[Rol] El palau dels auguris

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1958
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 635 cops
Sexe: Home

08 març 2017, 13:12

-Els Capitans fan aquestes coses, Ukihana –va reprendre-li el Taroutachi- O no te’n recordes que sortint de Drakkar vaig degollar un home sense pensar-m’ho dues vegades? Vares pensar en aquell moment que havia fet malament? Als enemics se’ls tortura i se’ls mata, grava’t-ho al cervell de puça que tens.

La noia no va dir res. Per molt que es rentés les mans, l’olor a sang no li fugia.

-Com a mínim ja sabem a qui serveix –va contestar l’Ishikirimaru- Tot i que ja podíem sospitar que era l’Erumo qui anava darrere dels Sacerdots. Al cap i a la fi, els qui vàrem truncar els seus plans per conquerir Shinsei vàreu ser vosaltres dos.

-Dubto molt que sigui l’Erumo –va dir la Hanako- El vàrem veure a Endor i de moment va dir que es retirava per un cop major. No pareix ser dels que s’amaguen a les ombres i intenten matar-nos sense donar la cara.

-En això coincideixo amb tu –va respondre el Taroutachi- Deuen ser un grup de soldats infiltrats a Shinsei que no abandonaren la ciutat després de la derrota. Es poden estar amagant en qualsevol lloc i qui sap si el seu número va creixent per moments. L’únic que sabem és que mentre estiguem al castell estem segurs.

La Hanako es va passar la resta del dia caminant i fent quilòmetres i quilòmetres a dintre de la seva habitació. El Taroutachi tenia una reunió i estava molt ocupat i l’Ishikirimaru estava a la biblioteca estudiant tot el que podia per ser millor tinent, o això havia dit. La Hanako sospitava que, com ella, després del dur dia d’ahir només volia estar sol una estona amb els seus pensaments.

Es passà la major part del dia sola fins que quan el sol començava a pondre’s va arribar una visita. El Narsus, el primogènit de la família Ise del primer districte, va tocar la porta i entrà a l’habitació intentant no ser descobert. Portava el rostre cobert amb una màscara i pareixia nerviós.

Es varen fer una reverència de cortesia que la Hanako trobava més innecessària que res. Segurament hauria d’haver invertit un poc de temps en estudiar quines eren les famílies més influents de Shinsei perquè ara no sabia quina mena de llenguatge fer servir ni si havia de ser extremadament educada amb aquell noble o bastava que fos mínimament formal. Quants dubtes!

El noble va somriure amb un poc d’autosuficiència.

-Tinc informació interessant per vos, Capitana –va somriure el noble traient una peça de roba que anà desembolicant fins a treure una fletxa- He estat investigant l’origen de la fletxa que varen fer servir per ferir el venerable Shogun-sama.

La Hanako va parpellejar. No s’hauria imaginat que el Narsus hagués començat la investigació per si mateix, sense informar la resta del govern i molt menys que anés a dir-li a ella en primera instància. A més, pareixia bastant ben informat pel que feia a les armes i a la noia ni tan sols se li havia ocorregut sota cap circumstància que es pogués investigar una cosa així... El Narsus continuà parlant.

-La fletxa té el seu origen a Shinsei per la fusta de la qual està composada però, si us fixeu, no és una de les fletxes que es fan servir a les Divisions –va dir explicant-ho de manera senzilla perquè estava bastant segur que els Sacerdots no feien servir mai cap arc. De fet, no recordava haver vist mai a la jove tinent de Shinsei, ara ja Capitana, portant cap arma que no fos una espasa que feia temps que ja no duia.

La Hanako escoltava atenta tot pensant que mai en la seva vida havia pensat de quina fusta estaven fetes les fletxes que feien servir a les Divisions que s’encarregaven del combat.

-Les que fan servir a les Cinc Divisions són fletxes de la major qualitat, tenen el pes ideal, són lleugeres però robustes, no es rompen quasi mai i... –el Narsus continuà parlant sobre fletxes però la Hanako es va despistar després d’una bona estona de xarla sobre si el pes de la fletxa era tan important perquè es podia desviat en l’aire o no sé què més.

-Aquesta fletxa no està homologada, per tant, no ha sortit de cap de les Cinc Divisions ni tampoc l’han comprat a un barri... legal –va dir el Narsus enfatitzant la darrera paraula.- És més, veieu aquesta línia vermella? Així marquen al mercat negre les fletxes enverinades. Especialment ho fan a dos districtes: Shoyuu i Kegarawashi.

No en va deien que el Narsus era la persona més intel·ligent que havia al palau i la més fidel. Era increïble com entenia de tot i era un expert en totes les arts, fins i tot en les bèl·liques.

-Heu descartat 58 districtes de Shinsei només amb la informació d’una sola fletxa? –va demanar la Hanako molt sorpresa- És increïble! Moltíssimes gràcies per l’esforç i per cuidar de la vida del Shogun, Narsus-sama.

-No es mereixen –va somriure fent una reverència exagerada- Conec uns quants indrets on venen armament de manera il·legal i ahir vespre vaig enviar uns subordinats perquè obtinguessin informació. Tot el que et puc dir és que, sigui qui sigui que va darrere la vida del Shogun està molt ben amagat i que, segurament, l’enemic es troba ja a dintre del castell.

Es va fer un silenci dramàtic. La Hanako va seure’s al sofà un poc marejada i sense saber com processar exactament la informació. Com podia ser? El Taroutachi havia dit que havia estat nomenat Shogun per unanimitat, com és possible que hagués algú a dintre del castell que servís a l’Erumo després de tot el que havia passat?

El Narsus es va aixecar, disposat a partir.

-Continuaré investigant –va dir somrient un poc amb massa confiança. Pareixia que al gran Narsus Ise, estratega de la cort i un dels cervells més prominents de la ciutat, no se li escapava res. La Hanako li va donar les gràcies a mitja veu-
-Aneu molt alerta -va dir tornant-se a posar la màscara per sortir de l’habitació- Em temo que el que hi ha darrere és tan gran que potser aquesta vegada ni tan sols els Déus us siguin favorables.

Quan el Narsus se’n va anar, la Hanako pujà a veure l’Ishikirimaru per contar-li tot el que el noble li havia informat sobre els suburbis i que segurament l’enemic havia travessat les portes del castell però no el va trobar a la seva habitació. La Sacerdotessa s’esperà una estona per veure si tornava però el noi no va aparèixer. Era estrany, no sortia mai del castell i ja era de nit.

S’aixecà i anà a veure si per casualitat l’Ishikirimaru es trobava amb el Taroutachi. Tocà dues vegades però ningú li va respondre i decidí empènyer la porta per provar sorts.

Sense encendre el llum, la Hanako entrà a l’habitació intentant no fer cap soroll. Avançà molt poc a poc quan, de sobte, sentí un rastre de màgia negra que havien intentat esborrar sense massa èxit.

La Sacerdotessa es posà en guàrdia i corregué fins el costat del llit on dormia el seu mestre. Just quan treia l’encanteri per exorcitzar el que fos que estava contaminant al Taroutachi, una enorme serp s’alçà d’entre els llençols, llençant-se contra la Sacerdotessa amb els ullals carregats de verí.

La Hanako la va esquivar i just quan anava a matar-la algú la va immobilitzar, subjectant-li els braços amb molta força.
-MESTRE! –va cridar la Hanako però el Taroutachi no la va sentir.

-Aaaaah, per què no t’estàs quieteta un poc? –va dir una veu que coneixia. L’havia sentit abans, estava bastant segura. Es va girar per veure només foscor.- Certament els Sacerdots sou una molèstia... Pocs que sou i el que costa que us moriu...
-Deixa’m anar –va ordenar la Hanako intentant fer un encanteri però la restricció encara es va fer més forta.

-M’han enviat a mi justament perquè sabien que intentaries encantar als altres però que de força física no en tenies gens... –va dir en to de burla. Aleshores la Hanako el va reconèixer.

-Tu ets el que guarda la porta, el Genzaburo! –va dir la noia recordant els enormes músculs que tenia i com s’assemblava més a un gegant que a una persona.

-Estigues quieta –va contestar l’aludit somrient- Si et resisteixes et mossegarà amb més força.

La Hanako va fer un crit quan va notar com la serp li pujava per la cama i s’enredava fortament. El Genzaburo va riure amb moltes ganes en notar la por de la Sacerdotessa.

-Per què fas això? –va demanar-li la Hanako, tancant els ulls tot esperant que la serp executés el cop final. Una veu va contestar des de les ombres.

-Per què? –va dir el convidat inesperat- Per obtenir el control de govern de Shinsei, per què sinó?

La Hanako sentí com el verí començava a fer-li efecte a l’instant que la serp li va clavar els ullals. La Sacerdotessa abaixà el rostre, contrariada i plena d’enuig i de vergonya perquè l’haguessin agafat amb la guàrdia baixa.

-Irònic, oi? –va demanar l’home de les ombres, entrant a la claror de la lluna. La Hanako no va entendre què era tan irònic, però en aquell moment li va ser igual perquè va ser capaç de veure claríssimament de qui es tractava. Per una banda, el Rokuro somrei i al seu darrere havia un noi que se li assemblava molt: més alt i jove i tenia cabells negres en comptes de blancs. S’assemblaven tant que segurament devia ser el seu fill.

-Rokuro? –va demanar la Hanako, panteixant. El Genzaburo la va deixar caure al terra. Sense forces, la Capitana no va poder defensar-se de la puntada de peu que el Rokuro fill li va llençar a l’estomac amb moltíssima ràbia.

-Desapareix! –va dir, amargament. Va mirar-se al Genzaburo i li va fer una senya. L’home corpulent agafà la Sacerdotessa i es dirigí al balcó.

-Dóna records de part nostra a la vella Baba –va somriure el Genzaburo llençant la Sacerdotessa balcó cap a baix.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1958
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 635 cops
Sexe: Home

10 març 2017, 18:00

Veure contínuament el futur era una murga o així ho veia l’Ishikirimaru que, sense poder-hi veure del tot clar, havia desenvolupat la complicadíssima art de la premonició.

La majoria dels Sacerdots tenien visions del futur de manera involuntària, però l’Ishikirimaru no, ell sempre estava llegint per pròpia iniciativa el seu propi futur i el dels seus companys.

I si no hagués estat per aquest fantàstic poder, tot s’hauria acabat aquell vespre. El Sacerdot estava preparat a la base del castell esperant per la Sacerdotessa a qui agafà abans que impactés contra el terra. L’Arslan també estava allà, pegant bots amb un ull mirant cap a l’est i l’altre cap al sud, putament bizco.

L’Ishikirimaru va treure el mateix antídot que havia col·locat al sopar del Shogun i l’administrà a la seva Capitana. Fugir del castell, doncs, no va ser una tasca gaire complicada gràcies a l’Arslan que els portà volant als afores de la ciutat.

Estava clar que el Narsus els havia dit la veritat: l’enemic estava a dintre del castell. Però l’enemic que havia a dintre del castell i els seguidors de l’Erumo eren forces diferents que lluitaven independentment per aconseguir un mateix objectiu: matar els Sacerdots de Shinsei.

Els primers ho volien fer per obtenir el poder polític i els segons per instaurar un nou poder religiós. Fos com fos, els auguris pels Sacerdots no pintaven gaire bé.

Abandonar el Taroutachi a la seva sort havia estat una decisió difícil però l’Ishikirimaru sabia que ell estaria bé. De fet, era molt millor deixar-lo al castell ja que si se l’hagués emportat amb ell encara hauria estat traïció o delicte cap al Shogun i aleshores els problemes haurien estat encara més greus.

L’Ishikirimaru anava pensant en el complicat escenari que els Sacerdots tenien davant sense ser conscient que la Hanako s’havia despertat i estirava la cama de la mossegada amb ímpetu. Quan el Sacerdot va tornar en si la Hanako el va saludar amb efussivitat, somrient.

La noia va obrir la mà per agafar l’esmorzar quan va deixar anar un tros de tela que havia estat subjectant fortament mentre dormia. No va saber exactament quan l’havia agafat però estava segura que l’havia estirat en algun moment dels seus enemics.

El tros de tela tenia un gran mon (escut japonès) gravat, circular i amb una katana al centre que estava clavada a sobre d’una gerra de sake. La noia es quedà mirant l’escut sense acabar d’entendre del tot per què en un acte involuntari havia arrabassat allò.

-És l’escut de la família Kanazawa… -es va sorprendre l’Ishikirimaru. La Hanako es va quedar igual i se’l va quedar mirant amb cara de póquer esperant que el seu company expliqués la situació- És la família imperial!!

-No sabia que Shinsei tingués família imperial… -va respondre la noia bastant sorpresa- Vull dir, sé que en va tenir durant molts d’anys però que després es va passar al sistema de govern actual format per una cambra de representació de tots els estaments i els membres de les Cinc Divisions amb el Shogun com a figura honorària…

-No hi estan tots els estaments representats, Ukihana -li va advertir l’Ishikirimaru- No hi ha membres de les classes socials més baixes ni dels suburbis. Només representa els poderosos per formar un govern que els fa encara més forts…

-No entenc què té això a veure amb la família imperial -va contestar amb sinceritat la noia.

-No te n’adones? -va demanar retòricament l’Ishikirimaru. La noia sense ser-ne conscient va posar els ulls en blanc- No facis això, t’assembles al Taroutachi!! -Va sospirar- Això vol dir que el Rokuro treballa per la família de l’Emperador.

-Això de cada vegada em sembla molt més complicat -va confessar la Hanako amb la boca plena d’arròs. No podia evitar pensar que, d’entre tots els Sacerdots, el que corria més perill ara mateix era el Taroutachi.

-Què vols fer? -va demanar l’Ishikirimaru. La Hanako se’l va quedar mirant sorpresa amb la cullera dintre de la boca i amb cara de no estar entenent què li estava dient -Ets la Capitana, no?

-Aaaaaaaaaah -va somriure la Hanako rient. Ni se’n recordava.

Va estar una estona en silenci sense saber què dir, pensant en les diverses opcions que tenia- A veure… jo crec que el Taroutachi estarà bé, el que em preocupa més són els fanàtics de l’Erumo que s’amaguen als suburbis. Crec que la prioritat seria matar-los primer ja que són els únics que han atentat directament contra nosaltres.

-T’han llençat des d’un balcó cap a baix -li va recordar amablement l’Ishikirimaru.

La noia va somriure tímidament.

-Deixa’m-ho a mi, aconseguiré la seva ubicació i ens desfarem dels fanàtics de l’Erumo abans de passar a investigar què està tramant la família de l’emperador.

L’Ishikirimaru, un poc despistat, va assentir i va veure com la Capitana es posava amb marxa amb un somriure. Tot just recordà com havia arribat al temple quan era només una adolescent amb el cap ple de coses banals.

No pareixia la mateixa persona que havia arribat a un temple desfet i amb un ambient deprimit. Tants d’anys després, el temple ni tan sols existia però els Sacerdots, tot i això, continuaven units.

La Capitana tardà unes quantes hores en tornar i quan ho va fer portava un gran somriure al rostre.

-Som-hi -va dir allargant la mà cap al seu tinent- Tenim feina a fer!!

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1958
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 635 cops
Sexe: Home

12 març 2017, 23:14

-Com has aconseguit la informació? -va demanar l’Ishikirimaru posant-se per sobre una capa completament negra. La Hanako es posava una gran capa amb caputxa i es carregava de ganivets i armes que estaven robant d’un lloc de guàrdia de la Divisió de Combat que es trobava tot just entrant als suburbis.

L’Ishikirimaru encara estava un poc sorprès de com la noia havia entrat pegant cops de puny i anul·lant els seus enemics amb encanteris atordidors. Sempre evitava entrar per la força i era prou vaga com per evitar moure’s, però en aquella ocasió havia demostrat de sobres per què el Taroutachi confiava tant en ella, perquè quan s’ho proposava era capaç de sorprendre’ls.

-No he fet servir mai kunais -va dir però de totes maneres se’ls va guardar a dintre de l’obi. Sortiren impunement del lloc de guàrdia i avançaren pels suburbis intentant no ser descoberts, intentant caminar amb naturalitat.

S’aturaren a menjar unes gyozas a un bareto de mala mort que tenien molt brut i on pareixia que havia un munt de gent fent negocis tèrbols. Quan l’Ishikirimaru va seure va veure uns que per sota de la taula s’intercanviaven diners i una substància que li va fer mala espina però, tanmateix, no volien cridar l’atenció així que varen seure a un dels racons del bar i menjaren mentre debatien el pla en veu molt fluixa.

-El pla consisteix en infiltrar-se i ja? -va somriure l’Ishikirimaru treient un pèl llarg de la seva gyoza. La Hanako decidí ignorar una petita cucaratxa que pujava per les parets fent una carrera per sentir-se la reina de la paret més pringosa de tot Shinsei. Pareixia mentida que a una ciutat tan pròspera existís un lloc així.

La Hanako es va sentir malament pel simple fet que es va adonar que quasi mai havia sortit del temple. Tota l’estona que havia passat a Shinsei, tots aquells anys, sempre havia viscut en un ambient bo, sense ser opulent com el del castell, però mai li havia faltat res. Si, al vell temple feia fred i havien hagut de reparar moltes coses però mai li havia faltat un plat de menjar.

Potser s’hauria d’haver plantejat abans si tothom vivia tan bé com ella, que podia vestir kimonos a diari i tenir una feina digna i respectada.

L’Ishikirimaru vigilava l’hora amb nerviosisme i la Hanako es mirava les gyozas brutes i les menjava sense dir res. Havia molta gent que només es podia permetre aquelles gyozas com a luxe, així que les menjà intentant no pensar en l’ambient on es trobaven.

Sortiren del bareto fent olor a fritanga i amb arcades i lentament, intentant parèixer casuals, s’anaren endinsant més i més a dintre del suburbi. Giraren a l’esquerra per trobar tot d’una un carreró completament fosc i amb uns guàrdies inexperts que vigilaven. La reunió ja havia començat, la Hanako bé que ho sabia.

L’olor era realment nauseabund. A un costat tenien unes escombraries plenes que feien una olor terrible i, en general, es mesclava amb l’olor a orina. La Sacerdotessa i el tinent es varen mirar i es llençaren coordinats a l’atac, intentant derrotar l’enemic ràpidament perquè no donés la veu d’alarma i perquè des de fora no sentissin l’enrenou.

Els dos guàrdies caigueren amb el coll romput quasi a la vegada. L’Ishikirimaru es va arrossegar fins el costat de les escombraries mentre la Hanako guardava la porta.

-No deixis que hi entri ningú -va dir la Hanako, disposada a entrar- Si algú apareix, mata’l sense dubtar. L’Ishikirimaru va assentir un poc indecís i apretà amb força les espatlles de la noia per infondre-li ànims.

La Hanako obrí la porta i entrà a la reunió sense vacil·lar. Ningú es va girar per mirar-la perquè pareixia que la sala, mig il·luminada amb espelmes, estava tenint lloc una discussió acalorada entre dos dels Erumistes.

La Sacerdotessa es va seure a una de les cadires que estaven disposades en cercle i no va dir res. Havia unes 15 persones que escoltaven atentament la discussió entre si atacar ràpidament o esperar el moment perfecte.

-Els teus plans són una merda, Gidón -va dir el que pareixia el líder- No només no vàrem matar el Shogun sinó que a més varen capturar un dels nostres. Segurament els Sacerdots el varen matar.

-Jo proposo incendiar el castell -va riure l’anomenat Girón- És un pla boníssim! Simplement són fletxes amb foc, es disparen, el castell pren i problema solucionat!

-No serà tan senzill -va dir un altre home- no podrem ni tan sols acostar-nos al castell…

Aleshores començaren a discutir altra vegada. La Hanako es va quedar completament al·lucinada en veure l’espectacle. S’havia imaginat que els seguidors de l’Erumo estarien molt ben organitzats i tindrien una estratègia molt clara però pareixia que tenien molts problemes per decidir els plans a seguir.

Però tot i així no els podia ignorar perquè cremar el castell era una amenaça molt real i no podien permetre que una cosa així s’arribés a fer.

De totes maneres no havia pressa, la Hanako es quedà una estona més escoltant per veure si informaven sobre l’Erumo però no varen dir res interessant. Estaven obsessionats en matar els Sacerdots perquè així l’Erumo ho tindria més fàcil la pròxima vegada que tornés a Shinsei.

-Quan tornarà? -va demanar a la junta la Hanako. Ningú li va saber contestar, així que li varen dir que quan el Déu ho considerés adient. El tractaven com una divinitat, cosa que li feia molta gràcia a la Sacerdotessa que coneixia la crueltat i la malícia dels Déus.

-Hem d’actuar ràpid per forjar d’una vegada per totes la victòria ràpida de l’Erumo-sama!! BANZAI, BANZAI, ERUMO-SAMA!!

Els altres bojos cridaren desesperadament “Banzai” multitud de vegades. L’assemblea pareixia estar a punt d’acabar sense que ningú hagués aclarit res, així que va arribar el moment d’actuar. La Sacerdotessa va crear un petit foc que en impactar contra el terra va produir un gran incendi en pocs segons.

Molts dels homes morien a l’instant mentre que els que aconseguiren evitar el foc s’intentaven defensar matant-se els uns als altres. La Hanako tocà quatre vegades a la porta, el senyal que havia acordat amb l’Ishikirimaru, que li va obrir i junts esperaren una estona fins que l’edifici quedà completament calcinat.

-Ja? Podem anar-nos? -va demanar l'Ishikirimaru, corrent fora d'aquell maleït carreró pudent, molt content per abandonar aquell lloc. La Hanako va fer que si amb el cap, corrent al costat del tinent.

-Saps, m'ha semblat com a molt fàcil... -va dir la noia- Fins i tot obtenir la informació va ser massa senzill... És com si ens haguessin deixat arribar fins a ells.

-Podria ser -va dir l'Ishikirimaru, agafant-se el costat, amb un atac de flato- Dubto molt que haguem acabat amb tots. Segur que els caps no estaven a la reunió...

La Hanako va saltar, esquivant un cap contenidor d'escombraries pels pèls i agafà un carreró cap a la dreta, tot pensant que segurament encara hauria més fanàtics de l'Erumo a Shinsei, amagats, esperant per atacar en el moment que baixessin la guàrdia. Corregueren una altra vegada cap al seu amagatall sent conscients que només havien eliminat un dels perills que els amenaçava.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1958
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 635 cops
Sexe: Home

14 març 2017, 23:53

-Ho fas veure com si fos molt fàcil -va renyar-la l’Ishikirimaru

-És que és molt fàcil… -va debatre la Hanako- Anem al palau, hi entrem per la força i voilà, problema solucionat!!

L’Ishikirimaru va somriure. Treballar amb ell era molt senzill i diferent que fer-ho amb el Taroutachi. El mestre era molt seriós i l’Ishikirimaru no ho era tant, però era massa responsable. La Capitana se sentia atrapada entre dues persones de caràcter molt diferent però igual de responsables que no li deixaven confeccionar plans estúpids. De tota manera, calia dir que el pla era molt estúpid i caldria pensar en altra cosa.

-No entenc tampoc per què ens hem d’amagar -va respondre la Sacerdotessa- No hem fet res mal fet.

-Tenen el Taroutachi com a ostatge i et llençaren des del balcó, et sembla poc? -va demanar l’Ishikirimaru. Sí, definitivament era com estar amb el Taroutachi només que t’ho deia tot amb un somriure.

-Tu i el Taroutachi us criàreu junts? -va demanar la Hanako, canviant de tema completament. L’Ishikirimaru va riure amb ganes.

-Ell és major que jo -va confessar el noi- Però sí, sempre ha estat a prop meu i m’ha donat suport quan ho he necessitat. El considero com un germà gran. Fins i tot ha escoltat les meves súpliques més egoistes...

L'Ishikirimaru es va callar uns segons, rememorant vivament alguna cosa del passat. La Hanako també estava despistada, un poc concentrada en la seva imaginació d’un Taroutachi petit i poc després tornà als plànols del castell.

-Per què no hi anem amb fènix? -va demanar la Hanako. Evidentment perquè se’l veuria de lluny…

-Podem entrar per la porta principal dient que venem espècies -se’n va riure l’Ishikirimaru de bona fe- O que tenim el retret definitiu per les possaderes del Shogun.

La Hanako va riure i es va tornar a desconcentrar. Al final anaren a dormir sense haver aclarit res.

Al matí s’aixecaren i obriren la tapa del seu amagatall secret que els Sacerdots custodiaven des de feia generacions.

-No m’acostumo a això… -va dir l’Ishikirimaru sortint de la tomba. Tot i que estava a dintre d’una tomba gran, a l’interior havia un petit refugi molt ben muntat, amb quatre lliteres, una gran taula plena de documents classificats i textos endemoniats que no es podien permetre tenir al temple. De totes maneres, els anava molt bé tenir aquell refugi secundari, especialment perquè així molts dels grans tresors del temple no s’havien destruït amb l’atac de l’Erumo.

-Per què? Et fa mal rollo? -va demanar la Hanako que després de tot el que havia passat a l’inframón li pareixia tot molt normal.

-Fa molt de fred allà baix -va dir l’Ishikirimaru agafant aigua del pou per dutxar-se- L’encalentiràs?

La Hanako va fer que sí amb el raspall de dents a dintre la boca. Es fixà que la tomba tenia inscripcions en el codi dels Sacerdots que era, de fet, l’encanteri que s’havia de fer servir per obrir l’amagatall. La Hanako s’acabà de rentar les dents i tornà a anar cap a baix tot carregant unes quantes galledes d’aigua.

Agafà la botella de vi i pegà un altre glop. El dolent del refugi era el menjar. Tenia tants d’anys que només havien trobat en bon estat unes quantes botelles de vi i un sac d’arròs humit i ple de floridura que havien pogut gratar un poc.

-Fes-me pensar que quan passi tot això m’encarregui de posar ordre a aquest lloc -va queixar-se l’Ishikirimaru entrant a la dutxa. La Hanako va fer que si amb el cap i tornà a mirar-se el mapa. Potser és perquè ahir vespre havia begut massa com per adonar-se’n però ara se veia claríssimament que havia un passadís secret per escapar del castell. El plànol devia tenir mínim 300 anys però segurament encara existiria.

-Escolta -va dir la Hanako agafant el mapa amb molta delicadesa- Has vist això?

-No entris mentre em dutxo! -va cridar-li l’Ishikirimaru, pudorós.

-Ah, perdó -va dir la Hanako posant els ulls en blanc. Definitivament havia de deixar de fer això, era molt Taroutachi.

Quan l’Ishikirimaru va deixar de ser un ésser impur que no havia rebut una purificació externa exemplar, tornaren a la marxa.

-Mira, el passadís -va dir-li la Hanako. L’Ishikirimaru no va dir res, se la va mirar un poc preocupat.

-Jo no hi veig res aquí on poses el dit… -va respondre, un poc preocupat. La Hanako li va tornar la mirada, un poc confosa.

-Com que no? -va demanar. Ella ho podia veure perfectament… Per què devia ser? Agafaren els dos tinta i pergamí i dibuixaren el que podien veure donant com a resultat dos plànols completament diferents.

-Normal que no ens possessim d’acord… -va dir l’Ishikirimaru mirant el mapa que havia dibuixat la Hanako.

-Per què deu ser? -va demanar la Hanako, molt estranyada.

-Potser perquè jo no he rebut el poder dels Déus i… de totes maneres, la meva vista no és massa bona -va confessar l’Ishikirimaru per primera vegada- Em sap greu no haver-t’ho dit quan em vares demanar de ser tinent però la veritat és que, en la lluita, sóc un negat. No puc veure clarament l’enemic que tinc al davant.

La Hanako ja ho sabia, li havia confessat la deessa que el va deixar mig cec, la Byakko.

No va saber què contestar-li, així que optà per la sinceritat.

-Ja ho sabia… -va contestar la noia- I no trobo que sigui un impediment. No tots els càrrecs es tracten de lluitar i matar. Valoro moltíssim la teva intel·ligència i tot el que has après. Podries haver-te rendit i deixar-ho tot de banda però en comptes d’això vares voler ser més útil pel temple, vares voler seguir endavant i això és digne del més profund dels respectes.

L’Ishikirimaru va somriure. El seus ulls, blaus quasi blancs i mig cecs, expressaven gratitud.

-Rendir-se mai va ser una opció -va contestar, somrient. Els dos es quedaren en silenci, un poc incòmodes.

-Hauries d’haver estat tu el Capità -va dir la Hanako, un poc trista- Saps, jo no m’hi sento a gust… Ets molt més savi que jo i tens molta més experiència.

-Ni pensar-ho -va contestar l’aludit- Segueixes pensant en el que et va dir l’Okita? Escolta, ser Capità comporta una responsabilitat bèl·lica que jo mai podria assumir. Jo… a mi no m’agrada matar, Ukihana i tu… estàs obligada a fer-ho. I si puc evitar-ho, no ho faré. Sé que tu respectaràs aquesta decisió, cosa que el Taroutachi no estava disposat a fer.

La noia va somriure.

-No passa res -va dir, tot i sabent que seria molt difícil que l’Ishikirimaru pogués mantenir aquesta promesa- Faré tot el possible perquè mai hagis de sentir com les teves mans fan olor a sang.

-Deixa que et doni una cosa -va somriure l’Ishikirimaru traient un penjoll molt simple amb una joia brillant en forma allargada que es deia llàgrima de fènix- Ho va triar el Taroutachi, si no t’agrada, queixa’t a ell. T’ho volíem donar el dia de la cerimònia però no va poder ser… L’hem encantat de totes les maneres possibles perquè sigui un escut protector -va continuar el tinent- Serà molt difícil que et fereixin si portes això.

La Hanako es va posar el penjoll sentint un càlid encanteri protector al seu voltant. Varen somriure i tornaren a la feina d’intentar entrar al castell per acabar d’una vegada per totes amb els enemics dels Déus.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1958
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 635 cops
Sexe: Home

19 març 2017, 11:37

Arrossegar-se per aquell passadís era molt claustrofòbic però era tot el que tenien. La Hanako avançava lentament amb la panxa pel terra i sentia com l’Ishikirimaru, en ser més corpulent i alt que ella, ho estava passant pitjor.

La Sacerdotessa s’estava impacientant i la sensació d’estar enllaunada començava a ser molt agobiant. Intentà no pensar-hi, tancà els ulls i aspirà la forta a olor a humitat. Avançà una vegada més, arrossegant-se com una serp i prest va trobar la sortida.

Els mapes tenien raó, allà hi havia un passadís que portava a les masmorres del castell del Shogun. La Hanako va treure la tapa de fusta del passadís secret i va sortir intentant no fer massa soroll. L’Ishikirimaru ho va tenir un poc més complicat però, a diferència de la Hanako, ell no s’havia posat nerviós i havia avançat de manera lenta però segura.

Sortiren i sense dir res es posaren en marxa. El passadís era fosc i humit però a la Hanako no li importava. Havis viscut situacions més claustrofòbiques i molt més fosques que aquella, així que ho podria superar. Estar a un passadís fosc no era res comparable amb el fet d’haver estat soterrada amb vida.

Caminaren de manera ascendent, en un túnel estret que pujava cap al castell des de la més profunda de les foscors fins que es trobaren amb una làmina de fusta. La Hanako la va desplaçar amb molta dificultat per entrar a una estància molt més ampla però igual de fosca.

-On som? -va demanar la Hanako molt fluixet a l’Ishikirimaru.

-Segurament ja som a dins -va dir assenyalant cap a on havien de continuar avançant. El passadís era de cada vegada més ample i es podia avançar perfectament, sense pressions i de cada vegada feia menys olor a humitat. Sortiren a altre passadís que els sonava familiar. La Hanako va pensar que ja havia estat allà abans i aleshores recordà el tràgic dia en que el Taroutachi li havia estat ensenyant com torturar els enemics i com assassinar algú de la manera més efectiva possible. Va somriure tristament pensant que, com a mínim, ella tenia el poder i la voluntat per evitar que l’Ishikirimaru hagués fer servir tècniques així.

-Som a la presó -va confirmar la Hanako- Ara ja podrem sortir.

-Qui hi ha? -va dir una veu coneguda. La Hanako es va quedar quieta, sense respirar- Us he sentit, no cal que us amagueu, rates!

La veu, de totes maneres, li resultava familiar…

-Narsus-sama? -va demanar la Hanako, amb la veu tremolosa. Si s’equivocava, la batalla començaria.

-Ukihana-sama? -va demanar la veu del Narsus. L’Ishikirimaru va encendre un llum per descobrir el Narsus encadenat a dintre d’una cel·la juntament amb el Nurai, el pèl-roig somrient de la cort.

El Narsus també va somriure, amargament. El Nurai pareixia inconscient, encadenat amb els braços a l’aire mentre dormia fora de si. La Hanako va intentar obrir la cel·la sense gaire èxit. L’Ishikirimaru també va provar un encanteri que no va funcionar i la Sacerdotessa no va tenir més remei que cridar la seva espasa.

-Kogitsunemaru! -va dir, treient el paper del shiki i fent sorgir l’espasa que amb un sol cop va obrir la porta i es posà a jugar amb les cadenes dels cònsuls fins que les va obrir.

-Què feu aquí, Narsus-sama? -va demanar l’Ishikirimaru, ajudant-lo a aixecar-se. El Narsus estigué una estona mig assegut, un poc pàl·lid. Mentre, la Hanako intentava que el Nurai es despertés però el noi estava ja massa feble.

-Hi ha hagut un motí… -va somriure el Narsus- No vaig ser a temps d’advertir el Shogun. Quan em vaig adonar i em vaig enfrontar amb el Rokuro, el seu fill ja havia pres el poder i el Shogun-sama ja no tenia cap poder real…

-La família imperial està al darrere, no? -va demanar l’Ishikirimaru. El Narsus va assentir i va agafar amb feblesa l’aigua que l’Ishikirimaru li oferia.

-Volen recuperar el poder i ara han vist una oportunitat perfecta per intentar-ho -va dir el Narsus, encara amb el rostre blanc- Us demano disculpes per no haver pogut fer res…

-No passa res -va somriure la Hanako- De totes maneres, hauríeu de sortir d’aquí i anar a un lloc segur.

Hi hagué un silenci llarg mentre el Nurai pareixia que començava a reaccionar. Era molt jove, potser tindria la mateixa edat que la Ukihana però sempre li havia semblat un noi llest i alegre. Veure’l en aquelles circumstàncies feien enfadar molt l’Ishikirimaru que era un home recte i honest per davant de tot.

-Nurai-sama? -va demanar l’Ishikirimaru, fent-lo beure aigua a la força. El noi empassà una petita part del líquid mentre que l’altra part li va caure coll avall. El Nurai va respondre més tard, marejat. La Hanako li donà un poc de xocolata i el Narsus, de mentre, es menjava un onigiri amb el cap recolzat a la paret.

-No podem estar aquí per sempre, en algun moment els guàrdies vindran a comprovar si tot està en ordre en una ronda rutinària -va dir l’Ishikirimaru, molt fluixet.

-Aleshores què fem? -va respondre la Hanako veient que el seu pla es torçava. Podrien deixar allà aquells nobles i entrar ells sols al castell però també existia la possibilitat de rescatar-los i que s’unissin a la lluita per reprendre el control del castell.

Certament, el més intel·ligent era salvar-los, especialment sabent que el Narsus era un geni de l’estratègia i que els dos tenien més informació sobre què havia passat realment a dintre del castell que no pas ella que volia pendre’l per la força amb el poder dels Déus.

-Ishikirimaru… -va dir la Hanako- Millor que ens retirem per avui. Amb ells, tindrem una informació molt valuosa i podrem tornar amb més poder i…

-És el més savi que podries fer -va dir el Narsus posant-se dret- Perquè tinc ordres del Shogun per a tu…

-Com? -va contestar la Hanako sense tan sols aturar-se a pensar.

-El Shogun t’estarà esperant el divendres i s’unirà a la lluita amb vosaltres -va dir el Narsus, carregant-se el Nurai a les espatlles amb l’ajuda de l’Ishikirimaru- Què em diueu? Cinc persones contra un exèrcit no sona pas tan malament, no?

-Sempre són millor que només dues -va somriure la Hanako mentre es retiraven per salvar la vida dels dos consellers més fidels al Shogun.

Mentre, dos pisos més a dalt, el Taroutachi estava al seu despatx amb el fill del Rokuro que havia pres el poder del palau.

-Encara no has signat la teva carta de renúncia? -va demanar el Rokuro fill, escortat pel Rokuro pare que reia amb nerviosisme.

-Realment has pensat en algun moment que ho faria? -va riure’s d’ell el Taroutachi, amb superioritat.

-És clar… -va somriure el Rokuro Jr. i es va mossegar el llavi, tot pensant- Tens els fums molt pujats per ser un simple sacerdotet. No hauries d’haver sortit mai amb vida d’entre les fustes podrides d’aquell temple de pacotilla.

El Taroutachi sabia que era una provocació, així que no va contestar. Es va limitar a observar l Rokuro amb autosuficiència i menyspreu.

-Està bé -va somriure el més jove- Ho farem a la meva manera. -es girà cap als guàrdies i va assentir. Dos dels guàrdies deixaren l’habitació sota l’atenta mirada del Shogun. Poc després tornaren portant un presoner que portava el cap tapat amb una bossa de tela i que pareixia que plorava, espantat.

-Et vaig dir que et deixaria veure la Capitana de la Divisió de Religió si signaves la carta de renúncia -va explicar el Rokuro Jr.- Però no ho estàs fent i em deixes sense opcions…

El Taroutachi observà el presoner. O més bé la presonera perquè era una noia amb les robes de Sacerdotessa. Portava els cabells taronges, llargs com la Hanako. Però el Taroutachi sempre l’havia estat observant i tenia tan memoritzat el seu cos que sabia perfectament que no era ella. Per molt que l’haguessin volgut disfressar, la Hanako era un poc més alta, tenia els cabells cargolats a les puntes i tenia les caderes més amples.

Un guàrdia va venir amb un coixí on havia un petit punyal de plata que el Rokuro agafà somrient.

-Què em dius, Shogun-sama? -va demanar el noi posant el punyal al coll de la noia- Signeu els papers ja o hauré de fer-li una cara nova a la Sacerdotessa?

El Taroutachi va agafar els papers mentre el Rokuro posava una cara de satisfacció. El tragí d’haver cercat algú que s’assemblés a la Capitana i disfressar-la havia tingut a la fi recompensa! El Taroutachi signaria els papers i ell esdevindria el pròxim Emperador de l’Imperi de Shinsei.

Però les coses, al final, no li sortiren tan fàcils. El Taroutachi va esmicolar els papers de manera exagerada, alçant-los ben alt perquè el Rokuro no es perdés ni un sol dels seus moviments. Llençà els papers romputs cap al Rokuro en un acte de menyspreu.

-Tu ho has volgut! -va dir el Rokuro, alçant el punyal- Acomiada’t del teu mestre, Capit…

-No és la Ukihana -va somriure el Taroutachi- No em podràs enganyar mai, Rokuro.

El noi, fora de si, acostà la noia cap al Taroutachi i li endinsà el ganivet al coll, esquitxant tot el Sacerdot amb la sang de la noia, que caigué al terra morta.

-Fos la Sacerdotessa o no, l’has matat igualment -va somriure el Rokuro i es dirigí als guàrdies perquè s’emportessin, altra vegada, al Shogun a la seva habitació.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
28 / 36
Entrades: 1958
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 218 cops
Gràcies rebudes: 635 cops
Sexe: Home

21 març 2017, 23:32

L’Arslan avançava fent trompos pel cel, tot portant quatre persones a sobre que quasi no s’aguantaven.

-Segur que arribarem bé al palau? -va demanar el Nurai, aferrant-se molt fort al Narsus en un moment en què el fènix quasi va estampar-se contra una torre.

-He vist que és un poc bizco… -va dir, com qui no vol la cosa, el Narsus.

-Tranquil, és el fènix més ràpid que té la Divisió de Religió -va assegurar l’Ishikirimaru.

-Em pensava que només en teníeu un! -va cridar el Nurai quan l’Arslan va fer un gir arriscat.

-Per això és el més ràpid -va contestar l’Ishikirimaru alçant els braços per sentir l’aire colpejant-lo amb molta força. Es notava que el seu element era l’aire perquè en aquells vols era qui millor s’ho passava. Calia dir que, tot i que l’Arslan és cert que era molt ràpid, sempre feria els girs molt a darrera hora i els feia arriscats, sabent que el fet que fos putament bizco devia tenir alguna cosa a veure. I el problema no era només que fos bizco, sinó que a més tenia els ulls molt saltons i se li notava moltíssim.

Aterraren al sostre del palau del Shogun sense cap impediment. L’Arslan es quedà allà tot esperant una recompensa i la Hanako el va acaronar lentament durant uns minuts donant-li pipes tijuana mentre els altres intentaven baixar del terrat sense rompre’s la crisma.

Aleshores una escala de gel va aparèixer pujant fins a ells. L’Ishikirimaru va guaitar agafant-se fort per no caure.

-Pareix segura… -va dir i li pegà un cop per veure com el gel, tot i la força, no es rompia. Els quatre es miraren sense saber què fer.

-Jo baixaré primer -va dir la Hanako agafant-se a l’escala. L’Arslan avança fins a ella, pegant saltets.

-No tinc més pipes tijuana… -va queixar-se la Hanako. L’Arslan va fer un lament i se’n va anar, donant-li l’esquena a la Sacerdotessa.

-Interessat… -va queixar-se la Sacerdotessa, reprovant el comportament de la seva muntura.

L’escala, en sentir el pes de la Sacerdotessa va començar a baixar sola. La Hanako no volia mirar cap a baix però sentia com l’escala, lentament, s’anava retraient i baixava uns quants pisos. La noia no podia evitar notar com el gel s’anava fonent entre les seves mans. I quan tot el que tingué entre les mans era aigua, caigué cap a baix, aterrant a una terrassa, just a sobre de la única persona que allà esperava.

-Ni agafar-te a una escala saps -va renyar-la el Taroutachi. La Hanako va riure’s però sense saber què dir en veure el mestre.

-Estàs bé? No t’han fet res? -va demanar el Taroutachi, preocupat.

-Bé… -va contestar la Hanako- Em llençaren del balcó cap a baix però si l’Ishikirimaru no m’ho hagués recordat tant segurament ja no me’n recordaria.

El Sacerdot anava a abraçar la noia però desistí en veure que l’Ishikirimaru ja arribava. Àgilment va saltar al balcó provinent de l’escala de gel.

-L’hauràs de fer servir dues vegades més, hem vingut amb el Narsus i el Nurai -va informar l’Ishikirimaru intentant no mirar-los gaire.

-Ja m’ho suposava -va contestar altivament el Taroutachi- Sinó, no us hauria arribat el meu missatge…

El Nurai va ser el següent en aterrar, completament al·lucinat en veure la màgia de gel del Shogun. Va fer una gran reverència tocant el front al terra en veure el Taroutachi.

-Shogun-sama -va dir el noi pèl-roig- Jo seré la vostra espasa fins que se’m consumeixi la vida!

El Taroutachi va somriure i el va fer aixecar.

-Us confiaria la meva vida a tu i al Narsus sense pensar-ho -va dir el Shogun, fent quasi plorar l’alegria el jove Nurai. Era un malcarat, però coneixia el protocol perfectament i sabia triar les paraules adequades per alentar els seus subordinats.
El Narsus aterrà al balcó i el Taroutachi va fer desaparèixer la seva màgia de gel.

-Shogun-sama, estem preparats pel combat!! -va dir el Narsus fent una reverència. El Taroutachi semblava incòmode amb tanta formalitat, però la respectà. Entraren a l’habitació del Shogun qui va obrir un baul molt gran i va treure armes pels seus fidels senadors.

La Hanako sospirà. Al cap i a la fi, havien vingut a lluitar, no sabia per què s’estava posant nerviosa, com si no s’ho esperés. El Nurai va desembainar l’espasa, comprovant l’estabilitat de la fulla i el Narsus simplement la va sospesar i ja va saber quina mena de katana era.

-Deixeu que us protegim amb les nostres vida, Shogun-sama -va dir el Nurai, molt emocionat.

-Quin és el pla? -va demanar el Taroutachi- A qui hem d’atacar primer?

-Simplement prendre el castell per la força, senyor -va inclinar-se el Narsus.

-Doncs vaja una merda de pla -va exclamar el Taroutachi fent gala de la seva habitual sinceritat que no importa si fereix algú- De qui ha estat la brillant idea?

-Meva -va alçar la mà la Hanako- No sé per què demanes…

El Narsus va somriure, un poc contrariat, tot mirant-se el Shogun i la Hanako, que se sostenien la mirada mútuament.

-Tot i que si que és cert que hem designat un sector per cadascun de nosaltres… El Nurai i jo controlarem tot el primer pis on el Shogun es quedarà…

-Jo no em quedaré aquí amagat mentre lluiteu per mi, qui et penses que sóc? -va respondre el Taroutachi, de mal humor. El Narsus va somriure, esperant-se ja aquella resposta.

La porta de l’habitació es va obrir de sobte, alertats pel renou i els crits del Shogun, i entraren un munt de guàrdies i els dos Rokuro, pare i fill.

-Yare, yare… totes les rates s’han reunit. No puc dir que no m’ho esperés... -va dir el fill, alçant les mans visiblement enfadat- Us dono uns segons si voleu perquè us acomiadeu.

Va moure ràpidament les mans i els soldats varen treure unes escopetes bastant velles i quasi sense esperar l’ordre, varen disparar cadascú quan va voler, sense coordinació. La Hanako i l’Ishikirimaru s’avançaren creant una barrera en la qual les bales rebotaven.

-Buideu les armes!! -cridà el Rokuro- Ompliu-los de forat pel bé de l’Emperador de Shinsei!!

El Taroutachi va fer servir la seva màgia mentre el Rokuro parlava, preciosa i a la vegada molt perillosa. El gel reflectia els rajos de la lluna i en aquella foscor creà una imatge bellíssima però mortal.

Milers d’astelles de gel, afilades i amb una precisió assassina esferreïdora es clavaren al cos del Rokuro fill, deixant-lo completament empalat. El gel que el travessava vessava sang a dojo, creant una volumptuosa escultura.

La batalla va començar amb la pèrdua d’un dels líders, un començ tràgic que va marcar tota la lluita posterior. Una vegada el líder dels rebels va quedar reduït al no res, el Rokuro-pare va ser empresonat ràpidament pel Narsus i al vespre es va lliurar una violenta batalla en la qual els Sacerdots varen participar activament, tot i que això no els feia pas gaire feliços.

La Hanako tingué la sort que no s’havia de protegir, ja que l’Ishikirimaru estava completament concentrat en la seva defensa. Tot i això, la noia havia d’estar també pendent d’ell que no veia gaire bé fins que tenia els enemics al davant.

Al matí següent, mentre la Hanako dormia, completament esgotada per la lluita del vespre, el Rokuro pare va ser executat a la plaça de davant el palau, per donar exemple als ciutadans que el govern del Shogun no deixava impune la traïció. Més tard li van contar que l’escenificació havia estat un poc desagradable i que el seu cap estaria exposat tot el dia a la plaça. La noia, que provenia de Tòquio, no podia deixar de pensar, en el fos, que tot i que la societat de Shinsei tingués coses bones, en política no estaven gaire avançats.

Quan la Sacerdotessa es va despertar i es va dutxar altra vegada, baixà a veure com eren anomenats els nous ministres generals del govern del Shogun, el Narsus i el Nurai, fills primogènits de dues grans famílies nobles fidels al Shogunat.

Arribà tard i es va perdre, per sort, el discurs del Narsus, que tot i que va ser interessant, tothom deia que havia estat massa llarg i pompós. La Hanako anà als canapés, ficant-se a la boca quatre sushis de cop, cosa que va fer que quasi s’ofegués. Per sort, no la va veure ningú i agafà un poc de sake per desatascar-se la gargamella. O això havia pensat. El Shogun l’havia vist.

-Merda… -va dir la Hanako per a si mateixa.

El Taroutachi va fer una senyal a la Hanako perquè se li acostés i la noia hi anà, pensant que li cauria la bronca del segle, però en comptes d’això, el Shogun li passà una copa de vi i els dos junts sortiren als balcó a gaudir un poc del sol de la tarda.

-És la teva festa, no desatenguis els convidats -va advertir-li la Sacerdotessa. El Taroutachi no li va contestar, se la mirava divertit, tot bevent lentament un poc de vi.

-Els podies haver matat en voler, als dos Rokuros i als seus aliats. Podries haver-ho fet sol, no ens necessitaves. -va dir la Hanako, perquè feia temps que ho pensava i cregué que era el millor moment per dir-ho- No entenc per què vares esperar a què nosaltres arribessim…

-Uhm -va dir bordement el Taroutachi- Però volia saber quins eren realment els meus aliats. A més, durant un moment vaig sentir por. Em va amenaçar que tenien sota el seu poder persones importants per mi. Ja saps, gent que es despista fàcilment i que fa plans de merda.

La Hanako no va saber què dir i no va respondre, va somriure mentre continuaven amb la conversa, al costat de la festa, tot veient Shinsei i el mar des d’aquell balcó.

-La teva màgia… -va dir la Hanako, veient com el sol es reflectia en l’aigua de la mar- És molt bonica i sinistra a la vegada. Et defineix bastant bé, per fora ets ben plantat però quan obres la boca fas molta por.

-Ah, si? -va comentar el Taroutachi ignorant-la, emportant-se les mans al ulls i fregant-se’ls. Se’l veia cansat, però no ho mostrava davant dels altres. Es posà seriós, de cop i volta- Si vols, puc renunciar.

-Eh? Perdona? -va demanar la Hanako, sense entendre’l.

-Si tu m’ho demanes, deixo el càrrec -va oferir-li el Taroutachi. La Hanako es quedà sense saber que dir, intentant cercar la resposta adient.

-Ser Shogun fa molt per tu -va somriure. Se n’adonà que era així realment, que tenia totes les qualitats que fan falta a un bon líder i dirigent: valor, enteresa, determinació i no tenia por a embrutar-se les mans- A més, si tu no estàs tot el dia al temple, ningú no em renyarà.

-Penso ser la teva ombra -va dir, mig en broma, mig de veritat- No deshonris la Divisió de Religió.

-Saps que no. M’hi esforçaré -va dir la Hanako.

-Sí -va contestar el Taroutachi, observant el seu poble- Jo també ho faré.

El Taroutachi va somriure, alçant la copa. La Hanako el va imitar, tot i que encara no havia begut gens. El Shogun de Shinsei s’acabà el vi i somrigué.



Imatge

Respon