[Rol] El festival de les estrelles

Avatar de l’usuari
UkiHana
Administrador
Administrador
Husbando collector
Repte d'anime 2019
Intermedi
32 / 36
Entrades: 2005
Membre des de: 17 juny 2015, 11:54
Gràcies donades: 227 cops
Gràcies rebudes: 654 cops
Sexe: Home

03 oct. 2016, 13:23

Els ocells cantaven en algun lloc no gaire lluny d’on la noia es trobava. Li va portar molt temps recuperar completament la consciència, el lent despertar es retardava en segons que semblaven hores en els quals tot el que passava al seu voltant li semblava que no tenia res a veure amb ella.

Va obrir els ulls, un procés molt simple i monòton. Aquest fet tan simple, una cosa que es fa cada dia quan et despertes, li va costar moltíssim perquè pareixia que els tenia ben aferrats, com si haguessin estat tancats durant molt de temps.

Situar-se i saber que estava al temple de Shinsei, reconèixer l’habitació com la seva, entendre què passava al seu voltant li va dur molt de temps, tot i tenir el lleig rostre del Taroutachi assegut al seu costat mirant-la amb cara de pocs amics.

-El Samonji! –va cridar la Hanako incorporant-se de cop. D’entrada li va sorprendre que la seva veu sonés tan malament, pareixia com si estigués fortament refredada. Poc a poc va anar recordant els darrers fets, la sensació d’estar-se ofegant a dintre del Déu convocat pel seu enemic...

El Taroutachi va sospirar, contenint-se per no contestar malament. Estar malhumorat en qualsevol situació era la seva especialitat més destacable.

-Es va escapar. No el tornaràs a veure durant una bona temporada. –va dir sense donar massa explicacions. La Hanako va veure que volia donar el tema per tancat, especialment perquè si el sacerdot de Drakkar havia escapat la lluita no devia haver anat massa bé, però la noia tenia moltíssimes preguntes com per deixar el tema obert.

Es va dur la mà al cap. Es va sentir marejada i va trontollar. Va sentir que el Taroutachi es queixava, com sempre i es maleïa mentre l’ajudava a tombar-se altra vegada. Fer d’infermera se li donava francament malament.

-Fa dos dies que no menges res –va dir el Sacerdot Suprem del temple, actuant per una vegada com un adult protector però visiblement irritat per haver-ho de fer- Et portaré alguna cosa... I NO ET MOGUIS!

Els crits del Gran Sacerdot varen taladrar el cervell de la Hanako com aquells grans martells que servien per obrir túnels a les muntanyes que la Hanako havia vist a una excursió de l’escola.

-Taroutachi –va dir la Hanako amb els ulls tancats quan l’home estava a punt d’abandonar l’habitació- On és la Yui?

El Sacerdot va tancar la porta darrere seu i l’únic que la noia va poder sentir eren les seves passes caminant fortament cap a la cuina. La no-resposta del Taroutachi li va donar a entendre a la Hanako el que realment ja sabia però no podia ni volia admetre. La Yui ja no estava entre ells.

Va menjar-se en silenci l’arròs que el Taroutachi li va portar sota l’atenta i enfadada mirada del seu superior. Menjava lentament i la dolçor d’aquell arròs es mesclava amb el gust de les seves llàgrimes. El Sacerdot no deia res, es limitava a observar-la preocupat per l’esdeveniment que avui es duia a terme al temple.

Passaren més de deu minuts en silenci, sense dir-se res. La Hanako patia que el Taroutachi no li cridés que deixés de plorar però realment pareixia que encara que era un borde podia comprendre els sentiments dels altres o com a mínim respectar-los.

-Com estàs? –va demanar el Sacerdot més aviat de mal humor quan la Hanako li va entregar el plat d’arròs buit- Estaràs amb forces per atendre el festival d’avui vespre?

-El festival? –va demanar la Hanako, sense situar-se. Un munt de records dolorosos li varen envair la ment- No podem celebrar aquest festival sense la Yui! Per què no l’has suspès??

El Taroutachi va girar el cap contrariat. Per la cara que posava estava a punt de perdre el control de si mateix. Es va agafar fortament dels genolls, aguantant-se el mal geni fins que no va poder més.

-Justament el celebrem per la Yui!! –va cridar el Taroutachi, fora de si- No us vàreu esforçar molt per poder-lo dur a terme? No vàreu estar moltíssimes hores treballant perquè el festival fos possible?

La Hanako es va quedar aturada. Va fixar la mirada en els ulls daurats del Gran Sacerdot que la miraven severament, entreoberts. La sacerdotessa entenia el que li deia el seu mestre, però no ho podia acceptar. Simplement era massa dolorós per fer-se a la idea.

-Però si la Yui no hi és no té sentit –va contestar la Hanako entre llàgrimes.

El Sacerdot va voler suavitzar el to de veu, però el seu enuig encara era visible.

-Té més sentit que mai! –va dir el Taroutachi, en un to contingut- Es va esforçar tant que seria un insult cap a la seva memòria si no el celebréssim.

La Hanako no podia dir res, tenia la gargamella feta una gola, així que es va limitar a assentir mentre les llàgrimes seguien brollant sense descans dels seus ulls.

El Sacerdot va posar els ulls en blanc i sense gens de gràcia ni habilitat per fer-ho, va abraçar la Hanako torpement. La noia va plorar a sobre del seu pit uns quants minuts, fins que li va faltar la respiració. Quan es va calmar un poc, es va adonar que el malcarat antipàtic del Taroutachi l’estava abraçant i no va saber com desfer-se’n. La tenia recolzada contra ell i li acaronava gentilment el cap, suaument i a la vegada de manera poc refinada.

-Fem que aquest festival sigui un èxit, per la Yui. –va dir el Taroutachi amb la veu calmada i serena. La Hanako va assentir altra vegada, sense dir paraula.

Posar-se les robes de sacerdotessa i mirar de somriure mentre el festival començava va ser de les coses més difícils que la Hanako va fer des que era part dels sacerdots del temple.

Aquell vespre va ser memorable per la gent de Shinsei que feia molt de temps que no pujava al temple per una celebració. Els líders dels diferents esquadrons de Shinsei arribaren portant el mikoshi entre crits i aplaudiments d’alegria i el Taroutachi va beneir la torii també entre aplaudiments, cosa que va fer que posés aquella cara lletja de disconformitat, però com a mínim no va cridar res groller que espantés la gent i la resta de sacerdots varen poder respirar tranquils.

La Hanako no tingué quasi temps de pensar en tot el que havia passat els darrers dies. L’havien posat com a responsable de vendre amulets i va estar desbordada de feina tota l’estona. La gent feia cua per tot, per comprar amulets, per comprar-se uns fideus calents acabats de fer i, estranyament, feien cua per pregar davant l’altar del Fènix Daurat.

-Quasi se t’han acabat els amulets per l’amor etern! –va dir l’Ishikirimaru apareixent de sobte portant un munt de pregàries dintre d’una capsa. Pareixia molt cansat però també satisfet. La Hanako no se n’havia adonat que el munt on havia milers i milers d’amulets de color vermell que pareixia que no s’havien d’acabar mai estava quasi buit.

-No pateixis –va dir la Hanako mirant el rellotge que marcava les 5 del matí- A aquesta hora ja quasi no tinc ningú.

-Vindran enamorats de darrera hora a comprar amulets, creu-me –va dir l’Ishikirimaru obrint un armari i començant a treure capses i capses. Mentre feia això dos joves s’acostaven cap a la tenda. La Hanako va suposar que l’experiència de l’Ishikirimaru era un plus en aquella feina. La sacerdotessa va vendre l’amulet mentre el seu senpai comptava els diners que havien recaudat amb la venta.

-Haurà prou diners per arreglar els sostres? –va demanar la Hanako, somrient. L’Ishikirimaru va somriure i va assentir. Havien fet diners de sobres, però també ara havien de pensar en què fer-los servir i estalviar sàviament. L’Ishikirimaru anava parlant de diners i coses sense sentit mentre el temps passava, els amulets se seguien venent i el sol s’alçava d’entre les muntanyes. Una estona més tard la Hanako tancava la paradeta de venda. El Taroutachi, perdent completament la poca paciència que li quedava, perseguia els darrers curiosos esgrimint una granera i els perseguia cridant com un desquiciat.

Pareixia que tot seguia com sempre al temple, però realment res era com abans. Els dos sacerdots es varen mirar, sabent la veritat, somrigueren per obligació i anaren cadascú a les seves respectives habitacions a dormir.

Però cap dels quatre sacerdots que quedaven podien conciliar la son. La Hanako després d’intentar-ho durant una bona estona i amb la molèstia del fort sol entrant pel paper de les parets, la Sacerdotessa anà a netejar el temple després del festival i es va trobar que els altres sacerdots ja hi eren.

Ningú deia res però el sentiment de tristesa era igual per a tots. Arribaria un dia en el que recordarien aquell festival amb afecte abans que l’espectre de la mort s’hagués apoderat de tots els seus esforços. Tot el que podien fer era tirar endavant amb un somriure al rostre, encara que fos per obligació.


Imatge

Respon