[Rol] El festival de les estrelles

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

22 ago. 2016, 17:29

Imatge

El festival de les estrelles



A sobre de dues enormes teles blanques, tot just a l’entrada del Gran Fènix Daurat de Shinsei, hi havia dos grans troncs, enormes a mig pintar de vermell. Al seu voltant, quatre sacerdots vestits amb kimonos antics pintaven els troncs mentre un altre recitava sutres per purificar-los.

Els sacerdots feien cara de cansats, cosa comprensible perquè portaven ja més d’una setmana treballant sense aturar per fabricar una torii nova d’entrada al temple. L’anterior havia estat cremada pels heretges que vivien sota les ordres del Kiyomitsu, un antic sacerdot posseït per un dimoni.

Primerament havien anat al bosc a seleccionar dos arbres amb troncs forts i robusts i que fossin, més o menys, de la mateixa alçada i complexió. Una vegada els varen triar, els varen haver de transportar fins el temple i després pelar-los i llimar-los fins a que quedessin llisos. Avui era el primer dia que aplicaven, finalment, la pintura vermella a sobre, senyal que la feina estava a punt d’acabar.

El Taroutachi de bon matí havia escrit els kanjis de purificació i ara ells hi pintaven a sobre mentre ell pregava perquè aquella nova torii portés prosperitat al temple. La Yui portar uns refrescos al migdia i els sacerdots caigueren estesos a sota d’un gran arbre.

-Després d’això necessitaré una setmana de vacances –va riure l’Ishikirimaru- Què en penses, Jirou?

El Taroutachi no va contestar, es mirava el braç molest. La Hanako no va dir res i begué llargament tot observant el seu mestre.

D’ençà que havien tornat de la missió a la muntanya feia gestos de mal molt sovint. Potser havia estat ferit o era perquè la seva espasa, en ser molt llarga i pesada, li era mala de manejar? Però amb el temps que feia que lluitava amb ella, no estaria ja acostumat al seu pes i complexió?

La Hanako es va perdre en els seus pensaments quan la Chizuru va esternudar i la va fer tornar al món real. La Yui al seu costat es treia gratant molt fort pintura vermella de la cama.

-No sé per què ens hem d’esforçar tant –va amollar de cop.

El Gran Sacerdot del temple va alçar la mirada desafiant.

-Què? –va demanar, molest- Insinues que un temple com aquest no ha de tenir un element de purificació tot just a l’entrada? Creus que construir una entrada sagrada no és la feina prioritària d’un sacerdot?

-I què més dóna? –va contestar la Yui- Igualment fins aquí dalt no puja mai ningú.

En això tenia raó, va pensar la Hanako. Des que ella era al temple que havia vist molt poca gent resant davant l’altar i la poca que havia vist marxava molt ràpidament. La resta de sacerdots es va callar i va mirar cap a un altre costat. Donava la sensació que el problema de la falta de creients ja havia estat tractat anteriorment i que no havien aconseguit arribar a un acord.

-Si no tens solucions, millor que callis –va contestar la Chizuru que semblava cansada del tema- No vull tornar a passar setmanes amb el Taroutachi enfadat per això.

-No és pas culpa meva si és el que estàs insinuant. –es va irritar el Gran Sacerdot.

-Però és la teva feina com a Gran Sacerdot guiar el poble cap als seus Déus i fer d’intermediari –va somriure l’Ishikirimaru que pareixia que era l’únic amb potestat per parlar tranquil·lament amb el líder sense que s’armés una discussió acalorada.

-La falta de fe dels altres no és problema meu -va contestar fredament. La Hanako va pensar per a si que per al mestre pareixia que la resta del món era un problema. El Gran Sacerdot va donar per acabada la conversa aixecant-se i tornant a la feina.

L’Ishikirimaru va somriure a la Hanako i li va fer un gest ràpid que la noia interpretà com un “no passa res”. Però lluny de sentir-se tranquil·la, la seva opinió concordava bastant amb la de la Yui. Que la gent no pugés al temple era un problema. I en secret pensà que potser juntament amb la Yui podia fer alguna cosa per el temple que tant s’estimava.

Perquè, al cap i a la fi, aquella estructura vermella de fusta ja s’havia convertit en un hogar per a ella.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

27 ago. 2016, 12:01

-Yuuuuui –va dir la Hanako tocant la seva porta a les 4 del matí- Yui-nee-san, sóc la Hanaaaaaa...

La jove va callar quan, de sobte, la Yui va obrir la porta molt ràpidament i li va posar al front un amulet de purificació.

-CAU, DIMONI! –va cridar tot llençant-li una puntada de peu que li encertà en tot l’estomac. La Hanako va caure al terra en un cop sec just en el moment que el Taroutachi obria la porta amb cara de pocs amics.

-Es pot saber què collons està passant aquí? –va demanar el Gran Sacerdot col·locant-se bé el kimono de dormir. Tot i que sempre estava de mal humor, no gaire sovint feia servir paraulotes i això va transtocar un poc a la Hanako.

-Crec que l’ha posseït un dimoni kappa, Taroutachi –va dir la Yui fent referència als dimonis de més baix nivell que es podien trobar. El Gran Sacerdot va mirar cap a la Hanako que s’apretava l’estomac amb les mans amb un gest de patiment.

-No, que va –va dir el Sacerdot molt seriós- Sempre ha estat així de tonta...

-No estic posseïda –va dir la Hanako fent un esforç per parlar- però em fa molt de mal la panxaaaaaa...

-Això és per culpa de la cuina de la Chizuru, que li posa jalapeño a tot i després no hi ha qui s’ho mengi –va dir l’Ishikirimaru obrint la porta de la seva habitació i sortint despentinat. La Yui va abaixar la mirada mentre el sacerdot jove agitava el cap i estirava els braços cap al cel.

-Es pot saber què és tot aquest enrenou? –va demanar el cap del temple de mal humor. Els va mirar a tots malament d’un en un, especialment a la jove que lentament s’aixecava del terra.

-I si fem un festival? –va demanar la Hanako. La resta de sacerdots la va mirar malament, com si hagués perdut tota lògica i capacitat de raciocini.

-Potser del cop s’ha atrofiat el cervell –va dir la Yui mirant molt seriosament als seus companys.

-Que t’he dit que sempre ha estat així de tonta, és impossible que el seu cap s’espenyi més –va repetir el Taroutachi cridant i de mal humor.

Mitja hora més tard, tots els sacerdots estaven reunits menjant dangos a la taula de reunions. El Taroutachi havia expressat en veu molt alta en diverses ocasions que trobava que aquella taula de fusta antiga no era el millor lloc per menjar però pareixia que els seus comentaris eren casualment ignorats per la resta de comensals.

-Així que la teva idea és muntar un festival –va dir la Yui- De quin tipus?

-Doncs un festival normal, amb ofrenes al temple, demanar desitjos mentre portes un bonic yukata i també menjar takoyakis i yakisobas com si no hagués demà.

Els sacerdots meditaren les paraules de la Hanako, alguns amb el rostre dubitatiu i d’altres amb alegria.

-Fa moltíssim que no vaig als festivals de Tokyo... –va reconèixer la Chizuru.

-Pareix una bona idea –va dir la Yui- i amb focs artificials!

-Si poguéssim treure diners per arreglar el temple... –va reflexionar l’Ishikirimaru en veu alta.

-De cap manera! –va dir el Taroutachi- Un temple no és un lloc de festa, és un refugi sagrat pels Déus i exigeix respecte.

Tothom va callar ja que sabien que només una persona li podia rebatre al Taroutachi i ser escoltat. Les sacerdotesses varen mirar l’Ishikirimaru donant-li el seu suport moral.

-No és ser irrespectuós –va exposar el jove- És donar-li una visió més moderna a la religió, tornar a la gent la fe en els Déus.

-Ni pensar-ho –va contestar. No estava disposat a cedir ni una mica, el seu caràcter caparrut i orgullós era la major pega que tenien els sacerdots per tirar endavant qualsevol iniciativa.

L’Ishikirimaru va sospirar i mogué l’esquena incòmode.

-Tens raó, deixem-ho córrer millor –va contestar el sacerdot jove- De totes maneres, amb l’estat que està el temple no podem celebrar res sense poder garantir la seguretat de tothom. Per exemple, les escales d’accés al temple estan destrossades, segur que molta gent hi cauria.

-Doncs decidit, no farem cap estúpid festival –va dir el Taroutachi molt enfadat. Va aixecar-se dedicant a tothom un somriure burlesc de victòria. La resta de sacerdots el miraren derrotats. Sonorament la porta es tancà darrere del líder del temple que es disposava a començar altra vegada amb les feines de construcció de la nova torii.

-No tenim per què fer-li cas –va dir la Yui. La sacerdotessa era tot un esperit rebel.

-En el fons té raó, Yui –va contestar l’Ishikirimaru- El temple no està preparat per quelcom així, seria massa arriscat. Potser Shinsei hagi abandonat definitivament els seus Déus.

-Però... –va queixar-se la Yui.

-Yui –va dir l’Ishikirimaru agafant-la per les espatlles. La noia es va posar vermella i retirà la vista del rostre del jove sacerdot castany- Hem gastat la major part del fons que hem guanyat venent amulets en la pintura per la torii. Tenim podrida la major part de la fusta que aguanta el sostre major. Les escales d’accés al temple no s’aguanten, els fanals estan tots romputs, hi ha un niu de rates a la part del darrere de...

-JA HO SÉ! –va cridar la Yui- Tot això ja ho sé... però, però...

-És un problema de finançament, no? –va demanar la Hanako, intervenint per primera vegada. Els sacerdots varen assentir, un poc deprimits i deixaven la conversa per prosseguir el dia continuant pintant la torii, deixant de banda el tema. Però dintre del seu cap, la Hanako seguia pensant què podia fer per salvar aquell preuat lloc de l'oblit.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

29 ago. 2016, 22:51

Vermell cap a dalt, vermell cap a baix. Vermell pel terra, pels troncs i vermell pel cos i la roba. Dos dies més tard, la Hanako donava la darrera pinzellada de vermell i sospirava terriblement cansada d’aquella tortura. Si només hagués hagut de donar una pinzellada més s’hauria tornat boja.

De fet, feia molts vespres que somniava que caminava per un camí tot vermell i de sobte apareixien unes rates gegants i li menjaven els dits dels peus asseguts a una taula amb unes tovalles blanques i vermelles a quadres. Les rates es passaven la llengua pels llavis abans de pegar-li una suculenta queixalada al seu dit i en aquell moment la Hanako es despertava molt angoixada.

Des que sabia que al temple havia rates i que les parets estaven plenes d’humitat la noia estava molt inquieta. Realment estava tipa de pintar i pintar i embrutar-se de pintura vermella mentre tothom feia veure que el problema del temple no existia.

Però aconseguir diners del no-res era un tipus de màgia que ni tan sols els sacerdots eren capaços de fer. La Hanako no tenia ni idea de com aconseguir els diners necessaris per arreglar el temple, només se li passava pel cap demanar els diners als comerços del poble i que gràcies al poder de la solidaritat amollessin el necessari per fer aquell lloc un poc més habitable. Com que la idea no era pas dolenta, decidí comentar-li a la Yui.

-És impossible –va dir la Yui posant cara de preocupació- No sé realment els motius, però molta gent està enemistada amb el Taroutachi i no és massa ben vist pels habitants de Shinsei.

La Hanako de sobte va sentir-se com si formés part d’una secta de leprosos. Per què sempre havia de ficar-se al grup dels marginats, fins i tot a Shinsei? A l’Institut d’acord, però també al món màgic?

-No et sentis malament –va somriure la Yui- La fortuna del temple canviarà. Potser si tu a la fi aconsegueixes invocar correctament els Déus i et converteixes en una autèntica sacerdotessa la sort ens somriurà de nou.

La Hanako va fer silenci uns segons mentre a dintre es debatia entre dues opcions: demanar o no demanar per què tant l’Ishikirimaru, com la Chizuru i la Yui no havien estat capaços d’invocar els Déus correctament. Per què només el Taroutachi era capaç de fer-ho? Si persones tan fortes i madures havien fallat, com és que esperaven que ella si passés la prova?

-Que el temple no tingui diners... –va dir la Yui- no només és culpa del Taroutachi i del seu mal humor i incapacitat per tractar amb la gent. Passa també que com que només ell és sacerdot de veritat la resta no podem fer quasi missions i no tenim manera de treure diners... Les missions que podem fer són molt simples, de nivell elemental i generalment no ens les volen donar perquè som sacerdots i tenim que acomplir altres rols. Vivim tots amb el que guanya el Taroutachi i el que podem guanyar, que no és gaire.

La Hanako de sobte es va sentir malament perquè mai s’havia preocupat per aquest aspecte. Pensava que els diners destinats al temple arribarien del govern o alguna cosa per l’estil i no pensava que la realitat fos tan crua.

-Yui, jo també vull que el Gran Temple de Shinsei brilli amb llum pròpia. –va somriure la Hanako- Si el que necessitem són diners, anem a fer missions!!

La Yui la va mirar entre divertida i perplexa.

-No puc fer servir el poder dels Déus... –va dir la Yui.

-No et preocupis! Trobarem missions que segur que no necessitaran poders! –va dir la Hanako- Fer net algun soterrani, cuidar d’uns nens maleducats, vendre patates o embaucar velles perquè comprin una assegurança contra els moscards malaguenys! Farem el que calgui per tenir els diners suficients per arreglar mínimament el temple!

Al dia següent el Taroutachi va col·locar amb l’ajuda del poder dels Déus la torii al seu lloc. Ho va fer sol i sense ajuda i s’assegurà que havia quedat ben aferrada al terra. No va veure cap dels seus subordinats per allà, però tampoc li va sorprendre ni es va sentir ofès. Amb la consciència tranquil·la per la feina ben feta, somrigué i anà a expressar la seva gratitud als Déus per haver-li permès construir una nova porta més gran que l’anterior.

-Eh, on és la Hanako? –va demanar el Taroutachi a l’Ishikirimaru. El jove prenia el sol ajagut a la gespa amb despreocupació.

-No ho sé –va riure a la vegada que mentia. L’havia vist partir de ben matí amb la Yui i suposava que el que fos que anessin a fer no comptaria amb el vistiplau del Gran Sacerdot- És la teva alumna per tant és responsabilitat teva.

El cap del temple no va dir res. Es limità a tornar a l’interior per refugiar-se del sol.

Mentre, a la ciutat, la Hanako es trobava a una entrevista de feina amb el Namazuo, un comerciant de síndries de Shinsei que volia entregar un paquet a un poble que es trobava a un dia de camí però com que les seves cames estaven febles no podia acudir en persona a realitzar aquest encàrrec.

-Però tu ets sacerdotessa –repetia l’home- Feia molt de temps que no en veia cap... No acostumeu a mesclar-vos amb la gent del carrer?

La Hanako no va entendre la pregunta, així que la va ignorar per complet.

-Confii en mi, si us plau, estic més que capacitada per fer aquesta missió! –va repetir la Hanako.

-Acostumo a donar aquestes missions als exploradors, ells coneixen el terreny i... –anava dient el vell Namazuo però la Hanako el va tallar altra vegada demanant-li que si us plau li donés l’encàrrec.

-Suposo que si insisteixes tant deu ser perquè els Déus t’han enviat fins aquí –va dir el vell traient un paquet petit i un mapa.

Acordaren que la recompensa que cinc mil iens la rebria en tornar amb la missió completada. Diners més que suficients pel ciment necessari per arreglar les escales d’accés al temple.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

01 set. 2016, 19:56

Aquella missió havia estat sortadament molt fàcil, ni punt de comparació amb la missió inicial. La Hanako, tot just sortint de Shinsei es va trobar amb un comerciant que es va sorprendre molt de veure un sacerdot.

-Òndia, una sacerdotessa! –va dir el comerciant- Feia anys que no en veia cap! Quants en queden?

La Hanako no va respondre, molesta per la pregunta, però l’home insistia molt en acompanyar-la fins la seva destinació i finalment la Hanako va cedir i en un dia va poder fer la missió que normalment li hauria portat tres o quatre dies si hagués anat caminant.

Arribà ben entrat el vespre a Shinsei i trobà, per sort, encara el vell Namazuo despert que la va rebre dient que la missió havia estat ràpida gràcies a la intersecció divina. La Hanako volia desmentir-ho però en veure que el vell treia més diners dels que havien acordat es va mossegar la llengua i va afegir:

-Els Déus sempre estaran de costat de qui confii en els seus missatgers –va dir, intentant sonar convincent. El vell ho va prendre com un senyal i encara va afegir més diners a la bossa.

Ja ben entrada la nit la Hanako tornava al temple exhibint un gran somriure de triomf amb la seva bossa ben plena de diners. No tenia ni idea de quan costaria arreglar els desperfectes del temple, però s’ensumava que d’alguna manera podrien començar amb un d’ells. Arribà a l’entrada del temple. Abans de les escales, havia una torii de pedra rompuda i els matorrals i els arbres havien crescut salvatgement sense deixar veure el camí cap a les escales.

Feia molt de mal rollo, va pensar la noia. Realment entenia que amb aquell aspecte descuidat ningú vulgués pujar fins dalt. Per arrabassar les fulles de l’entrada no calien diners, no era més que una de les excuses de deixadesa del Taroutachi.

-D’on vens? –va demanar una veu coneguda sortint d’entre les ombres, que no era gaire difícil perquè estava fosc per tot. La Hanako va moure el cap intentant trobar la persona que emetia la veu però li va ser impossible fins que el va tenir al davant.

L’Ishikirimaru de vespre, d’entre aquella foscor, no pareixia tan amable com solia ser.

-Quina us n’emporteu ara? –va renyar-la- M’he trobat al capvespre la Yui fent neta la botiga de peix. D’on vens tu?

-De fer un encàrrec... –va dir la Hanako a mitja veu.

-Pel temple? –va demanar l’Ishikirimaru

Fins i tot en aquella foscor la Hanako podia intuir que l'Ishikirimaru no es volia riure però que ho feia baixet per a si mateix.

-Saps que no –va respondre la noia. Mentir no serviria de res perquè estava claríssim que estava al corrent dels plans de la Yui i la Hanako per aconseguir diners.

El noi va sospirar profundament. Pareixia que li anava a fotre un sermó quan de sobte va dir:

-N’heu aconseguit suficient per uns quants sacs de ciment? –va demanar somrient- La Yui no n’ha tret gaire, però demà diu que ho intentarà al quarter de la Divisió d’Intel·ligència, que està feta un desastre.

-EH? –va exclamar la Hanako molt confosa- Es... estàs de part nostra? Ho sabies ja tot? Quin ensurt que m’has donat!!

L’home va riure i es va posar en marxa cap a les escales del temple. Els dos pujaven lentament, tantejant el terreny en la foscor.

-Vull que la gent pugi al temple –va dir l’Ishikirimaru- I per això hem de dissoldre el rumor que a l’entrada hi ha dimonis i esperits malignes.

-No m’estranya pas que ho diguin... –va dir la Hanako- Està molt descuidat, hi ha plantes amb espines per tot i no es veu absolutament res. Fins i tot de dia fa mal rollo.

La Hanako va saltar un escaló que estava mig romput i quasi va caure per culpa d’una altra pedra que havia al mig del camí on reposava impunement.

-Demà al matí m’aixecaré prest per fer-ho net –va declarar l’Ishikirimaru- Si poguessis venir i cremar les males herbes em faries un favor.

-Oh, és clar, compta amb mi. –va respondre la Hanako- Ens veiem a l’alba!

Intentà sonar optimista tot i que per a ella aixecar-se d'hora era tot un repte, i dels difícils. I de fet, dir-ho va fer molt més fàcil que fer-ho ja que la naturalesa gandula de la Hanako li va jugar una mala passada i no es podia despertar. Estava molt cansada a causa de la missió del dia anterior i no es va llevar fins que l’Ishikirimaru va anar a sacsejar-la unes quantes vegades.

Més tard del que haurien volgut i sense menjar res pel matí, els dos sacerdots baixaren sigil·losament les escales per posar ordre amb la natura de l’entrada. L’Ishikirimaru es va posar amb les arbres, s’hi enfilà i rompia les branques més llargues i pesades. De tant en tant una branca queia al terra amb un enrenou.

De mentre, la Hanako al terra estirava les males herbes allà on es pensava que hi havia el camí. Aquell dia només varen poder fer la superfície i durant una setmana sencera arreglaren l’entrada i la vegetació del costat de les escales. Ara pujar era molt més fàcil sense haver d’acotar el cap per una branca o caure al terra per culpa d’una arrel.

El cansament d’haver-se d’aixecar prest va coincidir amb dues missions més que la Hanako va acceptar, així que va resultar ser una setmana molt dura en la qual va arrossegar molt de cansament. Però tot aquell malestar va fugir de cop quan l’entrada va estar arreglada i començaren a fer ciment (comprat amb els diners que ella i la Yui havien guanyat amb les missions) per arreglar les escales.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

10 set. 2016, 09:55

Aquella rutina era esgotadora. Agafar aigua, mesclar-la amb els pols del ciment, remenar i passar-li a l’Ishikirimaru que era qui feia netes les escales, cercava pedres que puguessin encaixar als buits i hi posava el ciment perquè s’aferressin. La feina d’arreglar-ho els hi va dur quasi un mes perquè la pujada al temple no era precisament curta.

El camí de pujada tenia a un costat una barrera de fusta per evitar que la gent caigués turó per avall i a l’altre costat havia el bosc que, per variar, havia guanyat terreny i s’havia fet seves les escales.

Entre arreglar amb ciment les pedres que conformaven les escales que queien i tallar totes les branques i arrels que dificultaven el camí aquella feina s’havia fet molt dura i eterna. Per sort la barana de fusta es conservava en bon estat i només varen haver de canviar un petit tros que estava inflat per la humitat.

El dia que a la fi varen arreglar el darrer escaló i que tenien totes les branques havia passat tant de temps que hagueren de baixar del tot per arreglar altra vegada l’entrada que tornava a tenir males herbes.

-No s’acabarà mai –es queixava la Hanako.

-Ara només és qüestió de mantenir-ho arreglat –va dir l’Ishikirimaru- Ja veuràs que no tardarem tant com la vegada anterior.

La Yui duia a sobre un gran cansament i es va quedar adormida a sota d’un arbre sagrat. Mentre, l’Ishikirimaru va explicar que segurament el Taroutachi ja havia notat que estaven fent tots aquells canvis perquè ahir va baixar cap a la ciutat però que en tornar no va fer cap mena de comentari.

-Es passa tant de temps sense baixar? –va demanar la Hanako- La gent de Shinsei se sol sorprendre quan veu sacerdots pels carrers.

-Bé, ja saps... té un problema social –va riure l’Ishikirimaru- Però ara que pujar al temple no representa cap perill, jo tornaria a intentar muntar el festival, volgués ell o no. Amb els diners recaptats podrien arreglar la resta del temple o fins i tot contractar professionals perquè ho fessin.

-Això seria meravellós –va dir la Hanako arrabassant més herbes amb els plans plenes de rapinyades.

Els sacerdots varen aprofitar el matí per descansar i per fer complot contra el seu líder mentre menjaven galetes d’arròs asseguts còmodament a uns sofàs antics i plens de pols que havia a una cambra amagada darrere les habitacions.

-I com hauríem de procedir per muntar el festival? De moment hem decidit que serà un festival nocturn d’estiu –va demanar la Chizuru apuntant tot el que era necessari.

Els sacerdots anaven amollant idees a mesura que se’ls anaven ocorrent.

-Paradetes de menjar, unes quantes! Que hagi un poc de tot! –va dir la Yui- Podem avisar els comerciants del poble que pugin a preparar les seves especialitats al temple.

-I focs artificials –va apuntar la Chizuru- Això agrada molt a la gent però crec que són cars...

-Penseu que hem de posar elements religiosos o el Taroutachi no ens donarà la seva aprovació de cap manera... –va recordar l’Ishikirimaru.

-Per exemple vendre amulets? –va demanar la Hanako. Sabia que això volia dir que els sacerdots no podrien gaudir del festival perquè haurien d’estar darrere el taulell treballant.

-Vendre amulets ho fem sempre –va dir la Yui- Podriem treure un amulet especial que només venguéssim aquell vespre... però això serien diners de fer-lo.

-Podríem aprofitar i purificar la torii –va dir la Chizuru.

-Però si el Taroutachi és qui s’encarrega d’organitzar-ho farà una cerimònia llarga i avorrida que espantarà la gent.

-És molt difícil –va dir la Yui- Per una banda ha de ser un festival lúdic perquè la gent vulgui assistir però per altra banda ha de ser prou religiós perquè el Taroutachi ho accepti.

-No ho acceptaré –va dir l’interpelat que devia fer una bona estona que estava plantat a la porta. Era terriblement sigil·lós i acostumava a aparèixer sense que ningú l’hagués convidat.

-Vinga Taroutachi –va riure l’Ishikirimaru convidant-lo a seure amb ells- És de mala educació espiar converses alienes.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

13 set. 2016, 10:59

El líder del temple va entrar a la sala deixant la porta oberta amb la seva habitual expressió de pomes agres i va seure en una cadira podrida que el va enfonsar. Estava en una postura molt graciosa, amb el cul més baix de les cames. A la Yui se li va escapar una rialleta tonta sense poder-ho evitar.

El Gran Sacerdot va intentar mantenir la dignitat ignorant les rialles de la Yui i creuant-se de mans com si anés a donar un gran i llarg discurs o, en defecte, una reganyina.

-Així que les missions, arreglar les escales del temple... tot ho fèieu per fer el festival? –va demanar el Gran Sacerdot. Com era d’esperar, tot i que quasi no sortia del temple, el Taroutachi estava al corrent de tot. Era realment algú de qui no podies escapar o ocultar-te d’alguna cosa.

Els sacerdots es dedicaren entre si mirades còmplices i assentiren. El Taroutachi va moure el cap contrariat cap al darrere, com si tingués un fort mal de cap. Realment aquells subordinats tocanassos ho eren un poc, un maldecap. Ningú es va atrevir a dir res per no molestar-lo o, molt pitjor, provocar-lo. Sabien que convèncer-lo era quasi impossible.

-A veure –va dir el Taroutachi fent un gran esforç. Pareixia que estava a punt d’esclatar però que es contenia- Hi ha un mikoshi antic que podria servir (un mikoshi és una capella portàtil sintoista, els creients la passegen portant-la a sobre de les espatlles mentre criden “banzai”)

Els sacerdots es miraren estupefactes. La Hanako observà les cares dels seus companys. La Yui quasi plorava d’alegria, la Chizuru es mirava el Taroutachi recelosa i l’Ishikirimaru alçava una cella com si no s’ho cregués.

-Què vols dir? –va demanar el jove sacerdot castany- Què arreglem el mikoshi i fem una processó des del centre de Shinsei cap al temple?

-Només us proposo solucions –va dir el Taroutachi molt enfadat creient que els sacerdots estaven rebutjant la seva idea.

No només tenia un problema social, sinó que era completament incapaç de veure que la seva idea no només havia agradat, sinó que solucionava el problema d’haver d’ajuntar a una sola festa tradició religiosa i una part lúdica.

-És fantàstic! –va dir la Yui- Li demanarem als líders de les altres divisions que el portin cap al temple per portar benedicció a la nova torii! Portar-lo sempre és un honor, segur que molts estaran orgullosos.

En aquell moment, la Hanako va pensar que molt probablement el Jud’Oh no estaria gaire content d’haver-lo de portar i molt menys si això volia dir fer alguna cosa pel Taroutachi, ni que fos de lluny.

-El mikoshi s’hauria de netejar a fons, substituir els elements que s’hagin fet malbé i arreglar en general el seu aspecte –va dir l’Ishikirimaru fent memòria- Suposo que puc comptar amb la teva ajuda, no, Taroutachi? Treballem junts pel temple com en els vells temps.

El líder va posar els ulls en blanc, com si tot aquell ambient de pau, amor, amistat i felicitat li repugnés a sobremanera, però va fer el cor fort i simplement va assentir. Aleshores, una vegada que tots varen estar d’acord, començaren a prendre decisions sobre un dels temes més importants i que requeria un diàleg urgent: quan fer el festival. La data era trivial perquè el festival fos un èxit, triar un mal dia podria significar que molta gent decidís no participar-hi. Tots coincidien que havia de ser a l’estiu perquè al vespre s’estava molt millor i permetia poder dur yukata que seria un dels atractius de l’esdeveniment.

-Així doncs tots estem d’acord que el festival serà el dia del tanabata. –va dir l’Ishikirimaru. En realitat les noies el volien fer molt més tard, però era la seva paraula, la paraula de tots, contra la del Taroutachi. I no cal dir que guanyava sempre encara que estigués en minoria.

-El podrem anunciar com el festival de les estrelles! –va dir la Yui fora de si de l’emoció.

-L’Ishikirimaru i jo ens encarregarem de convèncer els altres capitans per portar el mikoshi que arreglarem, de posar a punt el temple i dels preparatius religiosos. Chizuru, tu seràs l’encarregada de contactar amb les tendes de menjar que vulguin posar una paradeta o també tendes d'oci i la Yui i la Hanako faran la difusió i totes les tasques de suport.

-Vaja, que ens toca fer la feina de pringades –va dir la Yui somrient. El Gran Sacerdot va alçar una cella i obrí la boca per replicar però ho deixà córrer i es va girar cap al seu superior- Moltes gràcies, Taroutachi! Serà el millor festival de les estrelles que Shinsei hagi vist mai!

La Yui i la Hanako anaren a dormir però amb la impressió d’haver fet una petita passa històrica pel temple del Fènix Daurat.

Emocionades baixaren a menjar uns takoyakis al centre de Shinsei somrient mentre es mesclaven amb la gent sense preocupar-se ja de res més. Alguns dels veïnats els dedicaven mirades sorpreses en veure sacerdotesses fora del temple.

-Dues racions de takoyakis, si us plau –va demanar la Yui. Es varen seure a les taules del costat de la tenda a menjar mentre celebraven la seva victòria. Tot havia valgut la pena: la feina de les missions, arreglar les escales amb les seves pròpies mans, les rascades de totes aquelles plantes amb espines...

-No sabia que l’èxit tingués gust de pop –va comentar la Hanako assaborint els millors takoyakis que havia fet en la vida.

-Doncs acostuma’t, perquè sempre que ens surtin bé les coses et convidaré a sopar de takoyakis –va somriure la Yui alçant la seva gerra de birra. Brindaren somrient pel futur pròxim i prometedor del Temple.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

15 set. 2016, 09:55

-Perdoni, que us puc deixar uns quants cartells? –va demanar la Yui, somrient- Al Gran Temple del Fènix Daurat de Shinsei estem organitzant un festival. Si us plau, vinguin a veure’ns.

-No estàs cansada de repetir el mateix una vegada i una altra? –va demanar la Hanako tot canviant d’establiment. Feia ja dos dies que anaven negoci per negoci deixant cartells i la Hanako es quedava a fora repartint cartells a les persones que passaven. El pitjor de tot és que quan tornaven al temple quan començava a caure la nit, el Taroutachi tenia moltes feines reservades per “l’equip de suport”.

-Es pensa que ens passem el dia fent el gandul mentre ell no fa més que passar-se el dia resant –va dir la Yui, enfadada un vespre a les tres del matí tot organitzant un munt de caixes d’amulets antics que havien trobat al magatzem.

-I si deixem per demà la feina d’organitzar les prediccions? –va demanar la Hanako fent-hi una ullada- A més, la majoria prediuen mala sort... “Et faran mal d’ull”, “el teu gos tindrà diarrea”, “t’atacaran a un carreró fosc i et robaran els diners”... No són molt fatalistes?

-És l’estil del nostre líder... –va dir la Yui. Aleshores les dues noies es miraren i varen riure amb ganes deixant la feina per llegir les prediccions del Taroutachi.

-Mira, mira aquesta!! –va riure la Hanako mentre les llàgrimes li queien pel rostre- “Et fotografiaran mentre et despulles als banys termals i aleshores sabràs que tatuar-te un oso amoroso al cul va ser mala idea...”

-La meva és més bona! –reia la Yui lluitant per respirar- “Et cremaràs els dits estúpidament davant la noia que t’agrada i ella se’n riurà tan fort de tu que estaràs tres anys tancat a casa teva sense sortir i menjant només fruits secs en conserva.”

-És molt patètic –va riure la Hanako sense saber que el Taroutachi feia una bona estona que les escoltava. El castic va ser netejar tot l’altar del temple una vegada acabessin d’ordenar les prediccions i després fer nets tots els plats que la Chizuru no havia pogut rentar durant aquells dies.

-Avui no dormim –va riure la Yui llençant prediccions a l’aire i ballant com si fossin paperines. La Hanako se la va mirar com si li faltés un tornillo però entenia que tota aquella situació era fruit del cansament així que s’uní a ella i després de recollir tot el que havien escampat pel terra anaren a dormir per demà al matí fugir del temple abans que el Taroutachi se n’adonés que no havien fet les feines.

El dia del festival s’anava acostant molt ràpidament, tant que les noies, quan només faltaven tres dies, creien que havia estat ahir que havien començat a organitzar-ho tot. La Hanako i la Yui agafaren més papers al capvespre i anaren a repartir-los entre la gent de la ciutat que sopava alegrement després d’un dur dia de feina.

-Hauria estat millor idea venir amb la panxa plena... –es va queixar la Yui.

-L’olor del yakisoba m’està matant... –va dir la Hanako- Si haguéssim vingut amb l’Ishikirimaru segur que ens hauria convidat a menjar alguna cosa bona i a un bon sake.

La Yui va moure’s nerviosa i li varen caure tots els papers davant d’un bar d’okonomiyaki (oh, delícia mortal!) i les noies hagueren d’anar amb molt de compte de no bavar tots els papers mentre els recollien.

-No t’entenc –va dir la Hanako, mentint descaradament- És parlar de l’Ishikirimaru i et poses nerviosíssima.

La Yui va decidir ignorar el comentari de la Hanako que somreia amb malícia. Repartiren planfletos a un grup de pervertits locals i sortiren corrents d’aquell carreró fosc cercant la llum de les tendes.

-És que... –va començar la Yui.

-T’agrada? –va demanar la Hanako entregant un paper de propaganda del festival a un senyor major que li va contestar “sí noieta, m’agrada molt”.

-És... com ho diria... molt amable –va dir la Yui vergonyosa.

-Moltes gràcies noietes, sou molt amables... –va dir el vell, sentint-se sempre al·ludit.

-No va per vostè, tros de vejestori –va dir la Yui fluixet mentre el vell s’allunyava coixejant.

La Hanako va riure repartint tots els panfletos del festival que li quedaven a una verdulera que venia tomàtecs podrits com si fossin un chollo del vespre.

-Escolta, si t’agrada, per què no li dius? –va demanar la Hanako, innocentment. La Yui es va posar vermella i va fer que no amb el cap. Els papers li varen caure al terra però com que ja no li quedaven molts va decidir deixar-los allà i tornar al temple a sopar.

-Li vaig dir... –va dir la Yui. La seva expressió es va tornar fosca- Ja saps, just abans de començar el viatge per poder obtenir el favor dels Déus. Creia que si no li deia el seu record em distrauria de la meva missió.

La Hanako començà a empenedir-se un poc d’haver donat corda a aquell tema perquè pel to de veu de la Yui semblava molt clar que tot allò no havia tingut un happy ending.

-Però ell em va rebutjar. Em va dir que no era el moment perquè pensés en aquestes coses, que el que havia de fer era intentar obtenir el poder dels Déus el més prest possible. –la Yui pareixia bastant deprimida mentre contava tot això a la Hanako- I vaig començar el viatge contenta, pensant que si obtenia el poder diví, quan tornés, l’Ishikirimaru voldria estar amb mi.

-Segur que t’ho va dir pensant en el teu bé –va contestar la Hanako sense saber gaire bé què dir en aquella situació.

-Ho sé –va somriure la Yui- Però el fet que em rebutgés em va distreure massa, no em vaig poder concentrar amb tot el meu esperit i em varen derrotar, no vaig ser capaç d’obtenir el poder dels Déus perquè tenia la ment en altres coses. Per aconseguir sotmetre’ls has de tenir el cor sense cap dubte i estar molt decidida a entregar-ho tot i jo en aquell moment no tenia la convicció suficient per fer-ho. Vaig tornar derrotada i des d’aleshores que no he pogut tornar a tenir una conversa normal amb ell, però els meus sentiments no han desaparegut...

-Però d’això fa molt de temps, no? –va somriure la Hanako- Aprofita el festival per apropar-te a ell!!

-Què dius? –va dir la Yui posant-se molt vermella- No puc!

-Per què no? –va riure la Hanako- Veneu els amulets junts, jo us vindré a substituir i aneu a menjar alguna cosa junts i mentre llencen els focs artificial tu...

-Aaaaaaaaaaaaaah, calla, és massa vergonyós –va cridar la Yui.

Les dues noies es miraren, còmplices i varen esclatar a riure.

-Què és tan graciós? –va demanar una veu avorrida. El Taroutachi les mirà amb ràbia, com si divertir-se abans del festival no estigués permès i fos una deshonra. Es mirà la Hanako fixament, amb els llavis corbats cap a baix- Afanya’t, tenim una missió.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

20 set. 2016, 23:41

-Una missió? –va demanar la Yui- Queden dos dies pel festival!!

-Això no t’incumbeix –va dir el Taroutachi de mal humor- La Hanako hi anirà sola.

-Sola? I si no arriba a temps al festival? Ets conscient de la feinada que ens ha portat organitzar tot això? No podem permetre que cap sacerdot s’ho perdi! –va cridar la Yui.

-Yui –va dir l’Ishikirimaru apareixent de cop –No li parlis així al Gran Sacerdot.

-Però Ishikirimaru, això és injust! –va dir la noia, vencent la seva vergonya.

-Aleshores acompanya-la i assegura’t que tornarà a temps al festival –va contestar l’Ishikirimaru.

Mentre conversaven airosament, la Hanako rebia del Taroutachi el pergamí amb l’encàrrec de la missió que consistia en matar un dimoni que estava ocasionant danys a una petita població pesquera que no estava gaire lluny de la ciutat.

-No està massa lluny –va dir la Hanako- Si parteixo ara segur que d’aquí a dos dies ja hauré tornat –va dir somrient. L’Ishikirimaru ja havia previst aquella resposta i li va donar una bossa plena de provisions, roba i l’equip necessari per exorcitzar.

-Pregaré als Déus perquè te’n surtis –va dir el Taroutachi. No era massa alentador però venint d’ell era el més amable que es podia esperar. Agafà la bossa i sense dir res més partí cap a la missió amb la Yui seguint-la de ben a prop.

Sortiren de la ciutat i travessaven boscs que, de no haver anat les dues juntes i rient-se del Taroutachi, haurien tingut por de travessar. Però juntes anaven parlant dels assumptes del temple, feien bromes i no prestaven atenció al seu entorn. Si algun enemic hagués posat una trampa a aquell camí, les noies haurien caigut de ple.

La Hanako, tot i el cansament de ser de nit i no poder dormir gens, estava molt contenta i refrescada, com si el fet de no descansar no li estigués afectant el més mínim. La Yui estava igual, saltant per esquivar arrels llençant-li fulles a la Hanako o posant cares rares per apujar els ànims quan el cansament de tant en tant es feia present.

La Hanako estava contenta, molt contenta de, a la fi, haver fet una gran amiga tot i que es va guardar aquest pensaments per ella. Arribaren al cim de la muntanya, en silenci i cansades per l’esforç. S’assegueren i varen beure un poc d’aigua, sense mediar paraula.

Des d’aquella alçada es podien veure els llums del poblet dels pescadors a dues hores de camí.

-Si dormim ara dues hores arribarem allà a l’alba –va dir la Yui, asseguda als peus d’un gran arbre.

-És prudent dormir aquí al mig? No tenim res que ens resguardi, qualsevol ens podria atacar... –va dir la Hanako cercant a la bossa i adonant-se que, efectivament a dintre no tenia la tenda de campanya ni cap arma.

Però la Yui ja s’havia adormit, derrotada completament pel cansament. La Hanako va decidir que la deixaria dormir mentre ella feia guàrdia però abans d’adonar-se es va quedar també adormida profundament i quan es va despertar perquè sentia uns renous que s’acostaven va veure que el sol ja estava molt alt al cel.

Corrent ràpidament va despertar la Yui i es varen amagar just a temps perquè passessin uns bandits que cercaren per la zona on elles havien estar dormint.

-No estan aquí! –va dir el bandit increpant un altre.

-Les vaig veure sortint de la ciutat, dues noies vestides de sacerdotessa –va dir el noi jove- Us ho prometo, les vaig seguir una bona estona i no estaven gens atentes al camí! Estaven tan distretes que no deuen estar entrenades pel combat.

La Hanako va aixecar una barrera entre elles i els bandits, de manera que no les poguessin veure si s’acostaven mínimament allà on s’havien amagat. La Hanako esperava que partissin de seguida perquè no sabia quant de temps podria mantenir aquell escut actiu. Se sentia enormement culpable per haver-se pres la missió tan a la lleugera i no haver-se adonat que un marrec tan jove les seguia tan a prop. Decidí que, si se’n sortia d’aquesta, intentaria ser més professional a la seva feina.

A més, en aquells moments només eren dues noies sense el poder dels Déus, dues simples sacerdotesses amb un kit per matar dimonis però sense cap defensa contra els humans. La Hanako es va sentir enormement culpable per no portar la seva katana amb ella en tot moment com el Taroutachi sempre li suggeria.

Per sort aquells bandits no estaren gaire temps a decidir que seguirien pel camí per atrapar les noies i vendre-les a un comerciant d’esclaus. La Hanako i la Yui tremolaven fortament quan aquells homes ja havien desaparegut camí avall.

No s’atreviren a parlar-se tan sols i es miraven amb els ulls plens d’un temor profund, però les dues sabien que només tenien dues opcions: o continuar aquella missió o tornar enrere i confessar al Taroutachi la seva incompetència, cosa que faria que les fes tornar i les dues es perdrien el festival.

Acordaren deixar el camí i continuar caminant pel bosc paral·lelament a la ruta principal. Tardarien més en arribar però segurament no tindrien sorpreses pel camí. La Yui va dir de seguir el camí ja que els bandits estaven al davant i no darrere d’elles però la Hanako patia que no es quedés algun d’ells enrere per veure si apareixien.

Així que corrent tan ràpidament com les seves cames podien, les noies travessaven el bosc panteixant i amb la por apoderant-se de tots els seus sentits. De tant en tant s’aturaven per recuperar forces i escoltaven atentament tot el que les envoltava. A vegades, tot corrent, podien sentir clarament les veus altes dels bandits, cosa que volia dir que encara que ells correguessin, ells caminant anaven igual de ràpid.

Quan sentiren les seves veus massa a prop, decidiren desviar-se un poc més del camí principal. Finalment, ben entrada la tarda arribaren al poble dels pescadors i el trobaren completament destrossat.

No havia rastre dels bandits ni de la gent del poble. Tot estava arrassat. Hi havia mantes, menjar, objectes preuats pel terra que es mesclaven amb la sang d’alguns cadàvers que, immòbils, completaven aquella imatge terrible.

La Hanako es va adonar de seguida del que havia passat. Havien fet tard. Si no haguessin estat tan imprudents i haguessin continuat pel camí principal en comptes de dormit potser podrien haver salvat totes aquelles vides de mans d’aquell dimoni.

-Mira Hana-chan! –va dir la Yui. D’entre tot aquell desastre havia una cosa intacta. Un petit bot amarrat a l'aigua amb presses al costat de les altres embarcacions que estaven enfonsant-se lentament.

-Han vingut per la mar? –va demanar la Hanako- Aleshores tot això no ho han fet els bandits ni el dimoni?

-En efecte –va dir una veu desconeguda a la seva esquena. La Hanako es va girar ràpidament per veure de qui es tractava però tot el que va poder veure va ser una fletxa que volava rapidíssima per l’aire i es clavava sense pietat directament al cor de la Yui.

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

27 set. 2016, 22:38

Imatge


Aquella primera trobada va ser esgarrifosa. Un home a sobre d’una teulada de palla, de les poques que encara aguantaven dretes d’entre el poble destrossat, mirava directament a la Hanako tot agafant una altra fletxa amb el somriure victoriós de qui ha deixat la seva pressa a un carreró del qual no pot sortir.

Era alt i magre, amb la pell del rostre pàl·lida, amb un regust emmalaltit, com si mai li donés el sol. Vestia d’una manera molt estranya, amb robes tan diferents que la Hanako mai havia vist a Shinsei, cosa que indicava que amb tota seguretat no era més que un estranger que cercava fer mal i sembrar el caos. Portava un kimono desgastat però a sobre una armadura completament desconeguda.

D’entre aquella aparença fràgil però segura i arrogant, els seus cabells rossats com els cirerers eren el teló de fons d’un escenari francament grotesc. Els seus ulls, gèlids i freds, predeien la mort imminent de la sacerdotessa.

-Yui –deia la Hanako amb un fil de veu, tot tocant la seva esquena- YUI!!

Però la sacerdotessa no contestava. La Hanako es quedà paralitzada per uns segons eterns en els quals milers d’idees li passaren pel cap, molts records, moltíssima frustració però sobretot, por.

La Yui era morta. Per molt que la sacsegés i cridés el seu nom, la sacerdotessa mai més no contestaria.

-YUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII –va cridar la Hanako. El crit esgarrifós que va emetre, ple de desconsol i ràbia, li va fer mal a les cordes vocals. Després d’aquell crit, les llàgrimes començaren a brollar sense permís.

-Si us plau, quin escàndol –va dir l’home desconegut torçant la boca amb un gest de disgust davant de la tragèdia. La Hanako es va girar cap a ell, contemplant el seu rostre ple d’indiferència.

-Per què? –va demanar la Hanako però la seva pregunta va ser quasi inaudible. Tenia els ulls tan plens de llàgrimes que quasi no podia distingir la figura d’aquell home. No va veure venir la fletxa que xiulant va rompre el vent i se li va clavar a la cuixa.

La sacerdotessa va cridar, ofegada pel dolor, tan físic com emocional.

-Vaja, he fallat –es va limitar a dir aquell home misteriós- Quan ho sàpiga el meu germà gran s’enfadarà molt amb mi. Però clar, si et remato ara no ho sabrà mai...

La Hanako no es podia moure. Simplement, amb aquella ferida tan gran a la cuixa que sagnava i li feia un mal espantós no seria capaç de desviar l’impacte de la segona fletxa. Els ulls continuaven brollant llàgrimes i el pit li feia un mal espantós.

Per què passava tot això? Per què tot allò havia hagut d’acabar d’aquesta manera? Per què havia entrat al món de Shinsei per morir? Tothom tenia fe en que la Hanako podria invocar els Déus però al final tot es quedaria en un intent inútil perquè ni tan sols havia pogut acabar el seu entrenament bàsic.

Tot era per culpa de la seva incompetència. No havia ni tan sols agafat l’espasa abans de sortir cap a la missió, ho havia anat alerta en el camí, quasi es deixava atrapar per uns bandits i ara havia baixat la guàrdia fins a l’extrem de no sentir les ànsies de sang del seu enemic i deixar que matessin la Yui davant seu.

Potser el destí s’havia cansat d’ella i havia decidit deixar-la morir. Potser era el més adient ja que amb les seves forces actuals ni tan sols tenia força per posar-se dreta i plantar cara al seu enemic.

-Quan arribis a l’infern digues que t’envia el Souza Samonji, Sacerdot de Drakkar –va dir l’home dels cabells rossats rient a ple pulmó.

La fletxa va sortir disparada apuntat directament a la noia. L’impacte seria imminent, ràpid i efectiu. Amb aquell tret la Hanako quedaria morta en un sol instant, sense capacitat de reaccionar o d’esquivar-ho.

Però no li va caldre esquivar la fletxa. Tampoc estava disposada a deixar-se matar per algú de Drakkar. La fletxa, ràpida i contundent, va impactar fortament contra un escut fort que la Hanako havia creat canalitzant la poca energia que li quedava en tan sols sentir el nom del seu enemic.

Era la primera vegada que la jove sacerdotessa s’enfrontava a un sacerdot enemic i ara que ho sabia el dolor i la frustració s’havia convertit en ira. Es mirava el seu enemic fixament, conscient que tot el que podia fer era mirar de defensar-se amb el que tingués a mà.

-Què fa un Sacerdot de Drakkar al nostre territori? –va demanar la Hanako- Com t’atreveixes a venir aquí a endur-te la vida dels nostres companys? És així com treballa l’escòria de Drakkar?

L’home va esclatar a riure, com si les paraules de la Hanako fossin insignificants i no anessin per ell. Rigué fins quedar-se ben tip i sense prestar atenció a la mirada de la seva enemiga.

-Ets molt innocent –va dir escupint les paraules- Que no t’has assabentat que això és una guerra? Tant és els mètodes que faci servir, només importarà els resultats que en tregui de tot plegat.

La Hanako es va agafar fortament a un tros de fusta mig podrit que havia al terra davant seu i començà a aixecar-se, disposada a lluitar, tot ignorant el mal de la ferida de la fletxa que sagnava i coïa fortament.

-Ni tan sols li has donat l’oportunitat de defensar-se, has atacat per l’esquena a traïció! –va cridar la Hanako- Ets menyspreable!

Els músculs del rostre del Samonji es varen contreure en un gest de contrarietat. Del menyspreu pel seu enemic a qui considerava inferior i insignificant, l’home va passar a la fúria per les ofenses que rebia que ja no podia ignorar més.

-A mi no m’insulta l’escòria de Shinsei!! –va cridar fora de si- Cap de vosaltres és prou noble ni està a l’alçada per rebre el poder dels Déus. Així que abans que puguis ni tan sols emprendre el viatge per veure si ets capaç d’obtenir aquest poder, et mataré amb les meves pròpies mans!!!

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2016
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 229 cops
Gràcies rebudes: 656 cops
Sexe: Home

01 oct. 2016, 13:08

La Hanako va convocar el poder de les flames tan fort com va poder. Sabia que el seu poder no seria res comparat amb el del seu rival que ja era un Sacerdot de ple dret i segurament podia convocar els Déus que farien miques la Hanako en un sol segon.

Només de pensar en aquell possible escenari, la gola de la noia tornava seca i era incapaç d’articular una sola paraula. Alçà la mà per dirigir la trajectòria de les flames cap al seu enemic i, tal com esperava, ni tan sols el va socarrimar ni una mica.

-Patètic –va dir el Samonji amb els llavis exhibint un somriure de superioritat sabent-se guanyador d’aquella absurda batalla- Cobrar-me la teva vida serà la tasca més insignificant que mai m’hagin comanat. No puc entendre com el meu germà encara us considera una amenaça. Basta veure-us per saber que Shinsei està acabat.

Va riure com per si mateix.

-O com a mínim tu si que estàs acabada –va sentenciar. Amb un somriure altament maliciós va mostrar les dents mentre el seu cos començava a brillar- Oyasumiii~

L’aigua del port va tremolar i la terra començà a agitar-se com si fos un terratrèmol. O això pareixeria per a un humà normal i corrent, però la Hanako sabia ben bé que aquell força aclaparadora no era pas un terratrèmol. Era un Déu que estava sent cridat per acabar amb la seva vida.

D’entre les aigües i tot formant un remolí, una enorme figura d’un drac majestuós, altíssim i ferotge, s’alçava per sobre les ones. La barca que estava amarrada tot just al costat va impactar fortament contra el moll i en qüestió de segons va quedar feta trossos de fusta que suraven violentament impactant entre si amb violència.

El drac va obrir la boca amenaçant, mostrant els seus ullals de gel. Gotes d’aigua queien a sobre de la noia mentre el drac es cernia sobre ella.

-És bonic, pareix que plou –va pensar la noia, tot somrient. No tenia cap sentit córrer ni sentir desesperança en aquell moment.
El seu enemic era més poderós que ella i contra això no tenia cap carta per jugar, ni cap poder especial. L’entrenament que havia rebut fins el moment no contemplava aquella situació ni el pitjor dels casos. Trobar-se amb un sacerdot de Drakkar era quelcom que la Hanako esperava haver de fer d’aquí molts d’anys en tenir una bona base i l’experiència en batalla necessària.

-Encara que acabis amb mi, no podràs mai derrotar el poder dels Sacerdots de Shinsei –va dir la Hanako al Samonji, conscient que el provocava. El gran drac, sense cap avís, va precipitar-se ràpidament a sobre de la noia.

De sobte va sentir una gran pressió i un cop fortíssim. No sabia quants litres d’aigua li havien caigut a sobre en un sol instant però tenia la sensació d’estar-se ofegant al mig d’una temible tempesta.

L’aigua s’agitava amb moltíssima violència, de manera que la Hanako ni tan sols podia lluitar per nedar, s’havia de limitar a deixar-se endur i rebre els forts cops de l’aigua que prenia direccions diferents i xocava contra el seu cos fortament.

Allà dintre tot era fosc, com si estigués al fons d’un profund oceà. Començava a marejar-se. No podia veure res, només bombolles d’aigua i una profunda foscor. Intentà agitar les mans però només es va fer mal. Tanmateix, per molt que volgués nedar, seria completament impossible sortir de l’interior d’aquell drac.

Sabia que no havia gaire cosa a fer. L’oxigen s’acabava ràpidament i el cap li feia un mal insuportable per la pressió. Sense voler va obrir la boca i l’aigua començà a endinsar-se dintre el seu cos.

Aleshores se n’adonà que no era només aigua, era també una petita part del Déu que tenint via lliure ara a l’interior del seu cos, començava a cremar-la per dintre. La sacerdotessa intentà escopir l’aigua que s’havia empassat tot i que ja li havia arribat als pulmons, però de la seva boca només va sortir un munt de sang.

Tancà els ulls, sabent que no els tornaria a obrir mai més.


El drac havia desaparegut i de sobte feia moltíssima calor. Sentia el seu nom, de lluny. Una veu coneguda li estava demanant que tornés. Volia tornar però no podia respirar. Alguna cosa estranya l’estava ofegant. Què era? On estava?

Notà una escalfor molt gran i abans que pogués ni tan sols adonar-se’n, es va despertar de cop, escopint un munt d’aigua i sang. Unes mans gentils l’agafaven fortament de les espatlles.

-Com estàs? –li va demanar una veu que coneixia però que no acabava de saber qui era. Devia estar somniant perquè un gran fènix de foc estava lluitant just al seu costat com si fossin al mig d’una escena de pel·lícula. El cap de la Hanako no funcionava massa bé i li feia molt de mal. Que estrany que aquell foc no cremés, va pensar.

-Hanako!! –va dir altra vegada aquella veu. La noia va girar el cap i va trobar-se amb un rostre conegut. Un noi pàl·lid, amb ulls i cabells castanys somreia alleujat. El coneixia, sabia qui era. Es va limitar a mirar-lo perquè amb l’esforç que acabava de fer per treure tota l’aigua no podia parlar.

Es va intentar moure però es va contreure en un profund gest de dolor. Tenia el cos mòlt, profundament adolorit. Es va aconseguir incorporar un poc però l’Ishikirimaru la va sostenir en força perquè no es mogués. No podia veure què passava al seu costat més enllà d’aquella lluita de reüll.

-La Yui... –va dir la Hanako. Les llàgrimes començaren a córrer pel seu rostre. L’Ishikirimaru va tancar els ulls i va contreure el rostre en una expressió de dolor duríssima.

-No t’has de preocupar de res –va respondre el sacerdot- El Taroutachi s'està encarregant de l'intrús. La teva feina ara és descansar.

I fent ús d’una màgia encara desconeguda per la noia, la sacerdotessa va perdre la consciència sense voler i la seva ment es tancava al patiment i s’abocava al món dels somnis.

Respon