[Rol] El laberint del passat

Respon
Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

13 nov. 2016, 16:36

Imatge



Drakkar, divisió d'exploració, més concretament davant del taulell de missions, allà em trobava jo, mirant les missions que teníem, a veure si n'hi havia alguna que em vingués de gust. Vaig notar que algú se’m posava al meu costat, segurament també mirant les missions, però no li vaig donar massa importància.

Aquí, aquesta m’agradava, era facileta i pagaven bé, havia de fer de guardaespatlles a un grup d’homes, dels grans infulenciables de Tadaima, homes amb diners, el problema era, que pel desert... Però no hi havia res que no es pogués solucionar amb una bona protecció pel sol i aigua.

Al girar-me i anar a marxar, se’m van obrir els ulls.

- Capitana, bon dia! Que hi fa aquí?- vaig dir fent una reverencia amb el cap, tot i que encara no em creia que havia tingut la capitana una bona estona al costat i no li havia dit res.
- Estava esperant que acabessis de mirar les missions i poguessis estar per mi- va dir ella.- Et demanaria que aplacessis aquesta missió, per que necessito que vinguis amb mi a una missió, anem al meu despatx a parlar-ne.

I així que ens vam dirigir cap al que era el despatx de la capitana.

- Seu sisplau- em va dir només entrar.

I jo com a subordinada seva que era vaig seure.

- A veure, ahir ens va arribar una petició de missió, la qual he considerat que és força complicada, el problema és que també considero que com més gent hi vagi més difícil es farà, per això he pensat d’anar hi jo. Però com podràs veure no estic en les meves millors circumstàncies, així que m’agradaria demanar-te que Hi anessis tu. Potser no ets la millor integrant de la divisió, però considero que ets la que està més ben preparada i té més habilitats per fer-la.
- De quina missió es tracta?- vaig demanar
- Doncs, hi ha un temple al cap al nord de Drakkar, a les muntanyes que estan més aprop de bosc del nord. Aquell temple fa ma molts anys que està abandonat, i a la gent d'allà a la vora els hi agradaria que l'anéssim a explorar per saber-ne les condicions, per que es veu que ells ja ho han intentat diverses vegades però més d’un s’hi ha perdut o se li han enderrocat parets i sostres. Però ara hauríem d’anar a allà a explorar i mirar si hi ha alguns llibres que ens puguin interessar per la biblioteca de Drakkar. Puc contar amb tu?- em va demanar finalment.
- Si, capitana, jo me'n encarrego- vaig contestar.- Avui, quan m’ha vist, estava buscant alguna missió per fer, però la veritat es que cap em cridava massa l'atenció, i n’he acabat agafant una mica per fer alguna cosa.

Finalment em vaig acomiadar de la capitana, i vaig anar cap a la meva habitació a preparar-me les coses per poder partir cap al temple.

Només arribar a allà em vaig trobar amb l’Ao, tot i que avui preferia no emportar-me'l a la missió, me la havien plantejat massa complicada com per poder anar-lo cuidant, ja li deixaria a la Shoopy que ella estaria encantada de cuidar-me'l i d’alimentar-lo.

Vaig agafar les coses necessàries i em vaig dirigir pal al menjador de la divisió, i després d’una llarga estona d’acomiadament amb el meu esquirolet, me’n vaig anar camí als estables dels dracs, a trobar-me amb el Yandrak.

Durant el petit camí cap al lloc on es trobava el meu drac, vaig sentir tot un enrenou a aprop de la plaça major, i com és de suposar em vaig acostar cap allà, però uns carrers abans vaig veure allò corrents cap a mi, amb un gran grup de persones al redera.

Vaig agafar aquella cosa pel poc coll que li quedava, fent que tots els pavos i paves que corrien redera seu es paressin de cop.

- No sabeu que es immoral fer partir a un animal! Que els matem per menjar és una cosa, però no cal que els anem a fer patir!- Els vaig escridassar, amb el cos d’una gallina a la ma, i anar movent-lo al mateix temps que renyava a la gent.- I a sobre al mig de Drakkar, es que si ho heu de fer que sigui a un lloc apartat i que no traumeu als pobres nens, ni molesteu a la gent que vol passejar o te coses a fer! No vull dir que ho pugeu fer a les afores tampoc, per que es massa cruel i jo crec que no ho hauríeu de fer, però com que sé que no deixareu de tallar el cap de les gallines i fer-les córrer una estona doncs us dic que ho feu a un lloc poc públic! I me’n vaig per que tinc una missió a fer!
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

14 nov. 2016, 19:42

Gràcies al Yandrak vaig arribar a allà aquell mateix dia, però ja era cap al vespre i vam (el meu drac i jo) acampar a fora del temple, vaig menjar una mica, i em vaig acurrucar entre les ales del meu company, una gran manera per no passar fred a la nit, ja que la zona que estàvem era força freda, tenint en compte la cercania que tenia amb la zona de neu de Tadaima.

De bon matí em vaig acomiadar del meu drac que tornaria cap a Drakkar i em vaig encaminar a entrar al temple.

Estava posant un peu a allà, quan vaig caure que potser seria millor anar a preguntar a la gent dels pobles del voltant amb quines dificultats s’havien trobat al temple, per almenys saber amb que em puc trobar. Així que sense el meu drac vaig baixar d’allà a dalt i em vaig dirigir cap a la població més propera.

Durant uns tres dies vaig estar voltant de poble en poble i parlant amb tothom, la gent que sobretot m’insistia que els hi recuperes el temple, per ells i en memòria dels seus familiars o coneguts morta a allà, també m’havien explicat moltes dificultats amb les que s’havien trobat. La majoria em parlaven de les parets i terres derruïts, degut a la vellesa del temple, altres que semblava que hi havien estat més deien de trampes que podien estar per totes parts, igual que les piràmides egípcies, algun que altre s’havia queixat dels insectes que voltaven per allà, com si unes minúscules criatures m’anessin a espantar, qui es creuen que soc, i fins i tot un home que crec que no estava massa bé el pobre home em va explicar algo d’un tomàquet mutant que es menjava els fongs dels peus de les persones…

Després d’una gran feina per poder tornar a pujar a aquell Temple, que no el podrien haver fet a una zona plana, sinó al cim de les muntanyes…

Per pujar vaig agafar un camí diferent al de baixada, per que la gent del últim poble que havia estat m’havien dit que era un camí molt més curt i ràpid de fer, i es clar si resulta que mig camí l’havies de fer escalant per les roques… i al tros que ja comença a ser més planet i fàcil va i et trobes un d’aquells ponts fets amb cordes i quatre fustes mal posades que surten a totes les pelis d’aventures. Però jo com a bona exploradora no em deixaria intimidar per un pontet de no res, no? O si…

I la meva opció va ser passar-lo corrents, però tant bona idea no va ser, en més d’un moment vaig estar apunt de caure. Potser hagués sigut millor passar-lo tranquil·lament, però ara que estava al alter costat viva ja podia estar tranquil·la. Ara l’únic que faltava es trobar-me un altre pont a 50 metres endavant, però per sort no va arribar.

Finalment després de tots els mal de caps que em va portar aquella pujada, que hagués anat més ràpida i sense patir per la altre, vaig aconseguir arribar a les escales del temple. Si, encara no estava a dalt, em quedava pujar escales, moltíssimes escales, no sabia quantes, però moltes, unes escales de fusta que estaven mig destrossades, però que tot i així era la única manera de pujar fins al temple.

Quan per fi vaig arribar a la cima, ja ben morta vaig sentir algú que em cridava.

- Exploradora-sama! Per fi ha pujat- va dir un noi/nen d’uns 14 anys, que m’havia trobat en un dels pobles que havia anat. Semblava que m’estés esperant a allà.
- Hola nano, que hi fas per qui?- vaig demanar al temps que intentava respirar una mica després de la matada que m’havia portat pujar tot allò
- Vinc a entrar a explorar amb vostè- va dir el nen ben content.
- Com que vostè, no soc tant vella jo!- vaig dir enfadada- Apart de que no crec que puguis entrar amb mi!
- Jo li puc ensenyar les trampes que hi han per allà- va dir convençut.
- Em sap greu però no em vull responsabilitzar de tu, apart de que si m’han enviat a aquesta missió sola és per algo. Amb mi no pots venir- vaig dir sense tallar-me ni un pel.
- Però l’he estat esperant aquí dos dies, siusplau!- va dir-me fent ullets.
- Mira nano, jo no sé que em puc trobar per allà, així que no em vull responsabilitzar de tu. SI hagués estat una ordre dels meus superiors ho hagés acceptat, però com que ells m’han dit que faci la missió sola així ho faré.- vaig dir- i ara si em disculpes necessito menjar una mica i dormir- Em vaig separar del nen, i vaig encendre un foc, ara que no tenia el Yandrak necessitava alguna manera d’escalfar-me a la nit!

Finalment va semblar que ho entenia per que es va encaminar cap a les escales. Em sabria greu pel pobre noi, però jo no me’n podia ocupar, i si li passava alguna cosa, no m’ho perdonaria mai, era tant jove.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

15 nov. 2016, 14:59

Per sort al matí següent no hi havia ni rastre del noi , així que vaig recollir les meves coses i em vaig acostar cap a l’entrada del temple.

Des de les afores es veia un lloc petit, però estava segura que els passadissos s’expandien sota terra.

Tenia la bona sort que en un dels pobles es va trobar amb un home que havia fet un mapa de part del temple, on marcava les trampes que hi havien i les zones on era més fàcil que el terra es derrombes. El problema del mapa és que només era d’una part, no hi sortia tot el temple, per que l’home hi havien parts on no havia aconseguit arribar.

Amb aquest mapa i la meva bola de llum, podria començar la exploració sense problemes, que aquests arribarien a la part que ja no surt al mapa.

Em vaig encaminar a l’entrada del temple, es veia tot focs, fins que vaig treure la meva bola.

Les parets eren de pedra i semblava que hi haguessin inscripcions, d’un llenguatge i lletres que jo no coneixia. Quan acabi la meva missió els hi diré als d’intel·ligència que hi vinguin a fer un cop d’ull a veure si hi diu alguna cosa interessant o que els pugui interessar.

Era un lloc amb molta humitat. Al principi se’m feia molt fàcil moure’m per allà, només havia de seguir les indicacions del mapa, que estava molt ben fet, l’home ja en deuria haver fet molts o potser havia estat a la divisió d’exploració, i el mapa em va servir molt.

Després d’haver baixat per unes llargues escales de cargol, em vaig trobar cara a cara amb un llarg passadís ple de pedres, vermelles?. Si eren vermelles, i no sabia d’on havien sortit ja que les parets i pedres del temple eren grises. Potser més avall eren vermelles? Però no només això, sinó que eren totes molt iguals de mida i forma.

Vaig començar a avançar per allà, trepitjant-ne algunes o passant-hi pel costat, quan de cop una que tenia sota el meu peu es va començar a moure, fent que totes les altres es moguessin.

Un moment… no eren pedres… eren escarabats… i a sobre molt grans! Per això em van advertir dels bitxos, maleits, no em podrien haver dit que eren d’unes dimensions anormals. Però de veritat es pensaven que amb uns bitxos així em podrien espantar, vaig continuar avançant donant patades o trepitjant a tots els que se’m posaven pel camí.

Al arribar al final em vaig apoiar a la paret per respirar una mica, quan vaig sentir que la paret no m’aguantava i jo queia juntament amb ella. Uns dos pisos avall.

Amb tota la tonteria des escarabats m’havia oblidat de mirar el mapa i em sembla que amb la caiguda l’havia perdut, no el trobava, merda…

I si havia caigut a una trampa… no, no, no, no pot ser.

Bueno, al lloc que estava semblava un passadís com un altre, amb les seves parets grises i unes inscripcions molt diferents a les de l’entrada. Aquestes si que les entenia. L’idioma era el del món humà, no era el de Tadaima.

Aquest temple havia estat creat per gent del altre món?

Però al posar-me a llegir tot el que posava em vaig adonar que no tenia res a veure amb la creació del temple, sinó que era gent que demanava ajuda, posava que havien quedat tancats al temple, degut a un enderrocament de les parets i s’havien quedat allà tancats.

I si a mi em passava com a ells. acabava de caure a on lloc on s’havien quedat atrapades persones humanes. Que faria jo, havia de sortir d’allà costes el que costes.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

16 nov. 2016, 13:12

De cop una veu em va despertar dels meus pensaments:

- Exploradora-sama. No es preocupi, jo l’he vingut a ajudar!- va dir el noi que ahir havia intentat venir amb mi.
- Però tu no havies tornat cap a casa teva, mocos- vaig dir-li.
- Sabia que necessitaria la meva ajuda, per això he tornat- va dir tot orgullós.
- Que jo recordi no he demanat la teva ajuda!- li vaig cridar, fent que les parets es moguessin una mica, i baixant la veu vaig continuar- A veure si ho entens, això no és una missió per tu, ara fes-me cas i torna cap a casa teva. Vaig dir mentres em posava a caminar per allà, per perdre de vista el noi que estava traient el cap pel forat que havia fet jo al caure, tres pisos més amunt. Quan em vaig entrebancar amb una pedra que estava una mica més aixecada del terra, i sentint dues fletxes passant per sobre el meu cap, i sort de la meva caiguda, sino les tindria clavades al meu cos.

Em va semblar sentir al noi cridant-me que em necessitava però el vaig ignorant seguint el meu camí, ara molt més calmada i vigilant.

Al final d’aquell passadís em vaig trobar amb una gran porta molt ben decorada, semblava d’or, amb moltes formes que semblaven plantes dibuixades en ella.

Amb una mica de dubtes vaig empènyer la porta, però no es va moure d’allà on estava.

Tenia la sensació que si la obria descobriria alguna cosa molt important, així que vaig estar tocant totes les formes que feia la porta buscant alguna cosa diferent, que em permetés entrar a la habitació o passadís, o el que fos que hi hagués al altre costat.

Fins i tot vaig mirar pels costats que no hi hagués una palanca o algo, la part bona es que ni tant sols hi havien trampes, sinó jo ja estaria morta, de totes les voltes que vaig donar pel davant de la porta.

Ni tants sons hi havia un lloc on posar la clau, com es podria obrir la porta?

Mentres intentava que em vinguessin noves idees de com poder obrir la porta, vaig agafar les meves coses i em vaig posar a menjar a allà a dintre. Amb l’estomac ple segur que pensava molt millor.

Sort havia tingut que la Shoppy acceptes preparar-me menjar per emportar-me, era tant amable. Tenia fiambreres per uns quants dies, i pensant que els dies que havia estat pels pobles havia anat a tavernes i bars a menjar, encara en tenia per més dies.

Un moment… he intentat obrir la porta empenyent i si s’obre estirant? Semblava una novia idea per provar, només hi havia un problema, no semblava que hi hagués cap cosa per on tibar la porta…

Però després d’intentar tibar-la per tots costats vaig acabar sense res de nou. Allà estava jo atrapada! I indignada em vaig posar a jugar a fer sudokus que portava sempre a la motxilla per si mai m’avorria.

Al final cansada de no tenir noves idees i de no aconseguir res, vaig agafar la meva llança i vaig intentar trencar la porta, amb un atac redera l’altre, però res.

I mireu si soc pringada que se’m va quedar la arma atrapada entremig de les dues portes, anem a riure una estona de la meva mala sort, per que s’havia quedat allà enganxada i no la podia treure!!

Ja em podies veure a mi agafant l’empunyadura per tots els costats, enfilant-m’hi a sobre, apoiant-me a la paret… però res… Finalment vaig decidir llençar algun atac amb aquesta a veure si això ajudava que sortís d’allà, així que anava decidida a fer-los tots, quan amb el primer ja va funcionar, però no només això, sinó que jo vaig caure de cul al terra, i la porta es va obrir!!

Ho havia aconseguit! Vaig agafar la meva arma i vaig entrar cap allà.

Era una gran habitació on hi havien 5 estàtues, i pel que em va semblar eren 5 antics capitans de Drakkar, si, ja podrien ser antics, per que hi hagin les seves estàtues a un temple tant vell devia ser per que les persones eren de la mateixa edat. Però al centre de la sala hi havia com una piscina rodona, i l’aigua que hi havia formava un remolí al centre. A la vora de la piscina hi havien unes noves inscripcions, que m’imagino que era el llenguatge de Drakkar antic. Aquí els d’intel•ligència tindran més feina.

Tornant a les estàtues, i m’agradaven, eren antigues persones que lluitaven pel mateix que jo. Es podies reconèixer 2 homes i 3 dones i si les roves no m’enganyaven, els homes eren de la divisió mèdica i exploració, i les dones de intel•ligència, cavalleria i religió. Però no només això estaven molt ben fetes i conservades.

Quan de cop vaig notar que la porta per on havia entrar jo, s’obria i entrava un home.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

17 nov. 2016, 11:08

La porta es va obrir de cop i va entrar un home de llargs cabells rossos, i em va mirar sorprès.

- Que hi fas aquí?- va dir i em va començar a examinar- aquestes robes… ets una espia de Shinsei- va dir al temps que teia una espasa i m’apuntava amb ella.

Crec que necessitava canviar-me urgentment la roba que porto… tothom em confon amb una persona de Shinsei, si fins hi tot la gent d’allà és pensa que soc dels seus.
Text amagat.


Vaig aixecar les mans.

- No és el que es pensa senyor, jo soc de Drakkar- li vaig explicar.
- Si, clar, amb aquestes robes, a més que la teva cara no em sona gens- em va cridar.
- Li prometo que soc de Drakkar, soc la Meina, soldat ras de la divisió d’explora…- no vaig acabar la frase quan em vaig fixar a traves de la porta, que l’home havia deixat oberta al entrar, es veia un passadís ben il·luminat, i gens ni mica destrossat.- Un moment, que ha passat aquí?- li vaig demanar- quan jo he entrat això estava en ruïnes.

L’home em va mirar tot estranyat, però no li vaig deixar temps a fer res, em vaig posar a córrer pels passadissos, tots estaven en perfecte estat, fins i tot al lloc on jo havia caigut tres pisos no hi havia ni rastre d’un forat.

Vaig sentir que l’home arribava a radera meu.

- Com us ho heu fet per arreglar el forat? Abans jo he caigut per aquí- vaig dir-li al home assenyalant al lloc on hi hauria d’haver el forat.
- No pot ser, els deus ens han escoltat! Per fi els deus ens han escoltat i han portat una persona del futur per que ens ajudi- va saltar l’home, deixant-me a mi amb cara de WTF?
- Futur?- vaig demanar assenyalant-me a mi mateixa- A quin any estem?
- Al any XXXX- va dir l’home.
- Com’- vaig saltar jo- un moment- vaig dir obrint la meva motxilla, treien la cantimplora d’aigua, posant-me’n una mica a la boca i escopint-la (cap a un costat per no mullar al home del davant)- Però com he arribat jo aquí?
- L’oracle t’ha portat- em va dir l’home- ara vingui cap aquí, li hem d’ensenyar moltes coses.
- Però com puc tornar al meu temps?- vaig preguntar.
- L’oracle ja t’hi tornarà quan sigui el moment- em va respondre l’home.- Ara vingui a menjar una mica que després li hem d’explicar i ensenyar moltes coses.

L’home em va portar fins a un gran menjador, on hi havia un altre home i una dona menjant, em van fer asseure a allà i em van servir menjar, i com està clar jo vaig començar a menjar! Però el vaig escopir de seguida.

- Que és això? Pica molt- vaig dir mentres agafava el meu got ple d’aigua i em posava a beure, però al notar que la picor no marxava vaig agafar la gerra i vaig fer el mateix.
- No t’agrada el picant?- em va demanar la noia.
- No, soc molt sensible a ell- seguia jo tot i que la meva boca ho passava fatal.

Al cap d’una estona el 2n home, que havia marxat al sentir que no m’agradava el picant, va tornar amb un nou plat, que aquest si que era molt millor.

L’home que m’havia trobat a la sala del oracle va començar a parlar.

- No crec que te’n hagis adonat, però aquí dintre no hi ha ningú més que nosaltres.- em va començar a explicar l’home- Crec que primer ens hauríem de presentar, jo son en Zaku i ells son la Asuna i el Warrik, som de la divisió d’intel·ligència de Drakkar.
- Encantada- vaig dir jo- Jo em dic Meina i soc de la divisió d’exploració però d’aquí...- vaig fer un compte mental dels anys que havien passat- 400 anys, mes o menys.
- Ara que ja ens coneixem continuaré la història, fa uns 3 mesos ens van enviar a nosaltres tres a aquest temple per que analitzéssim uns quants llibres, el problema ens va venir quan vam adonar-nos que ens havíem quedat aquí tancats, i no tenim manera de sortir.
- Però si vosaltres esteu aquí tancats, jo també, no?- vaig demanar-li.
- Ara si, però en el futur, m’imagino que si has aconseguit arribar fins l’oracle és per que la porta ja està oberta- va parar un moment de parlar però de seguida va continuar, tenia als altres seus dos companys escoltant-lo i assentint amb el cap- així que, portem força temps orant a la sala on ens hem trobat abans per que portés una persona del futur que ens permetés ensenyar-li on hem deixat tots els nostres documents i on hi han els llibres importants per tornar a Drakkar, i que la nova gent de la divisió d’intel·ligència pugui desxifrar. Aquesta és la teva tasca.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

19 nov. 2016, 16:33

Vam estar voltant per tot el temple, habitació per habitació, era un lloc amb masses passadissos i habitacions on era fàcil perdre’s, per això fins i tot em van explicar tàctiques per saber sempre a on estava. Les marques amb l’idioma antic eren el que et permetia no perdre’s per allà, així que ràpidament em van ensenyar a llegir lo mínim. I fins i tot em van donar un mapa dels passadissos principals, els secundaris no sortien…

La part bona era que moltes habitacions connectaven entre elles mitjançant passadissos secrets, així si al tornar al meu temps em trobava amb portes bloquejades degut a els enderrocaments de parets, podria entrar a aquelles sales mitjançant altres camins.

En mig de la visita turística em van portar fins a una sala on hi havia una mena de bola de cristall, que em van explicar que els servia com a sol, aquella esfera tenia un poder especial i la tenien a aquella sala per poder cultivar plantes i poder menjar més variat.

Em vaig acostar mica en mica al sol, no feia escalfor, només llum, així que vaig suposar que es podria tocar. I com a nena petita vaig acostar el dit a allà per tocar-lo.

De cop el tros on vaig tocar es va començar a posar negre, i clar, instintivament i pel crit de l’Aasuna en vaig apartar el dit.

- Que no saps que la pedra de la llum solar s’enfosqueix amb el contacte humà- em va demanar renyant-me.- Que us ensenyen al futur?

Jo vaig fer cara “d’ei, tranqui”- Pensa que jo soc d’exploració, no em sé ni una desena part de les propietats de les pedres ni res, jo soc més de provar i veure els resultats, i no de llegir llibres i fer-els-hi cas. Que si que en llegeixo i tal, però si m’hagués de llegir tots els llibres de Tadaima sobre tot, crec que només existiria una divisió.

La dona em va continuar ensenyant el temple. En un moment vam arribar a una habitació que semblava una biblioteca, i la dona se’m va girar per explicar-me.

- Aquí és on hi ha la majoria de llibres que has de fer arribar a Drakkar. Però a més a més.- la dona va anar estanteria per estanteria mirant llibres i donant-me’ls.- Aquests son els llibres que t’has de llegir per no acabar morta de tant explorar, imagina’t que un dia et trobes amb una pedra crack black, no et recomano que la toquis, explotaràs pels aires.- em va dir i al final em va llençar un somriure.
- Merci pels libres- vaig dir amb un falç somriure. Com volia que em llegís 7 llibres de, vaig mirar les pàgines, mínim 500 pàgines cadascun, i que eren més tostons que llegir un diccionari.

Quan vam tornar a la sala on hi havien els altres dos homes la Aasuna els hi va explicar el meu petit incident amb el mini sol, traumant als dos homes, que em van fer posar a la taula del menjador i em van començar a donar classes sobre plantes, animals i de tot sobre Tadaima. M’havia de tragar hores i hores de toston per culpa d’una pedra que ara ja no s’utilitzava o almenys jo no havia vist mai ser utilitzada.

Quan tornes al meu temps, si es que podria tornar, esperava que em donguessin un diploma especial per haver-me hagut de menjar classes de la divisió d’intel•ligència sense ser part d’ella.

No sé en quin moment havien arribar als animals extingits de Tadaima, a veure, si m’expliquen els que estan vius hi veig una explicació, però als extingits no… No aniré voltant per allà veure un animal i pensaré, mirà aquell es un Patatanosaure, aquell animal que va desaparèixer fa 600000 anys. Que soc exploradora, no arqueòloga…

Pero ara que ho deies seria divertit tenir un Patatanosaure de mascota, es veia que eren uns animals de 5 metres que tenien cara de patata. I en aquests moments m’aniria molt bé per anar fins a Shinsei i patejar-li el cul a aquell maleït pelo verde, i a partir d’aquell moment tots em tindrien respecte i Drakkar superaria Shinsei. Pensava al moment que feia un riure maléfic.

- Perdona Meina, estàs bé?- em va demanara el Warrik.
- Si…- vaig dir- estava pensant… en com de genials seriem Drakkar sobre Shinsei quan torni al futur amb tots els llibres- al final vaig somriure.
- Home, però amb el Patatasaure que estem estudiant ara no crec que et serveixi gaire- em va dir el noi, fent que em poses vermella.
- Potser millor que continuem la classe.- vaig demanar.
- No, ara ja es hora de sopar i anar a dormir, demà et continuarem ensenyant el temple i et farem alguna classe més. Ara a descansar.- va ordenar el Zaku.
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

20 nov. 2016, 16:33

Portava una setmana allà tancada, amb aquells tres pirats d’intel•ligència. A veure, que no eren mala gent, però es passaven tot el dia fent-me aprendre plantes i bitxos estranys, que al final quan torni m’agafaran els d’intel•ligència del tots els coneixements que hauré adquirit. Es que uns cosa es que m’ensenyessin les coses per quan jo sortís a veure mon i no em menges una planta que em fes explicar acudits dolents tot el dia, però que em facin estudiar el seu nom llatí, de quina família prové i com li deien fa milions d’anys fa falta?

M’havien dit que quedaven uns 3 passadissos per acabar d’ensenyar-me tot el temple, quan en un moment vam passar per davant de la sala del oracle i hi vaig entrar un moment, com havia fet uns quants cops durant la meva estança al passat.

Quan vaig obrir la porta per sortir de la sala ho vaig veure, ja no eren aquells passadissos lluminosos, amb frases antigues escrites per les parets. Havia tornat. Siiiii, ja no em tocaria estudiar ni H-rex, ni pedres de terra, ni res més. Es que preferia viure en atenció constant per les trampes que no pas estar en aquelles avorrides classes de besties del món.

El lloc seguia igual de com jo l’havia deixat abans del meu estrany viatge.

Murs destrossats i plantes inundant els passadissos.

Ara segur que aniria ràpid a acabar la missió i podria tornar cap a casa, amb els mapes i les visites i els secrets dels escrits de les parets trobaria ràpid les habitacions i sortiria d’allà.

Quan de cop una trampilla sota meu es va obrir i qui va caure? Si, jo.

Encara no entenc quina força estranya del món va fer que a mitja baixada em gires i acabes de cara al terra. I allà em trobava jo, en una sala tancada per les quatre parets on a una vaig veure que s’obria una comporta i en sortia un mono, amb la boca i les mans plenes de sang. Sense pensar-m’ho ni un moment vaig posar la meva ma a la espasa. I el vaig veure, em va mirar i se’m va tirar a sobre de forma agressiva.

Anava a atacar-lo quan vaig sentir que posava una de les seves mans al meu coll i arrancava algo, però no em feia mal. Potser m’acabava de matar i aquesta era la sensació d’estar morta, doncs tant dolenta no era. Quan vaig veure el que havia arrancat l’animal, era un bitxo? Si, si, era un bitxo d’aquells que xupen la sang, no m’he passat una setmana estudiant essers vius i coses per res. De cop el mono va aplastar el bitxo amb les seves mans, d’on en va sortir sang, i se’l va menjar.

De seguida que va haver buidat la seva boca va sortir de sobre meu i es va posar a voltar per l’habitació seguint matant bitxos d’aquells i menjant-se'ls, que no m’hi havia fitxat però n’estava plena. El bitxo del meu coll segur que m’havia tret una mica de sang, però no la suficient per fer-me res. Ara havia de trobar la manera per sortir d’allà.

Em vaig apropar al forat d’on havia sortit el mono, i d’on teòricament era el cau les bitxos xupasang i vaig mirar per allà, però no hi havia ni un forat per escapar, el que si que hi vaig poder trobar va ser una palanca que vaig pressionar, fent que el sostre comences a baixar, merda… però al tornar-la a intentar pujar no feia efecte… i ara que faig? Un segon… el que s’estava movent o era el sostre, sinó el terra que estava ascendint, però això no importava massa per que m’aplastaria igual.

En aquell moment hi vaig caure, al sostre hi teníem el forat pel qual jo havia caigut, i em pel qual em podia colar per pujar amunt. Així que només em vaig haver de posar allà sota i esperar que el terra arribés a l’alçada del forat, per ajudar-me a mi a acabar-lo d’escalar.

I després dels meus grans esforços per enfilar-me per aquells dos metres de forat vaig aconseguir arribar a la cima, al mateix lloc per on jo havia caigut.

Es que em veia que al final per avançar hauria de fer la croqueta, ja que les fletxes no estaven a la part baixa de la paret, i si s’obrien les trampilles no cauria per allà per que era més llarga que elles.

Home, tampoc estava tant malament, i finalment em vaig posar a avançar en mode croqueta, era massa letal, però no vaig durar ni 5 minuts, se’m clavaven masses pedres i coses a l’esquena, i estava esgotada, no era una activitat que acostumes a fer massa sovint, per no dir gens, ni a l’escalfament de kendo ens ho feien fer...

Per fi vaig arribar a una de les sales on hi havia d’haver una part dels documents necessaris.

Vaig obrir la porta, la qual em va costar, m’imagino que pels anys que portava tancada i quan vaig posar la primera passa a la sala vaig veure que estava tota plena d’una mena de gelatina vermella...
Imatge

Avatar de l’usuari
Meina
Moderador
Moderador
Dereshishishishishi!
Repte d'anime 2019
Principiant
0 / 12
Entrades: 585
Membre des de: 03 ago. 2015, 16:35
Gràcies donades: 127 cops
Gràcies rebudes: 157 cops
Sexe: Dona

10 gen. 2017, 18:22

Aquella sala era una de les diferents biblioteques que hi havien repartides pel temple, una mesura de seguretat per que si els de Shinsei entraven a al temple i trobaven una de les biblioteques no es poguessin endur tota la informació. Segons em va explicar els homes del passat en aquest edifici hi havien unes 5 biblioteques i totes contenien llibres i arxius completament diferents i jo havia de trobar la manera d’arribar-hi, si, a totes cinc, i marcar-ho tot en un mapa, els camins que s’han d’agafar per més seguretat i tot, per que quan torni a Drakkar els hi haure de passar tot a intel·ligència i ells hauran de venir fins aquí, per que com volen que una sola persona porti fins a Drakkar tot el que hi ha en les sales d’aquest temple?

Tornant al tema que tocava, que havia passat a aquella sala per que estigues tota plena d’aquella estranya gelatina de color verd, pero no sé per quina raò allò feia molt bona pinta, així que em vaig acostar a una de les parets, vaig passar el dit per la cosa llafiscosa i ho vaig provar.

Estava asqueros, ni els meus plats eren tant dolents!

Però això no treia que fos divertit de tocar. Al cap de puquet vaig agafar el mapa i em vaig posar a marcar pels llocs on havia passat per arribar a la sala. Seguidament em vaig aixecar i em vaig acostar cap a les estanteries per mirar que els llibres, tot i estar recoberts per aquella asquerosa substància, seguissin en bon estat o almenys la informació es pogués llegir.

Va ser durant uns segons en els quals jo em trobava llegint un dels llibres quan vaig notar que gelatina verda em queia a sobre, per inèrcia vaig mirar cap al sostre i allà estava una gegant aranya, de la boca de la qual en sortia tota la pasta que cobria l’habitació.

Em vaig girar per marxar d’allà fent-me adonar que la porta estava tancada i plena de la substància verda… el bitxo molt tonto no devia ser…

Vaig portar la meva ma la l’espasa, esperant que fes algun moviment, semblava que de moment només estava observant, així que em vaig acostar a la porta per començar-la a buidar i obrir, pero va semblar que aquest acte no li va agradar tant al animal, per que se’m va tirar a sobre. Aprofitant aquest acte vaig transformar la meva espasa en llança i la vaig travessar.

Aquesta acció algun afecte devia fer, però el de matar-la i fer que em deixes d’atacar no era, per que la senyora (en realitat no sé si es home o dona, però com que és una aranya li direm senyora) encara semblava amb més ganes de matar-me i potser menjar-me.

Així que sense pensar-m’ho li vaig llençar una de les meves tècniques, Kakeami, que consistia en una red d’aire que inmobilitzava a l’enemic.

Però va semblar que això per l’aranya no funcionava per que amb la seva bonica però aquerosa (de gust) baba, va desfer la meva tècnica, no m’havia passat mai, aquesta tècnica sempre m’havia deixat temps per pensar que fer contra l’enemic, però ara mateix no sabia que fer, apart de llençar tècniques aleatoriament contra l’enemic fins que la seva vida acabi.

Així que vaig començar amb el meu únic pla, però la cosa no anava tant bé, per que tot i que l’aranya era ferida no resultava suficient per parar-la. De totes les ferides en sortia un liquid verd flourescent,es que segur que aquesta aranya era un bitxo tocat genèticament i radioactiu que com més l’ataques és fort es fa i mai el podré arribar a matar!

Va ser força sorprenent el moment el qual, vaig apuntar amb la llança al cel (en aquell moment al sostre) i d’allà en van sortir un conjunt de núvols negres i un cicló va baixar cap a l’aranya causant-li moltes més ferides i molt més serioses que les que tenia, i amb això portant-li la mort.

I abans de poder-me trobar res més en aquella sala vaig decidir treure tota la gelatina de la porta per sortir rapi d’allà, el problema va venir quan intentava separar la substància de la porta, s’havia endurit i era impossible de treure.

Si us penseu que aquell moment era la meva millor hora de pensar doncs esteu molt equivocats, després de portar dies sense veure el sol, primer amb uns humans que només em volien fer estudiar, després amb uns bitxos que se’m volien beure la sang i per ultim tancada a una habitació amb un bitxo creador de gelatina. Així que degut a que em meu cerbell ja no donava per més vaig emplear la força bruta per sortir d’allà: trencant la porta.
Imatge

Respon