Tadaima.cat

La notícia de l'arrasament d'una part de la ciutat de Drakkar es va estendre com la pólvora. Les divisions de la ciutat es varen mobilitzar per trobar aquell Shinseria que havia provocat aquell cas. Es podria dir que aquell Shinseria no hagués sortit viu si no hagués marxat amb la cua entre cames.
Així doncs em trobava caminant ja per la calçada que unia Drakkar amb la ciutat neutral d'Endor. Aquell era el meu objectiu, ja que allà, dins dels seus murs, els combats entre Shinserians i Drakkarians estava prohibit. No avançava tan ràpid com podia, ja que les seqüeles del combat encara em limitaven les forces. Vaig recordar els últims esdeveniments a Drakkar, la meva última conversa amb en Meizu i les conseqüències que les revelacions farien sobre el noi.
-Hi hauré de confiar, semblava tenir molt d'interès a descobrir el misteri – se'm feia estrany concebre tenir un "aliat" Drakkaria, però suposo que aquest seria un primer pas evident cap a una pau consensuada. Després vaig recordar la destrucció d'una part de la ciutat i vaig oblidar-me de què hi hagués cap progrés real.
- Definitivament l'he empitjorada...- vaig sentenciar.
Dos dies després em trobava davant de la ciutat d'Endor. L'urbs semblava capaç de contenir les dues ciutats rivals per la seva immensa extensió. Endor era una ciutat dominada pel seu port, del qual arribaven mercaderies de tot el món, que donava a un enorme llac. En certa manera la ciutat em recordava a la llegendària ciutat d'Annuminas, una de les ciutats de la Terra Mitjana.
Per accedir a la ciutat s'havia de passar per un llarg pont de pedra. Al final d'aquest unes grans portes custodiades pels soldats de la ciutat, observaven els visitants escrutant qualsevol amenaça potencial. El torrent de gent s'acumulava a les portes fent un soroll eixordador esperant el seu torn per entrar.
No suportava estar rodejat de molta gent. Em posava molt nerviós i irascible, així que em vaig carregar de paciència i vaig esperar pacientment el meu torn per accedir. Una hora després em vaig trobar davant d'un dels guàrdies de la porta. L'home semblava estar visiblement cansat i despatxava amb desgana tots els viatgers. Però quan hem va veure va ser tot totalment diferent, va aixecar-se i em va assenyalar entre grans crits.
- Tu, el baixet d'allà! Tu ets de Shinsei oi? Vine cap aquí! T'haig de fer unes preguntes – va vociferar.
- Definitivament, aquell era uns dels dies que millor no sortir de casa – vaig pensar mentre dos soldats m'escortaven a una sala on m'esperava un jove aristòcrata petulant.
- Carceller d'Angelo, hem trobat un Shinseria sospitós. Sembla estar ferit i coincidir amb la descripció emesa per la ciutat de Drakkar, què n'hem de fer.
El jove que no devia ser gaire més gran que jo es va alçar i va començar a parlar amb una veu efeminada i desagradablement molesta.
- Ah, tu deus ser aquell home que ha causat una gran commoció a Drakkar. Realment hem decepciones, no ets ni la meitat de guapo que jo, sembles un esquitx i per sobre de tot, quin sentit més pèssim de la imatge.
- Sento no satisfer les seves expectatives jove carceller, però porto amb orgull les meves ferides de combat, és un símbol de masculinitat, ja sap.
- O de barbàrie - em va contradir amb la seva veu de xiulet molesta – Estic segur què no tens cap noia que vagi al teu darrere, tot i que és normal, veient els parracs que vesteixes –
Els soldats varen riure sorollosament les gracietes del seu superior. El seu riure encara em molestava més, però vaig tornar a contar deu segons, no em convenia muntar cap altre aldarull.
- En fi Shinseria, molt em temo que no et puc deixar marxar, Drakkar ha emès un ordre de captura pel teu cap, hi ha Endor els diners o són tot per triomfar. Els diners són poder, i si tens poder, o tens tot –
- Tenia entès que Endor era una ciutat lliure i neutral en els enfrontaments entre les dues ciutats. Però coincideixo amb tu, si tens diners pots arribar a tenir de tot...
Abans que acabés de parlar el noble em va bufetejar la cara sense compassió. Per sort el meu escut va evitar que arribés a donar-me la cara. El jove estava encès d'ira i cridava amb la seva veu de pitó convertida en sirena.
- Tu, tros d'escòria, com t'atreveixes a rebaixar-me al teu nivell hi ha sobre humiliar-me d'aquesta manera. Guàrdies llanceu-lo als calabossos!
I així em vaig veure tancat als calabossos per aquell energumen. Novament havia tornat a parlar massa, però en aquest cas no hauria d'haver callat, sinó que hauria d'haver fet callar aquell personatge. No desitjava quedar-me molt de temps retingut i menys sabent que seria entregat a Drakkar així que vaig fer vibrar les barres de ferro dels calabossos. Uns segons després em trobava lliure per explorar i recuperar les meves pertinences.
Realment tenia ganes de sortir d'allà, així que em vaig dedicar a investigar el complex. Per la meva sorpresa un noi també estava empresonat. Semblava tenir la meva mateixa edat, i estava visiblement sorprès de trobar un noi voltant sense rumb fix pels calabossos
- Qui coi ets tu? – va preguntar sorprès
- Rob Guerrero, membre de la divisió d'intel·ligència de Shinsei – vaig dir fent una gran reverencia – es pot saber amb qui tinc el gust d'iniciar aquesta agradable conversa? –
- Balian, Balian Chevalier, sóc... sóc un humil servent – va dir abaixant el cap avergonyit
- Un enorme plaer Balian, diguem, vols sortir d'aquest merder? - vaig dir mentre començava a fer vibrar les barres de ferro del calabós. Uns segons després el noi estava lliure.
- Com coi fas això? - va dir el noi incrèdul.
- Coses de l'ofici, ara si em permets, em pots guiar cap a la sortida - vaig dir traient importància al que acabava de fer.
- Si, si, segur, ara et guio - va dir mentre m'assenyalava unes escales - segurament puguem fugir per aquí, segueix-me.
I així és com vaig conèixer el que anys més tard es convertiria en el gran bibliotecari d'Endor, Balin l'Erudit d'Endor.

Vàrem caminar durant uns minuts esquivant els guàrdies que patrullaven. El noi semblava moure's amb relativa seguretat per aquell espai, amb complet silenci. Era un silenci tens i expectant, els guàrdies no trigarien gaire a descobrir la nostra fugida. Efectivament, al cap de pocs minuts el caos s'apoderà de la ciutadella quan van descobrir que dos presoners havien fugit.

- Ens queda gaire? – vaig preguntar al noi mentre mirava cap endarrere per veure si ens seguien.
- No, aviat arribarem a l'armeria, un cop estem allà podràs recuperar tot el que m'has demanat – va dir mentre observava passar quatre soldats cap a la direcció dels crits d'alarma

- Millor, les coses es començaran a posar serioses d'un moment a un altre – vaig murmurar mentre em maleïa per no a ver fet més pràctica de combat cos a cos – quan torni m'hi hauré de posar seriosament – vaig sentenciar.

L'armeria estava vigilada per dos soldats alts que lluïen extremadament concentrats. No seria tasca fàcil distreure'ls tret que...

- Balin, vull que els cridis l'atenció – vaig dir al noi que va empal·lidir instantàniament.
- Ets boig? Em faran xixines! – va contenir-se el noi visiblement enutjat.
- Ei, ei para el carro, vols? Que per això estic jo aquí, no creus? – vaig puntualitzar – no acosta-m'ho a deixar la gent tirada un cop m'ajuden d'alguna manera.
- Es pot saber que és el que portes a sobre que sigui tan important? – va dir el noi encara molest.
- Una informació que m'ha costat molt aconseguir i que he de tornar puntualment a un company de Drakkar – vaig dir tallant, no volia revelar més coses del que era necessari. Així el vaig acompanyar amb una petita empenta.

A l'instant els guàrdies el detectaren i es dirigiren cap a ells empunyant les seves alabardes. La cara del Balin era d'autèntic terror, mentre el pobre adoptava una posició que semblava ser de lluita. - Bé, almenys hi posa ganes i simula esperit combatiu – vaig pensar mentre utilitzava els meus poders magnètics per repel·lir els dos soldats just contra la paret, deixant-los fora de combat.

- M'has d'explicar quins prodigis ets capaç de fer – va dir mentre intentava recuperar l'alè.
- Molt bé, quan sortim d'aquesta ciutadella molt gustosament t'ho explicaré, per ara, pots ajudar-me a buscar una katana amb una guàrdia blau fosc, un farcell i ah! Busca roba per canviar-nos, la que tinc ara està feta un desastre.

Quan vàrem trobar totes les nostres pertinences i ens disposàvem a sortir de l'estança una veu molestament estrident ens va tornar a la realitat. Era el carceller Àngelo, que entrava per la porta acompanyat per una companyia d'armes pesadament armats. El seu gest abans impol·lut i ple de maquillatge, ara estava desfigura't per una expressió de ràbia i enuig.

- Guàrdies! Apresseu aquestes rates de claveguera, ara! – va cridar amb la seva veu de cotxe de bombers.
- Hey hey, tu el Shinseria! Que fem estem completament rodejats i sense escapatòria possible! Veus com no hauríem d'haver vingut aquí! – va cridar entre llàgrimes el Balin.
- T'ho tornaré a repetir, em dic Rob! I per l'amor de les quatre bèsties sagrades deixa de ploriquejar i busca una manera de sortir d'aquest cul de sac, jo m'encarrego de ballar amb aquests nois.

El noi va assentir i va córrer a buscar una sortida, mentre jo em dedicava a contenir l'allau de soldats que atacaven a les ordres del carceller sirena. Al cap de cinc minuts, el Balin va tornar a mi cridant que només havia trobat una possible sortida.

- I quina sortida és? – vaig dir mentre em treia de sobre el vint-i-quatre guàrdia.
- Una finestra, però està massa alta! No ens en sortirem d'aquesta! – va dir mentre encarava un guàrdia amb una espasa, sense aparent confiança.
- Em serveix, vine! – vaig dir mentre tornava a impulsar cap enrere els guàrdies i l'agafava del coll.
- Que penses fer Rob!? No veus que ens matarem! Estem a massa altura! – cridava el noi.

I com s'hi sentís ploure ens vàrem llançar tots dos per la finestra cap a la llibertat. Bé, no exactament, sinó cap al llac que rodejava la ciutat d'Endor. Per sort, comptava amb un dels nous prototips de ganxo ejectable destinats a la divisió d'exploració que ens va permetre amortir la caiguda fixant un ganxo a una de les finestres abans de caure amb suavitat sobre l'aigua.

- Estàs grillat!– deia el noi mentre sortia totalment moll del llac – A qui se li acut tirar-se d'aquesta manera per una finestra, és ben bé que els Shinserians sou gent ben estranya.
- No et pensis que m'agrada tirar-me per cada finestra que veig, és un hàbit que he agafat d'ençà de a la meva visita a Drakkar – vaig dir mentre tremolava de fred de sortir de l'aigua congelada del llac.
- Tu ets el Shinserià que va causar tant enrenou a Drakkar? El que diuen que va arrasar almenys mitja ciutat? – va girar-se obrint els ulls com taronges el Balin.
- Diria que van ser una dotzena d'illes de cases i la meitat va ser pel noi que es va enfrontar amb mi, que era una autèntica bèstia dement – vaig dir traient ferro a l'assumpte – els rumors hi posen més pa que formatge, ja saps.
- T'haig de demanar ajuda, Rob, tu ets l'únic que em pot ajudar per evitar un desastre es produeixi a Endor i provoqui un daltabaix a aquest món.
- T'escolto, però primer que et sembla si em portes a un lloc on pugui assecar, estic congelant-me.
- Segur, et portaré a un lloc segur.

En Balin em va portar a través dels carrers laberíntics d'Endor. Caminàvem a pas ràpid buscant no cridar excessivament l'atenció mentre sentíem el repic de la campana de la fortalesa. Finalment, vàrem arribar a un gran edifici amb una gran volta central.

- Aquí és on vius? – vaig preguntar totalment fascinat.
- I solia viure... abans que m'encarrellessin, entrem, t'explicaré tots els detalls a dins – va dir mentre obria la porta de fusta.

Vàrem accedir al que semblava ser un enorme arxiu ple de llibres i documents escampats per multitud de sales. La llum es filtrava per unes finestres que s'obrien delicadament sobre la base de la cúpula turquesa. Com si una cúpula celeste és tractes, aquesta estava decorada amb multitud de cartes estel·lars que reproduïen el cel de Tadaima.

- Que és exactament aquest lloc? – vaig preguntar bocabadat.
- Aquesta era l'antiga Universitat d'Endor, avui clausurada i oblidada per molts. Jo en sóc el seu responsable, o almenys o era... – va dir el noi visiblement abatut.
- I que va passar perquè la clausuressin? – vaig dir intrigat
- Veuràs...-

A l'instant un gran volum va impactar sobre la cara del noi, deixant-lo grogui. Abans que m'adones multitud de llibres varen volar cap a nosaltres a una velocitat endimoniada. Sorprès per l'atac em vaig veure obligat a restar a la defensiva d'aquella pluja de projectils estrambòtica. Pero el que més em va sorprendre va ser que la persona que llençava els llibres no era un altre que un noi de cabells curts pràcticament de la meva mateixa edat.

- Victòria ja ni hi ha prou! No veus que sóc jo! – vaig sentir mentre veia en Balin incorporar-se encara mig convalescent.
- Victòria? Espera... és una noia! – vaig dir mentre un enorme diccionari m'impactava en tota la cara, uns instants després tot era foscor per mi.

Quan em vaig despertar el cap encara em feia un dolor terrible. Em vaig incorporar i em vaig adonar que estava estirat en un llit en una habitació senzilla. On era? Només recordava que havia acompanyat a en Balin a un edifici d'una gran cúpula i després... després no recordava res més.

En una tauleta de nit un petit recipient tenia aigua freda i gel, suposo que per lidiar amb el dolor que tenia al front. Vaig tornar a estirar-me per acabar de descansar quan es va obrir la porta de l'estança. Era en Balin que venia amb una nova tovallola freda, quan em va veure despert va semblar treure's un pes de sobre. Es va acostar cap a mi i va agafar una cadira.

- Com et trobes? – Em va preguntar quasi xiuxiuejant.
- He tingut dies millors sincerament – vaig respondre secament – on som Balin? Que ha passat? – vaig preguntar.
- Ets a casa del meu mestre, respecte al que ha passat... diguem que una noia t'ha llençat el volum recopilatori de 4000 acudits dolents de l'humorista Nagisa – va dir abaixant el cap.
- Que una noia m'ha llençat què? – vaig dir aixecant-me.
- Baaaaaaliiiiiiiiiiinnnnnn – va sentir-se des de fora de l'estança quan de cop es va obrir de bat a bat. Un noi de cabells negre brillant entrava fora de si com una exhalació.
- Victòria? Espera... tu ets... la bèstia que m'ha llançat el volum de acudits dolents! – vaig dir mentre m'incorporava feta una fera
- Noooooois, hi hagi pau, vull explicar les coses pas a pas – va dir el Balin fent un puntada al terra que només va aconseguir fer què es fes mal.
- Realment ets molt lamentable Balin – vaig sentenciar

Resulta que aquella noia, la Victòria era la filla del Doge d'Endor. Aquesta era una amiga de la infància del Balin, resultava que el motiu de la clausura del noi era la desaparició d'un mirall. Aquest mirall era un tresor de la ciutat i deia la llegenda que permetia saltar entre el món de l'altra banda. Aquest es trobava dins de La universitat i la seva desaparició va causar un trasbals a la ciutat, el Balin com a responsable de La universitat va ser acusat de negligència per permetre la desaparició del mirall i va ser empresonat.

- Si aquest mirall cau en males mans, pot causar un gran desastre a Tadaima – va acabar en Balin – és per això que et demano que m'ajudis a descobrir qui ha estat el lladre i si és possible recuperar el mirall.
- Sense cap mena de pista ho veig massa complicat, tens alguna pista? – vaig preguntar.
- Cap ni una – va dir negant amb el cap – malgrat tot, no podem fer res, ara mateix tant tu com jo som uns proscrits, i investigar és una quimera.

Un silenci incòmode es va apoderar de la sala. Realment estava atrapat a Endor, sense opcions de sortir tret de fer ús de la força, la situació era desesperada. Vaig mirar el Balin que estava totalment enfonsat. No hi ha cap possibilitat viable.

- Balin, saps que d'aquí a tres dies hi ha el festival als déus? Potser si ofereixes una ofrena digna dels déus, potser la teva condició de proscrit és retirada... – va dir la Victoria.
Un festival? Una ofrena? No podia entendre res, però la cara del Balin es va il·luminar de nou. Em va mirar i em va dir...
- Rob, que tens pensat?
- Jo, jo no he pensat res, no veus que fins fa escassament 3 minuts estava mig grogui per aquesta noia que sembla un noi, que tira a desconeguts volums de acudits dolents d'un humorista fracassat!
- Heyyyy – va dir la Victòria ofesa.
- Rob, només pensa i ja – va dir el Balin seriosament...
- Està bé, pensaré alguna cosa, però a canvi, en aquest tres dies començaràs a entrenar, vull que m'ajudis a escapar.

I així vàrem estar preparant l'ofrena als Déus, com que jo era de la divisió d'Intel·ligència no sabia exactament com realitzar-la correctament. De fet, desconeixia totalment cap dels rituals de la divisió de religió, el que em va fer pensar a visitar els temples de Shinsei un cop tornes. Si és que tornava és clar.

En els tres dies següents vaig ajudar en Balin a defensar-se amb l'espasa, conjuntament amb una mica de màgia bàsica. El noi aprenia de pressa i de manera consistent, en certa manera em recordava els meus entrenaments amb l'Ayame i la resta de companys de Shinsei.

- Balin, has progressat bastant, crec que si t'ho plantegessis, podries ser un excel·lent militar – vaig apuntar mentre descansàvem després d'una sessió.
- No m'interessa ser un guerrer, jo vull ser un gran saviesa que aporti el seu coneixement al món – va dir mentre saludava a la Victòria que ens observava des del balcó.
- N'estàs molt d'ella eh – vaig puntualitzar.
- Si, sense ella potser no m'hagués esforça't tant en tot – va continuar – suposo que la seva passió se'm va contagiar.
Vaig somriure mentre els observava, potser amb una mica d'enveja.
- No la decepcions doncs, i lluita per ella, aquestes noies són les que valen la pena – vaig dir incorporant-me per prosseguir els exercicis.
El noi es va enrojolar de cop i va començar a cloquejar.
- Ah! I val més que deixis aquest hàbit de ploramiques i covard, si vols competir amb aquell noble cridaner tocarà ficar-se serio.
- Com ho has sabuuuuut? Va dir el noi histèric.
- Tio, era evident, molt tendre i tal, però molt evident, no facis un espectacle i concentrat a practicar va...

Però el noi era incapaç d'utilitzar màgia i de defensar-se satisfactòriament amb l'espasa. Semblava que les meves paraules l'havien afectat. Vaig mirar al noi a la cara i li vaig dir el que creia que seria millor per tots dos.

- No cometis el meu mateix error, Balin – deixa de menjar-te el coco i actua, aquesta és l'única resposta que necessites ara per ara.
- Però si només sóc un servent... – va dir abaixant el cap
- Jo només veig un noi que té massa por de dir el que realment vol i desitja – vaig sentenciar
- I tu Rob, que és el que vols? – va dir el Balin, posant-se a la defensiva.
- Ni jo mateix tinc clar el que realment vull – vaig dir mentre guardava camí cap a l'Horitzó – només sé, que no vull que segueixes aquest camí en aquesta etapa de la teva vida – i li vaig oferir la meva mà.
- No et preocupis, no et decebré – va dir decidir
- Sé que no ho faràs – vaig sentenciar

El pla era senzill, la gent comuna no podia saber els poders màgics del mirall robat, per tant el lladre hauria d'haver comptat amb l'ajuda d'algú si coneixia la naturalesa dels poders del mirall. Els únics que tenien opcions reals de saber-ho era aquells què participaven de la política, els aristòcrates. L'objectiu de la nostra participació en el festival era ser escollits com millor ofrena per tal de guanyar el dret d'admissió al selecte banquet de celebració al palau del Doux, on esperàvem desemmascarar el culpable i provar la innocència del Balin.

La fastuosa festa es va celebrar en una de les sales principals del gran palau ducal. Mires on mires trobava dames i cavallers d'alta estirp, tots engalanats amb preciosos vestits d'alta factura, al seu costat em feien sentir brut. En Balin estava al meu costat observant la multitud que es reunia al centre de la sala ballant. De cop una força ens va estirar als dos cap enrere fent-nos caure enrere.

- Vosaltres dos, es pot saber què feu? Això és una festa! Divertiu-vos una mica! – va dir una veu femenina de sobres coneguda.
- Victòria! – vàrem cridar els dos a uníson – es pot saber que fas venint a parlar amb nosaltres.
- A callar els dos! Anem a ballar - va dir mentre ens ajudava a incorporar-nos – no veieu que apartats així com esteu només crideu l'atenció? Després de l'espectacle que heu ofert segur que molta gent us vol conèixer!
- Balin, vés a ballar amb ella, jo m'encarrego de fer vida social – vaig dir mentre m'ajustava la màscara.
- Què coi t'empatolles tu ara? - Va dir el Ballin vermell com un tomàquet –
- Fes-ho – vaig dir mentre m'acomiadava de la parella d'Endorians. Ara és quan toca testejar aquesta gent a veure què poden oferir-me.

De cop, una noia em va arremetre sense previ avís vessant tot el seu menjar sobre la meva roba. Un sorollós ohhh va recórrer tota la sal mentre m'incorporava juntament amb la noia que estava visiblement afligida. Després d'indicar-li que no es preocupés que no era res (tot i que era un regal exprés de la Victòria) em va fer anar a canviar.

El guarda-roba era una habitació completament fosca només il·luminada per unes espelmes. Mentre em despullava vaig poder sentir una veu de pito desagradablement coneguda.

- Si Mestre Erumo, tots els preparatius estan llestos, estem reunint les nostres forces al punt assenyala't. He enviat ja els meus emissaris a portar-li el mirall.
Un mirall? Podria ser el mateix mirall que havia estat robat? Una veu va sonar a l'altra banda, però semblava massa baixa per sentir el que deia l'interlocutor.
- Serà com vostè ordeni, senyor nostre que governes des del cel - i dit això la figura va sortir d'una de les habitacions del costat, i com hi havia identifica't al Carceller d'Angelo.
- O sigui que aquella sirena mòbil era la responsable del robatori... - Que interessant vaig pensar mentre reflexionava en silenci com actuar. – Ah, se m'ha acudit una idea excel·lent – vaig dir mentre somreia – que més que aprofitar aquest escenari...

Ajustant-me la nova roba vaig sortir a la recerca al subjecte culpable d'aquest embolic. Per desgràcia, la situació no seria tan senzilla. Quan vaig tornar vaig veure com el carceller es dirigia cap a on animadament el Balin i la Victòria ballaven.
- Oh això sí que no t'ho permetre – vaig dir mentre accelerava el pas cap a ell.

- Victòria, qui és aquest cavaller què t'acompanya va dir el Carceller amb la seva desagradable veu de pitó.
- Oh Carceller d'Angelo! Ell és el fill d'un amic del meu pare, ha vingut a Endor especialment per veure el festival.
- Oh, quin enorme plaer! – va dir la sirena mòbil exagerant ostensiblement els seus braços. – I doncs, em concediríeu el dret de conèixer el vostre nom?-

Abans que el Balin pogués contestar jo vaig agafar per l'esquena al Carceller què es va girar disposat a bufetejar-me quan vaig dir les paraules màgiques.

- Sóc l'enviat de nostre senyor Erumo, on és el mirall vaig xiuxiuejar – a la seva orella.
- Oh, si si, perdó, o sento molt Victòria, tornem a recuperar aquesta agradable conversa quan hagi atès uns assumptes de gran importància. – va dir mentre es girava cap a mi.
- Segueix-me – es va limitar a dir.

Vaig abaixar el cap i ens vàrem infiltrar a les entranyes del palau. Abans però vaig passar un objecte al Balin.

- Quan sigui fora, utilitza'l, aquesta és la clau per provar la teva innocència. – vaig dir.
Vàrem seguir fins a les profunditats de les masmorres del palau, lluny de mirades indiscretes.
- Coneixes aquell home? – va dir el Carceller visiblement molest.
- Ja ho crec que si, és un dels millors homes de nostre senyor... i té un tacte excel·lent amb les noies, de fet, crec que la filla del Dux serà la següent noia que...
- Calla, sigui un home de nostre senyor o no, la Victòria és meva, com a pacte per entregar el mirall vaig demanar posseir la ciutat d'Endor i la vida dels seus habitants, si s'interposa, el mataré amb les meves pròpies mans.
- Oh, així vau ser vos qui va robar el mirall? - vaig dir com qui no vol la cosa.
- Efectivament, ho havia de fer! Jo em mereixo governar la ciutat, sóc guapo, fort i tinc el suport del nou Déu del món! Que pot fallar? Si no s'hagués escapat aquell maleït Shinseria i el bufó aquell del Balín... Però no passa res, ja no podran fer res.
- Quina llàstima, em sembla que les teves ambicions s'acaben aquí, ara mateix aquesta conversa està sent reproduïda al Gran Saló... Game Over d'Angelo – va dir traient-me la màscara – això és escac i mat – vaig sentenciar
- Tuuuuuuu! Maleït Shinsería! Com has sabut l'existència de nostre senyor!!?? – va vociferar mentre la seva cara empal·lidia.
- M'ho has dit tu mateix, tan guapo, tan fort però tan curt de gambals – la força no ho és tot, es necessita la proporció justa aquí dalt també – vaig dir mentre tocava el meu cap.

Fora de si, el Carceller és va llançar contra mi, en tromba a una velocitat endimoniada. Si hagués estat completament recupera't, hagués pogut esquivar amb facilitat però les seqüeles del combat contra en Meizu encara em martiritzaven. Abans que m'adonés vaig ser catapultat uns metres enrere i vaig ser llençat fora de les masmorres després de trencar la paret de pedra.

- Perfecte, un humà amb poders sobrenaturals, concedits per un suposat Déu, hauré de demanar a la Divisió de Religió que m'exorcitzin perquè no és normal.

El Carceller va sortir al patí d'Armes transformat en una mena de gegant de 2 metres i mig, el seu cos estava anormalment musculat, com si s'hagués inflat a esteroides. Per sort, aquella forma el feia més lent que l'anterior i no era comparable al Meizu unit amb el Tenebris. El monstre no deixava de donar cops en l'aire mentre jo intuïa els seus atacs per les seves cames.

- Una mica més una mica més - vaig dir-me mentre em preparava per a la meva carta de triomf.
- Arma negra... Metacub! – vaig dir mentre estrenyia els meus punys que desprenien una llum blanca brillant.
Del terra va sortir la sorra de ferro que havia escampat prèviament durant el combat al patí d'armes. La sorra va crear un enorme cub que va rodejar al Carceller que cada vegada que intentava sortir del cub es tallava per les vibracions d'aquests. Però el combat no estava ni molt menys decidit, fent un ús de la seva força va aixecar un vent huracanat que va escampar tota la sorra i em va tirar novament uns metres cap enrere.
- Merda, merda, merda – vaig dir incorporant-me només per veure el puny venir cap a mi directe al meu pit – s'ha acabat, he tornat a passar-me de llest...- vaig pensar.

Però de cop un soroll va tallar l'aire i el carceller es va aturar, una fletxa estava clavada al seu pit. Després varen ser dos, tres, quatre fins que el cos inert del Carceller va caure abatut. Mentre el meu cor anava a mil. Dalt de les muralles, una fila d'arquers guardaven els seus arcs, mentre en Balin i la Victoria em feien senyals amb la mà.

- Estic viu – vaig dir per mentalitzar-me i corroborar que l'afirmació era real.
- Rob Guerrero! Per ordre del Dux quedés detingut! – van dir un regiment complet de pèl cap baix 100 soldats perfectament equipats.
- Oh sis plau coi! Doneu-me un respir! – vaig dir mentre m'incorporava.
- Si no oposes resistència, potser ens pensem l'extradició - va dir el capità de regiment.

Però no cauria al mateix parany un altre cop així que vaig dirigir-me cap a la muralla que mirava cap al llac, mentre els soldats em perseguien. L'esforç del combat m'havia afectat i no podia separar-me gaire dels meus perseguidors, només em quedava una sortida...

Quan vaig arribar davant de la muralla que donava al llac, em vaig veure completament envoltat.

- Rob Guerrero, deixa de resistir-te, sotmetent a les lleis d'Endor – va tornar a repetir el capità
- Jo només em sotmeto als manaments del meu cor i dels meus raonaments!-i dit això em vaig enfilar a un dels merlets.
- Vol saltar! Atureu-lo! – va cridar el capità.
- Endorians, Balin, Victoria, recordeu aquest dia, el dia en què quasi captureu al Tinent Rob Guerrero de la Divisió d'intel·ligència de Shinsei! - i dit això vaig llançar-me al buit.

Uns segons després d'obrir els ulls vaig impactar contra la superfície calenta de l'aigua. Quan em vaig aixecar encara mig grogui de l'impacte vaig veure que efectivament em trobava als banys de la Divisió d'Intel·ligència. Però quan els vapors es varen aclarir vaig presenciar una cosa que no hauria d'haver vist mai...

- Rokuuuuuuuuuuu – la veu de l'Ayame va ressonar alta i clara, mentre la seva cara vermella delatava la immensa vergonya que sentia... si havia arribat als banys de la meva divisió però a l'hora que era el torn del bany de l'Ayame.
- Fukoda...- vaig dir abans que un cop de puny m'envies a prendre pel cul, per fi havia tornat a casa, per fi havia tornat a Shinsei.