[Rol] {Diabòliques Flames}

Respon
Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

03 abr. 2017, 20:33

Dolça nit, el diabòlic so dels corbs envaeix els carrers, fent així ressonar les meves passes en el buit.
Sola amb la claror de la lluna. Fa fred, l'hivern s'apropa, silenciós com sempre.

Es difícil respirar, que passa? Per què no puc moure'm? Els meus ulls s'enfoquen en una eterna foscor que no troba la seva llum.

Si l'enemic creu que entraré en pànic, per això, esta molt equivocat, no em fa por morir. Tampoc sé com o on moriré. Jo crec que tenim por a causa que pensem que no em viscut lo suficient o simplement el fet de morir.

-Veig que no tens temor.- va amenaçar una veu que em era molt familiar.

-Per què tindria que tindre? Mors i te'n vas, vale i que? Deixes de existir punt.

-És absurd no tindre por d'alguna cosa. L'ésser humà va néixer així.

-No ho és. Les persones podem opinar diferent, algunes en tenen i d’altres no. Ja n'estic farta d'aquest joc. Allibera'm Alaxus.

-Que ingènua que ets. No soc ell. "Llavors qui ets?" Et preguntaràs. Ups, que maleducat que soc.
Lucifer Arcademus.

-Lucifer Arcademus- vaig fer eco.

-Segur que ell no t'ha explicat qui soc, que cruel de la seva part.

-Ell?

-Ja ho descobriràs. Tot al seu temps.

-Ell qui? Tinc tot el dret de saber-ho ara.- vaig insistir.

-Em pots dir qui és "ell"?

-El cas es que ell és...

-És...

- No t’impacientis criatura com he dit abans, per si no m’has escoltat, tot al seu temps. Però no seré dolent i et diré per lo menos que hi pinto dins del teu poder.

>>Soc el creador i amo de les teves diabòliques flames, no em busques prou dins teu. Soc el l’altra part del teu poder. La "part dolenta"- va dir en to de burla- la millor part. – va dir malèficament.- Crec que ja he parlat de més.

La part dolenta del meu poder? O sigui que en Alaxus té una part dolenta, ell?

No sé però vaig començar a tremolar.

-En fi. Saps l'origen de les teves marques?- em va preguntar ignorant els meus gestos.

-Com saps que tinc marques?

-Formo part del teu poder, ho sé tot de tu. Recorda que estic dins teu.- clar té sentit, ell és en Alaxus.

-Una malparida me les va fer.

-Això és lo que tu recordes, un record artificial. Però les teves marques són degudes a....

Plaf! La meva galta es sent adolorida. Cop darrere cop, fins que em vaig cansar.

-Tros d’imbecil com no paris amb les bufetades dels collons, et penso ficar la teva preciosa mà per el cul. – les primeres paraules que van sortir dels meus llavis solament en despertar.

-Ooh! Es viva!- vaig obrir els ulls i vaig trobar a una persona de cabells verds i ulls grisos tirant a blanc.- Gracies per ser tan comprensiva.

-Perdo per ser tan ruda. Quant porto dormint?

-Tres dies. Et vaig trobar inconscient al mig del carrer, t’he portat a la teva cambra. Em començava a preocupar, per això t’he pegat.

-Tres...dies dormint?

-Si es lo que he dit.

De cop els records havien tornat a mi com una punyalada. Jo i el meu poder, tots dos sols dins el meu cap. Tot ballava al meu voltant. Va deixar anar un crit mut que va emplenar tota l’habitació.

Darrere aquest, vaig escoltar com les passes de moltes persones veien a veure lo que era aquella emoció de por. Passos que em feien embogir. Les meves pupiles van iniciar una carrera per els meus ulls d’una forma bestial.

-He tornat! M’has trobat a faltar?

-Lucifer?

-Tros d’ase, qui més a de ser, que no sigui jo!

-Kobato et trobes bé?- vaig mirar endavant. Hi havia moltes cares que no podia recordar.

-Dis-li que si. Ha sigut un mareig.

-Si, solament ha sigut un mareig.

-Uff. Me’n alegro molt, em començava a preocupar.

Vaig ficar cara de no saber.

-Les marques que tens a les mans.- que acaba de dir??!!

Vaig dirigir la meva mirada lentament amb terror a les meves extremitats, eren destapades.

-On son els meus guants?ON ESTAN?!

-Allí al damunt- va senyalar el moble.

Vaig em vaig precipitar cap a ells.

-No seus acudeixi treure-me’ ls mai més. Aquestes mans son símbol de humiliació.

-Ho sento, ha sigut culpa meva.

Sense saber el drac va parlar deixant-me, deixant-los desconcertats.

-Ha arribat l’hora.- dit això va dirigir el meu cos fora d’aquell edifici.


Espera un moment. No hauria de ser a l’inversa, per què estic deixant que em controli? Ja n’estic farta que tothom ho faci. Quan ell va notar que ja no era la seva titella obedient i estúpida, va agafar la meva anima a la força, prenent-me-la de les mans. Lluitava amb ell per a que me la tornes, ho vaig aconseguir, per encara ell persistia.

El meu cos es va moure inconscientment, i no era el drac. Vaig treure la daga, acte seguit el guant de la mà esquerra. Feia lluir la llum d’aquesta sobre la meva mà. Notava com en Lucifer neguitejava, les paraules que vaig pronunciar junt a la daga dins les marques, el van calmar, fent-lo així silenciós.

Que freda que esta l’aigua pintada de color carmesí, per la meva ferida.
Amb un tros de tela del meu pantaló vaig pararla sang.

-Com t’agrada estar sola- la seva veu una altra vegada ressonava dins meu. No. Ara és més dolça.

-Es lo que hi ha, en ser tímida.- mentira.

-Que t’ha passat a la mà?- era una pregunta absurda per què ho sabia de sobres.

-Em prens el pèl? Alaxus ets el meu poder, ho saps tot de mi.

-No puc interferir en els records tancats. Així que no es absurda la pregunta.

-Me tallat.- vaig dir secament.

>>Per cert Alaxus des de aquella vegada en la cova no he tornat a veure la teva forma real. Et puc veure?- vaig dir suaviçant l'ambient que havia fet incomode.

-Ja saps que fer.- vaig assentir amb el cap.

És un procés en el qual haig de fer rajar sang amb foc sobre la daga, llavors aquesta li sortiran uns símbols que hagin aparegut tots, es clava ràpidament la arma blanca al terra, aquesta tècnica també es pot fer a través del aire, però canvia algunes coses.

Un drac esvelt, de color escarlata, s’alçava davant meu. Desafiant amb la mirada, però tranquil•litzant amb els gestos. Va bramar, com dient “ja hi soc”.

Vaig apropar-me a ell amb intencions d’acariciar-lo però ell ho va rebutjar baixant el cap i impulsant-me cap a d’alt fent-me aterriçar sobre ell. Quan vaig besar la seva pell, vaig estendre els meus braços en busca d’un refugi.

-Ets molt càlid. M’agrada molt.

Va somriure, fent que les flors s’obrissin i els pardals cantar.

-Puc fer-te una pregunta una mica estúpida?

-Les teves preguntes no son estúpides (solament a vegades).- això va arrancar una rialla per part meva.

-Per què entre tots els humans que habiten en la terra, em vas triar a mi?

-No tots el humans tenen el que tu tens. De fet tens un poder molt especial dins teu solament l’has de treure fora, i per aquesta raó ets aquí.

Un somriure va ser regalat al cel una altra vegada.

-Llavors ensenya’m com fer-ho.
Kobato24 l’ha editat per darrera vegada el dia: 27 abr. 2017, 18:29, en total s’ha editat 1 vegada.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

30 abr. 2017, 18:38

-Es pot?- vaig entrar ja que veia que ningú contestava.

-No m’importa que no hi vulguis anar, ets la més adequada així que no repliquis.- la capitana era discutint amb una noia. Aquesta d’estatura petita, cabell ros, portava una túnica blava. Tenia el cabell recollit en una trena.

-Capitana! – va neguitejar.

-No puc tolerar més que et passis pel foro totes les missions que et dono. D’aquesta no te’n escapes. – notant la meva presencia ,em va mirar- Perfecte! Kobato la acompanyaràs a la seva missió. Tania explica-li que ha de fer. Dit això, toqueu el dos, que tinc molta feina.

-Quina missió t’ha encomanat?

-Em d’anar a Maragda, no ens han donat un motiu, però diuen què és urgent. El nostre client ens ha dit que hi hauria un home amb caputxa esperant-nos en una gran plaça on hi ha una font molt gran. Queda solament 3 hores d’aquí.

-Que estrany que no hi hagi un motiu. He investigat a la biblioteca i no he trobat cap llibre que mencioni cap ciutat o poble que tingui el nom de Maragda. I si aquesta missió es una trampa de shinsei que volen fer-nos servir com ha rehens per a poder conquerir Drakkar?

-No exageris dona! Simplement em d’anar allà, fer el nostre treball, guanyar la recompensa i marxar.

Era un dia ple de núvols.

Just com havia dit ella solament vam tardar tres hores, que se’m van fer eternes. Maragda es una ciutat per els seu aspecte molt gran. Els seus edificis són normals, res en destacar. Estaven pintats amb els mateixos colors, semblaven una mica deixats. Els carrers eren plens de gent, de parades de tot tipus, podien ser de menjar o vestimenta o d’una altra cosa. Se’ns feia difícil avançar, a causa de la multitud.

-Terra cridant a Kobato- vaig dirigir la meva mirada perduda cap a ella- per fi em fas cas.

-Perdó m’he distret. Em de trobar la plaça.

-Sí, però crec que no ens tindrem que matar massa, ja que si et fixes al final d’aquest carrer arriba a una plaça que hi ha una font. Segurament és allà.

-Llavors anem- vaig dir.


Al arribar no hi vam trobar ningú.

De sobte un figura gran es va tirar sobre la Tania, però ella va reaccionar ràpid ja que va fer servir una tècnica, que consistia en agafar el braç de l’oponent girar-lo i ficar-lo a l’esquena, impedint així contacte visual. Per rematar-ho va amenaçar amb un ganivet al seu coll. Jo simplement vaig obrir els ulls com ha resposta.

-Qui t’envia?- es va posar seria.

-Senyor client, m’envia. Sou de la divisió no? Jo soc el que os guiaré fins on esta ell.

Ella va assentir.

-Us estava esperant, perdoneu-me per la sorpresa que os he donat.

Quan la Tania el va deixar anar , vaig veure que li brillava un tipus de gema al darrere just a les lumbars. Abans no ho podia veure ja que estava tapat per la capa que porta. La pedra em va donar un mal pressentiment, no estava segura però havia de confirmar una cosa.

Vaig avançar cap on era ell i li vaig clavar la meva daga a la gema, i aquest com si fos fum va desaparèixer deixant al terra la roba.

-A que ha vingut això? Ets estúpida o fas veure? I ara com sabrem on esta el nostre client?- em va dir la noia agafant-me dels braços, amb molta ràbia.

-Encara hi ha restes de la gema a la meva daga, ella ens portarà fins allà. I l’he matat perquè hi havia algun cosa que no encaixava en ell. No has notat que quan l’has agafat del braç no s’ha queixat, com si ja no sentis dolor, com si estigues mort. Tinc una sospita que aquella “persona” estava sent controlada. Un esclau de la mort. Per poder-los controlar a través de la gema ha de aportar encara que sigui una mica del poder, per a que la pedra no es trenqui.

-Llavors si aconseguim derrotar tots el seu servents de la mort, el debilitarem. – va dir ella comprenent el que pensava.

-Si.

Vaig seguir el meu instint amb l’ajuda de la meva arma.

-Ja hem arribat.

L’edifici estava en ruïnes per dins i també per fora, però no es notava tant. Tot estava pel terra i ple de pols. Hi havia una gran escala que donava al segon pis, aquesta estava rovellada i era perillós de pujar-hi.

Solament en donar una passa vaig notar una fulla ben afilada en la meva gola, vaig actuar ràpid i vaig clavar la meva daga al seu estómac i després a la gema. Vaig dirigir els meus ulls a la meva acompanya que aquesta també havia acabat amb el seu oponent. Però ells no ens van donar descans, eren un darrere l’altre.

Encara no sé qui van ser el meu pas en fals, que va fer que el món fosc tornes.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

22 maig 2017, 22:55

(Dins del meu cap)

-On estic?

-Kobato – la veu va ressonar com si fos eco.

-Alaxus? – vaig suposar que era ell a cegues.

-Kobato – va tornar a dir la veu.

-Lucifer? – vaig preguntar sense saber qui era ara.

-Nosaltres et guiarem cap a un destí on ja no sentiràs dolor. Fusionats amb nosaltres en cos i en anima. Vine Kobato, oh dolça Kobato. Al nostre costat ja no hi haurà més soledat .

-No vull, estic segura que es un llop vestit d’ovella les vostres paraules.

-Per què ho haurien de ser? T’ho estem demanat per les bones. Si volgués fer-ho – va errar – ja ho hauríem fet fa temps – va voler arreglar-ho. – confia amb nosaltres. – (El drac (Lucifer) havia adoptat una forma humana) .


Vaig allargar la mà, tot era un parany, però hi érem tots en ell. L’arma era amaga baix de la meva extremitat, esperant que l’oponent la cridés. Quan els nostres dits es van tocar, vaig atacar.

-No comparis el Alaxus, amb el monstre que tinc al davant!

-Que has dit desgraciada! El Alaxus i jo, som el mateix drac, em rebutges amb mi, ho fas també amb ell!

-No intentis fer-te la víctima. Si et va fer callar un cop, també ho pot fer un segon.

Ell es va tirar sobre meu, ardent de ràbia. Jo em vaig protegir però no va servir de molt, ja que va deixar-me una gran marca al braç.

-Et creus molt, dient això. – va somriure nerviós – No pots fer les coses sola, depens de mi, per a defensar-te, per a desenvolupar les teves habilitats.

Vaig obrir el ulls, ell tenia raó.

Al veure que la noia actua d’aquella manera, va somriure orgullós de tindre una altra vegada la situació a les seves mans. Va envoltar la noia, amb unes flames obscures, que la deixaven adormida.

-“Il•lusió d’un somni”, sempre funciona.

-Poder taronja que resideix més enllà de la meva anima, fes que les meves apreciades paraules puguin acabar amb ell. Designa el seu futur per el codi de Marpha. Jo os crido Signes Taronges!

-Tan desesperada estàs? Crec que no m’escoltes, abans ja t’he dit que soc jo qui controla el teu poder. Així no intentis destruir-me amb ell – va fer un moviment amb la seva mà i va diluir els meus signes.

Vaig neguitejar, tenia que sortir d’aquest parany que em tenia presa.

-No tens on corre, estimada vine amb mi. – s’acostava a mi amb rudesa, obrir els braços en camí d’un abraç. – deixa que el dolor regni dins teu, tal com a mi.

-No vull. Deixa’m! No!

-Molt bé! Més, vull més d’aquesta desesperació. – va dir excitat. – ha estat un plaer agafar el teu cos com ha recipient. – dit això va desaparèixer.

No, no podia estar passant això i menys ara. El que m’envaïa eren solament les llàgrimes, llàgrimes per tot.

(Fora del meu cap)

El cos de la noia inconscient, dormia en els braços de la seva companya.
Ningú sabia quins serien els seus següents actes, el drac faria coses que deixarien els records de la criatura en un remordiment i agonia, per lo fet.

De un moment a un altre, la Kobato es va aixecar com si fos un mort vivent. Els seus pèl-rojos cabells van convertir-se blancs com la neu d’hivern, la tonalitat dels seus ulls van perdre la gracia que tenien, tornant-se d’un gris apagat. La seva vestimenta també va perdre el seu color, es van allargar, fent-se una gran túnica sense color a distingir. Del seu cap van néixer dos banyes de moltó. La seva pell es trencava com si fos vidre.

Una anima vigilava les dos noies, des de el terrat de l’edifici del davant, esperant el moment oportú per entrar en acció.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

22 juny 2017, 20:05

Les ombres envaïen el seu cos, la foscor era amb ella fins l’últim racó. Seria difícil, per no dir impossible, tornar a la realitat a la noia. Hi ha formes fàcils i formes complicades. Les ales cobertes per la túnica es van donar a conèixer.

Un soroll llunyà va rebotar contra les parets, com si fos una pilota de goma, arribant a les orelles del dimoni. Això el va fer girar per comprovar que era, no hi va trobar res després de buscar entre les runes del edifici.

Entre la pols va sortir una figura negra, amb una forma humana una mica estranya, banyada en les ombres. En els seus llavis s’amagava una gran felicitat desafiant. La seva mirada perduda en ningun lloc donava un misteri esgarrifós.

-Com una mosca atrapada en una teranyina. Que estúpida que ets.

-Estúpid? Jo? Lucifer Arcademus, drac de les desgracies i lamentacions?- Va riure tan alt que els pardals que eren allà vigilant el seu espai van sortir volant.

-El “GRAN” Lucifer en el cos d’aquesta noia tan feble. Ja no governes res, ho has perdut tot posseït l’anima d’aquest xicota. Ja no ets ningú!

-Hi ha una gran diferencia que no pots veure. Entre que el cos es seu i la força es meva.

-Va calla ja, només fas que parlar i mai actues. Ets un gallina.- va dir la figura.

Un somriure burleta es dibuixava en el rostre de Lucifer amagat darrere de la màscara. Alçant la seva destral de doble fulla, amenaçant al seu contrincant.

-Veig que segueixes lluitant amb aquesta destral trencada, et faré un favor i te la acabaré de trencar. – dit això va desaparèixer, per tornar a aparèixer al seu costat amenaçant amb un petit ganivet clavat en la jugular. Una gota va caure, pintant el terra amb una taca vermella.

Lucifer va dirigir els seus ulls des de el terra fins als ulls perduts de la figura sense nom. Va retrocedir fins estar fora del seu abast, per poder traçar un pla.
L’únic que faria seria protegir-se fins a trobar un punt feble on atacar.

Com que ell no lluitava donant-ho tot, la figura va deixar de atacar respirant forçadament.

-Creus que em pots derrotar sense donar el teu major esforç com si no fos res?

-I no és això el que estic donant a entendre?- va dir irònicament.

Quina sensació més pesada, sento que estic carregant una pedra gegantesca.
Tot està vermell. No serà que tinc sang als ulls? Vaig alçar els meus dits fins a les meves esferes, però seria inútil de comprovar si ho vec tot vermell. Distingeixo una figura en la llunyania, que es va apropant a mi a una velocitat de vertigen, amenaçant amb una arma les meves cames. Per reflex les protegeixo amb la destral de doble fulla trencada. Quina pasada! Haig de concertar-me i atacar. Cada cop es diluït dins les ombres, cada esforç es envà.

-Qui ets?- vaig arribar a dir abans de faltar-me l’aire.

-Qui soc? Doncs si no mateix ho sé. Puc dir que soc un humà, una ombra o simplement un record, però ninguna de les tres s’adapta a mi. Fem un tracte, et mato i destrueixo aquell qui et controla.

-Destruir-me, clar, com que jo ho permetré i serà cosir i cantar per a tu, si si. Somiar es gratis.

-Ha tornat el drac dolent.

Sense fer-se esperar va conjurar Fogo, però d'una manera més bestia. Les flames recorrien el meu cos, la meva destral. "L'humà" que tenia al meu davant no es movia del lloc, com si no podes.
Lucifer va llançar-se contra la paret per poder rebotar i anar directament a cap a ell. La ombra que era el va fer desaparèixer per esquivar tots els atacs.

-Això ja m’està cansant. Es hora de revelar el meu poder!

Lucifer va fer engrandir el meu cos, augmentant el meu poder, el seu poder fins al màxim, esgarrava les meves forces fins al final. No aguantaré massa estan en el límit. Va fer un cop d’espasa, que va tallar l’aire, el saló va acabar de caure del tot. Va posar en descobert la gran sala.

-Per fi lluitaràs sèriament.


-Flames del meu interior conjura el poder de les ombres del meu oponent, fent-les teves. Diabòliques flames doneu vida a l’arma que hi ha entre les meves mans. Jo t’invoco poder maligne del més profund subsòl, amb la bondat de la victòria assegurada, allunyant la destrucció del meu abast- la destral de doble fulla va començar a palpitar i a expulsar una aura de un color ataronjat vermellenc. La màscara que poblava en el meu rostre es va enganxar molt més a ell. Notava la meva sang fluir amb més rapidesa. La tonalitat dels meus ulls es va tornar més rugent.


-Puc unir-me a la festa?- va dir una veu al meu darrere.

Em vaig girar, era ell, en Meizu. No sé perquè però les ganes lluitar se’n van anar, rendir-me i deixar-ho tot a ell. En Lucifer no m’ho va permetre. Sigui el que sigui que em va fer, va buidar la meva ment i la va omplir de venjança, fen que actues per a saciar els meus problemes.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Avatar de l’usuari
Kobato24
Gat de la Nausicaä
Gat de la Nausicaä
Itadakimasu!
Entrades: 47
Membre des de: 09 jul. 2016, 20:53
Gràcies donades: 19 cops
Gràcies rebudes: 21 cops
Sexe: Dona

25 juny 2017, 23:24

El Meizu es va ficar al meu costat, mirant-me als ulls va saber que en Lucifer em controlava, i que jo estava perduda en el meu subconscient.

- A qui tenim aquí. Si no es mes ni menys que en Meizu. Si vens a rescatar aquesta pobra criatura, et dic que solament perds el temps. – va dir el dimoni amb cara de tristesa i burladora.

No el va deixar contestar a tal burla, ja que la seva destral era alçada per atacar, però ell amb reflexos ràpids la va esquivar. Ho va tornar a intentar i aquesta vegada li va rosar la galta. Batallaven en l’aire, solament es podia veure la espurna de les armes al tocar-se. Es van allunyar l’un del altre deixant un gran buit en el mig.

Al mirar enrere, “l’humà” conjurava algunes paraules estranyes, que van fer que la Tania es lleves del terra, totes les seves ferides es sanaven, la seva aparença canviava a ser un altra, un gran somriure malèfic regnava la seva cara. Mentres tan l’ombra s’allunyava i desapareixia però quedava en l’ambient, la seva aura era molt debil, era un blanc fàcil.

La noia de cabells pel-rojos, d'ulls de color carmesí, va tornar-se una xicota de cabells i ulls negres, vestin una gran vestimenta negra. Les seves ungles afilades com les de un felí, ballaven en l'aire.

- T'ho deixo a les teves mans el matar aquesta noia del teu davant.- vaig sentir a cau d'orella les paraules d'en Lucifer.

Vaig avançar cap a ella, però el Meizu em va agafar el braç, frenant-me, en canvi jo el vaig llançar lluny. No va caure, simplement va relliscar en el terra.

- Ningú t'ha donat vela en aquest enterrament. -li vaig dir.

-Tampoc en necessito- va dir llançan-se damunt meu. Jo amb un cop de destral el vaig tornar a enviar lluny.

Vaig fer lo mateix amb la Tania. Els dos es van aixecar ràpid, i em van atacar, un cop va ser lo unic que vaig necessitar per deixar als dos malferits. Encara podien lluitar.

Em centrava en la meva presa. Sentia tanta rabia que no sabia d'on la treia.

-Sou vosaltres Signes taronges els qual os gravareu en l'enemic i forçareu la seva resistencia fins al limit. Complaeu a la boca que os esta invocan. Dublicara la meva força ja fora els limits. Aneu!

I com vaig resitar es van gravar en la dolça pell de la Tania i el Meizu. La noia gemia al terra d'un dolor infernal, en canvi el noi aguantava molt bé, però feia efecte ja que el va fer agenollar.

Ara podia sentir el meu cos més lleuger, es una sensació tan bona ser la dolenta.

La Tania jeia inconsient, vaig avançar cap a ella, el seu cap, el volia. La meva destral es va enlairar i quan estava a punt de besa la seva pell, es va quedar penjada de la espasa del Meizu. Vaig girar-me ràpid. Venia cap a mi a gran velocitat que no podia distingir.

- Això s'ha acabat, ja has fet prou. - em va posar la mà a la cara i va dir unes paraules i vaig caure al terra.

El pes de tot el que havia fet va caure damunt meu, com una galleda d'aigua freda. Em balancejava, no podia donar credit del que havia permes. Vaig mirar endavant, el Meizu desfeia alguna cosa, estava borrós no podia distingir bé les llagrimes ho pintaven tot de taques. D'aquí poc tancaré els ulls i no tindré noció del que passarà.

- Té, això es teu. T'ho torno de l'altre cop.

Uns llavis càlids van rossar els meus. Tot era la meva imaginació, va ser el que vaig pensar per últim cop.
Neko neko nyaaa is kobatoo

Respon