament. De totes maneres el Shogun ha ordenat abans d’adormir-se que se us facilités unes habitacions i que disposeu de tot el que necessiteu al palau mentre el temple segueixi en construcció. Ens serà molt més senzill protegir-vos als Sacerdots i al màxim mandatari del país si tots esteu sota el mateix sostre.

L’habitació de la Hanako resultà ser, com tot al palau, exageradament gran i massa bonica, tan ostentosa que li costava acostumar-s’hi. L’Ishikirimaru no gaire després tocà a la porta i passaren una estona els dos en silenci tot mirant per la finestra cap al mar de Shinsei preguntant-se quant de temps més passaria fins que poguessin tornar a casa.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

05 març 2017, 18:36

El Taroutachi es recuperava molt aviat, tan ràpid que al matí següent ja li estava donant ordres a tothom i fent un infern de la vida dels seus subordinats. El Rokuro anava dalt i baix del castell transportant coses o duent el que el Shogun li havia demanat. La Hanako el va sentir caure per les escales fins un total de tres vegades. A la tercera no va poder-ho evitar i va guaitar per la porta per descobrir l’home al terra ple d’ous escaldats pel rostre mentre plorava ple de desesperació.

-No facis aquestes coses… -la va renyar l’Ishikirimaru, somrient. Estaven a la biblioteca del palau del Shogun on havien descobert uns quants llibres d’encanteris que el tinent devorava amb una rapidesa increïble.

La Hanako també estava estudiant però a un ritme molt menor i es despistava amb més facilitat. Confiava que després l’Ishikirimaru li ensenyaria tot el que havia après. Es tornà a mirar la mateixa pàgina d’encantaments per quarta vegada sense ganes de fer res.


Per sort, poc temps després va ser convocada a una reunió i tingué l’excusa perfecta per poder deixar la biblioteca i gaudir un poc de la vida cortesana que li oferia viure al palau del Shogun. Des de la finestra podia veure uns jardins preciosos que encara no havia tingut l’oportunitat de visitar i se’n moria de ganes. Tampoc havia anat al pis de dalt ni havia estat als banys termals de luxe.

Li havien deixat per mentre s’estava al palau una sèrie de kimonos perquè no hagués de vestir sempre les robes de sacerdotessa i patia d’estar-se acostumant massa bé als luxes i les atencions. Però no podia fer-hi res, quan mirava el furisode blau ple de brodats excel·lents que portava posat no podia evitar sentir-se molt feliç. I a més, el palau no era com el temple, allà no feia mai fred, ni tenien goteres, ni menjaven sempre arròs blanc perquè havien d’estalviar els diners per reparar les goteres.

La reunió va resultar més avorrida que estar-se a la biblioteca mirant-se una vegada i una altra la mateixa pàgina. Es va tractar el tema del pres que la Hanako havia capturat, emportar-se’n mirades de menyspreu dels membres de la divisió de combat. Odiava que passessin coses així, que les Cinc Divisions fossin tan competitives entre elles. Per què fos un Sacerdot qui hagués capturat el fugitiu la captura era menys honorable? La noia va haver de patir un sermó molt sever per part del tinent de la Divisió de Combat sobre l’enorme perill que la Hanako havia desatat fent una captura sense activar els protocols necessaris.

-Tenim sort que no hagi acabat en una tragèdia -va dir el tinent, acabant el seu informe- Per a la propera ocasió suggerim que es faci servir al peu de la lletra el protocol per la seguretat ciutadana en casos de captura d’un criminal major que està regit per la Divisió de Combat…

La Hanako el va mirar desafiant sense tallar-se un pèl. Com podia ser d’aquesta manera? L’havia agafat, no? Què més donava qui se’n dugués el mèrit? La noia estava planejant seriosament el fet de llençar-li una maledicció, però tampoc volia embrutar-se les mans de sang per culpa d’un imbècil com aquell.

La reunió va continuar amb la divisió d’Intel·ligència exposant que l’enemic es negava a parlar i demanava permís al Shogun per començar amb la tortura del presoner.

El Taroutachi se’l va mirar llargament i es posà els dits al mentó, pensant amb molta intensitat. Era un home molt intel·ligent i segur que estava veient claríssimament totes les opcions que tenia al davant i sabia discernir quina és la més adient.

-Podeu procedir -va sentenciar el Taroutachi- Però també vull que es garanteixi que l’enemic no es morirà a causa de la tortura… No ho feu massa continuat, l’angoixa de desconèixer quan tornaran i quina nova tècnica faran servir per torturar-te també és una tortura en si.

La Hanako es va mirar el Taroutachi amb un poc de por. No sabia que coneixia totes aquestes arts tan poc nobles i tan terribles. Suposava que, amb la seva carrera al front d’una divisió tot just començant, amb el temps també aprendria aquestes coses que ara mateix li causaven repulsió. El shogun es va adreçar al tinent de la Divisió de Combat.

-Voleu procedir vosaltres amb el tractament de la resolució? -va demanar el Shogun, arrogant- Ja que no heu tingut la glòria de la captura, potser si que pugueu…

-Amb els meus respectes, Shogun -el va interrompre el tinent, emportant-se una mirada d’odi de part de tots els membres de la cambra- No volem prendre part d’aquest assumpte perquè la nostra Divisió no hi ha estat involucrada des d’un bon començament. No serem nosaltres els que ens embrutem les mans. Que ho faci Intel·ligència o… Religió.

La Hanako es va posar vermella i va desviar la mirada per pensar al mateix segon que no ho hauria d’haver fet perquè això només indicava com de feble era. Notava la mirada del Taroutachi. Començava a pensar que tenia poder intimidatoris perquè realment notaves quan t’estava observant i això no era del tot normal.

-Les dues divisions es coordinaran per extreure la informació que necessitem del presoner -va concloure el Taroutachi. La Hanako va mudar de color, de vermell a un blanc molt pàl·lid i es mirà de reüll el mestre. Aleshores va entrar el Rokuro molt estressat portant unes medecines pel Shogun i la reunió es va dissoldre.

El Taroutachi es va prendre uns pols de color negre amb un te amarg sense fer gens de mala cara ni tan sols immutar-se pel gust. Amb una gran enteresa es va prendre les medecines i es va canviar les benes de l’espatlla mentre la Sacerdotessa esperava mirant per la finestra als jardins.

-Eh, Taroutachi -va dir la noia mirant el seu antic Capità- Anem als jardins una estona?

El Shogun la va mirar alçant una cella i va beure un poc més de te posant cara de pocs amics. -T’he d’ensenyar unes quantes coses -va dir, un poc amb veu amargada. Es va aixecar i sortiren de la cambra per baixar al pis inferior.

En sortir es trobaren de cara amb l’Okita, el tinent de la Divisió de Combat, que es veu que estava esperant la Hanako. En veure el Shogun va dubtar un moment, però després va pensar que, ja que havia esperat, valia la pena molestar una mica.

-Enhorabona per l’ascens! -va riure’s l’Okita amb molt de sarcasme- Hauries d’estar contenta d’haver entrat a la Divisió de Religió on sou quatre morts de gana! Si haguessis entrat a Combat, per exemple, no hauries durat ni dos minuts!

-Gràcies a tu -li va contestar, amargament la Hanako. En veure que la noia no contestava a les provocacions, el tinent es va posar nerviós i agressiu.

-No m’has escoltat? Només has ascendit a Capitana perquè a la teva Divisió no havia ningú més! -va riure’s el tinent, enfadat- Si és que em fas llàstima!

-Es pot saber què et passa? -va enfrontar-s’hi la Sacerdotessa.

-Res. Simplement temo pel futur de Shinsei en veure que algú tan inútil està al front d’una divisió, encara que sigui una divisió sense massa adeptes. -va contestar l’Okita somrient i aprofitant-se que era més alt que la noia per intimidar-la- Que t’ho passis bé demà amb el presoner!

I dit això va fer una reverència al Shogun i se’n va anar, escales cap a baix. La Hanako es va quedar plantada aguantant-se les ganes de plorar.

-Eh -va dir-li el Taroutachi- Anem.

Sense comentar res al respecte, continuaren caminant. La Hanako no acabava d’entendre si li havia fet alguna cosa al tinent guerrer o potser simplement era que combat i religió estaven predestinats a no dur-se bé.

La Capitana seguia el Taroutachi pel castell. Agafaren el passadís de la dreta i travessaren una sala buida amb uns tatamis vells i unes portes correderes molt pintades, les obriren i trobaren un passadís estret i sense llum que baixava. El mestre va fer una bola de llum i agafà la mà de la noia per baixar les estretes escales que portaven a la foscor.

Baixaren junts i arribaren a un passadís que feia molt mala olor. Mirà al costats, només veient el que la llum del Taroutachi il·luminava. Aleshores la Hanako se n’adonà d’on estaven, era la presó del Shogun. A dintre de la garjola (XDD) havia persones que es miraven el llum amb ressentiment. El Shogun es va girar cap a la noia amb el rostre molt seriós.

-T’hauria d’haver ensenyat a torturar i a assassinar fa molt de temps… -va dir mentre treia un punyal llarg i el passava a la Sacerdotessa.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

06 març 2017, 23:40

-Estúpid Okita -anava dient fluixet la Hanako, tot demanant-se per què tenia tanta facilitat per fer enemics, primerament el Samonji i ara el samurai. Les paraules del tinent li havien causat una gran impressió i no feia més que sentir la seva veu a dintre del seu cap, una vegada i una altra. Tan despistada estava, que no se’n va adonar que ja havien arribat fins que l’Ishikirimaru no la va haver de corregir de camí.

Tot i que ja havia estat abans a la Divisió d’Intel·ligència, la Sacerdotessa mai havia tingut accés als calabossos.

-Estàs segura que estàs bé? Fa molt mala cara –va dir l’Ishikirimaru. Era evident que la Sacerdotessa no havia dormit gens. Passaven al costat de cel·les en les quals els fugitius els miraven amb resignació creient que si morien la informació moriria amb ells. Però s’equivocaven, a les cel·les de la Divisió d’Intel·ligència no havia mort mai ningú.

-Ja han passat tres dies –va contestar la Capitana- Necessito la informació tant si me la vol dir com si no.

-I si no t’ho vol dir? –va demanar el tinent, un poc espantat. La Sacerdotessa es va girar, amb cara de pomes agres. No es trobava excessivament bé i estava molt insegura i, per si això fos poc, l’Ishikirimaru no ajudava gaire.

-Evidentment que me’n vull anar a casa -va queixar-se- Però m’han ordenat que vingui i di-li tu que no al Taroutachi.

-Si algú li pot dir que no, crec que precisament ets tu -va riure’s el tinent. La Hanako no va respondre i arribà a la porta que li havien indicat. De l’interior de la Sala sortí un noi alt i de cara pàl·lida que va saludar la Sacerdotessa amb cara de consternació.

-No vol dir res... –va confessar el noi de qui la Hanako no en sabia ni el nom, mentre es rentava les mans que portava plenes de sang- És dur de pelar. Porta tres dies sense ni tan sols beure aigua. L’hem estat torturant des d’ahir al matí, no tardarà massa més en confessar-ho tot.

-Ah, guai –va dir la Hanako, deixant al noi molt confós mentre repetia “ah, guai?”. La Sacerdotessa va obrir la porta i va entrar amb l’Ishikirimaru a la cel·la del presoner que ella mateixa havia capturat. La Hanako va veure el rostre d’aquell home per primera vegada. Tot i que l’havia perseguit i lluitat amb ell, mai li havia vist la cara amb deteniment.

Tenia la cara allargada amb un poquet de barba al mentó i somreia mostrant les dents grogues amb molta arrogància. Tenia els cabells de color negre plens de petites trunyelles, aferrades entre si per la suor. Ni què dir que no feia gaire bona olor i pel que semblava portava tres dies cridant i sent torturat, així que ja estava quasi al límit.

Estava lligat de mans i peus a una cadira i unes cadenes molt grans el fermaven a la paret. El tenien assegut al davant d’una taula d’interrogatori però no havia dit absolutament res, en una mostra molt convincent de fidelitat.

Quan va veure la Hanako començà a riure’s i quan la noia s’acostà prou, l’home va escopir al terra com a mostra de rebuig.

-No em trauràs res, Shinseiana! –va dir l’home rient com un boig, com si l’hagués insultat molt profundament. La Hanako aspirà intentant calmar-se. Per aquell dia havia triat un kimono rosa i un obi de color daurat, deixant de banda les robes de Sacerdotessa. No és que ara li hagués pegat per vestir millor sinó que a dintre de l’obi es podia amagar perfectament i sense aixecar sospites un punyal amb molta comoditat.

Un punyal que li havia regalat ahir el Taroutachi després d’haver acabat l’entrenament a la presó del palau. El mestre ja va deixar ben clar que aquesta no seria pas la darrera lliçó sobre assassinar i només de pensar-ho l’estomac li va fer un tomb. Quasi no havia dormit després del que el Taroutachi li va obligar a fer a aquell pobre nen empresonat.

La noia posà la mà a dintre de l’obi i va treure l’arma amenaçant intentant no pensar gaire en tot aquell malson. L’home no va parèixer immutar-se, és més va somriure. La Hanako no s’esperava aquella mena de reacció tot i que sabia que no per treure un ganivetet el seu pres començaria a parlar.

-Ukihana, no tens per què fer això si no vols, ja s’encarregaran els de la Divisió d’Intel·ligència, direm que no et va dir res i ja està! –va somriure l’Ishikirimaru somrient des de la porta, tot veient que era evident que la Sacerdotessa no estava en el seu millor moment. El tinent es feia enrere, un poc espantat. La Hanako va torçar el rostre com si estigués pensant i va carraspear, nerviosa.

-A qui serveixes? –va demanar la Hanako sense massa convicció. L’home li va mostrar les dents grogues, de manera amenaçant. No va contestar i començà a riure molt divertit.

-No em faràs mal –va riure- Portes escrit a la cara que mai has fet mal a ningú. –la Hanako es va posar vermella amb humiliació de no haver après res amb la lliçó d’ahir- Com algú com tu ha arribat tan a dalt?

La noia va respirar profundament intentant no perdre els papers. Una altra vegada aquell discurs? Va seguir en pla que havia consensuat amb el mestre. Agafà les mans del reclús, que ja estaven plenes de sang i amb estelles de fusta sota les ungles, i sense massa delicadesa les posà a sobre de la taula. L’home se la va mirar divertit sense esperar que al segon següent la Hanako aixequés el ganivet i li clavés a la mà amb una força inesperada.

L’home es va sorprendre i es queixà un poc però continuà sense dir res.

-A qui serveixes? –va demanar la Hanako altra vegada, endinsant més el ganivet com li havia ensenyat el Taroutachi. L’home va somriure mentre feia que no amb el cap.

-Ens pots dir el teu nom com a mínim? –va demanar l’Ishikirimaru, intentant intervenir un poc. Però a ell tampoc li va contestar.

La Hanako va treure-li el ganivet de la mà per tornar-li a clavar amb més ímpetu. Es miraren als ulls, captiu i capitana, sense vacil·lar. Tornà a endinsar el punyal tot el que va poder però tampoc va obtenir resposta.

-Què faràs si no dic res, em pegaràs? –va riure’s l’home- Si us plau, que intenti treure’m informació algú com tu em pareix absurd. El noi d’abans ni tan sols és tinent, m’ha pegat una pallissa i no li he dit res.

La Capitana va somriure i va arronsar les espatlles. La mà li tremolava però sabia què havia de fer. Agafà el cap del pres i li endinsà el ganivet a dintre l’ull. Es va marejar de seguida i els crits de l’home la varen fer vacil·lar.

Deixà el punyal clavat a l’ull i es va mirar les mans, plenes de sang que havien degotat quan el globus ocular havia esclatat. L’home cridava fora de si.

-Em contestaràs ara? –va tornar a demanar la Hanako, agafant-li les mans amb el poder del foc a les palmes per cremar-li la pell. L’home no deixava de cridar maleint la Sacerdotessa.

Prest va començar a fer olor de carn cremada i l’Ishikirimaru, amb dissimul, es va cobrir el nas amb les mànigues del kimono.

-Aturaré quan em responguis –va advertir la Hanako mirant cap a baix. Portava les mànigues del kimono plenes, completament banyades en sang. Però l’home continuà sense dir res, completament esgotat.

La noia va aturar i es va rentar les mans amb una tovallola que li va passar l’Ishikirimaru. La Sacerdotessa va beure un poc d’aigua tot sentint com aquell l’home la insultava sense parar.

-T’ho demanaré per darrera vegada –va sospirar la Hanako. L’home la va mirar, un poc atemorit. La Hanako va treure-li el punyal de l’ull fent-lo cridar de dolor una altra vegada. A fora, els membres guardians de la Divisió d’Intel·ligència ni tan sols s’immutaven.

La noia tornà a agafar la mà del pres i tot tremolant li va tallar un dit fent-lo cridar enrabiat. Recordà com el Taroutachi, el vespre anterior, li havia tallat també el dit al nen que s’havia colat al palau per robar menjar i que havien tancat allà sota per sempre.

-Per què el teu objectiu són els Sacerdots? –va demanar l’Ishikirimaru mentre la Hanako anava fent petits talls a la carn cremada de l’home. Realment el tinent era millor interrogant que la Hanako, així que la noia es va callar i el va deixar fer.
-Sou un obstacle –va contestar l’home- Tots heu de morir pel bé del nostre nou Déu.

La Hanako deixà anar el ganivet i es va aixecar. Se n’adonà que s’havia esquitxat tot el kimono amb sang i que per molt que fes en sortir d’allà seria incapaç d’ocultar el que acabava de fer. És com si la poca innocència que li quedava després de tot el que havia viscut amb els Déus ara s’estigués evaporant lentament mentre torturava aquell home.

-Un obstacle per qui? –va demanar el tinent, agafant-lo pel coll, intentant no tacar-se gaire.

-ERUMO-SAMA, BANZAI!! BANZAI!! –va cridar l’home fora de si i, tot seguit, es va mossegar la llengua.

Respon