[Rol] El despertar d'un caçador.

Respon
Avatar de l’usuari
Kouen Ren
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Fear The Old Blood
Entrades: 32
Membre des de: 18 ago. 2016, 21:02
Gràcies donades: 5 cops
Gràcies rebudes: 5 cops
Sexe: Home

28 ago. 2016, 20:45

El despertar d'un caçador

Aquell dia de fa 6 anys va començar com un de normal, en plenes vacances sempre em llevava d'hora per anar a la ciutat a buscar els aliments i els materials que ens feien falta per a poder fer vida en aquella antiga casa en la qual vivíem. El canvi es va produir després de la meva tornada. Normalment el pare seguia al llit gairebé fins a la tarda y no feia gaires esforços ja que el seu estat de salut era bastant dolent però, aquell cop va ser diferent, m'estava esperant assegut amb els braços creuats en aquella taula de fusta que es trobava a la sala d'estar. Quan em va veure entrar em va fer un gest amb la mà perquè m'apropés i em va mostrar
una petita caixa que no havia vist mai fins ara. Un cop me la va donar, em va interrompre abans d'obrir-la dient:

-He intentat evitar aquest moment tant com he pogut per tal de que et trobessis en la plenitud de les teves forces abans de veure el que avui veuràs però... em temo que el meu estat de salut no em permet esperar més. Abans de seguir parlant m'agradaria que agafessis amb cura l'objecte que es troba dins de la capsa i l'observis amb atenció. Un cop passi el que és inevitable em serà més senzill fer-me entendre i així aconseguiré que em creguis de tot cor.

Sense esperar-me ni un moment vaig obrir la capsa i vaig veure una petita roca de color daurat embolcallada entre papers. Només d'observar-la em vaig sentir atret a ella i amb cura la vaig agafar amb les dues mans. No podia deixar de mirar fins que el so de la gent em va des-concentrar.
-¿De la gent?
- vaig pensar sorprès mentre desplaçava els ulls cap el meu voltant. Efectivament, sense adonar-me'n ni saber com havia passat, em trobava en mig d'un parc des del qual podia veure el carrer d'una estranya ciutat per on hi passava un munt de gent vestida d'una manera molt curiosa. Hauria tardat ben poc a morir-me de por si no fos perquè el pare em va parlar des de l'altre banda de la taula del parc on em trobava. Em va posar el seu barret atrotinat i em va demanar que em tapés bé amb la meva bufanda. Després d'això em va demanar que el seguís.

En poc temps em va explicar que ens trobàvem en un altre món on la màgia i els éssers fantàstics eren abundants, un lloc al qual pertanyia des del meu naixement. Mentre seguia explicant-me coses em va conduir fins a una enorme mansió que semblava abandonada. Em va dir que era la casa que teniem en aquell nou indret i em va fer passar. Tota la casa estava completament
empolsegada, com si fes anys que ningú la trepitjava.

Un cop allà em va explicar que el meu poder era molt diferent al de la majoria ja que provenia d'una espècia no humana perseguida
per la gent des de fa molt temps . També va dir que aquest poder ancestral encara no havia aflorat en mi perquè només pot ser despertar de dues maneres:
La primera era néixer de dos individus que el tinguessin i l'altre era provar la sang d'algú que el tingués i sobreviure, cosa que en el meu cas no era gens difícil ja que la meva mare em va donar els gens necessaris per poder suportar-ho. En efecte, la meva mare morta de la que no recordava res tenia aquell poder desconcertant.

Com que cada cop estava pitjor de salut, el pare va posar-se en contacte amb l'única persona que coneixia que tingués aquesta naturalesa i va quedar amb ella aquell mateix dia a mitjanit al petit turó que hi havia a les afores de Drakkar.

Em va dir que dins la ciutat estàvem segurs fins que fos l'hora de trobar-nos amb el seu contacte i que per tant podia anar a veure com era aquella enorme recinte emmurallat. Tot i això aquesta vegada estava equivocat, les persones que perseguien les bèsties arcànes no tenien per que saber que justament avui jo seria allà per tant realment no eren un perill en aquesta ocasió però, també hi ha molta gent disposada a pagar enormes sumes de diners per tal d'aconseguir la sang roent que corre per les venes dels pocs supervivents de la raça. Fins hi tot hi ha gent suficientment interessada com per tenir vigilada una casa deshabitada durant anys per tant sols un rumor...
- Eh, desperta't !
- què passa? ja surt?
- si!
- Quan han entrat no he sigut a temps de comprovar la descripció, però sens dubte el seu cabell és gris clar i els
seus ulls brillen intensament.
- Doncs crec que és hora d'avisar a l'amo.
- aquesta ha sigut la millor feina que hem tingut, tant simple com vigilar una casa.

Quan vaig tornar a la vella mansió després d'un llarg passeig res havia canviat, seguia molt impactat per tot el que havia passat però, tot i que encara no ho sabia, res del que havia vist en tot el dia es podria comparar amb les escenes que es durien a terme durant la nit...
Imatge

Avatar de l’usuari
Kouen Ren
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Fear The Old Blood
Entrades: 32
Membre des de: 18 ago. 2016, 21:02
Gràcies donades: 5 cops
Gràcies rebudes: 5 cops
Sexe: Home

24 nov. 2016, 01:33

Quant ja faltava ben poc per l'hora acordada vam sortir en direcció al petit turó que es trobava a la sortida de la capital. Sentia un fort neguit pel que pogués passar a allà dalt. Mentre començàvem la pujada el pare es va adonar de la situació en la que em trobava, em va posar la mà a l'espatlla i, sense deixar d'avançar, em va dir que no em preocupés. A la part superior de la muntanya, en mig del bosc que es formava gràcies als alts i nombrosos arbres d'aquell indret em va mostrar unes roques que tapaven un forat enorme, si no t'hi fixaves podia passar desapercebut però en mirar bé es podia veure que era una cova bastant gran.

Tot i que ja era gran, el pare va utilitzar el seu poder per moure les roques que tapaven l'entrada. Va agafar un pal sec de terra i el va encendre amb un encenedor que portava des del nostre món. Després de recórrer el passadís que es va obrir durant una estona vam arribar a una gran sala.
- Ja només ens falta esperar la nostre visita.
- Estàs segur que vindrà?
- No m'ha fallat mai.
De cop, des de l'interior de la cova, es van sentir uns passos que s'apropaven.
-És que ja havies arribat?
- SÍ, fa molta estona que us espero.
En un moment, el pare va canviar l'expressió de la cara i va cridar:
-Qui ets tu? No t'amaguis
-Heu tardat molt però per fi heu sortit del vostre amagatall. Una persona està molt interessada en el nen, porta anys buscant una peça com aquesta, no us preneu malament el que faré, no tinc res en contra vostre però m'han pagat una quantitat molt interessant per portar el cadell de monstre davant seu.
- Kouen corre! No em sents! He dit que corris!
No vaig pensar-ho dues vegades i em vaig dirigir a la sortida però, quant vaig arribar a l'entrada, estava envoltat. Sis homes em rodejaven per assegurar-se d'atrapar-me. Quan els vaig veure em vaig desplomar, però en un intent desesperat vaig agafar sorra del terra i els la vaig tirar als ulls per tractar de passar.

Va ser una temptativa inútil, dos d'ells em van colpejar i un cop a terra, el de la dreta va aixecar la seva llança i em va disparar un raig elèctric a la cara. de cop es va sentir:
-estúpid! però què has fet? com se t'acut fer-li mal a la cara!
Sentia una cremor molt intensa a l'ull i la sang dels primers cops em va baixar per la cara fent que o veiés pràcticament res.
De cop es va sentir un crit, amb la mà vaig aconseguir netejar-me una mica la cara i vaig poder veure com un home vell i rodanxó havia apunyalat al soldat.
-Veig que ja t'has despertat, aquell home t'ha fet baixar el valor i m'he ocupat de castigar-lo, ara els meus homes et portaran a casa on ens ocuparem molt bé de tu.

Just després es van sentir unes passes que provenien de la cova. Quan vaig veure el que en sortia no m'ho podia creure. Poc a poc es va anar revelant la figura d'un home alt que portava una enorme destral a l'espatlla, però no hi vaig parar atenció fins molt més tard perquè només em podia fixar en el cos que portava arrossegant amb l'altre mà.

-Ja sóc aquí, ho sento noi però no ha pogut fer res per aturar-me, la veritat és que m'ha sorprès que el seu poder de multiplicar la seva força física seguís funcionant tant bé a la seva edat. Tranquil, que l'enterraré en algun lloc.
-Oh, fantàstic, sabia que podia confiar en els teus serveis. Aquí tens la teva recompensa.
En aquell moment tot i seguia immobilitzat no podia deixar d'arrossegar-me cap aquell home. Quant semblava que anava a marxar es va acostar i em va dir a cau d'orella...
-Si tens ganes de venjar-te, aconsegueix que no se t'emportin d'aquí.
Es va aixecar i va marxar muntanya avall.
-Nosaltres també podem començar a marxar. (Va dir el porc fastigós mentre em mirava amb un somriure d'orella a orella)
- Abans de portar-me... em podries donar una mica d'aigua? li vaig dir desesperat per no abandonar aquell lloc.
Sorprenent-ment, va fer que un guàrdia em donés aigua d'una petita cantimplora. Segurament estava tant content que no sentia cap preocupació. Jo no sabia el que passaria però la meva única esperança era confiar amb que aquella persona amb la que el pare havia quedat aparegués.
Odio admetre-ho però aquell home m'havia fet un favor recordant-m'ho ja que, amb tot el que havia passat, no era capaç de pensar en res. Un cop vaig acabar de beure, veient que no passava res em vaig aferrar al terra amb totes les meves forces. Un dels guàrdies m'estirava i colpejava però no podia marxar d'allà. El senyor va venir i amb un cop de pal em va aixecar del terra i el guàrdia em va agafar.
Ja no sabia que fer i, de cop, va començar a ploure. Si fos una pluja normal ningú hauria dit res però... Ens trobàvem davant d'una pluja de sang...
Imatge

Avatar de l’usuari
Kouen Ren
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Fear The Old Blood
Entrades: 32
Membre des de: 18 ago. 2016, 21:02
Gràcies donades: 5 cops
Gràcies rebudes: 5 cops
Sexe: Home

25 nov. 2016, 09:19

Durant el breu instant en que aquella pluja vermella queia sobre nostre em semblava que el temps s'estava aturant, no em podia moure i només em limitava a tremolar mentre intentava entendre el que estava passant. llavors, vaig baixar lentament la mirada del cel per contemplar amb l'ull que encara em quedava com només restaven dretes les dues persones que es van distreure mirant-me, el desgraciat que ho havia planejat tot i el soldat violent.

Al seu darrere hi podia veure un ombra estranya que clavava les seves llargues espases dins el pit d'un dels soldats que havia matat. Els altres tres homes desapareguts eren la pluja que havíem contemplat fa un moment juntament amb despulles de carn situades per tot el terra i una petita punta de llaça que va arribar als meus peus.
De sobte, la llum de la lluna va il·luminar la cara d'aquell ésser. No em va costar entendre que era la persona a qui esperava. Era una noia preciosa amb la pell pàl·lida i els cabells grisos com els meus. Els seus ulls daurats brillaven amb intensitat entrant amb consonància amb la llum de la lluna.

Text amagat.


-Pe... pe... però... no et quedis aquí plantat home!... protegeix-me! (Li va dir l'amo al seu guardaespatlles que,en comptes de defensar-lo va començar a còrrer muntanya avall).
-He vingut a buscar a la meva gent i em trobo amb aquesta escena... El que veig davant meu només pot significar una cosa pel meu vell amic. (Diu mentre deixa caure el cos que sostenia i es dirigia cap a nosaltres).
-No t'acostis, jo no li he fet res a l'home que acompanyava el nen! Ha sigut un altre persona. Per favor, no t'acostis!
- Posem el cas que et crec i el meu amic no ha caigut a mans teves, cosa que ja m'imagino, i pensem també que tu no has tingut res a veure amb la seva mort, cosa que em costa de creure. Què et fa pensar que viuràs després d'haver-li fet això al nen que tens darrere. La forma amb la que et mira i l'arma que portes a les mans ho diu tot.
- No em matis! T'ho suplico! faré el que sigui!
L'home retrocedia a poc a poc fins que va arribar on era jo. Un cop em va trepitjar, va tenir una idea. Em va aixecar posant-me davant seu i pressionant-me el coll amb un petit ganivet que portava a la camisa.

- Hi ha agut un canvi de plans, deixem marxar o el mato!
- És que creus que et mataré? Tant poc confies amb les teves possibilitats?
- Prefereixo anar sobre segur.
- Doncs em sap greu dir-ho però... no és a mi a qui hauries de mirar... (Va dir mentre m'assenyalava amb el dit).

Quan l'home va moure el cap per mirar-me vaig aprofitar per clavar-li la punta de llança que havia saltat durant el violent atac inicial de la jova a l'ull i, mentre es tocava la cara cridant de dolor, el vaig bolcar i vaig començar a apunyalar el seu pit amb el ganivet que portava.

- No fa falta que segueixis, ja és mort. (em va dir amb una veu de resignació).
Tot i això jo no podia parar, no vaig començar a afluixar fins que es va apropar a mi i em va sostenir les mans amb les seves.
La vaig abraçar mentre plorava sense entendre què feia jo en una situació com aquella.
- Aquesta és la nostre maledicció, ens busquen per poder-nos vendre, ja sigui vius o per peces.
El teu pare sabia que hi havia gent com aquesta i de la mateixa manera que jo, lluitava per acabar amb aquestes monstres. La teva mare va morir en mans de caçadors com aquests, per això ell si enfrontava amb totes les seves forces, quan pel fet de ser humà va començar a ser massa gran, va deixar de venir a aquest món. Avui, ell et volia preparar per què seguissis els nostres passos com a caçador de caçadors però, les coses s'han tergiversat de mala manera.
Per assegurar-me que mai més et trobis tan en perill activaré el teu poder, el qual no has pogut utilitzar pel fet de ser una barreja entre dues races. Et fa falta la sang de dues bèsties arcanes, l'una la portes gràcies a la teva mare i l'altre te la donaré jo. Sembla que ja no pots més, quan et despertis et seguiré explicant el que necessitis.

Gairebé no em podia moure, entre els dolors, la fatiga i tot el que havia passat ja no em quedaven forces, fins i tot, l'ull se'm començava a tancar. L'última cosa que vaig veure va ser aquella noia mossegant-se el llavi i l'última que vaig sentir va ser una intensa calidesa als llavis, després vaig caure en un somni profund.
Imatge

Respon