El sol ja s´alçava a ple cel, feia una calor de mil dimonis, el nivell de l’aigua de la meva cantimplora baixava a cada minut que passava, en poc temps em veuria obligat a treure la petaca amb el sake.
-I em pots repetir perquè hem d´anar al desert a entrenar?- Vaig preguntar a la meva mestra, la qual no semblava tenir gens de calor.
-l´aire calent es genial per a practicar corrents ascendents, a part d’això, amb la sorra pots saber cap a on dirigeixes el vent ,i , per últim, si tens calor pots crear una ventada i ja de pas entrenes una mica!
``Entrenar, entrenar i entrenar...´´ Jo ja estava mosca perquè la Kaze m´havia fet llevar molt d´hora, nomes em faltaven els seus discursos per a acabar de rematar els ànims. Em vaig apropar la cantimplora als llavis i... ``Seca?´´. Ràpidament vaig intentar absorbir les gotetes que quedaven, aquestes ja cremaven.
-Kaze Sensei, que queda gaire?
-Que no... que casi ja hi som...
No semblava gens convençuda de les seves paraules, o sigui que jo, imaginant-me el pitjor, vaig treure el sake, doncs feia poc havia sentit la historia de dos sacerdots que van aguantar no se quants dies al desert a base de Sake, també em van dir que la menor va tornar devastada, però jo em vaig arriscar i vaig confiar en el meu fetge te ferro.
Al primer glop vaig notar com el Sake em refrescava la gola. ``Amb això aguanto 100 metres mes´´ pensava.
-Quina vergonya... aquests alumnes ja no aguanten res - Va dir la Kaze
``sense comentaris´´ estava massa cansat com per atendre a la mestra.
-Que et sembla aquest lloc Aleix? Per a entrenar em refereixo.
-Mhh? Doncs... A veure, les corrents son bones per entrenar. Que son càlides em refereixo.
-Doncs va, comencem amb un de fàcil, un petit tornado.
-Un segon...- Vaig concentrar-me i vaig crear un petit tornado de sorra- així val?
-Molt be, ara eleva aquesta sorra, sense que toqui el terra, però que segueixi girant en cercles.
-Molt be... un segon... merda!
-Una altra vegada.
Vaig intentar-ho varis cops mes, al final, vaig elevar un aro de sorra que girava sobre si mateix.
-D´acord, ara amb calma fes que giri mes ràpid - Vaig ascendir i així ho vaig fer - PARA!! - Vaig fer un salt per l´ensurt i el cercle es va desfer de cop.
-Que passa?- Vaig mirar-la, ella estava rient-se de mi.
-No res, que et falta concentració. Va! torna a començar - Vaig ascendir amb amargura, però aquest cop em vaig saltar el pas del tornado, vaig alçar un aro de sorra del terra.
-Molt be, vas progressant, ara concentra’t i llança´l el mes ràpid que puguis, en direcció recta.
Així ho vaig fer, realment em vaig sorprendre de la velocitat que va prendre el disc.
-Molt bé, veus les maletes, fes passar un disc entre mig.- Estava elevant el meu disc quant em va dir- 30 cops, i per cada un que surti a fora te´n sumo 5 - a la meva cara es va dibuixar un riure forçat.
-Molt be.
El sol estava a punt de tocar l’horitzó, jo ja havia perdut la conta dels discs que portava llançats. L´elevar els discs de terra ja em sortia sol, però la meva punteria deixava molt a desitjar. La Kaze semblava haver-se cansat de contar ja feia una bona estona.
-Suficient per avui, va, munta’m la tenda.- Va dir la Kaze donant per acabada la lliçó.
``però quin morro...´´ pensava dirigint-me a la maleta on portava la tenda. Els dies de practica em van portar a muntar la tenda en temps record.
Estava tombat al meu catre, els roncs de la Kaze no em deixaven dormir, per tant vaig decidir sortir a fora. Armat amb la meva petaca vaig tombar-me a la sorra, el cel estava pleníssim d´estrelles i la lluna brillava radiant, em podia veure les mans tot i ser de nit. Uns quants glops de sake van ser l´últim que recordo d´aquella nit.
[Rol] Dies d´entrenament
- Aleix
- Gat de la Nausicaä
- Pensant... Meh...
- Entrades: 41
- Membre des de: 04 feb. 2017, 19:07
- Pronom: Masculí
- Gràcies donades: 1 cop
- Gràcies rebudes: 1 cop
0
1
Em vaig despertar dins de la tenda, el sol encara no cremava del tot, o sigui que em vaig decidir a practicar una mica el que ahir havia après. Tot d´una va sortir la Kaze de la tenda.
-Bon dia - vaig saludar jo, semblava que encara estava molt adormida, perquè al sortir de la tenda es va entrebancar i va caure de cara a la sorra.- Mare meva...
-Calla... Tinc gana...- ``i son pel que es veu...´´
-Doncs espero que hagis portat menjar, perquè jo ja m´he menjat el meu entrepà.
-Ep! No et moguis, observa - va desenfundar el seu petit ganivet i el va llançar en l´aire, en aquell moment pesava un grup d´ocells, en va caure un al terra, mort - Ja tinc esmorzar!
Un cop ella va acabar d´esmorzar va fer la maleta, em va cridar i ens vam posar en marxa, però no cap a Shinsei, vam anar cap al nord.
-Vols anar a Endor?
-Mhh? Bé, vull anar a les muntanyes, però si, descansarem a Endor.
Hores després vam arribar al camí d’Endor. Un mercader es va oferir a portar-nos, però com que la Kaze pensava que ens vindria bé caminar (encara més) vam rebutjar la oferta.
Pel camí ella m´anava explicant petits consells per dominar el vent, això si, quant li vaig preguntar que faríem a les muntanyes, ella va amagar un somriure i es va limitar a dir que ja ho veuria. Aquelles paraules no em van inspirar gens de confiança.
A Endor hi vam estar poc menys de 10 minuts, ella, com jo odiava les gentades, no es que n´hi hagués molta, però, ella va preferir evitar-la.
Ja era la tarda quant per fi vam arribar a la cima de la muntanya. Ella va deixar el material a un costat i va començar amb la seva ``classe´´
-Molt bé, diguem Aleix, que et sembla aquest lloc?
-Mhh... a veure, crec que esta prou clar que hem vingut aquí pel vent fred, oi?
-Res mes?
-Doncs ara em fas dubtar, però no se m´acudeix res mes.
-T´explico, pel camí he tingut una idea genial: ens posarem al punt més alt de la muntanya de cara a cara, els dos crearem corrents d´aire congelat, qui la aguanti millor guanya, que et sembla? - ``Un suïcidi´´
-Perfecte, comencem. - vaig dir entusiasmat però amb por del poder de la Kaze
Estàvem de cara a cara, ens havíem assegurat de que teníem prou espai com per a no caure, se li veia als ulls que era fredolica, i que temia el no poder aguantar gaire. Jo jugava amb avantatge, ja que en el món humà estava molt acostumat al fred ``Bé! Nomes he d´aguantar la seva força´´
-Molt be. Va comencem
Ella va començar lleu, però jo encara no m´havia concentrat prou, un cop preparat ja no sentia el vent de cara, el sentia de l´esquena, era fred, molt fred.
Però l’avantatja no va durar gens, un cop ella va veure que ja estava preparat, va mostrar el seu poder real, es va posar de perfil, amb una ma alçada cap a mi i de cop, un vent huracanat em va fer retrocedir, no em podia rendir, no sense intentar-ho, vaig concentrar-me una mica mes i vaig poder generar una ventada fortíssima, no tant com la seva però. Els meus braços estaven congelats, el que passava com segons, a mi em passava com minuts.
-Gens malament - va dir ella - però a veure que et sembla això!
Ja preparant-me per rebre una gelada corrent d´aire, vaig contraatacar, per sort la vaig desconcentrar per un moment i l´atac es va retrossar uns instants, no se fins a quin put allò podia arribar a ser dolent, doncs la ventada va tornar amb mes ràbia i força que mai. Al veure que perdia l´equilibri, vaig treure
l´espasa i la vaig clavar al terra, preguntant-me per un moment si allò era fer trampa. Amb una mica
mes de temps vaig poder recuperar posició.
Els minuts passaven, i cap dels dos tenia pensat rendir-se. Al final els nostres vents eren tant dèbils que la batalla va quedar en empat.
A mi realment encara em quedaven forces, però vaig agrair haver acabat aquell entrenament.
La nit va ser molt freda, no vam tenir temps d´encendre foc, o sigui que nomes tenia una manta per no morir d’hipotèrmia.
-Bon dia - vaig saludar jo, semblava que encara estava molt adormida, perquè al sortir de la tenda es va entrebancar i va caure de cara a la sorra.- Mare meva...
-Calla... Tinc gana...- ``i son pel que es veu...´´
-Doncs espero que hagis portat menjar, perquè jo ja m´he menjat el meu entrepà.
-Ep! No et moguis, observa - va desenfundar el seu petit ganivet i el va llançar en l´aire, en aquell moment pesava un grup d´ocells, en va caure un al terra, mort - Ja tinc esmorzar!
Un cop ella va acabar d´esmorzar va fer la maleta, em va cridar i ens vam posar en marxa, però no cap a Shinsei, vam anar cap al nord.
-Vols anar a Endor?
-Mhh? Bé, vull anar a les muntanyes, però si, descansarem a Endor.
Hores després vam arribar al camí d’Endor. Un mercader es va oferir a portar-nos, però com que la Kaze pensava que ens vindria bé caminar (encara més) vam rebutjar la oferta.
Pel camí ella m´anava explicant petits consells per dominar el vent, això si, quant li vaig preguntar que faríem a les muntanyes, ella va amagar un somriure i es va limitar a dir que ja ho veuria. Aquelles paraules no em van inspirar gens de confiança.
A Endor hi vam estar poc menys de 10 minuts, ella, com jo odiava les gentades, no es que n´hi hagués molta, però, ella va preferir evitar-la.
Ja era la tarda quant per fi vam arribar a la cima de la muntanya. Ella va deixar el material a un costat i va començar amb la seva ``classe´´
-Molt bé, diguem Aleix, que et sembla aquest lloc?
-Mhh... a veure, crec que esta prou clar que hem vingut aquí pel vent fred, oi?
-Res mes?
-Doncs ara em fas dubtar, però no se m´acudeix res mes.
-T´explico, pel camí he tingut una idea genial: ens posarem al punt més alt de la muntanya de cara a cara, els dos crearem corrents d´aire congelat, qui la aguanti millor guanya, que et sembla? - ``Un suïcidi´´
-Perfecte, comencem. - vaig dir entusiasmat però amb por del poder de la Kaze
Estàvem de cara a cara, ens havíem assegurat de que teníem prou espai com per a no caure, se li veia als ulls que era fredolica, i que temia el no poder aguantar gaire. Jo jugava amb avantatge, ja que en el món humà estava molt acostumat al fred ``Bé! Nomes he d´aguantar la seva força´´
-Molt be. Va comencem
Ella va començar lleu, però jo encara no m´havia concentrat prou, un cop preparat ja no sentia el vent de cara, el sentia de l´esquena, era fred, molt fred.
Però l’avantatja no va durar gens, un cop ella va veure que ja estava preparat, va mostrar el seu poder real, es va posar de perfil, amb una ma alçada cap a mi i de cop, un vent huracanat em va fer retrocedir, no em podia rendir, no sense intentar-ho, vaig concentrar-me una mica mes i vaig poder generar una ventada fortíssima, no tant com la seva però. Els meus braços estaven congelats, el que passava com segons, a mi em passava com minuts.
-Gens malament - va dir ella - però a veure que et sembla això!
Ja preparant-me per rebre una gelada corrent d´aire, vaig contraatacar, per sort la vaig desconcentrar per un moment i l´atac es va retrossar uns instants, no se fins a quin put allò podia arribar a ser dolent, doncs la ventada va tornar amb mes ràbia i força que mai. Al veure que perdia l´equilibri, vaig treure
l´espasa i la vaig clavar al terra, preguntant-me per un moment si allò era fer trampa. Amb una mica
mes de temps vaig poder recuperar posició.
Els minuts passaven, i cap dels dos tenia pensat rendir-se. Al final els nostres vents eren tant dèbils que la batalla va quedar en empat.
A mi realment encara em quedaven forces, però vaig agrair haver acabat aquell entrenament.
La nit va ser molt freda, no vam tenir temps d´encendre foc, o sigui que nomes tenia una manta per no morir d’hipotèrmia.
- Aleix
- Gat de la Nausicaä
- Pensant... Meh...
- Entrades: 41
- Membre des de: 04 feb. 2017, 19:07
- Pronom: Masculí
- Gràcies donades: 1 cop
- Gràcies rebudes: 1 cop
0
1
Ens vam despertar d´hora. Per 5é dia consecutiu em vaig llevar abans que el sol,. El primer que vaig pensar quant vaig obrir els ulls va ser que quant tornés a casa dormiria 3 dies seguits.
-Va Alumne, que tenim tot un dia de caminar per davant!- va dir la Kaze tibant de la meva manta.
``O 5 dies...´´
Vam baixar pel penya-segat per on havíem pujat, sense cordes ni equipament, un mal pas i adeu...
Jo vaixava lentament, quant de sovte una roca va cedir, em vaig desequilibrar completament, pero ràpidament vaig clavar la meva espasa en una petita obertura entre dues roques.
-Mare meva! Que em vols matar o que!? - va cridar-me la Kaze la qual es trobava mes a baix.
-Ho sento, no tornarà a passar.
Vam arribar al camí que connectava Endor amb Shinsei i ens vam parar a descansar. Per allà passava un carro de mercaderies, i jo, sense demanar opinió a la meva Sensei el vaig parar i li vaig dir que si ens portava li donaria 200 yens. El mercader va accedir encantat.
Al final vaig convèncer a la Kaze, la qual s´havia capficat en tornar fins a Shinsei a peu.
Ja havíem descansat una bona estona, quant la Kaze va trencar el silenci
-I com vas arribar a Shinsei?
-Perdona?
-La Yuri em va dir que no ets d’allà, i doncs, d´on ets? - Confiava suficient amb la Kaze com per a explicar-li que no era d´aquí?
-Ahhh... per on començar? Diguem-ne que no soc d´aquí, que vinc d´una altra illa.
-Que estrany... I que mes?
-Poc mes, hi ha pobles i ciutats com aquí
Vam arribar a Shinsei abans del mig dia, just a temps per anar a dinar a casa de la Yuri. Ella estava fent onigiiris, la olor se sentia des de fora el carrer.
-Yuri! Soc jo! Que podem entrar?- segons després es va entre-obrir la porta, deixant veure la cara de pomes agres de la meva companya.
-Va, passeu...
-Moltes gracies Yuri chan - Va dir la Kaze.
Vaig menjar les millors onigiiris que havia provat fins aquell dia, i me´n vaig anar a voltar per Shinsei. Mes tard, vaig dirigir-me a la meva habitació de la divisió.
Quant vaig obrir la porta, vaig fer dues passes enrere, necessitava aire pur,
-Però que aquí no hi ha servei de neteja? Pfff... Aquí sembla que hi hagi un mort...
Vaig obrir la finestra, no, per sort no hi havia cap mort. Finalment, vaig estirar-me al llit i em vaig posar a dormir, amb el cel de la nit ple d´estrelles i una lluna amb forma de C entre elles.
-Va Alumne, que tenim tot un dia de caminar per davant!- va dir la Kaze tibant de la meva manta.
``O 5 dies...´´
Vam baixar pel penya-segat per on havíem pujat, sense cordes ni equipament, un mal pas i adeu...
Jo vaixava lentament, quant de sovte una roca va cedir, em vaig desequilibrar completament, pero ràpidament vaig clavar la meva espasa en una petita obertura entre dues roques.
-Mare meva! Que em vols matar o que!? - va cridar-me la Kaze la qual es trobava mes a baix.
-Ho sento, no tornarà a passar.
Vam arribar al camí que connectava Endor amb Shinsei i ens vam parar a descansar. Per allà passava un carro de mercaderies, i jo, sense demanar opinió a la meva Sensei el vaig parar i li vaig dir que si ens portava li donaria 200 yens. El mercader va accedir encantat.
Al final vaig convèncer a la Kaze, la qual s´havia capficat en tornar fins a Shinsei a peu.
Ja havíem descansat una bona estona, quant la Kaze va trencar el silenci
-I com vas arribar a Shinsei?
-Perdona?
-La Yuri em va dir que no ets d’allà, i doncs, d´on ets? - Confiava suficient amb la Kaze com per a explicar-li que no era d´aquí?
-Ahhh... per on començar? Diguem-ne que no soc d´aquí, que vinc d´una altra illa.
-Que estrany... I que mes?
-Poc mes, hi ha pobles i ciutats com aquí
Vam arribar a Shinsei abans del mig dia, just a temps per anar a dinar a casa de la Yuri. Ella estava fent onigiiris, la olor se sentia des de fora el carrer.
-Yuri! Soc jo! Que podem entrar?- segons després es va entre-obrir la porta, deixant veure la cara de pomes agres de la meva companya.
-Va, passeu...
-Moltes gracies Yuri chan - Va dir la Kaze.
Vaig menjar les millors onigiiris que havia provat fins aquell dia, i me´n vaig anar a voltar per Shinsei. Mes tard, vaig dirigir-me a la meva habitació de la divisió.
Quant vaig obrir la porta, vaig fer dues passes enrere, necessitava aire pur,
-Però que aquí no hi ha servei de neteja? Pfff... Aquí sembla que hi hagi un mort...
Vaig obrir la finestra, no, per sort no hi havia cap mort. Finalment, vaig estirar-me al llit i em vaig posar a dormir, amb el cel de la nit ple d´estrelles i una lluna amb forma de C entre elles.