Aclariment inicial:

Text amagat.

Com que la Hanako al rol té uns quants anys més que vosaltres, escric l'inici del meu rol com si hagués passat quan ella era encara adolescent ;)

[center]El fènix del temple daurat[/center]

Podia veure clarament com aquell enorme ocell volava per sobre de l’escoleta. El mirava amb els ulls i la boca oberta, amunt i avall, seguint el seu vol meravellada. Però el que la petita Hana-chan va aprendre ràpid era que els seus companys no podien veure’l i que li digués a tothom que allà havia un ocell gegant pareixia molestar a la seva professora.

-Estic molt preocupada, no deixa de dir aquestes coses i els altres nens de la classe es desconcerten. Parli amb la nena o li hauré de demanar que canviï d’escoleta.

-No tinc temps, estic embarassada i tinc una pila enooorme de coses a fer –la mare va tancar la porta als nassos de la professora i es va espatarrar al sofà mentre continuava menjant bombons dels cars.

-Mama, mama, jo les puc veure aquelles coses! Són moooolt grans i molt bonics i volen pel ceeeeel –va dir la Hanako movent els braços com si fossin ales- Pareixen ocells de foc.

-Vols fer el favor de callar? No sento la tele per culpa de les teves tonteries! –va cridar la mare- M’importa una merda que al·lucinis! Vés-te’n a pintar o alguna cosa i deixa de donar per cul, collons!

Com que ningú podia veure aquells ocells tan bonics, la Hanako va aprendre a gaudir de la seva bellesa en silenci. Ni tan sols el seu germà petit, quan va néixer, semblava que pogués veure’ls. A un llibre molt gran i pesat de l’escola primària va aprendre que aquells animals es deien fènix i que eren éssers mitològics. En altres paraules, no existien. Però com podia ser que, si no existien, ella els pogués veure tan clarament? Potser sí que estava boja...

Però aquell fet no va canviar. Per molt que la Hanako creixés, podia continuar veient fènixs. I ara, a l’escola secundària, mentre escoltava una avorrida lliçó de matemàtiques que ni entenia ni tenia ganes d’entendre, la Hanako va caure en un profund somni.

Era el mateix somni de sempre. Feia unes hores, mentre estava al llit a punt d’aixecar-se per anar a classe, havia tingut aquell mateix somni. El tenia sempre, sempre que anava a dormir. Al principi, quan el somni va començar a ser repetitiu, la Hanako es va preocupar mínimament, però ara ja començava a tenir assumit que, simplement, no tenia cap mena de significat i havia après a no donar-li massa importància.

I allà estava altra vegada, dreta al mig d’una plaça amb un munt de gent que portava kimono, gent alegre que comprava i parlava amb alegria. Mirava cap als costats i tots els edificis eren tradicionals, com si hagués viatjat enrere al temps. Tot tenia l’aire del Japó medieval, molt bonic i harmoniós. A la Hanako li encantava aquella època! Era el moment del somni que més li agradava.
Passejava entre la gent, gaudint del so de les portes i les finestres de fusta obrint-se, sentint les sabates de fusta fregant contra el terra, la forta i dolça olor del te verd acabat d’encalentir...

I ara era quan el somni començava a ser esgarrifós. Girava un carrer a la dreta i començava a pujar una costa plena d’escalons i més escalons que no s’acabaven mai. Pujava corrents fins que, al més alt d’aquella interminable costa, veia una torii, una gran porta d’entrada al temple.
Allà, just a la porta, aturat i amb un posat molt seriós hi havia sempre un home. Un home alt i de pell pàl·lida que la mirava amb cara de pocs amics. Portava un kimono vermell i uns hakamas de color lila i, per sobre, un característic kimono negre de sacerdot que, sobre el pit, portava brodat en daurat un emblema: un ocell volant per sobre d’un temple.

El seu rostre blanquinós estava emmarcat per cabells negres que gràcilment se li escapaven de la llarga cua de cavall. Es creuava els braços impacientment i es dirigia clarament a la noia per cridar-li “Quant de temps més penses dormir?” I aleshores la Hanako es despertava.

Obrí els ulls, girà la vista cap a la finestra i continuà sense prestar atenció. Quan les classes acabaren, la Hanako començà a tirar cap a casa.

-Ehh, Himura! –va cridar un dels nois de la classe- Escolta –va dir, un poc nerviós- L’Asano m’ha dit que Himura no és el teu cognom de veritat! Que el vas falsificar en entrar a l’Institut, és veritat?

-Clar que no –va mentir la Hanako i es girà per començar a anar-se’n.

-La teva mare surt per la tele, oi? Al programa aquell de dones desesperades que s’operen els pits. Que triiiiist! Mira, que si és així jo ho entendria, no voldria que em relacionessin amb aquella dona!

-Deixa-la estar, Ryu-kun! –va dir l’Asano- De petit vaig anar amb ella a l’escoleta i sempre cridava que podia veure fantasmes o coses així. Està completament sonada, no t’hi acostis.

-Eh, espera! –va dir el Ryu-kun mentre la Hanako partia corrents cap a la sortida.

Encara quan va sortir de l’Institut, continuava corrent, com si volgués escapar de tot allò: de la mare, dels companys, de les matemàtiques, dels fènix i dels somnis que es repetien sense aturar. Sí, això era el que podia fer! Continuaria corrent fins que no pogués més, correria amb totes les seves forces fins arribar a altra ciutat i començaria allà de nou!

Pujà les escales corrent amb tota la seva força i, de sec, es va aturar. S’havia quedat adormida altra vegada? No hi havia cap altra explicació possible, tot i que pareixia molt real. Perquè aquell home malcarat només sortia als seus somnis. Però ara estava allà, al mig d’aquella costa plena d’escales que havia pujat corrents amb totes les seves forces, i el tenia just al davant, clavant-li una profunda mirada severa.

L’única cosa que se li va ocórrer a la Hanako a fer en aquell moment tan crític va ser girar-se i començar a córrer altra vegada. Sentia com aquell home la perseguia i va començar a córrer tan ràpid com va poder, com si la perseguissin... de fet és que l’estaven perseguint!! I qui era aquell home misteriós? Pareixia un cosplayer fora de lloc!

Però, si aquell home era real, com podia ser que aparegués tan contínuament als seus somnis? Espera, i si realment havia perdut l’olla? Clar, era això!! Estava completament boja!! Però per si de cas, només per si de cas, no va aturar de córrer fins que va arribar a casa.

-Tadaima! –va dir en entrar, però clar, no hi havia ningú. El pare era a la feina, fabricant espaguetis de mala qualitat, d’aquells que s’aferren sempre al cul de l’olla i la mare als programes de la tele, mostrant els pits nous que el pare li havia comprat amb la venta d’espaguetis. Va inspirar profundament i anà a la cuina a per un got d’aigua.

En el mateix moment que anava a dur-se el got als llavis se n’adonà que l’aigua s’havia convertit en foc. Involuntàriament en un acte reflex va llençar el got lluny d’ella, contra la paret però, en estampar-se contra les rajoles de la cuina, el foc va desaparèixer.

La resta del dia va ser normal. Bé, el dia que una persona normal deu tenir, sense sacerdots que et persegueixin ni aigua que es torna foc. La mare va tornar a casa relativament prest amb un noi molt jovenet i van estar muntant escàndol a l’habitació fins molt tard, fins que va sortir en batín a acompanyar-lo a la porta i va advertir als fills que no diguessin ni una paraula.

-Quin dia més estrany –va pensar la Hanako mentre es posava el pijama. Per no fer, ni tan sols havia fet els deures. Va mirar la cartera oberta a sobre de la taula, de la qual només havia tret un amulet que portava sempre a sobre. No sabia el motiu, potser li donava una falsa sensació de seguretat. El que tenia ben clar era que demà se’l fermaria com si fos un collar per fer fora tots els mals que l’estaven perseguint.

De totes maneres, el que era ben cert és que, a l’endemà, el despertador no va sonar. I com que a aquella casa regnava el caos i la destrucció, ningú va despertar a la Hanako fins que el sol la va començar a molestar. I ja eren passades les 10 del matí.

Va pegar un bot del llit i es va posar l’uniforme de marinera blau cel que portava per anar a l’Institut. Agafà la cartera, l’amulet i un bocata que feia una olor molt sospitosa. Sortí corrent fins que es va adonar que tampoc calia anar amb pressa, perquè tanmateix podia entrar a l’hora del pati sense que ningú li digués res.

Ensumà altra vegada l’entrepà. Feia olor... de menjar de gos. El va obrir i, en veure que efectivament tenia consistència de paté, el va llençar a les escombraries. Un corb que passejava per la zona va agafar l’entrepà, va pegar-li una mossegada i li va fotre una puntada de peu amb menyspreu.

Es va comprar un croissant de mantega i el va anar menjant mentre mirava una tenda de llibres de segona mà. Alguns dels seus autors preferits estaven a l’aparador, en primeres edicions amb una enquadernació de pena i els preus pels núvols.

Va alçar la vista i li va semblar veure, pel reflex del vidre de l’aparador, aquell home misteriós. Però quan es va girar, allà no hi havia ningú. Va pegar una darrera queixalada al croissant i va sospirar. Segurament tot allò eren paranoies seves. Caminà sense incidents cap a l’Institut i arribà massa d’hora, quan encara no havia començat l’hora del pati.

Es dirigí a la seva taquilla per agafar les sabates, un procediment rutinari. I juntament amb les seves bambes blanques de número 35 va trobar un llibre elegantment enquadernat, amb unes tapes vermelles molt suaus al tacte i amb el títol gravat en lletres daurades. “Història de Shinsei”, deia el llibre.

Era un llibre d’aventures? No era massa bona en geografia, però creia recordar que Shinsei no era cap província del Japó. De totes maneres, potser el millor era tornar-lo a la biblioteca, perquè segurament algú el devia haver perdut i algun alumne graciós li havia deixat el mort a ella posant-li a la taquilla.

De totes maneres, era curiós que el llibre no tingués la fitxa que acostumaven a tenir els llibres de l’Institut. El va obrir pel mig. Una preciosa il·lustració a tot color d’una plaça plena de gent que comprava portant preciosos kimonos.

Un moment! El cor de la Hanako començà a anar molt ràpid. Era la plaça que sortia als seus somnis, la que feia olor de te verd acabat de fer! Tot allò començava a fer mal rollo. De cada moment que passava, tot s’anava tornant més fosc i molt més preocupant. Tan absorta estava la Hanako en la il·lustració que no se’n va adonar del que passava a la seva esquena.

-T’he trobat –va dir l’home misteriós. La seva veu denotava impaciència, com si estigués completament fart d’aquell joc. La Hanako va voler cridar però, quan no s’havia fet a la idea i no havia pogut encara separat els llavis, el que l’envoltava va desaparèixer.

Va caure al terra, sostenint molt fort l’amulet entre les mans. El terra era fred i amb la caiguda s’havia pelat un poc el genoll dret i li feia mal.

-No pots tan sols aparèixer sense caure? –va demanar aquell home. La Hanako es va alçar del terra amb un bot i se’l va trobar de cara, mirant-la des de dalt. Era considerablement molt més alt que la Hanako i imposava tant que quasi no sabia ni què dir.

-On... –va començar a dir la Hanako, mirant al seu voltant, però un home va aparèixer de sobte i la Hanako se’l va quedar mirant sense poder dir res.

Portava una armadura típica d’un samurai, amb les dues katanes a la cintura i el casc amb la mitja lluna sota el braç esquerre. Mirà amb superioritat al sacerdot i els dos van inclinar el cap per obligació. La Hanako, en cinc segons, va entendre que aquells dos homes s’odiaven.

-Vaja, vaja, has sortit de la teva caseta de fusta i ara et dediques a jugar, Taroutachi... sama? –va dir el samurai, deixant el –sama per més endavant amb tota la intenció del món.

-Jud’Ouh –va dir el sacerdot sense massa educació- Els meus afers no són competència d’algú tan... ximple com tu. No intervinguis en els assumptes dels Déus.

El tal Jud’Ouh es va fotre a riure amb moltes ganes.

-Els Déus no guanyen batalles –va dir amb menyspreu- Ni els Déus, ni els covards com tu que no poden ni sostenir una espasa. I ara et dediques a perseguir nous reclutes? No han acabat molt malament tots els sacerdots que has intentat educar? Deus ser el pitjor Màxim Sacerdot que ha tingut mai Shinsei.

-Espera i veuràs com aquesta vegada els Déus em seran propicis –va dir el Sacerdot començant a partir. El Jud’Ouh reia amb moltes ganes mentre agafava el camí oposat. La Hanako es quedà allà al mig aturada, sense saber què fer ni què pensar.

-Hanako –va dir el sacerdot ara amb una veu més relaxada- Vine, anem al temple. T’explicaré tot el que vulguis saber sobre aquest món.

La noia es quedà dubtant uns segons. Tanmateix, no arribava a classe de socials, així que enfilà aquelles maleïdes escales cap al temple daurat.

Pujaven lentament la costa que anava cap al temple, deixant a la dreta les cases i el bullici de la ciutat, que de cada vegada s'escoltava més llunyà a mesura que anaven guanyant altura. Després d'una estona, a la Hanako li costava pujar mentre seguia el ritme ràpid i àgil del Gran Sacerdot, que avançava fugaç com si fos un camí pla. La Hanako s'aturà, posà les mans a la cintura i agafà aire tan fort com va poder.

-Woooooooooaaaaaaaaaaaah -va dir. El Taroutachi es va girar, com si aquella exclamació no anés amb ell. Quasi semblava que s'havia oblidat que la Hanako el seguia sense poder respirar. Però ara la noia mirava, des d'aquella alçada per sobre de tot, la gran ciutat de Shinsei. Clarament podia veure-la en tota la seva extensió, fins allà on les casetes eren només petits punts i el riu dividia la ciutat mentre que els robusts ponts de fusta tradicionals, plens de gent amb kimono que passejava tranquil·lament, la tornava a unir. Més a l'oest, un gran castell presidia aquella gran ciutat plena de vida.

-Shinsei -va dir el Taroutachi molt secament. Era un home de poques paraules.

-És la ciutat més bonica que he vist mai -va dir la Hanako. L'home va somriure i es va prendre el seu temps en trobar les paraules que necessitava.

-Anem al temple -va dir, secament- Des d'allà tindràs una vista millor i coneixeràs la resta de sacerdots.

Ara que la Hanako a la fi havia vist aquell món i s'havia guanyat un racó al seu cor, les preguntes s'havien multiplicat i tenia moltíssimes ganes de fer-les, però de seguida va entendre que aquell sacerdot no era la persona indicada per contestar-les totes sense aturar. Es preguntava quants sacerdots havia, quina feina farien i què hi tenia ella a veure en tot això. Seguí durant uns minuts més pensant en tota classe de qüestions fins que, a la fi, arribaren al temple.

Una gran torii els va donar la benvinguda. Una gran explanada donava lloc a un gran temple de color vermell, majestuós i místic. La Hanako es va sentir molt petita en veure'l, però també com si estar allà fos part del seu destí. I just a la dreta de l'entrada al temple, una estàtua d'un fènix d'or donava la benvinguda als creients.

-El gran temple de Shinsei, el del fènix daurat -va dir el Taroutachi- Les esperances i pregàries dels habitants d'aquesta ciutat es depositen en els nostres Déus. I nosaltres ens encarreguem de comunicar els seus desitjos a aquells qui ens guien.

-Això és el que feu els sacerdots? -va demanar la Hanako.

-Realment no interferim ni demanem desitjos als Déus -va somriure, com mig trist- Seria molt senzill així. Si els Déus escoltessin i ens concedissin tots els nostres desitjos, aleshores quin sentit tindria esforçar-se per aconseguir el que vols?

La Hanako, en aquell moment i amb la seva edat, no va entendre massa bé el significat d'aquella frase i va prosseguir amb totes les preguntes que tenia a dintre del cap.

-Si no pots comunicar-te amb els Déus per ajudar la gent, aleshores per què ets sacerdot? -va demanar la Hanako, un poc molesta.

El Taroutachi no va contestar. Es va limitar a callar i a ignorar la pregunta. Realment pareixia que ser sacerdot no li acabava d'agradar. No, no era ser sacerdot. Realment, pareixia com si res li agradés.

-Nosaltres convertim els Déus en les nostres aliats, en les nostres armes i vetllem així per la pau del poble de Shinsei -va dir, bastant enfadat- Però, no tothom serveix per...

-No cridis -va dir una persona darrere d'ells. Era un altre sacerdot, molt més jove i pareixia infinitament molt més simpàtic- Ja estàs espantant la gent? Ets un cas perdut, Jirou. Dels 3 aspirants de l'any passat, cap d'ells es va quedar per culpa del teu mal geni.

-Calla -va dir el Taroutachi amb la boca petita.

-Em dic Ishikirimaru, sé que és un nom un poc llarg... Benvinguda a Shinsei! -va dir el jove sacerdot. Portava els cabells en una mitja melena curteta, amb un poc de barbeta mal cuidada i somreia com un nen petit. Devia tenir uns 25 anys, aproximadament i pareixia una persona de confiança. Però el que més destacava d'ell eren els seus ulls, d'un blau tan clar que pareixia quasi blanc.

-Moltes gràcies -va dir la Hanako i es va presentar. El jove es va oferir a mostrar-li el temple i presentar-li els altres membres. El Taroutachi es va girar i se'n va anar, mig enfadat i murmurant alguna cosa entre dents que segurament no eren paraules massa amables. La Hanako es va quedar mirant la seva esquena, movent-se airat i com els seus cabells llargs i negres com la nit anaven d'un costat a l'altre.

-Perdona'l -va dir l'Ishikirimaru- No ha tingut mai les coses fàcils i, com pots veure, és un pèssim comunicador. Però encara que no ho pareixi, ha posat moltíssim d'esforç en trobar-te i es preocupa molt pel futur del temple.

La Hanako va somriure per compromís, intentant comprendre aquell home, però li pareixia que era més aviat una pedra vestida de sacerdot que una persona. L'Ishikirimaru li va mostrar el temple: la sala dels Déus, la sala de les pregàries, la tenda d'amulets i, finalment, la part de les vivendes dels sacerdots.

-Si decideixes quedar-te amb nosaltres, aquesta seria la teva habitació -va dir l'Ishikirimaru, mostrant una habitació molt gran d'estil tradicional- A l'hivern fa un poc de fred, però tenim unes mantes de plomes de fènix que van molt bé! I aquí tens les robes de sacerdotessa.

La Hanako va agafar aquella roba entre les mans i no va dir res. Es va fer un silenci incòmode on l'Ishikirimaru va notar tots els dubtes que s'havien apoderat de la noia.

-Què feu realment els sacerdots? -va demanar la Hanako- No em posaré aquestes robes sense sab...

-No, tranquil·la -va dir l'Ishikirimaru. Va anar a l'altre costat de l'habitació, que donava a un pati i va obrir les portes. La Hanako va reprimir una exclamació en veure que, obrint les portes del jardí de la seva habitació, podia veure la ciutat de Shinsei. Des d'allà l'estampa era preciosa i la Hanako sentí desitjos de quedar-s'hi per sempre. L'Ishikirimaru va fer-li una senyal perquè anés a seure allà, al passadís de fusta que donava al jardí.

-No et mentiré, som només 4 sacerdots al temple -em va dir, un poc avergonyit. Es va posar vermell, com si li sabés molt de greu haver-ho ocultat fins ara- I només el Jirou pot invocar els Déus. Si es presentés una guerra, no podriem fer res...

-Jirou? Vols dir el Taroutachi? -va demanar la Hanako- I per què només ell? No pareix una persona massa especial...

-Perquè per rebre l'ajuda dels Déus els has de sotmetre i no t'ho posen fàcil -va reconèixer amb amargor- Les altres sacerdotesses, la Yui-chan, la Chizu-chan i jo vàrem fallar amb el primer Déu. Generalment la gent es mor quan no aconsegueix derrotar el Déu i sotmetre'l, acaben posseïts, però el Jirou ens va salvar. És el Jirou qui pensa que tu ho podries aconseguir. Al cap i a la fi, la teva família fa molts d'anys que varen venir a Shinsei.

-La meva família? -va cridar la Hanako movent les mans- Tu no coneixes els meus pares, oi? La mare surt per la tele i els vespres porta nois joves a casa i el pare es aficionat a menjar coses estranyes... La setmana passada va tenir diarrea aguda i plorava com un nen!!

L'Ishikirimaru es va riure amb moltes ganes mentre mirava la Hanako amb incredulitat. La tensió de l'ambient es va relaxar. Realment l'Ishikirimaru tenia una rialla contagiosa i a la Hanako li va costar bastant no començar a riure també.

-Com sigui -va dir aturant de riure i es va posar seriós. - Tens més opcions a quedar-te al temple. Hi ha més divisions, no t'has de quedar amb la primera opció. Tot i que bé, ens agradaria que et quedessis.

La Hanako va entrar a l'habitació i va començar a posar-se la roba de sacerdotessa. Primer el kimono blanc, l'obi, els hakamas vermells... no era gaire fàcil posar-se aquella roba sense estar-hi acostumada.

-No tinc necessitat de buscar res més. Si realment em necessiteu, em quedo aquí. -va somriure la Hanako. L'Ishikirimaru va somriure també. Se'l veia realment feliç. -Però la propera vegada que hagueu de reclutar algú, no envieu al Taroutachi, que fa molta por!

-Eeeeeeeeh -va dir el Taroutachi, obrint la porta continua. La Hanako en aquell moment va descobrir qui era el seu veinat i va sospirar. Amb ell, altres dues noies aparegueren somrient, segurament eren les altres sacerdotesses que l'Ishikirimaru havia esmentat abans.

Els cinc membres del temple van somriure i la Yui va treure uns onigiris per dinar. Els cinc van seure mirant aquella ciutat des de l'altura i conversant. La Hanako encara tenia moltes preguntes a fer, així que va aprofitar per anar aclarint-se les idees.

-Ara que ja t'has decidit -va dir el Taroutachi, aixecant-se després de dinar- Demà començarà el teu entrenament.

La nit havia caigut a Shinsei i contemplar la ciutat, amb els llums de les cases, la festa dels carrers i la lluna reflectint-se sobre l'aigua era un autèntic luxe. La Hanako havia passat al temple tot el dia, encara que realment li hauria fet molta il·lusió poder anar a fer un te a la ciutat, però hi havia moltes preguntes a fer i els sacerdots li varen haver d'explicar moltes de les normes del temple.

Finalment demà al matí començaria el seu entrenament. Mentre mirava les estrelles i es perdia en els seus pensaments, intentava esbrinar quina classe d'entrenament rebria algú que vol ser sacerdot. Entrenar li sonava molt a moure's i suar, una cosa que la Hanako feia certament... fatal.

-Nerviosa? -va demanar l'Ishikirimaru somrient, infonent valor amb el seu somriure. La Hanako va assentir, sense dir res més i va seguir mirant les estrelles.

Els cinc sacerdots miraven el cel, intentant llegir alguna cosa en ell, tot i que la Hanako no tenia ni idea de com es llegien les estrelles, però la Yui li havia promès que més endavant li ensenyaria a llegir els presagis. Es veu que provar de llegir el futur era la seva especialitat, tot i que encertar sempre era impossible.

-Jo marxo a dormir -va dir el Taroutachi, que no havia obert la boca des que havien acabat de sopar. La Hanako el va mirar atentament. Era encara un home jove, d'uns 35 anys, però per ser tan jove tenia l'ànima plena d'amargura i ressentiment. Es retirà en silenci i quan la seva presència va desaparèixer, la resta de sacerdots es va mirar entre si com si la festa s'hagués acabat. Efectivament, cinc minuts més tard, tot els llums de les habitacions estaven tancats i les plomes de fènix dels futons els encalentien protegint-los d'aquell vespre fred i solitari.

Al matí següent, la porta de l'habitació de la Hanako es va obrir amb un gran enrenou. Tot just començava a haver claror al cel i l'alba donava la benvinguda de manera tímida als habitants de Shinsei.

-Què fas? Es pot saber per què no estàs al temple principal? -va demanar el Taroutachi cridant i de mal humor. Pareixia que fins i tot s'aixecava de males. La Hanako tampoc tenia bon despertar, així que es va aixecar de males maneres i li llençà una mirada despectiva. Sense esmorzar, ni pentinar i amb les lleganyes encara aferrades als ulls, la Hanako anà al temple principal on trobà els altres sacerdots que resaven al gran fènix.

-Si no demanes protecció als Déus, qui serà el teu escut a la batalla? -va demanar el Taroutachi cridant.

-Als Déus no els agraden els crits -va dir la Chizuru sense obrir els ulls i amb les mans ben juntes. El silenci es va imposar durant els cinc minuts que estigueren resant mentre el sol començava a obrir-se pas en el seu recorregut diari pel cel. La Hanako, que no sabia exactament què demanar, va implorar que no fos el Taroutachi qui hagués d'iniciar el seu entrenament... però les seves pregàries no arribaren a ningú.

-Fas mala cara -va dir el Taroutachi mentre es dirigien junts a la zona d'entrenament- No t'esperaves que fos jo qui t'entrenés?

La Hanako va fer que no amb el cap però no va dir res. Va aprendre que a aquell home, quant menys se li portés la contrària, molt millor. Realment sí que s'esperava que fos ell qui l'entrenés, però hauria preferit que fos qualsevol altra persona d'aquest món. Fins i tot un grapat de granotes feien fila d'ensenyar millor que ell.

Arribaren a un dojo bastant desgastat. Era evident que la falta de reclutes havia fet que aquell lloc estigués deixat pels sacerdots i era també evident qui tenia la culpa que ningú s'acabés unint. El Taroutachi es va asseure al mig del dojo i la Hanako el va imitar, no gaire contenta.

-Avui aprendrem a fer servir el teu poder -va dir el sacerdot. Acte seguit, va adoptar una rialla burleta- Tot i que primer hauríem de descobrir quin és... No has mostrat signe de ser especialment hàbil en res des que has arribat aquí.

Hi havia moltes paraules passant pel cap de la Hanako. Totes i cadascuna d'elles molt desagradables. Però aquell imbècil volia seguir parlant, així que la Hanako l'ignorà i intentà aprendre alguna cosa del que ell li deia sobre els poders que s'adquirien en arribar a Shinsei i que era de vital importància aprendre a fer-los servir correctament pel bé de la comunitat. La meitat de les paraules que va dir la Hanako no les va entendre i tampoc es va atrevir a demanar-li què estava dient.

Aquell home es va parar dret, amb un sol bot i va agafar un boken de bambú. Pegà uns quants cops al terra amb molta força, inspeccionant que l'arma funcionés i que, tot i la humitat del dojo, no s'hagués desgastat.

-Ara vindré cap a tu amb tot el meu poder. Has de crear un escut manipulant l'energia que hi ha al teu voltant. Para atenció als éssers vivents, escolta el seu missatge i canalitza'l per mostrar les teves habilitats i controla-les perquè no es desbordin. Ho has entès?

-No, no he entès res -va pensar la Hanako. Potser ho havia d'haver dit. Però de totes maneres, el Taroutachi no va esperar resposta i va córrer llençant-se contra la jove sacerdotessa amb totes les seves forces. Tan ràpid que no hi havia manera possible d'esquivar-lo...



I el proper que va sentir la Hanako eren veus que cridaven al seu voltant i un fort mal de cap. Li feia molt, molt de mal, com si tingués un cop molt fort o algú l'hagués atacat amb una espasa de bambú. Va obrir els ulls i es va marejar.

-No et moguis, Hana-chan -va dir-li la Chizuru amb molta amabilitat mentre li removia els cabells.

-Què ha passat? -va demanar la Hanako. Les veus varen cessar i la noia va obrir els ulls per veure tots els sacerdots seient al seu voltant. Estaven a la seva habitació, però la Hanako no recordava com havia arribat fins allà. I quan es va fixar en el Taroutachi i el seu rostre orgullós ple de ressentiment, se'n va recordar que no havia pogut fer servir els seus poders i segurament havia rebut l'impacte d'aquella espasa al cap. Pel mal que li feia, tenia molt de sentit.

-Estàs bé? -va demanar l'Ishikirimaru. Estava alterat, com si hagués estat discutint fins feia poc temps. La Hanako va somriure, com va poder i va afirmar amb el cap. La Yui va sospirar i el Taroutachi es va aixecar i va abandonar l'habitació sense dir res. El rellotge ja apuntava l'hora de sopar. Aquell fantàstic dia en el que havia d'aprendre a fer servir els seus poders s'havia consumit de la pitjor manera possible.

L'Ishikirimaru va portar a la Hanako el sopar a l'habitació i se'n va anar de seguida. Les altres noies varen fer el mateix i la Hanako es va quedar sola sense gana i amb un fort mal de cap. S'aixecà, obrí la porta de la seva habitació que donava al jardí i va veure Shinsei tot il·luminat. La brisa era suau, freda però reconfortant i plena d'una energia mística que la noia no acabava d'entendre.

Potser aquella energia que sentia era allò que el Taroutachi havia provat d'ensenyar-li sense èxit. Tancà els ulls i, sense saber per què, es va concentrar en les seves mans. Era curiós perquè, fins i tot en l'hivern més fred, la Hanako sempre tenia les mans calentes. I ara quasi que li cremaven i quan més es concentrava, més calor feia.

Algú li va tancar la mà. La Hanako obrí els ulls i va veure com subjectava fortament una flamarada que lluitava per escapar del seu control. El Taroutachi va ofegar aquella flama amb les seves mans i va mig somriure. Si és que a aquell gest forçat se li podia dir somriure. La Hanako se'l va mirar mentre aspirava fortament l'olor del foc acabat de consumir que tant li agradava.

-Una petita espurna pot desencadenar un gran incendi -va dir el Taroutachi- T'ensenyaré a fer servir aquest poder... si vols.

Va dir les darreres dues paraules amb la veu més fluixa. La Hanako no acabava de saber si aquella era la seva manera de demanar perdó o si, simplement, era com tothom deia, nefast per comunicar-se amb els altres.

-Aleshores demà continuarem entrenant, sensei -va contestar la Hanako. L'home es va remoure, com si els seus pesars s'haguessin alleujat. Desitjà la bona nit i desaparegué per la porta continua. La sacerdotessa no estava del tot segura del que acabava de fer. Podria haver-li ensenyat qualsevol altre persona amb un poc més de tacte, però aprendre amb el Gran Sacerdot, tot i que fos un malcarat podia ser molt divertit.

-Què mires? -va demanar el Taroutachi amb mala cara, com de costum. Potser la seva actitud podia arribar a canviar, però la manera com s'expressava no ho faria mai. Va fer un "tsk" i continuà menjant síndria amb una postura agressiva. La Hanako, de mentre, seguia jugant amb el foc que, lentament, aprenia a controlar. Creava una petita bolla de foc i, com si fos una pilota, la passava de mà a mà.

Els dies anaven passant i la Hanako continuava fent el mateix: foc per un costat, escombrar el temple per altra banda, fer més foc, disculpar-se amb el mestre per haver fet alguna cosa malament, fer més foc i continuar menjant síndria.

-Escolta, mestre -va dir la Hanako- Fins quan hauré d'entrenar el foc?

L'home la mirà amb la mirada plena de ressentiment, la que acostumava a posar sempre i que era tan característic seu com la seva llarga cabellera negra.

-Uhmmm -va dir retirant-se els cabells del rostre cap enrere-M'estàs demanant quan aprendràs a dominar els Déus?

La Hanako va assentir amb el cap amb un gran somriure, com un gosset petit al qual li mostren una joguina nova. Però la Hanako no va rebre cap joguina, ni cap resposta, sinó un bon cop a sobre del cap.

-Quina mania tens en fer això? -va cridar la noia amb les llàgrimes als ulls.

-Escolta'm -va dir, imposant la veu i elevant-la per sobre de la de la seva deixeble- Abans de res, has de dominar la màgia i les arts de combat bàsiques. No em facis perdre el temps i posa't a entrenar aquestes flames tan raquítiques.

La Hanako no es va moure del seu lloc. S'havia quedat completament petrificada. "Arts de combat bàsiques"? Havia dit això? Però si era una patata movent-se!! Fins i tot un dia va entrebancar amb la seva pròpia ombra! Era impossible que mai aprengués a fer res de tot allò!

-I per què les he d'aprendre aquestes coses? -va demanar la noia. El Taroutachi va sospirar i es va asseure lentament, en una postura cerimonial, amb l'esquena molt recta. Va nirar la Hanako desafiant, amb una advertència que volia dir que no desitjava que l'interrompés.

-Perquè els Déus t'obeeixin, els has de derrotar, has d'obligar-los a lluitar i que et concedeixin els seus poders. M'expliques com ho faràs sense aprendre tot això abans? -va riure's el mestre, fent una rialleta de burla. Com a mínim d'aquesta manera somreia...

-Impossibleeeeeeee -va dir la Hanako xuclant els mocs com una nena petita- No puc fer res de tot això, ni tan sols puc caminar en línia rectaaaaaaaaa!!

El Taroutachi es va aixecar, disposat a reemprendre l'entrenament, però abans de res, va donar la mà a la Hanako perquè s'aixequés. La noia, del shock, va deixar de plorar immediatament i va posar cara d'incredulitat.

-Principalment has d'aprendre a defensar-te perquè els Déus no estan a Shinsei. -va explicar, com si fos obvi- Haurem de fer un llarg viatge per trobar-los tots i sotmetre'ls. No sabem a quins perills ens haurem d'enfrontar a aquest viatge i, si jo em morís, hauries de tenir armes per poder continuar tota sola. -Va fer una pausa significativa- Tot i que jo sóc massa fort per morir-me, clar. -Va riure de manera forçada- T'estic ensenyant màgia per aquest motiu. Per desgràcia jo no estic... capacitat per ensenyar-te esgrima. T'enviaré a que t'entreni un mestre professional en la matèria.

La Hanako va estar a punt de demanar per què el Taroutachi no podia entrenar-la amb l'espasa, però per alguna raó es va contenir. Li va parèixer que, per un moment, el rostre del Taroutachi es comprimia de dolor i patiment, una frustració que potser arrossegava de feia molt de temps...


Setmanes més tard, la tardor va arribar a Shinsei i la Hanako cremava les fulles del terra amb els seus poders. Com a mínim això sí que podia fer amb els seus poders actuals i contribuïa mínimament en les feines del temple. El Taroutachi feia uns quants dies li havia promès que, si el derrotava, podria anar a entrenar amb l'espasa amb l'altre mestre. A la Hanako allò li feia molt poques ganes, però deixar de veure al sacerdot malcarat tenia els seu encant, encara que això signifiqués haver de fer esport i suar.

En canvi, derrotar aquell home era impossible. La Hanako no aconseguia tocar-lo amb les seves flames, és més, ell les esquivava totes amb només les seves mans i se'n reia dient que la noia era massa òbvia i lenta.

-Vols que seguim practicant? -va demanar, desafiant, com si no es cansés gens ni mica- Vaig preparant ja l'encanteri per repelir-te? Segurament ara atacaràs per la dreta, oi? Sempre segueixes les mateixes pautes... Només amb una columna de foc no em podràs derrotar!!

-Doncs potser té raó i tot... -va pensar la Hanako. Es va quedar aturada intentant una bogeria. Segurament no funcionaria, però com a mínim el Taroutachi deixaria de posar cara d'avorrit. La Hanako va alçar la mà cap a la dreta, fingint atacar per aquell costat, però atacà des de l'esquerra i quan el mestre es va girar la noia el va tancar entre quatre columnes de foc... que van desaparèixer violentament entre un gran cercle d'aigua.

La Hanako va caure al terra colpejada per aquella onada immensa. Acabava d'entendre que mai podria derrotar el seu mestre, mai de la vida. Per algú amb poders de foc, enfrontrar-se i guanyar amb un mestre amb uns poders d'aigua tan immensos era pràcticament impossible. Acabava de descobrir, de manera molt lleugera, una mínima part dels poders del gran Sacerdot de Shinsei.

-Kyaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, estúpid Taroutachi, t'odio, t'odiooooo!! -cridava la Hanako pegant cops al terra amb un bastó i imaginant-se que apallissava el seu mestre. Era una teràpia un poc brusca però efectiva que l'alliberava de l'estrès- T'obriré el crani i em menjaré els teus sseessoooooooooos -va dir pegant més fort. Bé, potser sí que era massa agressivitat...

-Hana-chan -va dir l'Ishikirimaru, apareixent del no res i somrient amb cara de circumstàncies- Uoooooh, apallisses molt bé! A mi mentre m'entrenava el Jirou em venjava amollant mofetes a la seva habitació durant el dia, perquè li deixessin molts de regalets. La Yui aprofitava qualsevol moment de feblesa (com quan dormia) per rebentar-li els ous amb puntades de peu... Crec que la Chizu-chan va voler venjar-se d'ell repartint per tota la ciutat panfletos amb una foto d'ell mentre defecava llegint un còmic per nens que ella havia col·locat premeditadament al bany... Quins records, encara en guardo un al fons del meu armari!!

La Hanako va posar cara de circumstàncies. No sabia si estar contenta perquè tothom odiava el mestre o si estar preocupada perquè tots es prenien unes revenges que feien moltíssima por. Però abans de fotre a córrer i fugir d'aquell lloc, l'Ishikirimaru va tornar a parlar.

-Han vingut a buscar-te -va dir molt content- Ens afanyem?

-Qui és? -va demanar la Hanako. Encara no coneixia ningú a Shinsei tret dels altres sacerdots com perquè algú l'anés a cercar a ella expressament. L'Ishikirimaru no va respondre i varen anar fins l'entrada del temple mig corrents. El jove Sacerdot va fer una reverència molt formal a un noi jove vestit com un ninja que esperava mirant el temple avorrit.

Em va fer una senya perquè el seguís però vaig veure al Taroutachi que pujava les escales carregat i vaig anar corrent cap a ell. Em va rebre, com de costum, amb mala cara.

-Què? -va respondre, malhumorat, de l'única manera que sabia parlar.

-Huhuhuhuhuhuhu -vaig començar a riure. La veritat és que estava bastant nerviosa, però volia fer allò- Mestre... així que t'agraden els còmics per nens, eh? -la seva cara va canviar a una expressió graciosa. S'estava enfadant però no volia demostrar-ho i apretava els llavis amb molta força- La pròxima vegada te'n portaré alguns del meu germà petit!!

-ISHIKIRIMARUUUUUUUUU!! -va cridar com un boig, molt enfadat, mentre la Hanako i el noi ninja baixaven les escales corrent. La Hanako reia amb moltíssimes ganes. Riure's d'ell era molt millor que pegar cops al terra maleint-lo. Ho hauria de fer més sovint! La propera vegada li diria que el perfum de mofeta li escau molt!

-On anem? -va dir, de sobte, a aquell noi que no coneixia de res. No havia estat abans a aquella part de la ciutat i havia anat caminant despistada i no sabia com tornar al temple.

-Anem a entrenar -va dir el noi- El teu mestre ens ha demanat que a partir d'avui t'entrenessis amb nosaltres amb l'espasa.

La Hanako es va aturar de cop i volta i va cridar un fort "QUÈ?". En aquella frase havia massa coses que sonaven malament. La primera era el mestre autoritzant coses. L'únic que autoritzava aquell home eren els seus crits i el seu propi mal humor perquè s'exterioritzés tan com volgués. I la segona era aquella paraula que sonava taaaan malament "entrenar". No feia comptes entrenar. Ni suar, ni moure's ni un centímetre més del que fes falta. En el fons, la Hanako era una fidel seguidora de l'esport preferit per tothom: el sofing.

-T'equivoques eeeeeh -va dir la Hanako fent mitja volta- Adeeeeeeeeeeu!!

Però segurament el maleït mestre ja els hauria advertit que això passaria i aquell noi que pareixia tan poca cosa la va carregar fins el gran dojo de Shinsei. Allà la Hanako va reconèixer al Jud'Oh, l'etern enemic del seu mestre, que també pareixia que estava sempre enfadat. No sé, segur que a Shinsei havia persones més normals, per què li havien de tocar a ella tots els pirats??

-Tu, la sacerdotessa -va cridar el Jud'Oh somrient macabrament- Deu voltes al dojo! COMENÇA!

La Hanako començà a caminar, contenta, mirant els arbres i el cel amb pau i felicitat.

-Però corre, noia! CORRE!! -Va dir el Jud'Oh perdent la paciència. La Hanako havia de dir en favor seu que, de paciència, pareixia que li faltava molta...

-Córrer? -va demanar la Hanako mentre recollia trossets de la seva ànima malferida i mutilada del terra. Agafà una espasa del terra i s'assegué cerimoniosament.

-Es pot saber què fas? -va demanar aquell entrenador tan malcarat.

-Em faig el seppuku -va dir la Hanako movent l'espasa cap al seu estomac- Si he de córrer, no vull viure més!!

Aquell home va sospirar.

-És una espasa de bambú... -va dir fent un facepalm- Això és una branca de cirerer... Això que agafes és una serp i és verinosa... Nena, això són les meves sabatilles... Va, A CÓRRER!!

La Hanako va començar a córrer mentre plorava amb la sabatilla pudenta del Jud'Oh a la mà i s'eixugava les llàgrimes amb ella. Li va tornar tota xopa i es va guanyar una reprimenda de deu flexions. En va fer una i es va quedar estesa al terra, com si s'hagués mort. Finalment, el Jud'Oh ho va deixar per impossible i se'n va anar a fumar, fart d'aquella nena.

La sacerdotessa potser no ho sabia, però aquell entrenament era vital pel seu futur. Potser, amb el temps, li acabaria agafant un poc el gust... o no.

La Hanako entrenava amb l'espasa amb el Jud'Oh. Després de més de mig any, havia aconseguit prendre-li la por a l'exercici físic, tot i que encara ara quan el mestre li deia "Vés a córrer" sentia una suor freda i es posava pàl·lida. Realment no era tan dolent, només era qüestió d'adaptar-se.

Aquell dia era el darrer entrenament de la Hanako amb el Jud'Oh, però ella no ho sabia. Amb el temps havien aconseguit dur-se bé i tenir una bona relació de mestre i alumne. Fins i tot la Hanako es podria dir que, de certa manera, l'admirava i el respectava més que al Taroutachi. La Hanako, quan va començar a freqüentar el Dojo, tenia por que, sent deixeble del mestre Sacerdot, el Jud'Oh la tractés malament. Entre ells les relacions eren força hostils però, quan la Hanako li va demanar els motius a l'Ishikirimaru, el jove no li va voler contar la història darrere aquests dos mestres.

-Separa un poc més els peus -li va recordar el mestre, alçant també la katana. Els dos començaren a entrenar, fent els moviments bàsics amb la katana cap endavant, posant tots els músculs en moviment mentre s'imaginaven davant seu un formidable enemic a qui vèncer.

Sense cap avís, el Jud'oh va atacar la Hanako, però ella ja s'ho esperava. Portaven molt de temps fent aquell entrenament, la sacerdotessa estava ja atenta i sabia captar les intencions del mestre. La noia va contrarestar el cop i atacà el seu mestre amb un cop per sota que no va donar resultat. El Jud'Oh va intentar tallar la seva estudiant amb un cop sec, però la Hanako el va esquivar i li llençà un tall vertical des de l'esquerra.

Una hora més tard, la Hanako bevia aigua i s'eixugava la suor amb una tovallola. El mestre apuntava a un quadern el progrés de la sacerdotessa amb mala cara, segurament perquè era un informe que després havia de llegir el Taroutachi, encara que se l'enviaven l'un a l'altre per intermediaris i mai es veien.

-Gràcies per l'entrenament, mestre -va dir la Hanako agafant la seva bossa. Estava començant a fer-se de nit i tenia molts deures a fer. La Hanako acabava de fer 16 anys i havia ingressat feia poc a l'escola preparatòria. Fer l'examen d'ingrés havia estat més fàcil del que pensava, però li havia robat moltes hores de practicar amb l'espasa i d'estar al temple. Havia anat a l'opció fàcil, l'Institut que estava més a prop de casa.

Realment no tenia ni idea de què estudiar a la Universitat, però sabia com a mínim que volia anar-hi. Si no hagués tingut tots aquests entrenaments i portés una vida normal al món humà, segurament s'hauria cercat una feina a mitja jornada, però amb els estudis, les pràctiques amb el Jud'Oh, els sermons del Taroutachi i repassar totes les arts màgiques que, lentament l'Ishikirimaru li anava ensenyant no deixaven temps per més.

Arribà al temple amb ganes de descansar però es va trobar la Chizu-chan al pati que beneïa uns ciutadans amb un encens i es va quedar per aprendre com es feia.

-Tenim una reunió ara -va dir la Chizu. Era una noia bastant callada, d'aquestes que no diu més paraules de les necessàries. La Hanako tampoc gaudia de parlar per parlar així que ja li anava bé.

-No hi puc anar jo encara -va somriure la Hanako tímidament. El Taroutachi encara considerava que la seva formació no estava al nivell mínim exigit per ser considerada una Sacerdotesa amb tots els drets. La Hanako estava enfadada en aquest sentit: a les altres divisions t'anaven ensenyant, et preparaven per fer missions i te les donaven d'acord amb el teu nivell, però la Hanako l'únic que feia era entrenar i entrenar, sense que de moment li haguessin donat cap missió. En aquest aspecte, se sentia bastant frustrada. La Chizu, la Yui i a vegades l'Ishikirimaru i el Taroutachi sortien de missions, però la Hanako sempre es quedava o practicant amb l'espasa, o fent foc o recitant estúpids sutres budistes.

-El Taroutachi ha dit que et convidessim a venir avui -va somriure mentre entràvem al pavelló principal. Una gran estàtua de Buda ens va rebre, iimmòbil. La Hanako no el va mirar gaire perquè li feia molt de mal rollo, ja que tenia un ull mig obert però sense pupil·la. Entraren a una sala a la dreta. L'Ishikirimaru parlava fent bromes sobre la darrera missió que havia fet i el Taroutachi el mirava amb molt mala cara.

-Vinga Jirou, riu un poc -va increpar-li- Ja saps que vaig fer una barrera perfecta, no t'ha d'importar si m'ho passo un poc bé mentre curro...

-No calia tampoc que destrossessis la plantació d'aquell vell. Ara cada vegada que em veu pel centre em crida que li pagui els desperfectes. -va dir el Taroutachi.

-Això és perquè no deu veure massa bé -va riure la Yui- Si ves aquesta cara de mala llet que poses sempre segurament no et diria res.

-EH! -va cridar el mestre mentre tots reien.- Calleu. CALLEU VA! -va cridar. Continuaren parlant de missions: la Yui havia anat a la costa a reparar un petit santuari amb els seus poders. Es veu que la Yui podia controlar la fusta a la seva voluntat i la reparació havia estat molt fàcil, però havia un esperit a prop que es dedicava a destrossar aquell lloc sagrat i lluitar contra ell va ser més complicat.

-Jo per part meva -va començar el Taroutachi- Vaig anar a una reunió molt avorrida amb el Shogun i amb els altres líders de les divisions. Vàrem parlar d'armes, de recursos i d'unes obres que s'estan fent a la Divisió Mèdica, que se'n durà bona part del pressupost d'aquest any, així que, Yui si us plau, assegura't que aquest any l'altar del fènix no caigui...

-La fusta està podrida, si no té vida, massa cosa no podré fer... -es va queixar la sacerdotessa.

L'Ishikirimaru va beure un poc de te fent molt de renou i el Taroutachi li va llençar una mirada d'odi.

-Les properes missions -va dir el Gran Sacerdot repartint unes fulles amb mala cara- I no rompis res aquesta vegada, Ishikirimaru o ho pagaràs del teu sou.

Una fulla va arribar fins la Hanako. No hi havia cap error ja que posava a sobre el seu nom amb uns kanjis molt bonics. Es va sorprendre que algú com el Taroutachi tingués prou talent artístic com per fer aquella bona cal·ligrafia.

-Mestre -va dir la Hanako quan els altres sacerdots ja començaven a partir- Ja puc... fer missions? -va demanar la noia. El mestre va alçar una cella i obrí la boca per amollar alguna cosa de l'estil "i tu què creus? no saps llegir?" però en comptes d'això va dir

-Enhorabona -intentà somriure però li sortí fatal. Tanmateix el seu to de veu era tan sec que no havia sonat gent a un compliment sincer- Ja no cal que vagis cada dia a entrenar amb el Jud'Oh. Espero que no hagi estat massa estricte amb tu, tenint en compte que és...un imbècil perdut. De totes maneres, seguiràs aprenent màgia amb l'Ishikirimaru i entrenaràs amb mi una vegada per setmana. Has acabat la primera part de la teva formació, però fins que puguis emprendre el viatge per invocar Déus hauràs de seguir millorant.

-Moltes gràcies, mestre -va dir la Hanako, agafant el paper amb molta força. Encara que fos de rang menor, ja era una autèntica sacerdotessa amb totes les de la llei. Llegí quatre vegades les instruccions de la missió mentre anava a la seva habitació. Demà, al món real, tenia un examen de llatí, així que era el moment adient per començar a estudiar de valent.